Category Archives: Reblogged

La Costa de l´ Ametlla (costa sud) | HISTÒRIESDEMAR

La Costa Brava és el litoral rocós més conegut del nostre país. Però fora d´allí hi ha altres trams de litoral on els afloraments rocosos també són destacables. El Garraf i alguns trams de la Costa Daurada en són exemples.

Entre els municipis de l´Ametlla i l´Ampolla hi ha un dels trams de costa més espectaculars i molt més ben conservat que molts indrets de la Costa Brava. Es tracta d´un litoral rocós amb penya-segats d´origen calcari de mitjana alçada i molt exposat a l´onatge. La costa és farcida de racons i petites platges allunyades de la massificació i del brogit turístic. Pel seu valor, tota l´àrea marina d´aquest sector està inclosa a la Xarxa Natura 2000. Aquí, es poden observar herbeis de fanerògames marines dels tres generes que hi ha a casa nostra: posidònia, cymodocea i zoostera que protegeixen la costa enfront dels embats de l´onatge.

La Costa de l´Ametlla és un dels trams més ben conservat de la costa catalana

La franja costanera limita en el seu interior amb algunes àrees urbanitzades, sobretot a l’ inici i al final del tram. A la resta, els conreus de secà en especial oliveres o garrofers i una màquia litoral molt ben conservada prenen protagonisme. Arran d´aigua la vegetació és molt variada, als roquissars hi predominen el fonoll marí i diverses espècies d´ensopegueres com ara Limonium gibertii. A les platges s´hi troba una rica i variada vegetació psammòfila i a les llacunes litorals comunitats halòfiles i helofítiques.

La millor forma de conèixer aquest litoral és amb caiac de mar o bé a través del camí de ronda (GR92) que ressegueix tota aquesta costa arran de mar. Aigües extremadament transparents, racons màgics entre els penya-segats i els pins que gairebé arriben a pet d´ona.

Un cop deixem l´Ametlla, el primer punt a destacar és el Port de l´Estany, un petit port natural que va ser utilitzat pels primers pescadors de la Cala, abans de la construcció del port actual. El port de l´estany és únic a tot el litoral català. Malauradament la elevada pressió antròpica del lloc dificultat la seva conservació.

El tram entre l´Ametlla i l´Ampolla és una costa abrupta de penya-segats baixos

Entre el port de l´Estany i la punta de la Àliga s´hi troba l´Espai Natural Protegit del Cap de Santes Creus una zona marítimo-terrestre d´ alt valor ambiental. Aquí s´hi troben zones humides com ara el torrent de l´Estany i el torrent de Santes Creus. Les llacunes litorals d´aquest espai és l´únic lloc del nostre país on es pot trobar en llibertat el samaruc (Valencia hispànica) que conviu amb una altre espècie en perill d´extinció com és el fartet. En l´actualitat s´ha signat un acord de custòdia per protegir aquesta àrea.

Després del Cap de Santes Creus, la primera parada obligada és a la Cala de l´Estany Podrit, una platja de còdols amb un elevat interès natural on els pins arriben gairebé a tocar el mar i que ens evoca a la costa sud de Menorca. Les praderies de fanerògames marines són abundants en aquesta zona. Les seves restes les veiem clarament a la costa. A partir d´aquí continuem la ruta cap a la punta de l´Àliga.

A nivell paisatgístic, el sector de la punta de l´Àliga, és segurament el lloc més emblemàtic de tot aquest itinerari. El fet que el seu accés sigui només possible a través del GR contribueix a l´elevat grau de conservació. Aquí hi trobem les dues perles del tram: la caleta de la punta de l´Àliga i la platja de l´Illot on els còdols perforats pels menjaroques prenen protagonisme.

Després de la punta de l’Àliga el següent punt d’interès és el Cap Roig que rep aquest nom a causa dels conglomerats vermellosos que el formen. Malauradament aquest indret està fortament urbanitzat. A partir d´aquí, el GR continua fins a l´Ampolla, el nostre destí.

Via:   La Costa de l´ Ametlla (costa sud) | HISTÒRIESDEMAR

Anuncis

Els processos constituents al món. Experiències en democràcia deliberativa. Revista IDEES 44 │Post de Pere Almeda – Llibres gencat

idees44okEn els últims anys han sorgit noves experiències que han fet replantejar la relació entre els components representatius i participatius a l’hora de debatre i establir nous marcs constitucionals en les democràcies liberals. Conceptes com democràcia de qualitat, democràcia deliberativa i democràcia directe, amplien el marc del debat polític i empoderen la ciutadania i el conjunt dels actors socials per prendre part i ser els protagonistes dels processos de transformació social i política.

La política avui, està mutant lentament però irremeiablement a través de les noves dinàmiques i mètodes de participació que la ciutadania impulsa. L’ús de les tecnologies de la informació, la gestió del big data i els treballs en xarxa estan transformant de manera profunda les estructures, els processos i els actors  que participen, tot assenyalant el nou rumb que pot prendre la política en el segle XXI. Els marcs jurídics i constitucionals són contingents i no poden ser immutables, sinó que han de restar oberts a les oportunitats de canvi, adaptant-se a les noves demandes i necessitats socials i ciutadanes. Un canvi, que en la lògica d’avenç democràtic no pot estar concentrat en les mans d’una elit política o econòmica sinó que d’acord amb les exigències de major legitimitat, ha d’estar liderat per una participació àmplia de la ciutadania i fruit de processos deliberatius de qualitat.

El cicle sobre Processos constituents en el món va analitzar experiències rellevants recents i va comptar amb la participació de persones provinents de l’acadèmia i experts internacionals de primer nivell. L’objectiu era estudiar i debatre les principals experiències de democràcia participativa  en processos constituents que s’han donat els últims anys arreu del món, amb un èmfasi especial sobre la deliberació i la implicació de la ciutadania. Amb un enfocament eminentment  pràctic, analitzant els reptes plantejats i les solucions finalment adoptades en cada país. Es va comptar amb els casos d’Irlanda, Bolívia, Equador, Islàndia, Xile i Escòcia. A més, es va donar una  visió general sobre les tendències actuals relacionades amb la participació ciutadana en els  processos constituents. En aquesta edició hi trobareu les idees principals que es van presentar i les seves conclusions.

Quan els sistemes polítics no són porosos i sensibles a les demandes de la ciutadania, quan davant les oportunitats de revisar les estructures i vehicular les noves necessitats socials, negociant i acomodant les reivindicacions polítiques, només hi ha el bloqueig o la repressió, la legitimitat de la democràcia està en perill i els riscs d’involució són evidents. En aquets context, són moltes les veus que expressen que el sistema polític necessita un reset i requereix tornar a ser repensat per la via d’un procés constituent.

Certament, els reptes constituents són molts i molt complexos, també els riscs d’involució i de creació de noves fractures. Tanmateix, quan dirigim la mirada cap a altres experiències comparades, trobem que les societats democràtiques  tenen els instruments per obrir les vies que facin possible el diàleg i la negociació, articulant el reconeixement del pluralisme i la seva representativitat, tot possibilitant nous acords i oportunitats de consentiment sobre els marcs bàsics de convivència i les formes d’organització col·lectiva.  L’evolució i el creixement democràtic són possibles i avui podem afirmar, que són més necessaris que mai.

Pere Almeda
Director del CETC

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Altres títols de la Revista Idees a la Llibreria en línia

Via:  Els processos constituents al món. Experiències en democràcia deliberativa. Revista IDEES 44 │Post de Pere Almeda – Llibres gencat

El Departament de Cultura publica “Diari (Balaguer, juliol 1936-març 1939). Camilo Cava Balcells” | Grup d’Arxivers de Lleida

Camilo Cava Balcells (Balaguer, 1880-1950), fill de Cal Cava, família burgesa i terratinent de Balaguer, es va llicenciar en Dret l’any 1903 i va exercir professionalment d’advocat, jutge municipal, procurador dels tribunals i, fins i tot, de notari eclesiàstic designat pel bisbe de la Seu d’Urgell. L’any 1909 va ser regidor de l’Ajuntament de Balaguer. També va ser tresorer i administrador del Sindicat Agrícola de Balaguer i de la Caja Rural Católica y de Préstamos. Així mateix, com a periodista de vocació, va escriure articles en nombrosos diaris, com la “Página Agrícola” del diari de La Mañana o la revista balaguerina Pla i Muntanya.

Quan esclata la Guerra Civil, Camilo Cava, que aleshores tenia 56 anys, va decidir quedar-se a Balaguer. A cal Cava, situat al Mercadal, tenia un lloc privilegiat com a espectador dels tots els fets que s’anaven succeint a la ciutat i que, dia rere dia, va recollir en un diari que s’inicia el dia 18 de juliol de 1936 i finalitza l’1 d’abril de 1939.

Aquest Diari té un interès històric inqüestionable, ja que ens relata els fets que Camilo Cava va viure de primera mà al llarg de tota la Guerra Civil a Balaguer. Cada dia, l’autor ens explica tant els fets més cruents com els relatius a la vida quotidiana i a la supervivència d’aquells que, com ell, s’hi van quedar a la ciutat.

Camilo Cava era un home de dretes i aquest posicionament, cada cop més ferm a mesura que avançava la guerra, es fa palès al llarg de tot el diari. Tanmateix, i més enllà de la seva visió personal dels esdeveniments, l’autor tenia consciència de l’excepcionalitat del moment que estava vivint i, per això, volia deixar per escrit el seu testimoni.

Actualment, el DiariDiari es conserva a l’Arxiu Comarcal de la Noguera, gràcies al dipòsit que va fer la família Cava de tot el fons documental. N’hi ha tres exemplars: una primera versió manuscrita, un esborrany corregit i una darrera versió mecanografiada i revisada. Josep Pla Blanch se n’ha fet càrrec de l’edició per a la present publicació Diari (Balaguer, juliol 1936-març 1939). Camilo Cava Balcells, la qual ha enriquit fent els aclariments necessaris a peu de pàgina per a una millor comprensió del text i contrastant, quan s’esqueia, els fets històrics del relat.

 

Informació extreta de la pàgina web de la XAC

Via:  El Departament de Cultura publica “Diari (Balaguer, juliol 1936-març 1939). Camilo Cava Balcells” | Grup d’Arxivers de Lleida

La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de renda bàsica

La renda bàsica és un pagament periòdic en efectiu que es percep sense condicions prèvies. El procés creixent d’automatització i robotització de la producció ha donat ales a la seva defensa. Donat que les màquines ens destruiran el lloc de treball, en un món ric i amb abundància de recursos, es demana a l’Estat que asseguri la vida dels ciutadans amb el pagament garantit i incondicional d’un subsidi monetari. Des d’una sensibilitat republicana, també s’aposta per la renda bàsica com la millor mesura per trencar amb les situacions de dominació que afecten a moltes persones: des del treballador que no es pot permetre rebutjar un contracte escombraria per por de quedar-se sense res fins a la dona maltractada que no abandona l’habitatge conjugal perquè depèn econòmicament del marit. Es presenta com una forma ràpida i segura d’acabar amb la pobresa i tots els costos públics que de manera indirecta genera la pobresa (robatoris, inseguretat ciutadana, crims, problemes de salut…).

La Generalitat de Catalunya ofereix el cobrament d’una renda mínima o renda garantida de ciutadania si es cobra menys de 600 euros al mes. En aquest cas sí està condicionada al compliment d’una sèrie de requisits. Poden ser persones sense recursos i sense feina, pensionistes, famílies monoparentals, etc. Aquesta renda garantida de ciutadania busca garantir que tothom pugui fer-se càrrec de les despeses essencials per al manteniment propi o de les persones que integren la unitat familiar. Diversos estudis fets a Espanya defensen la viabilitat econòmica de la renda bàsica. Segons aquests, seria possible una gran reforma fiscal que, sense disminuir altres partides públiques, substituís tots els subsidis existents per una renda universal a tota la població major d’edat que evités la pobresa i garantís la supervivència. El vicepresident del Govern català i conseller d’Economia, Pere Aragonès, havia presentat el contingut dels Pressupostos de la Generalitat 2019, incloent un augment de la despesa de 1.715 milions d’euros, fins als 26.157 milions en total. L’avantprojecte de Pressupostos de la Generalitat preveia el desplegament del tercer tram de la llei de la Renda garantida de ciutadania. Finalment, no va tirar endavant al no tenir els suports parlamentaris necessaris, però la idea d’una renda incondicional per a tothom és molt llaminera i no es deixarà de banda.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És la plasmació de la màxima de Frédéric Bastiat, el distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Això presenta tres seriosos inconvenients. El primer és que és cara i finançar-la suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable. Quan el govern anuncia el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública es descontrola automàticament. El segon inconvenient és que debilita la funció empresarial i introdueix incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda bàsica ja aconseguim sobreviure? Però la pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’erradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se en el sud d’Espanya i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? Per últim, un altre desavantatge de la renda garantida és l’oposició que presenta amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria.

La renda garantida és una promesa tremendament populista, però que no serà eficaç. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional de l’administració només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els catalans, un poble que lluitem per prosperar, no hem de caure en aquest error. La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats, tot promovent un model d’assegurances basades en la responsabilitat individual. Naturalment, pels casos particulars de persones que no es poden valer per si mateixes a les activitats de la vida quotidiana, hi ha d’haver subsidis particulars. Però aquestes ajudes puntuals i condicionades res no tenen a veure amb un programa de renda bàsica universal i incondicionada, ineficient econòmicament i negatiu per a la fibra moral de la societat.

Via:  La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

L’esplendor dels castells medievals catalans │ Post del Museu d’Arqueologia de Catalunya – Llibres gencat

castells boL’any 2016 es van iniciar els contactes entre el Museo del Jade y de la Cultura Precolombina de San José de Costa Rica i el Museu d’Arqueologia de Catalunya. Així va sorgir l’idea d’un intercanvi d’exposicions, que s’ha concretat enguany amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull. L’exposició “Xamans i esperits. Tresors del Museu del Jade” de Costa Rica ha estat a l’abast del públic català entre març i juliol i “L’esplendor dels castells medievals catalans”, que s’inaugurà el 8 de març a Sant José es troba al MAC-Barcelona, encara més ampliada amb peces molt destacades i recursos museogràfics.

Vam escollir aquesta temàtica, amb l’aportació transcendent de la ciència arqueològica perquè ens va semblar singular i de fet el nom de Catalunya ve de Castlà, per tant ens va semblar una bona targeta de presentació. Podia generar interès i fascinació, sobretot a Costa Rica, de la mateixa manera que les cultures precolombines generen interès i fascinació en nosaltres. Allò diferent, fins i tot exòtic, si s’explica amb rigor científic, serveix per fixar l’atenció i captivar al gran públic.

A Catalunya tenim mostres antigues de castells, però la seva generalització es produeix pels volts de l’any 1000, amb diferents formes: els de frontera amb el món andalusí, els juridisccionals de control del territori i com a fórmula d’assentament i domini del poblament. Aquestes construccions s’acaben quan canvien les característiques socioeconòmiques de la societat i també les tàctiques militars. Les monarquies es fan més fortes i les corts atrauen la noblesa, les ciutats i el comerç floreixen, l’humanisme renaixentista es va imposant i l’artilleria fa inviable els vells castells que donen pas a les fortaleses, més adaptades a les noves tàctiques militars.

L’exposició “L’esplendor dels castells medievals catalans” recull l’evolució arquitectònica, la militar, la social i l’econòmica d’aquestes unitats mentre que els objectes reflecteixen la vida quotidiana a l’interior. És una visió sintètica del que van representar, adient per a tots els públics.

Volem difondre en base a la recerca científica en arqueologia, volem eixamplar el coneixement de les cultures i formes de vida del passat, volem que la nostra realitat cultural es conegui arreu. Aquestes són les nostres fites.

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

L’esplendor dels castells medievals catalans (pdf)

Via:  L’esplendor dels castells medievals catalans │ Post del Museu d’Arqueologia de Catalunya – Llibres gencat

Ingrés d’un protocol notarial de Guissona a l’Arxiu Comarcal de la Segarra | Grup d’Arxivers de Lleida

Fa uns díes va ser ingressat en dipòsit a l’Arxiu Comarcal de la Segarra un protocol del notari de la vila de Guissona Amador Pasqual. El protocol ha estat adquirit pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que l’ha dipositat a l’Arxiu permetent que es pugui posar a la disposició dels usuaris.

Es tracta d’un llibre en foli, amb les cobertes de pergamí, dels anys 1623-1633 de 383 folis que també conté un plec amb una mà de notes, del mateix notari Amador Pasqual, de l’any 1640 de 77 folis. El protocol serà incorporat al fons del Districte notarial de Cervera en els propers dies després de fer-ne l’inventari.

Informació extreta de la pàgina web de la XAC

Via:  Ingrés d’un protocol notarial de Guissona a l’Arxiu Comarcal de la Segarra | Grup d’Arxivers de Lleida

Els Catalans als camps nazis | Biblioteca del Pavelló de la República

Els catalans als camps nazis és el títol del llibre de Montserrat Roig (1946-1991)  periodista i escriptora barcelonina que ha esdevingut una obra clau de la historiografia catalana. Edicions 62 n’ha fet una nova edició revisada amb motiu del quarantè aniversari de la seva publicació.

Des del mes d’agost de l’any 1940, molts republicans catalans i espanyols van arribar als camps de concentració i extermini nazis.

Un cop es va iniciar la Segona Guerra Mundial un gran nombre d’exiliats republicans es van veure obligats a allistar-se a les companyies de treballadors estrangers i altres s’enrolaren a la legió estrangera per continuar lluitant contra el feixisme.

Quan França va ser ocupada per l’exèrcit alemany, uns 10.000 republicans catalans i espanyols van ser deportats als camps d’extermini nazi i un 60% no va aconseguir sobreviure.

El llistat de mètodes de tortura i assassinat és infinita: van perdre la vida afusellats, apallissats, gasejats, penjats, amb experiments mèdics… No obstant això, la majoria va morir per un còctel letal de gana, treball esclau i unes condicions sanitàries deplorables que provocaven tot tipus de malalties.

Els que va aconseguir sobreviure, anys després del seu alliberament, encara recordaven el seu número de presoner. Van haver d’aprendre a pronunciar-lo en alemany, a base de cops i amenaces de mort. No és doncs d’estranyar que aquest número no l’oblidessin mai més.

A Auschwitz, prop de Cracòvia, a Sachsenhausen a Berlín, a Flossenburg entre Nuremberg i Pilsen, i a Neuengamme prop d’Hamburg, van ser tancats un número reduït d’espanyols i catalans. A Dachau prop de la ciutat de Munich i Buchenwald  prop de Leipzig,  n’hi va haver molts més que procedien, gairebé tots, de presons franceses i que havien participat en accions de la Resistència.

El camp de concentració de Mauthausen-Gusen és, sens dubte, el més tristament famós de tots. Un total de 1.800 catalans hi van morir. En realitat era un conjunt de camps de concentració situats al voltant de la petita localitat austríaca de Mauthausen, a uns pocs quilòmetres de Linz.

I tot plegat amb el consentiment de la dictadura franquista que, en tot moment, va estar assabentada de la sort que anaven a tenir aquestes persones que eren classificades com a apàtrides i identificades amb un triangle blau per distingir-los com a tals i també per diferenciar-los d’altres classificacions com la dels homosexuals, amb un triangle rosa, o dels gitanos que portaven un triangle negre.

Després d’una tasca minuciosa Montserrat Roig descobreix, a través d’una cinquantena de testimonis, la història d’aquests deportats republicans i dóna veu a les persones anònimes que havien sobreviscut a aquell infern. En fa un detallat perfil que ha permès saber, per exemple, que en la seva majoria procedien de comarques i no de les grans ciutats i que representaven  a la classe treballadora i alguns intel·lectuals que, amb motiu de la Ley de Responsabilidades Políticas promulgada el 13 de febrer de 1939 per la dictadura franquista, no se’ls permetia la seva tornada a l’Estat espanyol.

Entre els intel·lectuals catalans que van ser al camp de Mauthausen destaca l’escriptor Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, 3 d’agost de 1974). A la novel·la autobiogràfica K.L. Reich va narrar la seva experiència al camp on va estar pres durant cinc anys.

El llibre el va dedicar al general nord-americà Omar N. Bradley “cap de les forces nord-americanes que m’alliberaren el dia 5 de maig de 1945, en testimoni de gratitud i admiració” i a Pere Vives (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941) un professor de matemàtiques que va morir assassinat pels nazis per efecte d’una injecció de benzina al cor.

Anys més tard, Amat-Piniella va fundar, juntament amb altres deportats l’Amical de Mauthausen associació que te per objectiu  defensar els drets morals i materials dels deportats  i  preservar la seva memòria.

Un altre pres conegut és Francesc Boix (Poble-sec, Barcelona, 31 d’agost de 1920 – París, 7 de juliol de 1951), fotògraf i únic testimoni català dels judicis de Nuremberg i Dachau. Les fotografies que Boix va fer durant el seu captiveri a Mauthausen van ser proves gràfiques que es van utilitzar per demostrar els crims del genocidi nazi.

El cas d’ Enric Marco Batlle (Barcelona, 12 d’abril de 1921), antic militant de la CNT que va fer creure a tothom que havia estat a Mauthausen però que gràcies a diverses tasques d’investigació és va descobrir que era un mentider i vulgar estafador i que mai havia estat deportat, va tenir un gran ressò mediàtic.

De la deportació de dones sempre se n’ha parlat molt menys. Les dones van patir més humiliacions que els homes per a la seva pròpia condició.  Al camp de Ravensbrück, a uns noranta quilòmetres al nord de Berlín moltes dones van ser esterilitzades i algunes obligades a prostituir-se.  Hi van morir unes 28.000 dones. De les  300  espanyoles que hi van estar Neus Català (Els Guiamets, 6 d’octubre de 1915), és l’única supervivent catalana viva del camp. Tenim una part del seu fons personal al nostre arxiu.

L’any 2012, el Ministerio Español de Justicia va  posar en marxa una base de dades que permet accedir a les referències dels 4.400 ciutadans de l’Estat espanyol que van morir als camps de concentració nazis d’Àustria i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Això ha estat possible gràcies al procés de digitalització dels arxius del Ministeri francès d’Excombatents i de Víctimes de Guerra on s’inclouen els avisos oficials de morts en camps de concentració.

La base de dades està disponible tant per a investigadors com per a particulars i permet fer recerques per nom i cognom, lloc i data de naixement, etc.

Per a conèixer més dades es pot consultar el Portal de Archivos Españoles del Ministerio de Cultura es troba una base de dades que recull els continguts del Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), editada pel mateix ministeri l’any 2006 i que és el resultat d’una investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa i que ha esdevingut una magnífica eina d’informació.

Allí hem trobat a Enric Puigmal de Maçanet de Cabrenys, a l’Alt Empordà, que va morir al camp de Mittelbau-Dora, satel·lit del de Buchenwald,  amb només 20 anys.

Qui era l’Enric?  Tenia 12 anys quan va esclatar la Guerra Civil… per què va anar a parar a un camp d’extermini nazi?

Tan de bo algun dia aquestes preguntes puguin ser contestades….

Les víctimes han de sobreviure en la nostra memòria. Sobretot han d’entrar a les escoles, no per estimular la rancúnia o la venjança sinó per evitar que la historia es repeteixi i per redescobrir històries com les del jove Enric de Maçanet de Cabrenys.

Diumenge dia 27 de gener es commemora el Dia Mundial en record de les Víctimes de l’Holocaust. Recordeu aquesta data. Si voleu podeu participar en els nombrosos actes que el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera organitza per no oblidar mai el que va passar.

via Els Catalans als camps nazis | Biblioteca del Pavelló de la República

Taxa Google | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de TAsa Google

Els clàssics l’anomenaven el Leviatà. Insaciable, voraç i assedegat. Mai en té prou. Sempre en vol més i més. Octavio Granado, secretari d’Estat de la Seguretat Social, declarava aquest dijous en el Congrés de Diputats que l’ajust del sistema es farà via ingressos. Això significa que l’esforç per eixugar els 20.000 milions d’euros de déficit contributiu de la Seguretat Social (30.000 milions el total) recaurà sobre les quotes empresarials i els treballadors. No es pretén reformar un sistema que ja s’esmicola quan el tsunami demogràfic tan sols despunta en l’horitzó sense haver arribat encara a la costa. No importa qui ho pagarà ni com afectarà l’elevat atur secular d’Espanya. Només importa augmentar els ingressos. ¿Fins quan es podrá continuar carregant tots els costos sobre els treballadors actuals que seran els grans damnificats quan hagin de cobrar en el futur unes escarransides pensions? Quin és el límit de la paciència? Quan s’adonarà el treballador que l’elevada  quota empresarial a la Seguretat Social es descompta de la seva nòmina i, per tant, surt de la seva butxaca? Un altre exemple de la voracitat recaptatòria del govern de Pedro Sánchez el trobem en les noves taxes Google i Tobin. Aquesta darrera és un impost del 0,2% sobre la compravenda d’accions d’empreses amb capitalització en les borses superior als 1.000 milions d’euros. I la taxa Google és un impost del 3% sobre els ingressos per publicitat online i intermediació a Internet. Cal recordar que una de cada quatre empreses paga per anunciar-se a Internet i que el 94% utilitzen les xarxes socials per comunicar-se amb els clients. Depenent de la plataforma, el cost per clic de la publicitat online està entre 0,5 euros i 2 euros.

L’executiu central aspira a recaptar més de 2.000 milions d’euros amb aquests dos nous impostos sense perjudicar ni les pimes ni els consumidors. En realitat, ni s’ingressaran tants milions ni es perjudicarà només les grans empreses tecnològiques. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) preveu una recaptació mínima de 950 milions i máxima de només 1.800 milions. Les inflades previsions del govern, quan s’incompleixin, ja servirán per justificar una addicional pujada d’impostos. Per altra banda, Google i Amazon permeten a les petites empreses col·locar els seus productes en els aparadors virtuals i subcontractar els serveis d’enviament al client. La taxa Google, per tant, perjudicarà les pimes en el seu intent d’iniciar-se en el comerç electrònic i obrir-se a la internacionalització. I el menor potencial exportador de l’economia espanyola significa menor competitivitat i capacitat de creixement, just quan apareixen senyals de desacceleració i convé reforçar les vendes als mercats exteriors. A més, les plataformes digitals operen amb marges de beneficis molt reduïts (2,3% pel cas d’Amazon o 3,6% en el de AirBnB). Per tant, aquesta taxa Google es repercutirà a la pime que utilitza els seus serveis i al client final, però no l’acabarà pagant la gran empresa tecnològica que li dóna el nom.

La taxa Google reduirà els ingressos de les empreses usuàries dels serveis digitals i n’incrementarà els costos. Per tant, els seus beneficis disminuiran. En conseqüència, la inversión també i la capacitat de contractació se’n ressentirà en un sector tan estratègic com és el comerç online. La fiscalització de l’e-commerce requereix una coordinació supraestatal i a nivell europeu per tal de ser efectiva i no discriminatòria. I la UE no ha arribat a cap acord, ni en la forma ni en el contingut, sobre com gravar els serveis digitals. La iniciativa del govern socialista espanyol sí perjudicarà, com hem dit, les pimes i també els consumidors finals, que hauran de pagar preus més elevats. Concretament, i segons un estudi de la firma auditoria PricewaterhouseCoopers, els consumidors experimentaran una pèrdua de benestar d’entre 515 i 665 milions d’euros, per l’increment en el preu. Les empreses usuàries dels serveis digitals experimentaran una pèrdua de beneficis d’aproximadament 500 milions d’euros, per l’increment dels costos i la caiguda de les vendes. I l’impacte negatiu en el PIB será d’entre 586 i 662 milions d’euros. Estant la digitalització lligada al creixement econòmic, la competitivitat empresarial i la inversió en recerca i desenvolupament, el nou impost serà un llast que ho dificultarà. Sent la petita dimensió de l’empresa espanyola una de les debilitats més destacables, el nou impost reforçarà el nanisme empresarial. I faltant tecnologia avançada i companyies emergents, la taxa Google frenarà la tan necessària modernització. L’economia espanyola està mancada d’estalvi i inversió productiva, de digitalització empresarial i internacionalització. Els nous impostos del govern socialista només aconseguiran avançar en sentit contrari.

 

Via:   Taxa Google | Jordi Franch Parella Weblog

El tresor de les Formigues | HISTÒRIESDEMAR

Les illes formigues, a cavall entre les poblacions de Palamós i de Palafrugell és un dels indrets de la costa catalana on hi ha hagut més naufragis. Des d´embarcacions fenícies fins a derelictes actuals. De fet, els fons submarins entre Palamós i Begur és on hi ha documentats enfonsaments.

La costa de les Formigues es un tram difícil per a la navegació costanera, especialment el freu que separa les illes de la costa. Hi ha nombrosos esculls i baixos que poden complicar molt la navegació en aquesta zona. Una atenció especial s´ha de tenir amb el Furió de Cala Estreta i al pas que hi ha entre el Cap de Planes i les mateixes illes.

No és d´estranyar que en aquests fons d´aquetes hi hagi documentats nombrosos derelictes. Alguns d´ells, recentment han estat estudiats a fons pel CASC (Centre d´Arqueologia Subaquàtica de Catalunya). Un dels més espectaculars és l’anomenat Formigues II descobert a finals del 2016 pel submarí Ictineu 3. Es troba a gairebé 50 m de profunditat., cosa que dificulta l’excavació per les llargues descompressions que s´han de realitzar.

El derelicte Formigues II és un dels més ben conservats i que pot aportar més informació als arqueòlegs. Foto: CASC

Formigues II és un naufragi d´una embarcació datada al segle I a C. Es tracta d´un vaixell de sis metres de mànega i uns 15 metres d´eslora que encara conserva intacta part de l´estructura de fusta, dues quadernes i els taulons que les uneixen, cosa que l´ha convertit en un jaciment únic que permetrà estudiar la tècnica constructiva de la nau. En gairebé tots els derelictes documentats es conserva només la càrrega.

En la primera campanya de prospecció s´ha procedit a la neteja de sediments i deixar el carregament al descobert per a fer la documentació fotogramètrica. Un cop acabada la campanya, els responsables de l´excavació han pogut documentar quasi dues centres àmfores, la gran majoria del tipus Dressel 7 i es creu que encara en queden bastantes de submergides i enterrades en el sediment que es trauran en les properes campanyes juntament amb l´excavació de la popa del vaixell, on es creu que hi pot haver els objectes més valuosos per a la investigació. Els investigadors han constatat també que part de les àmfores han estat espoliades.

Algunes de les àmfores recuperades estaven encara segellades i la gran majoria transportaven salsa de peix i garum. En algunes àmfores s´hi ha trobat restes del que contenia: espines, escates i ossos de peix. A partir d´aquestes mostres s´han fet les proves d´ADN i amb els resultats obtinguts d´aquets anàlisi es podria saber amb molta més exactitud els ingredients que es feien servir per elaborar aquest producte.

Els arqueòlegs del CASC creuen que el vaixell va ser sorprès per un temporal que finalment el va enfonsar. A partir de les troballes de les peces de ceràmica, algunes d´origen bètic, es pot concretar que el vaixell podia venir d´algun port d´Andalusia i que possiblement podria dirigir-se a ports com a Narbona o Arles on hi havia una demanda molt forta d´aquest producte. La troballa permetrà obrir noves vies d´investigació sobre el comerç marítim en aquella època.

Via:  El tresor de les Formigues | HISTÒRIESDEMAR

Canvi climàtic | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de hunosa

Els polítics intervencionistes, comptant amb l’indispensable assessorament i suport intel·lectual dels economistes partidaris de l’estatisme com Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia l’any 2001, promouen la implantació massiva d’un Nou Acord Verd (Green New Deal). El nom del programa prové de les polítiques implantades per Franklin Delano Roosevelt a la dècada del 1930, després del crac del 29, intensificant l’expansió del control governamental de l’activitat econòmica i social, però adoptant ara un nou caire ecològic i de lluita contra el canvi climàtic. Una de les mesures emmarcades dins d’aquest pla és l’augment dels impostos sobre el combustible, que a la veïna França ha desencadenat la revolta dels armilles grogues contra el govern Macron. El pretext per justificar la introducció dels nous impostos mediambientals és lluitar contra l’escalfament i abordar els reptes del canvi climàtic, fent que la càrrega que es traspassi a la pròxima generació sigui moderada i més reduïda. Ens repeteixen, en definitiva, que no és just que la generació actual traslladi els costos mediambientals a la següent generació. La utilització que fan els governs de la justícia social i intergeneracional és molt discutible.

Les previsions demogràfiques i econòmiques apunten, per exemple, que el sistema de pensions, deficitari actualment, és insostenible a mitjà termini. A partir de l’any 2025 començaran a jubilar-se les primeres cohorts de la generació del baby boom nascudes a l’Espanya del 1960. Es preveu una reducció important en l’import de la pensió de jubilació mitjana. En una societat creixentment envellida això impactarà, i molt, en la marginalització i pauperització d’un sector important i cada vegada més nombrós de la societat. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa? També el volum de deute públic de diferents països i en particular el d’Espanya, proper al 100% del PIB, és una bomba de rellotgeria que amenaça la generació actual i les properes. El pagament dels interessos del deute és ineludible i té caràcter prioritari per disposició constitucional. I el pagament d’1 bilió d’euros (amb dotze zeros) també recaurà sobre els nostres fills i néts. Els interessos ja s’han situat en el 2,5% als EUA i abandonaran el 0% a l’eurozona en qüestió de mesos. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa?

Les emissions globals de CO2 augmenten per les activitats industrials localitzades especialment al sud-est asiàtic, que s’ha convertit en la fàbrica del món. Europa és cada vegada més irrellevant en el concert de les nacions. I no diguem Espanya, que no ha conegut la revolució industrial, amb l’excepció del País Basc i Catalunya. Però els governs europeus fan bandera del canvi climàtic i promouen la introducció de més impostos i restriccions per tal de millorar el medi ambient en un termini que mai pot ser immediat. La Unió Europea ha fixat l’objectiu “20-20-20”. Persegueix aconseguir una reducció d’un 20% en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (en comparació als nivells de 1990), aconseguir també un 20% de consum d’energia de fonts renovables i augmentar un 20% l’eficiència energètica. Al mateix temps, però, el govern espanyol es dedica a mantenir artificialment, via subvencions públiques, les mines de carbó d’Astúries. Hunosa, per exemple, és una empresa pública controlada al 100% per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) que extreu el carbó de la conca del riu Nalón. L’hulla de poca qualitat i els elevats costos d’explotació es tradueixen invariablement, any rere any, en pèrdues econòmiques. I, per suposat, la posterior combustió del carbó en centrals tèrmiques genera CO2 i danya el medi ambient. Com es pot justificar que el govern espanyol mantingui una activitat deficitària i contaminant? Per què s’han de socialitzar les pèrdues d’una mina? I on està aquí la lluita contra el canvi climàtic? La fal·lera dels governs per intervenir (selectivament, això sí) en les activitats mediambientals sense fer res per desactivar les bombes de rellotgeria de les pensions i el deute públic equival a colar un mosquit i empassar-se un camell.

El mercat no intervingut s’ha mostrat molt eficient a l’hora d’adaptar-se espontàniament a canvis graduals i a molt llarg termini, com són els de l’escalfament global. Com ha succeït contínuament des de la revolució industrial, els descobriments empresarials i les innovacions tecnològiques pròpies del sistema de lliure mercat permetran afrontar els desafiaments del canvi climàtic. Finalment, els economistes també argumentem que s’ha d’utilitzar el tipus d’interès per calcular el valor actual dels efectes negatius de l’escalfament global en les properes dècades. Segons aquests càlculs, no estarien justificades les intervencions i subvencions que avui es proposen, encoratjades per poderosos interessos polítics i lobbies privilegiats, sinó que el més convenient és deixar a les generacions futures, previsiblement més riques i tecnològicament avançades, fer front als desafiaments que puguin sorgir conforme aquests vagin apareixent.

 

Via:  Canvi climàtic | Jordi Franch Parella Weblog