[versió en espanyol, ampliada i corregida]
Podemos: dirección estalinista con bases trosquistas
Fue un taxista quien me puso sobre la pista: «El padre de Pablo Iglesias había sido del FRAP», me dijo. Seguramente lo habría escuchado en alguna radio. Efectivamente el propio hijo lo reconoce en la red. El FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota), donde milité desde su fundación hasta su disolución, no era comunista, ni tan solo socialista, pretendía ser, al estilo del nacionalista FLN argelino, un frente popular antioligárquico, que reclamaba la democracia y defendía la soberanía de España frente a USA. Fue fundado provisionalmente en Paris en 1971, en la casa del dramaturgo norteamericano Arthur Miller, por el socialista Julio Álvarez del Bayo, ministro de Estado con Negrín. Pero él era el pontífice; el verdadero artífice fue el PCE(m-l), la escisión estalinista de un PCE que apuntaba ya hacia la reconciliación nacional que se tradujo en el pacto con el neofranquismo que culminó con la Constitución de 1978.
Para los no iniciados es preciso decir que el estalinismo es la expresión más derechista del comunismo, frente a la más izquierdista de los trosquistas. Los primeros son los impulsores de los Frentes Populares contra el fascismo, anteponiendo ese objetivo a la revolución socialista que defienden los segundos. De hecho los primeros eran tildados de «tenderos» por los segundos, haciendo alusión a la voluntad de los estalinistas por aliarse con la pequeña y mediana burguesía antifranquista. Y en las manifestaciones las diferencias se plasmaban gritando, al mismo tiempo, unos por la república popular y los otros por la república socialista. Al final no fue ni la una, ni la otra.
A partir de la información del taxista empecé a analizar con detenimiento los mensajes que lanzaba Pablo Iglesias. La verdad es que había un correlato. Frente contra la oligarquía por «unidad popular» contra la «casta»; revolucionario por «cambio» gatopardista de los de «arriba por los de abajo» (atención, nada de lucha de clases, nada de revolución socialista; pero sí de alianza con los «tenderos», con la pequeña y mediana burguesía, con las clases medias esquilmadas por la oligarquía/casta); antifascista por la defensa de las instituciones democráticas en las que aspira a ser mayoría y presidirlas; patriota que equivale a la defensa del soberanismo e incluso reivindicación, directa y sin complejos, del término «Patria» para España (aunque, como todos, silencio sobre el artículo 99 de la Constitución). Todo coincidía. Las consignas que Pablo Iglesias lanzaba desde el escenario en la Puerta del Sol de Madrid, eran, como desde USA en 1982 habían calificado al joven Felipe Gonzalez, las de un nacionalista español regeneracionista que reclamaba la soberanía y dignidad de España secuestrada, ahora, por la troica. Si añadimos a su mensaje de unidad popular la cuestión organizativa, que nos recuerda al centralismo democrático más depurado que se trasmite por los tentáculos cibernéticos hasta el último rincón para hacer llegar la consigna sobre la votación correcta, no hay duda, estamos ante un estalinista.
Pero, ¿y los que le escuchaban. De dónde habían salido esos manifestantes de edad avanzada, enfundados en abrigos, algunos desaliñados, ya de la tercera edad que, con un entusiasmo renovado, propio de una juventud eterna, lanzaban consignas revolucionarias y agitaban las banderas más diversas? Esos no hizo falta que el taxista me los descubriera. Ya los conocía. Eran los trosquistas antifranquistas, hijos del POUM, guarecidos desde 1978 en el PSOE, siempre aplicando su política entrista, a la espera de las «condiciones objetivas». Los había reconocido en los vídeos grabados de las intervenciones en la plaza del Ayuntamiento de Valencia, el 15 M y días sucesivos. En aquella ocasión sin abrigos ni bufandas, con cierta nobleza, con el micrófono en la mano, predicando la revolución socialista de su profeta armado, en pequeños momentos de gloria por tener a un público joven que por fin les escuchaba con admiración por el contraste al ser comparados con sus padres o abuelos, mayoritariamente conservadores i votantes del PP. Allí estaban, salidos de los libros de historia, adoctrinando y siendo escuchados, en un instante histórico, columbrando las torres donde «los relojes se detienen», como Walter Benjamin definió el día de la revolución.
Volviendo a la Puerta del Sol, me pregunté: ¿Dejarán de votar al PSOE para votar a Podemos? Y me contesté. En cuanto descubran que el profeta de la coleta es estalinista, de ninguna manera. Pero mientras les dejen un micrófono y público para ser escuchados allí estarán. A la espera de las «condiciones objetivas».
Víctor Baeta Subías,
autor de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’
[Redactat el 6 de febrer del 2015]
————————
[versió en valencià, ampliada i corregida]
Podemos: direcció stalinista amb bases trosquistes
Va ser un taxista qui em va posar sobre la pista: «El pare de Pablo Iglesias havia sigut del FRAP», em va dir. Segurament ho hauria escoltat en alguna ràdio. Efectivament el propi fill ho reconeix en la xarxa. El FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota), on vaig militar des de la seua fundació fins a la seua dissolució, no era comunista, ni tan sol socialista, pretenia ser, a l’estil del nacionalista FLN algerià, un front popular antioligàrquic, que reclamava la democràcia i defensava la sobirania d’Espanya front a EE.UU. Va ser fundat provisionalment en Paris en 1971, en la casa del dramaturg nordamericà Arthur Miller, pel socialista Julio Álvarez del Bayo, ministre d’Estat amb Negrín. Però ell era el pontífex; el vertader artífex va ser el PCE(m-l), l’escissió stalinista d’un PCE que apuntava ja cap a la reconciliació nacional que es va traduir en el pacte amb el neofranquisme que va culminar amb la Constitució de 1978.
Per als no iniciats cal dir que el stalinisme és l’expressió més dretana del comunisme, enfront de la més esquerrana dels trosquistes. Els primers són els impulsors dels Fronts Populars contra el feixisme, anteposant aqueix objectiu a la revolució socialista que defensen els segons. De fet els primers eren titllats de «tenderos» pels segons, fent al•lusió a la voluntat dels stalinistes per aliar-se amb la xicoteta i mitjana burgesia antifranquista. I en les manifestacions les diferències es plasmaven cridant, al mateix temps, uns per la república popular i els altres per la república socialista. Al final no va ser ni la una, ni l’altra.
A partir de la informació del taxista vaig començar a analitzar amb deteniment els missatges que llançava Pablo Iglesias. La veritat és que hi havia un correlat. Front contra l’oligarquia per «unitat popular» contra la «casta»; revolucionari per «canvi» gatopardista dels «de a dalt pels de a baix» (compte! res de lluita de classes, res de revolució socialista; però sí d’aliança amb els «tenderos», amb la xicoteta i mitjana burgesia, amb les classes mitjanes arruïnades per l’oligarquia/casta); antifeixista per la defensa de les institucions democràtiques en les quals aspira a ser majoria i presidir-les; i patriota que equival a la defensa del sobiranisme i fins i tot reivindicació, directa i sense complexos, del terme «Pàtria» per a Espanya (encara que, com tots, silenci sobre l’article 99 de la Constitució). Tot coincidia. Les consignes que Pablo Iglesias llançava des de l’escenari en la Puerta del Sol de Madrid, eren, com des d’EEUU en 1982 havien qualificat al jove Felipe González, les d’un nacionalista espanyol regeneracionista que reclamava la sobirania i dignitat d’Espanya segrestada, ara, per la troica. Si afegim al seu missatge d’unitat popular la qüestió organitzativa, que ens recorda a el centralisme democràtic més depurat que es transmet pels tentacles cibernètics fins a l’últim racó per a fer arribar la consigna sobre la votació correcta, no hi ha dubte, estem davant un stalinista.
Però, i els que li escoltaven. D’on havien eixit aqueixos manifestants d’edat avançada, enfundats en abrics, alguns descurats, ja de la tercera edat que, amb un entusiasme renovat, propi d’una joventut eterna, llançaven consignes revolucionàries i agitaven les banderes més diverses? Aqueixos no va fer falta que el taxista me’ls descobrira. Ja els coneixia. Eren els trosquistes antifranquistes, fills del POUM, aixoplugats des de 1978 en el PSOE, sempre aplicant la seua política entrista, a l’espera de les «condicions objectives». Els havia reconegut en els vídeos gravats de les intervencions en la plaça de l’Ajuntament de València, el 15 M i dies successius. En aquella ocasió sense abrics ni bufandes, amb certa noblesa, amb el micròfon en la mà, predicant la revolució socialista del seu profeta armat, en petits moments de glòria per tenir a un públic jove que per fi els escoltava amb admiració pel contrast en ser comparats amb els seus pares o iaios, majoritàriament conservadors i votants del PP. Allí estaven, eixits dels llibres d’història, adoctrinant i sent escoltats, en un instant històric, afigurant les torres on «els rellotges es detenen» com Walter Benjamin va descriure el dia de la revolució.
Tornant a la Puerta del Sol, em vaig preguntar: deixaran de votar al PSOE per a votar a Podemos? I em vaig contestar. Quan descobrisquen que el profeta de la cueta és stalinista, de cap manera. Però mentre els deixen un micròfon i públic per a ser escoltats allí estaran. A l’espera de les «condicions objectives».
Víctor Baeta Subias, autor de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’
[Redactat el 6 de febrer del 2015]
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
Les obres d’art exposades mostren les diferents tendències artístiques de Francisco Marín. Hi veurem treballs artístics en objectes de tipus funcionals com ara rellotges, marcs, morters, culleres, etc. Després hi veiem l’obra de tipus decoratiu, en centres de de taula, campanes, composicions en relleus, etc., També té la vessant d’obra religiosa amb imatges de marededéus, i els Sant Crists.
Finalment també hi ha una mostra de l’obra d’experimentació abstracta que veiem amb ‘el contorsionista, l’abella de boix, o ‘els mons perduts’ entre altres. Coincidint amb el mes de Sant Jordi i la Trobada de Campaners a Os de Balaguer, hi ha una mostra de roses artístiques i també de campanes de fusta.
Catalunya és la segona CC.AA més amenaçada per la pèrdua d’insectes pol·linitzadors Foto: Greenpeace.
