Category Archives: Reblogged

L´enterrament de la sardina | HISTÒRIESDEMAR

enterrament de la sardina és l´acte que clou el carnaval i dona pas a la quaresma i té lloc el dimecres de cendra. Aquest dia acaba el temps de disbauxa del carnaval per donar lloc a l´abstinència i a la penitència de la quaresma. Els orígens d´aquesta festivitat són un xic confosos. A molts pobles i ciutats es celebrava la finalització del carnaval amb un berenar que simbolitzava la fi de la gresca i de l’abstinència carnal.

Actualment estem assistint a un enterrament de la sardina molt més real. De la mateixa manera que amb el carnaval, en aquest cas la disbauxa al llarg de tots els anys d´opulència ha portart a la penitència el sector pesquer. Les captures de sardina i de seitó no deixen de disminuir any rere any i la flota de teranyina de la nostra costa ho està passant magre.

Una de les darreres esperances d´aquest sector està centrat en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix els afloraments més importants que fertilitzen les capes superficials d´aigua, augmenten la productivitat del mar i en conseqüència els nivells intermedis de la xarxa tròfica, on es troba la sardina. En condicions normals, aquesta successió de fets porta a la renovació d´aquet recurs.

La relativa sort de tot plegat és que la recuperació de les poblacions de petits pelàgics pot ser més o menys ràpida sempre i quan l’única raó en la disminució d´aquestes espècies sigui la sobreexplotació que estan patint. En aquest cas, amb una política de vedes estricta es podria retornar fàcilment el recurs als nivells òptims. Malauradament les dades que es tenen fins ara fan pensar que a més de la sobreexplotació hi hauria d´altres causes sobre els quals no es possible incidir i que estan relacionades sobretot amb el canvi climàtic.

Des de l´any 2008, les captures de sardina a la nostra costa han disminuït un 86 %, cocretament al litoral tarragoní. A més, els exemplars capturats són cada vegada més petits. La sardina no arriba a la maduresa sexual fins que assoleix 13 cm de longitud, mentre que la talla mínima legal és de 11 cm, en aquest cas, la legislació vigent no ajuda gens a la recuperació del sector.

A les nostres aigües, les sardines “de bona mida” gairebé han desaparegut, les poblacions actuals les formen bàsicament exemplars immadurs que són l´objectiu de les captures de la flota d´encerclament.

L´augment de la temperatura de l´aigua derivat de l´escalfament global fa avançar l’època de reproducció de l´espècie i disminueix les seves postes.

La única solució a aquest desastre, si no volem assistir a un veritable enterrament de la sardina, passaria per establir vedes estrictes i desenvolupar plans de cogestió que impliquin a pescadors, a la comunitat científica i a les entitats conservacionistes.

La tradició catalana representa a la quaresma com una vella amb set cames que simbolitzen les set setmanes que dura aquest període. La vella quaresma es representa a més amb una penca de bacallà a la mà. La quaresma es també temps de bacallà, això però és una altre històriademar.

Via: L´enterrament de la sardina | HISTÒRIESDEMAR

Anuncis

la DaDa: El diari digital de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya | Grup d’Arxivers de Lleida

En un moment en que les eines que fins ara ens servien per comunicar i comunicar-nos sembla que s’estan redefinint o fins i tot desapareixent apareix una de nova La DaDa en format de publicació digital i després d’un temps llarg de reflexió sobre si un butlletí en format paper (o PDF) era prou útil i engrescador per justificar tot l’esforç que requeria la seva publicació periòdica. És una nova forma més dinàmica de presentar els continguts, adaptada als temps i més en consonància amb la resta d’informació i continguts que ens arriben d’altres àmbits. És cert que a alguns els obligarà a adoptar nous hàbits en la lectura (no es pot subratllar!), però ho podem compartir, extractar i comentar a través de les xarxes socials generant d’aquesta forma debat i per tant augmentant el coneixement, però sobretot el fet de compartir ens ajuda a difondre i a compartir amb els no professionals idees i inquietuds i per tant fer més propers tant els arxius com la feina de les persones que hi treballem. És una bona fórmula per poder fer realitat tot això el perfil de twitter creat @laDaDa_AAC que permetrà una interacció més directa entre lectors i autors.

És cert que aquest “primer número” no ha provocat gaire enrenou a les xarxes, a pesar d’una editorial compromesa i punyent amb l’actualitat com és la deriva que sembla que ha pres el legislador i el Govern espanyol per a posar encara més difícil l’accés a la documentació i als arxius. L’article de la Marta Munuera Els sistemes que volem  tampoc no pot deixar indiferent a ningú, des de la primera pregunta que és d’aquelles que ens fa venir mal d’estómac i mirar cap al cel fins i tot a aquells més agnòstics. A més hi ha articles amb experiències interessants com el que recull la de la Xarxa d’Arxius Municipal (XAM) o el “recull bibliogràfic” que sempre eixampla els nostres coneixements i que de vegades fins i tot ens permet forçar les costures d’aquell vestit professional (bata?) que de vegades ens queda una mica just.

Augurem un llarg recorregut al concepte encara que el format (o la imatge) canviarà molt més ràpidament que en tots aquests anys ho ha fet el butlletí de l’Associació, perquè els temps són uns altres, tot canvia molt ràpid i la nostra professió ens exigeix estar atents.

 

Via:  la DaDa: El diari digital de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya | Grup d’Arxivers de Lleida

La Biblioteca Figueras i el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República | Blog de la Biblioteca del Pavelló de la República

Avui us volem parlar del Centre d’Estudis d’Història Contemporània – Biblioteca Josep M. Figueras. Segurament molta gent no sap que els fons d’aquest centre formen part de la nostra biblioteca i arxiu. Per aquest motiu volem recuperar la seva història i explicar-vos-la.

L’any 1967, Josep Maria Figueras i Bassols (1928-1994), empresari i polític català,  fundà una biblioteca d’ús privat destinada a conservar tot tipus de documentació sobre la història catalana del segles XIX i XX.


Bust de Figueras obra de l’escultor Josep Maria Subirats

Figueras, autor de diversos llibres com ¿Qué es el capitalismo? (1976), Catalunya com a exemple (1977) i De El capital al capitalismo (1980), es dedicà inicialment al sector immobiliari i, més tard, a diverses branques econòmiques (químiques, informàtica, financeres, etc.). Fou promotor del partit liberal Acció Democràtica (1976) i la Lliga Liberal de Catalunya (1977). Entre 1979 i 1991 fou president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona entre d’altres.

Quatre anys més tard, aquest mecenes barceloní, decidí ampliar i potenciar la seva biblioteca privada; naixia així el Centre d’Estudis d’Història Contemporània, institució dedicada fonamentalment a l’organització, classificació i catalogació del seu fons documental però també a la producció intel·lectual.

Per poder atendre aquesta doble activitat, el Centre d’Estudis d’Història Contemporània es dotà d’un nou organisme, el Consell Assessor, encarregat d’assessorar la direcció en la política d’adquisicions i de decidir els ajuts de treball que s’havien d’atorgar i es traslladà a un local més ampli, que s’inaugurà l’abril de 1972 al carrer Numància 101-105 de Barcelona.

L’any 1976, amb l’inici de la democràcia, el Centre d’Estudis d’Història Contemporània sortí de la situació de semiclandestinitat en la que havia viscut i, com a conseqüència, intensificà el seu ritme de creixement en tots els sentits: adquisicions, exposicions, publicacions, etc.

El desembre de 1978, Josep Maria Figueras donà a la ciutat de Barcelona el fons documental del centre creant la Fundació Figueras-Centre d’Estudis d’Història Contemporània, amb la qual cosa el que fins aleshores havia estat una biblioteca privada o d’un ús molt restringit es convertí en una biblioteca oberta a tots els interessats en la història contemporània del país.

El mes de desembre de 1979 es va inaugurar un nou local, situat al carrer Marquès de Sentmenat 35-37, dissenyat especialment per ser biblioteca amb una sala amb 50 punts de lectura que custodiava també materials diversos, com cartes, manuscrits, postals, bitllets, cromos, segells, adhesius, ensenyes, etc., i dels que destacaven la col·lecció de més de cinc mil cartells polítics, així com el fons de la Casa Amèrica de Barcelona.

Aqui en teniu unes imatges:

 

Via:  La Biblioteca Figueras i el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República | Blog de la Biblioteca del Pavelló de la República

L’expulsió dels canvistes del temple | Jordi Franch Parella Weblog

El_Greco_016

L’episodi que narra l’evangelista Joan ens pot sorprendre. Jesús de Natzaret, el Príncep de la Pau, l’Anyell de Déu, el qui para l’altra galta quan és injustament bufetejat i perdonarà els seus botxins a la creu, utilitza la violència per expulsar del temple els canvistes i venedors de bestiar. Amb un fuet de cordes a les mans, els aboca les taules i els fa fora per la força. Mai Jesús havia mostrat una resposta tan contundent. ¿Quin comportament tan profundament ultratjant provoca aquesta reacció tan violenta? Els pelegrins que anaven al temple de Jerusalem compraven animals, com vedells, moltons i coloms, que sacrificaven en honor a Déu. Els canvistes feien negoci amb el servei que avui anomenaríem Forex, això és, l’intercanvi de divises. Els sacerdots exigien el pagament en la moneda oficial jueva, el xéquel, que era equivalent a una mesura física d’ordi. En absència d’oficines bancàries, els jueus que portaven monedes gregues i romanes les canviaven per la moneda hebrea amb aquests canvistes del Temple de Jerusalem, que actuaven com a protobanquers i negociadors de divises. ¿Podem entendre que Jesús s’oposa a tot intercanvi mercantil? No. En diferents moments del seu ministeri públic es preocupa de l’aliment de la gent i pregunta on es pot comprar pa. També en la seva etapa a Natzaret, treballant a la fusteria del patriarca Josep, obtenia els béns bàsics amb l’intercanvi i el fruit del seu treball. Jesús esclata contra els canvistes del Temple. Com ens recorda el profeta Isaïes (“heu convertit el temple d’oració en una cova de lladres”), ho fa contra les estafes i enganys. A Jesús li indigna profundament el que veu, perquè res té a veure amb el veritable culte a Déu en esperit, que vol amor i no sacrificis. A Déu no se’l pot comprar amb sacrificis i ofrenes, ni pot ser l’excusa per bastir una trama d’interessos particulars i egoismes innobles. La simonia, o compra de càrrecs eclesiàstics i espirituals amb diners, mai és acceptable. El 1517 (just ara hem recordat els cinc-cents anys) Martí Luter es va rebel·lar contra la compravenda d’indulgències i l’absolució dels pecats a canvi de diners i béns materials. La relació amb el misteri diví s’ha de viure amb fe i esperit, amb amor fratern i solidari. En les mateixes paraules de Jesús, “Déu vol amor i no sacrificis”. Finalment, destacar que quan l’evangelista Joan narra aquests fets, el Temple de Jerusalem ja havia estat destruït per l’Imperi Romà. Per això Jesús ens parla que en tres dies reconstruiria el temple de nou. Ell és el nou temple i la seva mort l’únic sacrifici.

Via:  L’expulsió dels canvistes del temple | Jordi Franch Parella Weblog

Hi ha encara platges verges? | HISTÒRIESDEMAR

A l´hora de valorar la qualitat de les nostres platges es fan servir uns criteris gens ambientals i gairebé sempre es té més en compte l´artificialització i els serveis que ofereix que no pas el seu valor natural i paisatgístic. Les banderes, els guardons i les estrelles no reflecteixen gens els elements naturals que pugui tenir una determinada platja per a ser considerada com a verge. Però que és una platja verge? Hi ha realment platges verges a Catalunya?

Cala Tavellera al Cap de Creus

Com indica el seu nom, una platja verge és aquella que conserva intactes els seus valors naturals i on no hi ha hagut pràcticament cap intervenció humana que hagi pogut alterar el medi. Sota aquestes premisses, és evident que no resta cap platja verge en tot el litoral català. Com a molt trobem indrets més o menys ben conservats i que podem arribar a qualificar com a platges verges. Aquestes són platges de difícil accés, sense cap mena d´urbanització al seu entorn i que conserven encara elements naturals característics d´aquest tipus d´ambients.

Malauradament la legislació que regula el litoral: llei de protecció i ús sostenible del litoral del 2013, busca més el rendiment econòmic i la seva explotació que no pas la protecció dels espais naturals del medi litoral i per tant no ajuda gens ni mica a protegir els pocs elements naturals que encara resten.

PLatja de Vallpresona entre Tossa i Sant Feliu

La principal amenaça que pateixen aquests indrets, més o menys ben conservats, rau en la pressió urbanística i les requalificacions de la tipologia de sòl per desenvolupar activitats econòmiques de gust dubtós. Aquest darrers anys hem assistit perplexos a aquesta pràctica que creia ja caducada. En un altre ordre de coses, l´elevada pressió que pateixen aquests indrets des del mar per part de les embarcacions d´esbarjo és un problema cada vegada més gros i on l´administració sembla no tenir recursos per a regular aquesta activitat.

Amb aquesta premissa l´entitat Ecologistes en Acció de Tarragona i l´Ebre ha creat el distintiu “platges verges” que atorga de manera anual. Aquest reconeixement té un doble objectiu, per un costat es premia l´esforç dels municipis en la seva tasca per la conservació del medi i per altra banda es valora l´estat natural de les platges candidates.

Cala Estreta a Palamós

El principal problema d´aquest reconeixement és que, malgrat que els premis són oberts a totes les platges del litoral català, de facto només s´hi presenten municipis del litoral tarragoní, de les terres de l´Ebre i del sud de Barcelona. Caldria doncs rellançar aquest reconeixement perquè fos efectiu al llarg de tota la costa catalana per poder valorar també les platges de la Costa Nord de Barcelona i de la Costa Brava on hi hauria també espais susceptibles a ser reconeguts.

A Catalunya, malgrat l’elevadíssima pressió que pateix la franja costanera queden encara alguns paratges més o menys inalterats amb un alt valor ecològic i paisatgístic. Si hagués de fer una selecció de les mateixes, segurament triaria: La platja del Trabucador i la platja del Fangar al Delta de l´Ebre; La Platja de l´Estany Podrit i la Cala de l´Ilot entre l’Ametlla i l´Ampolla; Cala Fonda o Waikiki a Tarragona; La platja dels Muntanyans a Torredembarra; La platja de Vallpresona a Tossa; Platja Castell i Cala Estreta a Palamós; La Platja Fonda a Begur. Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Montgrí i Cala Canadell, Cala Portaló i Cala Tavellera al Cap de Creus. Aquesta és la meva tria.

Via: Hi ha encara platges verges? | HISTÒRIESDEMAR

Cercabib: Eina única de recuperació d’informació al CRAI de la UB | Blog del CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació

 

Després d’un període de prova, el CRAI de la Universitat de Barcelona posa en funcionament, de manera definitiva i amb totes les seves prestacions, la seva nova eina de recuperació d’informació: Cercabib. Durant aquest temps de prova, hem rebut un gran nombre d’aportacions que intentarem implementar, en la mesura del possible, en un futur proper. Aprofitem per agrair-vos a tots la vostra col·laboració. Mantindrem l’enquesta encara uns mesos a fi que pugueu seguir fent suggeriments.

Cercabib permet cercar des d’un únic punt i de manera simultània, a tots els recursos d’informació del CRAI al marge de suport, tipologia o ubicació del recurs: Catàleg; bases de dades, llibres electrònics i revistes electròniques (antic ReCercador); i dipòsits digitals de la UB. Aquesta innovació permet millorarel procés de trobar la informació i també incrementa la visibilitat de tots els recursos del CRAI. D’altra banda, si així ho desitgeu, podeu consultar el Thesaurus i altres eines de cerca des de la interfície del Cercabib.

Podeu accedir a Cercabib, a partir d’ara eina principal i única per buscar informació al CRAI de la UB, des de la pàgina inicial del Web del CRAI.

Teniu a la vostra disposició una presentació per ajudar-vos a entendre com funciona Cercabib, i trobareu ajuda puntual a tots els CRAI Biblioteques.

Cercabib és fruit del treball col·laboratiu de les biblioteques universitàries del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC), en un projecte de sistema compartit que implica, entre altres actuacions, la implementació d’una eina de descoberta i recuperació de la informació que indexi conjuntament els catàlegs, els repositoris digitals i els recursos electrònics.

Via:  Cercabib: Eina única de recuperació d’informació al CRAI de la UB | Blog del CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació

La costa de Begur | HISTÒRIESDEMAR

Sens dubte un dels indrets més agrestes de tota la Costa Brava és el tram de costa al voltant del Cap de Begur. Entre la Platja Fonda o platja del Mar Pi i fins a la platja de l’Illa Roja, en total gairebé deu quilòmetres de costa abrupta, de penya-segats imponents i tot presidit pel majestuós Cap de Begur.

<style=”text-align: justify;”>A escala geològica es tracta d’una unitat formada per materials cambrians amb trets diferencials amb els seus trams veïns: al nord la platja de Pals amb materials quaternaris i al sud els penya-segats de tonalitats ataronjades formats per granodiorites.

La Costa de Begur és la més Brava de tota la Costa Brava

Aquesta Costa té també una història molt relacionada amb la seva riquesa mineral. En aquest bocí de Costa Brava s’hi va desenvolupar entre finals del S. XIX i principis del S. XX, una activitat minera remarcable per a l’extracció bàsicament de mineral de ferro especialment, però també d’altres minerals. La poca rendibilitat dels jaciments i la inaccessibilitat d’aquest territori per terra va fer que les explotacions mineres acabessin sent abandonades. Avui, les restes d’aquestes antigues explotacions encara es poden veure, algunes d’elles gairebé “a pet d’ona”.

La toponímia de la zona ens evoca a aquest passat relacionat amb la mineria: Rec dels Fanguejadors, Ses Mines, Ses Mines de Plom, Cova des plom entre d’altres. En aquesta costa la toponímia també ens recorda les dificultats que han tingut els navegants i els pescadors: l’Illa de Mal Entrar, Sa Nau Perduda, Es Foraió Negat o S´Encalladora en podrien ser exemples.


El majestuós Cap de Begur és el límit meridional de la tramuntana

El tram comença a la Platja Fonda, una vegada desapareixen els materials geològics de tonalitats ataronjades. La platja Fonda és un paratge rodejat de parets verticals de color gris plom i amb la sorra fosca que li dóna un peculiar encant.
Poca abans del Cap de Begur trobem Es Falcó, també anomenat Sa vinya Espatllada. L’indret és espectacular, els penya-segats, aquí extra plomats, sembla talment que s´hagin de col•lapsar en qualsevol moment. El nom, fa referencia a les restes de parets seques sobre les quals s’hi cultivava la vinya.

Travessat el Cap de Begur, la costa s’obre a la tramuntana. El Cap de Begur, de silueta vertical, és precisament el límit meridional d’aquest vent en l’àmbit litoral. Just darrere del cap, a la base dels impressionants penya-segats de més de cent metres d’alçada s’hi troba Es Degotís on les filtracions d’aigua fan caure una refrescant dutxa gairebé tot l’any. Aquí també és possible visitar Sa Falquerina, una cova d’enormes dimensions on hi havia hagut unes espectaculars estalactites que algú va decidir d’endur-se a casa seva.

A partir d’aquest punt el litoral continua fins a la badia de Sa Tuna on la costa és retallada, amb bastants illots. Sa Tuna comença en la punta d’es Plom i la badia es divideix en dues platges excel•lents, la primera, Sa Tuna i a continuació el paratge d’Aiguafreda.

Sa Falquerina molt aprop de Es degotís

A l’extrem de llevant de la badia de Sa Tuna, hi trobem Cap sa Sal, un dels desastres urbanístics més lamentables de tota la Costa Brava i que, de la mateixa manera que es va fer amb el ClubMed del Pla de Tudela, s’hauria de fer en aquest indret. El complex turístic primer un hotel i avui apartaments de luxe es va construir a sobre d´una de les explotacions mineres més populars de la zona, la Mina Francisqueta.

Després del Cap Sa Sal trobem la Reserva Marina de Ses Negres, unes formacions rocoses i illots d’aquesta tonalitat amb una elevada biodiversitat. La reserva compren les aigües entre el Cap Sa Sal i la punta Ventosa.

Poc abans d’arribar a Sa Riera, molt a prop de la punta de la Creu es poden observar encara restes de galeries que s’explotaven des del mar en condicions bastant precàries. Un cop abandonada l’explotació les galeries van servir per al contraban.

Sa Riera era antigament una platja era molt cobejada pels sardinalers per la riquesa de les seves aigües. Després de Sa Riera i la punta Espínula, abans d’iniciar-se la platja de Pals, s’hi troba la platja de l’Illa Roja. Aquí els colors predominats són el roig i el negre i encara es pot veure les restes d’una explotació minera.

Via: La costa de Begur | HISTÒRIESDEMAR

Adéu a la pesca artesanal | HISTÒRIESDEMAR

Assistim perplexos a un dels fets més tristos de la història de la relació entre l´home i el nostre mar: la desaparició de la pesca artesanal. Una conjunció de causes són les responsables d´aquest penós moment que estem vivint. Nissagues de pescadors estroncades, antics pescadors reconvertits en restauradors, en treballadors nàutics, en patrons de iots d´esbarjo,…

La pesca artesanal és aquella que es realitza amb petites embarcacions, de menys de deu metres d´eslora. La tripulació és molt reduïda sovint una o dues persones que feinegen a prop de la costa amb diversos arts i ormeigs molt selectius i força respectuosos amb el medi que poden variar segons l´època de l´any i l’objectiu de la pesquera. L´esforç pesquer invertit en aquest tipus de pesca sol ser bastant baix en comparació amb la pesca semi-industrial i industrial.

Al port d´Arenys la perdua d´embarcacions artesanals ha estat considerable

A nivell personal posaria dins de l´etiqueta de pesca artesanal, allò que l´administració anomena “arts menors” i el palangre de fons. En aquest grup no s´inclouria ni l´arrossegament ni l´encerclament que es podrien considerar activitats pesqueres semi-industrials. És a dir: palangres, tresmalls, soltes, boniteres, nanses, sonseres, poteres, cadups,… serien modalitats de pesca incloses en la pesca artesanal.

En els darrers deu anys, la flota d´artesanals a Catalunya s´ha reduït gairebé un 50%. A l´any 2007 a Catalunya hi havia 756 embarcacions que es podien considerar artesanals mentre que, el 2017 només n´hi ha 398. S´han desballestat o abandonat 358 barques artesanals en aquests deu anys.

Evolució del nombre d´embarcacions artesanals en els darrers 15 anys. Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la DARPA.

Aquesta pèrdua, a més de la desaparició de llocs de treball, té d´altres derivades com per exemple la pèrdua de consciència pel “peix de temporada” o bé la progressiva pèrdua de diversitat d’espècies a les llotges i als taulells de les peixateries i en conseqüència, la uniformització en els hàbits de consum de peix. En el mateix sentit, es podria relacionar la desaparició d´aquest tipus de pesca amb la pèrdua de la capacitat de competència de les llotges de peix que poden acabar convertint-se en entitats residuals i amb poc interès pels majoristes que ja troben allò que cal en els mercats centrals de peix .

Dismninució de la flota d´artesanals. Font Elaboració pròpia a partid ede dades del DARPA

En un altre sentit, la pèrdua de pescadors artesanals amenaça de produir una greu pèrdua en el patrimoni mariner de casa nostra. Fins fa ben pocs anys la transmissió de l´ofici passava de pares a fills. Avui, aquestes darreres generacions de pescadors artesanals trobaran estroncada aquesta transmissió. La pesca artesanal és molt més que un conjunt d´arts i ormeigs. És una manera assenyada d´entendre la pesca amb una relació respectuosa amb el medi natural.

Aquesta crisi del sector pesquer no afecta només a la pesca artesanal, tanmateix la flota d´arrossegament i la d’encerclament també han vist reduïts els seus efectius. En aquest casos però, els desballestament no ha representat una disminució rellevant en la potencia total de les barques i en conseqüència l´esforç pesquer i la pressió sobre el medi continua sent semblant.

Però, com s´ha pogut arribar a aquesta situació? Les raons són molt variades i els seus efectes són sumatius. La sobrepesca, especialment per part dels arts semi industrials com ara l´arrossegament, la contaminació marina, el canvi climàtic i la pèrdua de la fertilitat de les aigües i en conseqüència la disminució de la producció primària són les quatre grans causes d´aquest desgavell.

Via:   Adéu a la pesca artesanal | HISTÒRIESDEMAR

Política Industrial | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de cluster

L’estat de Baden-Württemberg, al sud-oest d’Alemanya, és un dels motors econòmics d’Europa. Sent una regió pobra un segle enrere, ha sabut reinventar-se i trobar el camí a la prosperitat. És el famós model Mittelstand alemany, basat en petites i mitjanes empreses altament especialitzades en un producte tecnològic de qualitat i molt internacionalitzades. Inclou empreses amb facturacions inferiors a 50 milions i de fins a 499 treballadors. Per tant, i d’entrada, més grans i productives que les catalanes. La Catalunya Central també ha hagut de reinventar-se després que moltes empreses tèxtils tanquessin al no poder fer front a la competència asiàtica. Pel que fa a les empreses del Bages, i basant-nos en l’últim estudi de la Cambra de Comerç de Manresa, la millora del valor afegit brut té molt camí a recórrer, considerant que la dimensió mitjana de l’empresa bagenca és la micro. Parlem de petites i mitjanes empreses quan ens referim, en realitat, a microempreses. Mentre que el nombre d’empreses s’ha recuperat des del 2008, ens cal incrementar la mida i també la productivitat de les mateixes, que es manté en nivells baixos. Concretament, el nombre mitjà de treballadors per empresa al Bages és inferior a 5 i la productivitat mitjana de només 53.000 euros anuals. Pel que fa a la internacionalització, el 22% de les empreses industrials bagenques exporten i per sectors destaquen el material de transport; la indústria química; el tèxtil, cuir i confecció; la indústria alimentària; les indústries extractives no energètiques; i, finalment, la metal·lúrgia, maquinària i material elèctric (45,9%, 45,8%, 28,9%, 24,7%, 22,7% i 21,0% d’empreses exportadores, respectivament). El principal repte de les empreses del Bages és seguir creant ocupació, però també millorar els nivells de productivitat per ocupat. La productivitat esdevé una mesura de l’eficiència empresarial i, per tant, un factor determinant de la seva competitivitat per sobreviure en mercats creixentment globalitzats. I com ho podem fer això amb les microempreses?

A finals del segle XIX, l’economista britànic Alfred Marshall va introduir el concepte d’economies externes i va establir que, en determinats sectors, les avantatges de producció a gran escala es poden aconseguir quan és possible subdividir el procés de fabricació en diverses fases que siguin realitzades per petites unitats productives. La presència en un mateix territori de gran quantitat de petites empreses especialitzades afavoreix la competitivitat i les inversions, facilitant l’entrenament de la mà de obra especialista i la circulació més ràpida de les idees. Aquest concepte, en el segle XXI, ens remet al clúster industrial. I Catalunya compta amb una llarga tradició de polítiques de clústers. Sota la direcció del recentment traspassat conseller d’Indústria, Antoni Subirà i Claus, es van utilitzar per a la posada en marxa de polítiques basades en la comprensió dels desafiaments estratègics de les empreses i en l’execució d’actuacions per adaptar el nostre teixit industrial a la competència internacional. Catalunya, al costat d’algunes zones dels Estats Units i territoris europeus com Escòcia o el País Basc, ha estat pionera en el disseny i posada en marxa de polítiques de reforç de la competitivitat basades en la potenciació dels clústers presents al territori. Les empreses no competeixen aïllades, sinó relacionades amb moltes altres indústries. A més, els clústers els faciliten un entorn per prendre decisions estratègiques.

I què és un clúster? És una concentració geogràfica d’empreses i altres institucions interconnectades, com universitats i centres de recerca, que treballen en un mateix sector industrial i col·laboren estratègicament per reforçar la seva posició en el mercat. Els objectius són millorar la competitivitat de les empreses en un context internacional, mitjançant la innovació i l’estratègia empresarial. Un clúster ha de permetre obtenir coneixement estratègic, generar noves oportunitats de negoci, connectar amb altres empreses i agents de la cadena de valor i activar projectes transformadors. Michael Porter, director del Institute for Strategy and Competitiveness de la Universitat de Harvard, i pioner en aquest tipus d’anàlisi, afirma que els clústers tenen el potencial d’afectar la competència mitjançant l’augment de la innovació i la productivitat de les empreses del grup. Un exemple il·lustratiu és el clúster de la pell d’Igualada, format per la gran concentració d’empreses adoberes. És un cas que s’ha estudiat a la Harvard Business School (The Catalan Leather Industry) i explica com als anys 90, amb l’entrada a la Unió Europea, la indústria catalana dels curtits va perdre competitivitat i com, gràcies a l’actuació conjunta, les empreses d’Igualada tornen a ser companyies punteres.

El Bages podria fer el mateix en subsectors del tèxtil com la cinteria i etiquetatge, el material de transport, l’agroalimentari i altres. Per a generar sinergies, les diferents parts que integren el clúster han d’estar correctament interconnectades. Comptem amb els empresaris, els actors principals, que haurien d’associar-se per compartir recursos i informació; els agents socials com patronal i sindicats, forts però cooperatius; els col·legis professionals, com el d’enginyers, en la promoció de la formació contínua dels facultatius; institucions com la Cambra de Comerç, que vetlla pel desenvolupament econòmic i empresarial de la zona; el CTM, el centre tecnològic de R+D+i orientat a les necessitats del mercat; les universitats, la FUB i la UPC, cabdals en formació i recerca; i les administracions públiques, amatents a facilitar els tràmits burocràtics i no ofegar l’activitat econòmica amb excessius impostos i càrregues regulatòries. Si aquest ecosistema productiu d’innovació no es rega adequadament, el risc que correm és que s’assequi i es mori.

Via: Política Industrial | Jordi Franch Parella Weblog

Guia per a les persones que volen fer una recerca a l’arxiu per primer cop | Grup d’Arxivers de Lleida

Moltes persones tenim la història com afició, o en un moment concret de la nostra vida sentim la necessitat de recuperar la memòria d’un esdeveniment o d’una època concreta i com es va viure a la nostra comunitat, al nostre barri, al nostre poble… És aquell moment del ‘això és prou interessant, algú ho hauria d’escriure’ i tot seguit en un impuls decidim ‘això ho escriuré jo’.

També n’hi ha estudiants de batxiller o universitaris que un dia a classe el professor o la professora diu que cal fer un treball i que un dels llocs que cal anar és l’arxiu. Així a l’ample. Sense més explicació ni acompanyament. Ni tan sol concreten a quin arxiu.

En aquests moments ens venen dos imatges a la ment. La primera la d’un lloc fosc i casi prohibit, ple de papers vells i pergamins de difícil lectura, on un o una guardiana amb vestidures fosques i gruixudes ulleres vigila que ningú que no hagi demostrat la seva vàlua i saviesa pugui penetrar en aquell temple/cau dels secrets. La segona és una sala plena de pantalles tàctils i ordinadors que obeeixen a la veu i que esperen a que arribem amb el nostre tema per a amb uns quants moviments ràpids de dits i mans ens aparegui tota la informació i documents que d’allò que volem escriure existeix al mon. Ens imaginem, amb ulls meravellats, com apareixen documents amb informació que a nosaltres només ens caldrà tallar, copiar i pegar, per en un pis pas elaborar aquell treball que ens donarà la bona nota i, sobretot, l’admiració de tot aquell que el llegeixi.

Depenent de quina sigui la imatge que guanyi en el subconscient l’actitud serà diferent al fer la primera visita a l’arxiu, però el resultat serà molts semblant, la decepció de no trobar-ho tot a la primera i la sensació de què això d’investigar entre papers no és tan fàcil com sembla. És cert, no és fàcil, com casi cap activitat que comencem de nou. Per això cal preparar la visita a l’Arxiu, després d’unes consideracions prèvies:

– L’arxiu no és una biblioteca ni un museu. L’arxiu recull documents originals i únics que tenen un valor d’evidència per al reconeixement de drets i deures, i històric per a la guarda de la memòria dels actes i esdeveniments en relació a una comunitat. Aquests documents que tenen el seu principal valor pel context on i per a què es van crear, no s’organitzen ni per temes, ni geogràficament, ni alfabèticament, sinó pels organismes i entitats que els van crear o els van rebre (fons) i dins d’ells de forma cronològica.

– L’arxiu, sobretot si és públic, és un servei i té la seva raó de ser si hi ha usuaris, és a dir, persones que per gust o per necessitat van a consultar els documents que estan allà recollits.

– Hi ha una sèrie de restriccions legals a l’accés d’alguns documents, però això no és obstacle per a poder sol·licitar la seva consulta i rebre les explicacions adequades si no se’ns permet accedir.

Bé, ara ja podem preparar-nos:

  1. Ens cal saber a quin Arxiu hem d’anar.

Hi ha una àmplia tipologia d’arxius: municipals, comarcals, religiosos, d’empreses, personals… Uns són de les administracions públiques i altres d’institucions privades com empreses o l’església i ordres religioses. Podem fer una cerca per Internet, solen estar agrupats en pàgines webs on es pot consultar les seves dades generals (adreça, horari, telèfon, adreça electrònica…) i també les seves guies de fons que són la relació d’organismes i entitats que hi tenen dipositada documentació, també s’assenyalen les dates extremes, és a dir, quin és el document més antic i el més nou, això no vol dir que hi hagi documents de tots els anys de l’interval!

  1. Hi ha alguna cosa publicada sobre el tema?

Hem de fer una cerca a Internet i als catàlegs de les biblioteques i webs de publicacions locals, per saber si hi ha alguna cosa publicada sobre el tema del què nosaltres ens hem proposat fer la cerca. Potser no hi ha res del meu poble, del meu barri o d’aquell mestre, però hi ha d’altres pobles, barris o mestres i consultar aquests treballs ens ajudarà a concretar les preguntes que ens hem de fer i el més important, on es poden trobar les respostes. La majoria d’aquests treballs publicats recullen bibliografia i les fonts consultades, així que tindrem una pista dels arxius i dels fons que ens caldrà treballar.

  1. Cal conèixer el context històric

Per poder saber quina documentació podem consultar hem de tenir una idea de quins eren els organismes que en cada època podien generar documentació i quines eren les funcions i competències. Mai no hem de perdre de vista que les coses no sempre s’han fet com es fan ara i que la documentació respon al seu context històric.

  1. Fem una guia d’investigació

Amb tota la informació que hem recollit, elaborarem una guia en la que relacionarem els arxius als que creiem que hem d’anar a consultar i després de consultar els seus webs, anotarem quins són els fons i el tipus de documents (sèries) que ens interessa consultar i sobretot la cronologia.

Ja estem preparats per anar a l’Arxiu. La rebuda serà diferent en cada tipus d’arxiu, però en la majoria ens faran fer (o ens faran) una fitxa d’usuari o usuària i després segons les nostres notes demanarem l’inventari (relació de documents) del fons que hem triat i a partir d’aquesta eina podrem demanar allò que volem exactament. Hi ha arxius petits (municipals o eclesiàstics) que es demana directament a l’arxivera allò que vols, sempre segons les anotacions, i només queda esperar per començar a desentrellar els misteris dels documents.

No oblideu que qualsevol dubte us ho aclarirà el personal de l’arxiu que estan allà per ajudar-vos.

 

Maria Jesús Llavero

Arxiu Històric de Lleida

 

Via:  Guia per a les persones que volen fer una recerca a l’arxiu per primer cop | Grup d’Arxivers de Lleida