Tag Archives: ACTUALITAT

500 Km2 | HISTÒRIESDEMAR

El nou model català de gestió pesquera aprovat recentment dona molt més protagonisme en la pressa de decisions als agents implicats. En aquest sentit, les confraries de pescadors de la demarcació de Girona: Blanes, Palamós, Roses, el Port de la Selva i Llançà han proposat a l´administració la creació d´una àrea vedada de 500 km2 gestionada per ells mateixos sota les directrius dels científics de l´ICM. En aquetes àrees, es crearan comissions permanents per fer-ne el seguiment que funcionaran de manera congestionada.

Arran dels mals resultats en les captures dels pescadors d’arrossegament que s´han produït en els darrers temps, els propis pescadors s´han adonat que cal una mentalitat molt més oberta si es vol continuar treballant en un futur molt proper. El mateix col·lectiu va tenir la iniciativa per implementar aquestes mesures de sostenibilitat i de preservació del recursos i els científics de l´ICM s’encarreguen de fer el seguiment per a mesurar els efectes de les mesures adoptades.

Detall de les diverses àrees de pesca d´arrossegament cogestionades. A sota en verd àrees de captura del lluç, en blau de l´escamarlà i en taronja de la gamba. Font: ICM

Es tracta d´una iniciativa única a la regió mediterrània que potencia les mesures per la preservació des recursos i la sostenibilitat de l´activitat. Amb aquesta proposta es fuig de la concepció tradicional de la explotació dels caladors i s´impulsa una nova manera de fer les coses. L´objectiu final de la proposta és recuperar els recursos pesquers i poder mantenir la viabilitat del sector de la pesca d´arrossegament.

Les zones protegides tenen un elevat valor ja que són àrees de reproducció i d´alevinatge d´espècies amb interès comercial que es troben en l´actualitat molt sobreexplotades i al límit del col·lapse com ara el lluç, el moll, la gamba o l´escamarlà. En definitiva es tracta de fer una gestió diferent dels caladors d´arrossegament que, fins fa poc, se’ls considerava com a àrees de producció il·limitada on els quillats podien feinejar sense treva i on sempre s´extreia recursos.

Ens els 500 km2 d’àrees proposades s´hi troben regions on la pesca està regulada com és el cas de la gamba a Palamós que ja fa uns anys que funciona amb molt d´èxit o la gamba del Cap de Creus de recent incorporació. També s´hi troben regions vedades a l´activitat pesquera com és el cas de la regeneració de l´hàbitat de Blanes-Palamós entre d´altres. La relació de zones regulades i els seus objectius són els següents:

Regeneració d’hàbitat de Blanes-Palamós (37.95 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Regenerar aquests caladors tradicionals i contribuir en la reducció de la pressió en les espècies més sobreexplotades: la maire, el lluç i el rap.

Gestió de l’escamarlà Roses-Palamós (9.16 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Reduir l’impacte sobre les poblacions d’escamarlà amb la creació d’una àrea de no-pesca per a facilitar la seva recuperació.

Gestió del lluç de Roses (51.73 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Protegir el reclutament del lluç i afavorir la reproducció dels adults mitjançant el tancament de forma permanent d’aquesta àrea.

Gestió de la gamba de Palamós (334.13 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Millorar la selectivitat de les captures de gamba mitjançant la regulació de la malla de l´art i la gestió de les zones de pesca.

Gestió de la gamba del Cap de Creus (65 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Gestionar de manera sostenible la pesca d´aquesta espècie de forma consensuada entre les confraries de Roses, Port de la Selva i Llançà.

Via: 500 Km2 | HISTÒRIESDEMAR

Anuncis

Ahí viene la plaga | HISTÒRIESDEMAR

“Ahí viene la plaga…”, el cranc blau americà ja és present a tota la nostra costa i en alguns punts s´ha convertit en una veritable plaga.

El cranc blau americà (Callinectes sapidu) s´ha convertit en la nova incorporació exòtica al nostre catàleg de fauna marina. A Europa, va ser documentada la seva presència per primera vegada a principis del s. XX i l´any 2012 va estar citat per primer cop a la zona del delta de l´Ebre i d´aquí s´ha expandit arreu de la costa catalana. Ara ja es fàcil fer observacions a les desembocadures del Ter, de la Muga i del Fluvià.

Es tracta d´una espècie originària de la costa Atlàntica d´Amèrica des del Canada a l´Argentina. Té una bona mida, la closca dels exemplars adults pot assolir 20 cm de costat a costat i poden arribar a tenir un pes corporal d´un quilogram. S´alimenta de mol·luscs, d’altres crustacis i petits peixos. Viu sobre fons fangosos i sorrencs especialment en estuaris. Té un comportament molt agressiu, un creixement ràpid i una elevada taxa de reproducció. Els ingredients perfectes per esdevenir un veritable problema que competeix amb l´espècie autòctona, el cranc comú mediterrani (Carcinus aestuari).

Closques de cranc blau americà que els temporals han portat a la platja de Can Comas al Parc Natural dels Aiguamolls de l´Empordà. Foto: Josep M Dacosta

Al delta de l´Ebre és la zona on ha proliferat més. A la badia dels Alfacs s´ha convertit en un problema molt greu que afecta als mariscadors i als cultius de bivalves. S´han trobat exemplars fins hi tot a la zona de Xerta, cosa que demostra la seva gran adaptació als canvis de salinitat.

La gran diferència entre aquest i d´altres espècies al·lòctones és que el cranc blau americà és molt apreciat des del punt de vista gastronòmic i alhora es pot comercialitzar. La seva carn és excel·lent i de fet, la gran majoria de restaurants de la zona del delta l´han incorporat a les seves cartes.

La bona noticia és que el cranc blau s´ha convertit en un depredador natural d´una altre espècie invasora, el cargol poma (Pomacea maculata). Per contra és un greu problema per les muscleres ja que és un voraç depredador d´aquesta espècie. També està produint greus estralls entre les poblacions salvatges de tellerina i d´escopinya.

Cranc blau americà. Foto: DARP

Una de les claus per al control d´aquesta plaga passa per exercir una forta pressió pesquera sobre ell. Es per això que no ha estat declarat com a espècie invasora i per aquest motiu es pot pescar de manera professional i ser comercialitzat en les llotges. A partir del 2016 la confraria de pescadors de Sant Carles de la Ràpita subhasta aquesta espècie i a l´any següent es van comercialitzar 12.000kg. En aquest sentit la Generalitat ha anunciat la creació d´un comitè de cogestió per a aquesta espècie a la zona del Delta de l´Ebre.

Es pesca de manera accidental amb tresmalls i amb uns ormeigs específics que són els gànguils o les monetes o monots que són línies de gànguils. En aquest sentit es produeix la paradoxa que, en saturar els mercats per excés de captures, el seu preu en llotja disminueix fins al punt que als propis pescadors no els surt a compte anar a pescar perquè les destrosses que els crancs fan en els arts són majors que els guanys que es poden obtenir de la seva captura i venda.

Via: Ahí viene la plaga | HISTÒRIESDEMAR

Plans de pensions d’empresa | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de vejez

La inèrcia institucional és la incapacitat dels governs de modificar els patrons col·lectius organitzacionals, que s’apliquen a la societat i s’imposen sobre les conductes individuals. Una poderosa institució és el sistema de Seguretat Social, que a Espanya adopta la modalitat de repartiment. El seu estat de salut és crític, però les inèrcies i els poderosos interessos creats frenen els canvis necessaris. La seva estabilitat financera depèn fonamentalment de la relació entre els beneficiaris i els contribuents a la Seguretat Social, això és, la relació entre els pensionistes i els cotitzants. En termes de normalitat demogràfica, quan els treballadors ocupats són molt més nombrosos que els inactius, el sistema és viable. Però quan domina l’actual envelliment imparable a la nostra societat de productivitat deficient, el sistema entra en dèficit i esdevé inviable. El descens de la taxa de fecunditat a només 1,3 fills per dona fa palès la manca de relleu generacional i aboca aquest sistema de pensions a la fallida. El nombre de pensions pagades a Espanya supera els 9,6 milions, mentre que els pensionistes són 8,7 milions (aproximadament un milió d’ells cobren dues pensions simultàniament). Això suposa una despesa superior als 110.000 milions d’euros anuals (11% del PIB), que segons diferents estudis es dispararà fins el 18,5% del PIB en els propers 40 anys. El dèficit actual de la Seguretat Social ja supera els 15.000 milions d’euros anuals. Més que d’un sistema de seguretat social, com diu el seu nom, hauríem de parlar pròpiament d’un sistema de desprotecció que resulta profundament antisocial. Expliquem el perquè.

En primer lloc, el rendiment que s’obté dels pagaments a la Seguretat Social hauria de ser molt superior. L’actual sistema no és eficient des d’un punt de vista financer, havent invertit els excedents temporals en deute públic de l’Estat amb taxes de retorn molt baixes. Té també efectes negatius sobre el creixement econòmic i el desenvolupament social. De fet, redueix el nivell d’estalvi, repercutint desfavorablement sobre la inversió, la producció i l’ocupació. Mentre que les empreses espanyoles paguen el 8,5% del PIB en cotitzacions socials, la mitjana europea és del 6,4%. Irlanda, un país que ha sortit de la crisi amb una notable disminució de l’atur, paga només el 3,5% del PIB per aquest concepte. El pitjor, però, és que a Espanya ningú qüestiona les elevades cotitzacions que recauen principalment sobre l’empresa. Per altra banda, el sistema vigent perjudica els més pobres. La població rica i amb més recursos comença a treballar relativament més tard que la població amb menys recursos i la seva esperança de vida és superior. Això fa que els rics cotitzin menys anys que els pobres, però que cobrin posteriorment durant més temps les pensions. La població masculina també en resulta perjudicada. L’esperança de vida de les dones supera en més de cinc anys la dels homes. Per tant, el gènere femení cobrarà les pensions durant més anys. Pel que fa als joves, en surten clarament perjudicats. Donada la regressió demogràfica i la involució econòmica, aquest col·lectiu haurà de pagar més i cobrar menys que els seus antecessors. L’actual sistema perjudica també altres col.lectius. Persones que morin a l’entorn dels 65 anys (o abans) hauran pagat molt al llarg de les seves vides, però cobraran poc. Per exemple, un fumador actiu (o passiu) que mori de càncer de pulmó als 65 anys haurà estat cotitzant tota la seva vida, però es veurà privat de la seva pensió.

Els ingressos de la jubilació poden arribar per tres vies diferents: el sistema públic de pensions, plans d’inversió individuals (plans de pensions, fons d’inversió, accions…) i sistemes d’estalvi empresarial o sectorial. A Espanya s’han concentrat tots els ous en el primer cistell. Només una minoria pot invertir en actius financers i els plans de pensions col·lectius de les empreses, tan importants a Holanda o Dinamarca, no existeixen a Espanya (amb l’excepció del País Basc). Just aquesta setmana, Lluís Vidal Sixto i Enrique Rodríguez, dirigents de Comissions Obreres a la Catalunya Central, varen tenir la gentilesa de presentar a la FUB el contingut de l’Acord Interprofessional de Catalunya aprovat el passat 4 de setembre i vigent fins el 2020. El capítol XVIII de la resolució contempla la previsió social complementària, destacant que és un factor positiu en el sistema de relacions laborals i que les parts signants es comprometen a constituir una comissió de treball específica amb l’objectiu d’estimular i promoure els tan necessaris plans de previsió social col·lectius d’àmbit empresarial. Mitjançant acords empresarials o sectorials entre empreses i treballadors, uns i altres acumulen un fons d’estalvi individual que pertany a cada treballador. L’empresa rep algun tipus de bonificació fiscal i li serveix per atreure talent i fidelitzar el capital humà. El treballador sap que és el propietari del fons que guarda per la jubilació i que s’emportarà a una altra empresa si canvia d’ocupació. Aquesta modalitat combina algunes de les millors característiques del sistema públic (seguretat, àmplia cobertura…) amb les de l’estalvi privat individual (bons rendiments a mitjà i llarg termini, premi a les llargues carreres laborals, no dependència de la involució demogràfica…). El temps corre, el temps passa com les ombres. L’actual sistema públic de pensions està ferit de mort i ens aboca irremeiablement a la misèria amb pensions futures paupèrrimes. Cal promoure amb caràcter urgent iniciatives com la descrita. D’altra manera, la inacció ens assegura els plors i el cruixir de dents.

Via:  Plans de pensions d’empresa | Jordi Franch Parella Weblog

Salaris mínims, salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de todó Serra caixa catalunya

Tot treballador espera cobrar la nòmina a finals de mes. És la contrapartida a la prestació dels serveis laborals. Es contribueix a una determinada activitat productiva creant valor i, amb justicia i pura lògica, es percep la remuneració corresponent al valor aportat. Naturalment, més és millor que menys. En condicions naturals, un salari elevat indica una productivitat del treball també elevada i, en conseqüència, una capacitat de despesa i estalvi superiors. Pel contrari, un salari baix correspon a una productivitat del treball reduïda i el consum personal queda limitat pels menors ingressos. El salari mínim d’Espanya, comparativament parlant, és baix. 735 euros mensuals, a raó de 14 pagues anuals, suposen una mitjana mensual de 858 euros. Un sou molt inferior al mínim d’Alemanya i França (1.500 euros), Luxemburg i Austràlia (2.000 euros), Irlanda (1.600 euros), Regne Unit i Canadà (1.400 euros) o Bèlgica (1.563 euros). Per aquest motiu, la decisió del PSOE i Podemos de situar el salari mínim a 900 euros mensuals, el proper gener, és una proposta molt popular i benvinguda. Es tracta de situar-nos al nivell dels nostres veïns europeus. Malauradament, el raonament mai és tan simple.

En primer lloc, cal diferenciar el cost salarial total per a les empreses i el salari net que arriba a la butxaca del treballador. La diferència existent és molt gran degut a les cotitzacions socials i el pagament d’impostos. D’entrada, el cost brut per a les empreses no serien els 1.050 euros mensuals, resultat de considerar 14 pagues anuals de 900 euros. Cal afegir-hi un mínim del 30% en concepte de Seguretat Social a càrrec de l’empresa. Són les elevades cotitzacions que paguen els empresaris i que encareixen i dificulten en gran mesura la contractació laboral. D’aquesta manera, el cost mínim mensual de contractació s’enfila a 1.365 euros mensuals o 16.380 euros anuals. Cal continuar considerant el dret laboral a les vacances. Per cada mes treballat es té dret a 2,5 dies de vacances pagades. Això significa un cost afegit del 8,3%. I cal seguir amb les indemnitzacions per acomiadament. Si aquest és objectiu, la indemnització és de 20 dies de salari per any treballat. Però en cas d’acomiadament improcedent, la indemnització puja a 33 dies de salari per any treballat (45 dies per any amb contractes anteriors al 12 de febrer de 2012). Considerant, pel cap baix, un sobrecost del 10% per aquests dos conceptes, el cost laboral mensual s’eleva a 1.502 euros mensuals. És el mateix salari mínim que té Alemanya, un país clarament més pròsper i desenvolupat que Espanya. I què li passarà a tot aquell treballador que no pugui rendir per sobre de 1.500 euros mensuals o 18.000 euros anuals? Que quedarà exclòs del mercat laboral i condemnat a la desocupació. Ningú estarà disposat a pagar un cost total superior al valor de la productivitat rebuda. Per tant, incrementar el salari mínim no ajuda els més febles i desvalguts de la societat. Més aviat el contrari, els condemna a l’exclusió social. Si de veritat volem promoure la inclosió social dels més desafavorits, s’ha de millorar l’educació i la productivitat, fomentar la inversió i l’acumulació de capital empresarial, promoure la creació d’ocupació i baixar els impostos. Sí, rebaixar impostos i cotitzacions socials. Just el contrari del que pretén el govern de Pedro Sánchez Castejón, sempre àvid de majors ingressos tributaris. De fet, el mateix govern socialista ha fet arribar a Brussel·les un estudi que estima l’increment de recaptació fiscal en un mínim de 1.500 milions d’euros. Es preveu que l’increment del salari mínim arrossegui a l’alça la resta de salaris… Inclosa la base mínima de cotització dels autònoms, que incrementarien la tributació en 35 euros mensuals o 420 euros anuals.

Per la banda alta dels salaris, un informe de l’Autoritat Bancària Europea considera que els sous i les retribucions dels directius bancaris són massa elevats. Massa alts en relació a la tendència europea i escandalosament alts si ho comparem amb l’escàs rendiment dels accionistes o la nul·la/negativa rendibilitat que obtenen els estalviadors. Mentre que el sou mitjà anual d’Espanya no supera els 23.000 euros, entitats financeres rescatades amb fons públics oferien elevades remuneracions als seus directius. Aquesta setmana s’ha celebrat a l’Audiència de Barcelona el judici contra l’exdirector general de Catalunya Caixa (i Caixa Manresa) que va ingressar, segons el fiscal, més de 12 milions d’euros entre 2008 i 2012. El gener del 2010, canviant la seva primera declaració amb l’objectiu d’evadir responsabilitats, es va incrementar la retribució fixa anual més del 14%, i la variable, del 35% al 50%. Tot, naturalment, amb el vistiplau del Banc d’Espanya i l’acord unànime del Consell d’Administració. L’expresident de l’entitat, i anterior alcalde de Barcelona i vicepresident del govern amb Felipe González, també ha justificat aquests sous per trobar-se dins dels estàndards habituals del sector financer i per la gran feina que es va fer. Cal recordar, per exemple, que el maig de l’any 2010 es posava punt i final a Caixa Manresa, una entitat arrelada al territori i amb vocació social, amb quasi 150 anys d’història. Una caixa petita, però solvent, que havia contribuït al creixement de la Catalunya Central. Un funest error. La consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom és una causa important de la fractura social i deriva autoritària de molts països. Incrementar salaris mínims no és la solució. Permetre salaris màxims en els oligopolis controlats per l’Estat i el Banc d’Espanya, tampoc

Via: Salaris mínims, salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

Com reduir el preu de la llum | Jordi Franch Parella Weblog

Resultat d'imatges de preu de la llum

La baixada de les temperatures amb l’arribada de la tardor ha tornat a coincidir amb l’increment de la factura de la llum. El preu de l’energia es dispara i el rebut de la llum és dels més cars de la història, mentre el gas també segueix a l’alça. Les dues pujades es tradueixen en un increment dels costos que recauen sobre els consumidors. Cada usuari haurà pagat el mes de setembre, de mitjana, 84 euros. Això és un 16% més respecte al mateix període de l’any passat. Un encariment d’11,5 euros mensuals en el rebut de la llum. L’encariment del gas natural és força semblant i l’Organització de Consumidors i Usuaris assenyala un increment del 15% respecte l’exercici anterior. En termes anuals, la factura s’enfilarà fins els 725 euros. L’hivern, per tant, es presenta complicat i amb talls de llum a les famílies amb pocs recursos econòmics.

El problema del sistema elèctric espanyol no és que s’hagi invertit molt en renovables o molt poc en nuclears. El problema és que les decisions que s’han pres en un sentit o en un altre han partit de consideracions polítiques i no pas econòmiques. En conseqüència, paguem un preu per la llum superior a la mitjana europea. En algunes latituds, la instal·lació de renovables pot ser realment la millor opció, especialment en territoris com el nostre que gaudeixen de tantes hores d’insolació o després de les millores tecnològiques experimentades en les fotovoltaiques d’última generació. En altres latituds, la millor opció és una altra. No hi ha una font que sigui universalment òptima per a qualsevol context i circumstància. A Espanya, han estat les regulacions estatals, en lloc dels incentius i l’experimentació descentralitzada, les que han determinat la combinació energètica que abasteix els espanyols. La racionalitat econòmica i l’interès dels consumidors, especialment els més vulnerables, s’ha substituït pels interessos polítics i els grups de pressió de les grans companyies. El mercat elèctric a Espanya no és lliure. Està mancat de la necessària competència empresarial. Es va privatitzar la titularitat dels operadors, però es va mantenir la seva estructura oligopòlica. No importa tant que les empreses siguin públiques o privades, com el grau de llibertat per dissenyar i executar plans de negoci diferenciats. Si tots els operadors produeixen electricitat de la mateixa manera, el preu final que podrà oferir cada un d’ells no variarà gaire de la resta. A Espanya, qui realment ha planificat el sistema elèctric és l’Estat a través de les seves regulacions i intervencions. El cost de la generació d’electricitat significa només el 33% de l’import total del rebut de la llum. Els altres costos estan regulats pel govern: transport i distribució (15%), impostos (IVA del 21% i impost sobre l’electricitat del 5%) i sobrecostos vinculats a la política energètica (subvencions a les renovables, dèficits de tarifa…). Per reduir el preu de la llum, seria suficient que un govern “social” apliqués l’impost a tipus reduït sobre un consum tan bàsic, com fa el Regne Unit. Part de l’increment actual del rebut es deu al preu del CO2. Convé explicar que les centrals elèctriques que funcionen amb carbó, gas natural i petroli han d’adquirir, per tal de produir, drets d’emissió de CO2. I en un any, la tona de CO2 ha passat de 6 euros a 20 euros, repercutint l’increment en l’abonat. I per què incrementa tant el preu del dret d’emissió de CO2? Per decisió de Brussel·les, que busca lluitar contra el canvi climàtic i substituir les centrals que operen amb combustibles fòssils.

No necessitem aquest intervencionisme sobre l’energia, sinó una autèntica liberalització que permeti no només a les elèctriques competir entre elles innovant, sinó als ciutadans competir amb les elèctriques a través de l’autoconsum. Quin sentit té establir impostos al sol, energia neta i renovable? Per què s’ha de limitar i castigar l’autoconsum? Necessitem un mercat elèctric lliure sense polítics en els Consells d’Administració de les grans empreses. Sense primes ni subvencions, sense restriccions ni privilegis regulatoris. S’ha de buscar l’alternativa al capitalisme d’Estat i el corporativisme mercantilista imperant. A curt termini, la simple eliminació dels costos polítics de la factura seria suficient per reduir-la. A mitjà termini, s’ha de permetre la instal·lació de les centrals de generació elèctrica més eficients i menys contaminants, i no les que imposin els interessos governamentals d’aquí o de Brussel·les. I, naturalment, tot en un entorn de llibertat d’empresa i promoció de la competència. En un mercat únic europeu és insostenible el que va passar el 2006 amb Endesa, quan l’elèctrica alemanya Eon va presentar una opa que obria perspectives a un descens en la factura de la llum, però que el govern espanyol de Rodríguez Zapatero va frustrar. L’energia és mercaderia política i el sector es considera estratègic. Justament perquè és un sector important pel benestar familiar i la competitivitat de les empreses, convé sostreure’l al control del govern, inclosa l’administració comunitària.

Via:  Com redur el preu de la llum | Jordi Franch Parella Weblog

Ingressa a l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell el fons de l’Ajuntamentde Vila-sana | Grup d’Arxivers de Lleida

El passat 27 de juliol la consellera de Cultura Laura Borràs, l’alcalde de Vila-sana, Joan Sangrà, i el president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell, Joan Trull, van signar el conveni de cessió en dipòsit i règim de comodat del fons documental de l’Ajuntament de Vila-sana a l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell.

Aquest fons consta d’uns 40 metres de documentació datada entre els anys 1933 (data de la creació del municipi prèvia segregació de Castellnou de Seana) i 2004. Tan aviat com sigui possible, rebrà el corresponent tractament arxivístic, catalogació, instal·lació als dipòsits i posada a disposició dels investigadors i de la pròpia administració.

Amb l’ajut d’un tècnic d’arxiu i d’un auxiliar, assumits  respectivament per la Subdirecció General d’Arxius i Gestió Documental i pel Consell Comarcal del Pla d’Urgell, així com la col·laboració del personal del mateix Ajuntament de Vila-sana,

s’ha pogut fer el trasllat amb garanties de control i amb la supervisió necessària per tenir localitzable i recuperable qualsevol document en qualsevol moment, ja sigui a partir d’inventaris sumaris, així com d’una ubicació provisional estratègica i concreta als dipòsits de prearxivatge.

El procés va començar fa pocs anys, quan els llibres d’actes del ple ja es varen posar a pública consulta a través del portal “Arxius en Línia”. El 2014 ja s’havia elaborat la corresponent fitxa del Cens d’Arxius.

Informació extreta de la pàgina web de la XAC

Via: Ingressa a l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell el fons de l’Ajuntamentde Vila-sana | Grup d’Arxivers de Lleida

Envelliment creixent | Jordi Franch Parella Weblog

Manresa és la ciutat de Catalunya amb més població sobreenvellida. Ens segueixen en el rànquing de senectut Barcelona i Lleida. Amb les darreres dades publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’índex de sobreenvelliment a Manresa ha incrementat en els darrers 10 anys del 13% al 19%. Per tant, 19 de cada 100 persones amb més de 65 anys superen els 85 anys. En termes d’envelliment, el percentatge és del 20%. Això significa que, de cada 100 manresans, 20 tenen més de 65 anys i 4 estan per sobre dels 85 anys. La tendència cap a una societat cada vegada més envellida, tant a nivell local com nacional, ve de lluny. I la immigració, amb l’arribada de col·lectius més joves, no reverteix el procés d’envelliment. Només l’alenteix. Manresa també destaca per ser el municipi amb menys població entre 16 i 64 anys, mentre que les cohorts amb menys de 16 anys representen només el 17%. En termes estatals, Espanya perdrà 1 milió en els propers 15 anys i 5,6 milions en els propers 50 anys. Per franges d’edat, fins el 2060 la població entre 0 i 24 anys disminuirà en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys, també disminueix en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys, es perdran 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementaran en 7,5 milions. Aquesta involució demogràfica, caracteritzada per la baixa taxa de fecunditat i la creixent longevitat, tindrà múltiples conseqüències en tots els àmbits socials i econòmics. Des de la sanitat fins les pensions, passant per l’educació, els serveis socials i la dependència.

A nivell de ciutat i de país, ens hem de plantejar amb caràcter urgent què hem de fer per promoure la natalitat, incrementar la quantitat i qualitat dels llocs de treball, retenir el jovent nascut aquí i atraure població jove de fora. I, naturalment, tenim també el gran repte de la cura assistencial a persones grans i dependents, que recau massa vegades en el cònjuge cuidador i familiars propers. En el nostre entorn, la cura dels més grans amb discapacitats prové majoritàriament de l’entorn familiar i de l’àmbit informal. En canvi, la importància de les cures formals (serveis professionals sociosanitaris públics o privats és menor). Concretament, entre les persones de 65 a 80 anys discapacitades, les cures recauen sobre el cònjuge o parella i, en segon lloc, les filles o fills sense ocupació. A partir dels 80 anys, aquests darrers passen a ser els cuidadors principals. I amb dades d’Antonio Abellán García (investigador del CSIC), 1 de cada 3 persones que viuen a les llars manifesta alguna discapacitat a partir dels 80 anys. La Llei de Dependència (39/2006) ha quedat en no res per manca de finançament i no s’ha aconseguit alleugerir la càrrega del cuidador principal. El sector públic s’ha d’actualitzar i adaptar a les necessitats actuals, i això significa canviar un sistema sociosanitari pensat per curar malalties agudes, però inadequat per tractar les dolències cròniques. Avui, la despesa de pacients amb malalties cròniques (alzheimer, càncer, diabetis, malalties cardiovasculars, obstruccions pulmonars cròniques, obesitat…) supera el 80% del total. La prevenció d’un ampli ventall de malalties passa per una alimentació saludable i bons hàbits de vida, però als centres d’atenció primària (CAP) no hi ha nutricionistes. Moltes consultes tenen un component emocional, però al CAP tampoc hi ha psicòlegs, ni treballadors socials que abordin situacions de vulnerabilitat, pobresa, dol o reorganització familiar durant la malaltia. I tampoc hi trobem fisioterapeutes que ajudin a conviure l’ancià amb certes malalties o tractin pacients d’artrosi, diabetis o malalties respiratòries.

Les dones nascudes entre 1930 i 1945 (amb edats avui compreses entre 73 i 88 anys) van protagonitzar el baby boom. En canvi, les nascudes a partir de 1960 han reduït la fecunditat, i l’absència de fills afecta a una de cada quatre dones nascudes a partir de 1970. Això significa que els baby boomers, nascuts entre 1960 i 1975, que tindran entre 70 i 85 anys el 2045, no disposaran d’una xarxa familiar tan extensa com l’actual i, fins i tot, molts viuran sols. Per altra banda, l’Estat notarà una gran pressió financera quan aquestes nombroses generacions es comencin a jubilar l’any 2025, i la Seguretat Social no tingui ingressos suficients per garantir les pensions. Pobres i amb escassos ingressos, sols i sense família, malalts crònics i sense cobertura sanitària. Aquest és el futur infernal que ens espera a la nostra ancianitat, si no canvien molt les condicions actuals.

Via: Envelliment creixent | Jordi Franch Parella Weblog

Crisi del 2008: 10 anys després | Jordi Franch Parella Weblog

La fallida del banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers marcava oficialment l’inici de la gran recessió del 2008. Va ser el 15 de setembre, ara fa exactament 10 anys, que el banc amb actius superiors a 640.000 milions de dòlars i amb més de 26.000 treballadors es declarava en fallida. Com en el crac del 1929, l’exuberància irracional causada per les polítiques monetàries i creditícies molt expansives dutes a terme pels Bancs Centrals amb la connivència dels governs i el suport intel·lectual dels economistes keynesians i monetaristes mainstream, amb tipus d’interès artificialment reduïts, acabava malament. Acabava molt malament el 2008, el 1929 i en tantes altres ocasions, en què punxava la bombolla creada pels excessos monetaris i financers. Ara fa deu anys, va ser la bombolla immobiliària finançada amb un excés de deute. Una dècada després, les autoritats polítiques i financeres, amb el fariseisme complaent de bona part de l’acadèmia, ens anuncien amb cofoisme que la crisi s’ha superat, després de carregar els rescats financers a les espatlles dels contribuents. Però és realment així? Doncs no. L’intent de solució de la crisi ha comportat polítiques monetàries no convencionals i ultraexpansives. La compra de deute sobirà per part del banc emissor ha inflat els balanços dels Bancs Centrals i deprimit el tipus d’interès fins a situar-lo en terreny negatiu. Concretament, i pel que fa a Espanya, el 22% del deute públic està en mans del BCE (més de 250.000 milions d’euros). De la resta, el 16% està subscrit pels bancs nacionals, el 44% correspon a inversors estrangers i els particulars espanyols en tenen el 18%. El deute sobirà d’Espanya suposa el 12% dels més de 2 bilions d’euros injectats pel BCE. Però aquest dopatge en tota regla té data de finalització i serà el gener del 2019. A partir de l’any vinent, per tant, es començarà a notar el síndrome d’abstinència en un govern, l’espanyol, acostumat sempre a estirar més el braç que la màniga. Quan progressivament el tipus d’interès recuperi valors positius, el pes de l’enorme deute públic es deixarà sentir. Cal recordar que, en virtut de la modificació de l’article 135 de la Constitució, el pagament d’interessos és prioritari. Se’n ressentiran, i molt, les pensions, la sanitat i l’educació públiques. L’Estat del Benestar pot quedar definitivament fracturat i desarticulat. En aquestes circumstàncies, la millora del finançament autonòmic continuarà sent una quimera, i és previsible més recentralització dels serveis bàsics. Una hipotètica fallida de l’Estat espanyol, per altra banda, no vindria de nou. Només en el segle XVI, quan la Corona explotava un imperi mundial, recordem que ja va fer fallida fins a tres vegades (1557, 1575 i 1596).

A nivell mundial, també hi ha raons que apunten a una crisi global a partir de l’any vinent. Res hi podrà fer per evitar-la l’extensa regulació financera derivada del 2008 (llei Dodd-Frank, intensificació de les supervisions i controls, dotació de fons anticrisi…). Els EUA estan normalitzant la seva aberrant política monetària, pujant també el tipus d’interès poc a poc. Pel 2020, s’estima que ha de situar-se entre el 3% i el 4%. Les creixents tensions comercials provocades per l’administració Trump amb la Xina i Europa reduiran el creixement i incrementaran la inflació. El gegant xinès reduirà també l’expansió, amb problemes de sobrecapacitat i bombolles provocades per l’herència monetària tan expansiva. I els països emergents, molts d’ells fràgils, poden patir un tsunami financer provocat per la repatriació del dòlar nord-americà, que retornarà al país d’origen en búsqueda de rendibilitats més elevades. La pèrdua d’inversions estrangeres i el declivi secular del preu de les matèries primeres exportades contribuiran a una crisi exterior i de balança de pagaments. Les borses mundials i les accions de les empreses, tremendament sobrevalorades després d’una dècada d’estímuls monetaris, s’enfonsaran. I com respondrà Donald Trump en un any electoral? Repetirà el monumental error de desviar l’atenció dels problemes interns originant un nou conflicte bèlic internacional amb la Xina, Corea del Nord o Iran? Si és així, el xoc, de conseqüències impredictibles, provocaria una immediata escalada del preu del petroli i una doble crisi d’inflació i estancament, semblant a les de 1973 i 1979. L’activació de la propera crisi, conseqüència de la mala resolució de la gran recessió del 2008, es trobarà amb Estats hiperendeutats i Bancs Centrals carregats de deute públic. Reprendre noves tandes de Quantitative Easing de dopatge salvatge mitjançant estímuls monetaris i fiscals, en un cos social debilitat, serà més difícil. S’ha intentat resoldre la crisi del 2008 creant una monstruosa bombolla de deute públic. Això és un gran error. Estiguem preparats, doncs, per als plors i el cruixir de dents.

Via:  Crisi del 2008: 10 anys després | Jordi Franch Parella Weblog

Nova versió de la base de dades del corpus de textos francesos «Frantext» | Bloc de Lletres

S’ha estrenat una nova versió de la base de dades textual Frantext, un corpus que comprèn més de 5.000 textos en llengua francesa, desenvolupada per l’ATILF (Analyse et Traitement Informatique de la Langue Française):

Historiquement dévolu à la recherche d’exemples pour le Trésor de la Langue Française, et d’abord centré sur la langue des XIXème et surtout XXème siècle la base Frantext a poursuivi son évolution en élargissant son empan diachronique: ajout de textes médiévaux, de textes en moyen français, français préclassique et classique. La base continue en parallèle ses enrichissements dans le domaine moderne. Elle contient 10% de textes dits «scientifiques» et techniques et 90% de texte considérés comme «littéraires» regroupant tous les genres: romans, mémoires, autobiographie, journaux personnels, théâtre, poésie, essais. Ce corpus comprend des œuvres françaises, mais aussi francophones.

Son ambition n’est pas d’opérer une sélection en suivante le canon littéraire, mais de représenter l’usage du français écrit dans sa diversité: on y trouvera donc des classiques de la littérature, comme Flaubert ou Proust, mais aussi des manuels de cuisine, des traités de chasse, des ouvrages de linguistique, des manuels de géographie, des mémoires de journaliste, des romans contemporains ou même des écritures dites ordinaires».

La base de dades ofereix diferents eines d’interrogació i filtratge, i altres opcions d’explotació de la base de dades que trobareu explicades al manual d’ajuda. Afegim un parell de captures de la visualització de resultats cerca:

 

Via:  Nova versió de la base de dades del corpus de textos francesos «Frantext» | Bloc de Lletres

Tipologia de Butlles pontifícies | Grup d’Arxivers de Lleida

Fa uns mesos es va presentar el Butllari de Catalunya: documents pontificis originals conservats als arxius de Catalunya (1198-1417) obra escrita pels doctors Tilmann Schmidt i Roser Sabanés fruit de l’àrdua cerca en diversos arxius catalans tant eclesiàstics, com de titularitat municipal i comarcal  de Catalunya, a l’Arxiu Secret del Vaticà i la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Aquesta publicació, que presenta els documents papals medievals originals conservats als arxius de Catalunya, es pren del programa de publicacions de la Biblioteca Apostòlica Vaticana la qual va inaugurar als anys setanta del segle passat, juntament amb la Comissió Internacional de Diplomàtica, el projecte de l’Index Actorum Roma- norum Pontificum, és a dir, l’inventari, la descripció i l’anàlisi dels documents papals medievals, començant per les butlles del papa Innocenci III, del 1198, fins a l’elecció del papa Martí V al Concili de Constança l’any 1417.

En el primer volum d’aquest Butllari de Catalunya ens trobem amb una “premissa” en la qual ens parla de l’elenc papal amb documents pontificis, una relació amb els arxius consultats a Catalunya (fonts i fons); taules amb la distribució dels documents sobre els pontificats, les lletres tancades trobades i el contingut general de les butlles pontifícies. Tota aquesta premissa és interessant de llegir i treballar, però considerem destacable els apartats que tracten el formulisme, la tipologia i el contingut general de les butlles pontifícies. D’aquests us en fem cinc cèntims

FORMULISME DE LES BUTLLES PONTIFÍCIES I TIPUS[1]

El terme butlla indica en sentit propi el segell de plom que penja dels documents, inclosos els papals, i només en el temps s’aplicà, per extensió, als documents pontificis. La butlla penja dels documents privilegia i litterae de diverses classes, mitjançant fils de diversos colors (roig i groc), de seda o cànem. Quan es tracta d’un document privilegia o privilegi s’utilitzava el fil de seda roig i groc, i quan es tracta d’una littera o carta (gratiosa, mandata, secreta, clausa, consistoriale) el fil era de cànem.

Documentalment, el terme butlla s’aplica a la documentació pontifícia, i en aquest període del segle XIII al segle XV hi havia una rigorosa distinció en les classes de documents entre privilegia i litterae, aquestes de diversos gèneres: gratiosae, mandata, secretae, clausae, consistoriales.

Totes les butlles porten en la intitulatio el nom del pontífex, seguit del títol episcopus servus servorum Dei, i després el nom del destinatari seguit de la fórmula: salutem et apostolicam benedictionem; o també per una fórmula genèrica del tipus: Ad perpetuam rei memoriam, Ad certitudinem presentium et memoriam futurorum o altres similars.

Quan es tracta d’un privilegi, el nom del pontífex està escrit tot en lletres capitals i quan es tracta d’una carta, amb lletres minúscules. Al final s’afegeix la data començant amb la indicació del lloc de l’expedició de la butlla, mes, dia i any del regnat del pontífex que l’emet.

Les butlles eren sempre confeccionades en pergamí (de diferent mida d’acord amb el text que acollien) i anaven enrotllades o plegades; les plegades o cartes tancades (litterae clausae) eren cartes personals, gairebé privades per assegurar-ne la confidencialitat, que només podia obrir el destinatari, el nom del qual estava escrit al revers, portaven fil de cànem i generalment anaven adreçades al rei o a la reina, i, ocasionalment, a bisbes, alguns nobles i ciutadans.

Totes les butlles eren assegurades, normalment, amb segell de plom i, ocasionalment, quan era de molta importància, amb segell d’or, i escrites sempre en llatí.

Els tipus de documents pontificis més emprats en el butllari (de Catalunya)  són: els privilegis papals o privilegia, amb indicacions per a les esglésies i el clergat, tan nombrosos a Catalunya i Aragó com en altres punts de l’Europa medieval, documents que segueixen el conegut formulari de la Cancelleria papal, confirmació de les possessions, la celebració de la missa si la regió estava sota l’interdicte eclesiàstic, etc.

Les cartes de justícia o litterae mandatae, que són manaments del Papa com a jutge suprem als bisbes i prelats per decidir respecte a una causa o un procés apel·lat per una part contrària a la cúria romana.

Al regne d’Aragó n’hi ha moltes més que a Alemanya, França i Anglaterra. Així, es podria dir que els aragonesos i catalans apel·laven molt sovint i molt ràpidament a la cúria romana respecte als altres pobles. Aquestes cartes papals són molt interessants perquè al principi dels documents la corresponent controvèrsia es descriu amb precisió i detall per proporcionar la informació jurídica sobre la causa en qüestió als jutges delegats. Les controvèrsies eren sobre temes molt diversos, naturalment entre clergues, per exemple sobre els límits de les seves parròquies, i entre bisbes, sobre els límits de les seves diòcesis i els delmes que els pertocaven. Però aquestes apel·lacions no es processaven judicialment i no es decidien a la cúria romana, sinó que sovint els papes les encarregaven als jutges delegats del país corresponent. No obstant això, molts contendents d’Aragó i Catalunya portaven les causes a Roma, i no solament clergues, sinó també laics, nobles i ciutadans.

Les lletres tancades o litterae clausae

Eren cartes personals gairebé privades que només podia obrir el destinatari, el nom del qual estava escrit al revers. N’hi ha una gran quantitat d’aquestes adreçades personalment al rei Jaume I d’Aragó i als seus antecessors i successors. Hi va haver èpoques, això no obstant, al segle XIII, en què el corresponent papa escrivia com a mínim cada sis mesos una carta al rei d’Aragó

CONTINGUT GENERAL  DE LES BUTLLES PONTIFÍCIES

El butllari recull aquests documents pontificis des d’Innocenci III (1198) fins a Benet XIII (1417), i inclou un total de trenta-quatre papes, vint-i-vuit dels quals van donar butlles arreu de Catalunya; a més de les nou atorgades pel Concili de Constança (1414-1418). En aquest sentit, hem diferenciat tres grans etapes que corresponen a tres grans períodes en la història del pontificat baixmedieval:

  1. El segle : d’Innocenci III (1198) a Benet XI (1304). XIII
  2. El papat d’Avinyó: de Climent V (1305) a Gregori XI (1377).
  3. El Cisma d’Occident: d’Urbà VI (1378) a Benet XIII (1417). Concili General de Constança (1414-1418).

Quant al contingut de les butlles, en general, podem destacar els aspectes següents:

  1. Les relacions amb els bisbats i les diòcesis corresponents.
  2. Les relacions amb els ordes religiosos i militars.
  3. Les relacions entre el poder espiritual, representat per Roma, i el poder temporal de les diferents monarquies i l’Imperi, en el nostre cas amb els reis d’Aragó. A partir del segle XIII, quan del període de lluita per la llibertat de l’Església, característic dels segles XI –XII, s’ha passat al que els historiadors anomenen lluita pel dominium mundi, característic d’aquest període baixmedieval. Un període marcat per conflictes de caire jurisdiccional, beneficial i fiscal, especialment.
  4. El món complex de les relacions diplomàtiques, amb la presència i actuació dels diferents nuncis i legats pontificis.
  5. La participació de l’Església catalana en els grans concilis ecumènics celebrats durant aquests temps, i on les decisions preses transcendien l’àmbit purament eclesiàstic, tot afectant el conjunt de la societat, el poder polític inclòs. En aquest sentit cal destacar la transcendència en el desenvolupament eclesiàstic i polític posterior que significà tot el període del Concili de Constança.

 

[1] Schmidt, T; Sabanés, R: Butllari de Catalunya. Barcelona, Fundació Noguera, 2016. Volum I, pàg. 20- 35.

Via:  Tipologia de Butlles pontifícies | Grup d’Arxivers de Lleida