V Cicle de Concerts “Música & Patrimoni” del Monestir de les Avellanes (Os de Balaguer) | Monestir de les Avellanes

V Cicle de Concerts “Música & Patrimoni”
Juny i Juliol de 2017

Durant els mesos de juny i juliol al Monestir de les Avellanes la música i el patrimoni s’uneixen de nou en el V Cicle de Concerts del Monestir de les Avellanes.

Enguany el programa us ofereix 5 concerts de diversos estils de música acompanyats també d’activitats complementàries. Aquest és el següent programa:

Diumenge, 11 de juny (12:45 h.). Jardins de Santa Maria

  • Grup KSONRONDA
    • Grup balaguerí format per 6 músics que toquen cançons de gresca, folk, taverna i sobretaula.
  • Activitats:
    • 11:30 h. Actes del 50è aniversari del retorn de les restes dels Comtes d’Urgell. (vegeu el programa)
    • Terrasseta del convent! Vine i fes el vermut!
    • Mercat de productes de proximitat amb: Torrons i Mel Alemany, Casa Ros, Sal de Vilanova de la Sal, Montsec Celler, Rubiò de Sòls i El Alemán de Fontdepou

Dissabte, 1 de juliol (19:00 h.). al pati de l’abat.

  • WALKIN’N ROOTS

    • Duo acústic que ens porta a través de les arrels de la música negra i el rock clàssic
  • Activitats:
    • 18:00 h. Visita guiada al Monestir (en el marc de la campanya “Territori de Valors”) amb la col·laboració del Consell Comarcal de la Noguera.
    • Tast comentat de cervesa artesana “La Vella Caravana” de Menàrguens.

Divendres, 7 de juliol (20:00 h.). a l’església del monestir

  • ORQUESTRA SIMFÒNICA JULIÀ CARBONELL + CARRILLÓ MÒBIL “Bronzen Piano”

    • Concert “Diàlegs sonors al Monestir” Arcs sobre bronzes carilló i orquestra.
  • Activitats:
    • XIX Congrés Mundial de Carillonistes
    • Benvinguda amb tast de productes gentilesa de Vichy Catalan

Diumenge, 9 de juliol (12:00 h.). a l’església

  • LA NUU

    • Concert “De l’espai i del temps” un viatge musical en espai (orient i occident) i temps (de la lírica medieval al jazz contemporani)

Dilluns, 10 de juliol (22: 00 h.) aprox. al claustre

  • ARDIT ENSEMBLE

    • Formació vocal-instrumental especialitzada en la interpretació del patrimoni musical religiós i profà medieval.
  • Activitats:
    • VI Sopar Medieval “Les taules monàstiques medievals: seguiment de la regla i transgressió (vegeu programa)
    • VIII Jornades d’Història del Monestir de les Avellanes (vegeu programa)

Entrada gratuïta a tots els concerts. En alguns d’ells es demana la lliure l’aportació voluntària d’un donatiu.

Via: V Cicle de Concerts “Música & Patrimoni” del Monestir de les Avellanes (Os de Balaguer) | Monestir de les Avellanes

Mozart – Violin Concerto No. 5 in A, K. 219 [complete] – Música

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.

Mozart – Violin Concerto No. 5 in A, K. 219 [complete]

No proveu ni «cateu» menjars vomitius. Tasteu menjars deliciosos!

No proveu ni «cateu» menjars vomitius. Tasteu menjars deliciosos!

Un altre cop em cal escriure sobre una paraula catalana però amb un significat del castellà, provar per al menjar (o les begudes) o potser encara pitjor, una paraula del castellà, «catar», que es diu en comptes de la paraula genuïna i concreta, tastar. Ja fa uns quants anys que molta gent diu provar quan es refereix al menjar o a la beguda, ja sabem per influència de quina llengua. Alguns, havent deixat de dir tastar, però amb la sensació que els falta concretar si diuen provar (i és ben cert), recorren al castellà «catar», que és igual o pitjor que dir provar en aquests casos. Així doncs, deixeu de provar o «catar» menjars o begudes fastigosos, vomitius, i fins i tot verinosos, i tasteu menjars deliciosos, exquisits i saludables.

Jordi Borràs Alabern

Al Vent – Música

Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic de Raimon, (Xàtiva, 2 de desembre de 1940) és un cantautor valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional de tot el domini lingüístic català.

RAIMON, AL VENT, Liceo de Barcelona, 30-11-12

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món

L’Estaca – Música

Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic, cantautor, escriptor i polític català. Va ser l’últim component del grup dels Setze Jutges i se’l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó. Ha estat un referent, no solament musical sinó també intel·lectual, de tres generacions.

Perseguit pel franquisme, als anys setanta va haver d’exiliar-se un temps a París.[1] Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem. El 6 de juliol de 1985, Llach va congregar 103.000 persones al Camp Nou durant la celebració d’un concert, el més gran fet mai a Europa fins aleshores.

L´Estaca – Lluis Llach. 1.976, Palau dels esports de Barcelona

L’avi Siset em parlava de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l’estaca on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja, les mans se’m van escorxant,
i quan la força se me’n va ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m’oblida. Torna’m a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.

L’avi Siset ja no diu res, mal vent que se l’emporta,
ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I mentre passen els nous vailets estiro el coll per cantar
el darrer cant d’en Siset, el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.

2014-0-11
bandera-flag-01

Restauració dels Llibres Verds de l’Arxiu Municipal de Lleida | Grup d’Arxivers de Lleida

Seguint amb la màxima de Preservar per difondre, l’Arxiu de la Ciutat continua dedicant recursos a la restauració de la documentació històrica i, en especial, en aquells documents singulars que conserva.

En aquesta ocasió s’han realitzat  treballs de restauració en el Llibre Verd Gran i en el Llibre Verd Petit. Ambdós, junt amb el Llibre dels Usatges, formen part dels documents més especials del patrimoni documental de la nostra institució, conservats a l’Arxiu.

El Llibre Verd Gran (1691), respon a la tradició d’aquests còdexs de recollir les notícies particulars d’un lloc o, com és en el nostre cas, els privilegis reials atorgats a la ciutat de Lleida. És un tom de grans dimensions, 40×28.5×10.5 cm., amb el bloc del llibre en paper, manuscrit i cobertes de cartró folrades amb pell verda daurada amb ferro calent i roda.

La primera pàgina dibuixada estava molt malmesa, i la resta de fulls del volum es trobaven bruts. La brutícia sobretot es concentrava en els primers i darrers fulls, així com en els talls del llibre i en algunes cantonades.

El Llibre Verd Petit (1299-1413), té unes mides de 27.5x19x7 cm, el bloc del llibre és de pergamí, manuscrit i tapes de cartró folrades de pell verda daurada amb ferro calent i roda.

Al llom del còdex es llegeix: Privilegis, statuts e Ordinacions de la Ciutat de Lleida. Anys 1299 a 1413. Conté diversos privilegis reials, ordinacions de la ciutat, Usatges de Barcelona i els Costums de Lleida, recopilats pel cònsol Guillem Botet el 1228, que són la compilació del dret consuetudinari lleidatà feta vuitanta anys després de la concessió de la Carta Pobla

En el cas del llibre petit el principal problema fou la brutícia greixosa que s’havia anat acumulat a la part inferior dreta de cada pàgina, degut a l’acció de passar els fulls durant tants anys.

Tots dos toms varen estar, en algun moment, enquadernats de nou.

En ambdós casos s’ha realitzat una neteja en sec general, incidint sobretot en les parts més afectades i, també, una neteja humida que permet eliminar àcids dèbils i residus de metall. El procés de desacidificació, que segueix a la neteja humida, es feu també per immersió, i consisteix en un bany preparat amb un desacidificant.

A continuació, per donar consistència tant al paper original com els empelts de polpa es reaprestà aplicant una capa de cola molt diluïda. S’assecà sota premsa entre proteccions i paper assecant.

Els fulls es laminaren, s’aplanaren, i es consolidaren i reintegraren quan fou necessari.

La pell de la coberta d’ambdós llibres s’hidratà amb ceres microcristal·lines. Per igualar el to de la pell i evitar que destaquessin les zones més clares produïdes pel desgast s’aplicà primer un tint per pells, i després s’igualà el to amb una crema de color verd fosc.

El procés de restauració d’aquests volums, així com l’informe tècnic, han estat realitzats per l’empresa Restauració d’Obra Gràfica EstudiB2, durant el primer trimestre de 2017.

 

Via: Restauració dels Llibres Verds de l’Arxiu Municipal de Lleida | Grup d’Arxivers de Lleida

Projecte de digitalització del fons ‘Montes d’utilidad pública de la Val d’Aran’ dipositat a l’Archiu Generau d’Aran | Grup d’Arxivers de Lleida

El Conselh Generau d’Aran ha impulsat el projecte de digitalització dels croquis i dels plànols dels ‘Montes d’utilidad pública de la Val d’Aran’. La coordinació del projecte la porta a terme el senyor Alvaro Aunòs, catedràtic de l’Escola Universitària de la Universitat de Lleida en el departament de Producció Vegetal i Ciència Forestal.

190011030000264

Croquis del monte de Betlan. Pedro de la Puente. 1879

L’origen del concepte d’utilitat pública aplicat a les forestes en l’àmbit de l’Estat s’emmarca en el procés derivat de la política desamortitzadora, especialment en l’anomenada Llei Madoz de desamortització general de 1855. D’acord amb l’esmentada Llei, s’exceptuaven de la desamortització diversos grups de béns entre els quals s’incloïen algunes forestes i altres terrenys d’aprofitament comú. L’any 1859 es va aprovar i publicar la Clasificación General de los Montes Públicos, que va representar el primer inventari sobre el patrimoni forestal de titularitat pública de l’Estat. Aquesta classificació de les forestes i l’establiment de la categoria dels inalienables de l’àmbit públic per motius d’interès general va representar el primer pas per a l’establiment del Catàleg de forestes d’utilitat pública, aprovat pel Reial decret de 22 de gener de 1862. Posteriorment, una nova modificació dels criteris d’excepció a la desamortització (introduint el concepte d’utilitat pública) va donar lloc a la creació d’un nou catàleg, l’any 1901. Actualment, es considera un registre públic de caràcter administratiu en el qual s’inclouen tots els boscos que hagin estat declarats d’utilitat pública, així com totes les actuacions que tinguin a veure amb el seu estat jurídic i patrimonial (atermenaments i fitacions, ocupacions, concessions i servituds, segregacions, permutes, etc.) i esdevé un dels instruments més importants de l’Administració forestal per a la defensa del patrimoni forestal de titularitat pública.

Els croquis van ser realitzats per l’enginyer Pedro de la Puente al 1879 i els plànols entre els anys 1888 i 1893. Cal destacar la digitalització del plànol realitza per José Reig l’any 1894, a on es dibuixa tota la Val d’Aran.

La digitalització dels documents ha estat realitzada pel Servei de Reproducció d’imatgede la Universitat de Lleida a la seu de l’Archiu Generau d’Aran, lloc on es troba dipositat el fons.

IMG_7875

Procés de digitalització dels croquis i plànols

Via: Projecte de digitalització del fons ‘Montes d’utilidad pública de la Val d’Aran’ dipositat a l’Archiu Generau d’Aran | Grup d’Arxivers de Lleida

Mozart – Piano Concerto No. 20 in D minor, K. 466 [complete] – Música

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.

Mozart Piano concerto No. 20 in d minor (Complete) K.466

El Rossinyol – Música

El rossinyol, també coneguda com a Rossinyol que vas a França, és una cançó tradicional catalana que ha mantingut la seva popularitat fins als nostres dies. Cal no confondre aquesta cançó amb el poema de Jacint Verdaguer titulat Cançó del Rossinyol, que ha estat musicat per diversos compositors. Segons Jaume Ayats, es tracta d’una balada tradicional catalana que exposa les queixes de la malcasada o malmaridada. Des de la lírica medieval que són constants les cançons que posen un plany en boca de la noia acabada de casar, en una societat on els casaments habitualment eren pactats entre els pares i les famílies, sense que la filla hi tingués gaire intervenció.


El Rossinyol. Popular Catalana. Coral Renaixença

Rossinyol, que vas a França,
rossinyol,
encomana’m a la mare,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Encomana’m a la mare,
rossinyol,
i a mon pare no pas gaire,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Perquè m’ha mal maridada,
rossinyol,
a un pastor me n’ha dada,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Que em fa guardar la ramada,
rossinyol,
he perduda l’esquellada,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Jo t’he de donar per paga,
rossinyol,
un petó i una abraçada,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Rossinyol, que vas a França,
rossinyol,
encomana’m a la mare,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Diguem No – Música

Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic de Raimon, (Xàtiva, 2 de desembre de 1940) és un cantautor valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional de tot el domini lingüístic català.


Raimon – Diguem No

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.

Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.

No,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.