Tag Archives: DRETS CIVILS

Menys serveis públics i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Després de quasi un any sense govern central, amb un balanç econòmic més que acceptable, la nova legislatura de Rajoy ja té govern constituït. Un dels primers problemes a tractar serà l’excessiu dèficit públic d’Espanya. L’objectiu acordat és el 4,6% del PIB aquest any i el 3,1% l’any vinent. Els permanents incompliments, fiscalitzats de prop per la UE, obliguen a la reducció de la despesa pública o/i augments d’impostos. I la confirmació del ministre Montoro, en la cartera d’Hisenda, no augura res de bo. L’historial dels quatre darrers anys és una sucessió d’increments impositius, incompliment sistemàtic del dèficit, acumulació de deute públic i eliminació de competència fiscal entre administracions territorials. És previsible que continuï centrifugant el pes dels ajustos fiscals a les autonomies i ajuntaments, que continuaran amb l’asfíxia econòmica permanent.

Malgrat tenir les obligacions de provisionar els serveis més importants del malparat Estat de Benestar, com sanitat, educació i serveis socials, la Generalitat té poca capacitat fiscal. Les seves possibilitats de recaptació són limitades. Per una banda, l’administració central imposa un objectiu de dèficit molt ambiciós, que obliga a fer ajustaments via retallades. Això, malgrat decennis d’espoliació fiscal, que priva la Generalitat d’un 8% del PIB català, sistemàticament, any rere any. L’administració central també sol titllar d’inconstitucionals o invasores de competències estatals els impostos creats per la Generalitat. Els esforços de consolidació fiscal s’haurien de compartir entre les administracions de manera justa, tenint en compte els serveis que presten. Però no és així.

Per la banda dels ingressos de la Hisenda Pública, també és previsible un imminent increment dels impostos. Una línia interessant d’argumentar-lo -però falsa- és la següent. El desequilibri pressupostari espanyol equival al 5% del PIB. Al mateix temps, els països de la UE recapten, de mitjana, el 5% més del PIB que Espanya. Voilà, l’únic que s’ha de fer és situar-nos al mateix nivell que Europa en pressió fiscal… i dèficit públic finiquitat! Aquest argument, com dic, té trampa. En primer lloc, pressuposa que la renda per càpita és la mateixa aquí que a Dinamarca. I no és així. No és el mateix pagar un 45% d’una renda mensual de 1.000 euros que el 50% d’una renda de 2.000 euros. En el primer cas obtenim una renda disponible, després d’impostos, de només 550 euros. En el segon cas, en canvi, és de 1.000 euros, gairebé el doble. En segon lloc, dels 5 punts del PIB que recapta la UE més que Espanya, només 0,4 corresponen a ingressos societaris. La resta recau sobre el consum –2 punts- i els salaris -2,6 punts-. Per tant, els majors impostos no recauran sobre les empreses ni les grans fortunes, sinó sobre la classe mitjana i baixa. Més IVA, més IRPF i més cotitzacions socials a pagar. Les empreses, per la seva banda, també paguen més en forma d’anticips i pagaments a compte. Per tant, el futur imminent que ens espera és de més retallades en els serveis públics i de nous increments en els impostos a pagar.

Via: Menys serveis públics i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

juny 6, 2016 Jordi Franch Parella

switzerland

La renda bàsica és un ingrés pagat per l’Estat a tots els ciutadans, amb independència de la seva situació personal, econòmica o social. Malgrat que no està implantada a cap país del món, és un tema recurrent, especialment en períodes preelectorals. Els suïssos l’han rebutjat amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Es preveia que l’Estat suís pagués a cada adult uns 2.300 euros mensuals nets, i a cada menor 560 euros. L’argument que s’ha acabat imposant és que els costos per finançar la renda bàsica són prohibitius i que, al traduir-se en l’increment d’impostos i de l’endeutament públic, afectaria negativament el creixement econòmic. Els suïssos també han considerat que la renda bàsica disminueix la motivació per treballar i distorsiona els incentius correctes per la creació de riquesa. Malgrat que el salari mitjà de Suïssa és de 5.579 euros mensuals, el cost d’implantar la renda bàsica seria de 188.000 milions d’euros, el triple del total de les despeses socials del país. A França, una renda mensual de 750 euros equivaldria al 26% del PIB, i a Espanya dispararia la despesa pública del 44% al 65% del PIB, previ descompte de la despesa en protecció social que s’estalviaria.

És altament probable que un referèndum d’aquestes característiques a Espanya, un país amb menys qualitat democràtica que el petit territori alpí, acabaria proporcionant un resultat radicalment diferent. I és que la promesa d’una renda bàsica és llaminera i exerceix una forta influència en potencials votants. És una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. ¿Per què arriscar-se amb un negoci si papà Estat m’assegura un mínim de subsistència incondicionalment? ¿Per què haver de patir mals de cap si l’Estat benefactor m’ofereix una altra alternativa millor? La renda bàsica és el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Els partits d’ultraesquerra, com Podemos, són els que més insistentment la prediquen, basant el seu finançament en un tipus únic d’IRPF molt elevat (50% o superior). Aquest argument és fals per dos motius com a mínim. En primer lloc, l’increment del tipus impositiu no manté la base imposable inalterada, sinó que la redueix. ¿Qui treballaria si el 100% dels ingressos anessin a les arques d’Hisenda? En el moment en què l’asfíxia tributària fos encara més elevada amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda bàsica, la recaptació decrementaria i no seria suficient. I en segon lloc, l’anunci que l’Estat espanyol paga una renda bàsica a tot ciutadà que acrediti aquesta nacionalitat, tindria un efecte expansiu sobre la despesa pública. La tan famosa picaresca espanyola faria ressuscitar difunts o, senzillament, mantindria administrativament en el regne dels vius sine die a parents i beneficiats. El cens de població augmentaria i la despesa pública també.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats. Pensem amb les empreses de big data, amb una base tecnològica molt important, i amb la demanda de perfils de gestors de dades que sol·liciten. La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat i creació d’ocupació qualificada, i que la renda bàsica no es sosté tampoc per aquest motiu.

Via: La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

El futur de les pensions | Jordi Franch Parella Weblog

juliol 29, 2016 Jordi Franch Parella

L’Audiència Nacional ha condemnat els directius d’Afinsa, una empresa especialitzada en la inversió en segells, per frau piramidal. L’engany consistia en el compromís adquirit per l’empresa amb els clients estafats, de recomprar els segells venuts pel diner invertit més una atractiva rendibilitat sempre superior a la del mercat financer. Les víctimes són més de 190.000 estalviadors, que han perdut els diners aportats per la seva jubilació. I és que l’empresa no invertia realment en el mercat filatèlic, sinó que es limitava a pagar els interessos amb els estalvis provinents de la captació de nous clients. Els segells tenien en realitat un valor ínfim, molt inferior al valor de recompra estipulat en els contractes. El frau piramidal, que va tenir lloc entre 1998 i 2006, es mostra obertament quan una crisi de confiança impedeix la captació de nous clients i esfondra definitivament la piràmide.

Comparem ara el frau d’Afinsa amb la situació de les pensions de la Seguretat Social. En el sistema espanyol, públic i de repartiment, les prestacions que reben els pensionistes beneficiaris provenen de les cotitzacions que paguen els treballadors, però aquest caràcter piramidal queda diluït amb l’etiqueta de «solidaritat intergeneracional». En temps de vaques grasses i de la bombolla financera, els excedents aconseguits es varen invertir íntegrament en deute de l’Estat. El Fons de Reserva acumulat, però, ha anat minvant de 64.000 milions a només 25.000. Les cotitzacions dels 18,3 milions d’ocupats (el 26% amb caràcter temporal) no són suficients per pagar 9,4 milions de pensions (ràtio inferior a 2:1). Quan la guardiola de les pensions s’esgoti el 2017, aleshores, hem de pensar que cauran dràsticament les pensions? Intervindrà l’Audiència Nacional la Seguretat Social? No, a curt termini, senzillament es crearan nous impostos o/i s’incrementaran els ja existents per poder pagar-les. A llarg termini, les pensions cauran a nivells de pura subsistència. Per ara, Rajoy ja preveu la seva investidura com a president del Govern amb un projecte de pagament, amb càrrec als Pressupostos Generals de l’Estat (més impostos), de 22.000 milions que és el que costen les pensions de viduïtat i orfandat. El (mal) exemple a seguir és el de França, que va crear un impost social (!) per finançar les pensions i que grava totes les rendes.

El sistema de pensions d’Espanya, un dels més generosos (o cars, depèn com es miri) d’entre els països rics, és doblement incompatible amb l’envelliment creixent de la població i les taxes d’atur altíssimes. Amb dades de l’OCDE, el sistema públic espanyol paga una mitjana del 82% de l’últim salari del treballador, quan la mitjana és de només el 69%. Només Holanda ens supera amb el 90,5%. La gran diferència, però, és que a Amsterdam el 27% prové del sistema públic de repartiment (com Espanya) i l’altre 63,5% és d’origen privat i capitalitzat. Podem arribar a estar d’acord en la conveniència que el sistema públic asseguri un mínim de subsistència per a tothom, però deixant a l’individu que faci el que vulgui amb la resta dels seus diners i dels seus salaris, invertint en els mercats que consideri més apropiats. ¿Per què no donar un marge de llibertat a la inversió privada, ja sigui en plans de pensions, plans d’empresa o inversió lliure en Borsa? ¿Tan intolerablement liberal és aquesta proposta? Mirem quina és la situació internacional entre els països de l’OCDE:

OCDE_pensiones_2015_2_ok

Font: Pensions at a glance (OCDE)

Constatem que molts països, entre ells els més avançats, contemplen la capitalització privada de les pensions: Austràlia, Bèlgica, Canadà, Xile, Dinamarca, Estònia, Alemanya, Irlanda, Islàndia, Israel, Mèxic, Holanda, Nova Zelanda, Noruega, Eslovàquia, Suècia, Suïssa, Regne Unit i els EUA.

Els únics, com Espanya, que ho confien tot al 100% en el repartiment públic són Àustria, Txèquia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Itàlia, Japó, Corea, Luxemburg, Polònia, Portugal, Eslovènia i Turquia. En total, 13 de 34, una minoria.

Tenim la sort de viure molt, és cert. Espanya és el país amb l’esperança de vida més alta del món, després del Japó (81 anys els homes, 86 anys les dones). Què ens espera en el futur, però? Com ens mantindrem a la vellesa? Amb quins recursos? A curt termini, pocs canvis. No els esperem ni del PP ni del PSOE. El 60% dels votants del partit conservador de Mariano Rajoy tenen més de 55 anys. I en el cas del partit socialista de Pedro Sánchez és el 54%. Cap dels dos s’atrevirà a aixecar un dit contra els pensionistes. Les pensions de jubilació continuaran incrementant cada any, poc, és veritat, només un 0,5%, però incrementant. En canvi, els sous que financen les pensions en molts casos disminueixen. La pensió de jubilació mitjana és de 1.041 euros mensuals, mentre que més de 3 milions d’assalariats no arriben a aquesta quantitat, són submileuristes, i el 15,5% de les dones treballadores cobra menys de 665 euros mensuals.

OCDE_pensiones_2015_3_ok.jpg

Font: Pensions at a glance (OCDE)

Els canvis, però, hauran de venir a llarg termini inevitablement. I és que les finances de la Seguretat Social han de complir la seva equació comptable fonamental:

Número de Pensionistes (1)  *  Pensió Mitjana (2)

=

Número de Treballadors (3) * Salari Mitjà (4) * % Cotitzacions Socials (5) + Altres Ingressos (6)

(1) Número de Pensionistes: el 2013 Espanya tenia 8,3 milions de persones majors de 65 anys (17,9% de la seva població) i 2,6 milions de majors de 80 anys (5,6%). El 2050 seran 15,1 milions (33,3% del total) i 5,8 milions (12,7%) respectivament.

(2) Pensió Mitjana: el desembre de 2005, la pensió mitjana de jubilació era de 686,61 euros. Ara és de 1.041 euros. És una pujada equivalent al 51,6%, encara que l’IPC en aquests onze anys ha incrementat només un 18,5%.

(3) Número de Treballadors: la població entre 15 i 64 anys passarà de 31,1 milions el 2013 a 24,3 milions el 2050. Això no vol dir que caigui el nombre de treballadors, perquè podria pujar el percentatge de la població que té una ocupació. En aquest sentit, la taxa d’activitat i la taxa d’ocupació a Espanya estan molt per sota de les d’altres països europeus (la taxa d’atur és molt superior).

(4) Salari Mitjà: el 2005, el salari mitjà a Espanya ascendia a 18.677 euros. El 2013, últim any en què l’INE ofereix dades, havia pujat als 22.698 euros. Implica una pujada del 21%. L’IPC en aquest període va ascendir un 18,9%.

(5) % Cotitzacions Socials: en aquests moments, els treballadors espanyols paguen més del 36% del cost laboral no salarial a la Seguretat Social (30% a càrrec de l’empresari i 6,35% a càrrec del treballador) .

(6) Altres Ingressos: actualment provenen del Fons de Reserva acumulat de la Seguretat Social. Quan s’esgoti el fons hauran d’establir-se nous impostos (finançament de les pensions mitjançant els Pressupostos Generals).

Malauradament, per tant, amb la crisi demogràfica i l’alt atur estructural d’Espanya, tot fa pensar que haurem d’afrontar els últims trams de la nostra vida amb grans penúries i pensions de pura subsistència. Les dades demogràfiques de la població espanyola ens indiquen que el número de pensionistes incrementarà i que la població en edat de treballar disminuirà. Que el salari mitjà no tindrà grans augments, ja que a llarg termini tendeix a incrementar en funció de la productivitat del treball, on Espanya ofereix crònicament uns registres pobres i lamentables. Les cotitzacions socials a Espanya ja són unes de les més elevades del món occidental i tenen poques probabilitats d’incrementar-se. El compliment de l’equació, per tant, passa inexorablement per reduir dràsticament les pensions futures. I, també, per complementar el seu finançament amb la imposició de noves figures tributàries. Quan arribi el dia, però, els actuals governants, havent-se agençat el cobrament blindat de plans de pensions milionaris (privats i de capitalització), s’ho miraran amb displicència des de les seves luxoses residències, amonestant-nos amb to d’autosuficiència que ells ja ho van predir.

Recordem i enumerem breument quins són els problemes de l’actual sistema de pensions espanyol, públic i de repartiment, deixant de banda el seu caràcter piramidal:

Primer. El sistema de pensions està potencialment en fallida.

Segon. La taxa de retorn és molt baixa. El rendiment que s’obté dels pagaments a la Seguretat Social podria augmentar. L’actual sistema no és eficient des d’un punt de vista financer.

Tercer. L’actual sistema té efectes negatius sobre el creixement econòmic i el desenvolupament social. Redueix el nivell d’estalvi, repercutint desfavorablement sobre la inversió, la producció i l’ocupació.

Quart. L’actual sistema perjudica la població pobra. La població rica comença a treballar relativament més tard que la població amb menys recursos i la seva esperança de vida és superior. Això fa que els rics cotitzin menys anys que els pobres, però que cobrin posteriorment durant més temps les pensions.

Cinquè. L’actual sistema perjudica la població masculina. L’esperança de vida de les dones supera en cinc anys la dels homes. Per tant, el gènere femení cobrarà les pensions més anys que el seu complementari masculí.

Sisè. L’actual sistema perjudica la població jove. Donada la tendència demogràfica, els joves hauran de pagar més i cobrar menys que els seus antecessors.

Setè. L’actual sistema perjudica determinats col.lectius. Persones que morin a l’entorn dels 65 anys (o abans) pagaran molt i cobraran poc. Així, un fumador actiu (o passiu) que mori de càncer de pulmó als 65 anys haurà cotitzat tota la seva vida, però es veurà privat de la seva pensió.

Via: El futur de les pensions | Jordi Franch Parella Weblog

Privacy Rights in New Hampshire

Pileus

New Hampshire has an abnormally strong regime for the protection of privacy rights. It extends from strong wiretapping laws to laws prohibiting the retention of personal information in government databases against the consent of the individual. While getting my driver’s license in Claremont, N.H. yesterday, I snapped this photo, which got memed by the Free State Project and is now going viral on Facebook:

nh-privacy

Too bad every state doesn’t have the same protections.

View original post