Monthly Archives: Mai de 2018

Mozart – KV 126 – Il sogno di Scipione – Música

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.

W. A. Mozart – KV 126 – Il sogno di Scipione

Anuncis

“1 – 2 – 3” – Música

1 – 2 – 3” is a 1965 song recorded by American blue-eyed soul singer Len Barry, who co-wrote the song with John Medora and David White. The recording’s chorus and accompaniment were arranged by Jimmy Wisner. The single was released in 1965 on the American Decca label. The writers were sued by Motown Records at the time, claiming that the song is a reworking of Holland-Dozier-Holland‘s “Ask Any Girl” released by The Supremes as the B-side to their single “Baby Love” the year before. They denied the claim, but after two years of litigation, agreed to give the Motown writers 15% of the song’s writing and publishing royalties. Holland-Dozier-Holland are listed as co-authors by BMI.

 

Len Barry – 1-2-3

1-2-3, oh, that’s how elementary it’s gonna be
C’mon, let’s fall in love, it’s easy (it’s so easy)
Like takin’ candy (like takin’ candy) from a baby

A-B-C (A-B-C) fallin’ in love with you was easy for me (easy for me)
And you can do it, too, it’s easy (it’s so easy)
Like takin’ candy (like takin’ candy) from a baby

Baby, there’s nothin’ hard about love
Basically, it’s as easy as pie
The hard part is livin’ without love
Without your love, baby, I would die

[mostly instrumental with (1-2-3) (1-2-3)]

It’s easy (it’s so easy)
Like takin’ candy (like takin’ candy) from a baby, yay

One and one are two (one and one are two)
I know you love me and oh,oh, how I love you (how I love you)
Don’t try to fight it ’cause it’s easy (it’s so easy)
Like takin’ candy (like takin’ candy) from a baby, yay

1-2-3 (1-2-3) oh, that’s how elementary it’s gonna be (it’s gonna be)
C’mon, let’s fall in love, it’s easy (1-2-3)
[Fade]
Oh, that’s how elementary

Via:   “1 – 2 – 3” – Len Barry | AMERICA ON COFFEE

Els catàlegs es renoven: la nova eina de cerca d’informació acadèmica al CRAI | Bloc de Lletres

Cercabib s’ha convertit en l’eina principal de cerca d’informació acadèmica del CRAI, un cop superada la fase de proves (podeu llegir tots els detalls a la notícia aquí).

La nova eina no suposa tan sols un canvi d’imatge, sinó que afecta directament els continguts que recupera, que s’amplien considerablement. Ara, a més del fons que tenim a les biblioteques, s’hi afegeixen resultats de bases de dades, llibres i revistes electròniques (antic ReCercador) i dels dipòsits digitals de la UB: articles, llibres, capítols, tesis, treballs de fi de grau i de màster, materials docents, col·leccions patrimonials, etc. L’objectiu és incrementar la visibilitat i facilitar l’accés als recursos d’informació que tenim a l’abast.

Quan utilitzem Cercabib, cal tenir presents algunes diferències respecte al catàleg:

  • Estem acostumats al fet que el resultat d’una cerca al catàleg es correspongui amb documents als quals hi podrem accedir, bé sigui en format electrònic o en paper. Amb la nova eina, és probable que hi surtin algunes referències de documents als quals no hi tenim accés. Això és degut al fet que Cercabib localitza referències de bases de dades bibliogràfiques externes i no busca exclusivament entre els documents que tenim a la biblioteca o via subscripció.
  • Així com el catàleg no ens recupera articles o capítols de llibre, Cercabib sí que en localitza.

Convé subratllar que és possible limitar la consulta només al fons de la biblioteca clicant la pestanya “Catàleg” de la pàgina dels resultats. També podem entrar al Catàleg clàssic directament des de l’enllaç que es troba a la part inferior de la pàgina del recurs.

El nostre catàleg no ha estat l’únic en fer aquest canvi. Durant els últims mesos s’han anat renovant els catàlegs d’algunes biblioteques universitàries catalanes. El darrer en afegir-s’hi ha estat el Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) amb un nou disseny i nou sistema de recuperació de la informació, segons ho expliquen al El Blog del CSUC.

Us recordem que encara podeu deixar la vostra opinió sobre la nova eina Cercabib en aquesta enquesta.

 

Via:   Els catàlegs es renoven: la nova eina de cerca d’informació acadèmica al CRAI | Bloc de Lletres

Memorial Day – Dia Commemoratiu 2018

MEMORIAL DAY

Memorial Day is a federal holiday in the United States for remembering the people who died while serving in the country’s armed forces. The holiday, which is currently observed every year on the last Monday of May, originated as Decoration Day after the American Civil War in 1868, when the Grand Army of the Republic, an organization of Union veterans founded in Decatur, Illinois, established it as a time for the nation to decorate the graves of the Union war dead with flowers. By the 20th century, competing Union and Confederate holiday traditions, celebrated on different days, had merged, and Memorial Day eventually extended to honor all Americans who died while in the military service.

U.S. ARMY AIR CORPS

U.S. ARMY
U.S. MARINES

U.S. NAVY

Little Darlin’ – Música

Little darlin’ was written by Maurice Williams with both melody and doo-wop accompaniment strongly emphasizing the clave rhythm. It was first recorded by Excello Records in January 1957 and quickly released as a rhythm-and-blues song by Williams’ R&B group.
The Diamonds‘ version followed a month later. The Diamonds were soon covering Little Darlin’ successfully.[2] The Diamonds were a Canadian pop group that evolved into a Doo-Wop group. The Diamonds’ version reached number two in sales for eight weeks on the Billboard Hot 100. Billboard ranked this version as the No. 3 song for 1957.
The Diamonds’ version is generally considered a superior version. Allmusic critic Stephen Thomas Erlewine argues that the Diamonds Little Darlin’ is an unusual example of a cover being better than the original.

Little Darlin’-The Diamonds-1957

Ah ya ya ya ya ya
Ya ya ya ya ya ya ah

Little Darlin’
Oh Little Darlin’
Oh ho where are you
My Love-ah I was wrong-ah
To try to love you

Ah ooh ah ooh ah ohh ah

No way-ah
That my love-ah
Was just for you
For only you

(Spoken)

My darlin’ I need you
To call my own
And never do wrong

To hold in mine
Your little hand
I’ll know too soon
That all is so grand
Please hold my hand

My dear-ah
I was wrong-ah
To try to love you

Ah ooh ah ooh ah ohh ah

No way-ah
That my love-ah
Was just for you
For only you

El mal negoci de l’AVE | Jordi Franch Parella Weblog

20180122-636522207734043402_20180122123008-k5vD-U44215044560PVC-992x558@LaVanguardia-Web.jpg (992×558)

Mentre que els dèficits d’inversió pública a Catalunya es perpetuen, l’Estat continua avançant en la recentralització a través d’una infraestructura estrella com l’AVE. Concretament, el nou tram que s’acaba d’inaugurar, sempre en sentit radial, és entre Madrid i Castellón. La construcció d’aquesta obra faraònica sempre passa pel centre. Un enllaç qualificat d’excepcional pel ministre de Foment Íñigo de la Serna. De fet, el càntabre no dubta a considerar-lo un èxit rotund. La qüestió és, però, per a qui? Des del punt de vista polític, Espanya és la segona potència mundial en trens d’alta velocitat. La xarxa construïda fins ara és de 3.240 kilòmetres. Més que França (2.036 km), Japó (2.664 km) o Alemanya (1,013 km), molts més que els EUA (362 km en funcionament) i només superats per la Xina (11.132 km). L’inconvenient, no menor, és que l’AVE és una pèssima inversió, tant financera com social. Poques línies mundials són rendibles i cap de nacional ho és. Només cal considerar que la línia París-Lió, per exemple, de 400 quilòmetres, i tota la xarxa actual d’Espanya varen tenir exactament el mateix nombre de passatgers l’any passat. Mentre que Espanya té una mitjana només lleugerament superior a 10.000 passatgers anuals per quilòmetre, la línia París-Lió supera els 60.000 (6 vegades més) i la de Tòquio-Osaka arriba a 300.000 (30 vegades més). Aquest tipus d’infraestructures tenen sentit econòmic quan vertebren territoris dinàmics i densament poblats en superfícies no massa grans. No és el cas d’Espanya, amb endarreriments crònics, que compta amb una població escassa i una orografia complicada. El que és una medalla pels polítics és una càrrega pels contribuents. Concretament, el cost del projecte ferroviari d’alta velocitat supera els 50.000 milions d’euros i això equival a un pagament de 2.700 euros per família.

L’informe que analitza la manca de rendibilitat econòmica de l’AVE ha estat realitzat per Ofelia Betancor, de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, i Gerard Llobet. La línia més freqüentada i menys ruïnosa de totes, entre Madrid i Barcelona, amb prou feines aconseguirà recuperar a llarg termini el 45% del capital invertit; les línies Madrid-Andalusia, poc més de l’11%; Madrid-Llevant, menys del 10%; i les connexions de Madrid amb el Nord d’Espanya, ni tan sols arribaran a cobrir els seus costos variables de funcionament, de manera que no es preveu que es recuperi res de la inversió inicial. És a dir, que no només tots els euros invertits ho són a fons perdut (no es recuperaran mai), sinó que, a més, s’han de subvencionar les despeses d’explotació ordinàries.

En termes socials, la rendibilitat també és negativa. Això vol dir que contribueix a agreujar les desigualtats socials.Les classes mitjanes paguen el cost amb impostos, però més del 75% dels usuaris de l’AVE són persones amb renda elevada. L’efecte sobre les classes baixes, que utilitzen les línies convencionals, deixades de la mà de l’Estat, és regressiu. Els ciutadans que no utilitzen l’AVE subvencionen obligatòriament els que sí l’utilitzen. Naturalment, entre els beneficiats per l’alta velocitat també hi comptem directament les empreses proveïdores i constructores, totes ben connectades políticament, que obtenen ingressos extraordinaris gràcies al pressupost públic. Aquests ingressos, si s’haguessin d’obtenir en condicions de competència i en absència de privilegis, serien molt inferiors. Els trens de rodalies, per la seva banda, no reben el manteniment necessari i el servei es degrada. Només cal pensar en la línia Barcelona-Manresa-Lleida, que continua al mateix pas que quan es va inaugurar, fa més de 150 anys! També les línies ferroviàries de mercaderies se’n ressenten. El Corredor Mediterrani, una infraestructura que sí té una anàlisi cost-benefici positiva i que reactivaria econòmicament tot l’arc mediterrani, és abandonat i negligit sistemàticament pel govern central.

Si l’AVE no promou ni el creixement econòmic, ni el desenvolupament territorial, ni l’equitat social entre ciutadans, alhora que l’impacte sobre la indústria i el turisme de les ciutats per on passa és irrellevant, a qui beneficia? Com destaquen els dos investigadors mencionats, l’AVE és un projecte de l’administració pública i els rèdits que ofereix són polítics. Els ministeris no detallaran cap anàlisi cost-benefici, però sí continuaran promocionant aquesta obra amb l’argument fal·laç de l’equilibri territorial i la reactivació de la demanda. I mentre els contribuents expoliats no en siguin conscients, amb els seus vots contribuiran a la perpetuació d’unes inversions nefastes.

Via: El mal negoci de l’AVE | Jordi Franch Parella Weblog

Souvenir souvenir – Música

Souvenirs, souvenirs” redirects here. For for the 1984 French film, see Souvenirs, Souvenirs.
“Souvenirs” is a song written by Cy Coben and originally recorded by Barbara Evans in 1959.
Johnny Hallyday version (in French)
Later the song was adapted into French by Fernand Bonifay (fr). French singer Johnny Hallyday released it (under the title “Souvenirs, souvenirs”) as an EP in 1960.

Johnny Hallyday-Souvenir souvenir(1960)

Souvenirs, souvenirs
Je vous retrouve dans mon cœur
Et vous faites refleurir
Tous mes rêves de bonheur

Je me souviens d’un soir de danse
Joue contre joue
Des rendez-vous de nos vacances
Quand nous faisions les fous

Souvenirs, souvenirs
De nos beaux jours de l’été
Lorsque nous partions cueillir
Mille fleurs, mille baisers

Et pour mieux garder dans ma tête
Les joies de la belle saison

Souvenirs, souvenirs
Il nous reste nos chansons

Souvenirs, souvenirs
Quelque part dans le matin
Où le soleil semblait rire
Tout le long de nos chemins

Nous n’avions au fond de nos poches
Qu’un peu d’espoir
Mais nous partions comme Gavroche
Le cœur assez bavard

Souvenirs, souvenirs
Vous revenez dans ma vie
Illuminant l’avenir
Lorsque mon ciel est trop gris

On dit que le temps vous emporte
Et pourtant ça, j’en suis certain
Souvenirs, souvenirs
Vous resterez mes copains

Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de quantitative easing

Les polítiques econòmiques, la gestió dels desequilibris socials i la manera de resoldre les crisis ha canviat radicalment des de l’aparició en escena de l’economista britànic John Maynard Keynes (1883-1946). La seva influència ha suposat un gir copernicà. Del marc conceptual del liberalisme clàssic hem passat a un intervencionisme econòmic i polític creixent. La concepció del govern mínim com a mal necessari -el millor govern és el que menys governa i el que menys governa és el que no governa- ha estat substituït per un govern de màxims amb amplis poders de regulació i recaptació d’impostos. D’una visió de l’economia des del cantó de l’oferta (prioritzant aspectes sempre fonamentals com la productivitat, l’educació o l’adequació de l’estructura productiva a les necessitats reals de la societat) s’ha passat a una economia amb predomini quasi absolut de la demanda, on es prioritza la despesa pública i la creació monetària. L’atractiu per a la classe política de les receptes econòmiques de Lord Keynes és innegable, ja que reforça el seu poder i expandeix notablement el seu àmbit de control i influència. Només cal fixar-se en el pes de la despesa pública sobre el total del PIB. De xifres inferiors al 10% a l’Europa anterior a la Primera Guerra Mundial s’ha passat, de mitjana, al 50% actual. I el mateix passa amb el deute públic. Pel cas dels EUA, Richard Nixon, a inicis de la dècada de 1970, va deixar un deute públic d’1 bilió de dòlars (amb dotze zeros). Una dècada més tard, Ronald Reagan ja duplicava aquesta xifra i, actualment, el deute públic nord-americà supera els 20 bilions de dòlars i equival al 107% del PIB (!!). La política monetària actual és també hereva de Keynes. L’anglès, acèrrim enemic del patró or, va obtindre una victòria pòstuma quan Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar en or el 15 d’agost de 1971. S’obria la porta a l’etapa actual de moneda fiduciària, sense cap valor real, creada del no-res per les autoritats dominants i fonamentada només en la confiança de la seva acceptació social.

El control de la moneda i del crèdit per part de les elits politicofinanceres, que equival a fixar tipus d’interès artificialment baixos (fins i tot nuls), té efectes dràstics i molt rellevants sobre el conjunt de l’activitat econòmica. Gràcies a polítiques econòmiques diametralment oposades a les actuals, la crisi de 1920-21 es va poder resoldre ràpidament. No es va dubtar en aquells moments a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. En els moments actuals, però, el signe invariablement expansiu de les polítiques monetàries i fiscals obre nous escenaris i planteja molts interrogants. El pla per resoldre el crac del 1929, el New Deal de F.D. Roosevelt, es troba en revisió històrica i econòmica. En poques paraules, més que contribuir a la resolució de la crisi, el que va fer és aprofundir-la i allargar la recessió. També les mesures ultraexpansives actuals del Quantitative Easing no estan donant els resultats esperats. Comentàvem a l’article de la setmana passada la relació directa existent entre la creació de diners i la bombolla del deute públic o la inflació dels actius financers en els mercats borsaris.

El balanç dels estímuls monetaris i fiscals, superior a 25 bilions de dòlars, és decebedor. Per generar 1 dòlar de creixement, els països del G7 han arribat a gastar-ne 18, procedents dels bancs centrals, tot contribuint a un rècord de deute global del 225% del PIB. En termes de creixement, els EUA esperaven increments del PIB superiors al 4%, però només han crescut l’1,5% i el 2,3% els anys 2016 i 2017, respectivament. L’augment de productivitat, amb mitjanes del 0,6%, està molt lluny del 2% anterior. En general, tanta laxitud monetària contribueix a ajornar sine die les reformes estructurals que necessita urgentment el país. Les empreses, en un clima d’incertesa institucional, opten també per diferir la inversió productiva, malgrat disposar de finançament aliè abundant i barat. És un senyal significatiu comprovar com han incrementat la recompra d’accions pròpies i el repartiment de dividends entre els accionistes, al mateix temps que s’estanquen els resultats operatius i d’explotació. A nivell global, la política monetària ultraexpansiva contribueix a crear bombolles en els països emergents i desestabilitzar el seu model productiu. Amb un interès zero al primer món, els capitals especulatius financen qualsevol projecte, per esbojarrat que sigui, en els països en desenvolupament. Però quan l’interès comença a pujar als EUA i el deute públic nord-americà promet rendiments positius, aquests capitals abandonaran amb la mateixa facilitat els països emergents, deixant un rastre de destrucció darrere seu. El dèficit exterior i la pèrdua de divises obligarà els països emergents a depreciar la moneda pròpia, tot originant inflacions intenses, manca de recursos bàsics i privacions socials generalitzades. Amb la recuperació gradual dels tipus d’interès, les economies zombis entraran en agonia i la ranera de la fallida visitarà els governs i les empreses hiperendeutades que no han aprofitat aquest temps per despalenquejar-se i fer els deures. Aleshores hi haurà els plors i el cruixir de dents. I tothom haurà de recordar, una vegada més, que la impressió de diners no equival a viure millor ni a incrementar la riquesa d’un país.

Via: Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Tsunami monetari | Jordi Franch Parella Weblog

Imagen relacionada

Es pot apagar un foc afegint més combustible a les flames? Es pot curar un diabètic amb la prescripció d’una dieta alta en sucres? Es pot superar un cop de calor amb més hores d’exposició solar? Es pot tractar una hipotèrmia amb la immersió en aigües gelades? El sentit comú ens diu que no, però sempre trobarem una excepció. Aquesta notable excepció és la manera com les autoritats financeres i polítiques han tractat (i continuen fent-ho) els efectes de la gran recessió de fa una dècada. L’expansió monetària i creditícia anterior a l’any 2008, orquestrada pel Banc Central i encoratjada per tots els governs, amb tipus d’interès artificialment baixos, va alimentar una gran bombolla immobiliària i financera que ens va portar a una greu crisi econòmica. Aquesta part de la història és coneguda i reconeguda per la majoria de la població.

El que ja no ho és tant, però, és la resposta governamental que s’ha seguit fins avui dia. Amb l’anomenada quantitative easing (QE) s’hi amaga una política monetària ultraexpansiva sense precedents a la història. Consisteix, senzillament, en compres massives d’actius financers per part del Banc Central. Concretament, el banc emissor compra deute públic de l’Estat, hipoteques tòxiques dels bancs i, fins i tot, deute de grans empreses. Aquest programa d’expansió monetària d’alta potència es tradueix en tipus d’interès molt baixos. Els EUA, que han liderat el programa hiperexpansiu, han estat set anys amb tipus d’interès zero. Van reduir el tipus des de la caiguda de Lehman Brothers, el 15 de setembre de 2008, i fins el desembre de l’any 2015 no el van apujar a un interval del 0,25%-0,5%. A l’actualitat, el preu més important de tota economia es troba a l’1,5%-1,75% a l’altre costat de l’Atlàntic, lluny dels nivells normals als quals s’ha d’atansar poc a poc. La situació a Europa és similar a la nord-americana, amb tipus d’interès nuls des del setembre del 2014. L’argumentació d’aquesta política monetària tan inusual i poc convencional és la següent. Quan el Banc Central compra deute públic de l’Estat, la quantitat de diners incrementa. El comú dels mortals no ho entèn, però el banc emissor pot comprar qualsevol bé pagant amb l’emissió de moneda, que només ell controla, o augmentant les reserves bancàries, que també controla per ser la màxima autoritat financera amb poders de planificació central. Aquesta, per cert, és una victòria pòstuma de Karl Marx, el creador del socialisme real de planificació centralitzada, el dia en què es compleixen exactament dos-cents anys del seu naixement (5 de maig de 1818). El comunisme és un fracàs històric i una impossibilitat econòmica, però, irònicament, perdura en el sector monetari i financer a les anomenades societats capitalistes. I com deia molt encertadament Lenin, per destruir la civilització occidental n’hi ha prou amb destruir la seva moneda. En qualsevol cas, la fabricació massiva de moneda abarateix el tipus d’interès i incentiva l’endeutament. L’accés a crèdits més barats, ens diuen les autoritats, ha d’impulsar el consum familiar i la inversió empresarial, afavorint el creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Aquests, doncs, són els objectius oficials del QE: 1) Proveir liquiditat per reduir el risc de contagi; 2) Evitar a tota costa la deflació i assegurar una inflació positiva del +2%; 3) Promoure el creixement del PIB; 4) Crear ocupació. De res ha servit l’exemple del Japó, en crisi des del 1990, i que porta tres dècades perdudes intentant redreçar la situació amb polítiques fiscals i monetàries molt expansives, les mateixes que han replicat els EUA i tots els altres països. I de res ha servit tampoc l’estudi de crisis oblidades com la recessió de 1920-21, de només 18 mesos de durada, gràcies a les polítiques que es van seguir, diametralment oposades a les actuals. L’aleshores president Warren Harding no va dubtar a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. Res d’això s’ha fet ara, ja que ha pesat més mantenir el status quo de les elits dominants, tot continuant i amplificant els mateixos errors que van fer esclatar la crisi. Els resultats obtinguts estan per sota dels esperats. S’ha reduït el risc de contagi, és cert, però al preu de salvar bancs en fallida i socialitzar les seves pèrdues amb total impunitat. Sense aconseguir la inflació pretesa del +2%, el QE ha injectat mils de milions a les borses i als pressupostos dels governs. Els resultats són la revalorització artificial dels actius financers (borses en màxims històrics) i la creació d’una monstruosa bombolla de deute públic que tenalla les societats actuals.

Al mateix temps, aquestes polítiques ultraexpansives creen profundes desigualtats socials. Una minoria, propera al poder, s’enriqueix fàcilment sense acreditar un gran full de serveis, mentre que la majoria treballadora veu com els sous es retallen i les condicions laborals empitjoren. En relació als objectius de creixement del PIB i creació d’ocupació, per manca d’espai, millor deixar-los per la setmana vinent. Recordar, per finalitzar, que el QE té data de finalització. A Europa serà l’octubre del proper 2019, quan l’alemany Jens Weidmann substitueixi l’italià Mario Draghi a la presidència del Banc Central Europeu. Aleshores hi haurà el plor i el cruixir de dents.

Via:  Tsunami monetari | Jordi Franch Parella Weblog

Mozart – Divertimento in D major, K. 136 (1772) – Música

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.

Mozart – Divertimento in D major, K. 136 (1772)