Tag Archives: CRISI

La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de renda bàsica

La renda bàsica és un pagament periòdic en efectiu que es percep sense condicions prèvies. El procés creixent d’automatització i robotització de la producció ha donat ales a la seva defensa. Donat que les màquines ens destruiran el lloc de treball, en un món ric i amb abundància de recursos, es demana a l’Estat que asseguri la vida dels ciutadans amb el pagament garantit i incondicional d’un subsidi monetari. Des d’una sensibilitat republicana, també s’aposta per la renda bàsica com la millor mesura per trencar amb les situacions de dominació que afecten a moltes persones: des del treballador que no es pot permetre rebutjar un contracte escombraria per por de quedar-se sense res fins a la dona maltractada que no abandona l’habitatge conjugal perquè depèn econòmicament del marit. Es presenta com una forma ràpida i segura d’acabar amb la pobresa i tots els costos públics que de manera indirecta genera la pobresa (robatoris, inseguretat ciutadana, crims, problemes de salut…).

La Generalitat de Catalunya ofereix el cobrament d’una renda mínima o renda garantida de ciutadania si es cobra menys de 600 euros al mes. En aquest cas sí està condicionada al compliment d’una sèrie de requisits. Poden ser persones sense recursos i sense feina, pensionistes, famílies monoparentals, etc. Aquesta renda garantida de ciutadania busca garantir que tothom pugui fer-se càrrec de les despeses essencials per al manteniment propi o de les persones que integren la unitat familiar. Diversos estudis fets a Espanya defensen la viabilitat econòmica de la renda bàsica. Segons aquests, seria possible una gran reforma fiscal que, sense disminuir altres partides públiques, substituís tots els subsidis existents per una renda universal a tota la població major d’edat que evités la pobresa i garantís la supervivència. El vicepresident del Govern català i conseller d’Economia, Pere Aragonès, havia presentat el contingut dels Pressupostos de la Generalitat 2019, incloent un augment de la despesa de 1.715 milions d’euros, fins als 26.157 milions en total. L’avantprojecte de Pressupostos de la Generalitat preveia el desplegament del tercer tram de la llei de la Renda garantida de ciutadania. Finalment, no va tirar endavant al no tenir els suports parlamentaris necessaris, però la idea d’una renda incondicional per a tothom és molt llaminera i no es deixarà de banda.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És la plasmació de la màxima de Frédéric Bastiat, el distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Això presenta tres seriosos inconvenients. El primer és que és cara i finançar-la suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable. Quan el govern anuncia el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública es descontrola automàticament. El segon inconvenient és que debilita la funció empresarial i introdueix incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda bàsica ja aconseguim sobreviure? Però la pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’erradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se en el sud d’Espanya i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? Per últim, un altre desavantatge de la renda garantida és l’oposició que presenta amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria.

La renda garantida és una promesa tremendament populista, però que no serà eficaç. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional de l’administració només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els catalans, un poble que lluitem per prosperar, no hem de caure en aquest error. La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats, tot promovent un model d’assegurances basades en la responsabilitat individual. Naturalment, pels casos particulars de persones que no es poden valer per si mateixes a les activitats de la vida quotidiana, hi ha d’haver subsidis particulars. Però aquestes ajudes puntuals i condicionades res no tenen a veure amb un programa de renda bàsica universal i incondicionada, ineficient econòmicament i negatiu per a la fibra moral de la societat.

Via:  La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

Taxa Google | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de TAsa Google

Els clàssics l’anomenaven el Leviatà. Insaciable, voraç i assedegat. Mai en té prou. Sempre en vol més i més. Octavio Granado, secretari d’Estat de la Seguretat Social, declarava aquest dijous en el Congrés de Diputats que l’ajust del sistema es farà via ingressos. Això significa que l’esforç per eixugar els 20.000 milions d’euros de déficit contributiu de la Seguretat Social (30.000 milions el total) recaurà sobre les quotes empresarials i els treballadors. No es pretén reformar un sistema que ja s’esmicola quan el tsunami demogràfic tan sols despunta en l’horitzó sense haver arribat encara a la costa. No importa qui ho pagarà ni com afectarà l’elevat atur secular d’Espanya. Només importa augmentar els ingressos. ¿Fins quan es podrá continuar carregant tots els costos sobre els treballadors actuals que seran els grans damnificats quan hagin de cobrar en el futur unes escarransides pensions? Quin és el límit de la paciència? Quan s’adonarà el treballador que l’elevada  quota empresarial a la Seguretat Social es descompta de la seva nòmina i, per tant, surt de la seva butxaca? Un altre exemple de la voracitat recaptatòria del govern de Pedro Sánchez el trobem en les noves taxes Google i Tobin. Aquesta darrera és un impost del 0,2% sobre la compravenda d’accions d’empreses amb capitalització en les borses superior als 1.000 milions d’euros. I la taxa Google és un impost del 3% sobre els ingressos per publicitat online i intermediació a Internet. Cal recordar que una de cada quatre empreses paga per anunciar-se a Internet i que el 94% utilitzen les xarxes socials per comunicar-se amb els clients. Depenent de la plataforma, el cost per clic de la publicitat online està entre 0,5 euros i 2 euros.

L’executiu central aspira a recaptar més de 2.000 milions d’euros amb aquests dos nous impostos sense perjudicar ni les pimes ni els consumidors. En realitat, ni s’ingressaran tants milions ni es perjudicarà només les grans empreses tecnològiques. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) preveu una recaptació mínima de 950 milions i máxima de només 1.800 milions. Les inflades previsions del govern, quan s’incompleixin, ja servirán per justificar una addicional pujada d’impostos. Per altra banda, Google i Amazon permeten a les petites empreses col·locar els seus productes en els aparadors virtuals i subcontractar els serveis d’enviament al client. La taxa Google, per tant, perjudicarà les pimes en el seu intent d’iniciar-se en el comerç electrònic i obrir-se a la internacionalització. I el menor potencial exportador de l’economia espanyola significa menor competitivitat i capacitat de creixement, just quan apareixen senyals de desacceleració i convé reforçar les vendes als mercats exteriors. A més, les plataformes digitals operen amb marges de beneficis molt reduïts (2,3% pel cas d’Amazon o 3,6% en el de AirBnB). Per tant, aquesta taxa Google es repercutirà a la pime que utilitza els seus serveis i al client final, però no l’acabarà pagant la gran empresa tecnològica que li dóna el nom.

La taxa Google reduirà els ingressos de les empreses usuàries dels serveis digitals i n’incrementarà els costos. Per tant, els seus beneficis disminuiran. En conseqüència, la inversión també i la capacitat de contractació se’n ressentirà en un sector tan estratègic com és el comerç online. La fiscalització de l’e-commerce requereix una coordinació supraestatal i a nivell europeu per tal de ser efectiva i no discriminatòria. I la UE no ha arribat a cap acord, ni en la forma ni en el contingut, sobre com gravar els serveis digitals. La iniciativa del govern socialista espanyol sí perjudicarà, com hem dit, les pimes i també els consumidors finals, que hauran de pagar preus més elevats. Concretament, i segons un estudi de la firma auditoria PricewaterhouseCoopers, els consumidors experimentaran una pèrdua de benestar d’entre 515 i 665 milions d’euros, per l’increment en el preu. Les empreses usuàries dels serveis digitals experimentaran una pèrdua de beneficis d’aproximadament 500 milions d’euros, per l’increment dels costos i la caiguda de les vendes. I l’impacte negatiu en el PIB será d’entre 586 i 662 milions d’euros. Estant la digitalització lligada al creixement econòmic, la competitivitat empresarial i la inversió en recerca i desenvolupament, el nou impost serà un llast que ho dificultarà. Sent la petita dimensió de l’empresa espanyola una de les debilitats més destacables, el nou impost reforçarà el nanisme empresarial. I faltant tecnologia avançada i companyies emergents, la taxa Google frenarà la tan necessària modernització. L’economia espanyola està mancada d’estalvi i inversió productiva, de digitalització empresarial i internacionalització. Els nous impostos del govern socialista només aconseguiran avançar en sentit contrari.

 

Via:   Taxa Google | Jordi Franch Parella Weblog

2019, incerteses creixents | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de incertidumbres 2019

L’inici del nou any és un moment indicat per fer valoracions passades i previsions raonables del que ens pot oferir aquest 2019. L’economia espanyola ha experimentat ritmes de creixement elevats els tres darrers anys. Més que per mèrits propis, les causes les hem de trobar a les circumstàncies internacionals, com la davallada del preu del petroli, el baix cost de l’endeutament i la recuperació econòmica global, que va contribuir a la dinamització de les exportacions i el sector turístic low-cost. Enguany, però, tot apunta a una reducció del creixement, tant intern com extern. S’estima que el conjunt de la zona euro creixerà un 1,8% aquest any (1,9% el 2018), els EUA un 2,3% (2,8% el 2018), mentre que el conjunt mundial ho farà el 3,6% (3,5% el 2018). La Reserva Federal dels EUA ha posat fi a la política monetària ultraexpansiva, que durant una dècada ha mantingut dopada l’economia amb tipus d’interès fixats al 0%. Situar-los al nivell mínim actual del 2,5% ha servit per recordar que els guanys acumulats fins ara en els principals mercats financers eren ficticis i irreals, producte de l’expansió monetària orquestrada pel sistema financer. Les pèrdues borsàries han retornat immediatament i la borsa espanyola, per exemple, ha baixat un 15% el darrer any. Mentre que Jerome Powell, el president de la Reserva Federal, preveu nous increments del tipus d’interès, Mario Draghi, al capdavant del Banc Central Europeu (BCE), esgota la política de compra de deute públic i es prepara també per apujar el tipus. El BCE continuarà afavorint un entorn acomodatici, però condicionants com el Brexit o les tensions entre la UE i Itàlia poden endurir les condicions financeres més del desitjat. També és important veure qui serà el successor de Draghi a la presidència, ja que l’italià acaba el seu mandat el 31 d’octubre. S’haurà de seguir molt atentament com es gestiona la retirada de liquiditat del sistema i com la normalització monetària pot indigestar l’enorme volum de deute públic. Les autoritats, amb el pretext d’estar fent el que calia per sortir de la gran recessió de l’any 2008, han posat les bases d’una nova i terrorífica bombolla: la del deute públic. Per les dimensions de l’endeutament i perquè afecta a tots els ciutadans de l’Estat, nascuts i no nascuts, l’explosió d’aquesta nova bombolla sumiria l’economia una altra vegada en la misèria i la població en la desesperació.

La política interna de molts països i els riscos geopolítics creixents tampoc apaivagen els ànims. La guerra comercial i l’escalada proteccionista entre les dues superpotències mundials, amb l’autoritari Donald Trump i el president xinès Xi Jinping, que no està a l’alçada del gran estadista precedent Deng Xiaoping, és un greu error. Sempre ho ha estat. A curt termini busquen el suport electoral dels ciutadans als que protegeixen de la competència exterior, però a mitjà termini redueixen el ritme d’activitat global i empobreixen la població. L’auge del populisme i dels moviments polítics extremistes és una amenaça creixent, per no mencionar la complicada situació permanent del Pròxim Orient o els anhels imperialistes de Vladimir Putin per fer de Rússia un actor important a nivell global. Les formacions polítiques de massa països, també Espanya, es van escorant a la dreta i esquerra de l’arc parlamentari. L’augment de la polarització política dificulta l’abast de consensos amplis i obstaculitza la possibilitat d’impulsar reformes centrades en el mitjà termini. Ofuscats per polítiques molt a curt termini, que afavoreixen els col·lectius particulars que les promouen, no podem esperar per exemple cap millora estructural en el sistema de Seguretat Social i pensions, salut i educació, model d’Estat i finançament local. Les amenaces imminents dels problemes derivats de l’envelliment creixent de la societat, la precarietat laboral dels joves, el conflicte català o les pensions de jubilació que no arriben al mínim de subsistència, no faran altra cosa que agreujar-se.

De moment, l’economia es sosté per la bona evolució del consum i la demanda interna. Però això també té una lectura negativa, que és el declivi de les exportacions. La contribució del sector exterior al creixement acabarà sent nul·la en els propers trimestres. A més, les elevades xifres d’atur (15,1% a Espanya contra 8,1% a l’eurozona i 6,7% a la UE) restaran vigor al consum privat. El consum públic, amb un deute públic descontrolat i equivalent a quasi el 100% del PIB, tampoc té marge per repuntar. Els problemes estructurals i no episòdics de l’economia espanyola com són la baixa productivitat, l’elevat endeutament públic i la dualitat del mercat laboral, empitjoraran amb la pèrdua dels vents de cua favorables. Tot apunta, per tant, que el 2019 serà l’any amb el ritme de creixement més baix des del 2014. La morositat empresarial, que actua com el canari de la mina quan s’ofega per manca d’oxigen, torna a repuntar en els últims mesos. No és un bon senyal. Com tampoc ho és l’envelliment imparable de la societat, que redueix l’estalvi i la població en edat de treballar però incrementa la població dependent. En conseqüència, el PIB total disminueix i el benestar individual també. Les majors necessitats de despesa pública (tractament de malalties cròniques, pensions…) i els menors ingressos (reducció de les cotitzacions socials i dels impostos directes) converteixen definitivament en insostenible l’endeutament i dinamiten el sistema de pensions de repartiment. Però això serà més enllà del 2019. No cal patir encara.

Via:   2019, incerteses creixents | Jordi Franch Parella Weblog

Pressupostos inconsistents | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de presupuestos 2019

El Consell de Ministres ha aprovat aquest divendres el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat del 2019. L’executiu de Pedro Sánchez Castejón té com a objectiu consolidar-se a la Moncloa fins el 2020 i el projecte de pressupostos públics presentats s’ha d’interpretar en aquesta clau. Aprovar-los seria un èxit per al govern socialista, després de la dolorosa derrota electoral soferta a Andalusia, i li permetria no avançar les eleccions. La necessitat de seduir l’independentisme porta a incloure per a Catalunya una partida de 2.050 milions d’euros, xifra que implica un augment de la inversió respecte a l’any passat del 52%, però que suposa només un 16,8% de les inversions totals de l’Estat, lluny del 19,2% del PIB català sobre el conjunt d’Espanya. Recordem que la disposició de l’Estatut que estableix que les inversions de l’Estat en infraestructures han de ser equivalents al pes de l’economia catalana va ser anul·lada el 2010 pel Tribunal Constitucional. Aquest grapat de milions és un intent d’engalipar les forces sobiranistes d’ERC i el PDECat, ja que necessita els seus vots per tirar endavant els comptes públics. En qualsevol cas, de la xifra pressupostada a l’executada finalment hi ha molta diferència. De mitjana, des del 2001 un 25% del que es pressuposta a Catalunya s’acaba no invertint. Una altra prova que es busca acontentar tothom la tenim en el detall de les xifres del ferrocarril d’alta velocitat. Els trams del nord-oest, Cantàbric, Extremadura i Andalusia, de rendibilitats tan negatives que no cobreixen ni les despeses de funcionament, es presenten conjuntament amb el Corredor Mediterrani, línia prioritària des de fa anys però que no acaba de completar-se mai.

El pressupost consolidat de despeses s’enfila fins els 472.660 milions d’euros, un increment del 5,1% respecte l’any passat. La partida més voluminosa correspon a les pensions, que aquest any s’han revaloritzat d’acord amb l’IPC, arribant als 154.000 milions d’euros, la xifra més alta de la història. Amb la guardiola de les pensions buida, el govern s’haurà d’endeutar per pagar els actuals jubilats. Naturalment, això és a costa d’hipotecar seriosament les pensions futures. Afegint a les pensions el pagament dels interessos pel deute (31.400 milions), els salaris del sector públic (23.400 milions) i les prestacions de l’atur (18.400 milions), el total suma 227.000 milions i equival al 48% del total de la despesa. El projecte de pressupostos també preveu un augment del 59% de les despeses d’atenció a la dependència i un 41% de les polítiques d’habitatge. Suprimeix el copagament farmacèutic i amplia de cinc a vuit setmanes la baixa per paternitat. Tenint en compte que el creixement del PIB s’està desaccelerant i que la previsió per al 2019 és del 2,2%, com poden augmentar tant pràcticament totes les partides? Doncs amb un increment rècord de la recaptació en impostos del 9,5%, equivalent a 20.000 milions d’euros. La ministra Montero ens recorda que no és possible sostenir un Estat del benestar de primera categoria amb ingressos de tercera i alerta que la pressió tributària augmentarà. El que no és admissible en cap cas, però, és un Estat del benestar amb serveis de tercera i impostos de primera.

Resulta esperpèntic, però el govern revisa alhora el creixement econòmic a la baixa i les estimacions d’ingressos a l’alça. Els analistes financers preveuen pel 2019 una reducció de les exportacions i els beneficis empresarials del 30%, però el govern estima que la recaptació de l’impost sobre els beneficis de les societats augmentarà el 14%. Fixa un tipus impositiu del 15% per a les grans empreses i del 18% per a bancs i petrolieres. Paral·lelament, el tipus general de l’impost de societats és del 25%, que es rebaixarà al 23% per a les pimes que facturin menys d’1 milió d’euros. El concepte de justícia social d’un govern socialista, castigant els més febles i afavorint els més poderosos, no deixa de cridar fortament l’atenció. Malabarismes semblants els trobem també en l’impost indirecte de l’IVA. Malgrat reduir el tipus impositiu d’alguns productes concrets (serveis veterinaris, productes d’higiene femenina i publicacions electròniques), el govern preveu ingressar un 12% més el 2019. En un exercici de voler acontentar quasi tothom, la consistència de les dades és inexistent. El govern socialista també preveu un augment d’ingressos per la pujada de l’IRPF i la imposició de noves taxes, com la de les transaccions financeres o la digital. Aquest augment ho acabaran pagant els autònoms, els assalariats i les pimes. Encarir els costos de contractació dels treballadors i pujar les bases de cotització dels autònoms penalitza els col·lectius creadors de riquesa i que suposen el 80% de l’ocupació a Espanya.

Via:   Pressupostos inconsistents | Jordi Franch Parella Weblog

Desacceleració econòmica | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de espada de Dámocles

Les immediates previsions econòmiques pel proper any 2019 no són bones. Venim de creixements acceptables del 3,1% pel conjunt d’Espanya l’any 2017, o del 3,3% a Catalunya (4,2% al Bages). La contribució dels vents de cua molt favorables, però, s’està acabant. El tipus d’interès ha de retornar a territori positiu, el preu del petroli torna a pujar des dels mínims assolits fa dos anys (30,70 dòlars el gener de 2016), augmenten les hostilitats comercials dels EUA i els destins turístics del nord d’Àfrica, competidors habituals, recuperen la normalitat. Tot fa preveure a Espanya una desacceleració del PIB al 2,6% l’any 2018 i al 2,2% el 2019. El debilitament del creixement prové especialment del sector exterior. Les exportacions de béns i serveis creix a la taxa més baixa des del 2012. De fet, el creixement en l’arribada del número de turistes fins el mes de setembre, en comparació amb el mateix període de l’any anterior, ha estat nul i les pernoctacions han disminuït el 5% a la geografia catalana. A nivell estatal, no s’han recuperat encara els 20,5 milions d’ocupats del 2007, exercici anterior a la gran recessió, i la indústria tampoc ha recuperat el terreny perdut. L’excepció són el País Basc i Navarra, dues grans exportadores i amb gran pes del sector industrial.

En canvi, els territoris amb pitjors resultats durant el 2018 són La Rioja, Canàries, Balears, Comunitat Valenciana, Catalunya i Extremadura. Els destins turístics tradicionals estan saturats i, el que és pitjor, el nostrat model de turisme low-cost és sinònim de degradació econòmica, amb condicions de treball precàries i sous baixos, i barbarització cultural, amb comportaments disbauxats als nostres carrers que alteren la rutina dels comerços i la convivència ciutadana. El binomi format per un turisme massiu de baixa qualitat i la construcció descontrolada són una garantia de fracàs. La prosperitat passa per innovar i fabricar béns en una societat oberta i globalitzada. ¿Quants, si no, dels elements que intervenen en la construcció d’una vivenda de qualitat no estan produïts a primeres potències industrials amb costos de mà d’obra i remuneracions dels treballadors molt superiors als d’Espanya?

Ens calen més empreses, més grans i productives. La gent no solament consumeix serveis i cal tenir un sector industrial que fabriqui coses que donen resposta a necessitats concretes: aliments processats, roba, cotxes, telèfons, ordinadors… No es pot renunciar a una societat industrial amb l’excusa d’una terciarització d’escàs valor afegit. I és precisament la desacceleració en els serveis i la pèrdua d’impuls de la indústria el que justifica que Catalunya estigui creixent dues dècimes per sota de la mitjana estatal (2,4% l’any 2018 i 2% el 2019). Com hem dit, l’entorn del sector exterior és menys favorable. Mercats d’exportació importants com el Regne Unit i Itàlia atravessen les severes turbulències del Brexit i del nacional-populisme de Matteo Salvini. I no podem deixar de pensar en l’espasa de Dàmocles que suposa el volum de deute públic espanyol, un dels més elevats d’Europa. Amb l’increment del tipus d’interès, el fràgil fil que sosté l’espasa es pot trencar. Aleshores la corrupció i la disbauxa es convertiran en plors i cruixir de dents.

Via:  Desacceleració econòmica | Jordi Franch Parella Weblog

La revolta dels armilles grogues | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de chalecos amarillos francia

La hipercentralitzada i estatitzada França viu la revolta dels “armilles grogues” (gilets jeunes) des de fa dues setmanes. Aquest moviment contra la pujada dels preus dels carburants, per culpa dels impostos que el govern Macron ha introduït, amenaça amb paralitzar el país gal i denota un profund malestar social de les classes mitjanes i baixes. Tot i tenir feina, molts d’ells asseguren que ho passen malament per arribar a final de mes. Els elevats impostos, que alimenten la sobredimensionada maquinària estatal, erosionen la capacitat adquisitiva de la població. Les virulentes protestes als carrers i els talls de carreteres alimenten la retòrica i la base electoral del partit de Marine Le Pen, Reagrupament Nacional, hereu de l’extint Front Nacional. Resulta paradoxal la càrrega estatal del país francès. Aviat farà exactament 230 anys, el poble es va revoltar contra les estructures de l’Antic Règim. La monarquia més absoluta del món, conjuntament amb l’espanyola (recordem que Felip V, el primer Borbó, era nét del “Rei Sol Lluís XIV), oprimia el tercer estat amb càrregues fiscals abusives. La sequera de l’estiu del 1788 va preparar la detonació de la Revolució Francesa. El preu del pa, un aliment bàsic, es va triplicar i les tensions socials van esclatar. L’enfrontament del tercer estat amb els privilegiats, la noblesa i el clergat, acabaria amb la victòria del primer. Els privilegis estamentals, vinculats a la família de naixement, s’acabarien. Però, alerta, continuarien els privilegis funcionals. Això significa la perpetuació de la desigualtat fiscal. Una part majoritària de la societat fa front al pagament d’impostos i una minoria n’és beneficiària. Que es paguin impostos o que se’n sigui receptor net no depèn de les circumstàncies de naixement, sinó de la funció que es desenvolupa dins de la societat. Empreses i treballadors contribueixen al manteniment de l’Estat, ara encapçalat pel President de la República i assistit per tota la casta política. Els dispendis senzillament s’han traslladat del palau de Versalles als palaus de l’Elisi i Matignon, amb el recolzament de l’Assemblée Nationale. I així com l’increment del preu dels cereals va provocar l’aixecament del poble francès a l’Antic Règim, la pujada del preu dels carburants per l’impost ecològic ha provocat l’ira de la classe mitjana i baixa del país veí, que es declaren farts de pagar impostos. Són els treballadors que han d’agafar el cotxe per anar a la fàbrica, o els estudiants que amortitzen un vehicle de segona mà per desplaçar-se al campus universitari, o tots els que no estan acomodats a la capitalíssima París o la glamurosa Niça. Tres de cada quatre francesos donen suport al moviment dels armilles grogues. És la manifestació popular més gran i transversal contra el president Emmanuel Macron i denota una fractura social i territorial no vista fins ara.

I què hi ha al darrera d’aquest moviment? Objectivament parlant, el preu del gasoil no sembla que pugui ser el motiu principal. És només el detonant. El litre de gasoil costa a França aproximadament 1,50 euros, més que la mitjana de la Unió Europea, però no és pas el més car. Fins a cinc països suporten preus més elevats. També a Espanya tenim un dels preus de l’electricitat més cara d’Europa i, de moment, ningú s’ha manifestat. Els gals tenen motius de descontentament més profunds i que acumulen de fa molt temps. L’últim impost sobre el carburant és simplement la gota que ha fet vessar el got. Una mobilització com aquesta és el símptoma d’una cosa molt més important, d’un malestar que ve de molt lluny. Fa palesa la fractura a la societat i les profundes desigualtats socials. I això passa en el país que té com a lema oficial la frase emanada de la Revolució Francesa de 1789 “llibertat, igualtat, fraternitat” (“liberté, égalité, fraternité”). En un país profundament estatista i intervencionista, on la despesa pública absorbeix més del 56% del PIB. En un país de grans recursos de tot tipus, pal de paller i nucli originari d’Europa conjuntament amb Alemanya i el Benelux. En un país que confon la grandesa i el poder de l’Estat amb la prosperitat i el benestar del poble, o el projecte col·lectivista de les elits amb els plans individuals del ciutadà. La gent de carrer és pressionada per a què deixi el cotxe i agafi la bicicleta o el servei públic, amb trens i metros que sempre van plens i no ofereixen el millor servei possible. Al mateix temps, però, els dirigents polítics i l’oligarquia que els envolta, versió moderna de l’antiga cort versallesca, es mouen en grans cotxes de gran cilindrada i vidres opacs, molt més contaminants que el petit Peugeot o Renault de tercera mà. El moviment dels armilles grogues és una alerta social de les classes mitjanes i baixes contra un govern de Macron creixentment desacreditat. I retroalimenta els partits més extremistes: la ultraesquerra de Mélenchon i la ultradreta de Le Pen, que coincideixen, malgrat diferències accessòries, en el principal: l’Estat totalitari. En paraules de Mussolini, “Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato” (“Tot dins de l’Estat, res fora de l’Estat, res contra l’Estat”). Aleshores retornaran els plors i el cruixir de dents.

 

Via:  La revolta dels armilles grogues | Jordi Franch Parella Weblog

Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de Gran Guerra

El món ha recordat aquests últims dies la fi de la Primera Guerra Mundial. El conflicte bèl·lic va significar la mort de desenes de milions de combatents i civils, però també el final del liberalisme econòmic i polític (1815-1914), fonamentat en governs limitats i l’expansió del lliure mercat. Amb el segle XX i l’anomenada Gran Guerra (1914-1918) començava una època d’horror i d’errors funestos que massacraran Europa i segellaran el seu declivi, iniciant una etapa de governs màximament intervencionistes, economies obertament planificades i inflacions descontrolades. Els costos humans i materials de la guerra van ser enormes. Més de 60 milions d’homes varen ser mobilitzats obligatòriament i cridats a files. Enrere quedaven els conflictes bèl·lics de baixa intensitat realitzats per mercenaris i tropes voluntàries i relativament reduïdes. En endavant, la força compulsiva dels Estats impel·leix a deixar la vida a les trinxeres o davant un escamot d’afusellament. Més de 20 milions de soldats i civils varen perdre-hi la vida, amb un nombre encara superior de ferits i lisiats. La Gran Guerra va marcar el punt i final d’una època excepcional de prosperitat i pau, de llibertat individual i econòmica, que Europa havia conegut des de la derrota del despòtic Napoleó Bonaparte a Waterloo (juny de 1815) fins l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu a la corona d’Àustria-Hongria, i la seva esposa Sofia a mans de Gavrilo Princip, un nacionalista serbobosnià (juny de 1914).

Si el liberalisme havia enriquit i agermanat pacíficament una multitud de pobles, religions i ètnies diferents, el nacionalisme intervencionista i col·lectivista forçaria la unificació sota un mateix govern de persones que parlaven un mateix idioma o compartien la mateixa cultura o ètnia. Amb l’ascens imparable del socialisme, ja sigui el socialisme real de Karl Marx o el socialisme democràtic d’Eduard Bernstein, es certificava el declivi de la llibertat individual, la propietat privada, el lliure comerç, els governs limitats, els impostos reduïts i una moneda sòlida vinculada a l’or. El col·lectivisme econòmic i polític reprimiria la llibertat d’expressió i de premsa, enviant a la presó per antipatriòtics els que s’oposaven a la guerra. L’agricultura i la indústria aviat serien intervingudes amb controls de preus i de salaris, mentre que la planificació pública s’imposaria en nombroses activitats econòmiques. Els impostos augmentarien a nivells mai vistos abans, obstaculitzant el lliure comerç amb aranzels i restriccions. La llibertat migratòria també quedava abolida, fent necessaris els visats per circular d’un país a un altre. L’Estat subordinava tota la societat als seus objectius militars, erigint-se en l’àrbitre absolut de la vida econòmica i garantint un mínim d’aliment, roba i habitatge a la població.

Amb la Gran Guerra s’abandona el patró or i comença la diarrea monetària de tràgiques conseqüències, especialment a Alemanya. L’oferta monetària de lliures esterlines i francs francesos es multiplica per cinc durant el conflicte bèl·lic, mentre que el deute públic també es dispara. Concretament, es multiplica per onze a la Gran Bretanya i per 7 a França. Els Estats Units, que decidiren entrar en el conflicte deixant de banda el principi de no intervenció, finançaren el 22% de les despeses de guerra amb impostos, el 25% amb creació de moneda (inflació) i el 53% restant amb deute. Però els pitjors registres d’hiperinflació són els de la República alemanya de Weimar. Condemnada a pagar indemnitzacions de guerra inassolibles, la impressió de paper moneda no donava l’abast, imprimint els bitllets només per una cara per tal de guanyar temps. L’índex de preus, amb base 100 el 1913, es descontrolaria a 750 bilions (amb dotze zeros) el novembre de 1923. Un dòlar es canviava per 4,2 bilions de marcs en el mercat de divises. El preu del cafè o d’una cervesa es doblava només amb els segons emprats per beure-la. La hiperinflació distorsiona l’estructura de preus i salaris, creant una falsa sensació de beneficis a les empreses que poden incrementar desmesuradament els preus de venda. En realitat, però, destrueix tot el valor real dels estalvis i del capital, pauperitzant la població i preparant el terreny a un boig anomenat Adolf Hitler, que guanyarà les eleccions democràtiques de 1933. De les cendres de la Primera Guerra Mundial en sortirien el comunisme soviètic i el feixisme totalitarista italià. Immediatament després, s’hi afegiria el nacionalsocialisme alemany i el règim de Franco a Espanya.

L’expansió descontrolada de la creació de moneda i l’abaratiment artificial del tipus d’interès, apart de l’aparició dels totalitarismes polítics, va alimentar en l’àmbit econòmic massius errors en l’assignació dels recursos, del treball i el capital, promovent excessos d’endeutament i de despesa en consum. Fins els nostres dies, aquesta successió d’expansions insostenibles, alimentades per la inflació i el deute públic, han generat bombolles que acaben esclatant i donant lloc a recessions econòmiques llargues i doloroses. Cent anys després de la Primera Guerra Mundial, la intervenció massiva de la societat per part dels governs i el descontrol monetari i financer, amenacen en fer esclatar l’any vinent una nova crisi d’abast mundial.

Via:  Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog

Crisi del 2008: 10 anys després | Jordi Franch Parella Weblog

La fallida del banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers marcava oficialment l’inici de la gran recessió del 2008. Va ser el 15 de setembre, ara fa exactament 10 anys, que el banc amb actius superiors a 640.000 milions de dòlars i amb més de 26.000 treballadors es declarava en fallida. Com en el crac del 1929, l’exuberància irracional causada per les polítiques monetàries i creditícies molt expansives dutes a terme pels Bancs Centrals amb la connivència dels governs i el suport intel·lectual dels economistes keynesians i monetaristes mainstream, amb tipus d’interès artificialment reduïts, acabava malament. Acabava molt malament el 2008, el 1929 i en tantes altres ocasions, en què punxava la bombolla creada pels excessos monetaris i financers. Ara fa deu anys, va ser la bombolla immobiliària finançada amb un excés de deute. Una dècada després, les autoritats polítiques i financeres, amb el fariseisme complaent de bona part de l’acadèmia, ens anuncien amb cofoisme que la crisi s’ha superat, després de carregar els rescats financers a les espatlles dels contribuents. Però és realment així? Doncs no. L’intent de solució de la crisi ha comportat polítiques monetàries no convencionals i ultraexpansives. La compra de deute sobirà per part del banc emissor ha inflat els balanços dels Bancs Centrals i deprimit el tipus d’interès fins a situar-lo en terreny negatiu. Concretament, i pel que fa a Espanya, el 22% del deute públic està en mans del BCE (més de 250.000 milions d’euros). De la resta, el 16% està subscrit pels bancs nacionals, el 44% correspon a inversors estrangers i els particulars espanyols en tenen el 18%. El deute sobirà d’Espanya suposa el 12% dels més de 2 bilions d’euros injectats pel BCE. Però aquest dopatge en tota regla té data de finalització i serà el gener del 2019. A partir de l’any vinent, per tant, es començarà a notar el síndrome d’abstinència en un govern, l’espanyol, acostumat sempre a estirar més el braç que la màniga. Quan progressivament el tipus d’interès recuperi valors positius, el pes de l’enorme deute públic es deixarà sentir. Cal recordar que, en virtut de la modificació de l’article 135 de la Constitució, el pagament d’interessos és prioritari. Se’n ressentiran, i molt, les pensions, la sanitat i l’educació públiques. L’Estat del Benestar pot quedar definitivament fracturat i desarticulat. En aquestes circumstàncies, la millora del finançament autonòmic continuarà sent una quimera, i és previsible més recentralització dels serveis bàsics. Una hipotètica fallida de l’Estat espanyol, per altra banda, no vindria de nou. Només en el segle XVI, quan la Corona explotava un imperi mundial, recordem que ja va fer fallida fins a tres vegades (1557, 1575 i 1596).

A nivell mundial, també hi ha raons que apunten a una crisi global a partir de l’any vinent. Res hi podrà fer per evitar-la l’extensa regulació financera derivada del 2008 (llei Dodd-Frank, intensificació de les supervisions i controls, dotació de fons anticrisi…). Els EUA estan normalitzant la seva aberrant política monetària, pujant també el tipus d’interès poc a poc. Pel 2020, s’estima que ha de situar-se entre el 3% i el 4%. Les creixents tensions comercials provocades per l’administració Trump amb la Xina i Europa reduiran el creixement i incrementaran la inflació. El gegant xinès reduirà també l’expansió, amb problemes de sobrecapacitat i bombolles provocades per l’herència monetària tan expansiva. I els països emergents, molts d’ells fràgils, poden patir un tsunami financer provocat per la repatriació del dòlar nord-americà, que retornarà al país d’origen en búsqueda de rendibilitats més elevades. La pèrdua d’inversions estrangeres i el declivi secular del preu de les matèries primeres exportades contribuiran a una crisi exterior i de balança de pagaments. Les borses mundials i les accions de les empreses, tremendament sobrevalorades després d’una dècada d’estímuls monetaris, s’enfonsaran. I com respondrà Donald Trump en un any electoral? Repetirà el monumental error de desviar l’atenció dels problemes interns originant un nou conflicte bèlic internacional amb la Xina, Corea del Nord o Iran? Si és així, el xoc, de conseqüències impredictibles, provocaria una immediata escalada del preu del petroli i una doble crisi d’inflació i estancament, semblant a les de 1973 i 1979. L’activació de la propera crisi, conseqüència de la mala resolució de la gran recessió del 2008, es trobarà amb Estats hiperendeutats i Bancs Centrals carregats de deute públic. Reprendre noves tandes de Quantitative Easing de dopatge salvatge mitjançant estímuls monetaris i fiscals, en un cos social debilitat, serà més difícil. S’ha intentat resoldre la crisi del 2008 creant una monstruosa bombolla de deute públic. Això és un gran error. Estiguem preparats, doncs, per als plors i el cruixir de dents.

Via:  Crisi del 2008: 10 anys després | Jordi Franch Parella Weblog

Beneficis i salaris | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de beneficios empresariales y salarios

El Banc d’Espanya ha presentat aquesta setmana el seu informe anual, en el que assegura que les empreses han guanyat competitivitat des de la gran recessió del 2008 gràcies a la reducció de costos salarials i, en general, laborals. El fet que els guanys en competitivitat enfront de la zona euro hagin recaigut més en l’ajust dels salaris que en els marges empresarials planteja un problema en la distribució de les rendes. L’anàlisi de balanços empresarials confirma que les empreses van triplicar beneficis el 2016, però que els salaris s’han congelat. La situació de l’any 2017 ha estat similar. Els salaris van créixer un 0,1% de mitjana, molt inferior a l’evolució dels preus, impulsats per l’encariment de l’energia. Aquesta pèrdua de poder adquisitiu es manifesta en una menor capacitat d’estalvi de les famílies, que passen a tenir necessitat de finançament (dèficit d’ingressos). En canvi, l’excedent brut d’explotació de les empreses va repuntar l’any passat un 5,5%. Amb un increment global del PIB del 3,1%, dóna la impressió que la recuperació no arriba a tothom per igual. Així com en darrers articles hem comentat els privilegis institucionals del sector financer, que es beneficia asimètricament dels períodes expansius sense participar en els costos dels ajustos, sembla que també els beneficis i les rendes del capital creixen més que les rendes provinents del treball. Els guanys de competitivitat de l’economia espanyola de la darrera dècada s’han basat majoritàriament en la reducció dels costos laborals. L’origen de la disminució dels salaris és triple: reducció de sous, acomiadaments i substitució de treballadors experimentats per altres de novells (amb retribucions més baixes). El resultat final és un increment del valor afegit brut per ocupat o, el que és el mateix, la reducció del cost laboral unitari. I això és positiu, sens dubte. El problema rau en què sigui a costa de la disminució de les retribucions del treballador. I si en termes quantitatius l’assalariat cobra menys, el termes qualitatius les condicions de treball tampoc han millorat. Més d’un de cada quatre treballadors espanyols tenen un contracte temporal. És a dir, el 27% dels ciutadans de l’Estat no són treballadors fixos. Això situa Espanya com el país de la Unió Europea amb la taxa de temporalitat més alta, un indicador que és només del 14% en la mitjana comunitària. A més, aquesta temporalitat és encara més acusada en el cas dels joves. De fet, Espanya també és el país europeu on hi ha un percentatge més gran de joves d’entre 15 i 24 anys amb contracte temporal. Concretament, 3 de cada 4 joves treballadors no té un contracte indefinit. Aquesta no és la manera de retenir el talent ni tractar el nostre jovent. Espanya és el país europeu on costa més aconseguir un contracte laboral indefinit. I la temporalitat castiga encara més el col·lectiu femení.

En canvi, la situació dels marges empresarials és la contrària. L’any 2007 les empreses espanyoles convertien en beneficis un terç del seu valor afegit, molt lluny del 40% de mitjana de la Unió Europea. Una dècada més tard, la situació s’ha capgirat. Ara, el benefici de les empreses espanyoles sobre el valor afegit es troba en el 43%, mentre que a Europa és només del 41%. Per tant, mentre que a Europa la participació dels beneficis en la renda total s’ha mantingut estable, a Espanya ha incrementat vertiginosament. Quina resposta cal donar a aquesta situació? Alguns col·lectius, demagògicament, culpen l’euro i demanen recuperar la moneda nacional per devaluar immediatament. Seria un greu error. Per desgràcia, aquesta sembla ser la direcció que porta el futur govern italià, que encapçalarà Giuseppe Conte, el mateix que ha falsificat el seu extens currículum de divuit pàgines. El candidat a ministre d’Economia italià, Paolo Savona, és un euroescèptic declarat i contrari a la moneda única. Aquesta no és la solució, sinó, més aviat, el camí segur al caos, el nacionalisme econòmic i la desintegració europea. Què es podria fer aleshores? En primer lloc, un esforç de concertació social i diàleg entre els agents socials. El país cap on cal mirar és Alemanya i no Itàlia. La moderació salarial a Alemanya, partint de sous i productivitats elevades, es basa en una concertació social en què tenen un considerable pes els sindicats, forts però cooperatius, perquè la seva força rau en el manteniment de l’avantatge competitiu del país. El model es basa més en la col·laboració que en la confrontació. La patronal està disposada a compartir la millora dels beneficis amb els treballadors, i els bancs estan més pròxims a les empreses que als partits polítics.

En segon lloc, el que caldria fer és liberalitzar l’economia i introduir més competència empresarial. El Banc d’Espanya afirma taxativament que «el manteniment dels elevats marges empresarials durant la fase expansiva reflexa falta de competència en alguns sectors». La desaparició de part de la competència durant la crisi per tancament de l’activitat productiva, la integració empresarial i les relacions de connivència entre les grans empreses monopolistes i el govern han deteriorat el bon funcionament del mercat i encarit els preus de productes bàsics. El control del mercat per part de les grans companyies ha malmès la competència i ha permès augmentar els marges de beneficis. Cal augmentar el nivell de competència en tots els àmbits. Perquè, recordem-ho una vegada més, on no hi ha competència hi regna la incompetència.

Via:  Beneficis i salaris | Jordi Franch Parella Weblog

La fragilitat d’Itàlia i Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de crisis en Italia y España

L’estiu de l’any 2012, ara farà sis anys, es varen viure emocions fortes a Europa. I l’origen era purament econòmic. Les rèpliques de la gran depressió del 2008 amenaçaren seriosament la viabilitat de l’euro i la solvència d’alguns Estats hiperendeutats com el d’Espanya. La prima de risc del deute sobirà dels països meridionals es va disparar, les borses van viure moments de pànic i només les paraules balsàmiques de Mario Draghi, governador del Banc Central Europeu (BCE), permeteren redreçar la situació. El banquer italià va prometre fer tot el que calgués per mantenir l’euro i els mercats se’l van creure. Durant aquests sis anys, el BCE ha portat la política monetària al límit. Amb interessos al zero per cent i amb els programes de compra massiva de deute públic i d’altres actius financers, el banc emissor ha esgotat tota la seva munició. Aplicats tots els dopatges possibles, el BCE ja no pot fer res més. Les polítiques econòmiques dels governs i del Banc Central ha anat molt més enllà del que era raonable. Per reblar el clau de la política monetària ultraexpansiva, només faltaria que els helicòpters corporatius del BCE reguessin la geografia europea des del cel amb una pluja de bitllets. I, malgrat la combinació de polítiques fiscals i monetàries tan expansives, la situació continua sent molt delicada. Ho demostra la incertesa política d’Itàlia i la moció de censura al govern popular promoguda pel PSOE a Espanya, suficients per tornar a disparar la prima de risc a Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia, portant importants pèrdues a les borses, especialment en els valors bancaris. La incertesa política per ella mateixa, però, no és capaç d’explicar ni generar tanta inestabilitat financera. Darrere s’hi amaga el temor que la unió bancària europea no s’hagi completat correctament i que l’estructura institucional de l’euro continuï sent feble.

El partits populistes avancen arreu i guanyen a Itàlia, un dels països fundadors de la Unió Europea. Luigi di Maio, al capdavant del M5Stelle, s’imposa de manera contundent al sud del país. Amb una crítica frontal a la unió bancària europea i amb una promesa de renda bàsica per a 3 milions de persones amb un cost de 17.000 milions d’euros a l’any, el M5Stelle guanya a les regions on el PIB per càpita amb prou feines supera els 16.000 euros per habitant. En canvi, al nord d’Itàlia, la renda és de 34.000 euros per habitant. Mentre que Merkel s’ha oposat, amb tota justícia i necessitat, al rescat dels bancs amb diner públic, els italians es varen passar pel forro aquest acord (bail-in) rescatant amb més de 20.000 milions d’euros públics la banca Monte Paschi di Siena. Mentre que Alemanya ha aprofitat els anys de bonança per reduir el seu deute públic, del 81% del PIB el 2010 al 68% del PIB el 2016, Espanya l’ha augmentat del 35% l’any 2007 al 99% l’any 2016 i Itàlia també l’ha incrementat del 99,8% l’any 2007 al 132% l’any 2016 (!). La convivència de xifres d’endeutament astronòmiques amb creixements raquítics, especialment en el cas d’Itàlia (increment del PIB de només l’1% el 2015 i 0,9% el 2016), és sempre un problema. Pensem que la despesa anual només en interessos (històricament baixos) supera els 30.000 milions a Espanya. I en el país transalpí, una taxa de creixement inferior al tipus d’interès el converteix automàticament en insolvent i incapaç de pagar, a mitjà termini, el servei del deute. El malestar social és profund. Vuit de cada deu famílies italianes són més pobres avui que quan va començar la crisi. El descens dels ingressos ho ha devorat tot, somnis inclosos. La situació, per tant, és greu. I si la moció de censura a Espanya i els problemes per formar govern a Itàlia tenen tanta repercussió és per com estan de malament les seves economies, amb un endeutament descontrolat, la corrupció política en metàstasi, la taxa d’atur del 16% en el cas d’Espanya i de l’11% a Itàlia, una economia submergida entre el 17% i el 24%, i un frau fiscal entre el 6% i el 9% del PIB espanyol.

Itàlia i Espanya tenen molt en comú. Comparteixen les arrels històriques grecorromanes i llatines, varen ser baluards del catolicisme en èpoques passades, pateixen la corrupció sistèmica del sistema polític i el caos de l’administració pública, presenten alguns exemples notables de creativitat empresarial al nord, mentre que el sur es despenja de tot creixement i es converteix en un receptor perpetu de subsidis públics, parassitant un Estat disfuncional. La desigual integració econòmica, sense reformes ni descentralització real, fa d’Itàlia un Estat fracturat amb dos països cada vegada més irreconciliables. Com a Espanya. En contra de les demandes (del sud) d’Itàlia i Espanya, no cal un pressupost europeu anticrisi, ni la mutualització de riscos, ni un superministre de Finances de l’eurozona que els permeti viure indefinidament per sobre de les seves possibilitats. Calen reformes estructurals i un marc d’estabilització que disciplini els impulsos a estirar sempre més el braç que la màniga.

Via:  La fragilitat d’Itàlia i Espanya | Jordi Franch Parella Weblog