Category Archives: Actualitat

la DaDa: El diari digital de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya | Grup d’Arxivers de Lleida

En un moment en que les eines que fins ara ens servien per comunicar i comunicar-nos sembla que s’estan redefinint o fins i tot desapareixent apareix una de nova La DaDa en format de publicació digital i després d’un temps llarg de reflexió sobre si un butlletí en format paper (o PDF) era prou útil i engrescador per justificar tot l’esforç que requeria la seva publicació periòdica. És una nova forma més dinàmica de presentar els continguts, adaptada als temps i més en consonància amb la resta d’informació i continguts que ens arriben d’altres àmbits. És cert que a alguns els obligarà a adoptar nous hàbits en la lectura (no es pot subratllar!), però ho podem compartir, extractar i comentar a través de les xarxes socials generant d’aquesta forma debat i per tant augmentant el coneixement, però sobretot el fet de compartir ens ajuda a difondre i a compartir amb els no professionals idees i inquietuds i per tant fer més propers tant els arxius com la feina de les persones que hi treballem. És una bona fórmula per poder fer realitat tot això el perfil de twitter creat @laDaDa_AAC que permetrà una interacció més directa entre lectors i autors.

És cert que aquest “primer número” no ha provocat gaire enrenou a les xarxes, a pesar d’una editorial compromesa i punyent amb l’actualitat com és la deriva que sembla que ha pres el legislador i el Govern espanyol per a posar encara més difícil l’accés a la documentació i als arxius. L’article de la Marta Munuera Els sistemes que volem  tampoc no pot deixar indiferent a ningú, des de la primera pregunta que és d’aquelles que ens fa venir mal d’estómac i mirar cap al cel fins i tot a aquells més agnòstics. A més hi ha articles amb experiències interessants com el que recull la de la Xarxa d’Arxius Municipal (XAM) o el “recull bibliogràfic” que sempre eixampla els nostres coneixements i que de vegades fins i tot ens permet forçar les costures d’aquell vestit professional (bata?) que de vegades ens queda una mica just.

Augurem un llarg recorregut al concepte encara que el format (o la imatge) canviarà molt més ràpidament que en tots aquests anys ho ha fet el butlletí de l’Associació, perquè els temps són uns altres, tot canvia molt ràpid i la nostra professió ens exigeix estar atents.

 

Via:  la DaDa: El diari digital de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya | Grup d’Arxivers de Lleida

Anuncis

Hi ha encara platges verges? | HISTÒRIESDEMAR

A l´hora de valorar la qualitat de les nostres platges es fan servir uns criteris gens ambientals i gairebé sempre es té més en compte l´artificialització i els serveis que ofereix que no pas el seu valor natural i paisatgístic. Les banderes, els guardons i les estrelles no reflecteixen gens els elements naturals que pugui tenir una determinada platja per a ser considerada com a verge. Però que és una platja verge? Hi ha realment platges verges a Catalunya?

Cala Tavellera al Cap de Creus

Com indica el seu nom, una platja verge és aquella que conserva intactes els seus valors naturals i on no hi ha hagut pràcticament cap intervenció humana que hagi pogut alterar el medi. Sota aquestes premisses, és evident que no resta cap platja verge en tot el litoral català. Com a molt trobem indrets més o menys ben conservats i que podem arribar a qualificar com a platges verges. Aquestes són platges de difícil accés, sense cap mena d´urbanització al seu entorn i que conserven encara elements naturals característics d´aquest tipus d´ambients.

Malauradament la legislació que regula el litoral: llei de protecció i ús sostenible del litoral del 2013, busca més el rendiment econòmic i la seva explotació que no pas la protecció dels espais naturals del medi litoral i per tant no ajuda gens ni mica a protegir els pocs elements naturals que encara resten.

PLatja de Vallpresona entre Tossa i Sant Feliu

La principal amenaça que pateixen aquests indrets, més o menys ben conservats, rau en la pressió urbanística i les requalificacions de la tipologia de sòl per desenvolupar activitats econòmiques de gust dubtós. Aquest darrers anys hem assistit perplexos a aquesta pràctica que creia ja caducada. En un altre ordre de coses, l´elevada pressió que pateixen aquests indrets des del mar per part de les embarcacions d´esbarjo és un problema cada vegada més gros i on l´administració sembla no tenir recursos per a regular aquesta activitat.

Amb aquesta premissa l´entitat Ecologistes en Acció de Tarragona i l´Ebre ha creat el distintiu “platges verges” que atorga de manera anual. Aquest reconeixement té un doble objectiu, per un costat es premia l´esforç dels municipis en la seva tasca per la conservació del medi i per altra banda es valora l´estat natural de les platges candidates.

Cala Estreta a Palamós

El principal problema d´aquest reconeixement és que, malgrat que els premis són oberts a totes les platges del litoral català, de facto només s´hi presenten municipis del litoral tarragoní, de les terres de l´Ebre i del sud de Barcelona. Caldria doncs rellançar aquest reconeixement perquè fos efectiu al llarg de tota la costa catalana per poder valorar també les platges de la Costa Nord de Barcelona i de la Costa Brava on hi hauria també espais susceptibles a ser reconeguts.

A Catalunya, malgrat l’elevadíssima pressió que pateix la franja costanera queden encara alguns paratges més o menys inalterats amb un alt valor ecològic i paisatgístic. Si hagués de fer una selecció de les mateixes, segurament triaria: La platja del Trabucador i la platja del Fangar al Delta de l´Ebre; La Platja de l´Estany Podrit i la Cala de l´Ilot entre l’Ametlla i l´Ampolla; Cala Fonda o Waikiki a Tarragona; La platja dels Muntanyans a Torredembarra; La platja de Vallpresona a Tossa; Platja Castell i Cala Estreta a Palamós; La Platja Fonda a Begur. Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Montgrí i Cala Canadell, Cala Portaló i Cala Tavellera al Cap de Creus. Aquesta és la meva tria.

Via: Hi ha encara platges verges? | HISTÒRIESDEMAR

Cercabib: Eina única de recuperació d’informació al CRAI de la UB | Blog del CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació

 

Després d’un període de prova, el CRAI de la Universitat de Barcelona posa en funcionament, de manera definitiva i amb totes les seves prestacions, la seva nova eina de recuperació d’informació: Cercabib. Durant aquest temps de prova, hem rebut un gran nombre d’aportacions que intentarem implementar, en la mesura del possible, en un futur proper. Aprofitem per agrair-vos a tots la vostra col·laboració. Mantindrem l’enquesta encara uns mesos a fi que pugueu seguir fent suggeriments.

Cercabib permet cercar des d’un únic punt i de manera simultània, a tots els recursos d’informació del CRAI al marge de suport, tipologia o ubicació del recurs: Catàleg; bases de dades, llibres electrònics i revistes electròniques (antic ReCercador); i dipòsits digitals de la UB. Aquesta innovació permet millorarel procés de trobar la informació i també incrementa la visibilitat de tots els recursos del CRAI. D’altra banda, si així ho desitgeu, podeu consultar el Thesaurus i altres eines de cerca des de la interfície del Cercabib.

Podeu accedir a Cercabib, a partir d’ara eina principal i única per buscar informació al CRAI de la UB, des de la pàgina inicial del Web del CRAI.

Teniu a la vostra disposició una presentació per ajudar-vos a entendre com funciona Cercabib, i trobareu ajuda puntual a tots els CRAI Biblioteques.

Cercabib és fruit del treball col·laboratiu de les biblioteques universitàries del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC), en un projecte de sistema compartit que implica, entre altres actuacions, la implementació d’una eina de descoberta i recuperació de la informació que indexi conjuntament els catàlegs, els repositoris digitals i els recursos electrònics.

Via:  Cercabib: Eina única de recuperació d’informació al CRAI de la UB | Blog del CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació

Política Industrial | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de cluster

L’estat de Baden-Württemberg, al sud-oest d’Alemanya, és un dels motors econòmics d’Europa. Sent una regió pobra un segle enrere, ha sabut reinventar-se i trobar el camí a la prosperitat. És el famós model Mittelstand alemany, basat en petites i mitjanes empreses altament especialitzades en un producte tecnològic de qualitat i molt internacionalitzades. Inclou empreses amb facturacions inferiors a 50 milions i de fins a 499 treballadors. Per tant, i d’entrada, més grans i productives que les catalanes. La Catalunya Central també ha hagut de reinventar-se després que moltes empreses tèxtils tanquessin al no poder fer front a la competència asiàtica. Pel que fa a les empreses del Bages, i basant-nos en l’últim estudi de la Cambra de Comerç de Manresa, la millora del valor afegit brut té molt camí a recórrer, considerant que la dimensió mitjana de l’empresa bagenca és la micro. Parlem de petites i mitjanes empreses quan ens referim, en realitat, a microempreses. Mentre que el nombre d’empreses s’ha recuperat des del 2008, ens cal incrementar la mida i també la productivitat de les mateixes, que es manté en nivells baixos. Concretament, el nombre mitjà de treballadors per empresa al Bages és inferior a 5 i la productivitat mitjana de només 53.000 euros anuals. Pel que fa a la internacionalització, el 22% de les empreses industrials bagenques exporten i per sectors destaquen el material de transport; la indústria química; el tèxtil, cuir i confecció; la indústria alimentària; les indústries extractives no energètiques; i, finalment, la metal·lúrgia, maquinària i material elèctric (45,9%, 45,8%, 28,9%, 24,7%, 22,7% i 21,0% d’empreses exportadores, respectivament). El principal repte de les empreses del Bages és seguir creant ocupació, però també millorar els nivells de productivitat per ocupat. La productivitat esdevé una mesura de l’eficiència empresarial i, per tant, un factor determinant de la seva competitivitat per sobreviure en mercats creixentment globalitzats. I com ho podem fer això amb les microempreses?

A finals del segle XIX, l’economista britànic Alfred Marshall va introduir el concepte d’economies externes i va establir que, en determinats sectors, les avantatges de producció a gran escala es poden aconseguir quan és possible subdividir el procés de fabricació en diverses fases que siguin realitzades per petites unitats productives. La presència en un mateix territori de gran quantitat de petites empreses especialitzades afavoreix la competitivitat i les inversions, facilitant l’entrenament de la mà de obra especialista i la circulació més ràpida de les idees. Aquest concepte, en el segle XXI, ens remet al clúster industrial. I Catalunya compta amb una llarga tradició de polítiques de clústers. Sota la direcció del recentment traspassat conseller d’Indústria, Antoni Subirà i Claus, es van utilitzar per a la posada en marxa de polítiques basades en la comprensió dels desafiaments estratègics de les empreses i en l’execució d’actuacions per adaptar el nostre teixit industrial a la competència internacional. Catalunya, al costat d’algunes zones dels Estats Units i territoris europeus com Escòcia o el País Basc, ha estat pionera en el disseny i posada en marxa de polítiques de reforç de la competitivitat basades en la potenciació dels clústers presents al territori. Les empreses no competeixen aïllades, sinó relacionades amb moltes altres indústries. A més, els clústers els faciliten un entorn per prendre decisions estratègiques.

I què és un clúster? És una concentració geogràfica d’empreses i altres institucions interconnectades, com universitats i centres de recerca, que treballen en un mateix sector industrial i col·laboren estratègicament per reforçar la seva posició en el mercat. Els objectius són millorar la competitivitat de les empreses en un context internacional, mitjançant la innovació i l’estratègia empresarial. Un clúster ha de permetre obtenir coneixement estratègic, generar noves oportunitats de negoci, connectar amb altres empreses i agents de la cadena de valor i activar projectes transformadors. Michael Porter, director del Institute for Strategy and Competitiveness de la Universitat de Harvard, i pioner en aquest tipus d’anàlisi, afirma que els clústers tenen el potencial d’afectar la competència mitjançant l’augment de la innovació i la productivitat de les empreses del grup. Un exemple il·lustratiu és el clúster de la pell d’Igualada, format per la gran concentració d’empreses adoberes. És un cas que s’ha estudiat a la Harvard Business School (The Catalan Leather Industry) i explica com als anys 90, amb l’entrada a la Unió Europea, la indústria catalana dels curtits va perdre competitivitat i com, gràcies a l’actuació conjunta, les empreses d’Igualada tornen a ser companyies punteres.

El Bages podria fer el mateix en subsectors del tèxtil com la cinteria i etiquetatge, el material de transport, l’agroalimentari i altres. Per a generar sinergies, les diferents parts que integren el clúster han d’estar correctament interconnectades. Comptem amb els empresaris, els actors principals, que haurien d’associar-se per compartir recursos i informació; els agents socials com patronal i sindicats, forts però cooperatius; els col·legis professionals, com el d’enginyers, en la promoció de la formació contínua dels facultatius; institucions com la Cambra de Comerç, que vetlla pel desenvolupament econòmic i empresarial de la zona; el CTM, el centre tecnològic de R+D+i orientat a les necessitats del mercat; les universitats, la FUB i la UPC, cabdals en formació i recerca; i les administracions públiques, amatents a facilitar els tràmits burocràtics i no ofegar l’activitat econòmica amb excessius impostos i càrregues regulatòries. Si aquest ecosistema productiu d’innovació no es rega adequadament, el risc que correm és que s’assequi i es mori.

Via: Política Industrial | Jordi Franch Parella Weblog

Beneficis i salaris | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de beneficios empresariales y salarios

El Banc d’Espanya ha presentat aquesta setmana el seu informe anual, en el que assegura que les empreses han guanyat competitivitat des de la gran recessió del 2008 gràcies a la reducció de costos salarials i, en general, laborals. El fet que els guanys en competitivitat enfront de la zona euro hagin recaigut més en l’ajust dels salaris que en els marges empresarials planteja un problema en la distribució de les rendes. L’anàlisi de balanços empresarials confirma que les empreses van triplicar beneficis el 2016, però que els salaris s’han congelat. La situació de l’any 2017 ha estat similar. Els salaris van créixer un 0,1% de mitjana, molt inferior a l’evolució dels preus, impulsats per l’encariment de l’energia. Aquesta pèrdua de poder adquisitiu es manifesta en una menor capacitat d’estalvi de les famílies, que passen a tenir necessitat de finançament (dèficit d’ingressos). En canvi, l’excedent brut d’explotació de les empreses va repuntar l’any passat un 5,5%. Amb un increment global del PIB del 3,1%, dóna la impressió que la recuperació no arriba a tothom per igual. Així com en darrers articles hem comentat els privilegis institucionals del sector financer, que es beneficia asimètricament dels períodes expansius sense participar en els costos dels ajustos, sembla que també els beneficis i les rendes del capital creixen més que les rendes provinents del treball. Els guanys de competitivitat de l’economia espanyola de la darrera dècada s’han basat majoritàriament en la reducció dels costos laborals. L’origen de la disminució dels salaris és triple: reducció de sous, acomiadaments i substitució de treballadors experimentats per altres de novells (amb retribucions més baixes). El resultat final és un increment del valor afegit brut per ocupat o, el que és el mateix, la reducció del cost laboral unitari. I això és positiu, sens dubte. El problema rau en què sigui a costa de la disminució de les retribucions del treballador. I si en termes quantitatius l’assalariat cobra menys, el termes qualitatius les condicions de treball tampoc han millorat. Més d’un de cada quatre treballadors espanyols tenen un contracte temporal. És a dir, el 27% dels ciutadans de l’Estat no són treballadors fixos. Això situa Espanya com el país de la Unió Europea amb la taxa de temporalitat més alta, un indicador que és només del 14% en la mitjana comunitària. A més, aquesta temporalitat és encara més acusada en el cas dels joves. De fet, Espanya també és el país europeu on hi ha un percentatge més gran de joves d’entre 15 i 24 anys amb contracte temporal. Concretament, 3 de cada 4 joves treballadors no té un contracte indefinit. Aquesta no és la manera de retenir el talent ni tractar el nostre jovent. Espanya és el país europeu on costa més aconseguir un contracte laboral indefinit. I la temporalitat castiga encara més el col·lectiu femení.

En canvi, la situació dels marges empresarials és la contrària. L’any 2007 les empreses espanyoles convertien en beneficis un terç del seu valor afegit, molt lluny del 40% de mitjana de la Unió Europea. Una dècada més tard, la situació s’ha capgirat. Ara, el benefici de les empreses espanyoles sobre el valor afegit es troba en el 43%, mentre que a Europa és només del 41%. Per tant, mentre que a Europa la participació dels beneficis en la renda total s’ha mantingut estable, a Espanya ha incrementat vertiginosament. Quina resposta cal donar a aquesta situació? Alguns col·lectius, demagògicament, culpen l’euro i demanen recuperar la moneda nacional per devaluar immediatament. Seria un greu error. Per desgràcia, aquesta sembla ser la direcció que porta el futur govern italià, que encapçalarà Giuseppe Conte, el mateix que ha falsificat el seu extens currículum de divuit pàgines. El candidat a ministre d’Economia italià, Paolo Savona, és un euroescèptic declarat i contrari a la moneda única. Aquesta no és la solució, sinó, més aviat, el camí segur al caos, el nacionalisme econòmic i la desintegració europea. Què es podria fer aleshores? En primer lloc, un esforç de concertació social i diàleg entre els agents socials. El país cap on cal mirar és Alemanya i no Itàlia. La moderació salarial a Alemanya, partint de sous i productivitats elevades, es basa en una concertació social en què tenen un considerable pes els sindicats, forts però cooperatius, perquè la seva força rau en el manteniment de l’avantatge competitiu del país. El model es basa més en la col·laboració que en la confrontació. La patronal està disposada a compartir la millora dels beneficis amb els treballadors, i els bancs estan més pròxims a les empreses que als partits polítics.

En segon lloc, el que caldria fer és liberalitzar l’economia i introduir més competència empresarial. El Banc d’Espanya afirma taxativament que «el manteniment dels elevats marges empresarials durant la fase expansiva reflexa falta de competència en alguns sectors». La desaparició de part de la competència durant la crisi per tancament de l’activitat productiva, la integració empresarial i les relacions de connivència entre les grans empreses monopolistes i el govern han deteriorat el bon funcionament del mercat i encarit els preus de productes bàsics. El control del mercat per part de les grans companyies ha malmès la competència i ha permès augmentar els marges de beneficis. Cal augmentar el nivell de competència en tots els àmbits. Perquè, recordem-ho una vegada més, on no hi ha competència hi regna la incompetència.

Via:  Beneficis i salaris | Jordi Franch Parella Weblog

Esmena a la banca | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de Banca suiza

Els suïssos, un dels pobles més pròspers i civilitzats del planeta, estan convocats a decidir en referèndum el proper 10 de juny si els bancs comercials poden continuar creant diners del no-res. És l’anomenada banca amb reserva fraccionària, una de les institucions actuals més importants i alhora més desconegudes per la majoria de la societat. Pràcticament ningú recorda que el Banc Central Europeu va rebaixar el coeficient de caixa, a la zona euro, fins a l’1% a partir del 18 de gener de 2012. I, el que és pitjor, ni un ciutadà de cada cent és conscient del que això significa. Així, per exemple, quan un algú diposita 100 euros en un compte a la vista (compte corrent), els seus diners, en realitat, s’esfumen ràpidament, ja que el banc està autoritzat legalment pel govern a prestar el 99% d’aquesta quantitat. Aquests 99 euros prestats es dipositaran en un altre compte corrent i, de nou, es repetirà el mateix procés. Aquesta segona entitat financera mantindrà en efectiu només l’1% del dipòsit a la vista, tornant a prestar el 99% restant en un procés que multiplica la creació de diners i l’oferta monetària. Cada euro que entra en el sistema bancari es pot multiplicar potencialment per 100.

Quan van sorgir els primers bancs al final de l’edat mitjana, els orfebres custodiaven l’or que rebien en dipòsit dels seus clients. El banc havia de retornar-lo quan el client així ho manifestés, sense necessitat de preavís. Però els primers bancs aviat es van adonar que els clients no sol·licitaven la devolució de la totalitat de l’or dipositat. Això els va motivar a prestar-lo a un tipus d’interès determinat, superposant dos tipus de contractes de naturalesa diferent: el contracte de dipòsit a la vista (compte corrent) i el contracte de préstec (dipòsit a termini). En el primer, el client diposita una quantitat de diners al banc, reintegrables a la vista. El banc s’obliga a custodiar-lo i carrega una comissió al client que, en qualsevol moment, pot retirar els seus diners. En el dipòsit a termini, en canvi, el client diposita una quantitat de diners i es compromet a no retirar-los en un termini estipulat, cobrant del banc uns interessos. Això permet al banc prestar aquesta mateixa quantitat de diners a un altre individu i cobrar per això uns interessos superiors. La suma de les comissions dels contractes de dipòsit i del diferencial d’interessos en els contractes de préstec originaven els beneficis bancaris. Aquests beneficis eren normals i comparables amb la resta dels sectors econòmics. En els dipòsits a la vista el banc no pot fer ús d’aquests diners i prestar-los a una altra persona, mentre que en els dipòsits a termini el banc sí pot fer ús dels diners, prestant-los a un tipus d’interès superior. Els primers banquers es van adonar, però, que els seus clients no demanaven retirar la totalitat dels diners dipositats. I ràpidament varen caure en la temptació de prestar a llarg termini, els diners que els clients havien dipositat a curt termini. ¿Per què, pensaven, s’han de guardar els diners dels clients a la caixa forta quan es podrien invertir en hipoteques a llarg termini que rendirien un interès molt superior? ¿Per què no invertir aquests dipòsits a curt termini en deuda pública a llarg? Aquesta pràctica irregular dels banquers, ara convertida en habitual, entranya molts perills i té conseqüències greus a mitjà i llarg termini. En primer lloc es violen els principis legals del dret. En la mesura en què el banc presti els diners rebuts com a dipòsit a la vista, està generant una doble disponibilitat dels diners, ja que aquests seran propietat tant de qui va fer el dipòsit original com de qui va rebre el préstec per part del banc. En definitiva, el banc està creant diners del no-res a partir de la concessió de préstecs provinents dels comptes corrents a la vista. En segon lloc hi ha els efectes econòmics en forma de crisis financeres periòdiques i recurrents. En un sistema bancari de reserva fraccionària, l’oferta monetària està subjecta a fortes expansions i contraccions, creant un “efecte acordió” que ocasiona greus conseqüències econòmiques sobre el conjunt de la societat que ja hem pogut explicar en altres articles. Naturalment, un tercer efecte d’aquest sistema són els pànics bancaris i la insolvència estructural de les entitats financeres. Donat que el banc només custodia una fracció dels dipòsits dels clients, una petició majoritària de retirada de dipòsits farà caure el banc. Aquesta fallida, que es castigava severament al segle d’or de Catalunya (s. XIV) fins i tot amb la mort del banquer, ara es resol amb el rescat bancari a càrrec dels contribuents. Només cal recordar els casos de Bankia i CatalunyaCaixa.

El professor Huerta de Soto, gran especialista i expert en economia, va promoure una reforma bancària que es va discutir al Parlament britànic per iniciativa del diputat Douglas Carswell. Fins i tot el governador del Banc d’Anglaterra, Mervyn King, hi va donar suport. L’economista madrileny explica magistralment com aquests recurrents problemes monetaris i financers es deriven de l’aprovació de la llei bancària de Peel de 1844. En essència, la llei de Peel exigia un coeficient de caixa als bancs comercials del 100% per tal de posar fi a les etapes periòdiques de recessió que castigaven la Gran Bretanya. El greu error que es va cometre, però, va ser no considerar els dipòsits bancaris a la vista com a part de l’oferta monetària. Per això la formació de bombolles financeres i les despressions econòmiques han continuat colpejant les societats, més encara amb el patró actual de moneda fiduciària. 175 anys després, el proper diumenge 10 de juny, els suïssos tindran l’oportunitat d’esmenar aquest tràgic error que tants patiments ha causat a la humanitat.

Via:   Esmena a la banca | Jordi Franch Parella Weblog

La fragilitat d’Itàlia i Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de crisis en Italia y España

L’estiu de l’any 2012, ara farà sis anys, es varen viure emocions fortes a Europa. I l’origen era purament econòmic. Les rèpliques de la gran depressió del 2008 amenaçaren seriosament la viabilitat de l’euro i la solvència d’alguns Estats hiperendeutats com el d’Espanya. La prima de risc del deute sobirà dels països meridionals es va disparar, les borses van viure moments de pànic i només les paraules balsàmiques de Mario Draghi, governador del Banc Central Europeu (BCE), permeteren redreçar la situació. El banquer italià va prometre fer tot el que calgués per mantenir l’euro i els mercats se’l van creure. Durant aquests sis anys, el BCE ha portat la política monetària al límit. Amb interessos al zero per cent i amb els programes de compra massiva de deute públic i d’altres actius financers, el banc emissor ha esgotat tota la seva munició. Aplicats tots els dopatges possibles, el BCE ja no pot fer res més. Les polítiques econòmiques dels governs i del Banc Central ha anat molt més enllà del que era raonable. Per reblar el clau de la política monetària ultraexpansiva, només faltaria que els helicòpters corporatius del BCE reguessin la geografia europea des del cel amb una pluja de bitllets. I, malgrat la combinació de polítiques fiscals i monetàries tan expansives, la situació continua sent molt delicada. Ho demostra la incertesa política d’Itàlia i la moció de censura al govern popular promoguda pel PSOE a Espanya, suficients per tornar a disparar la prima de risc a Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia, portant importants pèrdues a les borses, especialment en els valors bancaris. La incertesa política per ella mateixa, però, no és capaç d’explicar ni generar tanta inestabilitat financera. Darrere s’hi amaga el temor que la unió bancària europea no s’hagi completat correctament i que l’estructura institucional de l’euro continuï sent feble.

El partits populistes avancen arreu i guanyen a Itàlia, un dels països fundadors de la Unió Europea. Luigi di Maio, al capdavant del M5Stelle, s’imposa de manera contundent al sud del país. Amb una crítica frontal a la unió bancària europea i amb una promesa de renda bàsica per a 3 milions de persones amb un cost de 17.000 milions d’euros a l’any, el M5Stelle guanya a les regions on el PIB per càpita amb prou feines supera els 16.000 euros per habitant. En canvi, al nord d’Itàlia, la renda és de 34.000 euros per habitant. Mentre que Merkel s’ha oposat, amb tota justícia i necessitat, al rescat dels bancs amb diner públic, els italians es varen passar pel forro aquest acord (bail-in) rescatant amb més de 20.000 milions d’euros públics la banca Monte Paschi di Siena. Mentre que Alemanya ha aprofitat els anys de bonança per reduir el seu deute públic, del 81% del PIB el 2010 al 68% del PIB el 2016, Espanya l’ha augmentat del 35% l’any 2007 al 99% l’any 2016 i Itàlia també l’ha incrementat del 99,8% l’any 2007 al 132% l’any 2016 (!). La convivència de xifres d’endeutament astronòmiques amb creixements raquítics, especialment en el cas d’Itàlia (increment del PIB de només l’1% el 2015 i 0,9% el 2016), és sempre un problema. Pensem que la despesa anual només en interessos (històricament baixos) supera els 30.000 milions a Espanya. I en el país transalpí, una taxa de creixement inferior al tipus d’interès el converteix automàticament en insolvent i incapaç de pagar, a mitjà termini, el servei del deute. El malestar social és profund. Vuit de cada deu famílies italianes són més pobres avui que quan va començar la crisi. El descens dels ingressos ho ha devorat tot, somnis inclosos. La situació, per tant, és greu. I si la moció de censura a Espanya i els problemes per formar govern a Itàlia tenen tanta repercussió és per com estan de malament les seves economies, amb un endeutament descontrolat, la corrupció política en metàstasi, la taxa d’atur del 16% en el cas d’Espanya i de l’11% a Itàlia, una economia submergida entre el 17% i el 24%, i un frau fiscal entre el 6% i el 9% del PIB espanyol.

Itàlia i Espanya tenen molt en comú. Comparteixen les arrels històriques grecorromanes i llatines, varen ser baluards del catolicisme en èpoques passades, pateixen la corrupció sistèmica del sistema polític i el caos de l’administració pública, presenten alguns exemples notables de creativitat empresarial al nord, mentre que el sur es despenja de tot creixement i es converteix en un receptor perpetu de subsidis públics, parassitant un Estat disfuncional. La desigual integració econòmica, sense reformes ni descentralització real, fa d’Itàlia un Estat fracturat amb dos països cada vegada més irreconciliables. Com a Espanya. En contra de les demandes (del sud) d’Itàlia i Espanya, no cal un pressupost europeu anticrisi, ni la mutualització de riscos, ni un superministre de Finances de l’eurozona que els permeti viure indefinidament per sobre de les seves possibilitats. Calen reformes estructurals i un marc d’estabilització que disciplini els impulsos a estirar sempre més el braç que la màniga.

Via:  La fragilitat d’Itàlia i Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

Els catàlegs es renoven: la nova eina de cerca d’informació acadèmica al CRAI | Bloc de Lletres

Cercabib s’ha convertit en l’eina principal de cerca d’informació acadèmica del CRAI, un cop superada la fase de proves (podeu llegir tots els detalls a la notícia aquí).

La nova eina no suposa tan sols un canvi d’imatge, sinó que afecta directament els continguts que recupera, que s’amplien considerablement. Ara, a més del fons que tenim a les biblioteques, s’hi afegeixen resultats de bases de dades, llibres i revistes electròniques (antic ReCercador) i dels dipòsits digitals de la UB: articles, llibres, capítols, tesis, treballs de fi de grau i de màster, materials docents, col·leccions patrimonials, etc. L’objectiu és incrementar la visibilitat i facilitar l’accés als recursos d’informació que tenim a l’abast.

Quan utilitzem Cercabib, cal tenir presents algunes diferències respecte al catàleg:

  • Estem acostumats al fet que el resultat d’una cerca al catàleg es correspongui amb documents als quals hi podrem accedir, bé sigui en format electrònic o en paper. Amb la nova eina, és probable que hi surtin algunes referències de documents als quals no hi tenim accés. Això és degut al fet que Cercabib localitza referències de bases de dades bibliogràfiques externes i no busca exclusivament entre els documents que tenim a la biblioteca o via subscripció.
  • Així com el catàleg no ens recupera articles o capítols de llibre, Cercabib sí que en localitza.

Convé subratllar que és possible limitar la consulta només al fons de la biblioteca clicant la pestanya “Catàleg” de la pàgina dels resultats. També podem entrar al Catàleg clàssic directament des de l’enllaç que es troba a la part inferior de la pàgina del recurs.

El nostre catàleg no ha estat l’únic en fer aquest canvi. Durant els últims mesos s’han anat renovant els catàlegs d’algunes biblioteques universitàries catalanes. El darrer en afegir-s’hi ha estat el Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) amb un nou disseny i nou sistema de recuperació de la informació, segons ho expliquen al El Blog del CSUC.

Us recordem que encara podeu deixar la vostra opinió sobre la nova eina Cercabib en aquesta enquesta.

 

Via:   Els catàlegs es renoven: la nova eina de cerca d’informació acadèmica al CRAI | Bloc de Lletres

El mal negoci de l’AVE | Jordi Franch Parella Weblog

20180122-636522207734043402_20180122123008-k5vD-U44215044560PVC-992x558@LaVanguardia-Web.jpg (992×558)

Mentre que els dèficits d’inversió pública a Catalunya es perpetuen, l’Estat continua avançant en la recentralització a través d’una infraestructura estrella com l’AVE. Concretament, el nou tram que s’acaba d’inaugurar, sempre en sentit radial, és entre Madrid i Castellón. La construcció d’aquesta obra faraònica sempre passa pel centre. Un enllaç qualificat d’excepcional pel ministre de Foment Íñigo de la Serna. De fet, el càntabre no dubta a considerar-lo un èxit rotund. La qüestió és, però, per a qui? Des del punt de vista polític, Espanya és la segona potència mundial en trens d’alta velocitat. La xarxa construïda fins ara és de 3.240 kilòmetres. Més que França (2.036 km), Japó (2.664 km) o Alemanya (1,013 km), molts més que els EUA (362 km en funcionament) i només superats per la Xina (11.132 km). L’inconvenient, no menor, és que l’AVE és una pèssima inversió, tant financera com social. Poques línies mundials són rendibles i cap de nacional ho és. Només cal considerar que la línia París-Lió, per exemple, de 400 quilòmetres, i tota la xarxa actual d’Espanya varen tenir exactament el mateix nombre de passatgers l’any passat. Mentre que Espanya té una mitjana només lleugerament superior a 10.000 passatgers anuals per quilòmetre, la línia París-Lió supera els 60.000 (6 vegades més) i la de Tòquio-Osaka arriba a 300.000 (30 vegades més). Aquest tipus d’infraestructures tenen sentit econòmic quan vertebren territoris dinàmics i densament poblats en superfícies no massa grans. No és el cas d’Espanya, amb endarreriments crònics, que compta amb una població escassa i una orografia complicada. El que és una medalla pels polítics és una càrrega pels contribuents. Concretament, el cost del projecte ferroviari d’alta velocitat supera els 50.000 milions d’euros i això equival a un pagament de 2.700 euros per família.

L’informe que analitza la manca de rendibilitat econòmica de l’AVE ha estat realitzat per Ofelia Betancor, de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, i Gerard Llobet. La línia més freqüentada i menys ruïnosa de totes, entre Madrid i Barcelona, amb prou feines aconseguirà recuperar a llarg termini el 45% del capital invertit; les línies Madrid-Andalusia, poc més de l’11%; Madrid-Llevant, menys del 10%; i les connexions de Madrid amb el Nord d’Espanya, ni tan sols arribaran a cobrir els seus costos variables de funcionament, de manera que no es preveu que es recuperi res de la inversió inicial. És a dir, que no només tots els euros invertits ho són a fons perdut (no es recuperaran mai), sinó que, a més, s’han de subvencionar les despeses d’explotació ordinàries.

En termes socials, la rendibilitat també és negativa. Això vol dir que contribueix a agreujar les desigualtats socials.Les classes mitjanes paguen el cost amb impostos, però més del 75% dels usuaris de l’AVE són persones amb renda elevada. L’efecte sobre les classes baixes, que utilitzen les línies convencionals, deixades de la mà de l’Estat, és regressiu. Els ciutadans que no utilitzen l’AVE subvencionen obligatòriament els que sí l’utilitzen. Naturalment, entre els beneficiats per l’alta velocitat també hi comptem directament les empreses proveïdores i constructores, totes ben connectades políticament, que obtenen ingressos extraordinaris gràcies al pressupost públic. Aquests ingressos, si s’haguessin d’obtenir en condicions de competència i en absència de privilegis, serien molt inferiors. Els trens de rodalies, per la seva banda, no reben el manteniment necessari i el servei es degrada. Només cal pensar en la línia Barcelona-Manresa-Lleida, que continua al mateix pas que quan es va inaugurar, fa més de 150 anys! També les línies ferroviàries de mercaderies se’n ressenten. El Corredor Mediterrani, una infraestructura que sí té una anàlisi cost-benefici positiva i que reactivaria econòmicament tot l’arc mediterrani, és abandonat i negligit sistemàticament pel govern central.

Si l’AVE no promou ni el creixement econòmic, ni el desenvolupament territorial, ni l’equitat social entre ciutadans, alhora que l’impacte sobre la indústria i el turisme de les ciutats per on passa és irrellevant, a qui beneficia? Com destaquen els dos investigadors mencionats, l’AVE és un projecte de l’administració pública i els rèdits que ofereix són polítics. Els ministeris no detallaran cap anàlisi cost-benefici, però sí continuaran promocionant aquesta obra amb l’argument fal·laç de l’equilibri territorial i la reactivació de la demanda. I mentre els contribuents expoliats no en siguin conscients, amb els seus vots contribuiran a la perpetuació d’unes inversions nefastes.

Via: El mal negoci de l’AVE | Jordi Franch Parella Weblog

Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de quantitative easing

Les polítiques econòmiques, la gestió dels desequilibris socials i la manera de resoldre les crisis ha canviat radicalment des de l’aparició en escena de l’economista britànic John Maynard Keynes (1883-1946). La seva influència ha suposat un gir copernicà. Del marc conceptual del liberalisme clàssic hem passat a un intervencionisme econòmic i polític creixent. La concepció del govern mínim com a mal necessari -el millor govern és el que menys governa i el que menys governa és el que no governa- ha estat substituït per un govern de màxims amb amplis poders de regulació i recaptació d’impostos. D’una visió de l’economia des del cantó de l’oferta (prioritzant aspectes sempre fonamentals com la productivitat, l’educació o l’adequació de l’estructura productiva a les necessitats reals de la societat) s’ha passat a una economia amb predomini quasi absolut de la demanda, on es prioritza la despesa pública i la creació monetària. L’atractiu per a la classe política de les receptes econòmiques de Lord Keynes és innegable, ja que reforça el seu poder i expandeix notablement el seu àmbit de control i influència. Només cal fixar-se en el pes de la despesa pública sobre el total del PIB. De xifres inferiors al 10% a l’Europa anterior a la Primera Guerra Mundial s’ha passat, de mitjana, al 50% actual. I el mateix passa amb el deute públic. Pel cas dels EUA, Richard Nixon, a inicis de la dècada de 1970, va deixar un deute públic d’1 bilió de dòlars (amb dotze zeros). Una dècada més tard, Ronald Reagan ja duplicava aquesta xifra i, actualment, el deute públic nord-americà supera els 20 bilions de dòlars i equival al 107% del PIB (!!). La política monetària actual és també hereva de Keynes. L’anglès, acèrrim enemic del patró or, va obtindre una victòria pòstuma quan Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar en or el 15 d’agost de 1971. S’obria la porta a l’etapa actual de moneda fiduciària, sense cap valor real, creada del no-res per les autoritats dominants i fonamentada només en la confiança de la seva acceptació social.

El control de la moneda i del crèdit per part de les elits politicofinanceres, que equival a fixar tipus d’interès artificialment baixos (fins i tot nuls), té efectes dràstics i molt rellevants sobre el conjunt de l’activitat econòmica. Gràcies a polítiques econòmiques diametralment oposades a les actuals, la crisi de 1920-21 es va poder resoldre ràpidament. No es va dubtar en aquells moments a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. En els moments actuals, però, el signe invariablement expansiu de les polítiques monetàries i fiscals obre nous escenaris i planteja molts interrogants. El pla per resoldre el crac del 1929, el New Deal de F.D. Roosevelt, es troba en revisió històrica i econòmica. En poques paraules, més que contribuir a la resolució de la crisi, el que va fer és aprofundir-la i allargar la recessió. També les mesures ultraexpansives actuals del Quantitative Easing no estan donant els resultats esperats. Comentàvem a l’article de la setmana passada la relació directa existent entre la creació de diners i la bombolla del deute públic o la inflació dels actius financers en els mercats borsaris.

El balanç dels estímuls monetaris i fiscals, superior a 25 bilions de dòlars, és decebedor. Per generar 1 dòlar de creixement, els països del G7 han arribat a gastar-ne 18, procedents dels bancs centrals, tot contribuint a un rècord de deute global del 225% del PIB. En termes de creixement, els EUA esperaven increments del PIB superiors al 4%, però només han crescut l’1,5% i el 2,3% els anys 2016 i 2017, respectivament. L’augment de productivitat, amb mitjanes del 0,6%, està molt lluny del 2% anterior. En general, tanta laxitud monetària contribueix a ajornar sine die les reformes estructurals que necessita urgentment el país. Les empreses, en un clima d’incertesa institucional, opten també per diferir la inversió productiva, malgrat disposar de finançament aliè abundant i barat. És un senyal significatiu comprovar com han incrementat la recompra d’accions pròpies i el repartiment de dividends entre els accionistes, al mateix temps que s’estanquen els resultats operatius i d’explotació. A nivell global, la política monetària ultraexpansiva contribueix a crear bombolles en els països emergents i desestabilitzar el seu model productiu. Amb un interès zero al primer món, els capitals especulatius financen qualsevol projecte, per esbojarrat que sigui, en els països en desenvolupament. Però quan l’interès comença a pujar als EUA i el deute públic nord-americà promet rendiments positius, aquests capitals abandonaran amb la mateixa facilitat els països emergents, deixant un rastre de destrucció darrere seu. El dèficit exterior i la pèrdua de divises obligarà els països emergents a depreciar la moneda pròpia, tot originant inflacions intenses, manca de recursos bàsics i privacions socials generalitzades. Amb la recuperació gradual dels tipus d’interès, les economies zombis entraran en agonia i la ranera de la fallida visitarà els governs i les empreses hiperendeutades que no han aprofitat aquest temps per despalenquejar-se i fer els deures. Aleshores hi haurà els plors i el cruixir de dents. I tothom haurà de recordar, una vegada més, que la impressió de diners no equival a viure millor ni a incrementar la riquesa d’un país.

Via: Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog