Ja hi tornem a ser: un altre calc del castellà. L’adjectiu genuí per a felicitar l’any nou en català és bon, i no pas feliç ; o sigui, Feliç any nou. o bé Feliç (any) 2017. no és català. S’ha de dir Bon any nou. o bé Bon (any) 2017. Fins i tot quan també es (con)gratula el Nadal, s’ha de dir l’adjectiu bon amb l’any. Per tant, Bon Nadal i feliç any nou. és incorrecte i s’ha de dir Bon Nadal i bon any nou.
Aquesta setmana s’ha publicat l’informe del Fons Monetari Internacional, que fa un seguit de recomenacions al govern espanyol. Li demana que augmenti els impostos indirectes (IVA), via increment del tipus súper reduït (4%) i reduït (10%), la tributació mediambiental i l’impost sobre els carburants. També insta a revisar la despesa en educació i sanitat. En definitiva, l’organisme internacional, somni del funcionariat financer amb més pedigrí, recomana continuar amb la llarga trajectòria d’increments impositius i desballestament de l’Estat de benestar. L’FMI aconsella ajustaments fiscals selectius per reduir el dèficit públic i l’endeutament. Cal destacar la selectivitat de les retallades, perquè els acòlits de Christine Lagarde mai s’han oposat als rescats bancaris, però sí s’han posicionat en contra de la despesa social i de programes de reinserció massa generosos.
També aconsella permetre dèficits autonòmics no uniformes. No té sentit imposar a totes les autonomies un límit del 0,7% el 2015, quan el País Basc no arriba al 0,2% i Múrcia supera el 2%. Avala la reforma laboral del PP, un dels artífexs de la precarització del treball i la reducció dels sous de la majoria de la població de renda mitjana i baixa. Malgrat això, l’atur, molt especialment el juvenil i de llarga durada, continua sent inacceptablement elevat. Un 60% dels desocupats, molts sense qualificació i procedents de la construcció, porten més d’un any inactius. Factors externs favorables, com el baix preu del petroli -que no es trasllada a la gasolina per manca de competència real i elevats impostos-, la debilitat de l’euro i els estímuls monetaris del BCE han contribuït a un creixement notable del 3,2% el 2015 i propers al 3% el 2016. El futur, però, no augura massa alegries (reducció del creixement de l’1%).
El taló d’Aquiles de l’economia espanyola continua sent l’elevat atur estructural, l’endeutament i la baixa productivitat. Com tots els fenòmens socials i econòmics, presenten un grau d’interrelació. Els aturats de llarga durada es poden considerar exclosos del mercat laboral (producció = 0), mentre que els treballs precaris i temporals solen estar associats a feines de baix valor afegit i poca productivitat. També les empreses molt endeutades -un 25% de les societats mercantils presenten endeutaments superiors al 75%- són extremadament fràgils. Com zombis que no resisteixen la llum del dia, un increment del tipus d’interès -i de les despeses financeres- pot finiquitar empreses excessivament endeutades i no viables. Pel que fa a l’atur, l’increment del SMI i de les bases de cotització a la Seguretat Social (les bases mínimes incrementen un 8% i les màximes un 3%) afectaran negativament la creació d’ocupació. Amb menys treball, l’endeutament es fa difícil de reduir. I pel que fa a la productivitat, és necessari liberalitzar el mercat -que no vol dir privatitzar sinó reduir els privilegis concedits a empreses amigues i lobbies atansats- i invertir en educació.
Cal incrementar la competència entre iguals del mercat i millorar la qualificació dels nostres joves. Un país amb una població juvenil nombrosa i ben preparada és un país amb un futur brillant. Pel contrari, un país en regressió demogràfica i que expulsa els més preparats a l’estranger és un país condemnat a la irrellevància i, en últim terme, a l’extinció. Malauradament, la liberalització, a Espanya, ni hi és ni se l’espera. La normalització de la rivalitat econòmica és un dels seus grans dèficits històrics. I pel que fa a l’increment de la població, les dinàmiques d’envelliment bufen en direcció totalment contrària. I revertir-les no és ni fàcil ni cosa de pocs dies.
.
.
.
.
Mistinguett – Ça c’est Paris
Paris, c’est une blonde
Qui plaît à tout le monde
Le nez retroussé, l’air moqueur
Les yeux toujours rieurs
Tous ceux qui la connaissent
Grisés par ses caresses
S’en vont mais reviennent toujours
Paris à tes amours !
La petite vogue de Paris
Malgré ce qu’on en dit
A les mêmes attraits qu’Hollywood
Oui mais… Elle possède à ravir
La manière de s’en servir
Elle a perfectionné la façon de se donner
Ça, c’est Paris ! Ça, c’est Paris !
Paris, c’est une blonde
Qui plaît à tout le monde
Le nez retroussé, l’air moqueur
Les yeux toujours rieurs
Tous ceux qui la connaissent
Grisés par ses caresses
S’en vont mais reviennent toujours
Paris à ton amour !
Ça, c’est Paris ! Ça, c’est Paris !
Qui? is a French version of the song Who ? composed by Jerome Kern in 1925 for the musical Sunny with lyrics by Otto Harbach and Oscar Hammerstein II
Mistinguett – Qui ?
Je n’irai pas par quatre chemins
Je cherche un bon danseur mondain
Genre Espagnol ou Argentin
Je n’ tiens pas à c’ qu’il soit beau garçon
Ça m’est égal, rouquin ou blond
Pourvu qu’il danse avec passion
Qui de vous tous, messieurs
Qui sait danser le mieux
Le charleston et le boston
Le flat bottom et l’ […] ?
Qui veut danser le shimmy
Avec moi toute la nuit ?
Sans jamais dire ceci
“Je suis flapi”
Je peux danser des heures sans flancher
J’userais plutôt tous les planchers
Avant que d’ m’en aller m’ coucher
Si d’ mon danseur j’ai trop abusé
Avant qu’il me l’ait proposé
Je l’ récompense par un baiser
Qui de vous tous, messieurs
Qui sait flirter le mieux ?
Après l’ tango, c’est merveilleux
Après l’ fox-trot, c’est délicieux
Qui veut après le shimmy
Flirter, c’est si gentil
On se croit, c’est exquis
Au paradis
Qui qui qui qui qui qui
Aime la biguine ?
Eins zwei drei vier
One two three quatre
Qui ?
Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.
Mozart – Symphony No. 39 in E flat, K. 543 [complete]