Monthly Archives: Juliol de 2013

Un discurs positiu per a les xarxes socials

FONT:     EL MATÍ DIGITAL
“UN COP D’ULL”:   JOAN LLUÍS PÉREZ-FRANCESCH

La qualitat de l’ús de les xarxes socials és una mostra de la qualitat humana i per extensió de la qualitat del país.

En termes de civisme, no podem caure en el vessant negatiu. Cal un discurs positiu, també per a les xarxes socials perquè permeten una nova forma de comunicar-se i de relacionar-se molt interessant, avui en dia ja ineludible, en especial de cara al jovent. No hi ha dubte que provoquen una integració de les persones en una comunitat (encara que sigui per a compartir fotos, per exemple), i a més de forma molt senzilla i assequible per a qualsevol. El fet de la gratuïtat encara fa més ràpid i simple la incorporació a la xarxa, la qual cosa però no hauria de fer suposar que tenim un control absolut dels continguts, sinó més aviat al contrari, atès que la informació que proporcionem és precisament la matèria prima del “negoci” de les xarxes socials. I també hauríem de ser conscients que en principi qualsevol persona, fins i tot la més anònima, ens podria observar.

Un àmbit de col·lisió amb l’ordenament jurídic i que comporta un desvalor important en termes també de civisme en l’ús de les xarxes socials és la vulneració de la privacitat i de les dades personals, com ara no respectar el necessari consentiment previ dels afectats, o recopilar dades de forma enganyosa, conductes considerades per la legislació de caràcter greu i molt greu. També tenim el robatori de dades personals, la suplantació de la identitat digital, i en general conductes il·lícites que comporten una gran molèstia i perjudici a terceres persones. Els “hackers” , per la seva bada, fan servir coneixements tècnics per a robar contrasenyes, crear falsos perfils, segrestar el compte d’usuari en definitiva., tot amb l’objectiu de fer malifetes. Quan es consulta un enllaç a un twuit el perill es també que es presenta de forma curta i diferent de l’original, per la qual cosa pot provocar un engany.

Les xarxes socials permeten cada vegada més, a la pràctica, allò que s’ha anomenat la extimitat. Avui sembla que no hi ha el més mínim pudor a explicar qualsevol aspecte de la vida privada, com una mena de “reality show”, amb el perill d’un excés de confiança en relació als “amics”, que potser no sempre ho son. La vida és desenvolupa en una mena de “casa de vidre” on és fàcil rastrejar i conèixer mitjançant les nostres petjades molts aspectes de la vida més intima (vida amorosa, descripció del lleure de cadascú i en el seu cas dels excessos que es poden cometre, fins i tot actuacions delictives en potència, com penjar fotos o vídeos compromesos). Així, el propi concepte de “vida privada” s’ha vist transformat, en part si més no per les pròpies conductes dels usuaris de les xarxes socials, tant en relació a ells mateixos com enfront terceres persones.

LLEGIR MÉS A:     http://elmati.cat/article/3231/un-discurs-positiu-per-a-les-xarxes-socials

Qué hacer con la corrupción

FONT:   EL PAIS
José Antonio Gómez Yañez / César Molinas 22 ENE 2013 – 00:01 CET

No hay que esperar que el sistema actual se regenere de manera endógena

El funcionamiento de los seres vivos, de los motores de explosión y de los organismos sociales produce, inevitablemente, residuos tóxicos que se deben eliminar. Si no se hace, sobrevienen la muerte y la descomposición. De ahí la existencia de los riñones, de los tubos de escape y de la regulación de los partidos políticos, por ejemplo.

En todos los sistemas políticos hay corrupción: es tan consustancial con la política como el monóxido de carbono con el automóvil. Por ello, en las democracias avanzadas, existen leyes que regulan la actividad interna de los partidos políticos. Esta regulación impone los mecanismos de reciclaje de toxinas que permiten que la democracia siga funcionando de manera saludable. El nivel insoportable que ha alcanzado la corrupción política en España se debe a la ausencia de reciclaje de los residuos tóxicos que generan nuestros partidos. La democracia española es como un cuerpo sin riñones o un coche sin tubo de escape.

La ley española de partidos políticos está vacía de contenido y permite que, en la práctica, los partidos se autorregulen. Esto es una anomalía gravísima e insólita en las democracias avanzadas. Los partidos políticos no deben autorregularse porque son entidades especiales a las que se les reconoce el monopolio de la representatividad política y se financian con recursos públicos. Este reconocimiento no debe darse sin un riguroso control legal para evitar que los partidos acaben, como en España, convirtiéndose en élites extractivas. En Alemania, por ejemplo, la ley obliga a los partidos a celebrar congresos bienales, a que los delegados en estos congresos sean elegidos por votación secreta entre los militantes, a que los candidatos a cargos electos sean elegidos en primarias, a someterse a auditorías externas… El sistema genera competencia entre los dirigentes y los candidatos a serlo. Como no puede ser de otra manera, los mecanismos de reciclaje de residuos son la democracia interna, la transparencia y la competencia. ¿Hay corrupción política en Alemania? Por supuesto que la hay, pero los mecanismos legales previstos evitan una espiral degenerativa y contagiosa como la española. La corrupción puede llegar al tobillo, pero el drenaje impide que llegue al cuello.

LLEGIR MÉS A:     http://elpais.com/elpais/2013/01/21/opinion/1358771424_511576.html

ARTICLE. Vicenç Navarro: “Franquismo o fascismo” – Característiques d’un règim feixista

HISTORIATA

arriba españaARTICLE. Vicenç Navarro: “Franquismo o fascismo”

Característiques d’un règim feixista

Article molt recomanable per a analitzar i debatre en classe conceptes polítics de la història contemporània d’Espanya i també del món “occidental”, com per exemple: dictadura, règim autoritari, totalitarisme, i evidentment franquisme i feixisme. Destaquen especialment les onze característiques d’un règim feixista. El debat està servit.

Font: diari Público.es, 9 de juliol de 2013, enllaç

Autor: “Vicenç Navarro ha sido Catedrático de Economía Aplicada en la Universidad de Barcelona. Actualmente es Catedrático de Ciencias Políticas y Sociales, Universidad Pompeu Fabra (Barcelona, España).” Blog personal.

Introducció. Característiques d’un règim feixista:

(De l’1 al 8 pel prof. Malekafis; del 9 a l’11 pel prof. Navarro)

“1. estaba dirigido por un hombre presentado por el régimen como superhumano.

2. estecaudillo superhumano utilizó a un partido, creado antes del régimen, que le ayudó a tomar el poder…

View original post 2.203 more words

Les víctimes de delictes a domicilis i segones residències es dobla en 4 anys a Barcelona

Els passos perduts

La victimització per delictes a domicilis d’una banda i a segones residències dels barcelonins per l’altra han augmentat entre en 2008 i el 2012 un 93,3% ( de 1,5 a 2,9) i un 119% (de 3,1 a 6,8)  respectivament. Així ho indiquen les xifres de l’Enquesta de Victimització que ha fet pública l’Ajuntament de Barcelona. Si ens fixem només en la diferència entre el 2011 i 2012, quan CiU ja governaba a la ciutat, l’augment ha estat del 38% en les victimes de fets delictius a domicilis de barcelonins, mentre que ha augmentat un 46% en el de segones residències.

Victimització BCN 2008-2012 elspassosperduts

 

Pel que fa a les víctimes en l’àrea de la seguretat personal han augmentat entre el 2008 i el 2012 un 31,7% a la ciutat. També és molt interessant el gràfic de victimització de Barcelona dels últims 30 anys. Els augments més significatius han coincidit amb la crisi dels…

View original post 6 more words

La inspiració que ve del Bàltic

FONT:    NACIÓ DIGITAL

Estònia, Letònia i Lituània es van mobilitzar l’any 1989 per proclamar el seu desig d’independència de la URSS amb una protesta pacífica que va sacsejar la consciència mundial

Bernat Ferrer, Barcelona | Actualitzat el 13/07/2013 a les 23:59h
Especial:   Via Catalana


La Via Bàltica, precedent de la independència d’Estònia, Letònia i Lituània.

El 23 d’agost de 1989, entre mig milió i un milió d’estonians, letons i lituans van conformar una gran cadena humana entre la capital d’Estònia, Tallinn, i la capital de Lituània, Vilnius, com a mostra de solidaritat entre les nacions bàltiques en la seva lluita per la independència de la URSS. Una extensa cadena de 660 quilòmetres, coneguda com a Via Bàltica, que ara és reconegut per la Unesco com a patrimoni mundial dins del Registre de la Memòria del Món. Dos anys més tard d’aquella epopeia, el 17 i 18 de setembre de 1991, els tres països passaven a ser membres de ple dret de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). La Via Catalana d’aquest 11 de Setembre pretén imitar la gesta.

La Via Bàltica va ser “la mostra més convincent de la unitat dels pobles d’Estònia, Letònia i Lituània” en la seva lluita per la independència, i “una de les mostres més impressionants de lluita pacífica” que han tingut lloc arreu del món, segons que ressalten a Nació Digital els responsables del Museu del Front Popular de Letònia. De fet, sostenen que la Via Bàltica “va tornar a posar sobre la taula mundial el problema de la independència dels estats bàltics i va demostrar la voluntat i predisposició d’aquests pobles per recuperar la seva independència”.

La cadena humana bàltica va marcar un abans i un després en la comunitat internacional. De fet, el llavors senador nord-americà Bob Dole va afirmar: “La gent del meu país, els Estats Units d’Amèrica, estan seguint tot allò que està passant a Estònia, Letònia i Lituània. Admirem la vostra lluita i tenim esperances en el progrés que vosaltres us heu proposat aconseguir.” A les eleccions presidencials de 1996, Dole, candidat a la presidència dels EUA pel Partit Republicà, perdria a mans del demòcrata Bill Clinton.

Una data emblemàtica

L’ideòleg de la cadena humana va ser Edgar Savisaar, cap del Front Popular d’Estònia Rahvarinne, que va proposar la idea el 15 de juliol de 1989 durant la trobada del Consell Bàltic a Pärnu (Estònia), una trobada crucial en el procés d’alliberament de les nacions bàltiques. Aquell Consell Bàltic esdevindria, anys després, l’actual Assemblea Bàltica, un organisme oficial de coordinació dels parlaments estonià, letó i lituà.

El dia escollit per fer la cadena era especialment simbòlic. El 23 d’agost de 1939, la Unió Soviètica i l’Alemanya nazi signaven un pacte de no-agressió conegut com a pacte Mólotov-Ribbentrop, que contenia unes clàusules secretes de repartició d’Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i part de Romania entre ambdues potències. El 23 d’agost de 1989, doncs, es complien 50 anys d’aquell pacte, que va suposar la fi de la independència aconseguida a principis de segle.

LLEGIR MÉS A:   http://www.naciodigital.cat/noticia/56845/inspiracio/ve/baltic

No podem passar la vida renaixent

FONT:     EL MATÍ DIGITAL
“OPINIONS”:   JOSEP MARIA PUIGJANER

Aquesta renaixença que els catalans d’avui estem protagonitzant ha de ser l’última

Davant de moments decisius de la trajectòria d’un país convé rememorar fites importants que ja han passat a les pàgines de la Història. Resulta saludable recuperar-les perquè solen contenir una bona dosi estimuladora del present.

Espigolant en l’excel·lent biografia política de Francesc Cambó, que un intel·lectual castellà, Jesús Pabón, ja l’any 1969 posava a disposició dels catalans que volien conèixer la profunditat de l’ànima d’aquest mític catalanista, em topo amb un esdeveniment que avui està cobert de teranyines. Em refereixo a la Conferència Nacional Catalana, que s’inicià el 4 de juny de 1922 al teatre Orfeó, de Gràcia. Així com ara l’actual Assemblea Nacional Catalana té un innegable caràcter agitador, emocional, aglutinador, aquella Conferència Nacional dels anys vint, tot i donar un sonor cop de puny a la taula per despertar la societat, era d’índole més aviat teòrica, reflexiva.

Al discurs inaugural, Lluís Nicolau d’Olwer subratllà que el país passava moments de depressió i que calia fer examen de consciència. Dretes i esquerres tenien la seva actuació política, però “oblidaven la plenitud de l’ideari català”. Calia –deia d’Olwer– que els catalans coincidissin en l’estimació a la pàtria i en la consecució de la justícia social. L’eloqüència refinada de Jaume Bofill i Matas desvetllà sorollosos entusiasmes, sobretot quan enfocà la proa crítica contra “el país opressor que es troba en una gran inferioritat moral i ètica en relació amb el país oprimit”. Rovira i Virgili mostrà el seu radical plantejament de la qüestió que reunia els convocats: proclamà el dret de Catalunya a procedir lliurement a la seva constitució orgànica, assenyalant que el règim més adequat era el d’una república lliure i sobirana. I Josep Maria Pi i Suñer insistí en la necessitat d’incorporar l’obrerisme a la política nacionalista i d’internacionalitzar el problema català.

LLEGIR MÉS A:     http://elmati.cat/article/3233/no-podem-passar-la-vida-renaixent