Category Archives: Independència

Singulars 19-04-2013 – Ramón Cotarelo: S’ha acabat la “conllevancia”?

Catedràtic de Ciències Polítiques a la Universitat d’Educació a Distància (UNED), Ramón Cotarelo argumenta amb claredat que la transició espanyola va ser el resultat de la por. S’hi va arribar per la fusió de dues pors: la por de la dreta a perdre els seus privilegis i la por de l’esquerra a tornar a ser víctima de la repressió.
Segons ell, l’actual dreta nacionalista espanyola, en connivència amb l’Església catòlica, no representa Espanya. Representa menys de la meitat d’Espanya, però s’ha imposat sobre la resta.

Es declara nacionalista espanyol, però està a favor que els catalans decideixin lliurement si volen continuar a Espanya. El dret d’autodeterminació, diu, és la màxima manifestació de llibertat col·lectiva en què la gent elegeix.

Anuncis

Singulars 20-03-2013 – Santiago Niño Becerra: apunts de futur

En les seves previsions de futur, ens diu que la crisi acabarà entre el 2020 i el 2023 i que a Espanya tornarem a les xifres de PIB que teníem al 2001, però amb estàndards de vida dels anys 80. Niño Becerra, catedràtic d’Estructura Econòmica de l’Institut Químic de Sarrià, ens diu també que no es podran generar llocs de treball per a l’actual població activa espanyola, que és de 23 milions de persones.

Anem cap a una societat on un 30% treballarà moltes hores al dia, un altre 30% treballarà a temps parcial i en treballs precaris i un altre 30% no treballarà pràcticament mai.

Singulars 09-01-2013 – Agustí Bordas: Raons per a l’estat propi

Aquest català amb passaport canadenc és llicenciat en Ciències Polítiques i té un alt càrrec a l’administració del Canadà. Ens diu que, tot i que el govern espanyol afirma que la “marca Espanya” és una marca de prestigi, la realitat és que en l’àmbit internacional l’estat espanyol ha esdevingut un sinònim de fragilitat, incompetència i precarietat.

Per Agustí Bordas, en aquests moments la imatge d’Espanya és la de l’incest corporatiu, del nepotisme, del tràfic d’influències.

Singulars 30-01-2013 – Jordi Molins: Testimoni d’una crisi anunciada

Físic i inversor institucional, Jordi Molins ha treballat per un gran Hedge Fund nord-americà a Londres i a diversos bancs europeus gestionant carteres d’inversions. Entre el 2010 i el 2011 va entrevistar-se amb les màximes autoritats dels sectors polític, econòmic i financer espanyol.

Ens explica perquè ja a finals de 2010 es podia saber amb dades comprovables que la majoria de grans immobiliaries i bona part dels bancs i caixes espanyols estaven en fallida tècnica.
Segons ell, el problema més important al qual s’enfronta l’economia catalana en els propers anys no és l’austeritat, sinó que és el procés de desapalancament bancari i les implicacions que això té sobre el finançament del teixit empresarial català.

Estimada Muriel | Sant Cugat per la Independència (SCxI)

La Muriel ens ha deixat aquesta matí. Estem consternats per la seva pèrdua. Expressem el nostre dol més sentit a tota la família, a qui continuarem donant tot el suport possible.

El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, dedica a la Muriel el següent article:

Estimada Muriel,
“Estimem-nos”, ens deia sempre la Muriel, “estimem-nos que això és tan bonic”. I aquest ha sigut sempre un lema net de la nostra entitat durant aquests anys. Mai tan poques paraules han tingut tanta força.

Això és el que, en bona mesura, hem fet des d’Òmnium i, si m’ho permeteu, des d’amplis espais de l’independentisme i el conjunt del sobiranisme. Hi ha alguna cosa en nosaltres d’aquest entorn familiar, de gent que s’estima i que vol el millor per als altres, sense gaires més floritures.

És una família que està en pau amb ella mateixa. Hem après a conviure i a compartir tendresa i sensibilitat, en la gran diversitat. És així com ens respectem els uns als altres. Amb molts matisos, sí, amb tots els matisos per estimar-nos.

La Muriel ha estat sempre una dona forta, valenta, de pensament lliure, vehement fins i tot quan calia, una dona que ens ha ensenyat a fer servir les paraules per explicar-nos més bé. Aquesta dona ens ha ensenyat a ser tan suaus amb les paraules, a exposar amb tanta delicadesa les idees, que per tots nosaltres ha estat una veritable mestra.

No ha estat mai una dona de pensament únic. Crítica i ferma defensora de les seves posicions, no defugia mai la discussió i intentava sempre trobar el punt de trobada. De la Muriel hem après a esforçar-nos, perquè “res no ens serà regalat”. La seva exigència és encara avui un motor. Només amb aquesta empenta ens ho podem exigir tot; ho podem guanyar tot.

“Òmnium és màgic”, li hem sentit dir tantes vegades. “La gent se’ns acosta i ens interpel·la, ens comparteix els seus neguits i els hem d’escoltar”. Era la seva obsessió: escoltar.

I per això mai tenia pressa. La recordem conversant tranquil·lament amb la gent de la casa: compartint impressions, informant-se sobre temes ben diversos, sempre disposada a aprendre. Una presidenta amb els seus rituals: una gran lectora de diaris; la vèiem sovint tornar cap al despatx amb tota la premsa del dia sota el braç. Una persona infatigable, capaç d’anar en un sol dia de les Terres de l’Ebre a l’Empordà per estar a prop de la gent d’Òmnium al territori. I quan ho feia, intentava dedicar-hi tant de temps com podia. Sopars i conversa distesa i, si calia, “colònies” fins l’endemà.

Intel·ligent, astuta, múrria i amb molt sentit de l’humor. Combinava un cos fràgil amb una fortalesa d’esperit enorme. Penso en alguns dels seus discursos més importants: el 10J, els 50 anys d’Òmnium, la Declaració de Santa Coloma o el Concert per la Llibertat. I tot el que vindria després amb les campanyes que hem fet els últims anys. Per ella sovint era un “petit calvari” sortir a escena, però sempre se sabia sobreposar; sabia que parlava en nom de la gran família d’Òmnium, que ens tenia sempre al darrera i notava el nostre escalf. La seva serenitat en molts moments complicats ha estat una referència per a tots.

Per això hem volgut seguir el seu exemple. Per això hem après a persistir. A trobar la síntesi dels missatges, a vèncer la por amb l’esperança, a no confondre mai la sinceritat amb la imposició de les nostres idees. I hem après també a estimar una mica més la cultura i a cuidar els mots i a ser lliures i a voler per a tothom la mateixa llibertat, “a ser cada dia una mica millors”.

Anem a per totes Muriel, ho saps, però també saps que et trobarem molt a faltar.

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural

14 de febrer de 2016

Via: Estimada Muriel | Sant Cugat per la Independència (SCxI).

Reaccions de catalanofòbia i obscenitat per la mort de Muriel Casals | Nació Digital

– NacióDigital no publicarà les afirmacions que estan proliferant a les xarxes i en alguns mitjans periodístics

Quan encara no s’havia anunciat oficialment la mort de la diputada i ex-presidenta d’Òmnium Cultural Muriel Casals, a les xarxes socials i en alguns mitjans de comunicació van començar d’aparèixer afirmacions que des de la catalanofòbia i d’una obscena manca de respecte tenien un caire vexatori, burlesc o insultant contra la malaguanyada patriota i tot allò que representa.

En aquest cas, NacióDigital ha decidit que no entrarà a reproduir aquests materials perquè el seu interès periodístic és nul i no aporten res que no se sàpiga.

Via: Reaccions de catalanofòbia i obscenitat per la mort de Muriel Casals | Nació Digital.

La paràbola de la figuera | Jordi Franch Parella Weblog

En la paràbola de la figuera estèril (Lc 13, 1-9), Jesús ens planteja el propietari d’una vinya que hi tenia una figuera plantada. Va anar a trobar-hi fruit i no n’hi trobà. Donat que feia ja tres anys que la figuera no produïa figues, li va dir al vinyater que la tallés. Per què ha d’ocupar la terra inútilment? En el seu lloc s’hi pot plantar qualsevol arbre que no sigui bord i dongui fruit. Aleshores el vinyater li va dir al propietari que deixés la figuera encara un any més. Que l’adobaria per veure si dóna fruit d’ara endavant. Si no, la tallaria. Com s’ha d’interpretar aquesta paràbola? El propietari de la vinya és Déu, el vinyater és Jesús, l’aigua que vivifica les plantes adobades és l’Esperit, i cada un de nosaltres som la figuera. Aquest simbolisme té un llarg recorregut i molt temps abans, ja el profeta Isaïes havia comparat la vinya de Jahvé amb la casa d’Israel i la població de Judà amb la seva plantació. Com a la paràbola dels talents, se’ns recorda que haurem de donar comptes de les nostres vides. La vida és un do rebut, però tenim l’obligació, cadascú en funció de les seves capacitats i possibilitats, de rendibilitzar-la.

PER LLEGIR L’ARTICLE SENCER ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: La paràbola de la figuera | Jordi Franch Parella Weblog.

França i Alemanya han demanat perdó, Espanya s’hi nega

BELLATERRA.CAT

Última foto del President Company en vida, abans de ser afusellat pel franquisme.

Per Gemma Aguilera

El 27 d’agost de 1970, la República Federal Alemanya concedia una indemnització econòmica de 1.000 marcs mensuals i una reparació moral pública per a l’esposa del president Companys, Carme Ballester. Un gest amb què no només es reconeixia oficialment que el president català havia estat una víctima del nazisme, sinó que la seva detenció i afusellament havien estat possibles gràcies a l’estreta col·laboració entre les autoritats espanyoles o el règim hitlerià.
Dues dècades després, el 1990, el canceller alemany, Helmut Kohl, i el president francès, François Mitterrand, demanaven disculpes formals a la Generalitat de Catalunya per la implicació d’Alemanya i França en la deportació del president Companys, que acabava amb el seu afusellament a mans del franquisme el 15 d’octubre de 1940. El perdó no significava que els dos mandataris se sentissin hereus del…

View original post 516 more words

In Which I Lose a Bet

election results

Pileus

Last year, I offered a bet that if an election were held this year, independentist parties would win a majority of valid, nonblank votes. One was, and they didn’t. The only person to take me up on the bet was Bernat Gispert, who bet me dinner next time I’m in Barcelona, hoping that he would lose. Alas, I owe him dinner now!

Why didn’t independentists win? Shortly after I offered that bet, in November 2014, support for independence declined precipitously, with a June 2015 survey from respected outfit CEO putting opposition to independence at 50-43%. I explored some reasons for that decline in another post, even as I predicted a rise in support before the September 27 election (I was right about that!).

In the rest of this post, I will explore the results from Sunday’s election in greater depth and what they imply about the views…

View original post 734 more words