Monthly Archives: Agost de 2016

El Monestir de les Avellanes col·labora amb els goigs nous de Sant Llobí | Monestir de les Avellanes

Amb ocasió de la cessió de la campana dedicada a Sant Pere i a Sant Llobí procedent del poble deshabitat de Millà (La Noguera), i que a partir del dia 8 d’octubre tornarà a sonar al campanar del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, s’ha format un agermanament entre els Germans Maristes i els descendents del poble de Millà.
El dia 4 de setembre es farà l’aplec a l’ermita de Sant Llobí, com cada any, i s’hi cantaran els goigs. A fi que no se’n perdi mai més la memòria, el germà marista Simeó Camrpubí  els ha traduït en solfa i normalitzat lingüísticament amb els vist-i-plau de les persones més involucrades i que s’hi han sentit plenament identificats. Us esperem el diumenge 4 de setembre per cantar-los i gaudir-los.
goig-sant_llobc3ad-bb-4

Via: El Monestir de les Avellanes col·labora amb els goigs nous de Sant Llobí | Monestir de les Avellanes

El futur de les pensions | Jordi Franch Parella Weblog

juliol 29, 2016 Jordi Franch Parella

L’Audiència Nacional ha condemnat els directius d’Afinsa, una empresa especialitzada en la inversió en segells, per frau piramidal. L’engany consistia en el compromís adquirit per l’empresa amb els clients estafats, de recomprar els segells venuts pel diner invertit més una atractiva rendibilitat sempre superior a la del mercat financer. Les víctimes són més de 190.000 estalviadors, que han perdut els diners aportats per la seva jubilació. I és que l’empresa no invertia realment en el mercat filatèlic, sinó que es limitava a pagar els interessos amb els estalvis provinents de la captació de nous clients. Els segells tenien en realitat un valor ínfim, molt inferior al valor de recompra estipulat en els contractes. El frau piramidal, que va tenir lloc entre 1998 i 2006, es mostra obertament quan una crisi de confiança impedeix la captació de nous clients i esfondra definitivament la piràmide.

Comparem ara el frau d’Afinsa amb la situació de les pensions de la Seguretat Social. En el sistema espanyol, públic i de repartiment, les prestacions que reben els pensionistes beneficiaris provenen de les cotitzacions que paguen els treballadors, però aquest caràcter piramidal queda diluït amb l’etiqueta de «solidaritat intergeneracional». En temps de vaques grasses i de la bombolla financera, els excedents aconseguits es varen invertir íntegrament en deute de l’Estat. El Fons de Reserva acumulat, però, ha anat minvant de 64.000 milions a només 25.000. Les cotitzacions dels 18,3 milions d’ocupats (el 26% amb caràcter temporal) no són suficients per pagar 9,4 milions de pensions (ràtio inferior a 2:1). Quan la guardiola de les pensions s’esgoti el 2017, aleshores, hem de pensar que cauran dràsticament les pensions? Intervindrà l’Audiència Nacional la Seguretat Social? No, a curt termini, senzillament es crearan nous impostos o/i s’incrementaran els ja existents per poder pagar-les. A llarg termini, les pensions cauran a nivells de pura subsistència. Per ara, Rajoy ja preveu la seva investidura com a president del Govern amb un projecte de pagament, amb càrrec als Pressupostos Generals de l’Estat (més impostos), de 22.000 milions que és el que costen les pensions de viduïtat i orfandat. El (mal) exemple a seguir és el de França, que va crear un impost social (!) per finançar les pensions i que grava totes les rendes.

El sistema de pensions d’Espanya, un dels més generosos (o cars, depèn com es miri) d’entre els països rics, és doblement incompatible amb l’envelliment creixent de la població i les taxes d’atur altíssimes. Amb dades de l’OCDE, el sistema públic espanyol paga una mitjana del 82% de l’últim salari del treballador, quan la mitjana és de només el 69%. Només Holanda ens supera amb el 90,5%. La gran diferència, però, és que a Amsterdam el 27% prové del sistema públic de repartiment (com Espanya) i l’altre 63,5% és d’origen privat i capitalitzat. Podem arribar a estar d’acord en la conveniència que el sistema públic asseguri un mínim de subsistència per a tothom, però deixant a l’individu que faci el que vulgui amb la resta dels seus diners i dels seus salaris, invertint en els mercats que consideri més apropiats. ¿Per què no donar un marge de llibertat a la inversió privada, ja sigui en plans de pensions, plans d’empresa o inversió lliure en Borsa? ¿Tan intolerablement liberal és aquesta proposta? Mirem quina és la situació internacional entre els països de l’OCDE:

OCDE_pensiones_2015_2_ok

Font: Pensions at a glance (OCDE)

Constatem que molts països, entre ells els més avançats, contemplen la capitalització privada de les pensions: Austràlia, Bèlgica, Canadà, Xile, Dinamarca, Estònia, Alemanya, Irlanda, Islàndia, Israel, Mèxic, Holanda, Nova Zelanda, Noruega, Eslovàquia, Suècia, Suïssa, Regne Unit i els EUA.

Els únics, com Espanya, que ho confien tot al 100% en el repartiment públic són Àustria, Txèquia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Itàlia, Japó, Corea, Luxemburg, Polònia, Portugal, Eslovènia i Turquia. En total, 13 de 34, una minoria.

Tenim la sort de viure molt, és cert. Espanya és el país amb l’esperança de vida més alta del món, després del Japó (81 anys els homes, 86 anys les dones). Què ens espera en el futur, però? Com ens mantindrem a la vellesa? Amb quins recursos? A curt termini, pocs canvis. No els esperem ni del PP ni del PSOE. El 60% dels votants del partit conservador de Mariano Rajoy tenen més de 55 anys. I en el cas del partit socialista de Pedro Sánchez és el 54%. Cap dels dos s’atrevirà a aixecar un dit contra els pensionistes. Les pensions de jubilació continuaran incrementant cada any, poc, és veritat, només un 0,5%, però incrementant. En canvi, els sous que financen les pensions en molts casos disminueixen. La pensió de jubilació mitjana és de 1.041 euros mensuals, mentre que més de 3 milions d’assalariats no arriben a aquesta quantitat, són submileuristes, i el 15,5% de les dones treballadores cobra menys de 665 euros mensuals.

OCDE_pensiones_2015_3_ok.jpg

Font: Pensions at a glance (OCDE)

Els canvis, però, hauran de venir a llarg termini inevitablement. I és que les finances de la Seguretat Social han de complir la seva equació comptable fonamental:

Número de Pensionistes (1)  *  Pensió Mitjana (2)

=

Número de Treballadors (3) * Salari Mitjà (4) * % Cotitzacions Socials (5) + Altres Ingressos (6)

(1) Número de Pensionistes: el 2013 Espanya tenia 8,3 milions de persones majors de 65 anys (17,9% de la seva població) i 2,6 milions de majors de 80 anys (5,6%). El 2050 seran 15,1 milions (33,3% del total) i 5,8 milions (12,7%) respectivament.

(2) Pensió Mitjana: el desembre de 2005, la pensió mitjana de jubilació era de 686,61 euros. Ara és de 1.041 euros. És una pujada equivalent al 51,6%, encara que l’IPC en aquests onze anys ha incrementat només un 18,5%.

(3) Número de Treballadors: la població entre 15 i 64 anys passarà de 31,1 milions el 2013 a 24,3 milions el 2050. Això no vol dir que caigui el nombre de treballadors, perquè podria pujar el percentatge de la població que té una ocupació. En aquest sentit, la taxa d’activitat i la taxa d’ocupació a Espanya estan molt per sota de les d’altres països europeus (la taxa d’atur és molt superior).

(4) Salari Mitjà: el 2005, el salari mitjà a Espanya ascendia a 18.677 euros. El 2013, últim any en què l’INE ofereix dades, havia pujat als 22.698 euros. Implica una pujada del 21%. L’IPC en aquest període va ascendir un 18,9%.

(5) % Cotitzacions Socials: en aquests moments, els treballadors espanyols paguen més del 36% del cost laboral no salarial a la Seguretat Social (30% a càrrec de l’empresari i 6,35% a càrrec del treballador) .

(6) Altres Ingressos: actualment provenen del Fons de Reserva acumulat de la Seguretat Social. Quan s’esgoti el fons hauran d’establir-se nous impostos (finançament de les pensions mitjançant els Pressupostos Generals).

Malauradament, per tant, amb la crisi demogràfica i l’alt atur estructural d’Espanya, tot fa pensar que haurem d’afrontar els últims trams de la nostra vida amb grans penúries i pensions de pura subsistència. Les dades demogràfiques de la població espanyola ens indiquen que el número de pensionistes incrementarà i que la població en edat de treballar disminuirà. Que el salari mitjà no tindrà grans augments, ja que a llarg termini tendeix a incrementar en funció de la productivitat del treball, on Espanya ofereix crònicament uns registres pobres i lamentables. Les cotitzacions socials a Espanya ja són unes de les més elevades del món occidental i tenen poques probabilitats d’incrementar-se. El compliment de l’equació, per tant, passa inexorablement per reduir dràsticament les pensions futures. I, també, per complementar el seu finançament amb la imposició de noves figures tributàries. Quan arribi el dia, però, els actuals governants, havent-se agençat el cobrament blindat de plans de pensions milionaris (privats i de capitalització), s’ho miraran amb displicència des de les seves luxoses residències, amonestant-nos amb to d’autosuficiència que ells ja ho van predir.

Recordem i enumerem breument quins són els problemes de l’actual sistema de pensions espanyol, públic i de repartiment, deixant de banda el seu caràcter piramidal:

Primer. El sistema de pensions està potencialment en fallida.

Segon. La taxa de retorn és molt baixa. El rendiment que s’obté dels pagaments a la Seguretat Social podria augmentar. L’actual sistema no és eficient des d’un punt de vista financer.

Tercer. L’actual sistema té efectes negatius sobre el creixement econòmic i el desenvolupament social. Redueix el nivell d’estalvi, repercutint desfavorablement sobre la inversió, la producció i l’ocupació.

Quart. L’actual sistema perjudica la població pobra. La població rica comença a treballar relativament més tard que la població amb menys recursos i la seva esperança de vida és superior. Això fa que els rics cotitzin menys anys que els pobres, però que cobrin posteriorment durant més temps les pensions.

Cinquè. L’actual sistema perjudica la població masculina. L’esperança de vida de les dones supera en cinc anys la dels homes. Per tant, el gènere femení cobrarà les pensions més anys que el seu complementari masculí.

Sisè. L’actual sistema perjudica la població jove. Donada la tendència demogràfica, els joves hauran de pagar més i cobrar menys que els seus antecessors.

Setè. L’actual sistema perjudica determinats col.lectius. Persones que morin a l’entorn dels 65 anys (o abans) pagaran molt i cobraran poc. Així, un fumador actiu (o passiu) que mori de càncer de pulmó als 65 anys haurà cotitzat tota la seva vida, però es veurà privat de la seva pensió.

Via: El futur de les pensions | Jordi Franch Parella Weblog

J’Attendrai – Música

“J’attendrai” (French for “I will wait” is a popular French song first recorded by Rina Ketty in 1938. It became the big French song during World War II; a counterpart to Lale Andersen‘s Lili Marleen in Germany and Vera Lynn‘s We’ll Meet Again in Britain.

“J’attendrai” is actually a French version of the Italian song “Tornerai” (Italian for “You Will Return”) composed by Dino Olivieri (music) and Nino Rastelli (lyrics) in 1936, said to be inspired from the Humming Chorus of Puccini’s Opera “Madame Butterfly”. It was first recorded in 1937 by both Carlo Buti and Trio Lescano (accompanied by the Italian jazz quartet Quartetto Jazz Funaro and become a huge hit in Italy.

The French lyrics were written by Louis Poterat, and “J’attendrai” became an instant success. Rina Ketty’s version was followed the same year by one of Belgian chanteuse Anne Clercy, and both Tino Rossi and Jean Sablon recorded it in 1939. When France was occupied in 1940, it quickly became the big French war song, with the love song’s title being interpreted as meaning waiting for peace and/or liberation.

J’ATTENDRAI – RINA KETTY 

J’attendrai
Le jour et la nuit, j’attendrai toujours
Ton retour
J’attendrai
Car l’oiseau qui s’enfuit vient chercher l’oubli
Dans son nid
Le temps passe et court
En battant tristement
Dans mon cœur si lourd
Et pourtant, j’attendrai
Ton retour

Les fleurs palissent
Le feu s’éteint
L’ombre se glisse
Dans le jardin
L’horloge tisse
Des sons très las
Je crois entendre ton pas
Le vent m’apporte
Des bruits lointains
Guettant ma porte
J’écoute en vain
Helas, plus rien
Plus rien ne vient

J’attendrai
Le jour et la nuit, j’attendrai toujours
Ton retour
J’attendrai
Car l’oiseau qui s’enfuit vient chercher l’oubli
Dans son nid
Le temps passe et court
En battant tristement
Dans mon cœur si lourd
Et pourtant, j’attendrai
Ton retour

Reviens bien vite
Les jours sont froids
Et sans limite
Les nuits sans toi
Quand on se quitte
On n’oublie tout
Mais revenir est si doux
Si ma tristesse
Peut t’émouvoir
Avec tendresse
Reviens un soir
Et dans tes bras
Tout renaîtra

Le temps passe et court
En battant tristement
Dans mon cœur si lourd
Et pourtant, j’attendrai
Ton retour

Monestir de les Avellanes (On és)

Comentari: Mon pare era fill de Balaguer, en vida d’ell anavem a visitar son poble tan sovint com ens era possible i sempre hi havia 3 coses obligades a fer cada cop:

  1. Comprar coca de Blaguer (mai n’he tornat a menjar com aquella)
  2. Visitar el Sant Crist de Balaguer
  3. Visitar el Monestir de les Avellanes

========================

Recursos web per saber on es troba el Monestir de les Avellanes i opcions per arribar-hi:

  1. Monestir de les Avellanes a Google maps
  2. Guia de carrers de la Generalitat de Catalunya
  3. Guia de mobilitat de la Generalitat de Catalunya (carreteres i opcions de transport públic)
  4. Rutes i itineraris dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) – Línia Lleida-La Pobla
  5. Rutes i itineraris del servei de transport públic d’autobusos (Alsina Graells-Alsa)
  6. Servei de taxi a Balaguer
  7. Mapes i transports

Recordeu!

  • LLoc: Monestir de les Avellanes (Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes)
  • Municipi: Os de Balaguer
    • codi postal: 25612
  • Comarca: La Noguera
    • Capital comarcal: Balaguer
  • Vegueria o regió: Ponent

Com arribar-hi

Via: On som | Monestir de les Avellanes

Per què moren les abelles? | A cop de post | una visió de Girona

Raül Muxach / 23/05/2016

Per què moren les abelles? És la pregunta que es fan molts investigadors en aquests moments a tot el món. Cap té la resposta absoluta però són uns quants els que en busquen de parcials. D’indicis n’hi ha uns quants.

Aquí a prop, a l’IRTA Mas Badia (La Tallada) sense anar més lluny, en tenim algun, com l’Adriana Escudero. És la responsable territorial d’un projecte d’abast estatal liderat per l’INIA (Instituto Nacional de Investigación Agraria) que intenta calibrar l’impacte que tenen sobre aquestes productores de mel i aliades de primer ordre en la pol·linització els insecticides, acaricides i plaguicides que s’utilitzen en els conreus més habituals.

Andreas / Creative Commons

Aquí es busca, concretament, el rastre d’aquests components -sobretot dels cada cop més qüestionats neonicotinoides– en el conreu de la poma. Porten dos anys recollint dades i monitoritzant el comportament dels ruscs d’abelles que s’instal·len en les pomeres del Baix i l’Alt Empordà per afavorir la pol·linització d’aquests fruiters.

Diu Escudero que han pres mostres del pol·len que porten les abelles, del que tenen a dins del rusc, del nèctar, de pol·len d’altres flors que hi ha al voltant i del que porten altres insectes pol·linitzadors. També comptabilitzen amb sensors el nombre d’abelles que hi ha feinejant (pecorea) i les pèrdues en la colònia que hi va havent.

Un munt de dades que encara s’estan analitzant però que, de moment, porten a pensar que els tractaments que s’utilitzen aquí incideixen d’una manera “baixíssima” en aquesta mortaldat d’abelles.

Li formulo la pregunta amb la que comença aquest post i és molt clara en la resposta: “que la població d’abelles disminueix de manera considerable és evident però veig difícil respondre d’una manera concreta a la teva pregunta perquè són molts els factors que hi intervenen”.

De fet, és un còctel de factors el que està acabant amb la població mundial d’abelles. Els científics senyalen el mal ús de fitosanitaris, la contaminació ambiental, la pèrdua i fragmentació de llocs aptes perquè hi visquin aquests insectes, les espècies invasores (vespa asiàtica) i el canvi climàtic com alguns dels més clars. Escudero diu que, des de Mas Badia sí que aspiren a poder dir, com a mínim, “quin grau de culpa hi té el conreu de la pomera”.

Ja he dit que, sense baixar al detall, els investigadors d’aquest projecte pensen que les pràctiques dels productors de pomes d’aquí no semblen excessivament nocives però el gruix de les dades s’analitzarà en profunditat i es contrastarà amb els resultats d’altres conreus (a l’Ebre estan estudiant l’impacte del conreu dels cítrics, per exemple) aquest estiu.

“Serà el moment de veure si ens hem deixat alguna cosa o si hem de tornar a prendre dades que ja tenim perquè ho hem fet malament”, explica en un to molt didàctic i adverteix que encara que la contribució del conreu de pomera a la desaparició de les abelles sigui petit, esperen treure conclusions que permetin adoptar mètodes de menor impacte.

L’estudi de camp s’ha acabat tot just fa quinze dies i ha comptat amb la col·laboració d’apicultors de la demarcació, que també estan interessants en la matèria. Els apicultors han proporcionat ruscos nets que no havien estat posats en cap altre camp i que, per tant, no tenen traces ni rastres d’insecticides ni plaguicides que puguin fer interferència en l’anàlisi de les dades.

Les conclusions finals s’hauran de presentar durant el 2017. Es calcula que el valor econòmic de la feina que fan les abelles supera els 320 milions d’euros a Catalunya, segons Greenpeace, frega els 3.300 milions d’euros a tot l’estat i si ho projectem a escala europea, la xifra supera els 22.000 milions. No només això, segons algunes projeccions, si desapareixen les abelles podrien desaparèixer el 75% dels conreus que coneixem ara.

Via: Per què moren les abelles? | A cop de post | una visió de Girona

Singulars 07-11-2012 – Antonio Turiel: Condemnats a decréixer

Antonio Turiel és físic, matemàtic i investigador de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. Antonio Turiel ens diu que no podrem continuar creixent com fins ara perquè no tindrem recursos. La crisi no acabarà si no canviem el nostre model financer i productiu. Hem arribat a la fi del creixement.

Les perspectives de futur són que la producció de petroli dels camps existents davallarà un 40 % d’aquí al 2020 i serà gairebé impossible compensar aquesta davallada, sobretot perquè es calcula que cap al 2018 la Xina i l’Índia absorbiran tota la producció de petroli si continuen el seu patró de consum actual.

Plaisir d’Amour – Música

“Plaisir d’amour” (literally “The pleasure of love”) is a classical French love song written in 1784 by Jean-Paul-Égide Martini (1741–1816); it took its text from a poem by Jean-Pierre Claris de Florian (1755–1794), which appears in his novel Célestine.

The song was greatly successful in Martini’s version. For example a young woman, Madame Julie Charles, sang it to the poet Alphonse de Lamartine during his cure at Aix-les-Bains in 1816, and the poet was to recall it 30 years later.

 

PLAISIR D’AMOUR – RINA KETTY (1939)

Plaisir D’amour ne dure qu’un moment
Chagrin d’amour dure toute la vie

J’avais mis ma confiance dans tes mains
Nous vivions insouciants sans songer à demain
Et pourtant notre tendre roman
Par ta faute aujourd’hui vient mourir bêtement
Maintenant je sais qu’un autre a pris ma place
Comme je sais qu’un autre a pris ton cur
Tristement mon beau rêve s’efface
Adieu, je n’aurai qu’amertume et rancur

Plaisir D’amour ne dure qu’un moment
Chagrin d’amour dure toute la vie

J’espérais oublier que j’aimais
Mais hélas le destin nous unit à jamais
Ton image revient chaque jour
Tourmenter, torturer, angoisser mon cur lourd
Et j’avais traînant comme une lourde chaîne
Les souvenirs de nos anciens émois
C’est pourquoi j’ai parfois tant de peine
Les soirs où j’évoque le temps d’autrefois

Plaisir D’amour ne dure qu’un moment
Chagrin d’amour dure toute la vie

La sardina, en situació desesperada | NacióDigital

– El mar s’està quedant sense aquests peixos tan preuats
– Tarragona i Castelló, les zones de la Mediterrània més afectades

La sobreexplotació pesquera i el canvi climàtic -amb efectes com l’escalfament de l’aigua o la disminució de les aportacions de nutrients dels grans rius que ha alterat el plàncton- han deixat les sardines en estat de desesperació. Així ho explica un reportatge publicat avui a La Vanguardia, sota el títol més que explícit d’Adéu a la sardina.

El mar s’està quedant sense sardines i el problema afecta tota la Mediterrània, encara que a la costa de Tarragona i Castelló la situació és més que crítica. A més, les sardines són més petites i tenen menys greix… i s’enganxen a la paella!. “La situació desesperada dels pescadors és el reflex en terra ferma d’un problema de magnituds dramàtiques sota l’aigua”, diu el reportatge.

Alguns tècnics són partidaris d’aplicar una moratòria, i donar temps a la sardina a recuperar-se. Una operació semblant ja es va fer el 2005 al Cantàbric, quan es van deixar de pescar anxoves durant cinc anys.

Via: La sardina, en situació desesperada | NacióDigital