La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

La renda bàsica és un pagament periòdic en efectiu que es percep sense condicions prèvies. El procés creixent d’automatització i robotització de la producció ha donat ales a la seva defensa. Donat que les màquines ens destruiran el lloc de treball, en un món ric i amb abundància de recursos, es demana a l’Estat que asseguri la vida dels ciutadans amb el pagament garantit i incondicional d’un subsidi monetari. Des d’una sensibilitat republicana, també s’aposta per la renda bàsica com la millor mesura per trencar amb les situacions de dominació que afecten a moltes persones: des del treballador que no es pot permetre rebutjar un contracte escombraria per por de quedar-se sense res fins a la dona maltractada que no abandona l’habitatge conjugal perquè depèn econòmicament del marit. Es presenta com una forma ràpida i segura d’acabar amb la pobresa i tots els costos públics que de manera indirecta genera la pobresa (robatoris, inseguretat ciutadana, crims, problemes de salut…).

La Generalitat de Catalunya ofereix el cobrament d’una renda mínima o renda garantida de ciutadania si es cobra menys de 600 euros al mes. En aquest cas sí està condicionada al compliment d’una sèrie de requisits. Poden ser persones sense recursos i sense feina, pensionistes, famílies monoparentals, etc. Aquesta renda garantida de ciutadania busca garantir que tothom pugui fer-se càrrec de les despeses essencials per al manteniment propi o de les persones que integren la unitat familiar. Diversos estudis fets a Espanya defensen la viabilitat econòmica de la renda bàsica. Segons aquests, seria possible una gran reforma fiscal que, sense disminuir altres partides públiques, substituís tots els subsidis existents per una renda universal a tota la població major d’edat que evités la pobresa i garantís la supervivència. El vicepresident del Govern català i conseller d’Economia, Pere Aragonès, havia presentat el contingut dels Pressupostos de la Generalitat 2019, incloent un augment de la despesa de 1.715 milions d’euros, fins als 26.157 milions en total. L’avantprojecte de Pressupostos de la Generalitat preveia el desplegament del tercer tram de la llei de la Renda garantida de ciutadania. Finalment, no va tirar endavant al no tenir els suports parlamentaris necessaris, però la idea d’una renda incondicional per a tothom és molt llaminera i no es deixarà de banda.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És la plasmació de la màxima de Frédéric Bastiat, el distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Això presenta tres seriosos inconvenients. El primer és que és cara i finançar-la suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable. Quan el govern anuncia el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública es descontrola automàticament. El segon inconvenient és que debilita la funció empresarial i introdueix incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda bàsica ja aconseguim sobreviure? Però la pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’erradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se en el sud d’Espanya i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? Per últim, un altre desavantatge de la renda garantida és l’oposició que presenta amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria.

La renda garantida és una promesa tremendament populista, però que no serà eficaç. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional de l’administració només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els catalans, un poble que lluitem per prosperar, no hem de caure en aquest error. La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats, tot promovent un model d’assegurances basades en la responsabilitat individual. Naturalment, pels casos particulars de persones que no es poden valer per si mateixes a les activitats de la vida quotidiana, hi ha d’haver subsidis particulars. Però aquestes ajudes puntuals i condicionades res no tenen a veure amb un programa de renda bàsica universal i incondicionada, ineficient econòmicament i negatiu per a la fibra moral de la societat.

Via:  La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

La transparència, un acudit dolent? | Grup d’Arxivers de Lleida

La transparència i l’accés són accions que haurien de ser part integrant de qualsevol procediment administratiu, fins i tot de qualsevol procediment polític que comporti una resolució d’aplicació ciutadana, tanmateix s’han convertit en un entrebanc més per a l’accés a la informació i a la possible documentació generada des de les diverses administracions. Les assessories jurídiques de les institucions acumulen peticions que es basen en la diferent normativa que regula tan una com l’altra i una sèrie de persones amb formació jurídica decideix sobre diferents drets dels ciutadans, amb una evident tendència a “protegir” la institució per a la que treballen.

En aquest moment, l’existència de les comissions de transparència i accés no són una eina per facilitar l’accés i en alguns casos protegeixen més del compte. Haurien de donar solució a les excepcions, és a dir, a aquells casos que el procediment, la legislació i el sentit comú ens diuen que cal al menys estudiar si s’ha d’aplicar la norma que ha de ser l’accés lliure a la informació i/o a la documentació o bé exceptuar-los de forma raonada, limitada i amb un termini concret a  l’excepció. Aquesta, i no altra, hauria de ser la funció i objecte de les comissions de transparència i d’accés.

Ara per ara, el que ens trobem és que es publicita el sou dels polítics, quan simplement hauria de quedar clar i cristal·lí als pressuposts aprovats per les institucions i accessibles al ciutadà; o quin és el seu currículum quan el que ens interessa (o ens hauria d’interessar) és la qualitat i ètica de la seva gestió política i econòmica; o de quin són els bens que tenen a l’iniciar el seu mandat, quan potser el que ens caldria saber són els que tenen a l’acabar-lo o fins i tot quins són los noms nous que s’han introduït en les seves agendes i quins d’ells són els que els hi procuraran un futur fora de les administracions on han estat exercint com càrrecs electes.

Però la transparència i l’accés no es refereix només a l’acció i actuació dels càrrecs electes, sinó també la dels alts càrrecs i de tota la resta de les administracions que dicten resolucions que d’una forma o altre ens afecten. Per això avui que tota la informació es troba a qualsevol cercador com a molt a dos clics, és difícil d’entendre que les actes d’un ajuntament no siguin públiques, que no es pugui accedir a un expedient on soc interessat o que el tema que estic investigant s’aturi perquè la institució o organisme en qüestió no té una gestió documental adequada i no té intenció de perdre ni un minut en atendre la meva sol·licitud.

Clar que el súmmum de l’absurd d’aquesta situació d’aparent transparència i accessibilitat de les nostres institucions és que les actes de la Comissió de Transparència d’un ajuntament no siguin públiques.

Maria Jesús Llavero
Arxivera

.
.
.
.
.
.

Via:  La transparència, un acudit dolent? | Grup d’Arxivers de Lleida

La Manipulació informativa al descobert | Des de la Mediterrània

“Infoxication“, de AntoinePound, al Flickr

La manipulació informativa és molt perillosa, un parell d’exemples ens serviran per posar-la al descobert, entendre’n l’impacte i ajudar-nos a identificar-la:

• El titular utilitzat per alguns mitjans ‘No estàvem prou preparats‘:
  – El diari Ara: ‘Clara Ponsatí: “No estàvem prou preparats per donar continuïtat política a l’1-O‘
  – El diari El Periódico: Ponsatí: “No estàvem prou preparats per donar continuïtat política a l’1-O‘
  – Entrevista completa de la consellera a RAC1
  Aquest “preparats” descontextualitzat a què fa referència?
  Com han explicat la consellera Ponsatí i el president Puigdemont, per fer front a la guerra bruta on tot s’hi val, a una violència legislativa i judicial del “Reino de España” impròpia d’un estat democràtic. La revista Interviú ha publicat el pla d’Interior per entrar al Parlament per terra, aire i clavegueram. L’error de càlcul ha estat suposar que l’estat espanyol era un estat democràtic i, d’altra banda, en confiar que Europa, PSOE i PSC exigirien respectar les regles democràtiques, i el govern de la Generalitat s’ha trobat que Europa se’n renta les mans i el PSOE i el PSC fan costat al govern de Mariano Rajoy, una situació que no entrava dins les expectatives del govern de la Generalitat.
• Els titulars emprats ‘Altra solució que no siga la independència és possible‘
  – El diari El Periódico: Puigdemont, a ‘Le Soir’: “Otra solución que no sea la independencia es posible”.
  – eldiario.es ‘Carles Puigdemont: “Otra solución que no sea la independencia es posible“‘
  La frase ‘Una altra solució que no sigui la independència és possible?’ era la pregunta que formulà el periodista, que acabava amb un interrogant, els titulars li han tret l’interrogant i la persona que llegeix pot creure que ho ha dit el president Puigdemont.
  VilaWeb ha publicat un article dedicat a posar la manipulació al descobert: ‘Desintoxicació: Què ha dit realment Puigdemont a Le Soir sobre ‘una altra solució’ que no sigui la independència?’

Reaccionem instintiva i emocionalment davant els estímuls que ens arriben. Aquests titulars ens han desconcertat per un instant. Si li sumem les preses, ens podem trobar amb els fonaments de les conviccions tocats, la confiança minada i caient al parany de la manipulació, i això no ens interessa.

Manipulant la informació es pretén provocar en el receptor incapacitat per comprendre i assimilar la informació i, com a conseqüència, dificultats per bastir criteris, per saber a què atenir-se, per fonamentar la credibilitat, en aquest cas, en el membres del govern de la Generalitat; en resum, manipular la presa de decisions per aconseguir que féssim allò que interessa que fem a qui manipula.
Manipulant la informació se’ns fa ballar el cap, se’ns mina la confiança, en aquest cas en el membres del govern de la Generalitat i la credibilitat que ens mereixen i, com que la confiança és crítica per assolir la unitat, aquella força que requereix d’una unitat àmplia i sòlida serà més difícil d’assolir.

Vacunem-nos contra la manipulació mediàtica:
– Triem les fonts d’informació.
– Dosifiquem la informació en funció de per a què la necessitem, massa informació ens satura.
– Cap discurs no és innocent, davant de qualsevol informació ens interessa preguntar-nos i respondre’ns: Qui ho diu? Quan ho diu? Per a què ho diu? L’objectiu de qui manipula la informació és impedir que fem allò que a nosaltres ens interessa i passem a fer allò que li convé a qui manipula.
– Fem un repàs a Les 10 estratègies de manipulació de Noam Chomsky aplicades pel govern espanyol en l’afer independentista. Ens ajudarà a posar al descobert les seves argúcies, algunes de les més comunes són la por i les maniobres de distracció.
– Posem la postveritat al descobert, una altra forma de manipulació de la interpretació de la realitat, basada en repetir mentides fins aconseguir que cristal·litzin en veritats.

Al govern del “Reino de España” li interessa desacreditar l’equip del govern de la Generalitat, minar la desconfiança que ens mereix i dinamitar la unitat. A nosaltres ens interessa forjar la màxima unitat, per això la confiança i la credibilitat són sagrades.

Vacunen-nos contra la manipulació informativa!

Sophia Blasco Castell

Via: La Manipulació informativa al descobert | Des de la Mediterrània

Pensions, la tempesta perfecta | Jordi Franch Parella Weblog

Tothom és conscient que tenim un problema molt greu en el pagament de les pensions, tant presents com, encara més, futures. Tothom, excepte els polítics que ens governen, que no es cansen de repetir, per activa i per passiva, que el sistema no perilla i que el pagament de les pensions està assegurat. Els problemes estructurals de l’envelliment poblacional i la conseqüent reducció de la ràtio entre ocupats i pensionistes és irresoluble a curt i mitjà termini. El percentatge de persones que treballen a Espanya, en relació a les que estan en edat de treballar, és inferior a la mitjana europea. I el model productiu, massa centrat en el turisme low-cost i en serveis de baix valor afegit, suspèn permanentment en termes de productivitat. El salari mitjà, l’any 2017, ha estat de 22.793 euros, un 0,21% inferior al del 2016.

És a dir, que malgrat la pregonada recuperació de l’economia espanyola, amb increments del PIB anuals del 3%, els salaris estan estancats. Un senyal més de la poca intensitat tecnològica de la recuperació. Una població creixentment envellida que es fonamenta en una estructura econòmica de poc valor afegit, dins un sistema institucional disfuncional i marcadament corrupte, no és sostenible. Els polítics han aprovat pegats d’urgència sense reconèixer, com diem, la gravetat de la situació. Les pensions es calculaven, fa molt de temps, tenint en compte els últims dos anys de vida laboral. Després van ser vuit anys i després quinze. Rodríguez Zapatero va reformar les pensions públiques el 2011, elevant l’edat de jubilació fins els 67 anys, establint que la base reguladora es calculi a partir dels últims 25 anys de vida laboral i augmentant fins a 37 el nombre d’anys necessaris per cobrar el 100% de la pensió. La tendència és a ampliar el període de càlcul fins abarcar, com ha suggerit la ministra de Treball i Seguretat Social Fátima Báñez, tota la vida laboral. També la popular Celia Villalobos ha recomenat, com si això fos possible amb rendes baixes, la subscripció de plans de pensions privats. Rajoy, en el seu torn, va tornar a reformar les pensions el 2013, establint el factor de sostenibilitat intergeneracional i la no indexació amb l’IPC. Des de l’any 2014, les pensions incrementen el 0,25% anual, inferior a l’increment del cost de la vida, i perden, per tant, poder adquisitiu. La secretària confederal de polítiques socials, ocupació i Seguretat Social de la UGT, Mari Carmen Barrera, ha qualificat l’augment de les pensions de «pujada de m…» i la central sindical ha iniciat una campanya de denúncia que es prolongarà durant tot l’any i que es visualitzarà amb un llaç marró. L’envelliment de la població, l’atur permanentment superior a la mitjana europea i la precarietat laboral de molts treballadors han donat un cop de mort al sistema actual, que requereix a crits canvis importants.

Retinguem algunes dades. El nombre de pensions pagades a Espanya és actualment de 9,6 milions, per un total de 8,7 milions de pensionistes (aproximadament un milió d’ells cobren dues pensions simultàniament, com jubilació i viduïtat). Això suposa una despesa superior als 110.000 milions d’euros anuals (11% del PIB). D’acord a la Comissió Europea i la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA), mantenint les actuals taxes d’ocupació i sense retallar les pensions, aquesta despesa es dispararà el 2060 fins el 18,5% del PIB. Això suposa un increment en la despesa anual superior a 83.000 milions d’euros. Actualment, la Seguretat Social ja presenta un dèficit anual de 15.000 milions d’euros, finançat amb el recurs al Fons de Reserva de les pensions, que està en camí de l’exhauriment, i amb deute públic, la més perillosa de totes les bombolles. Aquest desequilibri gegantesc, si no augmenta la productivitat del treball ni es redueix l’atur actual, pot superar perfectament els 100.000 milions d’euros (!). I per acabar de configurar la tempesa perfecta, cal recordar l’article 135 de la Constitució, reformat en temps rècord l’estiu del 2011 per iniciativa del socialista Rodríguez Zapatero amb el vist i plau del popular Mariano Rajoy (316 diputats d’un total de 350 van donar suport a la reforma constitucional). La nova redacció de l’article dóna prioritat absoluta al pagament dels interessos del deute públic. Abans que la sanitat i l’educació, amb el manteniment d’hospitals i escoles, i abans que les pensions i els serveis socials, pagant jubilacions i atenent casos d’exclusió social, cal pagar els creditors de l’Estat espanyol. Per imperatiu legal, ja que així ho mana la Constitució.

El pagament actual d’interessos, malgrat un deute públic descontrolat del 100% del PIB, és força baix. I ho és per les anòmales polítiques monetàries expansives del Banc Central Europeu. Amb un tipus d’interès nul no es paguen interessos, encara que el deute no pari de créixer. Però aquesta aberració econòmica va arribant al seu final. Els EUA, que porten la batuta en el concert econòmic internacional, ja han iniciat la pujada del tipus d’interès. De moment estan en el +1,5% i l’expectativa és a continuar l’ascens fins a recuperar nivells més normalitzats. Els programes de compra il·limitada de deute públic a cost zero van arribant a la seva fi. I per cada punt percentual d’interès, l’Estat espanyol té l’obligació constitucional de pagar el servei del deute, per un import aproximat de 10.000 milions d’euros. Per tant, un interès del 5% significaria una factura de 50.000 milions, prioritària en el pagament a tota altra despesa, incloses les pensions. Llavors hi hauran els plors i el retrunyir de dents.

Via: Pensions, la tempesta perfecta | Jordi Franch Parella Weblog

El tractament de les malalties cròniques | Jordi Franch Parella Weblog

A principis del segle XX a Espanya, la mort prematura formava part de la normalitat quotidiana. Un segle després, gràcies al creixement econòmic (no necessàriament autòcton) i a les millores en nutrició, la longevitat ha incrementat vertiginosament. L’esperança de vida, abans inferior als 40 anys, s’ha més que duplicat i a l’actualitat, juntament amb països com el Japó i Itàlia, s’ostenta un dels índexs mundials més elevats. El sistema sanitari, naturalment, no és neutral i juga un paper determinant en la qualitat de vida de les persones. El sistema de salut a Espanya és universal en l’accés, descentralitzat en la gestió i finançat amb impostos. La forta descentralització del sistema sanitari centrifuga la part més important de la despesa a les comunitats autònomes. La inèrcia de la despesa sanitària és a créixer per sobre de l’increment nominal del PIB i a gastar per sobre de les quantitats pressupostades (no oblidem que la salut, en la classificació econòmica, és un bé superior). El fenomen de l’envelliment i les malalties cròniques associades permet albirar no només un increment de la despesa sociosanitària, sinó un desajust creixent entre les estructures sanitàries i les necessitats de la població. Espanya disposa de 325 metges en actiu per cada 100.000 habitants. Però aquesta ràtio mostra desajustos entre l’oferta assistencial i la demanda poblacional. Mentre que els serveis sanitaris s’han estructurat tradicionalment per respondre a patologies agudes (pensem, per exemple, en un infart de miocardi o un atac d’apendicitis), l’envelliment de la població demana el tractament de malalties cròniques com l’alzheimer i altres demències, on el rol dels serveis socials esdevé fonamental.

A Catalunya, més de 100.000 pacients pateixen malalties cròniques avançades que causen el 75% de les morts. Aquestes malalties causen patiments directes en pacients i cuidadors, generant unes necessitats que no sempre obtenen la resposta adequada per part de les institucions. D’aquí la importància estratègica d’iniciatives com la provinent de l’ajuntament de Vic i la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Uvic-UCC, amb l’objectiu de millorar les actituds socials i culturals envers el malalt crònic avançat, tot promovent el suport social i la qualitat de vida a les persones que  ho pateixen. Aproximadament un terç dels processos clínics, d’acord al doctor Jordi Varela i Pedragosa, s’adapten a les necessitats dels malalts i presenten resultats acceptables (intervencions quirúrgiques programades, patologies agudes, atacs de feridura o de cor…). El problema radica en els dos terços restants que no encaixen amb les demandes poblacionals. Són els milers i milers de casos de cronicitat i fragilitat geriàtrica avançada, però també totes les malalties degeneratives que comencen a limitar l’autonomia del malalt. El sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties amb tot el que comporta de pluripatologia, plurimedicació, fragilitat i dependència. Amb més d’un milió de demències senils previstes pel 2025 a Espanya, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. La prioritat ha de ser assegurar la millor salut per a la població. Amb més salut ens allunyem dels consultoris (menys despesa sanitària) i incrementem la productivitat (més ingressos). En qualsevol cas, sí caldrà transformar el model sociosanitari i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades i hiperespecialitzades a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Un pacient i uns cuidadors que tenen necessitats físiques evidents, però també de suport psicològic, social i espiritual. No és sostenible, per exemple, que el servei mèdic d’urgències, un dels més cars del sistema, s’utilitzi per tractar un mal de cap. No tenim infinits recursos. En un sistema públic i universal, qualsevol increment d’oferta sanitària, a preu zero, genera automàticament una demanda infinita. Cal ajustar l’oferta a la demanda.

El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques…) arriba al 80% del total. És necessari transformar el model sociosanitari, tot convertint l’amenaça de l’envelliment poblacional i la cronicitat en una oportunitat d’innovació radical, i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades (atenció primària, hospital d’aguts, centre sociosanitari, residències, programa d’atenció domiciliària…) a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Cal passar d’un sistema reactiu a un de proactiu que apodera el pacient amb el coneixement i gestió de la seva malaltia. Canviar el lideratge vertical per un de més descentralitzat i horitzontal. I canviar, també, un finançament vinculat al nombre de proves diagnòstiques i activitat clínica per un finançament basat en resultats i evidències de millora en la salut.

Via: El tractament de les malalties cròniques | Jordi Franch Parella Weblog