Category Archives: Catalunya

L´enterrament de la sardina | HISTÒRIESDEMAR

enterrament de la sardina és l´acte que clou el carnaval i dona pas a la quaresma i té lloc el dimecres de cendra. Aquest dia acaba el temps de disbauxa del carnaval per donar lloc a l´abstinència i a la penitència de la quaresma. Els orígens d´aquesta festivitat són un xic confosos. A molts pobles i ciutats es celebrava la finalització del carnaval amb un berenar que simbolitzava la fi de la gresca i de l’abstinència carnal.

Actualment estem assistint a un enterrament de la sardina molt més real. De la mateixa manera que amb el carnaval, en aquest cas la disbauxa al llarg de tots els anys d´opulència ha portart a la penitència el sector pesquer. Les captures de sardina i de seitó no deixen de disminuir any rere any i la flota de teranyina de la nostra costa ho està passant magre.

Una de les darreres esperances d´aquest sector està centrat en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix els afloraments més importants que fertilitzen les capes superficials d´aigua, augmenten la productivitat del mar i en conseqüència els nivells intermedis de la xarxa tròfica, on es troba la sardina. En condicions normals, aquesta successió de fets porta a la renovació d´aquet recurs.

La relativa sort de tot plegat és que la recuperació de les poblacions de petits pelàgics pot ser més o menys ràpida sempre i quan l’única raó en la disminució d´aquestes espècies sigui la sobreexplotació que estan patint. En aquest cas, amb una política de vedes estricta es podria retornar fàcilment el recurs als nivells òptims. Malauradament les dades que es tenen fins ara fan pensar que a més de la sobreexplotació hi hauria d´altres causes sobre els quals no es possible incidir i que estan relacionades sobretot amb el canvi climàtic.

Des de l´any 2008, les captures de sardina a la nostra costa han disminuït un 86 %, cocretament al litoral tarragoní. A més, els exemplars capturats són cada vegada més petits. La sardina no arriba a la maduresa sexual fins que assoleix 13 cm de longitud, mentre que la talla mínima legal és de 11 cm, en aquest cas, la legislació vigent no ajuda gens a la recuperació del sector.

A les nostres aigües, les sardines “de bona mida” gairebé han desaparegut, les poblacions actuals les formen bàsicament exemplars immadurs que són l´objectiu de les captures de la flota d´encerclament.

L´augment de la temperatura de l´aigua derivat de l´escalfament global fa avançar l’època de reproducció de l´espècie i disminueix les seves postes.

La única solució a aquest desastre, si no volem assistir a un veritable enterrament de la sardina, passaria per establir vedes estrictes i desenvolupar plans de cogestió que impliquin a pescadors, a la comunitat científica i a les entitats conservacionistes.

La tradició catalana representa a la quaresma com una vella amb set cames que simbolitzen les set setmanes que dura aquest període. La vella quaresma es representa a més amb una penca de bacallà a la mà. La quaresma es també temps de bacallà, això però és una altre històriademar.

Via: L´enterrament de la sardina | HISTÒRIESDEMAR

Anuncis

la DaDa: El diari digital de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya | Grup d’Arxivers de Lleida

En un moment en que les eines que fins ara ens servien per comunicar i comunicar-nos sembla que s’estan redefinint o fins i tot desapareixent apareix una de nova La DaDa en format de publicació digital i després d’un temps llarg de reflexió sobre si un butlletí en format paper (o PDF) era prou útil i engrescador per justificar tot l’esforç que requeria la seva publicació periòdica. És una nova forma més dinàmica de presentar els continguts, adaptada als temps i més en consonància amb la resta d’informació i continguts que ens arriben d’altres àmbits. És cert que a alguns els obligarà a adoptar nous hàbits en la lectura (no es pot subratllar!), però ho podem compartir, extractar i comentar a través de les xarxes socials generant d’aquesta forma debat i per tant augmentant el coneixement, però sobretot el fet de compartir ens ajuda a difondre i a compartir amb els no professionals idees i inquietuds i per tant fer més propers tant els arxius com la feina de les persones que hi treballem. És una bona fórmula per poder fer realitat tot això el perfil de twitter creat @laDaDa_AAC que permetrà una interacció més directa entre lectors i autors.

És cert que aquest “primer número” no ha provocat gaire enrenou a les xarxes, a pesar d’una editorial compromesa i punyent amb l’actualitat com és la deriva que sembla que ha pres el legislador i el Govern espanyol per a posar encara més difícil l’accés a la documentació i als arxius. L’article de la Marta Munuera Els sistemes que volem  tampoc no pot deixar indiferent a ningú, des de la primera pregunta que és d’aquelles que ens fa venir mal d’estómac i mirar cap al cel fins i tot a aquells més agnòstics. A més hi ha articles amb experiències interessants com el que recull la de la Xarxa d’Arxius Municipal (XAM) o el “recull bibliogràfic” que sempre eixampla els nostres coneixements i que de vegades fins i tot ens permet forçar les costures d’aquell vestit professional (bata?) que de vegades ens queda una mica just.

Augurem un llarg recorregut al concepte encara que el format (o la imatge) canviarà molt més ràpidament que en tots aquests anys ho ha fet el butlletí de l’Associació, perquè els temps són uns altres, tot canvia molt ràpid i la nostra professió ens exigeix estar atents.

 

Via:  la DaDa: El diari digital de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya | Grup d’Arxivers de Lleida

La Biblioteca Figueras i el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República | Blog de la Biblioteca del Pavelló de la República

Avui us volem parlar del Centre d’Estudis d’Història Contemporània – Biblioteca Josep M. Figueras. Segurament molta gent no sap que els fons d’aquest centre formen part de la nostra biblioteca i arxiu. Per aquest motiu volem recuperar la seva història i explicar-vos-la.

L’any 1967, Josep Maria Figueras i Bassols (1928-1994), empresari i polític català,  fundà una biblioteca d’ús privat destinada a conservar tot tipus de documentació sobre la història catalana del segles XIX i XX.


Bust de Figueras obra de l’escultor Josep Maria Subirats

Figueras, autor de diversos llibres com ¿Qué es el capitalismo? (1976), Catalunya com a exemple (1977) i De El capital al capitalismo (1980), es dedicà inicialment al sector immobiliari i, més tard, a diverses branques econòmiques (químiques, informàtica, financeres, etc.). Fou promotor del partit liberal Acció Democràtica (1976) i la Lliga Liberal de Catalunya (1977). Entre 1979 i 1991 fou president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona entre d’altres.

Quatre anys més tard, aquest mecenes barceloní, decidí ampliar i potenciar la seva biblioteca privada; naixia així el Centre d’Estudis d’Història Contemporània, institució dedicada fonamentalment a l’organització, classificació i catalogació del seu fons documental però també a la producció intel·lectual.

Per poder atendre aquesta doble activitat, el Centre d’Estudis d’Història Contemporània es dotà d’un nou organisme, el Consell Assessor, encarregat d’assessorar la direcció en la política d’adquisicions i de decidir els ajuts de treball que s’havien d’atorgar i es traslladà a un local més ampli, que s’inaugurà l’abril de 1972 al carrer Numància 101-105 de Barcelona.

L’any 1976, amb l’inici de la democràcia, el Centre d’Estudis d’Història Contemporània sortí de la situació de semiclandestinitat en la que havia viscut i, com a conseqüència, intensificà el seu ritme de creixement en tots els sentits: adquisicions, exposicions, publicacions, etc.

El desembre de 1978, Josep Maria Figueras donà a la ciutat de Barcelona el fons documental del centre creant la Fundació Figueras-Centre d’Estudis d’Història Contemporània, amb la qual cosa el que fins aleshores havia estat una biblioteca privada o d’un ús molt restringit es convertí en una biblioteca oberta a tots els interessats en la història contemporània del país.

El mes de desembre de 1979 es va inaugurar un nou local, situat al carrer Marquès de Sentmenat 35-37, dissenyat especialment per ser biblioteca amb una sala amb 50 punts de lectura que custodiava també materials diversos, com cartes, manuscrits, postals, bitllets, cromos, segells, adhesius, ensenyes, etc., i dels que destacaven la col·lecció de més de cinc mil cartells polítics, així com el fons de la Casa Amèrica de Barcelona.

Aqui en teniu unes imatges:

 

Via:  La Biblioteca Figueras i el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República | Blog de la Biblioteca del Pavelló de la República

Hi ha encara platges verges? | HISTÒRIESDEMAR

A l´hora de valorar la qualitat de les nostres platges es fan servir uns criteris gens ambientals i gairebé sempre es té més en compte l´artificialització i els serveis que ofereix que no pas el seu valor natural i paisatgístic. Les banderes, els guardons i les estrelles no reflecteixen gens els elements naturals que pugui tenir una determinada platja per a ser considerada com a verge. Però que és una platja verge? Hi ha realment platges verges a Catalunya?

Cala Tavellera al Cap de Creus

Com indica el seu nom, una platja verge és aquella que conserva intactes els seus valors naturals i on no hi ha hagut pràcticament cap intervenció humana que hagi pogut alterar el medi. Sota aquestes premisses, és evident que no resta cap platja verge en tot el litoral català. Com a molt trobem indrets més o menys ben conservats i que podem arribar a qualificar com a platges verges. Aquestes són platges de difícil accés, sense cap mena d´urbanització al seu entorn i que conserven encara elements naturals característics d´aquest tipus d´ambients.

Malauradament la legislació que regula el litoral: llei de protecció i ús sostenible del litoral del 2013, busca més el rendiment econòmic i la seva explotació que no pas la protecció dels espais naturals del medi litoral i per tant no ajuda gens ni mica a protegir els pocs elements naturals que encara resten.

PLatja de Vallpresona entre Tossa i Sant Feliu

La principal amenaça que pateixen aquests indrets, més o menys ben conservats, rau en la pressió urbanística i les requalificacions de la tipologia de sòl per desenvolupar activitats econòmiques de gust dubtós. Aquest darrers anys hem assistit perplexos a aquesta pràctica que creia ja caducada. En un altre ordre de coses, l´elevada pressió que pateixen aquests indrets des del mar per part de les embarcacions d´esbarjo és un problema cada vegada més gros i on l´administració sembla no tenir recursos per a regular aquesta activitat.

Amb aquesta premissa l´entitat Ecologistes en Acció de Tarragona i l´Ebre ha creat el distintiu “platges verges” que atorga de manera anual. Aquest reconeixement té un doble objectiu, per un costat es premia l´esforç dels municipis en la seva tasca per la conservació del medi i per altra banda es valora l´estat natural de les platges candidates.

Cala Estreta a Palamós

El principal problema d´aquest reconeixement és que, malgrat que els premis són oberts a totes les platges del litoral català, de facto només s´hi presenten municipis del litoral tarragoní, de les terres de l´Ebre i del sud de Barcelona. Caldria doncs rellançar aquest reconeixement perquè fos efectiu al llarg de tota la costa catalana per poder valorar també les platges de la Costa Nord de Barcelona i de la Costa Brava on hi hauria també espais susceptibles a ser reconeguts.

A Catalunya, malgrat l’elevadíssima pressió que pateix la franja costanera queden encara alguns paratges més o menys inalterats amb un alt valor ecològic i paisatgístic. Si hagués de fer una selecció de les mateixes, segurament triaria: La platja del Trabucador i la platja del Fangar al Delta de l´Ebre; La Platja de l´Estany Podrit i la Cala de l´Ilot entre l’Ametlla i l´Ampolla; Cala Fonda o Waikiki a Tarragona; La platja dels Muntanyans a Torredembarra; La platja de Vallpresona a Tossa; Platja Castell i Cala Estreta a Palamós; La Platja Fonda a Begur. Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Montgrí i Cala Canadell, Cala Portaló i Cala Tavellera al Cap de Creus. Aquesta és la meva tria.

Via: Hi ha encara platges verges? | HISTÒRIESDEMAR

Cercabib: Eina única de recuperació d’informació al CRAI de la UB | Blog del CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació

 

Després d’un període de prova, el CRAI de la Universitat de Barcelona posa en funcionament, de manera definitiva i amb totes les seves prestacions, la seva nova eina de recuperació d’informació: Cercabib. Durant aquest temps de prova, hem rebut un gran nombre d’aportacions que intentarem implementar, en la mesura del possible, en un futur proper. Aprofitem per agrair-vos a tots la vostra col·laboració. Mantindrem l’enquesta encara uns mesos a fi que pugueu seguir fent suggeriments.

Cercabib permet cercar des d’un únic punt i de manera simultània, a tots els recursos d’informació del CRAI al marge de suport, tipologia o ubicació del recurs: Catàleg; bases de dades, llibres electrònics i revistes electròniques (antic ReCercador); i dipòsits digitals de la UB. Aquesta innovació permet millorarel procés de trobar la informació i també incrementa la visibilitat de tots els recursos del CRAI. D’altra banda, si així ho desitgeu, podeu consultar el Thesaurus i altres eines de cerca des de la interfície del Cercabib.

Podeu accedir a Cercabib, a partir d’ara eina principal i única per buscar informació al CRAI de la UB, des de la pàgina inicial del Web del CRAI.

Teniu a la vostra disposició una presentació per ajudar-vos a entendre com funciona Cercabib, i trobareu ajuda puntual a tots els CRAI Biblioteques.

Cercabib és fruit del treball col·laboratiu de les biblioteques universitàries del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC), en un projecte de sistema compartit que implica, entre altres actuacions, la implementació d’una eina de descoberta i recuperació de la informació que indexi conjuntament els catàlegs, els repositoris digitals i els recursos electrònics.

Via:  Cercabib: Eina única de recuperació d’informació al CRAI de la UB | Blog del CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació

La costa de Begur | HISTÒRIESDEMAR

Sens dubte un dels indrets més agrestes de tota la Costa Brava és el tram de costa al voltant del Cap de Begur. Entre la Platja Fonda o platja del Mar Pi i fins a la platja de l’Illa Roja, en total gairebé deu quilòmetres de costa abrupta, de penya-segats imponents i tot presidit pel majestuós Cap de Begur.

<style=”text-align: justify;”>A escala geològica es tracta d’una unitat formada per materials cambrians amb trets diferencials amb els seus trams veïns: al nord la platja de Pals amb materials quaternaris i al sud els penya-segats de tonalitats ataronjades formats per granodiorites.

La Costa de Begur és la més Brava de tota la Costa Brava

Aquesta Costa té també una història molt relacionada amb la seva riquesa mineral. En aquest bocí de Costa Brava s’hi va desenvolupar entre finals del S. XIX i principis del S. XX, una activitat minera remarcable per a l’extracció bàsicament de mineral de ferro especialment, però també d’altres minerals. La poca rendibilitat dels jaciments i la inaccessibilitat d’aquest territori per terra va fer que les explotacions mineres acabessin sent abandonades. Avui, les restes d’aquestes antigues explotacions encara es poden veure, algunes d’elles gairebé “a pet d’ona”.

La toponímia de la zona ens evoca a aquest passat relacionat amb la mineria: Rec dels Fanguejadors, Ses Mines, Ses Mines de Plom, Cova des plom entre d’altres. En aquesta costa la toponímia també ens recorda les dificultats que han tingut els navegants i els pescadors: l’Illa de Mal Entrar, Sa Nau Perduda, Es Foraió Negat o S´Encalladora en podrien ser exemples.


El majestuós Cap de Begur és el límit meridional de la tramuntana

El tram comença a la Platja Fonda, una vegada desapareixen els materials geològics de tonalitats ataronjades. La platja Fonda és un paratge rodejat de parets verticals de color gris plom i amb la sorra fosca que li dóna un peculiar encant.
Poca abans del Cap de Begur trobem Es Falcó, també anomenat Sa vinya Espatllada. L’indret és espectacular, els penya-segats, aquí extra plomats, sembla talment que s´hagin de col•lapsar en qualsevol moment. El nom, fa referencia a les restes de parets seques sobre les quals s’hi cultivava la vinya.

Travessat el Cap de Begur, la costa s’obre a la tramuntana. El Cap de Begur, de silueta vertical, és precisament el límit meridional d’aquest vent en l’àmbit litoral. Just darrere del cap, a la base dels impressionants penya-segats de més de cent metres d’alçada s’hi troba Es Degotís on les filtracions d’aigua fan caure una refrescant dutxa gairebé tot l’any. Aquí també és possible visitar Sa Falquerina, una cova d’enormes dimensions on hi havia hagut unes espectaculars estalactites que algú va decidir d’endur-se a casa seva.

A partir d’aquest punt el litoral continua fins a la badia de Sa Tuna on la costa és retallada, amb bastants illots. Sa Tuna comença en la punta d’es Plom i la badia es divideix en dues platges excel•lents, la primera, Sa Tuna i a continuació el paratge d’Aiguafreda.

Sa Falquerina molt aprop de Es degotís

A l’extrem de llevant de la badia de Sa Tuna, hi trobem Cap sa Sal, un dels desastres urbanístics més lamentables de tota la Costa Brava i que, de la mateixa manera que es va fer amb el ClubMed del Pla de Tudela, s’hauria de fer en aquest indret. El complex turístic primer un hotel i avui apartaments de luxe es va construir a sobre d´una de les explotacions mineres més populars de la zona, la Mina Francisqueta.

Després del Cap Sa Sal trobem la Reserva Marina de Ses Negres, unes formacions rocoses i illots d’aquesta tonalitat amb una elevada biodiversitat. La reserva compren les aigües entre el Cap Sa Sal i la punta Ventosa.

Poc abans d’arribar a Sa Riera, molt a prop de la punta de la Creu es poden observar encara restes de galeries que s’explotaven des del mar en condicions bastant precàries. Un cop abandonada l’explotació les galeries van servir per al contraban.

Sa Riera era antigament una platja era molt cobejada pels sardinalers per la riquesa de les seves aigües. Després de Sa Riera i la punta Espínula, abans d’iniciar-se la platja de Pals, s’hi troba la platja de l’Illa Roja. Aquí els colors predominats són el roig i el negre i encara es pot veure les restes d’una explotació minera.

Via: La costa de Begur | HISTÒRIESDEMAR

Adéu a la pesca artesanal | HISTÒRIESDEMAR

Assistim perplexos a un dels fets més tristos de la història de la relació entre l´home i el nostre mar: la desaparició de la pesca artesanal. Una conjunció de causes són les responsables d´aquest penós moment que estem vivint. Nissagues de pescadors estroncades, antics pescadors reconvertits en restauradors, en treballadors nàutics, en patrons de iots d´esbarjo,…

La pesca artesanal és aquella que es realitza amb petites embarcacions, de menys de deu metres d´eslora. La tripulació és molt reduïda sovint una o dues persones que feinegen a prop de la costa amb diversos arts i ormeigs molt selectius i força respectuosos amb el medi que poden variar segons l´època de l´any i l’objectiu de la pesquera. L´esforç pesquer invertit en aquest tipus de pesca sol ser bastant baix en comparació amb la pesca semi-industrial i industrial.

Al port d´Arenys la perdua d´embarcacions artesanals ha estat considerable

A nivell personal posaria dins de l´etiqueta de pesca artesanal, allò que l´administració anomena “arts menors” i el palangre de fons. En aquest grup no s´inclouria ni l´arrossegament ni l´encerclament que es podrien considerar activitats pesqueres semi-industrials. És a dir: palangres, tresmalls, soltes, boniteres, nanses, sonseres, poteres, cadups,… serien modalitats de pesca incloses en la pesca artesanal.

En els darrers deu anys, la flota d´artesanals a Catalunya s´ha reduït gairebé un 50%. A l´any 2007 a Catalunya hi havia 756 embarcacions que es podien considerar artesanals mentre que, el 2017 només n´hi ha 398. S´han desballestat o abandonat 358 barques artesanals en aquests deu anys.

Evolució del nombre d´embarcacions artesanals en els darrers 15 anys. Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la DARPA.

Aquesta pèrdua, a més de la desaparició de llocs de treball, té d´altres derivades com per exemple la pèrdua de consciència pel “peix de temporada” o bé la progressiva pèrdua de diversitat d’espècies a les llotges i als taulells de les peixateries i en conseqüència, la uniformització en els hàbits de consum de peix. En el mateix sentit, es podria relacionar la desaparició d´aquest tipus de pesca amb la pèrdua de la capacitat de competència de les llotges de peix que poden acabar convertint-se en entitats residuals i amb poc interès pels majoristes que ja troben allò que cal en els mercats centrals de peix .

Dismninució de la flota d´artesanals. Font Elaboració pròpia a partid ede dades del DARPA

En un altre sentit, la pèrdua de pescadors artesanals amenaça de produir una greu pèrdua en el patrimoni mariner de casa nostra. Fins fa ben pocs anys la transmissió de l´ofici passava de pares a fills. Avui, aquestes darreres generacions de pescadors artesanals trobaran estroncada aquesta transmissió. La pesca artesanal és molt més que un conjunt d´arts i ormeigs. És una manera assenyada d´entendre la pesca amb una relació respectuosa amb el medi natural.

Aquesta crisi del sector pesquer no afecta només a la pesca artesanal, tanmateix la flota d´arrossegament i la d’encerclament també han vist reduïts els seus efectius. En aquest casos però, els desballestament no ha representat una disminució rellevant en la potencia total de les barques i en conseqüència l´esforç pesquer i la pressió sobre el medi continua sent semblant.

Però, com s´ha pogut arribar a aquesta situació? Les raons són molt variades i els seus efectes són sumatius. La sobrepesca, especialment per part dels arts semi industrials com ara l´arrossegament, la contaminació marina, el canvi climàtic i la pèrdua de la fertilitat de les aigües i en conseqüència la disminució de la producció primària són les quatre grans causes d´aquest desgavell.

Via:   Adéu a la pesca artesanal | HISTÒRIESDEMAR

Guia per a les persones que volen fer una recerca a l’arxiu per primer cop | Grup d’Arxivers de Lleida

Moltes persones tenim la història com afició, o en un moment concret de la nostra vida sentim la necessitat de recuperar la memòria d’un esdeveniment o d’una època concreta i com es va viure a la nostra comunitat, al nostre barri, al nostre poble… És aquell moment del ‘això és prou interessant, algú ho hauria d’escriure’ i tot seguit en un impuls decidim ‘això ho escriuré jo’.

També n’hi ha estudiants de batxiller o universitaris que un dia a classe el professor o la professora diu que cal fer un treball i que un dels llocs que cal anar és l’arxiu. Així a l’ample. Sense més explicació ni acompanyament. Ni tan sol concreten a quin arxiu.

En aquests moments ens venen dos imatges a la ment. La primera la d’un lloc fosc i casi prohibit, ple de papers vells i pergamins de difícil lectura, on un o una guardiana amb vestidures fosques i gruixudes ulleres vigila que ningú que no hagi demostrat la seva vàlua i saviesa pugui penetrar en aquell temple/cau dels secrets. La segona és una sala plena de pantalles tàctils i ordinadors que obeeixen a la veu i que esperen a que arribem amb el nostre tema per a amb uns quants moviments ràpids de dits i mans ens aparegui tota la informació i documents que d’allò que volem escriure existeix al mon. Ens imaginem, amb ulls meravellats, com apareixen documents amb informació que a nosaltres només ens caldrà tallar, copiar i pegar, per en un pis pas elaborar aquell treball que ens donarà la bona nota i, sobretot, l’admiració de tot aquell que el llegeixi.

Depenent de quina sigui la imatge que guanyi en el subconscient l’actitud serà diferent al fer la primera visita a l’arxiu, però el resultat serà molts semblant, la decepció de no trobar-ho tot a la primera i la sensació de què això d’investigar entre papers no és tan fàcil com sembla. És cert, no és fàcil, com casi cap activitat que comencem de nou. Per això cal preparar la visita a l’Arxiu, després d’unes consideracions prèvies:

– L’arxiu no és una biblioteca ni un museu. L’arxiu recull documents originals i únics que tenen un valor d’evidència per al reconeixement de drets i deures, i històric per a la guarda de la memòria dels actes i esdeveniments en relació a una comunitat. Aquests documents que tenen el seu principal valor pel context on i per a què es van crear, no s’organitzen ni per temes, ni geogràficament, ni alfabèticament, sinó pels organismes i entitats que els van crear o els van rebre (fons) i dins d’ells de forma cronològica.

– L’arxiu, sobretot si és públic, és un servei i té la seva raó de ser si hi ha usuaris, és a dir, persones que per gust o per necessitat van a consultar els documents que estan allà recollits.

– Hi ha una sèrie de restriccions legals a l’accés d’alguns documents, però això no és obstacle per a poder sol·licitar la seva consulta i rebre les explicacions adequades si no se’ns permet accedir.

Bé, ara ja podem preparar-nos:

  1. Ens cal saber a quin Arxiu hem d’anar.

Hi ha una àmplia tipologia d’arxius: municipals, comarcals, religiosos, d’empreses, personals… Uns són de les administracions públiques i altres d’institucions privades com empreses o l’església i ordres religioses. Podem fer una cerca per Internet, solen estar agrupats en pàgines webs on es pot consultar les seves dades generals (adreça, horari, telèfon, adreça electrònica…) i també les seves guies de fons que són la relació d’organismes i entitats que hi tenen dipositada documentació, també s’assenyalen les dates extremes, és a dir, quin és el document més antic i el més nou, això no vol dir que hi hagi documents de tots els anys de l’interval!

  1. Hi ha alguna cosa publicada sobre el tema?

Hem de fer una cerca a Internet i als catàlegs de les biblioteques i webs de publicacions locals, per saber si hi ha alguna cosa publicada sobre el tema del què nosaltres ens hem proposat fer la cerca. Potser no hi ha res del meu poble, del meu barri o d’aquell mestre, però hi ha d’altres pobles, barris o mestres i consultar aquests treballs ens ajudarà a concretar les preguntes que ens hem de fer i el més important, on es poden trobar les respostes. La majoria d’aquests treballs publicats recullen bibliografia i les fonts consultades, així que tindrem una pista dels arxius i dels fons que ens caldrà treballar.

  1. Cal conèixer el context històric

Per poder saber quina documentació podem consultar hem de tenir una idea de quins eren els organismes que en cada època podien generar documentació i quines eren les funcions i competències. Mai no hem de perdre de vista que les coses no sempre s’han fet com es fan ara i que la documentació respon al seu context històric.

  1. Fem una guia d’investigació

Amb tota la informació que hem recollit, elaborarem una guia en la que relacionarem els arxius als que creiem que hem d’anar a consultar i després de consultar els seus webs, anotarem quins són els fons i el tipus de documents (sèries) que ens interessa consultar i sobretot la cronologia.

Ja estem preparats per anar a l’Arxiu. La rebuda serà diferent en cada tipus d’arxiu, però en la majoria ens faran fer (o ens faran) una fitxa d’usuari o usuària i després segons les nostres notes demanarem l’inventari (relació de documents) del fons que hem triat i a partir d’aquesta eina podrem demanar allò que volem exactament. Hi ha arxius petits (municipals o eclesiàstics) que es demana directament a l’arxivera allò que vols, sempre segons les anotacions, i només queda esperar per començar a desentrellar els misteris dels documents.

No oblideu que qualsevol dubte us ho aclarirà el personal de l’arxiu que estan allà per ajudar-vos.

 

Maria Jesús Llavero

Arxiu Històric de Lleida

 

Via:  Guia per a les persones que volen fer una recerca a l’arxiu per primer cop | Grup d’Arxivers de Lleida

Camins de ronda (I) : Calella de Palafrugell – Palamós | HISTÒRIESDEMAR

Després d´onze anys tancat, el tram del camí de ronda que uneix Cala Sant Francesc (Blanes) amb Lloret ha estat reobert fa pocs dies. Coincidint amb aquesta bona noticia enceto una sèrie d´històriesdemar “a peu”.

Una de les millors formes de conèixer la Costa Brava és a través dels camins de ronda. Tota la Costa Brava, des de Blanes i fins a Port Bou es pot recórrer a través d´aquests senders litorals. En bona part, els camins de ronda a la Costa Brava corresponen a la GR92 però, si el que realment voleu és costejar, caldrà abandonar en algun tram aquest GR i resseguir els senders litorals.

Calella de Palafrugell, el punt de sortida de la ruta

Un dels trams més espectaculars és el que uneix Calella de Palafrugell amb Palamós. En total una mica més de 12km entre suredes, pinedes i malauradament alguna urbanització. Us recomano amb totes les meves forces fer aquest sender a l´hivern, fora de temporada i lluny del brogit turístic. Aquest passeig a peu us permetrà recórrer alguns dels indrets descrits en aquestes històriesdemar.

El punt de partida, en el nostre cas, és la platja Port Bo. El curt passeig per sota les voltes és tota una delícia. A continuació hem de prendre les marques del GR que ens durà fins a davant del l´hotel Sant Roc. A partir d´allí, continuem per un tram urbanitzat travessant un seguit de túnels i guanyant el desnivell amb trams d´escales. Passem pel costat del Golfet i continuem l´ascens fins gairebé el Cap Roig.

El Crit, una de les millors platges de la zona

Arribats a la carena continuem pel GR92 que transcorre cap a l´interior entre camps i boscos de suredes i pins. En aquest punt el sender litoral està barrat per la negativa de la propietat dels jardins de Cap Roig de permetre el pas a través de la finca de Ca la Russa. En aquest sentit la coordinadora “Salvem el Crit” ha presentat una sèrie dal•legacions a l´ajuntament de Palafrugell per tal que s´obri el pas. Ara per ara no tenim més remei que continuar gairebé un quilòmetre per l´interior fins al creuament on una fort desnivell ens conduirà fins a la platja del Crit.

A partir d´aquí i fins a la barraca de Cala Estreta haurem de resseguir les diverses platges verges que anem travessant amb la omnipresència de Les Formigues al fons. La millor visió de les illes la tindrem des del Cap de Planes.

Un cop deixem Cala Estreta, comencem l´ascensió i anem resseguint la costa a través d´un tram de penya-segats mitjans fins arribar a la punta de Canyers amb unes panoràmiques indescriptibles tant pel nord com pel sud. Si continuem pel sender litoral, anirem travessant petites cales ben protegides fins arribar a l´agulla de Castell. Allí val la pena aturar-se una estona per contemplar els restes del poblat ibèric i La Foradada.

La punta de Canyers és una bona talaia per a a contemplar el paisatge

Creuem l´arenal de Castell, un exemple de la força de la voluntat popular per a la preservació dels valors naturals i continuem per un dels punts més emblemàtics de la Costa Brava, el racó de S´Alguer on sembla que el pas del temps s´hagi aturat. Continuem a través de la pineda d´en Gori i a partir d´aquí fins a La Fosca i el castell de Sant Esteve.

Abans d´arribar a la destinació, ara ens tocarà l´ascens al Cap Gros amb unes vistes excepcionals de tota l´àrea i travessar Cala Margarida una altre joia en aquest recorregut. Des d´allí, Palamós ja és a tocar.

Hi ha molts altres trams en el camí de ronda de la Costa Brava, aquests però seran l´objecte d´altres històriesdemar.

Via:  Camins de ronda (I) : Calella de Palafrugell – Palamós | HISTÒRIESDEMAR

Restauració del Llibre de Crims de 1411-1412 i descoberta d’un nou pergamí a l’Arxiu Municipal de Lleida | Grup d’Arxivers de Lleida

Restauració del Llibre de Crims de 1411-1412 i descoberta d’un nou pergamí a l’Arxiu Municipal de Lleida | Grup d’Arxivers de Lleida

L’Arxiu de la Ciutat continua dedicant recursos a la restauració de la documentació històrica i, en especial, en aquells documents singulars que conserva, amb l’objectiu de preservar per difondre i posar-los a l’abast dels ciutadans.

En aquesta ocasió l’Arxiu Municipal de Lleida ha restaurat el llibre de Crims de l’any 1411-1412. Aquest forma part de la sèrie documental de Llibres de Crims, la qual reuneix els documents generats per l’actuació del Tribunal de Coltellades en unampliperíode de la història de Lleida, que abraça des de l’any 1308 fins al 1701, amb un total de 80 volums.

El llibre que s’ha restaurat, es trobava en un estat de conservació regular, presentava brutícia generalitzada, estrips i pèrdues de suport localitzades a les vores del llibre, s’apreciaven també algunes taques a la part del cosit i talls en la part superior.

El procés que s’ha portat a cap ha estat el desmuntatge dels quadernets i eliminació de les restes de cosit, neteja mecànica i humida per eliminar tota la brutícia del document, la desacidificació procés que es realitza per eliminar l’acidesa i donar una reserva alcalina al suport de paper, el  blanqueig per tal de disminuir les taques, el re aprest per tal de retornar la consistència al suport, la consolidació de talls, estrips i esquinçaments que s’ha fet amb paper japonès, la realització d’escartivanes i finalment l’aplanat.

Destacar el fet que durant el procés de restauració de les cobertes originals del volum, al desenquadernar-lo es va descobrir que aquestes havien estat realitzades amb un pergamí de l’any 1401. Aquest ha estat restaurat i incorporat a la col·lecció de pergamins de l’Arxiu. Es tracta d’una Butlla papal, escrita a Avinyó, en la que el cardenal Fernando, bisbe de Tarassona, informa al bisbe de Barcelona de les dificultats que estan passant els cristians a la zona oriental d’Europa i els ordena que prediquin una croada en les terres d’obediència del papa Benet XIII.

Publicat al web de l’Arxiu Municipal de Lleida

Via:  Restauració del Llibre de Crims de 1411-1412 i descoberta d’un nou pergamí a l’Arxiu Municipal de Lleida | Grup d’Arxivers de Lleida