Donació Manuel L. Abellán al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República | Blog de la Biblioteca del Pavelló de la República

El passat 10 de maig de 2016, la Universitat de Barcelona va signar un conveni amb la senyora Constance Kuijpers, vídua del professor de la Universitat d’Àmsterdam Manuel L. Abellán, per traslladar la seva biblioteca i el seu arxiu personal al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

La donació consta d’un interessant fons bibliogràfic i documental especialitzat en censura i literatura peninsular que podeu consultar al catàleg de la UB i a l’inventari del Fons Personal Manuel L. Abellán.

Abellán va néixer a la Barceloneta i amb només 22 anys va marxar a treballar i estudiar a França. Després de diplomar-se en Ciències Econòmiques i Socials per l’École Pratique des Hautes Études de París (1964) i d’exercir de professor de Sociologia a la Universitat de Carabobo (Veneçuela) (1966), el 1968 va marxar a Holanda on es dedicà a la sociología de la literatura i a la història de la cultura. Durant 2 anys va ser professor de la Universitat de Gröningen i després  va anar a la Facultat de Lletres de la Universitat d’Amsterdam des d’on, a partir de 1975,  es dedicà plenament a l’estudi de la censura durant el franquisme.

El 1976 va poder accedir a l’Arxiu del Ministerio de Información y Turismo i consultar més de 70.000 expedients relacionats amb la censura i fotocopiar-ne una bona quantitat, d’aquí la seva pròpia frase “He bajado a los sótanos de la censura y lo he fotocopiado todo”. El 1977, els expedients van ser traslladats a l’Arxiu de l’Administració General d’Alcalà d’Henares. Quan Manuel L. Abellán els va voler tornar a consultar es va trobar que una part havia estat destruïda.

Fruit d’aquest treball d’investigació, el 1980 va publicar Censura y creación literaria en España (1939-1976), obra pionera i de gran valor sobre la lamentable història de la censura espanyola durant el franquisme i el 1981 es va doctorar en Estudis Ibèrics a la Universitat de Paris VIII amb la tesi La censure franquiste comme conditionnement de la production littéraire espagnole (1939-1976). 

Pioner del que ell va anomenar “fenómeno censorio”,  Abellán va demostrar fins a quin punt la literatura durant el franquisme va estar supeditada a la censura en tots els aspectes, des del moment de la creació fins a la recepció. Va obtenir les bases documentals per a què els investigadors sabessin en què consistia la censura franquista: com i quan es van redactar les lleis amb les quals es regia; quins motius  s’esgrimien per justificar-la; quin procés administratiu s’havia de seguir per poder publicar a Espanya; quins criteris aplicaven els censors, etc. També va descobrir les estratagemes que seguien autors i editors per eludir l’acció de l’òrgan repressor.  En definitiva, va demostrar que no es tractava d’un sistema de control improvisat sinó d’un conjunt  de normes i procediments manejats per censors, organitzats jeràrquicament i entrenats amb aquesta finalitat.

El fons personal Manuel L. Abellán, ocupa 3,20 metres lineals, cronològicament comprèn el període 1938 – 2006 i consta de sis subsèries:

1-  Textos diversos de Manuel L. Abellán: inclou, d’una banda totes les seves publicacions i materials utilitzats per a fer-les i, de l’altra, documentació relacionada amb el Grup d’estudi L’art literari català i espanyol sota la censura en el període de 1950-1970, dirigit per Manuel L. Abellán i F.M. Lorda a la Universitat d’Amsterdam (correspondència amb diversos escriptors perquè omplin un qüestionari sobre la censura que van patir les seves, i qüestionaris emplenats pels escriptors, memòria del treball elaborat pel grup d’estudi…)

2- Textos diversos de diferents autors

3- Censura. Expedients del Ministerio de Información y Turismo: inclou tots els expedients de censura que Manuel L. Abellán va poder fotocopiar abans que les autoritats del moment enviessin la majoria a una fàbrica de paper. Afecten escriptors com Ana M. Matute, Francesc Candel, Pere Calders, Carles Barral, Miguel Delibes, José A. Valente,Manuel de Pedrolo, Alfonso Sastre, Julio Cortázar, Gabriel García Márquez i un llarg etcètera i els motius de censura són sempre:  les crítiques al Movimiento Nacional,  el Caudillo, l’Església o l’exèrcit, els atacs a la moral i el dogma catòlic, la propaganda marxista, comunista o separatista, les escenes sexuals o eròtiques,  etc. També sorprenen molts noms de lectors-censors com: Ricardo de la Cierva, Camilo José Cela, Leopoldo Panero, Emilio Romero, Miguel Siguán, Juan Beneyto o Martí de Riquer.

4- Censura. Dossiers elaborats per Manuel L. Abellán: inclou materials diversos relacionats amb la censura classificats per temes, anys o autors pel mateix Abellán.

5- Tesis, tesines i treballs de curs dirigits per Manuel L. Abellán com a professor a la Facultat de Lletres de la Universitat d’Àmsterdam.

6- Papers personals de Manuel L. Abellán: inclou documentació personal relacionada amb la seva carrera professional i acadèmica i correspondència diversa.  De la correspondència, destaca la que va mantenir amb els Ministres Pio Cabanillas i Javier Solana amb motiu de la destrucció dels expedients de censura l’any 1977.

Per a qualsevol investigador de la censura franquista, l’obra de Manuel L. Abellán és un referent ineludible. Com a professor,  sempre va voler transmetre a les noves generacions d’estudiants el valor de la democràcia i la llibertat d’expressió sense cap tipus de censura. Valor que, lamentablement, segueix sent encara ben poc respectat.

Via: Donació Manuel L. Abellán al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República | Blog de la Biblioteca del Pavelló de la República

Fun Fun Fun – Música

“Fun, Fun, Fun” is a song written by Brian Wilson and Mike Love for American rock band The Beach Boys. It was released in 1964 as a single backed with “Why Do Fools Fall in Love”, both later appearing on the band’s album Shut Down Volume 2.

The song is one of many by the Beach Boys that virtually defined the California myth Its lyrics are about a teenage girl who tricks her father so she can go hot-rodding with his Ford Thunderbird. At the end, her father discovers her deception and takes the keys from her. The narrator then comes to the girl’s rescue with his own car.

the beach boys – fun, fun, fun (live)

Fun Fun Fun- The Beach Boys

Well she got her daddy’s car and she cruised through the hamburger stand, now
Seems she forgot all about the library like she told her old man, now
And with the radio blasting goes cruising just as fast as she can now
And she’ll have fun, fun, fun till her daddy takes the T-bird away

Well the girls can’t stand her cause she walks, looks and drives like an Ace, now
She makes the Indy 500 look like a Roman chariot race, now
A lot of guys try to catch her, but she leads them on a wild goose chase, now
And she’ll have fun, fun, fun till her daddy takes the T-bird away

Well you knew all along that your dad was getting wise to you, now
And since he took your set of keys you’ve been thinking that your fun is all through, now
But you can come along with me cause we’ve got a lot of things to do, now
And we’ll have fun, fun, fun now that daddy took the T-bird away
And we’ll have fun, fun, fun now that daddy took the T-bird away

No creueu el carrer, que us atropellaran. Travesseu-lo

No creueu el carrer, que us atropellaran. Travesseu-lo

És cert que creuar existeix en català, però abans es deia molt més travessar. Probablement perquè travessar és més diferent de cruzar, que és la que es fa servir principalment en castellà. Així doncs, la pròxima vegada que hàgiu d’anar a través d’un carrer, no el creueu, perquè us atropellaran, travesseu-lo, i no us hi fareu mal.

Jordi Borràs Alabern

Nit de les Dones d’Aigua – Sant Joan Les Fonts 2017

Dia 23 de juny del 2017 Sant Joan Les Fonts (La Garrotxa)

Aquest espectacle únic de dansa i teatre tindrà lloc durant la revetlla de Sant Joan al Pont Medieval de Sant Joan les Fonts al punt de les 22.30h.

L’espectacle fa una adaptació de la tradicional llegenda de les dones d’aigua catalana, on s’explica que aquests éssers naturals apareixien aquesta nit tan màgica a rentar les seves robes al riu.

Enguany la direcció artística anirà a càrrec de l’Associació de Dones en Dansa Hibiscus.

MÉS INFORMACIÓ A: http://www.santjoanlesfonts.cat/

I A: http://www.turismesantjoanlesfonts.com/

Exposició “Néixer” de l’artista Anna Escur al Monestir de les Avellanes | Monestir de les Avellanes

Del 10 de juny al 30 de juliol us convidem a visitar l’exposició de pintures “Néixer” de l’artista lleidatana Anna Escur. La podeu visitar a la Sala Capitular del Monestir de les Avellanes.
Anna Escur Pujol és artista plàstica. Va néixer a Lleida l’any 1979. Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Lleida i Sorbonne Nouvelle III, Paris.  Postgrau en Cooperació Internacional per la Universitat de Lleida i Màster en Mediació Intercultural per la Universitat de Sevilla, especialitzada en gestió cultural, divulgació i pedagogia de l’Art.

A partir de 2010 opta per les arts plàstiques com a eina de reflexió personal, cursa monogràfics de pintura i gravat a l’Escola d’Art Municipal Leandre Cristòfol de Lleida amb tutors com Josep Ripoll i Rosa Siré. Ha realitzat un Curs d’Arterapia, a la Universitat de Girona. Ha estat becada en gestió cultural pel Musée National du Moyen Âge, Paris, pel Centre d’Art Caixaforum de Barcelona i pel grup de recerca Espai i Poder del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Lleida. També ha assistit als seminaris d’Art i Educació a Caixaforum, Barcelona. 
L’exposició “Néixer” està formada per diferents obres fetes en pintura acrílica, amb tonalitats molt acolorides i amb la barreja dels trassos grossos amb els detalls petits, que caracterítzen a l’artista. L’exposició representa el concepte del naixement a partir de motius vegetals.

Via: Exposició “Néixer” de l’artista Anna Escur al Monestir de les Avellanes | Monestir de les Avellanes

Gimme Some Skin, My Friend – Música

“Gimme Some Skin, My Friend”, (performed by The Andrews Sisters in the Abbott and Costello film In the Navy) w & m Don Raye & Gene de Paul

Andrews Sisters – Gimme Some Skin, My Friend

You like my smile
You like my style
Well, why don’t you make me know it?
You like my walk
You like my talk
Well, there’s only one way to show it

If you want to shake my hand
Like they do it in Harlem
Stick your hand right out and shout
Gimme some skin, my friend

Step right up and take your stand
You don’t have to be timid
Stick your hand right out and shout
Gimme some skin, my friend

Smack it
Wack it
Let your hand rotate
Show it
Blow it
Put it in your pocket till a future date

If you want to shake my hand
Like they do it in Harlem
Stick your hand right out and shout
Gimme some skin, my friend

If you like my style
Well show it
If you like my smile
Let me know it
If you like my walk
Please tell me
If you like my talk
Well, skin me papa, skin me

If you want to shake my hand
Like they do it in Harlem, baby
Stick your hand right out and shout
Gimme some skin, my friend

Step right up and take your stand
You don’t have to be timid, baby
Stick your hand right out and shout
Gimme some skin, my friend

Smack it
Wack it my friend
Let your hand rotate
Show it
Blow it
Put it in your pocket till a future date

Step right up (what for) and shake my hand
Like they do it in Harlem today, (how do they do it)
Just stick your hand out and give out with the shout
Gimme some skin, my friend

If you want to shake my hand
Like they do it in Harlem
Stick your hand right out and shout
Gimme some skin
Gimme some skin
Gimme some skin, my friend

No feu dieta, que engreixa. Feu règim; això sí que aprima!

No feu dieta, que engreixa. Feu règim; això sí que aprima!

Com algunes altres, fer dieta o estar a dieta són expressions catalanes, però la més genuïna i que es feia servir més fins no fa gaires anys és fer règim. Si algú diu que amb les expressions amb la paraula dieta, a més a més es poden distingir dos casos, és el mateix que dir que una cosa fa pudor o és pudent... Quina gran distinció, oi…?
Doncs bé, no feu dietes ni estigueu a dieta, perquè us acabareu engreixant. Feu règim, i ja veureu que us acabareu aprimant.

Jordi Borràs Alabern

Exposició: Papers de fi de mil·lenni | Bloc de Lletres

A partir del dia 17 de juny del 2017

Us convidem a visitar l’exposició Papers de fi de mil·lenni al CRAI Biblioteca de Lletres. Es tracta una obra de bibliòfil que presenta una visió de final de segle XX duta a terme per 24 destacats especialistes en disciplines diverses, on cada volum porta incorporat un gravat original. Aquest treball va ser concebut i realitzat per l’artista, gravador i bibliòfil olotí Miquel Plana Corcó.

Com a colofó del darrer volum llegim “Aquest quadern, vint-i-quatrè de la col·lecció PAPERS DE FI DE MIL·LENNI EDITATS A Olot al taller de Miquel Plana des de l’abril de 1995 al febrer de 2004, segella, amb la modèstia habitual, nou anys d’un projecte il·lusionat i de feixuga materialització, que s’ha fet arribar a bon port amb un peu fondejant al segle XX i l’altre navegant pel XXI. Les hores se les mengen els dies i els dies són devorats pels anys, que, de cent en cent formen els segles. Testimonis d’aquest fet són els llibres. Que els déus de l’Olimp beneeixin aquests vint-i-quatre documents, balanç d’un temps que ha vist morir i néixer dues centúries. Amén.”

La col·lecció completa dels Papers de fi de mil·lenni forma part del fons Joan Solà del CRAI Biblioteca de Lletres. Entre els autors d’aquests balanços de la situació a finals del segle XX destaquen diversos professors de la Universitat de Barcelona com Miquel Porter i Moix, Ernest Lluch, Jordi Delàs, Lluís Jou i Mirabent, Josep M. Esquirol i Calaf i el mateix Joan Solà.

A partir del dia 17 de juny, la mostra es completarà amb documents sobre Miquel Plana, i alguns exemples de la seva obra de bibliofília provinents del CRAI de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on es pot apreciar com Plana cuidava totes les fases del treball d’elaboració dels llibres, des de la concepció fins a l’edició.

Via: Exposició: Papers de fi de mil·lenni | Bloc de Lletres

Veles e Vents – Música

Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic de Raimon, (Xàtiva, 2 de desembre de 1940) és un cantautor valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional de tot el domini lingüístic català.

Veles e Vents – Raimon – Palau Sant Jordi 1993

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar més fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

caida-los-tipos-interes-1383836035072.jpg (646×404)

El Banc Central Europeu (BCE) ha informat avui, dijous 8 de juny, que ha mantingut la seva taxa d’interès rectora en el mínim històric del 0% i espera que “es mantingui en aquest nivell per un període de temps perllongat que superarà amb escreix l’horitzó de les compres de deute”. Així mateix, el BCE també va decidir deixar inalterada la taxa d’interès de la facilitat marginal de crèdit, a la qual presta els diners a un dia, en el 0,25%. També ha mantingut la taxa d’interès als dipòsits dels bancs a un dia en el -0,40%, que seguirà en aquest nivell. Per altra banda, el BCE adquirirà fins a finals de desembre deute per valor de 60.000 milions d’euros mensuals, que pot allargar fins a una data posterior, fins veure que la inflació puja de manera sostinguda fins al seu objectiu.

El sistema monetari actual, malgrat sembli el contrari, té poc de liberal i molt de planificació centralitzada. El corrent econòmic dominant, síntesi del keynesianisme intervencionista amb els cosins germans monetaristes de l’Escola de Chicago, considera que la moneda fiduciària actual (sense valor intrínsec) ha d’estar controlada pel Banc Central. Els instruments que utilitzen els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que els bancs comercials han de tenir en caixa. A l’eurozona és l’1%. Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 1 euro de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada euro que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per cent. Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut.

Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats a un tipus d’interès també predeterminat. Quan el BCE manté la facilitat de dipòsit en el -0,4%, el que està fent és penalitzar els diners que els bancs comercials mantenen immòbils en el banc central. Es busca que els diners circulin, però pot acabar passant que els bancs comercials traspassin l’interès negatiu als clients. En una dimensió surrealista, això significaria pagar per dipositar els diners en un banc. Castigar tan severament l’estalvi seria un suïcidi.

Per últim, les operacions de mercat obert són la compra, per part del BCE, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel BCE en aquestes subhastes és el referent principal del sistema bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica. La decisió del BCE de continuar amb un tipus d’interès al mínim històric del 0% i la compra mensual de deute per 60.000 milions confirma el finançament als Estats i Bancs a cost zero. Aquesta política monetària ultraexpansiva no soluciona cap problema. Només els ajorna i els empitjora.

Via: La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog