Category Archives: Actualitat

Es presenta la nova web de gestió documental de la Generalitat de Catalunya | Grup d’Arxivers de Lleida

El 12 de juliol passat, la Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni del Departament de Cultura de la Generalitat va presentar la seva nova pàgina web de gestió documental. El nou portal està dissenyat per als professionals del sector, però també per als ciutadans. L’objectiu és actuar de centre d’informació i de difusió dels Arxius Centrals Administratius (ACA) i del sistema de gestió documental que es coordina des del Departament de Cultura.  Vol desenvolupar una imatge de diversitat i riquesa de la gestió documental, aquest web també acull altres institucions públiques que no depenen directament de la Generalitat, com les administracions locals o les Universitats. Entre altres coses inclou eines i recursos en gestió documental com estàndards, normatives, manuals, estatals i internacionals. També vol ser en un espai de difusió dels projectes de gestió documental que impulsa la Secció d’Innovació Tecnològica i Gestió Documental del departament.

El més important dels projectes que es treballen actualment és l’anomenat ARESTA, Arxiu Electrònic Segur i Tramitació Administrativa, permet el tractament i l’arxivament de documents electrònics seguint les directrius establertes pel Protocol de gestió de documents electrònics i arxiu de la Generalitat de Catalunya, on es recuyen les condicions tècniques i organitzatives de classificació funcional, seguretat, accés i disposició dels documents administratius des de l’inici del procediment administratiu, per tal de garantir-ne l’autenticitat, la fiabilitat, la integritat i la disponibilitat futura, i fixa les directrius corporatives en matèria d’arxiu electrònic.

Via: Es presenta la nova web de gestió documental de la Generalitat de Catalunya | Grup d’Arxivers de Lleida

Anuncis

Bitcoin: bombolla o moneda del segle? | Jordi Franch Parella Weblog

Tots hem sentit a parlar del bitcoin. El bitcoin és un tipus de moneda virtual o diner electrònic creat el 2009 per algú que utilitza el pseudònim de Satoshi Nakamoto. Darrera d’aquest misteriós personatge s’amaga un programador expert en criptografia electrònica. A diferència d’altres monedes electròniques, el bitcoin no està produït per cap autoritat central amb protocols explícits, sinó pels ordinadors dels participants. Les compravendes no queden registrades en un ordinador central i la creació de bitcoins es decideix mitjançant uns protocols informàtics. A diferència de les divises tradicionals, el bitcoin no està controlat per un banc emissor, que pot imprimir quantitats il·limitades de diners, sinó que s’autogestiona i té un nivell limitat de monedes en circulació. Cada vegada que un ordinador d’algun participant aconsegueix solucionar un complex problema matemàtic es crea una nova moneda que pertany al propietari d’aquest ordinador. El sistema, global i descentralitzat, permet transaccions directes entre usuaris, sense intermediaris, que queden registrades en una base de dades pública. En teoria, amb el bitcoin es poden comprar productes a  Internet: des de cançons fins a llibres, passant per viatges o roba. L’objectiu és que acabi sent la moneda virtual per excel·lència amb la que es compri de tot a la xarxa. 

El cas és que el bitcoin ha cotitzat aquesta setmana per sobre dels 8.200 dòlars, assolint cotes màximes i revifant els dubtes per les possibles pèrdues que pot generar la seva volatilitat. Al llarg de l’any 2017 el valor s’ha disparat el 700% i el mercat del bitcoin es valora en uns 110.000 milions d’euros. Malgrat els perills de ser una bombolla, s’està guanyant el vistiplau d’inversors professionals, com el grup CME, el major operador de divises del món, preparat per realitzar operacions de futurs en bitcoin el proper mes. També Goldman Sachs explora el blockchain, la tecnologia base del bitcoin, per incorporar-lo a les seves operacions. És el bitcoin una bombolla? Un frau? O és una moneda amb futur capaç de plantar cara al totpoderós dòlar? Quan, durant segles i segles, s’utilitzava l’or com a moneda, l’oferta monetària depenia de l’explotació minera d’aquest recurs preciós. De manera semblant, la creació de bitcoins està subjecta a la resolució de complexos problemes matemàtics. La intenció és que, més enllà del 2022, l’oferta de bitcoins s’estabilitzi i esdevingui constant. Com el patró or, l’estabilització de l’oferta monetària té molts arguments a favor. Amb un dòlar (des)controlat per la Reserva Federal, el seu valor no ha fet més que decréixer. La creació incontrolada de la moneda erosiona el seu poder adquisitiu i, avui, es necessiten 100 dòlars per comprar el que valia només 1 dòlar l’any 1900. L’or, en qualsevol cas, no sent ni un accident històric ni una relíquia del passat, com deia John Maynard Keynes (les monedes fiduciàries actuals sí es poden considerar anomalies dins la història mundial), presenta prestacions molt superiors a les de qualsevol moneda virtual (i fiduciària).

Destacats economistes varen afirmar fa cinc anys, quan el bitcoin cotitzava a (només) 125 dòlars, que es tractava d’una enorme bombolla. Deien que multiplicar el seu valor per 12,5 en només un any era insostenible. La veritat, però, és que, cinc anys després, el bitcoin ha multiplicat el seu valor per 65,6! El preu s’ha disparat un 700% només amb el que portem de 2017. I amb independència de quan punxarà o de quin serà el seu preu en el futur, la veritat és que la curta vida del bitcoin ha generat enormes guanys per als que van confiar des del principi en la seva viabilitat. Qui hagués invertit 10.000 dòlars a l’octubre de 2010, quan la seva cotització era de 9 cèntims, avui acumularia més de 900 milions de dòlars! Això suposa una rendibilitat mitjana anual de 1.285.700%, en uns moments en què els bancs estan pagant interessos del 0%.

L’últim vincle de la moneda amb l’or es va trencar el 15 d’agost de 1971, quan Richard Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar. La nacionalització del diner ha generat crisis financeres periòdiques i recessions econòmiques, enormes explosions de deute públic i la pèrdua de poder adquisitiu de la moneda, l’expansió desenfrenada del crèdit i del sistema politico-financer. Així com la competència del mercat ens ha procurat més i millors béns i serveis, el monopoli públic de la moneda ha empitjorat tot el sistema monetari i financer. Malgrat els seriosos dubtes que planegen sobre el bitcoin (estabilitat de l’oferta, especulació, incerteses en la seva utilització a la xarxa, prohibicions per part dels Estats…), la moneda virtual ha introduït un mínim de competència i innovació en un camp, el monetari, reservat en exclusiva al monopoli del Banc Central. Sense soroll ni escarafalls, sense cap derogació de les lleis vigents ni decisions expresses dels òrgans de planificació central en l’àmbit monetari, la criptomoneda suposa una necessària competència al poder absolut del dòlar (i restants monedes fiduciàries).

Via: Bitcoin: bombolla o moneda del segle? | Jordi Franch Parella Weblog

Monopolis estatals | Jordi Franch Parella Weblog

La competència, això és, el procés de rivalitat per aconseguir els objectius, és una qualitat institucional necessària per al progrés i la llibertat d’una societat oberta i pròspera. Els seus principals enemics són els monopolis legals que detenten una posició de privilegi, no pas per mèrits propis, sinó pel suport del govern. El tracte de favor atorgat al monopoli és mútuament beneficiós per ambdues parts. Per part del grup social o empresa monopolista, la manca de competència significa l’obtenció de beneficis extraordinaris. Per part del govern, significa la compra de lleialtats (i vots) o la possibilitat d’accedir a una part de les rendes extraordinàries que acapararà el monopolista (participació en els consells d’administració). Naturalment, la part perdedora és el conjunt de la societat, ignorant i no conscient de la situació, desorganitzada i sense veu, que acaba suportant els majors costos. De monopolis legals n’han existit a totes les èpoques i nacions, encara que amb diferències notables. Espanya, gràcies a l’habilitat i astúcia dels Reis Catòlics en la política matrimonial dels seus fills, va aconseguir un imperi notable. Amb la suma dels territoris americans, després de l’arribada de Cristòfor Colom al nou món, un imperi mundial on mai no es ponia el sol. Les bases econòmiques, però, sempre varen ser molt febles. A diferència de l’imperi britànic, els espanyols mai varen ser partidaris de la llibertat comercial. En lloc d’establir un espai de lliure comerç i intercanvi, varen optar per una despietada extracció de rendes en règim de monopoli. La Casa de la Contratación de Indias, situada a Sevilla, va ser creada per centralitzar i controlar tot el comerç i la navegació amb els territoris d’ultramar. Exclosos en quedaven els catalans i aragonesos, valencians i mallorquins. El veto a comerciar amb les colònies duraria fins el 1788 (1765 a les Antilles), quasi tres-cents anys després del descobriment d’Amèrica, quan finalment Carles III decideix autoritzar-lo. La institució que es va utilitzar per adjudicar els indis als diferents conqueridors, per al treball de mines i camps, va ser la encomienda. Les condicions de treball eren duríssimes i, sovint, significava l’esclavitud o abjecta servitud. A les mines de mercuri de Huancavelica, al Perú, altament tòxiques, s’hi obligava a treballar nens en condicions tan infrahumanes que els pares els ferien intencionadament fins a deixar-los invàlids. Preferien tenir un fill invàlid, però viu, que un fill mort. Els missioners i juristes denunciarien els abusos i els excessos comesos.

Aquestes pràctiques monopolistes i desproporcionadament extractives no eren, per altra banda, cap novetat. La Corona obrava arbitràriament, repartint favors a uns i agravis a altres. Un cas representatiu va ser el conflicte entre agricultors i ramaders, agrupats els darrers en el poderós lobby de la Mesta. Els pastors guiaven els ramats de les pastures estiuenques als corrals tancats de l’hivern. La Corona n’obtenia impostos mitjançant el cobrament de peatges en llocs estratègics. També la venda de la llana, centralitzada monopolísticament a Burgos, proporcionava importants ingressos fiscals. Això va fer que els monarques, sempre àvids d’impostos, concedissin a la Mesta privilegis, com el dret de pas o el pasturatge en terrenys comunitaris. Els agricultors, perjudicats per la política dels governants, oferien productivitats baixíssimes. Amb la nefasta intervenció afegida de preus regulats màxims, l’agricultura va deixar de ser rendible i el camp es va despoblar. Castella va aconseguir la preeminència política amb poc temps, però també el declivi va ser ràpid. En el període que comprèn des de la mort de Felip II, el 1598, a la de Carles II, el 1700, es converteix en un país de segona categoria. Part de la plata extreta del nou continent s’hauria d’utilitzar per pagar les importacions de blat, necessàries per alimentar una població que blasma el treball i s’adelita amb l’ociositat. A moltes províncies hispàniques es desconeix, avui dia, no tan sols la revolució industrial, sino també l’agrícola.

I aquest fil històric el podem continuar fins el moment actual, amb l’èxode de moltes empreses que marxen de Catalunya i estableixen la seu social a Madrid, Alacant o Palma. Aquesta situació no s’ha d’interpretar com un afebliment de l’economia catalana. Les fàbriques i els treballadors continuen aquí. Abertis es trasllada. Però els peatges els continuarem pagant a Catalunya. O algú es pensa que es pagaran a Castella o Andalusia? La deslocalització industrial a territoris extremenys, per exemple, vàlida per rellançar la subsidiada economia d’aquest territori, ni s’ha produït ni es preveu. Tampoc s’ha d’interpretar com una pèrdua de recursos fiscals per part de la Generalitat. Les empreses paguen l’impost sobre els beneficis, que recapta íntegrament l’administració central, amb independència de la seva localització. Si es pagava a la hisenda central, es continuarà fent-ho. La hisenda autonòmica només deixarà d’ingressar una part poc important de l’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, per operacions societàries que no es faran en territori català. Aleshores, com s’han d’interpretar aquests moviments? Doncs en clau de regulació privilegiada. Si els nivells de facturació d’una empresa depenen del redactat del BOE, és normal que, davant la situació política actual, traslladi la seu social a la capital de l’imperi. Imperi que es va perdre, ja fa molts anys, precisament per les institucions extractives que concentren el poder en mans d’una elit reduïda que s’apodera, en benefici propi, de les rendes de bona part de la ciutadania. Imperi que es va perdre, ja fa molts anys, per la incapacitat de construir institucions inclusives que permetessin la participació de totes les persones i empreses en les activitats econòmiques i polítiques, tot promovent el talent, la creativitat i l’esperit emprenedor de la societat. Convé recordar-ho.

Via: Monopolis estatals | Jordi Franch Parella Weblog

S’ha superat la crisi? | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de hombre y mujer preocupados

Mentre que en l’escenari polític nacional es succeeixen els moviments i contramoviments d’altíssim voltatge que condueixen al proper referèndum de secessió de l’1 d’octubre, en l’escenari internacional es sol donar per fet la superació de la crisi financera que es va desencadenar fa exactament 9 anys. Concretament, el 14 de setembre de 2008 feia fallida el banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers i això marcava oficialment l’inici de la gran recessió. Com en el crac del 1929, l’exuberància irracional causada per les polítiques monetàries i creditícies molt expansives dutes a terme pels Bancs Centrals amb la connivència dels governs i el suport intel·lectual dels economistes keynesians i monetaristes, amb tipus d’interès artificialment reduïts, acabava malament. Acabava molt malament el 2008, el 1929 i en tantes altres dates en què punxava la monstruosa bombolla creada pels excessos monetaris i financers. Quasi una dècada després, les autoritats polítiques i financeres, amb el fariseisme complaent de bona part de l’acadèmia, ens anuncien amb cofoisme que la crisi s’ha superat. Per decretar la liquidació de la gran recessió no es fixen en el número d’ocupats, ja que els 20,5 milions de treballadors existents a Espanya el 2008 no es recuperaran fins més enllà del 2022, sempre considerant que es mantingui la creació d’ocupació i el creixement en xifres del 3% anual. No es fixen, naturalment, en el creixement perdut i que s’ha deixat de tenir en aquesta dècada. La quantitat de somnis frustrats, empreses que no han nascut, llocs de treball que no s’han creat i salaris que no s’han cobrat són senzillament irrecuperables. El principal argument utilitzat és que sí s’ha recuperat el nivell de PIB preexistent el setembre de 2008. Cert? Doncs no.

El PIB mesura el valor monetari dels béns i serveis finals produïts durant un determinat període de temps. La forma més senzilla i directa de mesurar aquest valor és a través dels preus de mercat, això és, el que els compradors han estat disposats a pagar a canvi d’aquesta producció. Ara bé, utilitzar els preus de mercat comporta dos inconvenients. El primer és que no disposem de preus de mercat per a tots els béns i serveis finals. Destacadament, això afecta els béns fabricats i tots els serveis proveïts per les administracions públiques. El segon, que els preus de mercat estan influïts pels impostos indirectes i les subvencions governamentals. Aquesta problemàtica afecta tres components del PIB: el valor afegit brut de les activitats immobiliàries, el valor afegit brut de l’administració pública (sanitat, educació…) i els impostos nets sobre la producció. El primer fa referència a l’estimació del càlcul de l’autolloguer dels propietaris de vivendes. Quan un llogueter paga una renda al propietari del pis, aquesta quantitat monetària forma part del PIB. En el cas d’un propietari que visqui a casa seva, l’Estat estima el “lloguer” que li correspon i ho incorpora al PIB total. Notem, per tant, que la compravenda d’un immoble suma en el PIB i que l’autolloguer, estimat subjectivament, també. Pel que fa als serveis públics prestats per l’administració o per entitats privades a càrrec de l’administració pública, la seva valoració es fa a cost de producció. Això vol dir que com més dotació pressupostària tinguin, més augmenta el PIB. Encara que alguns serveis siguin disfuncionals o improductius, el PIB incrementa automàticament amb la despesa pública. Gràcies a Keynes, que un ajuntament contracti una empresa per obrir els carrers i tornar-los a tancar es considera una activitat productiva que forma part del PIB. Finalment, els impostos nets sobre la producció, això és, nets de subvencions, són els impostos indirectes que graven el cost de producció dels béns i serveis finals. Quan l’IVA augmenta, per tant, el PIB també ho fa. La quantificació d’aquests increments ficticis del PIB, del 2008 al 2017, és la següent: els autolloguers augmenten en 4.430 milions, els costos de la sanitat i l’educació incrementen en 3.879 milions i els impostos nets ho fan en 4.568 milions. En total, un increment de 12.877 milions. En canvi, el valor afegit d’algunes activitats privades competitives ha disminuït. Per tant, tot plegat es redueix a un exercici de cuinar adequadament les dades per aconseguir el resultat que es desitja. ¿O no recorden quan, a la tardor del 2014, el PIB es va incrementar en més de 26.000 milions per l’estimació monetària de la prostitució i el tràfic de drogues? Considerant l’activitat privada, no és cert que s’hagi superat la crisi i calen encara més de dos anys per recuperar la producció agregada prèvia al 2008.

Altres motius de preocupació que amenacen el futur són l’excés i descontrol del deute públic (aquest s’ha de retornar amb interessos) i les conseqüències de l’expansió monetària o quantitative easing realitzada de manera conjunta i coordinada pels principals Bancs Centrals. Recordem que el programa de compra de deute públic del BCE, iniciat el març del 2015, supera els 2 bilions d’euros i que ha duplicat el balanç del banc emissor. Ha servit per narcotitzar l’economia i proveir finançament il·limitat a l’Estat a cost zero. Però tot arriba a la seva fi en aquesta vida, i Mario Draghi haurà de començar a retirar els estímuls monetaris a partir del proper mes d’octubre. L’increment del tipus d’interès (no oblidem que el 0% és una aberració econòmica sense precedents històrics) i la previsible revalorització de l’euro normalitzaran la situació, a costa d’empitjorar el superàvit exterior, i posaran al descobert els defectes reals que es tenien per virtuts enganyoses i imaginàries. També l’encariment del petroli, en una Espanya i Europa molt importadores de cru, restarà capacitat competitiva. La responsabilitat dels nostres destins, al final, recau sobre la productivitat del treball ben fet. Aquest és sempre un poderós avantatge competitiu. I la manipulació de les xifres del PIB o els estímuls fiscals i monetaris no el poden substituir.

Via: S’ha superat la crisi? | Jordi Franch Parella Weblog

Que Déu ens ajudi | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de envejecimiento de la poblacion

L’envelliment de la població és motiu de preocupació a Espanya i a molts països avançats. Se’l veu com un problema i, de fet, ja s’atribueix a aquest fenomen la decadència d’economies tan rellevants com la del Japó, en crisi secular des del 1990. Hi ha un ampli consens en què els esquemes de pensions, començant per les públiques basades en el mètode financer del “repartiment” seran les primeres víctimes de l’envelliment galopant de la nostra societat. Amb la caiguda sostinguda de la natalitat, senzillament no hi haurà prous cotitzants per pagar tants pensionistes. El dèficit actual de la Seguretat Social és de 20.000 milions, suficient per reduir a zero el fons de reserva aquest mateix any. En el 2050, les pensions s’hauran reduït entre el 40% i el 50%. Molt abans, concretament a partir del 2025, i sense necessitat de càlculs actuarials massa complicats, el sistema es tensionarà enormement. Només cal pensar que les primeres generacions del baby boom (1960–1975) començaran a jubilar-se l’any 2025. El nombre de pensionistes es dispararà sense que hi hagi un reemplaçament en el mercat de treball. No tinguem fe en els miracles econòmics, perquè es donen molt rarament, i mai sota governs negligents i corruptes. Apel·lar a increments extraordinaris de la productivitat, el ressorgiment sobtat de la natalitat o una immigració catàrtica és pura il·lusió, un simple autoengany. Serà necessari treballar més anys, incrementar la taxa d’ocupació femenina i reconvertir els aturats en actius productius, per accedir a pensions futures de pura subsistència.

L’envelliment també afecta el sistema sanitari, el mercat de treball i les prestacions socials de l’Estat del benestar. Menys del 30% de la població arribava als 65 anys l’any 1900. Avui, en canvi, hi arriba un 90%. L’edat equivalent als 65 anys dels nostres besavis es troba compresa avui entre els 81 i 91 anys. Poder viure més anys no és pas cap mala notícia, especialment quan la salut acompanya. Ara bé, la situació canvia radicalment si la creixent longevitat no va acompanyada de profundes reformes econòmiques, socials i sanitàries. Com competirem amb els països del sud-est asiàtic, tecnològicament avançats i demogràficament en expansió? Què serà de la innovació i l’emprenedoria en una societat envellida? I com ens adaptarem a l’economia digitalitzada i robotitzada amb treballadors en edat provecta?

Pel que fa al sistema sanitari, haurà d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties amb tot el que comporta de pluripatologia, plurimedicació, fragilitat i dependència. Amb més d’un milió de demències senils previstes pel 2025 i en un món amb recursos escassos, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. La prioritat ha de ser assegurar la millor salut per a la població. Amb més salut ens allunyem dels consultoris (menys despesa sanitària) i incrementem la productivitat (més ingressos). En qualsevol cas, sí caldrà transformar el model sociosanitari i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades a un model integrat i continu basat en l’atenció al pacient. No és sostenible, per exemple, que el servei mèdic d’urgències, un dels més cars del sistema, s’utilitzi per tractar una cefalea. No tenim infinits recursos. En un sistema públic i universal, qualsevol increment d’oferta sanitària, a preu zero, genera automàticament una demanda infinita. El (co)pagament dels serveis contribueix a racionalitzar el consum, mentre que la gratuïtat assegura la sobreutilització. Cal no oblidar la primera llei de l’economia.

Però cal tornar a les pensions, perquè serà el primer sector que explotarà sota el pes de la demografia. El Parlament suec va començar a debatre la possibilitat de retardar l’edat de jubilació fins els 75 anys i en la premsa generalista nord-americana ja es parla dels 80 anys. A l’últim comunicat de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) es preveu que les pensions no pujaran més del 0,25% anual fins el 2022, havent passat la despesa en pensions, entre 2007 i 2016, d’una mitjana del 8,4% del PIB al 10,7% del PIB. Quines mesures ha pres el govern en el tema de les pensions? Essencialment quatre: el retard de l’edat de jubilació als 67 anys; el canvi del període de càlcul de la pensió dels 15 als 25 anys; l’índex de revalorització de les pensions, que queda desvinculat del comportament de la inflació; i el factor de sostenibilitat, que calcula la prestació inicial tenint en compte l’esperança de vida. En aquestes circumstàncies, els guanys en longevitat i el que s’esperi viure de més sobre el que han viscut les generacions anteriors es descomptarà de la pensió inicial. La pensió mitjana actual de 1.050 euros mensuals quedarà reduïda a només 630 euros, import inferior als 664 euros de la renda garantida que promet el govern català, de manera irresponsable i contraproduent, per l’any 2020. Que Déu ens ajudi.

Via: Que Déu ens ajudi | Jordi Franch Parella Weblog

Ingressen a l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell els fons dels Ajuntaments de Vilanova de Bellpuig i Golmés. | Grup d’Arxivers de Lleida

El passat 15 de març de 2017 el conseller de Cultura, Santi Vila, el president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell, Josep Mª Huguet i els respectius alcaldes de les poblacions de Vilanova de Bellpuig i Golmés, Joan Trull i Jordi Calvís, van signar els corresponents convenis de cessió en dipòsit i règim de comodat dels fons documentals dels ajuntaments de Vilanova de Bellpuig i Golmés a l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell.

El fons de Vilanova de Bellpuig consta d’uns 100 metres de documentació datada entre 1861 i 2004 i el de Golmés assoleix uns 130 metres de documentació datada entre els anys 1576 i 2000. Tan aviat com sigui possible, ambdós fons rebran el corresponent tractament arxivístic, catalogació, instal·lació als dipòsits i posada a disposició dels investigadors i de la pròpia administració.

Amb l’ajut d’un tècnic d’arxiu i d’un auxiliar, assumits respectivament pel Departament de Cultura i pel Consell Comarcal del Pla d’Urgell, així com la col·laboració del personal dels mateixos ajuntaments es realitza el trasllat amb garanties de control i amb la supervisió necessària per tenir localitzable i recuperable qualsevol document en qualsevol moment, ja sigui a partir d’inventaris sumaris, o d’una ubicació provisional estratègica i concreta als dipòsits de pre-arxivatge.

El procés va començar fa uns anys, quan els llibres d’actes del ple ja es van posar a pública consulta a través del portal “Arxius en Línia” i es va elaborar la corresponent fitxa del Cens d’Arxius. Amb aquests dos ja són sis els municipis que han ingressat els seus fons a l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell, el qual aviat rondarà la xifra dels 1500 metres de documentació custodiada.

Paral·lelament al trasllat d’aquests dos fons, el dia 9 de maig el Ple de l’Ajuntament de Vila-sana, població famosa per l’estany que llinda amb el seu terme, ha acordat cedir en comodat el seu fons documental. Es tracta d’uns 70 metres de documentació, del 1933 al 2004. La raó d’aquesta cronologia és que el municipi de Vila-sana es va constituir per acord consistorial de l’Ajuntament de Castellnou de Seana adoptat en sessió de 26 de març de 1933. La part de terme objecte de segregació foren les Entitats Locals Menors d’Utxafava i Novelles. L’aleshores alcalde de Castellnou, Sr. David Cabestany, publicà l’edicte el 8 d’abril de 1933.

El tractament arxivístic del fons permetrà sistematitzar un sistema de gestió documental per a la documentació anterior al 2000, sistema que ja fa anys que funciona amb Mollerussa i Sidamon, així com ja s’està treballant en els casos de Castellnou de Seana i Linyola. Aquest sistema es concep com una eina que faciliti la gestió de documents que ja han exhaurit la vigència administrativa i s’eviti la pèrdua de documentació i d’informació.

Amb aquests fons ja són set els municipis que han confiat els seus fons documentals a l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell. Cal doncs, animar als responsables de la resta de municipis del Pla d’Urgell que encara conserven l’antiga documentació a fer cessions similars mitjançant el ple municipal, que és la decisió que obre la via de la tramitació de l’ingrés a l’Arxiu Comarcal d’aquest tipus de patrimoni, per tal de preservar-lo i posar-lo a disposició dels ciutadans, en una infraestructura moderna i especialment concebuda per aquesta finalitat, la qual té l’avantatge de ser a molt poca distància d’on precisament aquest patrimoni ha estat creat i generat.

Via: Ingressen a l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell els fons dels Ajuntaments de Vilanova de Bellpuig i Golmés. | Grup d’Arxivers de Lleida

Gran Reserva | HISTÒRIESDEMAR

Entre l´Illa Grossa de Banyuls i la platja de Perafita de Cervera es troba la Reserva Marina de Cervera – Banyuls. Al cor de la Costa Vermella, aquest espai ha estat pioner en la conservació del medi marí arreu dels països catalans.

La Costa Vermella és el tros de litoral rocós que correspon als contraforts de les Alberes quan aquesta serralada cau fins al mar. S’estén al llarg de 20 km, entre el Racou, al sud d´Argelers i el Cap de Cervera, formant un litoral abrupte, molt retallat, farcit de penya-segats i de petites cales d´una gran bellesa. Al llarg de tota aquesta costa hi ha un conjunt de pobles força pintorescos: Cervera, Banyuls, Port Vendres i Cotlliure. A més de la mateixa Reserva Marina, al llarg de la Costa Vermella hi ha d´altres paratges molt interessants com ara: les roques del Racou, el Cap Bear, la badia de Paulilles, el Cap d´Ullastrell, el Cap de les Abelles o la cala de Terrimbau entre d´altres.

Perímetre de la Reserva Marina de Cervera-Banyuls i les zones de protecció

La Reserva Marina va ser creada al 1974 degut a l´impacte que estava produint en aquesta zona el turisme de masses i la pesca. Ocupa una superfície de 650 Ha i té més de 6 km de costa. El seu objectiu principal era la protecció dels fons marins i la seva flora i fauna, d’ençà de la seva protecció els paratges submarins i els seus sistemes naturals s´han recuperat moltíssim.

La Reserva Natural presenta dos nivells de defensa: la zona de protecció i la zona de protecció reforçada. La primera ocupa gairebé tota la superfície de la reserva. Aquí hi ha algunes activitats que són autoritzades com ara la pesca esportiva o la immersió sense fusell. La zona de protecció reforçada es troba al voltant del Cap Rederis. Aquí qualsevol tipus de pesca o immersió està prohibida.

La millor manera de descobrir la reserva es en Caiac de mar

Entre els objectius de la reserva hi ha; conservar els hàbitats originals i la seva diversitat específica, controlar les activitat humanes per fer compatible la freqüentació humana amb els objectius de conservació del patrimoni natural, fer un seguiment a llarg termini dels diversos ecosistemes per tal de comprendre el seu funcionament i l´impacte del canvi climàtic, tenir un interès pedagògic i cultural per a sensibilitzar els visitants i participar en el manteniment de les activitats dutes a terme dins de la reserva.

La biodiversitat d’espècies marines és molt elevada. Més de 1200 espècies d´animals i unes 500 de plantes han estat descrites dins la Reserva. Pel que fa a la fauna els grups més ben representats són els mol•luscs, especialment els cargols i les petxines. També són destacables els esponges, els cucs poliquets i evidentment els peixos. El paisatge submarí de la reserva és molt diversificat i tots el seus ambients han estat classificats com a hàbitats d’interès comunitari en el marc de la directriu europea Natura 2000.


L´ancoratge està prohibit per a salvaguardar els herbeis de posidònia

La zonació litoral està molt ben estructurada i els diversos horitzons ( supralitoral, mediolitoral, infralitoral i circalitoral) estan molt ben constituïts i formats per espècies indicadores d´una bona qualitat ambiental. Cal destacar especialment la cornisa de “trottoir” (Lithophyllum byssoides). El trottoir es un suport físic amb múltiples galeries i cavitats on s´hi desenvolupen nombroses espècies tant animals com vegetals que configuren un ambient amb una enorme biodiversitat. També és molt interessant l´horitzó format pel pèl sauper (Cystoseira mediterranea i Cystoseira compresa). Els herbeis de Posidonia oceanica i Cymodocea nodosa també són abundants, especialment als fons sorrencs de les badies i de les platges. A la zona circalitoral s´hi desenvolupa el coral•ligen on encara es possible trobar-hi corall vermell (Corallium rubrum) que dona nom a aquesta costa. Aquesta modesta versió mediterrània dels esculls tropicals està format per bioconstruccions d´algues calcàries i d´altres organismes. Aquest hàbitat està molt ben desenvolupat en la reserva, sobretot en els llocs on els corrents marins que transporten nutrients són més forts. El coral•ligen forma gran quantitat de fissures i cavitats on s´hi desenvolupen i s´hi refugien nombroses espècies de formes i colors molt vius i el corall vermell n´és el rei d´aquest ambient.

 

Via: Gran Reserva | HISTÒRIESDEMAR

Es publica la llista amb el nom de les víctimes del franquisme | Grup d’Arxivers de Lleida

El Parlament de Catalunya  el passat 4 de juliol va aprovar la llei 11/2017  de reparació jurídica de les víctimes del franquisme en el seu únic article es nega el caràcter legítim dels tribunals dels tribunals i
dels procediments i els consells de guerra que van ser instruïts a Catalunya des del  5 d’abril de 1938 fins al desembre del
1978 per l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de Guerra de la IV Regió Militar i en conseqüència l’anul·lació de les sentències emeses per aquests òrgans. La Llei inclou una disposició final en la que s’autoritza a l’Arxiu Nacional  de Catalunya   a elaborar i fer pública la llista de les persones afectades per aquestes sentències.

En compliment d’aquesta llei l’Arxiu Nacional de Catalunya ha publicat a la seva pàgina web l’índex dels noms i la resolució, això ens ha donat la possibilitat de conèixer les persones que es  van veure sotmeses a un procediment judicial de jurisdicció militar  durant la dictadura franquista. Les víctimes són presentades per ordre alfabètic i en cada relació s’explica el tipus de procediment, el número de causa, la data d’obertura de la causa, la data de fermesa de la sentència o resolució, la pena imposada i, si és el cas, l’indult demanat. També s’especifica les persones que van ser executades.

La llista de noms conté fins ara 66.590 víctimes, homes i dones de diferent edat, origen i  condició social que van ser jutjades i condemnades per la seva ideologia, per la seva actuació durant la República i per la seva resposta al cop d’estat de Franco. La reacció de la ciutadania ha estat immediata, els que ja coneixien que en aquesta llista hi tenien algun familiar s’han vist sorpresos de la quantitat d’afectats; altres que no sabien que alguns dels seus familiars havien estat afectats per la repressió franquista, la curiositat els ha portat a descobrir-lo.

El projecte és que  l’índex de noms, que s’anirà actualitzant i ampliant amb les dades que puguin aportar noves investigacions, pugui donar accés al contingut dels expedients fins allà on sigui possible per tal que també es pugui difondre.

La reacció de la ciutadania i els medis de comunicació a la publicació d’aquesta informació ens parla de la necessitat que la informació cal que sigui oberta i que els arxius com a eines de gestió documental són garants de l’accés a la informació i per tant de drets i memòria

Podeu consultar la llista aquí

Via: Es publica la llista amb el nom de les víctimes del franquisme | Grup d’Arxivers de Lleida

No sortiu amb lletjos o rucs. Festegeu amb macos o intel·ligents

No sortiu amb lletjos o rucs. Festegeu amb macos o intel·ligents

Una altra destrossa duta a terme pel castellà: sortir en comptes de festejar. A la frase El Josep surt amb la Maria, on són l’expressivitat i la funcionalitat?, a part de la genuïnitat, clar. Què vol dir, que el Josep surt a comprar amb la Maria però sense que hi hagi cap relació especial entre ells…? En canvi, El Josep festeja amb la Maria, vol dir que el Josep és el xicot de la Maria o que la Maria és la xicota del Josep, vol dir que hi ha una relació amorosa entre ells; no hi ha ambigüitats. Fins i tot amb aquesta paraula genuïna podem expressar idees de la vida moderna, que amb la paraula (o en aquest cas, el significat) manllevada del castellà -llengua que sol ser tan inexacta i ambigua…- no podem pas expressar. Per exemple: El Josep festeja amb la Maria però surt a passejar amb la Rosa, que vol dir que el Josep té una relació amorosa amb la Maria, però a aquesta no li agrada gens sortir a passejar i per això el Josep surt a passejar amb la Rosa -perquè la Maria no és gelosa i modernament es permet-. Us imagineu la frase El Josep surt amb la Maria però surt a passejar amb la Rosa…?

Jordi Borràs Alabern

El Monestir de les Avellanes i el Palauet de la Muralla de Balaguer col·laboren en la catalogació de la biblioteca | Monestir de les Avellanes

El Palauet de la Muralla de Balaguer i l’Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes, col·laboren en la catalogació de la biblioteca antiga. Els fons bibliogràfic de la biblioteca del Palauet de la Muralla està format per llibres dels segles XVI-XIX. La majoria d’aquests exemplars provenen de l’antiga biblioteca del convent de Sant Domènec de Balaguer on s’hi trobava una part de la Biblioteca antiga del Monestir de les Avellanes espoliada i disgregada arran de la desamortització de Mendizábal.

Ara amb el doble objectiu de salvaguardar l’actual biblioteca de la Casa Tarragona i de reconstruir virtualment l’antiga biblioteca del Monestir de les Avellanes, que havia comptat amb més de 5000 volums, les dues entitats col·laboren per catalogar el fons bibliogràfic d’aquesta històrica casa de la capital de la Noguera.

La feina de catalogació s’ha iniciat tot just fa un mes i des de la Casa Tarragona i el Monestir de les Avellanes, i es fa amb el Catàleg “Libri” catàleg en línia dels Maristes.

La intenció de l’Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes és continuar els treballs de recerca de l’antic fons bibliogràfic de la seva biblioteca, i de col·laborar amb les entitats que avui custodien part d’aquest fons bibliogràfic, per tal de reunificar-los de forma virtual i facilitar-ne l’accessibilitat i la consulta. (vegeu la notícia a Balaguer TV o prement damunt de la imatge)

Via: El Monestir de les Avellanes i el Palauet de la Muralla de Balaguer col·laboren en la catalogació de la biblioteca | Monestir de les Avellanes