Tag Archives: ACTUALITAT

Els processos constituents al món. Experiències en democràcia deliberativa. Revista IDEES 44 │Post de Pere Almeda – Llibres gencat

idees44okEn els últims anys han sorgit noves experiències que han fet replantejar la relació entre els components representatius i participatius a l’hora de debatre i establir nous marcs constitucionals en les democràcies liberals. Conceptes com democràcia de qualitat, democràcia deliberativa i democràcia directe, amplien el marc del debat polític i empoderen la ciutadania i el conjunt dels actors socials per prendre part i ser els protagonistes dels processos de transformació social i política.

La política avui, està mutant lentament però irremeiablement a través de les noves dinàmiques i mètodes de participació que la ciutadania impulsa. L’ús de les tecnologies de la informació, la gestió del big data i els treballs en xarxa estan transformant de manera profunda les estructures, els processos i els actors  que participen, tot assenyalant el nou rumb que pot prendre la política en el segle XXI. Els marcs jurídics i constitucionals són contingents i no poden ser immutables, sinó que han de restar oberts a les oportunitats de canvi, adaptant-se a les noves demandes i necessitats socials i ciutadanes. Un canvi, que en la lògica d’avenç democràtic no pot estar concentrat en les mans d’una elit política o econòmica sinó que d’acord amb les exigències de major legitimitat, ha d’estar liderat per una participació àmplia de la ciutadania i fruit de processos deliberatius de qualitat.

El cicle sobre Processos constituents en el món va analitzar experiències rellevants recents i va comptar amb la participació de persones provinents de l’acadèmia i experts internacionals de primer nivell. L’objectiu era estudiar i debatre les principals experiències de democràcia participativa  en processos constituents que s’han donat els últims anys arreu del món, amb un èmfasi especial sobre la deliberació i la implicació de la ciutadania. Amb un enfocament eminentment  pràctic, analitzant els reptes plantejats i les solucions finalment adoptades en cada país. Es va comptar amb els casos d’Irlanda, Bolívia, Equador, Islàndia, Xile i Escòcia. A més, es va donar una  visió general sobre les tendències actuals relacionades amb la participació ciutadana en els  processos constituents. En aquesta edició hi trobareu les idees principals que es van presentar i les seves conclusions.

Quan els sistemes polítics no són porosos i sensibles a les demandes de la ciutadania, quan davant les oportunitats de revisar les estructures i vehicular les noves necessitats socials, negociant i acomodant les reivindicacions polítiques, només hi ha el bloqueig o la repressió, la legitimitat de la democràcia està en perill i els riscs d’involució són evidents. En aquets context, són moltes les veus que expressen que el sistema polític necessita un reset i requereix tornar a ser repensat per la via d’un procés constituent.

Certament, els reptes constituents són molts i molt complexos, també els riscs d’involució i de creació de noves fractures. Tanmateix, quan dirigim la mirada cap a altres experiències comparades, trobem que les societats democràtiques  tenen els instruments per obrir les vies que facin possible el diàleg i la negociació, articulant el reconeixement del pluralisme i la seva representativitat, tot possibilitant nous acords i oportunitats de consentiment sobre els marcs bàsics de convivència i les formes d’organització col·lectiva.  L’evolució i el creixement democràtic són possibles i avui podem afirmar, que són més necessaris que mai.

Pere Almeda
Director del CETC

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Altres títols de la Revista Idees a la Llibreria en línia

Via:  Els processos constituents al món. Experiències en democràcia deliberativa. Revista IDEES 44 │Post de Pere Almeda – Llibres gencat

La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de renda bàsica

La renda bàsica és un pagament periòdic en efectiu que es percep sense condicions prèvies. El procés creixent d’automatització i robotització de la producció ha donat ales a la seva defensa. Donat que les màquines ens destruiran el lloc de treball, en un món ric i amb abundància de recursos, es demana a l’Estat que asseguri la vida dels ciutadans amb el pagament garantit i incondicional d’un subsidi monetari. Des d’una sensibilitat republicana, també s’aposta per la renda bàsica com la millor mesura per trencar amb les situacions de dominació que afecten a moltes persones: des del treballador que no es pot permetre rebutjar un contracte escombraria per por de quedar-se sense res fins a la dona maltractada que no abandona l’habitatge conjugal perquè depèn econòmicament del marit. Es presenta com una forma ràpida i segura d’acabar amb la pobresa i tots els costos públics que de manera indirecta genera la pobresa (robatoris, inseguretat ciutadana, crims, problemes de salut…).

La Generalitat de Catalunya ofereix el cobrament d’una renda mínima o renda garantida de ciutadania si es cobra menys de 600 euros al mes. En aquest cas sí està condicionada al compliment d’una sèrie de requisits. Poden ser persones sense recursos i sense feina, pensionistes, famílies monoparentals, etc. Aquesta renda garantida de ciutadania busca garantir que tothom pugui fer-se càrrec de les despeses essencials per al manteniment propi o de les persones que integren la unitat familiar. Diversos estudis fets a Espanya defensen la viabilitat econòmica de la renda bàsica. Segons aquests, seria possible una gran reforma fiscal que, sense disminuir altres partides públiques, substituís tots els subsidis existents per una renda universal a tota la població major d’edat que evités la pobresa i garantís la supervivència. El vicepresident del Govern català i conseller d’Economia, Pere Aragonès, havia presentat el contingut dels Pressupostos de la Generalitat 2019, incloent un augment de la despesa de 1.715 milions d’euros, fins als 26.157 milions en total. L’avantprojecte de Pressupostos de la Generalitat preveia el desplegament del tercer tram de la llei de la Renda garantida de ciutadania. Finalment, no va tirar endavant al no tenir els suports parlamentaris necessaris, però la idea d’una renda incondicional per a tothom és molt llaminera i no es deixarà de banda.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És la plasmació de la màxima de Frédéric Bastiat, el distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Això presenta tres seriosos inconvenients. El primer és que és cara i finançar-la suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable. Quan el govern anuncia el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública es descontrola automàticament. El segon inconvenient és que debilita la funció empresarial i introdueix incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda bàsica ja aconseguim sobreviure? Però la pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’erradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se en el sud d’Espanya i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? Per últim, un altre desavantatge de la renda garantida és l’oposició que presenta amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria.

La renda garantida és una promesa tremendament populista, però que no serà eficaç. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional de l’administració només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els catalans, un poble que lluitem per prosperar, no hem de caure en aquest error. La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats, tot promovent un model d’assegurances basades en la responsabilitat individual. Naturalment, pels casos particulars de persones que no es poden valer per si mateixes a les activitats de la vida quotidiana, hi ha d’haver subsidis particulars. Però aquestes ajudes puntuals i condicionades res no tenen a veure amb un programa de renda bàsica universal i incondicionada, ineficient econòmicament i negatiu per a la fibra moral de la societat.

Via:  La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

El tresor de les Formigues | HISTÒRIESDEMAR

Les illes formigues, a cavall entre les poblacions de Palamós i de Palafrugell és un dels indrets de la costa catalana on hi ha hagut més naufragis. Des d´embarcacions fenícies fins a derelictes actuals. De fet, els fons submarins entre Palamós i Begur és on hi ha documentats enfonsaments.

La costa de les Formigues es un tram difícil per a la navegació costanera, especialment el freu que separa les illes de la costa. Hi ha nombrosos esculls i baixos que poden complicar molt la navegació en aquesta zona. Una atenció especial s´ha de tenir amb el Furió de Cala Estreta i al pas que hi ha entre el Cap de Planes i les mateixes illes.

No és d´estranyar que en aquests fons d´aquetes hi hagi documentats nombrosos derelictes. Alguns d´ells, recentment han estat estudiats a fons pel CASC (Centre d´Arqueologia Subaquàtica de Catalunya). Un dels més espectaculars és l’anomenat Formigues II descobert a finals del 2016 pel submarí Ictineu 3. Es troba a gairebé 50 m de profunditat., cosa que dificulta l’excavació per les llargues descompressions que s´han de realitzar.

El derelicte Formigues II és un dels més ben conservats i que pot aportar més informació als arqueòlegs. Foto: CASC

Formigues II és un naufragi d´una embarcació datada al segle I a C. Es tracta d´un vaixell de sis metres de mànega i uns 15 metres d´eslora que encara conserva intacta part de l´estructura de fusta, dues quadernes i els taulons que les uneixen, cosa que l´ha convertit en un jaciment únic que permetrà estudiar la tècnica constructiva de la nau. En gairebé tots els derelictes documentats es conserva només la càrrega.

En la primera campanya de prospecció s´ha procedit a la neteja de sediments i deixar el carregament al descobert per a fer la documentació fotogramètrica. Un cop acabada la campanya, els responsables de l´excavació han pogut documentar quasi dues centres àmfores, la gran majoria del tipus Dressel 7 i es creu que encara en queden bastantes de submergides i enterrades en el sediment que es trauran en les properes campanyes juntament amb l´excavació de la popa del vaixell, on es creu que hi pot haver els objectes més valuosos per a la investigació. Els investigadors han constatat també que part de les àmfores han estat espoliades.

Algunes de les àmfores recuperades estaven encara segellades i la gran majoria transportaven salsa de peix i garum. En algunes àmfores s´hi ha trobat restes del que contenia: espines, escates i ossos de peix. A partir d´aquestes mostres s´han fet les proves d´ADN i amb els resultats obtinguts d´aquets anàlisi es podria saber amb molta més exactitud els ingredients que es feien servir per elaborar aquest producte.

Els arqueòlegs del CASC creuen que el vaixell va ser sorprès per un temporal que finalment el va enfonsar. A partir de les troballes de les peces de ceràmica, algunes d´origen bètic, es pot concretar que el vaixell podia venir d´algun port d´Andalusia i que possiblement podria dirigir-se a ports com a Narbona o Arles on hi havia una demanda molt forta d´aquest producte. La troballa permetrà obrir noves vies d´investigació sobre el comerç marítim en aquella època.

Via:  El tresor de les Formigues | HISTÒRIESDEMAR

Canvi climàtic | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de hunosa

Els polítics intervencionistes, comptant amb l’indispensable assessorament i suport intel·lectual dels economistes partidaris de l’estatisme com Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia l’any 2001, promouen la implantació massiva d’un Nou Acord Verd (Green New Deal). El nom del programa prové de les polítiques implantades per Franklin Delano Roosevelt a la dècada del 1930, després del crac del 29, intensificant l’expansió del control governamental de l’activitat econòmica i social, però adoptant ara un nou caire ecològic i de lluita contra el canvi climàtic. Una de les mesures emmarcades dins d’aquest pla és l’augment dels impostos sobre el combustible, que a la veïna França ha desencadenat la revolta dels armilles grogues contra el govern Macron. El pretext per justificar la introducció dels nous impostos mediambientals és lluitar contra l’escalfament i abordar els reptes del canvi climàtic, fent que la càrrega que es traspassi a la pròxima generació sigui moderada i més reduïda. Ens repeteixen, en definitiva, que no és just que la generació actual traslladi els costos mediambientals a la següent generació. La utilització que fan els governs de la justícia social i intergeneracional és molt discutible.

Les previsions demogràfiques i econòmiques apunten, per exemple, que el sistema de pensions, deficitari actualment, és insostenible a mitjà termini. A partir de l’any 2025 començaran a jubilar-se les primeres cohorts de la generació del baby boom nascudes a l’Espanya del 1960. Es preveu una reducció important en l’import de la pensió de jubilació mitjana. En una societat creixentment envellida això impactarà, i molt, en la marginalització i pauperització d’un sector important i cada vegada més nombrós de la societat. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa? També el volum de deute públic de diferents països i en particular el d’Espanya, proper al 100% del PIB, és una bomba de rellotgeria que amenaça la generació actual i les properes. El pagament dels interessos del deute és ineludible i té caràcter prioritari per disposició constitucional. I el pagament d’1 bilió d’euros (amb dotze zeros) també recaurà sobre els nostres fills i néts. Els interessos ja s’han situat en el 2,5% als EUA i abandonaran el 0% a l’eurozona en qüestió de mesos. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa?

Les emissions globals de CO2 augmenten per les activitats industrials localitzades especialment al sud-est asiàtic, que s’ha convertit en la fàbrica del món. Europa és cada vegada més irrellevant en el concert de les nacions. I no diguem Espanya, que no ha conegut la revolució industrial, amb l’excepció del País Basc i Catalunya. Però els governs europeus fan bandera del canvi climàtic i promouen la introducció de més impostos i restriccions per tal de millorar el medi ambient en un termini que mai pot ser immediat. La Unió Europea ha fixat l’objectiu “20-20-20”. Persegueix aconseguir una reducció d’un 20% en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (en comparació als nivells de 1990), aconseguir també un 20% de consum d’energia de fonts renovables i augmentar un 20% l’eficiència energètica. Al mateix temps, però, el govern espanyol es dedica a mantenir artificialment, via subvencions públiques, les mines de carbó d’Astúries. Hunosa, per exemple, és una empresa pública controlada al 100% per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) que extreu el carbó de la conca del riu Nalón. L’hulla de poca qualitat i els elevats costos d’explotació es tradueixen invariablement, any rere any, en pèrdues econòmiques. I, per suposat, la posterior combustió del carbó en centrals tèrmiques genera CO2 i danya el medi ambient. Com es pot justificar que el govern espanyol mantingui una activitat deficitària i contaminant? Per què s’han de socialitzar les pèrdues d’una mina? I on està aquí la lluita contra el canvi climàtic? La fal·lera dels governs per intervenir (selectivament, això sí) en les activitats mediambientals sense fer res per desactivar les bombes de rellotgeria de les pensions i el deute públic equival a colar un mosquit i empassar-se un camell.

El mercat no intervingut s’ha mostrat molt eficient a l’hora d’adaptar-se espontàniament a canvis graduals i a molt llarg termini, com són els de l’escalfament global. Com ha succeït contínuament des de la revolució industrial, els descobriments empresarials i les innovacions tecnològiques pròpies del sistema de lliure mercat permetran afrontar els desafiaments del canvi climàtic. Finalment, els economistes també argumentem que s’ha d’utilitzar el tipus d’interès per calcular el valor actual dels efectes negatius de l’escalfament global en les properes dècades. Segons aquests càlculs, no estarien justificades les intervencions i subvencions que avui es proposen, encoratjades per poderosos interessos polítics i lobbies privilegiats, sinó que el més convenient és deixar a les generacions futures, previsiblement més riques i tecnològicament avançades, fer front als desafiaments que puguin sorgir conforme aquests vagin apareixent.

 

Via:  Canvi climàtic | Jordi Franch Parella Weblog

Andalusia, 40 anys d’estatisme | Jordi Franch Parella Weblog

Imagen relacionada

Les urnes andaluses van propiciar una bufetada a les aspiracions de Susana Díaz de perllongar les quatre dècades de poder socialista a Andalusia. El PP i Ciutadans acosten posicions i els de Rivera opten a la vicepresidència de la Junta i a presidir el Parlament. Amb els últims resultats electorals i la derrota del partit socialista, en el poder a aquesta comunitat autònoma des de 1982, tocaria fer balanç de la gestió realitzada. És el que els anglesos, amb la seva cultura històrica més liberal i democràtica, coneixen com accountability. Es tracta de passar comptes i assumir responsabilitats, quelcom molt desconegut a la geografia carpetovetònica. Des que Andalusia era la regió més rica d’Espanya, en bona part gràcies al monopoli del comerç amb Amèrica mitjançant la Casa de Contratación, han passat molts anys. Que a mitjan segle XIX Málaga fos, després de Barcelona, una província amb una incipient activitat manufacturera, només en queda el record en els llibres d’història econòmica. Actualment, el sud d’Espanya presenta una activitat industrial residual. La desocupació de Cadis ostenta un atur estructural comparable al de la Franja de Gaza. A diferència de Palestina, però, Andalusia no ha conegut cap intifada, sinó polítiques clientelars i populistes que perpetuen la cultura de la dependència i la pobresa crònica. L’assistencialisme regat amb subvencions públiques que s’ha practicat des de l’inici de la democràcia espanyola, amb la direcció del PSOE i el suport tàcit del PP, no ha servit per a què Andalusia abandoni les darreres posicions del rànquing nacional de PIB per càpita o atur estructural. La comunitat més poblada i la segona més extensa del país compta amb el tercer major PIB, però la ràtio per càpita segueix en el penúltim lloc de totes les regions, només per davant d’Extremadura, un 25% inferior a la mitjana espanyola. Concretament, el PIB per càpita és de 17.651 euros i l’atur del 22,9%. Certament, el balanç dels dirigents andalusos, de Manual Chaves a Susana Díaz passant per José Antonio Griñán, és desolador. Tots els programes, mesures i subvencions dissenyats pel PSOE, únic partit que fins ara ha ocupat el Palau de San Telmo, han resultat ineficaces per millorar la situació econòmica i fer que Andalusia escalés posicions en el tauler nacional. L’estructura de la producció segueix estant molt endarrerida i les activitats es concentren en els sectors menys productius de la cadena de valor. Una mostra molt clara és que la major part de l’oli d’oliva se segueix venent a granel. En quaranta anys, els empresaris andalusos no han desenvolupat polítiques comercials de marca que afegissin valor a un producte de qualitat com és l’oli de taula. Podem trobar en el mercat olis de qualitat i preus elevats envasats per marques italianes, però provinents dels camps de Jaén. Lluny de potenciar els sectors amb més valor afegit, la crisi ha comportat l’enfonsament de la construcció i un nou procés de desindustrialització, especialment visible a províncies com Sevilla.

En el pla polític, la corrupció és sistèmica. El poder corrromp i el poder continuat durant quatre dècades corromp més encara: casos ERO, UGT Andalusia, Avales, Jeremie, Santana, Transferències de Finançament, Faffe… L’escàndol dels ERO, per exemple, ha destapat prejubilacions irregulars pagades a persones que mai havien treballat en les empreses afectades, comissions molt per sobre del valor de mercat, subvencions a empreses que no estaven presentant un ERO o a persones que no van arribar a crear cap empresa. Andalusia ha rebut més de 100.000 milions d’euros de fons europeus, als que cal afegir les transferències públiques de l’Estat provinents bàsicament de Madrid, Catalunya, València i Balears. I semblant tsunami de diner públic no ha fet altra cosa que alimentar activitats improductives connectades amb l’administració, fent innecessària l’emigració a altres territoris. El nivell d’intervencionisme del socialisme d’esquerres, exactament igual que el del socialisme autoritari de dretes, és ferotge: alts impostos que alimenten una part de la despesa pública descontrolada, en un entorn hiperregulat. L’alternativa són impostos moderats, a l’igual que la despesa, amb reformes estructurals que promoguin la competència en el mercat i la limitació de privilegis governamentals. Menys amiguisme i nepotisme, per més meritocràcia i cultura del talent. Si el PIB per càpita d’Andalusia, el 1982, era el 75,4% del PIB per càpita d’Espanya, ara ha baixat fins el 73,9%. Per tant, un empitjorament d’un punt i mig percentual. I si la taxa d’atur ja era molt elevada el 1982, amb el 20,6% de la població activa, ara és encara més desastrosa amb el 22,9%. En canvi, la de Catalunya, Madrid o el País Basc s’acosta al 10%. En termes de deute públic, Andalusia ha passat del 4,8% del PIB, abans de la crisi, a l’actual 21,7%. Aquest increment exponencial està causat pel descontrol de la despesa pública. Tot plegat dibuixa una autonomia crònicament endarrerida, insolvent i dilapidadora que s’ha de finançar ad eternum amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, la solidaritat forçada d’altres territoris hispànics, recursos europeus i altíssims impostos. Cap convergència real s’ha produït en un termini de quaranta anys, ni s’espera en el futur immediat. El professor Juan Velarde Fuentes ha publicat un article recent (“Más sobre el suicidio económico de Cataluña”, El Economista, 12/12/2018) en el que presenta un escenari dantesc per la Catalunya separatista. I no serà que les dues realitats estan interconnectades?

Via:  Andalusia, 40 anys d’estatisme | Jordi Franch Parella Weblog

2019, incerteses creixents | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de incertidumbres 2019

L’inici del nou any és un moment indicat per fer valoracions passades i previsions raonables del que ens pot oferir aquest 2019. L’economia espanyola ha experimentat ritmes de creixement elevats els tres darrers anys. Més que per mèrits propis, les causes les hem de trobar a les circumstàncies internacionals, com la davallada del preu del petroli, el baix cost de l’endeutament i la recuperació econòmica global, que va contribuir a la dinamització de les exportacions i el sector turístic low-cost. Enguany, però, tot apunta a una reducció del creixement, tant intern com extern. S’estima que el conjunt de la zona euro creixerà un 1,8% aquest any (1,9% el 2018), els EUA un 2,3% (2,8% el 2018), mentre que el conjunt mundial ho farà el 3,6% (3,5% el 2018). La Reserva Federal dels EUA ha posat fi a la política monetària ultraexpansiva, que durant una dècada ha mantingut dopada l’economia amb tipus d’interès fixats al 0%. Situar-los al nivell mínim actual del 2,5% ha servit per recordar que els guanys acumulats fins ara en els principals mercats financers eren ficticis i irreals, producte de l’expansió monetària orquestrada pel sistema financer. Les pèrdues borsàries han retornat immediatament i la borsa espanyola, per exemple, ha baixat un 15% el darrer any. Mentre que Jerome Powell, el president de la Reserva Federal, preveu nous increments del tipus d’interès, Mario Draghi, al capdavant del Banc Central Europeu (BCE), esgota la política de compra de deute públic i es prepara també per apujar el tipus. El BCE continuarà afavorint un entorn acomodatici, però condicionants com el Brexit o les tensions entre la UE i Itàlia poden endurir les condicions financeres més del desitjat. També és important veure qui serà el successor de Draghi a la presidència, ja que l’italià acaba el seu mandat el 31 d’octubre. S’haurà de seguir molt atentament com es gestiona la retirada de liquiditat del sistema i com la normalització monetària pot indigestar l’enorme volum de deute públic. Les autoritats, amb el pretext d’estar fent el que calia per sortir de la gran recessió de l’any 2008, han posat les bases d’una nova i terrorífica bombolla: la del deute públic. Per les dimensions de l’endeutament i perquè afecta a tots els ciutadans de l’Estat, nascuts i no nascuts, l’explosió d’aquesta nova bombolla sumiria l’economia una altra vegada en la misèria i la població en la desesperació.

La política interna de molts països i els riscos geopolítics creixents tampoc apaivagen els ànims. La guerra comercial i l’escalada proteccionista entre les dues superpotències mundials, amb l’autoritari Donald Trump i el president xinès Xi Jinping, que no està a l’alçada del gran estadista precedent Deng Xiaoping, és un greu error. Sempre ho ha estat. A curt termini busquen el suport electoral dels ciutadans als que protegeixen de la competència exterior, però a mitjà termini redueixen el ritme d’activitat global i empobreixen la població. L’auge del populisme i dels moviments polítics extremistes és una amenaça creixent, per no mencionar la complicada situació permanent del Pròxim Orient o els anhels imperialistes de Vladimir Putin per fer de Rússia un actor important a nivell global. Les formacions polítiques de massa països, també Espanya, es van escorant a la dreta i esquerra de l’arc parlamentari. L’augment de la polarització política dificulta l’abast de consensos amplis i obstaculitza la possibilitat d’impulsar reformes centrades en el mitjà termini. Ofuscats per polítiques molt a curt termini, que afavoreixen els col·lectius particulars que les promouen, no podem esperar per exemple cap millora estructural en el sistema de Seguretat Social i pensions, salut i educació, model d’Estat i finançament local. Les amenaces imminents dels problemes derivats de l’envelliment creixent de la societat, la precarietat laboral dels joves, el conflicte català o les pensions de jubilació que no arriben al mínim de subsistència, no faran altra cosa que agreujar-se.

De moment, l’economia es sosté per la bona evolució del consum i la demanda interna. Però això també té una lectura negativa, que és el declivi de les exportacions. La contribució del sector exterior al creixement acabarà sent nul·la en els propers trimestres. A més, les elevades xifres d’atur (15,1% a Espanya contra 8,1% a l’eurozona i 6,7% a la UE) restaran vigor al consum privat. El consum públic, amb un deute públic descontrolat i equivalent a quasi el 100% del PIB, tampoc té marge per repuntar. Els problemes estructurals i no episòdics de l’economia espanyola com són la baixa productivitat, l’elevat endeutament públic i la dualitat del mercat laboral, empitjoraran amb la pèrdua dels vents de cua favorables. Tot apunta, per tant, que el 2019 serà l’any amb el ritme de creixement més baix des del 2014. La morositat empresarial, que actua com el canari de la mina quan s’ofega per manca d’oxigen, torna a repuntar en els últims mesos. No és un bon senyal. Com tampoc ho és l’envelliment imparable de la societat, que redueix l’estalvi i la població en edat de treballar però incrementa la població dependent. En conseqüència, el PIB total disminueix i el benestar individual també. Les majors necessitats de despesa pública (tractament de malalties cròniques, pensions…) i els menors ingressos (reducció de les cotitzacions socials i dels impostos directes) converteixen definitivament en insostenible l’endeutament i dinamiten el sistema de pensions de repartiment. Però això serà més enllà del 2019. No cal patir encara.

Via:   2019, incerteses creixents | Jordi Franch Parella Weblog

Pressupostos inconsistents | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de presupuestos 2019

El Consell de Ministres ha aprovat aquest divendres el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat del 2019. L’executiu de Pedro Sánchez Castejón té com a objectiu consolidar-se a la Moncloa fins el 2020 i el projecte de pressupostos públics presentats s’ha d’interpretar en aquesta clau. Aprovar-los seria un èxit per al govern socialista, després de la dolorosa derrota electoral soferta a Andalusia, i li permetria no avançar les eleccions. La necessitat de seduir l’independentisme porta a incloure per a Catalunya una partida de 2.050 milions d’euros, xifra que implica un augment de la inversió respecte a l’any passat del 52%, però que suposa només un 16,8% de les inversions totals de l’Estat, lluny del 19,2% del PIB català sobre el conjunt d’Espanya. Recordem que la disposició de l’Estatut que estableix que les inversions de l’Estat en infraestructures han de ser equivalents al pes de l’economia catalana va ser anul·lada el 2010 pel Tribunal Constitucional. Aquest grapat de milions és un intent d’engalipar les forces sobiranistes d’ERC i el PDECat, ja que necessita els seus vots per tirar endavant els comptes públics. En qualsevol cas, de la xifra pressupostada a l’executada finalment hi ha molta diferència. De mitjana, des del 2001 un 25% del que es pressuposta a Catalunya s’acaba no invertint. Una altra prova que es busca acontentar tothom la tenim en el detall de les xifres del ferrocarril d’alta velocitat. Els trams del nord-oest, Cantàbric, Extremadura i Andalusia, de rendibilitats tan negatives que no cobreixen ni les despeses de funcionament, es presenten conjuntament amb el Corredor Mediterrani, línia prioritària des de fa anys però que no acaba de completar-se mai.

El pressupost consolidat de despeses s’enfila fins els 472.660 milions d’euros, un increment del 5,1% respecte l’any passat. La partida més voluminosa correspon a les pensions, que aquest any s’han revaloritzat d’acord amb l’IPC, arribant als 154.000 milions d’euros, la xifra més alta de la història. Amb la guardiola de les pensions buida, el govern s’haurà d’endeutar per pagar els actuals jubilats. Naturalment, això és a costa d’hipotecar seriosament les pensions futures. Afegint a les pensions el pagament dels interessos pel deute (31.400 milions), els salaris del sector públic (23.400 milions) i les prestacions de l’atur (18.400 milions), el total suma 227.000 milions i equival al 48% del total de la despesa. El projecte de pressupostos també preveu un augment del 59% de les despeses d’atenció a la dependència i un 41% de les polítiques d’habitatge. Suprimeix el copagament farmacèutic i amplia de cinc a vuit setmanes la baixa per paternitat. Tenint en compte que el creixement del PIB s’està desaccelerant i que la previsió per al 2019 és del 2,2%, com poden augmentar tant pràcticament totes les partides? Doncs amb un increment rècord de la recaptació en impostos del 9,5%, equivalent a 20.000 milions d’euros. La ministra Montero ens recorda que no és possible sostenir un Estat del benestar de primera categoria amb ingressos de tercera i alerta que la pressió tributària augmentarà. El que no és admissible en cap cas, però, és un Estat del benestar amb serveis de tercera i impostos de primera.

Resulta esperpèntic, però el govern revisa alhora el creixement econòmic a la baixa i les estimacions d’ingressos a l’alça. Els analistes financers preveuen pel 2019 una reducció de les exportacions i els beneficis empresarials del 30%, però el govern estima que la recaptació de l’impost sobre els beneficis de les societats augmentarà el 14%. Fixa un tipus impositiu del 15% per a les grans empreses i del 18% per a bancs i petrolieres. Paral·lelament, el tipus general de l’impost de societats és del 25%, que es rebaixarà al 23% per a les pimes que facturin menys d’1 milió d’euros. El concepte de justícia social d’un govern socialista, castigant els més febles i afavorint els més poderosos, no deixa de cridar fortament l’atenció. Malabarismes semblants els trobem també en l’impost indirecte de l’IVA. Malgrat reduir el tipus impositiu d’alguns productes concrets (serveis veterinaris, productes d’higiene femenina i publicacions electròniques), el govern preveu ingressar un 12% més el 2019. En un exercici de voler acontentar quasi tothom, la consistència de les dades és inexistent. El govern socialista també preveu un augment d’ingressos per la pujada de l’IRPF i la imposició de noves taxes, com la de les transaccions financeres o la digital. Aquest augment ho acabaran pagant els autònoms, els assalariats i les pimes. Encarir els costos de contractació dels treballadors i pujar les bases de cotització dels autònoms penalitza els col·lectius creadors de riquesa i que suposen el 80% de l’ocupació a Espanya.

Via:   Pressupostos inconsistents | Jordi Franch Parella Weblog

Desacceleració econòmica | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de espada de Dámocles

Les immediates previsions econòmiques pel proper any 2019 no són bones. Venim de creixements acceptables del 3,1% pel conjunt d’Espanya l’any 2017, o del 3,3% a Catalunya (4,2% al Bages). La contribució dels vents de cua molt favorables, però, s’està acabant. El tipus d’interès ha de retornar a territori positiu, el preu del petroli torna a pujar des dels mínims assolits fa dos anys (30,70 dòlars el gener de 2016), augmenten les hostilitats comercials dels EUA i els destins turístics del nord d’Àfrica, competidors habituals, recuperen la normalitat. Tot fa preveure a Espanya una desacceleració del PIB al 2,6% l’any 2018 i al 2,2% el 2019. El debilitament del creixement prové especialment del sector exterior. Les exportacions de béns i serveis creix a la taxa més baixa des del 2012. De fet, el creixement en l’arribada del número de turistes fins el mes de setembre, en comparació amb el mateix període de l’any anterior, ha estat nul i les pernoctacions han disminuït el 5% a la geografia catalana. A nivell estatal, no s’han recuperat encara els 20,5 milions d’ocupats del 2007, exercici anterior a la gran recessió, i la indústria tampoc ha recuperat el terreny perdut. L’excepció són el País Basc i Navarra, dues grans exportadores i amb gran pes del sector industrial.

En canvi, els territoris amb pitjors resultats durant el 2018 són La Rioja, Canàries, Balears, Comunitat Valenciana, Catalunya i Extremadura. Els destins turístics tradicionals estan saturats i, el que és pitjor, el nostrat model de turisme low-cost és sinònim de degradació econòmica, amb condicions de treball precàries i sous baixos, i barbarització cultural, amb comportaments disbauxats als nostres carrers que alteren la rutina dels comerços i la convivència ciutadana. El binomi format per un turisme massiu de baixa qualitat i la construcció descontrolada són una garantia de fracàs. La prosperitat passa per innovar i fabricar béns en una societat oberta i globalitzada. ¿Quants, si no, dels elements que intervenen en la construcció d’una vivenda de qualitat no estan produïts a primeres potències industrials amb costos de mà d’obra i remuneracions dels treballadors molt superiors als d’Espanya?

Ens calen més empreses, més grans i productives. La gent no solament consumeix serveis i cal tenir un sector industrial que fabriqui coses que donen resposta a necessitats concretes: aliments processats, roba, cotxes, telèfons, ordinadors… No es pot renunciar a una societat industrial amb l’excusa d’una terciarització d’escàs valor afegit. I és precisament la desacceleració en els serveis i la pèrdua d’impuls de la indústria el que justifica que Catalunya estigui creixent dues dècimes per sota de la mitjana estatal (2,4% l’any 2018 i 2% el 2019). Com hem dit, l’entorn del sector exterior és menys favorable. Mercats d’exportació importants com el Regne Unit i Itàlia atravessen les severes turbulències del Brexit i del nacional-populisme de Matteo Salvini. I no podem deixar de pensar en l’espasa de Dàmocles que suposa el volum de deute públic espanyol, un dels més elevats d’Europa. Amb l’increment del tipus d’interès, el fràgil fil que sosté l’espasa es pot trencar. Aleshores la corrupció i la disbauxa es convertiran en plors i cruixir de dents.

Via:  Desacceleració econòmica | Jordi Franch Parella Weblog

Els costos de la manca de competència | Jordi Franch Parella Weblog

El preu de l’electricitat continua sent un factor que minva la competitivitat de les pimes espanyoles i catalanes, perquè paguen més que la mitjana europea, on tenen la majoria dels seus competidors.

El cost per MWh per a les petites i mitjanes empreses espanyoles (consum inferior a 20 megawatts hora anual) era de 208,5 euros, quan la mitjana de la UE era de 179,9 euros. Si no es tenen en compte els impostos, Espanya és el país amb l’energia més cara d’Europa només després de Malta. Si es tenen en compte els impostos, els països amb la llum més cara són Malta, Alemanya, Itàlia, Bèlgica i Espanya.

En el cas de les llars (consum inferior a 5 MWh), el preu era de 217,7 euros per una llar espanyola, mentre que la mitjana de la UE era de 204,8 euros. Si no es tenen els impostos, Espanya torna a ser el país més car d’Europa només després d’Irlanda i Bèlgica. Si es tenen en compte els impostos, els països més cars són Alemanya, Dinamarca, Bèlgica, Irlanda, Portugal i Espanya.

En el cas del gas, el preu per a les llars de menys consum (menys de 5,6 MWh) es va situar per sota de la mitjana de l’eurozona. El problema és per als consumidors domèstics que gasten entre 5,6 i 56 MWh. En aquest cas, el preu a Espanya va ser un 37% més car que la mitjana de la UE. Només és més car el gas a Suècia, Dinamarca i Itàlia.

Unipost, perjudicada per la competència deslleial de Correos: https://www.atlastocks.com/post.html#6302

Via:  Els costos de la manca de competència | Jordi Franch Parella Weblog

La revolta dels armilles grogues | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de chalecos amarillos francia

La hipercentralitzada i estatitzada França viu la revolta dels “armilles grogues” (gilets jeunes) des de fa dues setmanes. Aquest moviment contra la pujada dels preus dels carburants, per culpa dels impostos que el govern Macron ha introduït, amenaça amb paralitzar el país gal i denota un profund malestar social de les classes mitjanes i baixes. Tot i tenir feina, molts d’ells asseguren que ho passen malament per arribar a final de mes. Els elevats impostos, que alimenten la sobredimensionada maquinària estatal, erosionen la capacitat adquisitiva de la població. Les virulentes protestes als carrers i els talls de carreteres alimenten la retòrica i la base electoral del partit de Marine Le Pen, Reagrupament Nacional, hereu de l’extint Front Nacional. Resulta paradoxal la càrrega estatal del país francès. Aviat farà exactament 230 anys, el poble es va revoltar contra les estructures de l’Antic Règim. La monarquia més absoluta del món, conjuntament amb l’espanyola (recordem que Felip V, el primer Borbó, era nét del “Rei Sol Lluís XIV), oprimia el tercer estat amb càrregues fiscals abusives. La sequera de l’estiu del 1788 va preparar la detonació de la Revolució Francesa. El preu del pa, un aliment bàsic, es va triplicar i les tensions socials van esclatar. L’enfrontament del tercer estat amb els privilegiats, la noblesa i el clergat, acabaria amb la victòria del primer. Els privilegis estamentals, vinculats a la família de naixement, s’acabarien. Però, alerta, continuarien els privilegis funcionals. Això significa la perpetuació de la desigualtat fiscal. Una part majoritària de la societat fa front al pagament d’impostos i una minoria n’és beneficiària. Que es paguin impostos o que se’n sigui receptor net no depèn de les circumstàncies de naixement, sinó de la funció que es desenvolupa dins de la societat. Empreses i treballadors contribueixen al manteniment de l’Estat, ara encapçalat pel President de la República i assistit per tota la casta política. Els dispendis senzillament s’han traslladat del palau de Versalles als palaus de l’Elisi i Matignon, amb el recolzament de l’Assemblée Nationale. I així com l’increment del preu dels cereals va provocar l’aixecament del poble francès a l’Antic Règim, la pujada del preu dels carburants per l’impost ecològic ha provocat l’ira de la classe mitjana i baixa del país veí, que es declaren farts de pagar impostos. Són els treballadors que han d’agafar el cotxe per anar a la fàbrica, o els estudiants que amortitzen un vehicle de segona mà per desplaçar-se al campus universitari, o tots els que no estan acomodats a la capitalíssima París o la glamurosa Niça. Tres de cada quatre francesos donen suport al moviment dels armilles grogues. És la manifestació popular més gran i transversal contra el president Emmanuel Macron i denota una fractura social i territorial no vista fins ara.

I què hi ha al darrera d’aquest moviment? Objectivament parlant, el preu del gasoil no sembla que pugui ser el motiu principal. És només el detonant. El litre de gasoil costa a França aproximadament 1,50 euros, més que la mitjana de la Unió Europea, però no és pas el més car. Fins a cinc països suporten preus més elevats. També a Espanya tenim un dels preus de l’electricitat més cara d’Europa i, de moment, ningú s’ha manifestat. Els gals tenen motius de descontentament més profunds i que acumulen de fa molt temps. L’últim impost sobre el carburant és simplement la gota que ha fet vessar el got. Una mobilització com aquesta és el símptoma d’una cosa molt més important, d’un malestar que ve de molt lluny. Fa palesa la fractura a la societat i les profundes desigualtats socials. I això passa en el país que té com a lema oficial la frase emanada de la Revolució Francesa de 1789 “llibertat, igualtat, fraternitat” (“liberté, égalité, fraternité”). En un país profundament estatista i intervencionista, on la despesa pública absorbeix més del 56% del PIB. En un país de grans recursos de tot tipus, pal de paller i nucli originari d’Europa conjuntament amb Alemanya i el Benelux. En un país que confon la grandesa i el poder de l’Estat amb la prosperitat i el benestar del poble, o el projecte col·lectivista de les elits amb els plans individuals del ciutadà. La gent de carrer és pressionada per a què deixi el cotxe i agafi la bicicleta o el servei públic, amb trens i metros que sempre van plens i no ofereixen el millor servei possible. Al mateix temps, però, els dirigents polítics i l’oligarquia que els envolta, versió moderna de l’antiga cort versallesca, es mouen en grans cotxes de gran cilindrada i vidres opacs, molt més contaminants que el petit Peugeot o Renault de tercera mà. El moviment dels armilles grogues és una alerta social de les classes mitjanes i baixes contra un govern de Macron creixentment desacreditat. I retroalimenta els partits més extremistes: la ultraesquerra de Mélenchon i la ultradreta de Le Pen, que coincideixen, malgrat diferències accessòries, en el principal: l’Estat totalitari. En paraules de Mussolini, “Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato” (“Tot dins de l’Estat, res fora de l’Estat, res contra l’Estat”). Aleshores retornaran els plors i el cruixir de dents.

 

Via:  La revolta dels armilles grogues | Jordi Franch Parella Weblog