Tag Archives: FISCALITAT

La utilitat dels impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Declaration-of-Independence.jpg (1000×663)

El dimarts d’aquesta setmana hem recordat la declaració d’independència dels Estats Units, redactada per Thomas Jefferson i signada el 4 de juliol de 1776, on es recorda que tots els homes i dones tenim el dret inalienable a la vida, la llibertat, la propietat privada i la cerca de la pròpia felicitat. Els colons de les tretze colònies nord-americanes refusaven pagar els impostos decretats pel parlament britànic sense que ells hi tinguessin dret de veu ni vot. El detonant de la revolta contra els britànics va ser l’impost sobre el te importat de la metròpoli. Un centenar de colons disfrassats d’indis van assaltar els vaixells anclats al port de Boston i varen llançar per la borda 45 tonelades de càrrega. Va ser el detonant de la Guerra d’Independència que portaria al naixement d’un nou Estat. Els primers nord-americans gaudien d’un pagament d’impostos mínims, que finançava unes estructures d’Estat mínimes. No existia l’IRPF, ni l’IVA ni l’impost de societats. Només impostos específics sobre el tabac i l’alcohol, així com alguns aranzels. Eren suficients per garantir el funcionament de la maquinària pública, constituïda per la policia, els tribunals de justícia, l’incipient exèrcit i el cos diplomàtic. Res més, però tampoc res menys. Eren els ideals del liberalisme clàssic, encarnat en estadistes de la talla de Benjamin Franklin o Thomas Jefferson, el tercer president dels EUA. Molt ha plogut des dels pares fundadors i el país més poderós del planeta està immers de fa temps en una deriva intervencionista, tant en l’àmbit intern com extern. Avui, de mitjana, un ciutadà dels Estats Units paga en impostos més del 30% de la seva renda. L’anomenat Dia de l’Alliberament Fiscal és el 21 d’abril.

A Catalunya, el Dia de l’Alliberament Fiscal, segons el darrer informe del think tank navarrès Civismo, presidit per Julio Pomés, és el 5 de juliol. Per tant, els catalans i catalanes hem treballat fins el dimecres d’aquesta setmana per contribuir a les despeses de funcionament de l’Estat. Són 185 dies d’obligacions tributàries, desglossades en 102 dies per pagar les cotitzacions socials (una de les més elevades del món), 41 dies per l’IRPF, 25 dies per l’IVA, 11 dies per impostos especials i 6 dies per altres gravàmens. Un salari brut total de 32.000 euros (inclosa la contribució a la Seguretat Social a càrrec de l’empresa) es converteix en un sou net de només 16.000 euros. Per tant, el català mitjà destina el 50% del sou al pagament d’impostos sobre el treball. Només el 50% restant està disponible per al consum o l’estalvi (consum i estalvi que estan novament fiscalitzats). L’escletxa fiscal que suportem (la diferència entre el sou brut total i el salari net) és una de les més elevades del món. Tributem com un suec o un finès, però els nostres sous són com els d’un portuguès o un grec. El fet que els catalans, comparant-ho amb les altres comunitats, siguem els que més tard ens alliberem fiscalment es deu a tres motius. Els tipus autonòmics de l’IRPF són els més elevats d’Espanya, els impostos propis de Catalunya s’han duplicat en només 7 anys, i l’IBI que paguem per la propietat de la vivenda també és dels més alts. Un contribuent que comença a treballar als 20 anys i que es jubila als 70, haurà dedicat quasi 30 anys a pagar impostos des que entra al mercat de treball fins que mor. El bo i millor de la nostra activitat productiva s’ho emporta el Leviatà. Sumem-hi el temps perdut en tasques relacionades amb la gestió d’impostos d’un dels sistemes fiscals més complexos i regressius d’Europa (la redistribució de rendes no va de ciutadans rics a ciutadans pobres, sinó de grups de pressió desorganitzats a grups de pressió organitzats). La càrrega tributària és immensa. Ja sabem, com deia Benjamin Franklin, que en aquesta vida només hi ha dues certeses: el pagament d’impostos i la mort. El que s’ha de procurar, però, és que el sistema tributari no sigui un infern fiscal. Els impostos han de ser baixos i transparents, distorsionant el mínim possible les decisions de treball i estalvi. Hem de conèixer quants impostos paguem i a què es dediquen.

El proper referèndum, on el poble català es disposa a exercir la llibertat que s’expressa en l’autodeterminació de la forma en què s’organitza, és una oportunitat per dissenyar de bell nou les institucions i regles de joc que regiran el nou Estat. Cal un nou marc regulatori en els àmbits fiscal, laboral, financer, redefinint les relacions entre l’administració i l’administrat. Aquest debat, tant més quan estem immersos en problemes d’agressions i inseguretat ciutadana, no es pot anul·lar amb la imposició del silenci administratiu i d’una falsa sensació de normalitat institucional. La independència no ha de ser un fi en si mateix, sinó un mitjà per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes que viuen i treballen a Catalunya. I això comença per reconèixer, sense manipulacions interessades, quins són els problemes reals de la ciutadania. Els pares fundadors dels EUA tenien clar que davant qualsevol forma de govern que amenacés seriosament els drets inalienables de la persona, el poble té el dret de reformar-lo, abolir-lo i instituir un nou govern que ofereixi seguretat i més garanties d’aconseguir la felicitat. Ho tenim clar nosaltres?

Via: La utilitat dels impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Menys serveis públics i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Després de quasi un any sense govern central, amb un balanç econòmic més que acceptable, la nova legislatura de Rajoy ja té govern constituït. Un dels primers problemes a tractar serà l’excessiu dèficit públic d’Espanya. L’objectiu acordat és el 4,6% del PIB aquest any i el 3,1% l’any vinent. Els permanents incompliments, fiscalitzats de prop per la UE, obliguen a la reducció de la despesa pública o/i augments d’impostos. I la confirmació del ministre Montoro, en la cartera d’Hisenda, no augura res de bo. L’historial dels quatre darrers anys és una sucessió d’increments impositius, incompliment sistemàtic del dèficit, acumulació de deute públic i eliminació de competència fiscal entre administracions territorials. És previsible que continuï centrifugant el pes dels ajustos fiscals a les autonomies i ajuntaments, que continuaran amb l’asfíxia econòmica permanent.

Malgrat tenir les obligacions de provisionar els serveis més importants del malparat Estat de Benestar, com sanitat, educació i serveis socials, la Generalitat té poca capacitat fiscal. Les seves possibilitats de recaptació són limitades. Per una banda, l’administració central imposa un objectiu de dèficit molt ambiciós, que obliga a fer ajustaments via retallades. Això, malgrat decennis d’espoliació fiscal, que priva la Generalitat d’un 8% del PIB català, sistemàticament, any rere any. L’administració central també sol titllar d’inconstitucionals o invasores de competències estatals els impostos creats per la Generalitat. Els esforços de consolidació fiscal s’haurien de compartir entre les administracions de manera justa, tenint en compte els serveis que presten. Però no és així.

Per la banda dels ingressos de la Hisenda Pública, també és previsible un imminent increment dels impostos. Una línia interessant d’argumentar-lo -però falsa- és la següent. El desequilibri pressupostari espanyol equival al 5% del PIB. Al mateix temps, els països de la UE recapten, de mitjana, el 5% més del PIB que Espanya. Voilà, l’únic que s’ha de fer és situar-nos al mateix nivell que Europa en pressió fiscal… i dèficit públic finiquitat! Aquest argument, com dic, té trampa. En primer lloc, pressuposa que la renda per càpita és la mateixa aquí que a Dinamarca. I no és així. No és el mateix pagar un 45% d’una renda mensual de 1.000 euros que el 50% d’una renda de 2.000 euros. En el primer cas obtenim una renda disponible, després d’impostos, de només 550 euros. En el segon cas, en canvi, és de 1.000 euros, gairebé el doble. En segon lloc, dels 5 punts del PIB que recapta la UE més que Espanya, només 0,4 corresponen a ingressos societaris. La resta recau sobre el consum –2 punts- i els salaris -2,6 punts-. Per tant, els majors impostos no recauran sobre les empreses ni les grans fortunes, sinó sobre la classe mitjana i baixa. Més IVA, més IRPF i més cotitzacions socials a pagar. Les empreses, per la seva banda, també paguen més en forma d’anticips i pagaments a compte. Per tant, el futur imminent que ens espera és de més retallades en els serveis públics i de nous increments en els impostos a pagar.

Via: Menys serveis públics i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog