Monthly Archives: Març de 2016

Exposició al Monestir de les Avellanes ‘L’art en la fusta’ de Francisco Marín d’Os de Balaguer | Monestir de les Avellanes

De l’1 al 24 d’abril de 2016 l’Espai Cultura, Art i Música del Monestir de les Avellanes mostra l’exposició “L’art en la fusta” de Francisco Marín.

Un cop més apostem pels artistes de proximitat, en aquest cas Francisco Marín és escultor i artesà d’Os de Balaguer. L’artista treballa principalment amb la fusta i el metall, com a materials de base a partir dels quals realitza les seves obres d’art. En l’exposició del Monestir de les Avellanes hi veurem una mostra que se centra principalment amb els seus treballs realitzat a partir de la fusta. Marín realitza les seves obres a partir de fusta reciclada, depenent de la forma d’aquesta fusta recrearà una o altra obra artística. Una característica pròpia de l’artista és que no dibuixa mai prèviament l’obra, sinó que la crea directament a la fusta. Finalment treballa amb diverses varietats de fusta com l’olivera, l’auró, el boix, l’alzina, el noguer, etc.

Francisco Marín, escultorLes obres d’art exposades mostren les diferents tendències artístiques de Francisco Marín. Hi veurem treballs artístics en objectes de tipus funcionals com ara rellotges, marcs, morters, culleres, etc. Després hi veiem l’obra de tipus decoratiu, en centres de de taula, campanes, composicions en relleus, etc., També té la vessant d’obra religiosa amb imatges de marededéus, i els Sant Crists.

Francisco MarínFinalment també hi ha una mostra de l’obra d’experimentació abstracta que veiem amb ‘el contorsionista, l’abella de boix, o ‘els mons perduts’ entre altres. Coincidint amb el mes de Sant Jordi i la Trobada de Campaners a Os de Balaguer, hi ha una mostra de roses artístiques i també de campanes de fusta.

L’exposició “L’art en la fusta” és d’accés lliure i gratuït i la podeu gaudir fins al proper 24 d’abril de 2016.

Via: Exposició al Monestir de les Avellanes ‘L’art en la fusta’ de Francisco Marín d’Os de Balaguer | Monestir de les Avellanes

Anuncis

Ecodiari: El declivi de les abelles fa perillar la producció d’aliments

Redacció | Actualitzat el 26/02/2016 a les 15:15h / El declivi de les abelles fa perillar la producció d’aliments

  • Jordi Bosch, expert en pol·linització del CREAF, ha col·laborat en diversos capítols de la primera avaluació que publica la plataforma mundial d’experts sobre biodiversitat i serveis ecosistèmics que va crear l’ONU el 2012

Catalunya és la segona CC.AA més amenaçada per la pèrdua d’insectes pol·linitzadors Foto: Greenpeace.

Fa unes hores s’ha aprovat la primera avaluació global sobre pol·linitzadors, que ha dut a terme la Plataforma Intergovernamental de Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics (IPBES per les seves sigles en anglès). Aquesta avaluació alerta de que un nombre creixent de les espècies de pol·linitzadors d’arreu del món van camí de l’extinció. L’informe, en el que ha col·laborat l’investigador del CREAF Jordi Bosch, afirma que aquest fet es deu a diverses pressions, moltes d’elles causades pels humans. No obstant, els experts que hi ha col·laborat han proposat diverses maneres de protegir les poblacions de pol·linitzadors.

L’investigador Lluís Brotons ha estat convidat a la sessió plenària on s’ha aprovat el document. Hi ha assistit com a representant dels dos únics centres de recerca catalans que són membres observadors de la IPBES; el Centre Tecnològic i Forestal de Catalunya (CTFC) i el CREAF. Segons Brotons “aquesta avaluació temàtica és clau perquè és la primera. A nivell mundial esperem que millori el coneixement dels pol·linitzadors, però a nivell local esperem que ens ajudi a alinear els nostres indicadors i les metodologies de treball amb les internacionals”.

Catalunya compta amb experts reconeguts en temàtiques de biodiversitat i serveis ecosistèmics que treballen tant a nivell mundial com a nivell local aportant dades sobre ecosistemes mediterranis, de fet es considera una de les regions mediterrànies més actives dins de la IPBES.

L’investigador del CREAF Jordi Bosch ha tingut un paper important en l’informe. Ha treballat els darrers dos anys com a revisor del tercer capítol d’aquest informe: L’estat i les tendències dels pol·linitzadors, les xarxes de pol·linització i els seus serveis com a pedra angular dels processos i serveis ecològics dels ecosistemes gestionats i naturals. I ha contribuït en el segon capítol com a expert: Factors de canvi dels pol·linitzadors, les xarxes de pol·linització i els seus serveis.

L’avaluació, titulada Avaluació temàtica de Pol·linitzadors, Pol·linització i Producció d’Aliments, és la primera avaluació d’aquest tipus que es basa en el coneixement disponible que ofereix la ciència, així com també el que integra la tradició indígena i els sistemes de coneixement més locals. El document avalua críticament un conjunt enorme de coneixements sobre els pol·linitzadors, la pol·linització i la producció d’aliments per garantir que les persones que prenen les decisions polítiques tenen accés a la informació de més qualitat. Un equip de 77 experts de tot el món va compilar tota la informació. L’avaluació cita al voltant de 3.000 articles científics i inclou informació sobre pràctiques basades en el coneixement indígena i local de més de 60 llocs de tot el món. L’avaluació es va sotmetre a dues rondes de revisió per parells per part d’experts i de governs.

La IPBES es va crear fa quatre anys amb 124 nacions d’arreu del món com a membres fundadors, el seu objectiu és formar una intersecció sòlida entre el coneixement científic internacional i la presa de decisions polítiques a nivell mundial.

PER LLEGIR L’ARTICLE SENCER ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via Ecodiari: El declivi de les abelles fa perillar la producció d’aliments.

Mozart – Symphony No. 14 in A, K. 114 [complete] – Música

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.

Mozart – Symphony No. 14 in A, K. 114 [complete]

“Molt parlar en femení i la CUP és el partit amb més càrrecs electes masculins” ! directe!cat

A la lingüista Maria Carme Junyent li dol molt que ‘tota aquesta colla’ no entengui que les llengües són independents

Gerard Sesé – @gerardsese .- Maria Carme Junyent fa anys i panys que es dedica a l’estudi de les llengües. És experta en llengües amenaçades, sobretot de l’Àfrica, i és professora a la UB. Des de ja fa un temps ha estat protagonista per opinar que el que fan les esquerres com la CUP i Podemos o Barcelona en Comú de desdoblar el masculí i el femení és una aberració i que “demostra ignorància”. Segons junyent, les llengües són totalment independent i pretendre canviar-les o imposar-ne un ús que no sigui natural fa que deixin de ser iguals. També ens explica que la salut del català es troba molt pitjor ara que durant el franquisme.

Ets experta en llengües amenaçades…

En llengües africanes. M’he dedicat als processos de substitució lingüístics i a la història de les llengües. Vam crear la GELA per fer possible que si algú de la universitat es volgués dedicar aquest tipus de llengües, que no tenen tradició en el nostre àmbit acadèmic, s’hi pogués dedicar.

El català no és d’Àfrica, però… està amenaçat?

Jo crec que sí. No està en fase irreversible però, de totes maneres, en mostra símptomes i sembla que no hi ha res que ho contraresti. Un exemple és l’ús que en fa la gent jove, que és molt poc…

O el parlen malament… com el catanyol?

Jo no entro a valorar la qualitat de la llengua. Jo em dedico a la lingüística històrica i, aleshores, el que veig és que en situacions de bilingüisme sí que s’arriba a aquest procés de dialectalització. També és cert, però, que en situacions de multilingüisme les coses tornen a lloc i es diferencien. Ara, com que a Catalunya tenim més d’un 12% de la població que parla altres llengües que no són ni el català ni el castellà, vol dir que estem en un sistema multilingüista iper tant, tenim un nou context que ens permet canviar la dinàmica de les llengües a Catalunya i frenar el procés de substitució del català.Necessitem que la llengua normalitzi l’ús.

Això només es pot fer des de les institucions?

(Riu) Amb les institucions jo ja he perdut…

La fe?

Sí. Si mirem les seves xifres, el que es constata és que des de que va començar la política lingüística en aquest país no hem fet cap pas endavant pel que fa a la transmissió o l’ús. Aguantem però no es veu una millora evident.

Que la llengua catalana sigui la vehicular a les escoles no n’ha millorat la situació? Companys meus de classe parlaven castellà a casa i encara sort que a l’escola usaven el català… No ha acabat de funcionar?

LLEGEIX AQUÍ LA RESPOSTA I TOTA L’ENTREVSTA

Via: “Molt parlar en femení i la CUP és el partit amb més càrrecs electes masculins” ! directe!cat.

El Nostradamus català tindrà un documental ! directe!cat

La història d’Alexandre Deulofeu és única per la quantitat d’encerts en les prediccions sobre el devenir de les civilitzacions

La història d’Alexandre Deulofeu, l’anomenat Nostradamus català, no és gaire coneguda tot i ser sorprenent. És per això que la cadena de benzineres ‘low cost’ Petrolis Independents ha decidit convertir-se en la coproductora d’un documental sobre el farmacèutic, químic i polític empordanès que està impulsant l’empresa Visiona TV, una productora que a la vegada ha engegat una campanya de micromecenatge per recollir 15.000 euros que ajudin a finançar el projecte.

La fi de Iugoslàvia, de la URSS i del colonialisme o la derrota nazi, entre els encerts de Deulofeu

Deulofeu va destacar per intentar explicar el passat i predir el futur del món i les civilitzacions a través de la matemàtica mitjançant una teoria de la història basada en cicles. Els seus càlculs van portar a dir el 1934 que Iugoslàvia es desintegraria, el 1951 que la URSS cauria o el 1974 que Alemanya es reunificaria. També va predir durant els primers anys de la dècada dels 40 el fracàs de l’experiència marxista, el despertar xinès, la decadència colonial de França i Anglaterra, el caos italià o la derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial.

La independència de Catalunya, entre les travesses de Deulofeu

També va fer moltes altres profecies, algunes d’elles encara obertes i pendents de veure’s confirmades. Una de les més ‘suculents’, la independència de Catalunya. Deulofeu va predir la fi de l’‘imperi espanyol’ abans de 2029. Deguda la rellevància del personatge, Petrolis Independents s’ha sumat al projecte, a més, amb l’objectiu de conscienciar de la importància que el món empresarial català s’involucri en iniciatives com aquesta. Els propietaris de Petrolis Independents, Jordi Roset i Joan Canadell, ja van ser uns dels principals mecenes privats de la pel·lícula “L’endemà”, d’Isona Passola.

Via: El Nostradamus català tindrà un documental ! directe!cat.

Hemeroteca: Podemos: dirección estalinista con bases trosquistas, per Víctor Baeta [Levante-EMV 09/02/2015] | ANNA notícies

Via: Hemeroteca: Podemos: dirección estalinista con bases trosquistas, per Víctor Baeta [Levante-EMV 09/02/2015] | ANNA notícies.

anna notícies article sobre podemos direcció stalinista i bases trotskistes

[versió en espanyol, ampliada i corregida]

Podemos: dirección estalinista con bases trosquistas

Fue un taxista quien me puso sobre la pista: «El padre de Pablo Iglesias había sido del FRAP», me dijo. Seguramente lo habría escuchado en alguna radio. Efectivamente el propio hijo lo reconoce en la red. El FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota), donde milité desde su fundación hasta su disolución, no era comunista, ni tan solo socialista, pretendía ser, al estilo del nacionalista FLN argelino, un frente popular antioligárquico, que reclamaba la democracia y defendía la soberanía de España frente a USA. Fue fundado provisionalmente en Paris en 1971, en la casa del dramaturgo norteamericano Arthur Miller, por el socialista Julio Álvarez del Bayo, ministro de Estado con Negrín. Pero él era el pontífice; el verdadero artífice fue el PCE(m-l), la escisión estalinista de un PCE que apuntaba ya hacia la reconciliación nacional que se tradujo en el pacto con el neofranquismo que culminó con la Constitución de 1978.
Para los no iniciados es preciso decir que el estalinismo es la expresión más derechista del comunismo, frente a la más izquierdista de los trosquistas. Los primeros son los impulsores de los Frentes Populares contra el fascismo, anteponiendo ese objetivo a la revolución socialista que defienden los segundos. De hecho los primeros eran tildados de «tenderos» por los segundos, haciendo alusión a la voluntad de los estalinistas por aliarse con la pequeña y mediana burguesía antifranquista. Y en las manifestaciones las diferencias se plasmaban gritando, al mismo tiempo, unos por la república popular y los otros por la república socialista. Al final no fue ni la una, ni la otra.
A partir de la información del taxista empecé a analizar con detenimiento los mensajes que lanzaba Pablo Iglesias. La verdad es que había un correlato. Frente contra la oligarquía por «unidad popular» contra la «casta»; revolucionario por «cambio» gatopardista de los de «arriba por los de abajo» (atención, nada de lucha de clases, nada de revolución socialista; pero sí de alianza con los «tenderos», con la pequeña y mediana burguesía, con las clases medias esquilmadas por la oligarquía/casta); antifascista por la defensa de las instituciones democráticas en las que aspira a ser mayoría y presidirlas; patriota que equivale a la defensa del soberanismo e incluso reivindicación, directa y sin complejos, del término «Patria» para España (aunque, como todos, silencio sobre el artículo 99 de la Constitución). Todo coincidía. Las consignas que Pablo Iglesias lanzaba desde el escenario en la Puerta del Sol de Madrid, eran, como desde USA en 1982 habían calificado al joven Felipe Gonzalez, las de un nacionalista español regeneracionista que reclamaba la soberanía y dignidad de España secuestrada, ahora, por la troica. Si añadimos a su mensaje de unidad popular la cuestión organizativa, que nos recuerda al centralismo democrático más depurado que se trasmite por los tentáculos cibernéticos hasta el último rincón para hacer llegar la consigna sobre la votación correcta, no hay duda, estamos ante un estalinista.
Pero, ¿y los que le escuchaban. De dónde habían salido esos manifestantes de edad avanzada, enfundados en abrigos, algunos desaliñados, ya de la tercera edad que, con un entusiasmo renovado, propio de una juventud eterna, lanzaban consignas revolucionarias y agitaban las banderas más diversas? Esos no hizo falta que el taxista me los descubriera. Ya los conocía. Eran los trosquistas antifranquistas, hijos del POUM, guarecidos desde 1978 en el PSOE, siempre aplicando su política entrista, a la espera de las «condiciones objetivas». Los había reconocido en los vídeos grabados de las intervenciones en la plaza del Ayuntamiento de Valencia, el 15 M y días sucesivos. En aquella ocasión sin abrigos ni bufandas, con cierta nobleza, con el micrófono en la mano, predicando la revolución socialista de su profeta armado, en pequeños momentos de gloria por tener a un público joven que por fin les escuchaba con admiración por el contraste al ser comparados con sus padres o abuelos, mayoritariamente conservadores i votantes del PP. Allí estaban, salidos de los libros de historia, adoctrinando y siendo escuchados, en un instante histórico, columbrando las torres donde «los relojes se detienen», como Walter Benjamin definió el día de la revolución.

Volviendo a la Puerta del Sol, me pregunté: ¿Dejarán de votar al PSOE para votar a Podemos? Y me contesté. En cuanto descubran que el profeta de la coleta es estalinista, de ninguna manera. Pero mientras les dejen un micrófono y público para ser escuchados allí estarán. A la espera de las «condiciones objetivas».

Víctor Baeta Subías,
autor de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

[Redactat el 6 de febrer del 2015]
————————
[versió en valencià, ampliada i corregida]

Podemos: direcció stalinista amb bases trosquistes

Va ser un taxista qui em va posar sobre la pista: «El pare de Pablo Iglesias havia sigut del FRAP», em va dir. Segurament ho hauria escoltat en alguna ràdio. Efectivament el propi fill ho reconeix en la xarxa. El FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota), on vaig militar des de la seua fundació fins a la seua dissolució, no era comunista, ni tan sol socialista, pretenia ser, a l’estil del nacionalista FLN algerià, un front popular antioligàrquic, que reclamava la democràcia i defensava la sobirania d’Espanya front a EE.UU. Va ser fundat provisionalment en Paris en 1971, en la casa del dramaturg nordamericà Arthur Miller, pel socialista Julio Álvarez del Bayo, ministre d’Estat amb Negrín. Però ell era el pontífex; el vertader artífex va ser el PCE(m-l), l’escissió stalinista d’un PCE que apuntava ja cap a la reconciliació nacional que es va traduir en el pacte amb el neofranquisme que va culminar amb la Constitució de 1978.
Per als no iniciats cal dir que el stalinisme és l’expressió més dretana del comunisme, enfront de la més esquerrana dels trosquistes. Els primers són els impulsors dels Fronts Populars contra el feixisme, anteposant aqueix objectiu a la revolució socialista que defensen els segons. De fet els primers eren titllats de «tenderos» pels segons, fent al•lusió a la voluntat dels stalinistes per aliar-se amb la xicoteta i mitjana burgesia antifranquista. I en les manifestacions les diferències es plasmaven cridant, al mateix temps, uns per la república popular i els altres per la república socialista. Al final no va ser ni la una, ni l’altra.
A partir de la informació del taxista vaig començar a analitzar amb deteniment els missatges que llançava Pablo Iglesias. La veritat és que hi havia un correlat. Front contra l’oligarquia per «unitat popular» contra la «casta»; revolucionari per «canvi» gatopardista dels «de a dalt pels de a baix» (compte! res de lluita de classes, res de revolució socialista; però sí d’aliança amb els «tenderos», amb la xicoteta i mitjana burgesia, amb les classes mitjanes arruïnades per l’oligarquia/casta);  antifeixista per la defensa de les institucions democràtiques en les quals aspira a ser majoria i presidir-les; i patriota que equival a la defensa del sobiranisme i fins i tot reivindicació, directa i sense complexos, del terme «Pàtria» per a Espanya (encara que, com tots, silenci sobre l’article 99 de la Constitució). Tot coincidia. Les consignes que Pablo Iglesias llançava des de l’escenari en la Puerta del Sol de Madrid, eren, com des d’EEUU en 1982 havien qualificat al jove Felipe González, les d’un nacionalista espanyol regeneracionista que reclamava la sobirania i dignitat d’Espanya segrestada, ara, per la troica. Si afegim al seu missatge d’unitat popular la qüestió organitzativa, que ens recorda a el centralisme democràtic més depurat que es transmet pels tentacles cibernètics fins a l’últim racó per a fer arribar la consigna sobre la votació correcta, no hi ha dubte, estem davant un stalinista.
Però, i els que li escoltaven. D’on havien eixit aqueixos manifestants d’edat avançada, enfundats en abrics, alguns descurats, ja de la tercera edat que, amb un entusiasme renovat, propi d’una joventut eterna, llançaven consignes revolucionàries i agitaven les banderes més diverses? Aqueixos no va fer falta que el taxista me’ls descobrira. Ja els coneixia. Eren els trosquistes antifranquistes, fills del POUM, aixoplugats des de 1978 en el PSOE, sempre aplicant la seua política entrista, a l’espera de les «condicions objectives». Els havia reconegut en els vídeos gravats de les intervencions en la plaça de l’Ajuntament de València, el 15 M i dies successius. En aquella ocasió sense abrics ni bufandes, amb certa noblesa, amb el micròfon en la mà, predicant la revolució socialista del seu profeta armat, en petits moments de glòria per tenir a un públic jove que per fi els escoltava amb admiració pel contrast en ser comparats amb els seus pares o iaios, majoritàriament conservadors i votants del PP. Allí estaven, eixits dels llibres d’història, adoctrinant i sent escoltats, en un instant històric, afigurant les torres on «els rellotges es detenen» com Walter Benjamin va descriure el dia de la revolució.
Tornant a la Puerta del Sol, em vaig preguntar: deixaran de votar al PSOE per a votar a Podemos? I em vaig contestar. Quan descobrisquen que el profeta de la cueta és stalinista, de cap manera. Però mentre els deixen un micròfon i públic per a ser escoltats allí estaran. A l’espera de les «condicions objectives».

Víctor Baeta Subias, autor de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’
[Redactat el 6 de febrer del 2015]

Via: Hemeroteca: Podemos: dirección estalinista con bases trosquistas, per Víctor Baeta [Levante-EMV 09/02/2015] | ANNA notícies.

Tintarella di luna – Música

Tintarella di luna is the first album by Italian singer Mina, issued in 1960.

Mina – Tintarella di luna (dal film Juke Box urli d’amore)

LYRICS

Tintarella di luna

Abbronzate, tutte chiazze,
pellirosse un pò paonazze
son le ragazze che prendono il sol
ma ce n’è una
che prende la luna.

Tintarella di luna, tintarella color latte
tutta notte sopra il tetto
sopra al tetto come i gatti
e se c’è la luna piena tu diventi candida.

Tintarella di luna, tintarella color latte
che fa bianca la tua pelle
ti fa bella tra le belle
e se c’è la luna piena tu diventi candida.

Tin tin tin, raggi di luna
tin tin tin, baciano te
al mondo nessuna è candida come te.

Tintarella di luna, tintarella color latte
tutta notte sopra il tetto
sopra al tetto come i gatti
e se c’è la luna piena tu diventi candida.

Tin tin tin, raggi di luna
tin tin tin, baciano te
al mondo nessuna è candida come te.

Tintarella di luna, tintarella color latte
tutta notte sopra il tetto
sopra al tetto come i gatti
e se c’è la luna piena tu diventi candida.

E se c’è la luna piena
tu diventi candida, candida, candida!

———————-

Moon Tan

All the patches have been tanned
Redskins1 are a little purple,
The girls are those who take the Sun
But there is this one girl
Who takes the moon.

She got a Moon tan, she got a Milk colored tan
All night long on the roof
On the roof just like a cat does
And if there is a full Moon, you get even more charming

She got a Moon tan, she got a Milk colored tan
That makes your skin whiter
That makes you beautiful among the beautiful ones
And if there is a full Moon, you get even more charming.

Tin tin tin, a Moon ray
Tin tin tin, it’s kissing you
No one else in the world is as charming as you

She got a Moon tan, she got a Milk colored tan
All night long on the roof
On the roof just like a cat does
And if there is a full Moon, you get even more charming

Tin tin tin, a Moon ray
Tin tin tin, it’s kissing you
No one else in the world is as charming as you

She got a Moon tan, she got a Milk colored tan
All night long on the roof
On the roof just like a cat does
And if there is a full Moon, you get even more charming

And if there is a full Moon,
You get even more charming, charming, charming!

Lectura i interpretació de textos medievals a l’Arxiu Capitular de Lleida | Grup d’Arxivers de Lleida

Si voleu realitzar una activitat diferent, l’Arxiu Capitular de Lleida us dóna l’oportunitat de realitzar un curs de lectura i interpretació de documentació medieval.

Les sessions seran els dimecres per la tarda (17-19h), del 30 de març al 27 d’abril, a les dependències del mateix arxiu i seran impartides pel Dr. Joan Busqueta Riu.

Coneixereu, llegireu i veureu originals d’alguns documents del nostre arxiu.

Per a més informació podeu contactar amb l’Arxiu Capitular de Lleida

Formulari d’inscripció

Via: Lectura i interpretació de textos medievals a l’Arxiu Capitular de Lleida | Grup d’Arxivers de Lleida

Lectura i interpretació de textos medievals a l’Arxiu Capitular de Lleida | Grup d'Arxivers de Lleida

Boogie Woogie Dream – Música

Boogie-Woogie Dream (1944) is an independently made short film musical, directed by Hanus Burger, starring Lena Horne, Albert Ammons, Pete Johnson and Teddy Wilson and his orchestra. It is a significant film in the history of jazz for its early glimpse of Lena Horne (in her second film) and as the only film of boogie-woogie piano masters Albert Ammons and Pete Johnson.

Boogie Woogie Dream – Albert Ammons and Pete Johnson

Con Te Sulla Spiaggia – Música

Nico Fidenco (artistic name Domenico Colarossi; born January 24, 1933, in Rome) is an Italian singer who gained considerable popularity from 1960 onwards, after the release of the film What a sky (Italian: Su nel cielo, taken from the film of Francesco Maselli Silver Spoon Set).

  • 1964 Con te sulla spiaggia / Mi devi credere RCA Italiana PM45-3255

Nico Fidenco – Con te sulla spiaggia

LYRICS

No, quest’anno al mare non andrò
con te sulla spiaggia
no, l’altr’anno visto come andò
con te sulla spiaggia
non ci sto.

Se, passeggi sotto il sole
poi tutta la spiaggia
si, si volta e se ne vuole
poi tutta la spiaggia
guardar te.

Tu lo sai, tu lo sai
non sono mai, geloso mai
tu lo sai, tu lo sai
per tutti gli altri mesi mai
ma quando sono con te
son geloso di te.

Se ti vedono nuotare
da tutta la spiaggia
si, si buttano nel mare
da tutta la spiaggia
verso te.

Tu lo sai, tu lo sai
non sono mai, geloso mai
tu lo sai, tu lo sai
per tutti gli altri mesi mai
ma quando sono con te
son geloso di te.

No, quest’anno al mare non andrò
con te sulla spiaggia
no, l’altr’anno visto come andò
con te sulla spiaggia
non ci sto.