Tag Archives: EUROPA

La revolta dels armilles grogues | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de chalecos amarillos francia

La hipercentralitzada i estatitzada França viu la revolta dels “armilles grogues” (gilets jeunes) des de fa dues setmanes. Aquest moviment contra la pujada dels preus dels carburants, per culpa dels impostos que el govern Macron ha introduït, amenaça amb paralitzar el país gal i denota un profund malestar social de les classes mitjanes i baixes. Tot i tenir feina, molts d’ells asseguren que ho passen malament per arribar a final de mes. Els elevats impostos, que alimenten la sobredimensionada maquinària estatal, erosionen la capacitat adquisitiva de la població. Les virulentes protestes als carrers i els talls de carreteres alimenten la retòrica i la base electoral del partit de Marine Le Pen, Reagrupament Nacional, hereu de l’extint Front Nacional. Resulta paradoxal la càrrega estatal del país francès. Aviat farà exactament 230 anys, el poble es va revoltar contra les estructures de l’Antic Règim. La monarquia més absoluta del món, conjuntament amb l’espanyola (recordem que Felip V, el primer Borbó, era nét del “Rei Sol Lluís XIV), oprimia el tercer estat amb càrregues fiscals abusives. La sequera de l’estiu del 1788 va preparar la detonació de la Revolució Francesa. El preu del pa, un aliment bàsic, es va triplicar i les tensions socials van esclatar. L’enfrontament del tercer estat amb els privilegiats, la noblesa i el clergat, acabaria amb la victòria del primer. Els privilegis estamentals, vinculats a la família de naixement, s’acabarien. Però, alerta, continuarien els privilegis funcionals. Això significa la perpetuació de la desigualtat fiscal. Una part majoritària de la societat fa front al pagament d’impostos i una minoria n’és beneficiària. Que es paguin impostos o que se’n sigui receptor net no depèn de les circumstàncies de naixement, sinó de la funció que es desenvolupa dins de la societat. Empreses i treballadors contribueixen al manteniment de l’Estat, ara encapçalat pel President de la República i assistit per tota la casta política. Els dispendis senzillament s’han traslladat del palau de Versalles als palaus de l’Elisi i Matignon, amb el recolzament de l’Assemblée Nationale. I així com l’increment del preu dels cereals va provocar l’aixecament del poble francès a l’Antic Règim, la pujada del preu dels carburants per l’impost ecològic ha provocat l’ira de la classe mitjana i baixa del país veí, que es declaren farts de pagar impostos. Són els treballadors que han d’agafar el cotxe per anar a la fàbrica, o els estudiants que amortitzen un vehicle de segona mà per desplaçar-se al campus universitari, o tots els que no estan acomodats a la capitalíssima París o la glamurosa Niça. Tres de cada quatre francesos donen suport al moviment dels armilles grogues. És la manifestació popular més gran i transversal contra el president Emmanuel Macron i denota una fractura social i territorial no vista fins ara.

I què hi ha al darrera d’aquest moviment? Objectivament parlant, el preu del gasoil no sembla que pugui ser el motiu principal. És només el detonant. El litre de gasoil costa a França aproximadament 1,50 euros, més que la mitjana de la Unió Europea, però no és pas el més car. Fins a cinc països suporten preus més elevats. També a Espanya tenim un dels preus de l’electricitat més cara d’Europa i, de moment, ningú s’ha manifestat. Els gals tenen motius de descontentament més profunds i que acumulen de fa molt temps. L’últim impost sobre el carburant és simplement la gota que ha fet vessar el got. Una mobilització com aquesta és el símptoma d’una cosa molt més important, d’un malestar que ve de molt lluny. Fa palesa la fractura a la societat i les profundes desigualtats socials. I això passa en el país que té com a lema oficial la frase emanada de la Revolució Francesa de 1789 “llibertat, igualtat, fraternitat” (“liberté, égalité, fraternité”). En un país profundament estatista i intervencionista, on la despesa pública absorbeix més del 56% del PIB. En un país de grans recursos de tot tipus, pal de paller i nucli originari d’Europa conjuntament amb Alemanya i el Benelux. En un país que confon la grandesa i el poder de l’Estat amb la prosperitat i el benestar del poble, o el projecte col·lectivista de les elits amb els plans individuals del ciutadà. La gent de carrer és pressionada per a què deixi el cotxe i agafi la bicicleta o el servei públic, amb trens i metros que sempre van plens i no ofereixen el millor servei possible. Al mateix temps, però, els dirigents polítics i l’oligarquia que els envolta, versió moderna de l’antiga cort versallesca, es mouen en grans cotxes de gran cilindrada i vidres opacs, molt més contaminants que el petit Peugeot o Renault de tercera mà. El moviment dels armilles grogues és una alerta social de les classes mitjanes i baixes contra un govern de Macron creixentment desacreditat. I retroalimenta els partits més extremistes: la ultraesquerra de Mélenchon i la ultradreta de Le Pen, que coincideixen, malgrat diferències accessòries, en el principal: l’Estat totalitari. En paraules de Mussolini, “Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato” (“Tot dins de l’Estat, res fora de l’Estat, res contra l’Estat”). Aleshores retornaran els plors i el cruixir de dents.

 

Via:  La revolta dels armilles grogues | Jordi Franch Parella Weblog

Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de Gran Guerra

El món ha recordat aquests últims dies la fi de la Primera Guerra Mundial. El conflicte bèl·lic va significar la mort de desenes de milions de combatents i civils, però també el final del liberalisme econòmic i polític (1815-1914), fonamentat en governs limitats i l’expansió del lliure mercat. Amb el segle XX i l’anomenada Gran Guerra (1914-1918) començava una època d’horror i d’errors funestos que massacraran Europa i segellaran el seu declivi, iniciant una etapa de governs màximament intervencionistes, economies obertament planificades i inflacions descontrolades. Els costos humans i materials de la guerra van ser enormes. Més de 60 milions d’homes varen ser mobilitzats obligatòriament i cridats a files. Enrere quedaven els conflictes bèl·lics de baixa intensitat realitzats per mercenaris i tropes voluntàries i relativament reduïdes. En endavant, la força compulsiva dels Estats impel·leix a deixar la vida a les trinxeres o davant un escamot d’afusellament. Més de 20 milions de soldats i civils varen perdre-hi la vida, amb un nombre encara superior de ferits i lisiats. La Gran Guerra va marcar el punt i final d’una època excepcional de prosperitat i pau, de llibertat individual i econòmica, que Europa havia conegut des de la derrota del despòtic Napoleó Bonaparte a Waterloo (juny de 1815) fins l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu a la corona d’Àustria-Hongria, i la seva esposa Sofia a mans de Gavrilo Princip, un nacionalista serbobosnià (juny de 1914).

Si el liberalisme havia enriquit i agermanat pacíficament una multitud de pobles, religions i ètnies diferents, el nacionalisme intervencionista i col·lectivista forçaria la unificació sota un mateix govern de persones que parlaven un mateix idioma o compartien la mateixa cultura o ètnia. Amb l’ascens imparable del socialisme, ja sigui el socialisme real de Karl Marx o el socialisme democràtic d’Eduard Bernstein, es certificava el declivi de la llibertat individual, la propietat privada, el lliure comerç, els governs limitats, els impostos reduïts i una moneda sòlida vinculada a l’or. El col·lectivisme econòmic i polític reprimiria la llibertat d’expressió i de premsa, enviant a la presó per antipatriòtics els que s’oposaven a la guerra. L’agricultura i la indústria aviat serien intervingudes amb controls de preus i de salaris, mentre que la planificació pública s’imposaria en nombroses activitats econòmiques. Els impostos augmentarien a nivells mai vistos abans, obstaculitzant el lliure comerç amb aranzels i restriccions. La llibertat migratòria també quedava abolida, fent necessaris els visats per circular d’un país a un altre. L’Estat subordinava tota la societat als seus objectius militars, erigint-se en l’àrbitre absolut de la vida econòmica i garantint un mínim d’aliment, roba i habitatge a la població.

Amb la Gran Guerra s’abandona el patró or i comença la diarrea monetària de tràgiques conseqüències, especialment a Alemanya. L’oferta monetària de lliures esterlines i francs francesos es multiplica per cinc durant el conflicte bèl·lic, mentre que el deute públic també es dispara. Concretament, es multiplica per onze a la Gran Bretanya i per 7 a França. Els Estats Units, que decidiren entrar en el conflicte deixant de banda el principi de no intervenció, finançaren el 22% de les despeses de guerra amb impostos, el 25% amb creació de moneda (inflació) i el 53% restant amb deute. Però els pitjors registres d’hiperinflació són els de la República alemanya de Weimar. Condemnada a pagar indemnitzacions de guerra inassolibles, la impressió de paper moneda no donava l’abast, imprimint els bitllets només per una cara per tal de guanyar temps. L’índex de preus, amb base 100 el 1913, es descontrolaria a 750 bilions (amb dotze zeros) el novembre de 1923. Un dòlar es canviava per 4,2 bilions de marcs en el mercat de divises. El preu del cafè o d’una cervesa es doblava només amb els segons emprats per beure-la. La hiperinflació distorsiona l’estructura de preus i salaris, creant una falsa sensació de beneficis a les empreses que poden incrementar desmesuradament els preus de venda. En realitat, però, destrueix tot el valor real dels estalvis i del capital, pauperitzant la població i preparant el terreny a un boig anomenat Adolf Hitler, que guanyarà les eleccions democràtiques de 1933. De les cendres de la Primera Guerra Mundial en sortirien el comunisme soviètic i el feixisme totalitarista italià. Immediatament després, s’hi afegiria el nacionalsocialisme alemany i el règim de Franco a Espanya.

L’expansió descontrolada de la creació de moneda i l’abaratiment artificial del tipus d’interès, apart de l’aparició dels totalitarismes polítics, va alimentar en l’àmbit econòmic massius errors en l’assignació dels recursos, del treball i el capital, promovent excessos d’endeutament i de despesa en consum. Fins els nostres dies, aquesta successió d’expansions insostenibles, alimentades per la inflació i el deute públic, han generat bombolles que acaben esclatant i donant lloc a recessions econòmiques llargues i doloroses. Cent anys després de la Primera Guerra Mundial, la intervenció massiva de la societat per part dels governs i el descontrol monetari i financer, amenacen en fer esclatar l’any vinent una nova crisi d’abast mundial.

Via:  Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog

Envelliment creixent | Jordi Franch Parella Weblog

Manresa és la ciutat de Catalunya amb més població sobreenvellida. Ens segueixen en el rànquing de senectut Barcelona i Lleida. Amb les darreres dades publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’índex de sobreenvelliment a Manresa ha incrementat en els darrers 10 anys del 13% al 19%. Per tant, 19 de cada 100 persones amb més de 65 anys superen els 85 anys. En termes d’envelliment, el percentatge és del 20%. Això significa que, de cada 100 manresans, 20 tenen més de 65 anys i 4 estan per sobre dels 85 anys. La tendència cap a una societat cada vegada més envellida, tant a nivell local com nacional, ve de lluny. I la immigració, amb l’arribada de col·lectius més joves, no reverteix el procés d’envelliment. Només l’alenteix. Manresa també destaca per ser el municipi amb menys població entre 16 i 64 anys, mentre que les cohorts amb menys de 16 anys representen només el 17%. En termes estatals, Espanya perdrà 1 milió en els propers 15 anys i 5,6 milions en els propers 50 anys. Per franges d’edat, fins el 2060 la població entre 0 i 24 anys disminuirà en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys, també disminueix en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys, es perdran 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementaran en 7,5 milions. Aquesta involució demogràfica, caracteritzada per la baixa taxa de fecunditat i la creixent longevitat, tindrà múltiples conseqüències en tots els àmbits socials i econòmics. Des de la sanitat fins les pensions, passant per l’educació, els serveis socials i la dependència.

A nivell de ciutat i de país, ens hem de plantejar amb caràcter urgent què hem de fer per promoure la natalitat, incrementar la quantitat i qualitat dels llocs de treball, retenir el jovent nascut aquí i atraure població jove de fora. I, naturalment, tenim també el gran repte de la cura assistencial a persones grans i dependents, que recau massa vegades en el cònjuge cuidador i familiars propers. En el nostre entorn, la cura dels més grans amb discapacitats prové majoritàriament de l’entorn familiar i de l’àmbit informal. En canvi, la importància de les cures formals (serveis professionals sociosanitaris públics o privats és menor). Concretament, entre les persones de 65 a 80 anys discapacitades, les cures recauen sobre el cònjuge o parella i, en segon lloc, les filles o fills sense ocupació. A partir dels 80 anys, aquests darrers passen a ser els cuidadors principals. I amb dades d’Antonio Abellán García (investigador del CSIC), 1 de cada 3 persones que viuen a les llars manifesta alguna discapacitat a partir dels 80 anys. La Llei de Dependència (39/2006) ha quedat en no res per manca de finançament i no s’ha aconseguit alleugerir la càrrega del cuidador principal. El sector públic s’ha d’actualitzar i adaptar a les necessitats actuals, i això significa canviar un sistema sociosanitari pensat per curar malalties agudes, però inadequat per tractar les dolències cròniques. Avui, la despesa de pacients amb malalties cròniques (alzheimer, càncer, diabetis, malalties cardiovasculars, obstruccions pulmonars cròniques, obesitat…) supera el 80% del total. La prevenció d’un ampli ventall de malalties passa per una alimentació saludable i bons hàbits de vida, però als centres d’atenció primària (CAP) no hi ha nutricionistes. Moltes consultes tenen un component emocional, però al CAP tampoc hi ha psicòlegs, ni treballadors socials que abordin situacions de vulnerabilitat, pobresa, dol o reorganització familiar durant la malaltia. I tampoc hi trobem fisioterapeutes que ajudin a conviure l’ancià amb certes malalties o tractin pacients d’artrosi, diabetis o malalties respiratòries.

Les dones nascudes entre 1930 i 1945 (amb edats avui compreses entre 73 i 88 anys) van protagonitzar el baby boom. En canvi, les nascudes a partir de 1960 han reduït la fecunditat, i l’absència de fills afecta a una de cada quatre dones nascudes a partir de 1970. Això significa que els baby boomers, nascuts entre 1960 i 1975, que tindran entre 70 i 85 anys el 2045, no disposaran d’una xarxa familiar tan extensa com l’actual i, fins i tot, molts viuran sols. Per altra banda, l’Estat notarà una gran pressió financera quan aquestes nombroses generacions es comencin a jubilar l’any 2025, i la Seguretat Social no tingui ingressos suficients per garantir les pensions. Pobres i amb escassos ingressos, sols i sense família, malalts crònics i sense cobertura sanitària. Aquest és el futur infernal que ens espera a la nostra ancianitat, si no canvien molt les condicions actuals.

Via: Envelliment creixent | Jordi Franch Parella Weblog

Política Industrial | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de cluster

L’estat de Baden-Württemberg, al sud-oest d’Alemanya, és un dels motors econòmics d’Europa. Sent una regió pobra un segle enrere, ha sabut reinventar-se i trobar el camí a la prosperitat. És el famós model Mittelstand alemany, basat en petites i mitjanes empreses altament especialitzades en un producte tecnològic de qualitat i molt internacionalitzades. Inclou empreses amb facturacions inferiors a 50 milions i de fins a 499 treballadors. Per tant, i d’entrada, més grans i productives que les catalanes. La Catalunya Central també ha hagut de reinventar-se després que moltes empreses tèxtils tanquessin al no poder fer front a la competència asiàtica. Pel que fa a les empreses del Bages, i basant-nos en l’últim estudi de la Cambra de Comerç de Manresa, la millora del valor afegit brut té molt camí a recórrer, considerant que la dimensió mitjana de l’empresa bagenca és la micro. Parlem de petites i mitjanes empreses quan ens referim, en realitat, a microempreses. Mentre que el nombre d’empreses s’ha recuperat des del 2008, ens cal incrementar la mida i també la productivitat de les mateixes, que es manté en nivells baixos. Concretament, el nombre mitjà de treballadors per empresa al Bages és inferior a 5 i la productivitat mitjana de només 53.000 euros anuals. Pel que fa a la internacionalització, el 22% de les empreses industrials bagenques exporten i per sectors destaquen el material de transport; la indústria química; el tèxtil, cuir i confecció; la indústria alimentària; les indústries extractives no energètiques; i, finalment, la metal·lúrgia, maquinària i material elèctric (45,9%, 45,8%, 28,9%, 24,7%, 22,7% i 21,0% d’empreses exportadores, respectivament). El principal repte de les empreses del Bages és seguir creant ocupació, però també millorar els nivells de productivitat per ocupat. La productivitat esdevé una mesura de l’eficiència empresarial i, per tant, un factor determinant de la seva competitivitat per sobreviure en mercats creixentment globalitzats. I com ho podem fer això amb les microempreses?

A finals del segle XIX, l’economista britànic Alfred Marshall va introduir el concepte d’economies externes i va establir que, en determinats sectors, les avantatges de producció a gran escala es poden aconseguir quan és possible subdividir el procés de fabricació en diverses fases que siguin realitzades per petites unitats productives. La presència en un mateix territori de gran quantitat de petites empreses especialitzades afavoreix la competitivitat i les inversions, facilitant l’entrenament de la mà de obra especialista i la circulació més ràpida de les idees. Aquest concepte, en el segle XXI, ens remet al clúster industrial. I Catalunya compta amb una llarga tradició de polítiques de clústers. Sota la direcció del recentment traspassat conseller d’Indústria, Antoni Subirà i Claus, es van utilitzar per a la posada en marxa de polítiques basades en la comprensió dels desafiaments estratègics de les empreses i en l’execució d’actuacions per adaptar el nostre teixit industrial a la competència internacional. Catalunya, al costat d’algunes zones dels Estats Units i territoris europeus com Escòcia o el País Basc, ha estat pionera en el disseny i posada en marxa de polítiques de reforç de la competitivitat basades en la potenciació dels clústers presents al territori. Les empreses no competeixen aïllades, sinó relacionades amb moltes altres indústries. A més, els clústers els faciliten un entorn per prendre decisions estratègiques.

I què és un clúster? És una concentració geogràfica d’empreses i altres institucions interconnectades, com universitats i centres de recerca, que treballen en un mateix sector industrial i col·laboren estratègicament per reforçar la seva posició en el mercat. Els objectius són millorar la competitivitat de les empreses en un context internacional, mitjançant la innovació i l’estratègia empresarial. Un clúster ha de permetre obtenir coneixement estratègic, generar noves oportunitats de negoci, connectar amb altres empreses i agents de la cadena de valor i activar projectes transformadors. Michael Porter, director del Institute for Strategy and Competitiveness de la Universitat de Harvard, i pioner en aquest tipus d’anàlisi, afirma que els clústers tenen el potencial d’afectar la competència mitjançant l’augment de la innovació i la productivitat de les empreses del grup. Un exemple il·lustratiu és el clúster de la pell d’Igualada, format per la gran concentració d’empreses adoberes. És un cas que s’ha estudiat a la Harvard Business School (The Catalan Leather Industry) i explica com als anys 90, amb l’entrada a la Unió Europea, la indústria catalana dels curtits va perdre competitivitat i com, gràcies a l’actuació conjunta, les empreses d’Igualada tornen a ser companyies punteres.

El Bages podria fer el mateix en subsectors del tèxtil com la cinteria i etiquetatge, el material de transport, l’agroalimentari i altres. Per a generar sinergies, les diferents parts que integren el clúster han d’estar correctament interconnectades. Comptem amb els empresaris, els actors principals, que haurien d’associar-se per compartir recursos i informació; els agents socials com patronal i sindicats, forts però cooperatius; els col·legis professionals, com el d’enginyers, en la promoció de la formació contínua dels facultatius; institucions com la Cambra de Comerç, que vetlla pel desenvolupament econòmic i empresarial de la zona; el CTM, el centre tecnològic de R+D+i orientat a les necessitats del mercat; les universitats, la FUB i la UPC, cabdals en formació i recerca; i les administracions públiques, amatents a facilitar els tràmits burocràtics i no ofegar l’activitat econòmica amb excessius impostos i càrregues regulatòries. Si aquest ecosistema productiu d’innovació no es rega adequadament, el risc que correm és que s’assequi i es mori.

Via: Política Industrial | Jordi Franch Parella Weblog

Esmena a la banca | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de Banca suiza

Els suïssos, un dels pobles més pròspers i civilitzats del planeta, estan convocats a decidir en referèndum el proper 10 de juny si els bancs comercials poden continuar creant diners del no-res. És l’anomenada banca amb reserva fraccionària, una de les institucions actuals més importants i alhora més desconegudes per la majoria de la societat. Pràcticament ningú recorda que el Banc Central Europeu va rebaixar el coeficient de caixa, a la zona euro, fins a l’1% a partir del 18 de gener de 2012. I, el que és pitjor, ni un ciutadà de cada cent és conscient del que això significa. Així, per exemple, quan un algú diposita 100 euros en un compte a la vista (compte corrent), els seus diners, en realitat, s’esfumen ràpidament, ja que el banc està autoritzat legalment pel govern a prestar el 99% d’aquesta quantitat. Aquests 99 euros prestats es dipositaran en un altre compte corrent i, de nou, es repetirà el mateix procés. Aquesta segona entitat financera mantindrà en efectiu només l’1% del dipòsit a la vista, tornant a prestar el 99% restant en un procés que multiplica la creació de diners i l’oferta monetària. Cada euro que entra en el sistema bancari es pot multiplicar potencialment per 100.

Quan van sorgir els primers bancs al final de l’edat mitjana, els orfebres custodiaven l’or que rebien en dipòsit dels seus clients. El banc havia de retornar-lo quan el client així ho manifestés, sense necessitat de preavís. Però els primers bancs aviat es van adonar que els clients no sol·licitaven la devolució de la totalitat de l’or dipositat. Això els va motivar a prestar-lo a un tipus d’interès determinat, superposant dos tipus de contractes de naturalesa diferent: el contracte de dipòsit a la vista (compte corrent) i el contracte de préstec (dipòsit a termini). En el primer, el client diposita una quantitat de diners al banc, reintegrables a la vista. El banc s’obliga a custodiar-lo i carrega una comissió al client que, en qualsevol moment, pot retirar els seus diners. En el dipòsit a termini, en canvi, el client diposita una quantitat de diners i es compromet a no retirar-los en un termini estipulat, cobrant del banc uns interessos. Això permet al banc prestar aquesta mateixa quantitat de diners a un altre individu i cobrar per això uns interessos superiors. La suma de les comissions dels contractes de dipòsit i del diferencial d’interessos en els contractes de préstec originaven els beneficis bancaris. Aquests beneficis eren normals i comparables amb la resta dels sectors econòmics. En els dipòsits a la vista el banc no pot fer ús d’aquests diners i prestar-los a una altra persona, mentre que en els dipòsits a termini el banc sí pot fer ús dels diners, prestant-los a un tipus d’interès superior. Els primers banquers es van adonar, però, que els seus clients no demanaven retirar la totalitat dels diners dipositats. I ràpidament varen caure en la temptació de prestar a llarg termini, els diners que els clients havien dipositat a curt termini. ¿Per què, pensaven, s’han de guardar els diners dels clients a la caixa forta quan es podrien invertir en hipoteques a llarg termini que rendirien un interès molt superior? ¿Per què no invertir aquests dipòsits a curt termini en deuda pública a llarg? Aquesta pràctica irregular dels banquers, ara convertida en habitual, entranya molts perills i té conseqüències greus a mitjà i llarg termini. En primer lloc es violen els principis legals del dret. En la mesura en què el banc presti els diners rebuts com a dipòsit a la vista, està generant una doble disponibilitat dels diners, ja que aquests seran propietat tant de qui va fer el dipòsit original com de qui va rebre el préstec per part del banc. En definitiva, el banc està creant diners del no-res a partir de la concessió de préstecs provinents dels comptes corrents a la vista. En segon lloc hi ha els efectes econòmics en forma de crisis financeres periòdiques i recurrents. En un sistema bancari de reserva fraccionària, l’oferta monetària està subjecta a fortes expansions i contraccions, creant un “efecte acordió” que ocasiona greus conseqüències econòmiques sobre el conjunt de la societat que ja hem pogut explicar en altres articles. Naturalment, un tercer efecte d’aquest sistema són els pànics bancaris i la insolvència estructural de les entitats financeres. Donat que el banc només custodia una fracció dels dipòsits dels clients, una petició majoritària de retirada de dipòsits farà caure el banc. Aquesta fallida, que es castigava severament al segle d’or de Catalunya (s. XIV) fins i tot amb la mort del banquer, ara es resol amb el rescat bancari a càrrec dels contribuents. Només cal recordar els casos de Bankia i CatalunyaCaixa.

El professor Huerta de Soto, gran especialista i expert en economia, va promoure una reforma bancària que es va discutir al Parlament britànic per iniciativa del diputat Douglas Carswell. Fins i tot el governador del Banc d’Anglaterra, Mervyn King, hi va donar suport. L’economista madrileny explica magistralment com aquests recurrents problemes monetaris i financers es deriven de l’aprovació de la llei bancària de Peel de 1844. En essència, la llei de Peel exigia un coeficient de caixa als bancs comercials del 100% per tal de posar fi a les etapes periòdiques de recessió que castigaven la Gran Bretanya. El greu error que es va cometre, però, va ser no considerar els dipòsits bancaris a la vista com a part de l’oferta monetària. Per això la formació de bombolles financeres i les despressions econòmiques han continuat colpejant les societats, més encara amb el patró actual de moneda fiduciària. 175 anys després, el proper diumenge 10 de juny, els suïssos tindran l’oportunitat d’esmenar aquest tràgic error que tants patiments ha causat a la humanitat.

Via:   Esmena a la banca | Jordi Franch Parella Weblog

La fragilitat d’Itàlia i Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de crisis en Italia y España

L’estiu de l’any 2012, ara farà sis anys, es varen viure emocions fortes a Europa. I l’origen era purament econòmic. Les rèpliques de la gran depressió del 2008 amenaçaren seriosament la viabilitat de l’euro i la solvència d’alguns Estats hiperendeutats com el d’Espanya. La prima de risc del deute sobirà dels països meridionals es va disparar, les borses van viure moments de pànic i només les paraules balsàmiques de Mario Draghi, governador del Banc Central Europeu (BCE), permeteren redreçar la situació. El banquer italià va prometre fer tot el que calgués per mantenir l’euro i els mercats se’l van creure. Durant aquests sis anys, el BCE ha portat la política monetària al límit. Amb interessos al zero per cent i amb els programes de compra massiva de deute públic i d’altres actius financers, el banc emissor ha esgotat tota la seva munició. Aplicats tots els dopatges possibles, el BCE ja no pot fer res més. Les polítiques econòmiques dels governs i del Banc Central ha anat molt més enllà del que era raonable. Per reblar el clau de la política monetària ultraexpansiva, només faltaria que els helicòpters corporatius del BCE reguessin la geografia europea des del cel amb una pluja de bitllets. I, malgrat la combinació de polítiques fiscals i monetàries tan expansives, la situació continua sent molt delicada. Ho demostra la incertesa política d’Itàlia i la moció de censura al govern popular promoguda pel PSOE a Espanya, suficients per tornar a disparar la prima de risc a Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia, portant importants pèrdues a les borses, especialment en els valors bancaris. La incertesa política per ella mateixa, però, no és capaç d’explicar ni generar tanta inestabilitat financera. Darrere s’hi amaga el temor que la unió bancària europea no s’hagi completat correctament i que l’estructura institucional de l’euro continuï sent feble.

El partits populistes avancen arreu i guanyen a Itàlia, un dels països fundadors de la Unió Europea. Luigi di Maio, al capdavant del M5Stelle, s’imposa de manera contundent al sud del país. Amb una crítica frontal a la unió bancària europea i amb una promesa de renda bàsica per a 3 milions de persones amb un cost de 17.000 milions d’euros a l’any, el M5Stelle guanya a les regions on el PIB per càpita amb prou feines supera els 16.000 euros per habitant. En canvi, al nord d’Itàlia, la renda és de 34.000 euros per habitant. Mentre que Merkel s’ha oposat, amb tota justícia i necessitat, al rescat dels bancs amb diner públic, els italians es varen passar pel forro aquest acord (bail-in) rescatant amb més de 20.000 milions d’euros públics la banca Monte Paschi di Siena. Mentre que Alemanya ha aprofitat els anys de bonança per reduir el seu deute públic, del 81% del PIB el 2010 al 68% del PIB el 2016, Espanya l’ha augmentat del 35% l’any 2007 al 99% l’any 2016 i Itàlia també l’ha incrementat del 99,8% l’any 2007 al 132% l’any 2016 (!). La convivència de xifres d’endeutament astronòmiques amb creixements raquítics, especialment en el cas d’Itàlia (increment del PIB de només l’1% el 2015 i 0,9% el 2016), és sempre un problema. Pensem que la despesa anual només en interessos (històricament baixos) supera els 30.000 milions a Espanya. I en el país transalpí, una taxa de creixement inferior al tipus d’interès el converteix automàticament en insolvent i incapaç de pagar, a mitjà termini, el servei del deute. El malestar social és profund. Vuit de cada deu famílies italianes són més pobres avui que quan va començar la crisi. El descens dels ingressos ho ha devorat tot, somnis inclosos. La situació, per tant, és greu. I si la moció de censura a Espanya i els problemes per formar govern a Itàlia tenen tanta repercussió és per com estan de malament les seves economies, amb un endeutament descontrolat, la corrupció política en metàstasi, la taxa d’atur del 16% en el cas d’Espanya i de l’11% a Itàlia, una economia submergida entre el 17% i el 24%, i un frau fiscal entre el 6% i el 9% del PIB espanyol.

Itàlia i Espanya tenen molt en comú. Comparteixen les arrels històriques grecorromanes i llatines, varen ser baluards del catolicisme en èpoques passades, pateixen la corrupció sistèmica del sistema polític i el caos de l’administració pública, presenten alguns exemples notables de creativitat empresarial al nord, mentre que el sur es despenja de tot creixement i es converteix en un receptor perpetu de subsidis públics, parassitant un Estat disfuncional. La desigual integració econòmica, sense reformes ni descentralització real, fa d’Itàlia un Estat fracturat amb dos països cada vegada més irreconciliables. Com a Espanya. En contra de les demandes (del sud) d’Itàlia i Espanya, no cal un pressupost europeu anticrisi, ni la mutualització de riscos, ni un superministre de Finances de l’eurozona que els permeti viure indefinidament per sobre de les seves possibilitats. Calen reformes estructurals i un marc d’estabilització que disciplini els impulsos a estirar sempre més el braç que la màniga.

Via:  La fragilitat d’Itàlia i Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de quantitative easing

Les polítiques econòmiques, la gestió dels desequilibris socials i la manera de resoldre les crisis ha canviat radicalment des de l’aparició en escena de l’economista britànic John Maynard Keynes (1883-1946). La seva influència ha suposat un gir copernicà. Del marc conceptual del liberalisme clàssic hem passat a un intervencionisme econòmic i polític creixent. La concepció del govern mínim com a mal necessari -el millor govern és el que menys governa i el que menys governa és el que no governa- ha estat substituït per un govern de màxims amb amplis poders de regulació i recaptació d’impostos. D’una visió de l’economia des del cantó de l’oferta (prioritzant aspectes sempre fonamentals com la productivitat, l’educació o l’adequació de l’estructura productiva a les necessitats reals de la societat) s’ha passat a una economia amb predomini quasi absolut de la demanda, on es prioritza la despesa pública i la creació monetària. L’atractiu per a la classe política de les receptes econòmiques de Lord Keynes és innegable, ja que reforça el seu poder i expandeix notablement el seu àmbit de control i influència. Només cal fixar-se en el pes de la despesa pública sobre el total del PIB. De xifres inferiors al 10% a l’Europa anterior a la Primera Guerra Mundial s’ha passat, de mitjana, al 50% actual. I el mateix passa amb el deute públic. Pel cas dels EUA, Richard Nixon, a inicis de la dècada de 1970, va deixar un deute públic d’1 bilió de dòlars (amb dotze zeros). Una dècada més tard, Ronald Reagan ja duplicava aquesta xifra i, actualment, el deute públic nord-americà supera els 20 bilions de dòlars i equival al 107% del PIB (!!). La política monetària actual és també hereva de Keynes. L’anglès, acèrrim enemic del patró or, va obtindre una victòria pòstuma quan Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar en or el 15 d’agost de 1971. S’obria la porta a l’etapa actual de moneda fiduciària, sense cap valor real, creada del no-res per les autoritats dominants i fonamentada només en la confiança de la seva acceptació social.

El control de la moneda i del crèdit per part de les elits politicofinanceres, que equival a fixar tipus d’interès artificialment baixos (fins i tot nuls), té efectes dràstics i molt rellevants sobre el conjunt de l’activitat econòmica. Gràcies a polítiques econòmiques diametralment oposades a les actuals, la crisi de 1920-21 es va poder resoldre ràpidament. No es va dubtar en aquells moments a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. En els moments actuals, però, el signe invariablement expansiu de les polítiques monetàries i fiscals obre nous escenaris i planteja molts interrogants. El pla per resoldre el crac del 1929, el New Deal de F.D. Roosevelt, es troba en revisió històrica i econòmica. En poques paraules, més que contribuir a la resolució de la crisi, el que va fer és aprofundir-la i allargar la recessió. També les mesures ultraexpansives actuals del Quantitative Easing no estan donant els resultats esperats. Comentàvem a l’article de la setmana passada la relació directa existent entre la creació de diners i la bombolla del deute públic o la inflació dels actius financers en els mercats borsaris.

El balanç dels estímuls monetaris i fiscals, superior a 25 bilions de dòlars, és decebedor. Per generar 1 dòlar de creixement, els països del G7 han arribat a gastar-ne 18, procedents dels bancs centrals, tot contribuint a un rècord de deute global del 225% del PIB. En termes de creixement, els EUA esperaven increments del PIB superiors al 4%, però només han crescut l’1,5% i el 2,3% els anys 2016 i 2017, respectivament. L’augment de productivitat, amb mitjanes del 0,6%, està molt lluny del 2% anterior. En general, tanta laxitud monetària contribueix a ajornar sine die les reformes estructurals que necessita urgentment el país. Les empreses, en un clima d’incertesa institucional, opten també per diferir la inversió productiva, malgrat disposar de finançament aliè abundant i barat. És un senyal significatiu comprovar com han incrementat la recompra d’accions pròpies i el repartiment de dividends entre els accionistes, al mateix temps que s’estanquen els resultats operatius i d’explotació. A nivell global, la política monetària ultraexpansiva contribueix a crear bombolles en els països emergents i desestabilitzar el seu model productiu. Amb un interès zero al primer món, els capitals especulatius financen qualsevol projecte, per esbojarrat que sigui, en els països en desenvolupament. Però quan l’interès comença a pujar als EUA i el deute públic nord-americà promet rendiments positius, aquests capitals abandonaran amb la mateixa facilitat els països emergents, deixant un rastre de destrucció darrere seu. El dèficit exterior i la pèrdua de divises obligarà els països emergents a depreciar la moneda pròpia, tot originant inflacions intenses, manca de recursos bàsics i privacions socials generalitzades. Amb la recuperació gradual dels tipus d’interès, les economies zombis entraran en agonia i la ranera de la fallida visitarà els governs i les empreses hiperendeutades que no han aprofitat aquest temps per despalenquejar-se i fer els deures. Aleshores hi haurà els plors i el cruixir de dents. I tothom haurà de recordar, una vegada més, que la impressió de diners no equival a viure millor ni a incrementar la riquesa d’un país.

Via: Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Tsunami monetari | Jordi Franch Parella Weblog

Imagen relacionada

Es pot apagar un foc afegint més combustible a les flames? Es pot curar un diabètic amb la prescripció d’una dieta alta en sucres? Es pot superar un cop de calor amb més hores d’exposició solar? Es pot tractar una hipotèrmia amb la immersió en aigües gelades? El sentit comú ens diu que no, però sempre trobarem una excepció. Aquesta notable excepció és la manera com les autoritats financeres i polítiques han tractat (i continuen fent-ho) els efectes de la gran recessió de fa una dècada. L’expansió monetària i creditícia anterior a l’any 2008, orquestrada pel Banc Central i encoratjada per tots els governs, amb tipus d’interès artificialment baixos, va alimentar una gran bombolla immobiliària i financera que ens va portar a una greu crisi econòmica. Aquesta part de la història és coneguda i reconeguda per la majoria de la població.

El que ja no ho és tant, però, és la resposta governamental que s’ha seguit fins avui dia. Amb l’anomenada quantitative easing (QE) s’hi amaga una política monetària ultraexpansiva sense precedents a la història. Consisteix, senzillament, en compres massives d’actius financers per part del Banc Central. Concretament, el banc emissor compra deute públic de l’Estat, hipoteques tòxiques dels bancs i, fins i tot, deute de grans empreses. Aquest programa d’expansió monetària d’alta potència es tradueix en tipus d’interès molt baixos. Els EUA, que han liderat el programa hiperexpansiu, han estat set anys amb tipus d’interès zero. Van reduir el tipus des de la caiguda de Lehman Brothers, el 15 de setembre de 2008, i fins el desembre de l’any 2015 no el van apujar a un interval del 0,25%-0,5%. A l’actualitat, el preu més important de tota economia es troba a l’1,5%-1,75% a l’altre costat de l’Atlàntic, lluny dels nivells normals als quals s’ha d’atansar poc a poc. La situació a Europa és similar a la nord-americana, amb tipus d’interès nuls des del setembre del 2014. L’argumentació d’aquesta política monetària tan inusual i poc convencional és la següent. Quan el Banc Central compra deute públic de l’Estat, la quantitat de diners incrementa. El comú dels mortals no ho entèn, però el banc emissor pot comprar qualsevol bé pagant amb l’emissió de moneda, que només ell controla, o augmentant les reserves bancàries, que també controla per ser la màxima autoritat financera amb poders de planificació central. Aquesta, per cert, és una victòria pòstuma de Karl Marx, el creador del socialisme real de planificació centralitzada, el dia en què es compleixen exactament dos-cents anys del seu naixement (5 de maig de 1818). El comunisme és un fracàs històric i una impossibilitat econòmica, però, irònicament, perdura en el sector monetari i financer a les anomenades societats capitalistes. I com deia molt encertadament Lenin, per destruir la civilització occidental n’hi ha prou amb destruir la seva moneda. En qualsevol cas, la fabricació massiva de moneda abarateix el tipus d’interès i incentiva l’endeutament. L’accés a crèdits més barats, ens diuen les autoritats, ha d’impulsar el consum familiar i la inversió empresarial, afavorint el creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Aquests, doncs, són els objectius oficials del QE: 1) Proveir liquiditat per reduir el risc de contagi; 2) Evitar a tota costa la deflació i assegurar una inflació positiva del +2%; 3) Promoure el creixement del PIB; 4) Crear ocupació. De res ha servit l’exemple del Japó, en crisi des del 1990, i que porta tres dècades perdudes intentant redreçar la situació amb polítiques fiscals i monetàries molt expansives, les mateixes que han replicat els EUA i tots els altres països. I de res ha servit tampoc l’estudi de crisis oblidades com la recessió de 1920-21, de només 18 mesos de durada, gràcies a les polítiques que es van seguir, diametralment oposades a les actuals. L’aleshores president Warren Harding no va dubtar a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. Res d’això s’ha fet ara, ja que ha pesat més mantenir el status quo de les elits dominants, tot continuant i amplificant els mateixos errors que van fer esclatar la crisi. Els resultats obtinguts estan per sota dels esperats. S’ha reduït el risc de contagi, és cert, però al preu de salvar bancs en fallida i socialitzar les seves pèrdues amb total impunitat. Sense aconseguir la inflació pretesa del +2%, el QE ha injectat mils de milions a les borses i als pressupostos dels governs. Els resultats són la revalorització artificial dels actius financers (borses en màxims històrics) i la creació d’una monstruosa bombolla de deute públic que tenalla les societats actuals.

Al mateix temps, aquestes polítiques ultraexpansives creen profundes desigualtats socials. Una minoria, propera al poder, s’enriqueix fàcilment sense acreditar un gran full de serveis, mentre que la majoria treballadora veu com els sous es retallen i les condicions laborals empitjoren. En relació als objectius de creixement del PIB i creació d’ocupació, per manca d’espai, millor deixar-los per la setmana vinent. Recordar, per finalitzar, que el QE té data de finalització. A Europa serà l’octubre del proper 2019, quan l’alemany Jens Weidmann substitueixi l’italià Mario Draghi a la presidència del Banc Central Europeu. Aleshores hi haurà el plor i el cruixir de dents.

Via:  Tsunami monetari | Jordi Franch Parella Weblog

Espanya versus Suècia | Jordi Franch Parella Weblog

Suècia és un país interessant. Amb només 10 milions d’habitants, el país nòrdic gaudeix d’un elevat nivell de vida. La prosperitat, palpable tant en termes econòmics com socials, no ha presentat un creixement lineal ni, en contra d’una extesa opinió, es deu tampoc a les polítiques intervencionistes liderades per l’Estat. El país escandinau era un dels països més pobres d’Europa fins que les reformes econòmiques liberals adoptades en la segona meitat del segle XIX van aconseguir un creixement espectacular. Aquest impuls es va mantenir fins el 1970, quan Suècia va assolir el quart lloc del rànquing entre els països més rics de l’OCDE. Des d’aleshores, però, i fins el 1990, Suècia va seguir el camí contrari i es va convertir en el país de referència de les polítiques estatals i intervencionistes. El sector públic, i els impostos també, van créixer de forma espectacular. El mercat laboral va perdre flexibilitat, l’atur va incrementar -com a Espanya- i es van crear tot tipus d’empreses públiques. El resultat és que, el 1990, Suècia havia caigut al lloc 14è en el rànquing de PIB per càpita de l’OCDE. A partir de la dècada de 1990, Suècia recupera la via liberal i, automàticament, també el creixement. Entre 1976 i 1995, el país escandinau va créixer molt menys que la mitjana de països de l’OCDE i la UE però, entre 1996 i 2012, recupera el terreny perdut. La renda disponible de les famílies, que creixia només al 0,7% en el primer període, ho fa al 3,2% després.

Actualment, el PIB per càpita suec és de 47.000 euros, mentre que l’espanyol difícilment supera els 24.000. També el deute públic s’ha reduït del 80%, l’any 1994, al 41% actual. La norma fiscal, aprovada el 1997, exigeix un superàvit fiscal estructural de l’1% del PIB. I es requereix que cada ministre que sol·liciti més despeses en una partida aprovi retallades equivalents en altres àrees de govern, assegurant que la despesa total no augmenta. Per contra, el dèficit públic d’Espanya es situa en el 4,5% del PIB el 2016 -uns 45.000 milions d’euros- i el deute arriba al 100% de la producció nacional.

El país nòrdic també va aprovar la dècada de 1990 una modificació en el sistema de pensions. El model anterior estava basat en el mateix mecanisme de repartiment que està en vigor a Espanya. I el nou sistema combina les contribucions generals a la caixa de la Seguretat Social amb l’estalvi personal que cada treballador acumula en un fons privat. Amb un atur inferior al 7%, les pensions nòrdiques són ara sostenibles a mitjà i llarg termini. En canvi, la tresoreria de la Seguretat Social espanyola presenta un dèficit estructural i la tendència de les pensions és a reduir-se un 50% en els propers 30 anys, fins a nivells de pura subsistència i marginalitat.

Pel que fa als impostos, el tipus màxim de l’IRPF a Suècia rondava el 80% en el moment en què es van començar a introduir reformes liberals. Una primera modificació va assegurar que el 85% dels treballadors pagaria menys d’un 30% i que la resta no tributaria més d’un 55%. I en les empreses es va reduir el tipus general de l’Impost de Societats del 50% al 22%, amb rebaixes addicionals mitjançant deduccions. Res a veure tampoc amb els impostos que s’han de pagar a la Hisenda Pública espanyola. El tipus màxim a pagar d’IRPF a Catalunya (48%), per exemple, és més de quatre punts superior al d’altres territoris de l’Estat (Madrid, 43,5%). I el tipus mínim també és un punt i mig superior. Recentment, el PP i Ciutadans han incomplert la promesa de permetre una deducció del 20% de la despesa de subministraments als autònoms. D’acord amb la nova llei aprovada recentment, si un treballador autònom destina el 15% de la seva residència a l’activitat professional, es podrà deduir només el 30% del 15% de la seva despesa en subministraments (aigua, gas, electricitat, telèfon i Internet). Això és el 4,5% del total d’aquestes despeses. Per tant, la deducció es redueix a nivells molt inferiors al 20% anunciat.

Un altre àmbit interessant de comparació entre l’economia nòrdica i la hispànica és el de les empreses emergents (start-up companies), això és, aquelles empreses d’alt rendiment associades a noves tecnologies o models de negoci innovadors. Suècia sobresurt en la creació de nous negocis tecnològics a un nivell inesperat per a un país amb una població de només 10 milions. Empreses globals com Spotify, de reproducció de música online; Klarna, l’empresa de pagament en línia; i King, l’empresa de jocs per la web, van ser fundades a Suècia. Estocolm ostenta el segon lloc en número de grans companyies tecnològiques per càpita, després de Silicon Valley. La realitat a Espanya, en canvi, és molt diferent. De les 7.500 start-ups existents, només un centenar han aconseguit captar finançament o fidelitzar usuaris. Les condicions laborals són molt dures, els contractes precaris, les condicions sovint abusives, treballant fins a 10 hores, inclosos caps de setmana, amb salaris de misèria. El diferencial negatiu amb Suècia es reprodueix pel que fa a la supervivèncica de les empreses, l’esperit emprenedor, la percepció de la rendibilitat del negoci o les traves administratives i normatives existents. Finalment, Suècia ha reduït la quantitat de monopolis legals (mitjans de comunicació, electricitat, transport, telecomunicacions, serveis postals…) acaparadors de privilegis estatals, liberalitzant l’economia i promovent la sana competitivitat i cooperació empresarial. Malauradament, a Espanya no es pot dir el mateix. La manca de competència en molts sectors i els negocis que s’alimenten de relacions privilegiades amb el poder alenteixen el creixement i promouen les desigualtats socials.

Via: Espanya versus Suècia | Jordi Franch Parella Weblog

Desigualtat i pobresa | Jordi Franch Parella Weblog

ocho-claves-para-doblar-tu-salario-en-menos-de-un-ano.jpg (992×558)

Hi ha dues maneres de combatre la desigualtat econòmica. La primera és imposar impostos als rics per subsidiar els pobres. La segona és incrementar els ingressos dels més desafavorits mitjançant la reducció de l’atur, l’increment de l’ocupació i la creació de riquesa. La primera pressuposa la preeminència de la hisenda de l’Estat en la seva funció més redistributiva. La segona posa de relleu la importància de la creativitat empresarial com a mecanisme generador d’ingressos per permetre sortir de la pobresa. La primera és un joc de suma zero. El que uns hi guanyen amb la mà visible de l’Estat equival exactament a la pèrdua dels altres. La segona, en canvi, és un joc de suma positiva. La innovació i creativitat de les empreses permet crear béns abans inexistents, que es traduirà en nous llocs de treball i més ingressos per la societat. La primera equival a encadenar la societat, privar-la de la seva pròpia subsistència i autoestima per després oferir-li la sopa boba. La segona, en canvi, reforça la dignitat personal al defensar la retirada de les nombroses trabes administratives i restriccions legals que impedeixen el lliure exercici de la iniciativa privada. Per què s’hauria de prioritzar la segona via, i no pas la primera? A dia d’avui, la major part de la pobresa que persisteix en el nostre país no es deu a la incapacitat subjectiva de molts ciutadans per integrar-se productivament en la societat, sinó a les asfixiants regulacions i als confiscatoris impostos de l’Estat que impedeixen que moltes persones prosperin en el mercat. Per exemple, ¿per què la taxa d’atur o la taxa de temporalitat espanyoles, dos factors determinants dels baixos ingressos de les famílies, dupliquen o fins i tot tripliquen la de molts altres països del nostre entorn? ¿Es deu a què els espanyols són pitjors que els portuguesos, italians o grecs a l’hora de treballar? No. Ho fan perquè la normativa laboral genera desocupació, atur massiu i temporalitat. La normativa laboral és profundament antisocial. I de la mateixa manera que parlem de les traves laborals, també podríem referir-nos a totes aquelles barreres regulatòries d’entrada en multitud de sectors com l’energia, la banca, les farmàcies, el transport, etc., que tenen com a principal objectiu la creació de monopolis privilegiats i l’exclusió de tota competència als lobbies empresarials que orbiten a l’entorn del poder polític.

Els estatistes, que quan parlen de desigualtats econòmiques sempre prioritzen l’acció redistributiva de l’Estat mitjançant impostos i subsidis públics, argumenten que en els països occidentals ha augmentat la diferència de rendes per culpa del neoliberalisme. Que la reducció de la despesa pública té efectes regressius al perjudicar els més desfavorits i que caldria, per tant, tornar a incrementar la grandària de l’administració pública i la despesa associada. Aquest raonament és fals. En els darrers anys, la dimensió de l’Estat no ha disminuït, sinó que ha augmentat. El pes de la despesa pública sobre el PIB ha passat, des de l’any 1980 fins ara, del 46,1% al 56,1% a França; del 34,9% al 36,3% als EUA; del 24% al 50% a Grècia; s’ha mantingut en el 39,3% a Gran Bretanya; i pel que fa a Espanya ha incrementat del 31,1% al 41,6%. Per tant, la dinàmica expansiva de creixement continu de l’Estat és més forta que els moviments neoliberals de la dècada dels 80, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan, o els avanços de la globalització. I la desigualtat ha incrementat malgrat l’increment de la despesa pública social (del 20,2% del PIB l’any 1980 al 31,5% actual a França; del 13% al 19,3% als EUA; del 9,9% al 27% a Grècia; del 15% al 21,5% a la Gran Bretanya; i del 15% al 25% a Espanya). En segon lloc, la relació causa-efecte entre l’increment de la despesa pública i la disminució de les desigualtats tampoc és correcta. Els polítics alimenten i beneficien els interessos dels poderosos i de les grans corporacions (monopolis legals, empreses que viuen del BOE, rescats bancaris i interessos del deute públic a favor de la banca, indústria militar…). Pensem en els milers de milions d’euros injectats a Bankia i CatalunyaCaixa. El Tribunal de Comptes xifra en 60.718 milions d’euros el cost acumulat dels recursos públics utilitzats en el procés de reestructuració bancària entre 2009 i 2015. Pensem també en qui ho acaba pagant i qui en resulta beneficiat, en perjudici flagrant de la més elemental justícia distributiva.

La humanitat celebra aquests dies la vinguda al món, en la més estricta senzillesa, d’un infant a Betlem de Judà. Creixerà i es farà fort no gràcies a un Estat encapçalat per Herodes el Gran, que el volia matar, sinó (en l’àmbit terrenal) gràcies al treball productiu a la fusteria del patriarca Josep, del llinatge del rei David. La història dels dirigents polítics en contra de la igualtat, no només econòmica (tots els ciutadans no són iguals davant la llei), és llarga i mereix un article diferenciat. La redistribució estatal de la renda no pot beneficiar els pobres amb la concessió de subsidis públics si aquests prèviament han hagut de suportar una càrrega fiscal superior amb el pagament de més impostos. El problema de la desigualtat es combat veritablement amb la generació de riquesa, l’emprenedoria, la creativitat empresarial, la contenció de la voracitat fiscal i la supressió de cotilles normatives. Es tracta de reduir la pobresa i no pas d’enquistar-la en el teixit social amb les tupides xarxes de l’Estat clientelar que deixa precarietats a dojo en la falsa sortida de la crisi econòmica i financera.

Via: Desigualtat i pobresa | Jordi Franch Parella Weblog