Tag Archives: ACTUALITAT

Crisi del 2008: 10 anys després | Jordi Franch Parella Weblog

La fallida del banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers marcava oficialment l’inici de la gran recessió del 2008. Va ser el 15 de setembre, ara fa exactament 10 anys, que el banc amb actius superiors a 640.000 milions de dòlars i amb més de 26.000 treballadors es declarava en fallida. Com en el crac del 1929, l’exuberància irracional causada per les polítiques monetàries i creditícies molt expansives dutes a terme pels Bancs Centrals amb la connivència dels governs i el suport intel·lectual dels economistes keynesians i monetaristes mainstream, amb tipus d’interès artificialment reduïts, acabava malament. Acabava molt malament el 2008, el 1929 i en tantes altres ocasions, en què punxava la bombolla creada pels excessos monetaris i financers. Ara fa deu anys, va ser la bombolla immobiliària finançada amb un excés de deute. Una dècada després, les autoritats polítiques i financeres, amb el fariseisme complaent de bona part de l’acadèmia, ens anuncien amb cofoisme que la crisi s’ha superat, després de carregar els rescats financers a les espatlles dels contribuents. Però és realment així? Doncs no. L’intent de solució de la crisi ha comportat polítiques monetàries no convencionals i ultraexpansives. La compra de deute sobirà per part del banc emissor ha inflat els balanços dels Bancs Centrals i deprimit el tipus d’interès fins a situar-lo en terreny negatiu. Concretament, i pel que fa a Espanya, el 22% del deute públic està en mans del BCE (més de 250.000 milions d’euros). De la resta, el 16% està subscrit pels bancs nacionals, el 44% correspon a inversors estrangers i els particulars espanyols en tenen el 18%. El deute sobirà d’Espanya suposa el 12% dels més de 2 bilions d’euros injectats pel BCE. Però aquest dopatge en tota regla té data de finalització i serà el gener del 2019. A partir de l’any vinent, per tant, es començarà a notar el síndrome d’abstinència en un govern, l’espanyol, acostumat sempre a estirar més el braç que la màniga. Quan progressivament el tipus d’interès recuperi valors positius, el pes de l’enorme deute públic es deixarà sentir. Cal recordar que, en virtut de la modificació de l’article 135 de la Constitució, el pagament d’interessos és prioritari. Se’n ressentiran, i molt, les pensions, la sanitat i l’educació públiques. L’Estat del Benestar pot quedar definitivament fracturat i desarticulat. En aquestes circumstàncies, la millora del finançament autonòmic continuarà sent una quimera, i és previsible més recentralització dels serveis bàsics. Una hipotètica fallida de l’Estat espanyol, per altra banda, no vindria de nou. Només en el segle XVI, quan la Corona explotava un imperi mundial, recordem que ja va fer fallida fins a tres vegades (1557, 1575 i 1596).

A nivell mundial, també hi ha raons que apunten a una crisi global a partir de l’any vinent. Res hi podrà fer per evitar-la l’extensa regulació financera derivada del 2008 (llei Dodd-Frank, intensificació de les supervisions i controls, dotació de fons anticrisi…). Els EUA estan normalitzant la seva aberrant política monetària, pujant també el tipus d’interès poc a poc. Pel 2020, s’estima que ha de situar-se entre el 3% i el 4%. Les creixents tensions comercials provocades per l’administració Trump amb la Xina i Europa reduiran el creixement i incrementaran la inflació. El gegant xinès reduirà també l’expansió, amb problemes de sobrecapacitat i bombolles provocades per l’herència monetària tan expansiva. I els països emergents, molts d’ells fràgils, poden patir un tsunami financer provocat per la repatriació del dòlar nord-americà, que retornarà al país d’origen en búsqueda de rendibilitats més elevades. La pèrdua d’inversions estrangeres i el declivi secular del preu de les matèries primeres exportades contribuiran a una crisi exterior i de balança de pagaments. Les borses mundials i les accions de les empreses, tremendament sobrevalorades després d’una dècada d’estímuls monetaris, s’enfonsaran. I com respondrà Donald Trump en un any electoral? Repetirà el monumental error de desviar l’atenció dels problemes interns originant un nou conflicte bèlic internacional amb la Xina, Corea del Nord o Iran? Si és així, el xoc, de conseqüències impredictibles, provocaria una immediata escalada del preu del petroli i una doble crisi d’inflació i estancament, semblant a les de 1973 i 1979. L’activació de la propera crisi, conseqüència de la mala resolució de la gran recessió del 2008, es trobarà amb Estats hiperendeutats i Bancs Centrals carregats de deute públic. Reprendre noves tandes de Quantitative Easing de dopatge salvatge mitjançant estímuls monetaris i fiscals, en un cos social debilitat, serà més difícil. S’ha intentat resoldre la crisi del 2008 creant una monstruosa bombolla de deute públic. Això és un gran error. Estiguem preparats, doncs, per als plors i el cruixir de dents.

Via:  Crisi del 2008: 10 anys després | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

Nova versió de la base de dades del corpus de textos francesos «Frantext» | Bloc de Lletres

S’ha estrenat una nova versió de la base de dades textual Frantext, un corpus que comprèn més de 5.000 textos en llengua francesa, desenvolupada per l’ATILF (Analyse et Traitement Informatique de la Langue Française):

Historiquement dévolu à la recherche d’exemples pour le Trésor de la Langue Française, et d’abord centré sur la langue des XIXème et surtout XXème siècle la base Frantext a poursuivi son évolution en élargissant son empan diachronique: ajout de textes médiévaux, de textes en moyen français, français préclassique et classique. La base continue en parallèle ses enrichissements dans le domaine moderne. Elle contient 10% de textes dits «scientifiques» et techniques et 90% de texte considérés comme «littéraires» regroupant tous les genres: romans, mémoires, autobiographie, journaux personnels, théâtre, poésie, essais. Ce corpus comprend des œuvres françaises, mais aussi francophones.

Son ambition n’est pas d’opérer une sélection en suivante le canon littéraire, mais de représenter l’usage du français écrit dans sa diversité: on y trouvera donc des classiques de la littérature, comme Flaubert ou Proust, mais aussi des manuels de cuisine, des traités de chasse, des ouvrages de linguistique, des manuels de géographie, des mémoires de journaliste, des romans contemporains ou même des écritures dites ordinaires».

La base de dades ofereix diferents eines d’interrogació i filtratge, i altres opcions d’explotació de la base de dades que trobareu explicades al manual d’ajuda. Afegim un parell de captures de la visualització de resultats cerca:

 

Via:  Nova versió de la base de dades del corpus de textos francesos «Frantext» | Bloc de Lletres

Tipologia de Butlles pontifícies | Grup d’Arxivers de Lleida

Fa uns mesos es va presentar el Butllari de Catalunya: documents pontificis originals conservats als arxius de Catalunya (1198-1417) obra escrita pels doctors Tilmann Schmidt i Roser Sabanés fruit de l’àrdua cerca en diversos arxius catalans tant eclesiàstics, com de titularitat municipal i comarcal  de Catalunya, a l’Arxiu Secret del Vaticà i la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Aquesta publicació, que presenta els documents papals medievals originals conservats als arxius de Catalunya, es pren del programa de publicacions de la Biblioteca Apostòlica Vaticana la qual va inaugurar als anys setanta del segle passat, juntament amb la Comissió Internacional de Diplomàtica, el projecte de l’Index Actorum Roma- norum Pontificum, és a dir, l’inventari, la descripció i l’anàlisi dels documents papals medievals, començant per les butlles del papa Innocenci III, del 1198, fins a l’elecció del papa Martí V al Concili de Constança l’any 1417.

En el primer volum d’aquest Butllari de Catalunya ens trobem amb una “premissa” en la qual ens parla de l’elenc papal amb documents pontificis, una relació amb els arxius consultats a Catalunya (fonts i fons); taules amb la distribució dels documents sobre els pontificats, les lletres tancades trobades i el contingut general de les butlles pontifícies. Tota aquesta premissa és interessant de llegir i treballar, però considerem destacable els apartats que tracten el formulisme, la tipologia i el contingut general de les butlles pontifícies. D’aquests us en fem cinc cèntims

FORMULISME DE LES BUTLLES PONTIFÍCIES I TIPUS[1]

El terme butlla indica en sentit propi el segell de plom que penja dels documents, inclosos els papals, i només en el temps s’aplicà, per extensió, als documents pontificis. La butlla penja dels documents privilegia i litterae de diverses classes, mitjançant fils de diversos colors (roig i groc), de seda o cànem. Quan es tracta d’un document privilegia o privilegi s’utilitzava el fil de seda roig i groc, i quan es tracta d’una littera o carta (gratiosa, mandata, secreta, clausa, consistoriale) el fil era de cànem.

Documentalment, el terme butlla s’aplica a la documentació pontifícia, i en aquest període del segle XIII al segle XV hi havia una rigorosa distinció en les classes de documents entre privilegia i litterae, aquestes de diversos gèneres: gratiosae, mandata, secretae, clausae, consistoriales.

Totes les butlles porten en la intitulatio el nom del pontífex, seguit del títol episcopus servus servorum Dei, i després el nom del destinatari seguit de la fórmula: salutem et apostolicam benedictionem; o també per una fórmula genèrica del tipus: Ad perpetuam rei memoriam, Ad certitudinem presentium et memoriam futurorum o altres similars.

Quan es tracta d’un privilegi, el nom del pontífex està escrit tot en lletres capitals i quan es tracta d’una carta, amb lletres minúscules. Al final s’afegeix la data començant amb la indicació del lloc de l’expedició de la butlla, mes, dia i any del regnat del pontífex que l’emet.

Les butlles eren sempre confeccionades en pergamí (de diferent mida d’acord amb el text que acollien) i anaven enrotllades o plegades; les plegades o cartes tancades (litterae clausae) eren cartes personals, gairebé privades per assegurar-ne la confidencialitat, que només podia obrir el destinatari, el nom del qual estava escrit al revers, portaven fil de cànem i generalment anaven adreçades al rei o a la reina, i, ocasionalment, a bisbes, alguns nobles i ciutadans.

Totes les butlles eren assegurades, normalment, amb segell de plom i, ocasionalment, quan era de molta importància, amb segell d’or, i escrites sempre en llatí.

Els tipus de documents pontificis més emprats en el butllari (de Catalunya)  són: els privilegis papals o privilegia, amb indicacions per a les esglésies i el clergat, tan nombrosos a Catalunya i Aragó com en altres punts de l’Europa medieval, documents que segueixen el conegut formulari de la Cancelleria papal, confirmació de les possessions, la celebració de la missa si la regió estava sota l’interdicte eclesiàstic, etc.

Les cartes de justícia o litterae mandatae, que són manaments del Papa com a jutge suprem als bisbes i prelats per decidir respecte a una causa o un procés apel·lat per una part contrària a la cúria romana.

Al regne d’Aragó n’hi ha moltes més que a Alemanya, França i Anglaterra. Així, es podria dir que els aragonesos i catalans apel·laven molt sovint i molt ràpidament a la cúria romana respecte als altres pobles. Aquestes cartes papals són molt interessants perquè al principi dels documents la corresponent controvèrsia es descriu amb precisió i detall per proporcionar la informació jurídica sobre la causa en qüestió als jutges delegats. Les controvèrsies eren sobre temes molt diversos, naturalment entre clergues, per exemple sobre els límits de les seves parròquies, i entre bisbes, sobre els límits de les seves diòcesis i els delmes que els pertocaven. Però aquestes apel·lacions no es processaven judicialment i no es decidien a la cúria romana, sinó que sovint els papes les encarregaven als jutges delegats del país corresponent. No obstant això, molts contendents d’Aragó i Catalunya portaven les causes a Roma, i no solament clergues, sinó també laics, nobles i ciutadans.

Les lletres tancades o litterae clausae

Eren cartes personals gairebé privades que només podia obrir el destinatari, el nom del qual estava escrit al revers. N’hi ha una gran quantitat d’aquestes adreçades personalment al rei Jaume I d’Aragó i als seus antecessors i successors. Hi va haver èpoques, això no obstant, al segle XIII, en què el corresponent papa escrivia com a mínim cada sis mesos una carta al rei d’Aragó

CONTINGUT GENERAL  DE LES BUTLLES PONTIFÍCIES

El butllari recull aquests documents pontificis des d’Innocenci III (1198) fins a Benet XIII (1417), i inclou un total de trenta-quatre papes, vint-i-vuit dels quals van donar butlles arreu de Catalunya; a més de les nou atorgades pel Concili de Constança (1414-1418). En aquest sentit, hem diferenciat tres grans etapes que corresponen a tres grans períodes en la història del pontificat baixmedieval:

  1. El segle : d’Innocenci III (1198) a Benet XI (1304). XIII
  2. El papat d’Avinyó: de Climent V (1305) a Gregori XI (1377).
  3. El Cisma d’Occident: d’Urbà VI (1378) a Benet XIII (1417). Concili General de Constança (1414-1418).

Quant al contingut de les butlles, en general, podem destacar els aspectes següents:

  1. Les relacions amb els bisbats i les diòcesis corresponents.
  2. Les relacions amb els ordes religiosos i militars.
  3. Les relacions entre el poder espiritual, representat per Roma, i el poder temporal de les diferents monarquies i l’Imperi, en el nostre cas amb els reis d’Aragó. A partir del segle XIII, quan del període de lluita per la llibertat de l’Església, característic dels segles XI –XII, s’ha passat al que els historiadors anomenen lluita pel dominium mundi, característic d’aquest període baixmedieval. Un període marcat per conflictes de caire jurisdiccional, beneficial i fiscal, especialment.
  4. El món complex de les relacions diplomàtiques, amb la presència i actuació dels diferents nuncis i legats pontificis.
  5. La participació de l’Església catalana en els grans concilis ecumènics celebrats durant aquests temps, i on les decisions preses transcendien l’àmbit purament eclesiàstic, tot afectant el conjunt de la societat, el poder polític inclòs. En aquest sentit cal destacar la transcendència en el desenvolupament eclesiàstic i polític posterior que significà tot el període del Concili de Constança.

 

[1] Schmidt, T; Sabanés, R: Butllari de Catalunya. Barcelona, Fundació Noguera, 2016. Volum I, pàg. 20- 35.

Via:  Tipologia de Butlles pontifícies | Grup d’Arxivers de Lleida

Les col·leccions amagades dels CRAI Biblioteques de la UB | Blog del CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació

via Les col·leccions amagades dels CRAI Biblioteques de la UB

A qualsevol dels nostres CRAI Biblioteques hi ha alguns tipus de material com poden ser fotografies, dibuixos, cartes, cartells, fullets, mapes, partitures, etc. que no són els tradicionals que estem acostumats a descriure. Moltes vegades cadascun d’ells en si mateix no és prou rellevant per a ser descrit en el catàleg bibliogràfic, però en canvi si que és interessant descriure’l en el seu conjunt.

Des de fa uns anys el CRAI de la UB s’ha proposat aflorar tot aquest material divers agrupat en col·leccions, que s’havia mantingut al marge de la catalogació.

La integració d’aquests recursos en els fons dels CRAI Biblioteques té com a objectiu principal oferir recursos per a la recerca, per això des de Procés Tècnic es van establir unes pautes per a la seva catalogació que ara es materialitzen en el CSUC en unes pautes seguint la nova normativa RDA.

Aquestes col·leccions especials també han estat anomenades ‘col·leccions amagades’ (hidden collections) perquè sovint han estat objecte d’un control deficient ja que a les biblioteques s’ha tendit a catalogar i donar més difusió als recursos sobre àrees determinades de coneixement provinent de compres, donatius o intercanvis.

Dins l’entorn del Catàleg Col·lectiu de les Universitat de Catalunya (CCUC), gestionat pel CSUC, s’ha creat un portal on es recullen aquestes col·leccions especials: el Portal de Col·leccions especials de les Biblioteques de Catalunya. Algunes d’aquestes col·leccions es troben digitalitzades i formen part de repositoris digitals com la Memòria Digital de Catalunya o la Biblioteca Digital Patrimonial, i en el cas de tenir inventari formen part del Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona.

Des de la Unitat de Procés Tècnic es dóna suport al personal dels CRAI Bibliotequesencarregat de gestionar i descriure les seves col·leccions.

Aquí podem veure alguns exemples:

Recull de beceroles d’arreu del món. CRAI Biblioteca del Campus Mundet

 

 

Taules Periòdiques. CRAI Biblioteca de Física i Química

 

 

 

 

Plaques i Làmines. CRAI Biblioteca de Biologia

 

 

 

 

Us animem a visitar el Portal de Col·leccions especials de les biblioteques de Catalunya.

 

 

Georgina Basomba

 

Via: Les col·leccions amagades dels CRAI Biblioteques de la UB | Blog del CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació

Fons d’Història local de Catalunya | Grup d’Arxivers de Lleida

Base de dades bibliogràfica d’història local de Catalunya

El  Fons d’Història Local de Catalunya (FONSHL) és un catàleg bibliogràfic d’accés públic i gratuït sobre història local de Catalunya. Durant 25 anys ha estat produït pel Servei de Documentació d’Història Local de Catalunya (SDHLC) de la UAB, sota la direcció del Dr. Borja de Riquer Des de l’any 2012, el FONSHL depèn de la secció de història del SIBHIL·LA.

Conté 167.690 referències bibliogràfiques resultat del treball de selecció portat a terme en biblioteques generals i universitàries i en biblioteques, museus, arxius i centres d’informació locals, públics i privats, de tot Catalunya. Inclou articles de publicacions científiques espanyoles sobre l’àmbit català cedides, en conveni, pel CINDOC (CSIC), així com el resultat del treball de camp realitzat a grans biblioteques catalanes i les diferents bases de dades locals i comarcals elaborades pel SDHLC.

Què conté?

La base de dades contempla diferents nivells de descripció bibliogràfica:

o Monografies i manuscrits inèdits
o Publicacions periòdiques d’abast local i comarcal
o Articles de revistes
o Parts de monografies (capítols, ponències, comunicacions, etc.)
o Altres materials no text (enregistraments sonors, audiovisuals, fitxers electrònics, etc.)

                                   

Tipologia documental que recull la base de dades

Els documents responen a un ampli ventall de tipologia documental:

o Estudis científics i historiogràfics
o Tesis i tesines
o Materials, guies i itineraris didàctics
o Actes de congressos
o Literatura grisa (memòries, estatuts i reglaments d’entitats, inèdits)
o Biografies i memòries de personatges catalans

Àmbit temàtic i geogràfic

L’àmbit temàtic de la informació recollida cobreix la disciplina de la història i de les ciències humanes i socials i aplega, doncs, múltiples àrees o àmbits de coneixement: política, societat, geografia, economia, religió, cultura, art, educació, etc. sense cap limitació cronològica (des de la prehistòria fins a l’edat contemporània).
L’àmbit territorial es circumscriu a Catalunya, des del punt de vista administratiu, històric i polític. Dins d’aquest marc, se seleccionen documents sobre Catalunya, els seus municipis (o ens més petits com ara barris, parròquies, entitats menors…), comarques, regions naturals (parcs naturals, serralades…), províncies i d’altres divisions administratives, actuals o històriques (diòcesis, corregiments, comtats…)

Informació bibliogràfica

 La informació que conté cada referència bibliogràfica està desglossada en diferents nivells d’informació:

– El nivell de descripció bibliogràfica segons la normativa ISBD (títol, autor, dades de la publicació, descripció física, col·lecció, notes…)

– El nivell de descripció del contingut, que defineix el contingut del llibre en funció de diferents variables:

o  Àmbit geogràfic al qual es circumscriu el contingut de l’obra, ja siguin divisions territorials (localitat, comarca, província, entitat menor, barri, …), religioses (diòcesis, parròquies, bisbats…), naturals (rius, serralades i muntanyes, parcs naturals), administratives (àrea metropolitana) o històriques (comtats, baronies, antics municipis…)(segons l’actual Llei d’Ordenació Territorial de Catalunya)

o  Període cronològic del contingut del document: dates d’inici i final del període objecte d’estudi.

o  Descriptors de matèries o temàtica tractada en el document. El termes utilitzats en l’anàlisi documental són els recollits en el Tesaurus d’Història de Catalunya, elaborat pel mateix SDHLC.

o  Identificadors personals (nom de persones objecte de l’estudi o que tenen certa rellevància en el contingut del document (escriptors, polítics…). En aquest camp se solen trobar els protagonistes de les biografies, memòries, etc.)

Identificadors d’entitats (nom d’entitats objecte de l’estudi o que tenen certa rellevància en el contingut del document (associacions, institucions, empreses, partits polítics…). En aquest camp se solen trobar les entitats objecte d’estatuts, reglaments, memòries d’activitats, etc.

– Resum (en els casos en què els descriptors no siguin suficients per explicar satisfactòriament el contingut del document es fa un resum indicatiu seguint la norma ISO 214-1976

– La URL (adreça d’Internet) on accedir al document digitalitzat

– La Biblioteca o centre on es pot consultar el document

Usuaris

Donat el seu caire pluridisciplinari, el FONSHL està obert a un ampli ventall d’usuaris: professors, investigadors, estudiants de tercer cicle o erudits locals (estudis científics), el professorat i alumnat de primària i secundària (material didàctic), institucions i organismes locals (memòries, estadístiques…), les associacions o entitats culturals (tradicions populars, exposicions artístiques, esports…), com en general, a qualsevol ciutadà que tingui inquietud pel coneixement de la seva comarca o municipi.

Col·laborar

 

Article extret del web SIBHIL·LA: Història, Llengua, Literatura i Art

Via: Fons d’Història local de Catalunya | Grup d’Arxivers de Lleida

ÍnDICEs: nou portal d’accés de les bases de dades del CSIC (ISOC, IME, ICYT) | Bloc de Lletres

ÍnDICEs-CSIC és la nova plataforma d’accés a la informació científica publicada en revistes acadèmiques espanyoles, en substitució de les bases de dades ICYT, IME i ISOC.

Es pot entrar a la plataforma de forma gratuïta directament mitjançant l’adreça: indices.csic.es, amb opcions de cerca simple i pels camps d’autor, any de publicació, títol de document i títol de revista.

L’accés a ÍnDICEs-CSIC mitjançant la subscripció de la Universitat de Barcelona permet totes les opcions de consulta, visualització i exportació de resultats. També és possible crear un registre d’usuari, Mi Cuenta, amb l’adreça de correu electrònic institucional, per gaudir de serveis personalitzats: alertes per rebre avisos mensuals sobre incorporació de noves revistes o nous documents, la creació de llistes i les cerques desades.

Si teniu dubtes sobre com accedir accedir als recursos electrònics de la Universitat de Barcelona, consulteu aquesta pàgina.

Via:  ÍnDICEs: nou portal d’accés de les bases de dades del CSIC (ISOC, IME, ICYT) | Bloc de Lletres

Espanya antiliberal | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de Duelo a garrotazos

El liberalisme és una doctrina combatuda i amb un significat que s’ha tergiversat interessadament. Per liberalisme no entenem la regulació de la societat per part del govern, que es reserva amplis poders de redistribució de la renda. Tampoc equival al que s’anomena despectivament com neoliberalisme, on un Estat intervencionista dirigit per governs corruptes crea xarxes clientelars a benefici propi. Per liberalisme ens referim a aquella doctrina que, a partir dels segles XVIII i XIX, reivindica els drets naturals de l’home a la vida, la llibertat i la propietat, i que ha transformat el món des de la Primera Revolució Industrial, millorant com mai les circumstàncies materials i socials de la humanitat. El liberalisme desconfia sempre del poder (“el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”) i estableix mecanismes per a limitar-lo (checks and balances). El liberalisme confia més en les regles impersonals (Rule of law) que en l’autoritat personal del governant. Defensa un conjunt de drets naturals que l’Estat no pot violar. De fet, l’existència i l’objectiu de l’Estat no és altre que la preservació d’aquests drets. Però els drets naturals són avui sovint ridiculitzats per polítics i intel·lectuals que troben més fàcil parlar de relativisme i nihilisme ètic. Els drets naturals de l’home precedeixen lògicament la constitució dels governs i han estat defensats per pensadors com John Locke i David Hume, o el jesuïta Juan de Mariana i Adam Smith. Varen inspirar la Declaració d’Independència dels EUA, el juliol de 1776, on es recorda la veritat evident que tots els homes hem estat creats amb la mateixa dignitat pel Creador i amb drets inalienables, entre els quals hi ha la vida, la llibertat, la propietat i la recerca de felicitat.

Una de les tragèdies d’Espanya és que el liberalisme no hi ha arrelat mai. El liberalisme ha estat i continua sent inexistent o del tot irrellevant. Ja va fracassar al segle XIX com alternativa a l’Antic Règim. Les dèbils esperances formades sota el regnat de Carles III, el millor alcalde de Madrid, es varen esfumar amb els escàndols de Carles IV, el favorit de la reina Manuel Godoy, o l’impresentable Ferran VII. Les Corts de Cadis i la Constitució del 1812 varen néixer mortes. Si a Cadis triomfaven les idees sense acció, a la resta d’Espanya s’imposaven les accions sense idees. El liberalisme espanyol estava mort i enterrat l’any 1824, després de l’anomenat trienni liberal (1820-1823). I passant els anys, la situació no ha millorat. Recordo les paraules del professor Joaquim Muns i Albuixech, difunt catedràtic a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, quan ens deia que a Espanya només hi havia quatre liberals: Trias, Fargas, Millet i Bel. En realitat, eren només dos: Ramon Trias Fargas (que va morir al Masnou el 1989 quan pronunciava un discurs electoral) i Salvador Millet i Bel (deixeble de Hayek que mor el 1998).

El partit socialista que governa Espanya en aquests moments és, naturalment, antiliberal. Decididament intervencionista en l’àmbit econòmic i progressista en el social, la seva política fiscal significa invariablement més despesa pública i més impostos. El divendres d’aquesta setmana, en votació al Congrés, es va proposar elevar el sostre de despesa i flexibilitzar el dèficit públic, sense que se sàpiga el resultat de la votació en el moment d’escriure aquest article. En qualsevol cas, tot apunta a pagar més impostos, elevant el tipus impositiu dels existents i introduint noves fórmules tributàries, com el proposat sobre la banca, que es repercutirà en el client i ho acabarem pagant tots. O com la voluntat del PSOE d’obligar a cotitzar els autònoms en funció dels seus ingressos reals, fet que es traduirà per a 1,5 milions d’autònoms en un augment de les bases de cotització.

Més perillosa, encara, em sembla la posició del partit popular. El flamant president electe Pablo Casado ho defineix com un partit liberal i conservador. El segon terme, en el seu sentit més ranci, és adient i s’hi escau. Segurament no ofereix cap mena de dubte ni discussió (si la dreta gira a la dreta, no és ultradreta?). Ara bé, el primer terme és enganyós i sí requereix un aclariment. El partit popular és tant o més intervencionista que el partit socialista. El partit popular és tant o més antiliberal que el PSOE. Pablo Casado Blanco és el preferit de José María Aznar López, a qui reconeix obertament com el seu mentor polític. La promesa de rebaixar l’impost de societats al 10% i eliminar traves burocràtiques a l’empresari sí que té melodia liberal. Però compten els fets i no les paraules. I els fets consumats del partit popular són ferotgement antiliberals: no ha liberalitzat les farmàcies, ni els estancs, ni els taxis, ni alguns lobbies professionals; ha mantingut monopolis com les elèctriques subvencionats pels usuaris; ha continuat la política de “portes giratòries” i de favors mutus amb els amics i grups de pressió; han controlat els alts òrgans del poder judicial; la inversió pública en infraestructures ha seguit un model radial allunyat de tota racionalitat econòmica, subinvertint a Catalunya i abandonant el corredor mediterrani; ha rescatat autopistes fallides a càrrec del contribuent; ha interferit en els mitjans de comunicació públics i privats; no ha reduït el control estatal sobre l’educació; ha deixat el sistema públic de pensions en fallida, impedint el model mixt majoritari a Europa…

Antonio Machado incidia en el drama de les dues Espanyes a Campos de Castilla, quan deia que “Españolito que vienes al mundo / te guarde Dios / una de las dos Españas / ha de helarte el corazón”. La veritable tragèdia d’Espanya, però, és el seu profund esperit antiliberal, present tant a una com a l’altra.

Via:  Espanya antiliberal | Jordi Franch Parella Weblog

Ingressen nous documents en el fons personal del poeta aranès Jusèp Sandaran Bacaria | Grup d’Arxivers de Lleida

La família Sandaran Fontfreda ha depositat una part de la biblioteca personal del poeta a l’Archiu Generau d’Aran

La família Sandaran Frontfreda ha dipositat a l’Archiu Generau d’Aran una part de la biblioteca personal del poeta aranès Jusèp Sandaran Bacaria. Els volums ingressats són obres d’autors com Josep Carner, Albert Albert Torrellas, Salvador Borrut i Soler, Joaquim Cases-Carbó, Joan Malagarriga, Ramon Suriñach Sentíes, Plàcid Vidal, datats entre els anys 1904-1935. Tots els llibres porten una dedicatòria personal que el propi autor fa a Sandaran. També ha ingressat una còpia de la traducció de l’obra de William Shakespeare “Enric IV” al català que Sandaran veu publicada en 1907.

0001
Libret dedicat a Sandaran per Josep Carner

L’any 2005, les senyores Eulàlia Sandaran Fontfreda, Clara Sandaran Fontfreda i el senyor Francesc Sandaran Fontfreda signen el contracte de dipòsit del fons personal del seu avi, Jusèp Sandaran Bacaria. Aquell mateix any la documentació ingressa a l’Archiu Generau d’Aran. El fons es format per manuscrits del propi Sandaran (estudis sobre la llengua aranesa, poemes, conferències, obres de teatre, costums…), correspondència amb altres autors contemporanis i fotografies familiars.

191010130000006,0001

Jusèp Sandaran Bacaria (1875-1942)

Jusèp Sandaran Bacaria, de casa Ferret de Canejan, neix el 31 de gener de 1875. Jusèp es casa amb Felipa Sambeat Romeva també de Canejan. El matrimoni va a viure a Barcelona, a on Sandaran mort l’any 1942. Entre 1906 i 1913 inicia una època de producció lingüística en defensa de la llengua aranesa. Escriu poemes que presenta en diversos jocs florals i que veu publicats en diverses publicacions occitanes com la “Bouts dera Montanho”; recull costums araneses, sobretot de Canejan, inicia un projecte de gramàtica aranesa i aplega, en més de 600 fitxes, paraules, refranys i dites araneses. Tot aquest treball culmina en la conferència, que pronuncia el 23 d’octubre de 1913 a l’Ateneu Obrer del Districte II de Barcelona i que titula “La Val d’Aran i els Catalans”. És en aquest període quan coincideix amb importants personatges contemporanis que també treballen en llengua aranesa o occitana com Mossèn Josep Condò Sambeat, Bernat Sarrieu i Josep Aladern, entre altres. L’1 de maig de 1912 finalitza un llibre manuscrit de poemes dedicats a la seva dona. En ell escriu 19 poemes en català i 6 en aranès. Entre 1918 i 1940 escriu poemes en català que també veurà publicats.

Els documents ja es poden consultar en línia a través del cercador de fons i documents d’Arxius en Línia Arxius en línia: cercador de fons i documents de la Xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya.
190010120000023,0001
Uns dels poemes de Jusèp Sandaran Bacaria escrit en aranès

Via: Ingressen nous documents en el fons personal del poeta aranès Jusèp Sandaran Bacaria | Grup d’Arxivers de Lleida

la DaDa: El diari digital de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya | Grup d’Arxivers de Lleida

En un moment en que les eines que fins ara ens servien per comunicar i comunicar-nos sembla que s’estan redefinint o fins i tot desapareixent apareix una de nova La DaDa en format de publicació digital i després d’un temps llarg de reflexió sobre si un butlletí en format paper (o PDF) era prou útil i engrescador per justificar tot l’esforç que requeria la seva publicació periòdica. És una nova forma més dinàmica de presentar els continguts, adaptada als temps i més en consonància amb la resta d’informació i continguts que ens arriben d’altres àmbits. És cert que a alguns els obligarà a adoptar nous hàbits en la lectura (no es pot subratllar!), però ho podem compartir, extractar i comentar a través de les xarxes socials generant d’aquesta forma debat i per tant augmentant el coneixement, però sobretot el fet de compartir ens ajuda a difondre i a compartir amb els no professionals idees i inquietuds i per tant fer més propers tant els arxius com la feina de les persones que hi treballem. És una bona fórmula per poder fer realitat tot això el perfil de twitter creat @laDaDa_AAC que permetrà una interacció més directa entre lectors i autors.

És cert que aquest “primer número” no ha provocat gaire enrenou a les xarxes, a pesar d’una editorial compromesa i punyent amb l’actualitat com és la deriva que sembla que ha pres el legislador i el Govern espanyol per a posar encara més difícil l’accés a la documentació i als arxius. L’article de la Marta Munuera Els sistemes que volem  tampoc no pot deixar indiferent a ningú, des de la primera pregunta que és d’aquelles que ens fa venir mal d’estómac i mirar cap al cel fins i tot a aquells més agnòstics. A més hi ha articles amb experiències interessants com el que recull la de la Xarxa d’Arxius Municipal (XAM) o el “recull bibliogràfic” que sempre eixampla els nostres coneixements i que de vegades fins i tot ens permet forçar les costures d’aquell vestit professional (bata?) que de vegades ens queda una mica just.

Augurem un llarg recorregut al concepte encara que el format (o la imatge) canviarà molt més ràpidament que en tots aquests anys ho ha fet el butlletí de l’Associació, perquè els temps són uns altres, tot canvia molt ràpid i la nostra professió ens exigeix estar atents.

 

Via:  la DaDa: El diari digital de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya | Grup d’Arxivers de Lleida

Hi ha encara platges verges? | HISTÒRIESDEMAR

A l´hora de valorar la qualitat de les nostres platges es fan servir uns criteris gens ambientals i gairebé sempre es té més en compte l´artificialització i els serveis que ofereix que no pas el seu valor natural i paisatgístic. Les banderes, els guardons i les estrelles no reflecteixen gens els elements naturals que pugui tenir una determinada platja per a ser considerada com a verge. Però que és una platja verge? Hi ha realment platges verges a Catalunya?

Cala Tavellera al Cap de Creus

Com indica el seu nom, una platja verge és aquella que conserva intactes els seus valors naturals i on no hi ha hagut pràcticament cap intervenció humana que hagi pogut alterar el medi. Sota aquestes premisses, és evident que no resta cap platja verge en tot el litoral català. Com a molt trobem indrets més o menys ben conservats i que podem arribar a qualificar com a platges verges. Aquestes són platges de difícil accés, sense cap mena d´urbanització al seu entorn i que conserven encara elements naturals característics d´aquest tipus d´ambients.

Malauradament la legislació que regula el litoral: llei de protecció i ús sostenible del litoral del 2013, busca més el rendiment econòmic i la seva explotació que no pas la protecció dels espais naturals del medi litoral i per tant no ajuda gens ni mica a protegir els pocs elements naturals que encara resten.

PLatja de Vallpresona entre Tossa i Sant Feliu

La principal amenaça que pateixen aquests indrets, més o menys ben conservats, rau en la pressió urbanística i les requalificacions de la tipologia de sòl per desenvolupar activitats econòmiques de gust dubtós. Aquest darrers anys hem assistit perplexos a aquesta pràctica que creia ja caducada. En un altre ordre de coses, l´elevada pressió que pateixen aquests indrets des del mar per part de les embarcacions d´esbarjo és un problema cada vegada més gros i on l´administració sembla no tenir recursos per a regular aquesta activitat.

Amb aquesta premissa l´entitat Ecologistes en Acció de Tarragona i l´Ebre ha creat el distintiu “platges verges” que atorga de manera anual. Aquest reconeixement té un doble objectiu, per un costat es premia l´esforç dels municipis en la seva tasca per la conservació del medi i per altra banda es valora l´estat natural de les platges candidates.

Cala Estreta a Palamós

El principal problema d´aquest reconeixement és que, malgrat que els premis són oberts a totes les platges del litoral català, de facto només s´hi presenten municipis del litoral tarragoní, de les terres de l´Ebre i del sud de Barcelona. Caldria doncs rellançar aquest reconeixement perquè fos efectiu al llarg de tota la costa catalana per poder valorar també les platges de la Costa Nord de Barcelona i de la Costa Brava on hi hauria també espais susceptibles a ser reconeguts.

A Catalunya, malgrat l’elevadíssima pressió que pateix la franja costanera queden encara alguns paratges més o menys inalterats amb un alt valor ecològic i paisatgístic. Si hagués de fer una selecció de les mateixes, segurament triaria: La platja del Trabucador i la platja del Fangar al Delta de l´Ebre; La Platja de l´Estany Podrit i la Cala de l´Ilot entre l’Ametlla i l´Ampolla; Cala Fonda o Waikiki a Tarragona; La platja dels Muntanyans a Torredembarra; La platja de Vallpresona a Tossa; Platja Castell i Cala Estreta a Palamós; La Platja Fonda a Begur. Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Montgrí i Cala Canadell, Cala Portaló i Cala Tavellera al Cap de Creus. Aquesta és la meva tria.

Via: Hi ha encara platges verges? | HISTÒRIESDEMAR