Tag Archives: CORRUPCIÓ

L’expulsió dels canvistes del temple | Jordi Franch Parella Weblog

El_Greco_016

L’episodi que narra l’evangelista Joan ens pot sorprendre. Jesús de Natzaret, el Príncep de la Pau, l’Anyell de Déu, el qui para l’altra galta quan és injustament bufetejat i perdonarà els seus botxins a la creu, utilitza la violència per expulsar del temple els canvistes i venedors de bestiar. Amb un fuet de cordes a les mans, els aboca les taules i els fa fora per la força. Mai Jesús havia mostrat una resposta tan contundent. ¿Quin comportament tan profundament ultratjant provoca aquesta reacció tan violenta? Els pelegrins que anaven al temple de Jerusalem compraven animals, com vedells, moltons i coloms, que sacrificaven en honor a Déu. Els canvistes feien negoci amb el servei que avui anomenaríem Forex, això és, l’intercanvi de divises. Els sacerdots exigien el pagament en la moneda oficial jueva, el xéquel, que era equivalent a una mesura física d’ordi. En absència d’oficines bancàries, els jueus que portaven monedes gregues i romanes les canviaven per la moneda hebrea amb aquests canvistes del Temple de Jerusalem, que actuaven com a protobanquers i negociadors de divises. ¿Podem entendre que Jesús s’oposa a tot intercanvi mercantil? No. En diferents moments del seu ministeri públic es preocupa de l’aliment de la gent i pregunta on es pot comprar pa. També en la seva etapa a Natzaret, treballant a la fusteria del patriarca Josep, obtenia els béns bàsics amb l’intercanvi i el fruit del seu treball. Jesús esclata contra els canvistes del Temple. Com ens recorda el profeta Isaïes (“heu convertit el temple d’oració en una cova de lladres”), ho fa contra les estafes i enganys. A Jesús li indigna profundament el que veu, perquè res té a veure amb el veritable culte a Déu en esperit, que vol amor i no sacrificis. A Déu no se’l pot comprar amb sacrificis i ofrenes, ni pot ser l’excusa per bastir una trama d’interessos particulars i egoismes innobles. La simonia, o compra de càrrecs eclesiàstics i espirituals amb diners, mai és acceptable. El 1517 (just ara hem recordat els cinc-cents anys) Martí Luter es va rebel·lar contra la compravenda d’indulgències i l’absolució dels pecats a canvi de diners i béns materials. La relació amb el misteri diví s’ha de viure amb fe i esperit, amb amor fratern i solidari. En les mateixes paraules de Jesús, “Déu vol amor i no sacrificis”. Finalment, destacar que quan l’evangelista Joan narra aquests fets, el Temple de Jerusalem ja havia estat destruït per l’Imperi Romà. Per això Jesús ens parla que en tres dies reconstruiria el temple de nou. Ell és el nou temple i la seva mort l’únic sacrifici.

Via:  L’expulsió dels canvistes del temple | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

La corrupció del poder | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de Cristina Cifuentes

Fa exactament 505 anys, el florentí Nicolau Maquiavel ens va deixar un manual clàssic que reflexiona a l’entorn de la política i el poder. De com tota acció política s’avalua en funció de la capacitat per obtenir i mantenir el poder, sense cap tipus d’escrúpol ètic ni subjecció a codi moral. L’únic que importa és l’èxit per assolir aquest objectiu, i això condiciona tots els mitjans. I els mitjans necessaris per mantenir el poder són sovint incompatibles amb els dictats de l’acció moral. En les seves mateixes paraules, un governant que vulgui continuar en el càrrec ha d’aprendre a no ser bo i a faltar a la veritat on i quan convingui. Les raons d’Estat són incompatibles amb els dictats de la raó, rectament entesa, i l’engany i la mentida passen a ocupar la centralitat de l’acció política. Es trenca amb la concepció dominant anterior del bon governant que actua sotmès a uns determinats principis morals en la cerca del bé comú, per endinsar-se en la del subjecte polític arrogant que persegueix la maximització del seu interès personal i de partit. En aquesta concepció tan perversa del poder es situa el lamentable espectacle ofert per Cristina Cifuentes a la capital de l’Estat. La falsificació del seu màster en dret s’ha d’entendre en termes de prevaricació i abús de poder en benefici propi, perjudicant alhora a tots els tercers que no disposen dels seus privilegis polítics. La corrupció està en el càrrec ostentat amb abús de poder, més que en la institució (veure, per exemple, aquest cas i aquest altre). Finalment, ha estat un vídeo de l’any 2011 en què es veu Cifuentes robant en un supermercat el que ha precipitat la caiguda de la presidenta madrilenya.

Menys espectacular, però també destacable, és el canvi de criteri del govern popular en la fiscalitat europea. Si el desembre passat, Mariano Rajoy Brey afirmava taxatiu que el seu govern sempre ha defensat els eurobons i un pressupost comú per a l’eurozona, aquesta setmana el seu flamant ministre d’economia Román Escolano Olivares afirmava just el contrari en el document «Posición española sobre el fortalecimiento de la UEM». I molt destacable també és el pacte del govern del PP amb el PNB per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat i salvar la legislatura, allunyant la possibilitat d’haver de convocar eleccions anticipades. El preu a pagar per Mariano Rajoy, però, és carregar-se la seva reforma de les pensions del 2013. Concretament, l’acord contempla que les pensions augmentin en funció de l’IPC, i no en funció de la pèssima situació financera de la Seguretat Social, i que el factor de sostenibilitat que permet lligar la pensió futura a l’esperança de vida entri en vigor el 2023, i no el 2019 com estava previst. Per tant, per poder tirar endavant els Pressupostos, el PP ha abraçat sense cap pudor les exigències del PSOE de Pedro Sánchez Pérez-Castejón i el Podemos de Pablo Iglesias Turrión. El sistema de pensions espanyol pateix una crisi estructural, convé recordar-ho, que es tradueix en dèficits propers a 20.000 milions d’euros anuals. La despesa agregada de totes les pensions contributives és de 125.000 milions d’euros anuals. Segons les previsions econòmiques i demogràfiques del Banco de España, la vinculació de les pensions a l’IPC de manera sostinguda en el temps suposa un cost addicional de 35.000 milions d’euros, equivalent a més del 3% del PIB. I cal recordar també que el dèficit d’Espanya l’any 2017 ha superat el màxim permès per la UE, quedant supeditat al control de les autoritats europees. I que el dèficit previst per a Espanya el 2018, el més elevat entre les economies de la zona euro, és el tercer més alt en el total de les economies avançades, només per darrere dels EUA i el Japó. És evident que Espanya no es pot permetre un dèficit estructural del 6% del PIB. Ràpidament hi haurien pressions per incrementar la pressió fiscal en una magnitud similar. De fet, és un argument molt repetit el que Espanya recapta menys, en percentatge del PIB, que la mitjana europea. La temptació, doncs, és a pujar els ja elevats impostos i collar més les classes mitjanes i mitjanes-baixes sobre les que recauen. I aquesta és la qüestió clau que sempre es sol defugir: ¿qui suporta la feixuga càrrega tributària? ¿qui acaba pagant la sobredimensionada factura dels impostos? Com no pot ser d’altra manera, tots aquells treballadors que generen riquesa. Per això resulta insostenible afirmar que garantir unes «pensions dignes» avui signifiqui assegurar el futur dels joves de demà. No. Un augment de les pensions més baixes del 3% beneficia, segons els càlculs del govern espanyol, uns 6 milions de persones. Bé per elles. També beneficia els bascos, que treuran el màxim rèdit dels seus cinc diputats, promovent l’aprovació d’una demanda, la pujada de les pensions, que és popular a tot Espanya i que permetrà amagar el tracte de favor de l’Estat cap a Euskadi. I, naturalment, també beneficia el PP, que encarrila el final de legislatura sense l’amenaça de convocar eleccions estatals anticipades, podent rearmar-se davant l’ascens de Ciutadans i fent córrer una cortina davant els múltiples escàndols de corrupció que els afecten.

Via:  La corrupció del poder | Jordi Franch Parella Weblog

Espanya i la corrupció

Jordi Franch Parella Weblog

Mapacorrupcion4

Aquesta setmana ha explotat un nou cas de corrupció institucional a Espanya amb l’anomenada Operació Púnica. La fetidesa de tanta corrupció es fa ja insuportable: Rato, Blesa, Acebes, Pujol, els fills de Pujol, la filla de Zaplana, el braç dret d’Aguirre… Els partits de govern porten dècades pervertint el sistema de concessions d’obres i serveis públics fent que la corrupció prengui una dimensió descomunal i es converteixi en el gran problema del país, després de l’atur, com la recent enquesta del CIS indica. La corrupció és transversal i s’estén a tots els territoris d’Espanya i a tots els partits polítics.

L’estructura institucional de l’Estat espanyol és enorme i essencialment corruptora. S’apropia quasi de la meitat del PIB, té amplis poders regulatoris i gaudeix a la pràctica d’impunitat legal. Cal recordar que la casta extractiva dominant també controla les principals institucions judicials i això explica per què Elpidio Silva, el…

View original post 363 more words

Obvietats

Societat Anònima

tu jo nosaltres copy

Avui parlaré d’obvietats. Tanmateix, crec que vivim uns temps on les obvietats formen part de debats públics que no haurien d’existir, pel mateix fet que les obvietats són poc discutibles. Si no, és evident que no serien obvietats. Obvi, oi?

Primeres obvietats:

Vivim en societat. Volem viure en societat. Viure en societat significa apostar decididament per la convivència. Però, per viure en societat, cal establir i potenciar uns valors que afavoreixin aquesta convivència. Aquests valors no són immutables. Depenen de molts factors, de molts corrents històrics (a vegades també histèrics), d’un munt de creences que conformen el que podríem anomenar ètica. L’ètica es pacta, de manera implícita o explícita. El que queda clar és que cada societat, en cada època; cada grup humà, en qualsevol espai temporal, necessita establir uns paràmetres que garanteixin aquesta convivència. Podem considerar que als EEUU hi ha una part important de la societat que creu…

View original post 442 more words

Singulars 06-02-2013 – Pep Puig. El rebut de la llum: de tot menys claror

Doctorat en Enginyeria Industrial per la UPC, Pep Puig és un gran expert en qüestions energètiques i mediambientals. Ens explica que el sistema elèctric espanyol acumula un dèficit de més de 25 mil milions d’euros. Aquest dèficit ve de la diferència entre els costos que el govern reconeix als oligopolis i els costos reals de funcionament del sistema.

Aquests oligopolis han posat en el punt de mira les energies renovables com les causants de tots els mals del sistema. Però la realitat és que la presència en el mercat de les energies de generació renovable modifica els preus de mercat i els abarateix.

Singulars 23-01-2013 – César Molinas: Teoria de la classe política espanyola: una elit extractiva

César Molinas és doctor en Economia i llicenciat en Matemàtiques per la Universitat de Barcelona, i màster en Econometria i Economia Matemàtica per la London School of Economics.

César Molinas dissecciona amb precisió de microcirurgià el comportament col·lectiu de la classe política espanyola en els últims 40 anys.
I les seves conclusions són demolidores: la classe política espanyola de les últimes dècades treballa moguda pel seu interès particular, sostinguda per un sistema de captura de rendes que la converteix en una “elit extractiva”de la riquesa del país.