Tag Archives: TRADICIÓ

Germans Castells, art i figures per al pessebre │ Post d’Ismael Porta i Ramon Albornà – Llibres gencat

El llibre “Germans Castells, art i figures per al pessebre” és un reconeixement al pessebre català i a les seves figures de pessebre, i ho fa a través del relat etnogràfic d’una nissaga d’artesans que, amb la seva obra, han donat vida a molts dels paisatges i recreacions dels nostres pessebres i, sobretot, acompanyant els nostres diorames i la tècnica de l’escola catalana de pessebrisme més enllà de casa nostra.

Petites escultures de gran qualitat, fetes amb un procés totalment artesanal, rigorós i perfectament planificat, que transmet l’estima i la cura amb què s’ha fet cada una de les seves obres.

A partir del propi testimoni dels germans Joan i Martí Castells Badia, fem un repàs a la trajectòria artesanal de tres generacions que han fet una gran aportació, no només al pessebrisme sinó també al nostre patrimoni cultural. La  seva obra forma part de museus, més enllà de l’estricte món pessebrístic, sobretot gràcies al gran escultor Martí Castells i Martí (1915-1995), autor de l’obra més prodigiosa i reconeguda internacionalment.

Alhora, el llibre deixa constància de tot el procés de treball artesanal que, fins al dia d’avui, s’ha mantingut fidel durant aquests més de cent anys del taller familiar. Des del modelat i l’emmotllat, la cuita de les peces, fins a la seva acurada pintura a l’oli.

Destacar també que si parlem d’artesania i d’art escultòric, com no podia ser d’altra manera, en el llibre s’inclou una extensa mostra d’imatges gràfiques de la seva obra, amb figures procedents de col·leccions privades i de les reserves d’alguns museus que normalment no estan a l’abast del públic.

Ismael Porta i Balanyà
Ramon Albornà i Rovira

Autors

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Germans Castells, art i figures per al pessebre (pdf)

Via:  Germans Castells, art i figures per al pessebre │ Post d’Ismael Porta i Ramon Albornà – Llibres gencat

Ermites marineres (I): Sant Simó | HISTÒRIESDEMAR

Des de l´edat mitjana i fins al s. XVII, les comarques de la costa catalana han anat patint una sèrie d´incursions pirates i corsàries de vaixells provinents sobretot de Turquia i el Nord d´Àfrica. Al Maresme, un cop produïda l’expansió dels pobles “de mar”, aquests s’havien d´emmurallar i envoltar per torres de defensa i de guaita per a protegir-se d´aquests atacs.

Una de les incursions pirates més famoses del Maresme, es produí la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, quan onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda de Mar i van saquejar la població.


L´ermita de Sant Simó avui es troba aa tocar de la carretra NII en laseva sortida nord de la ciutat

Moltes vegades amb les muralles, la milícia o amb les torres de defensa no n´hi havia prou i, és clar, els soferts habitants d´aquests incipients municipis s´havien d´encomanar a l´advocació divina.

A Mataró, per exemple, el Consell de la Universitat d´aquesta vila va aprovar la construcció d´una ermita en honor a Sant Simó. Estava situada en un punt estratègic: fora de muralles a llevant del municipi en ple Camí Ral.

L´elecció d´aquest emplaçament i l´advocació triada no van ser cap casualitat. L´ermita es va aixecar al costat d´una font on les naus corsàries solien anar a carregar aigua pels seus vaixells i la divinitat, Sant Simó, va ser un apòstol partidari dels zelotes o els homes del ganivet, una facció radical del cristianisme molt violenta. L´objectiu fets era clar, es volia demostrar que la població de Mataró no tenia por dels Pirates barbarescs.

Sant Simó va ser invocat molts anys pels mariners mataronins per a protegir-se dels pirates. Poc a poc, s´en van anar fent càrrec de l´edificació tant mariners i pescadors com els pagesos de la zona de Mata i de les Cinc Sènies. Amb el temps la convivència entre aquestes dues comunitats va anar degenerant per la rivalitat que es va establir. Un exemple es troba en els esgrafiats de la façana on s´hi mostren a banda i banda de la porta principal motius mariners i motius de la pagesia competint entre si.

L´ermita acollia una col.lecció d´exvots molt interessant

Al llarg de la seva història, l´ermita de Sant Simó n´ha vist de tots colors. Fins abans de la guerra civil espanyola, l´ermita conservava una riquíssima col•lecció d´exvots mariners una mostra d´art popular en honor a les intervencions del Sant enfront de temporals, naufragis, atacs corsaris com el protagonitzat l´any 1691 per Pere Silvestre, patró del Sant Cristòfor contra unes galeres pirates davant de Mataró. Aquesta batalla queda recollida en l´esculpit de la llinda de la porta de la sagristia.

Sant Simó també va albergar durant molts anys l´exvot mariner més famós de la nostra història, la Coca que actualment es conserva al Maritiem Museum Prins Hendrik, de Rotterdam. Aquesta veritable joia de la història de la navegació va desaparèixer de l´ermita a primers del s XX de manera molt misteriosa.

El sabre de Sant Simó, l´apóstol zelota

Avui encara, cada 28 d´octubre se celebren les festes en honor a Sant Simó. En aquesta diada, els mataronins s´acosten en peregrinació a l´ermita i acompleixen el ritus ancestral de comprar el sabre, una especialitat pastissera que vol recordar la valentia de Sant Simó, el Sant del ganivet.

Via:  Ermites marineres (I): Sant Simó | HISTÒRIESDEMAR

Gent de la Ràpita (I): els orígens | HISTÒRIESDEMAR

Amb aquesta entrada s´enceta una col.lecció de relats curts sobre la història recent de la pesca a la vila d´Arenys de Mar.

Un dels episodis més interessants de la història contemporània de la pesca està relacionat amb els moviments migratoris de pescadors des de les viles marineres de la costa sud, especialment de L´Ametlla i Sant Carles de la Ràpita, fins a ports de la costa central i nord del país.

Aquests dos municipis han tingut una intensa tradició pesquera produïda sobretot per la fertilitat de les seves aigües a causa de la proximitat de la desembocadura de l´Ebre. Malgrat les abundants captures, la vida dels pescadors de l´Ametlla i de Sant Carles era complicada. La relativa llunyania als grans mercats de peix fresc de l´època, les males comunicacions i la precarietat dels sistemes de conservació del peix n´eren les raons principals.

En aquells temps, la majoria dels quillats d´Arrossegament eren de families de la Ràpita

Per aquestes causes, no és gens d´estranyar que hi hagi hagut moviments migratoris entre aquests dos municipis i d´altres indrets on la vida dels pescadors podia ser una mica més estable. Però, perquè es trien aquests municipis receptors? La resposta a aquesta qüestió s´explica bàsicament per quatre raons: En primer lloc, a inicis del S. XX cap d´aquets municipis receptors presentava una comunitat pesquera prou consolidada. En segon lloc, la presencia d´un port refugi donava seguretat i comoditat als pescadors nouvinguts. La relativa proximitat als grans mercats de peix fresc n´era una altre raó i per finalitzar, les possibilitats de prosperar econòmicament, tant de pescadors com els seus familiars era més elevada que en els seus punts d´origen.

És a partir de les dues primeres dècades del segle XX quan es comencen a produir aquests moviments especialment entre l’Ametlla i Palamós i entre Sant Carles i la Barceloneta, el barri de pescadors de Barcelona. En aquells moments, no es pot parlar encara d´un assentament fix a la Barceloneta, sinó que els pescadors hi passaven temporades. Quan a partir de l´exposició universal del 1929 apareixen els primers motors, les famílies de rapitencs decideixen instal•lar-se definitivament a la Barceloneta.

En el cas d´Arenys de Mar, l´arribada de pescadors, en aquest cas de Sant Carles de la Ràpita, es produeix a partir dels anys 50 a través de la comunitat de rapitencs que s´havia establert a la Barceloneta. El detonant d´aquest fenomen és la finalització de les obres del port que es va iniciar quaranta anys abans arran de les tràgiques conseqüències del temporal de 1911.

Als anys 50 Arenys de Mar era una vila que vivia completament d´esquena al mar, els arenyencs d´aquell temps veien amb molts mals ulls l´ofici de pescador. La vila no havia tingut mai una tradició de pesca forta i lluny quedaven els dies en que Arenys presentava una intensa activitat nàutica i marinera.

Amb un port a punt d´estrenar, sense una tradició pesquera important i amb unes bones comunicacions cap a Barcelona, no és gens d´estranyar l´efecte crida que ha produït aquest municipi cap als pescadors d´arreu, i entre ells, evidentment la gent de Sant Carles.

La Veloz, un dels quillats de la familia Zaragoza i dels primers que va feienjar des del port d´Arenys

Dues famílies formen les primeres nissagues de rapitencs que s’instal•len a Arenys de Mar; els Zaragoza i els Comí “Els Pistols”. En aquell temps apareix també un personatge, Vicenç López “En tramuntana”, padrí de l´avi Comí que actua com intermediari i portava pescadors de Sant Carles cap a la vila. Una sèrie de quillats gairebé mitics en la història recent de la pesca a Arenys de Mar eren propietat d´aquetes dues famílies: La Veloz o la Puntaire dels Zaragoza i la Pastora del Monte, l´Alba Rosa o el Pistol dels Comí.

L’empremta d´aquest procés ha estat considerable. Actualment més d´un miler d´arenyencs són d´origen rapitenc o tenen vincles familiars amb aquesta localitat. Amb l´arribada d´aquest pescadors es construeix el barri de Sant Elm i, fins hi tot a nivell lingüístic i etimològic hi ha hagut la incorporació d´alguns mots típics de la població del Montsià. Això però són altres històriesdemar.

Via: Gent de la Ràpita (I): els orígens | HISTÒRIESDEMAR

L´enterrament de la sardina | HISTÒRIESDEMAR

enterrament de la sardina és l´acte que clou el carnaval i dona pas a la quaresma i té lloc el dimecres de cendra. Aquest dia acaba el temps de disbauxa del carnaval per donar lloc a l´abstinència i a la penitència de la quaresma. Els orígens d´aquesta festivitat són un xic confosos. A molts pobles i ciutats es celebrava la finalització del carnaval amb un berenar que simbolitzava la fi de la gresca i de l’abstinència carnal.

Actualment estem assistint a un enterrament de la sardina molt més real. De la mateixa manera que amb el carnaval, en aquest cas la disbauxa al llarg de tots els anys d´opulència ha portart a la penitència el sector pesquer. Les captures de sardina i de seitó no deixen de disminuir any rere any i la flota de teranyina de la nostra costa ho està passant magre.

Una de les darreres esperances d´aquest sector està centrat en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix els afloraments més importants que fertilitzen les capes superficials d´aigua, augmenten la productivitat del mar i en conseqüència els nivells intermedis de la xarxa tròfica, on es troba la sardina. En condicions normals, aquesta successió de fets porta a la renovació d´aquet recurs.

La relativa sort de tot plegat és que la recuperació de les poblacions de petits pelàgics pot ser més o menys ràpida sempre i quan l’única raó en la disminució d´aquestes espècies sigui la sobreexplotació que estan patint. En aquest cas, amb una política de vedes estricta es podria retornar fàcilment el recurs als nivells òptims. Malauradament les dades que es tenen fins ara fan pensar que a més de la sobreexplotació hi hauria d´altres causes sobre els quals no es possible incidir i que estan relacionades sobretot amb el canvi climàtic.

Des de l´any 2008, les captures de sardina a la nostra costa han disminuït un 86 %, cocretament al litoral tarragoní. A més, els exemplars capturats són cada vegada més petits. La sardina no arriba a la maduresa sexual fins que assoleix 13 cm de longitud, mentre que la talla mínima legal és de 11 cm, en aquest cas, la legislació vigent no ajuda gens a la recuperació del sector.

A les nostres aigües, les sardines “de bona mida” gairebé han desaparegut, les poblacions actuals les formen bàsicament exemplars immadurs que són l´objectiu de les captures de la flota d´encerclament.

L´augment de la temperatura de l´aigua derivat de l´escalfament global fa avançar l’època de reproducció de l´espècie i disminueix les seves postes.

La única solució a aquest desastre, si no volem assistir a un veritable enterrament de la sardina, passaria per establir vedes estrictes i desenvolupar plans de cogestió que impliquin a pescadors, a la comunitat científica i a les entitats conservacionistes.

La tradició catalana representa a la quaresma com una vella amb set cames que simbolitzen les set setmanes que dura aquest període. La vella quaresma es representa a més amb una penca de bacallà a la mà. La quaresma es també temps de bacallà, això però és una altre històriademar.

Via: L´enterrament de la sardina | HISTÒRIESDEMAR

El noi de la Mare – Música

El noi de la mare és una nadala o cançó tradicional catalana de Nadal i també una cançó de bressol. d’autor anònim i origen incert, de la qual s’han fet i es conserven diverses versions. Així, es conserva una versió de 1866 recollida per Francesc Pelagi Briz i Càndid Candi i Casanovas a Cançons de la terra (1866-1884), una inclosa a Chantics de Jacint Verdaguer, i una altra de publicada per la Biblioteca Popular de L’Avenç de 1909.

El noi de la Mare – Coral Piafònica Sabadell – Nadal 2008

Què li darem an el Noi de la Mare?
Què li darem que li sàpiga bo?
Li darem panses amb unes balances,
Li darem figues amb un paneró.

Li darem panses amb unes balances,
Li darem figues amb un paneró.

Què li darem al Fillet de Maria?
Què li darem al formós Infantó?
Panses i figues i nous i olives,
Panses i figues i mel i mató.

Panses i figues i nous i olives,
Panses i figues i mel i mató.

Tam-pa-tam-tam que les figues són verdes,
Tam-pa-tam-tam que ja maduraran.
Si no maduren el dia de Pasqua,
maduraran en el dia del Ram.

Si no maduren el dia de Pasqua,
maduraran en el dia del Ram.

Sant Elm i Sant Pere vs la mare de Déu del Carme | HISTÒRIESDEMAR

La pesca a Catalunya està organitzada a través de les confraries de pescadors, institucions antiquíssimes que deriven en primera instància dels primitius gremis de mar que es van fundar al llarg de l´edat mitjana i més endavant dels pòsits de pescadors. Antigament, els diversos oficis estaven agrupats en gremis. Aquests eren molt més que associacions d’artesans d´un mateix ofici que legislaven sobre ell, els gremis tenien també funcions com ara: la caritat, la beneficència o el paper assistencial sobre els agremiats que ho necessitaven. Fins i tot jugaven un paper destacat en la seguretat, construint torres de defensa i baluards per fer front a les ràtzies de pirates nord africans.

Goigs en honor de Sant Elm, patró dels navegants i dels mariners a Vilanova i la Geltrú

En el seu origen les confraries tenien un fort sentit religiós i cadascuna d´elles estava sota l´advocació d’un Sant protector. En el cas de les confraries dels oficis de mar aquests ho feien sobretot o bé per Sant Elm o bé per Sant Pere.

Sant Pere ha estat tradicionalment el patró dels pescadors catalans mentre que Sant Elm ho era de la gent de mar. Les confraries de pescadors actuals mantenen encara avui el nom del Sant sota l´advocació del qual es va fundar. Així per exemple hi ha la confraria de pescadors Sant Elm d´Arenys de mar o la confraria de pescadors Sant Pere de Palamós.

Cal no confondre Sant Elm (bisbe i màrtir del s. III) amb Sant Telm (Pedro Gonzalez Telmo s. XIII), aquest darrer també es considerat patró dels mariners en d´altres indrets com ara a Galícia.

Ermita marinera de Palma aixecada en honor a Sant Elm

Sant Elm ha estat considerat un sant auxiliador especialment advocat contra les perills de la mar. Des de molt antic els mariners coneixen els “santelms” o “foc de sant elm” que es produïen en l´acabament de les tempestes. El culte a Sant Elm es va anar estenent al llarg de tota la costa catalana sobretot per la intensa relació que hi havia entre la nostra gent de mar i els navegants italians. Malgrat tot, la seva devoció es va mantenir només en aquelles poblacions on hi havia una intensa activitat marinera, especialment drassanes que construïen grans embarcacions i en aquells ports amb una forta presència d´indians. A la resta de la costa, la gent de mar estava sota la protecció de Sant Pere.

De les confraries de pescadors actuals n´hi ha algunes que resten sota l´advocació de Sant Elm com ara: Arenys de Mar, Torredembarra o Sitges i d´altres que ho fan sota la protecció de Sant Pere com a: Palamós, Mataró o l´Ametlla de Mar per posar alguns exemples.

A molts pobles mariners se celebra cada any la processo en honor a le Verge del Carme. Foto: Ajuntament de Montgat

Sigui Sant Elm o sigui Sant Pere, l´advocació d´ambdós han anat perdent força per a guanyar-lo la Verge del Carme que, avui, sense cap mena de dubte, és la patrona de la gent del mar de casa nostra, i cada 16 de juliol es celebren processons marineres en el seu honor. Sembla ser que aquest canvi de patró de la gent del mar es va començar a produir arran dels fets del 1714. La verge del Carme protegeix les naus i les tripulacions de les tempestes i dels perills del mar. En uns inicis aquesta mare de Déu era considerada la patrona de dels mariners, especialment els de l´exèrcit, però poc a poc va anar agafat importància en la resta d´oficis de mar. Això però, és una altre històriademar.

Via: Sant Elm i Sant Pere vs la mare de Déu del Carme | HISTÒRIESDEMAR

Nit de les Dones d’Aigua – Sant Joan Les Fonts 2017

Dia 23 de juny del 2017 Sant Joan Les Fonts (La Garrotxa)

Aquest espectacle únic de dansa i teatre tindrà lloc durant la revetlla de Sant Joan al Pont Medieval de Sant Joan les Fonts al punt de les 22.30h.

L’espectacle fa una adaptació de la tradicional llegenda de les dones d’aigua catalana, on s’explica que aquests éssers naturals apareixien aquesta nit tan màgica a rentar les seves robes al riu.

Enguany la direcció artística anirà a càrrec de l’Associació de Dones en Dansa Hibiscus.

MÉS INFORMACIÓ A: http://www.santjoanlesfonts.cat/

I A: http://www.turismesantjoanlesfonts.com/

El Rossinyol – Música

El rossinyol, també coneguda com a Rossinyol que vas a França, és una cançó tradicional catalana que ha mantingut la seva popularitat fins als nostres dies. Cal no confondre aquesta cançó amb el poema de Jacint Verdaguer titulat Cançó del Rossinyol, que ha estat musicat per diversos compositors. Segons Jaume Ayats, es tracta d’una balada tradicional catalana que exposa les queixes de la malcasada o malmaridada. Des de la lírica medieval que són constants les cançons que posen un plany en boca de la noia acabada de casar, en una societat on els casaments habitualment eren pactats entre els pares i les famílies, sense que la filla hi tingués gaire intervenció.


El Rossinyol. Popular Catalana. Coral Renaixença

Rossinyol, que vas a França,
rossinyol,
encomana’m a la mare,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Encomana’m a la mare,
rossinyol,
i a mon pare no pas gaire,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Perquè m’ha mal maridada,
rossinyol,
a un pastor me n’ha dada,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Que em fa guardar la ramada,
rossinyol,
he perduda l’esquellada,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Jo t’he de donar per paga,
rossinyol,
un petó i una abraçada,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Rossinyol, que vas a França,
rossinyol,
encomana’m a la mare,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

30a Diada de la Puntaire – Sant Cugat del Vallès

Dia 14 de maig del 2017 Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Des de l’Associació Catalana de Puntaires (ACP), organitzadors de la Diada, s’estima la presència de 1.500 assistents a una jornada totalment consolidada en el calendari festiu català. La trobada es concep com una gran oportunitat per transmetre coneixements puntaires a persones que no estan directament vinculades amb el col·lectiu.

MÉS INFORMACIÓ A: http://www.santcugat.cat/

I A: http://www.puntaires.com/

Col·lecció de fotografies i estampes del Sant Crist a l’Arxiu Gavín | Grup d’Arxivers de Lleida

L’Arxiu Gavín. Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya preserva entre els seus fons documentals una col·lecció de fotografies, postals, estampes i altres imatges gràfiques sobre el Sant Crist.

Aquesta col·lecció està formada actualment per un total de 14.000 imatges diferents de Jesucrist a la creu o en les estacions del viacrucis de Jesús amb la creu. Es tracta d’imatges de crucifixos majoritàriament d’esglésies de Catalunya, però també a nivell espanyol. La col·lecció no està encara classificada ni descrita, però molt probablement se seguirà el sistema de classificació geogràfic i temàtic, d’ús habitual en altres col·leccions de l’arxiu. Posteriorment està previst que es digitalitzin i estiguin disponibles a Arxius en Línia, com la resta de fons de l’Arxiu Gavín.

D’entre les diferents estampes n’hi destaquen els Sant Crist que tenen advocació pròpia, com per exemple el Sant Crist de Lepant, que es troba a la catedral de Barcelona. O bé d’imatges antigues que es van destruir com per exemple el Sant Crist de Balaguer, i evidentment Crist de valor artístic com per exemple el Sant Crist romànic de Mijaran a Vielha. Com sempre des de l’Arxiu Gavín acceptem donacions d’altres imatges sobre el Sant Crist per continuar formant la col·lecció i fent accessibles aquest tipus de documents gràfics.

Aquí us deixem amb dos imatges de Sant Crist, una la del Sant Crist de Piera, i l’altra la del Sant Crist de Jesús de la Pasión de Sevilla, en aquest cas que mostra un Sant Crist a la creu i un Sant Crist portant la creu.

Via: Col·lecció de fotografies i estampes del Sant Crist a l’Arxiu Gavín | Grup d’Arxivers de Lleida