Monthly Archives: Octubre de 2016

Singulars 19-04-2013 – Ramón Cotarelo: S’ha acabat la “conllevancia”?

Catedràtic de Ciències Polítiques a la Universitat d’Educació a Distància (UNED), Ramón Cotarelo argumenta amb claredat que la transició espanyola va ser el resultat de la por. S’hi va arribar per la fusió de dues pors: la por de la dreta a perdre els seus privilegis i la por de l’esquerra a tornar a ser víctima de la repressió.
Segons ell, l’actual dreta nacionalista espanyola, en connivència amb l’Església catòlica, no representa Espanya. Representa menys de la meitat d’Espanya, però s’ha imposat sobre la resta.

Es declara nacionalista espanyol, però està a favor que els catalans decideixin lliurement si volen continuar a Espanya. El dret d’autodeterminació, diu, és la màxima manifestació de llibertat col·lectiva en què la gent elegeix.

Acte inaugural de la restauració del claustre i clausura del 850 aniversari del Monestir de les Avellanes | Monestir de les Avellanes

Acte inaugural de la restauració del claustre romànic i clausura del 850 aniversari
Dissabte, 29 d’octubre de 2016 (16:30 h.)

CartellEl dissabte 29 d’octubre de 2016 us esperem a l’acte d’inauguració de la restauració del claustre romànic i clausura del 850 aniversari del Monestir de les Avellanes. El programa previst és el següent:

16:30 h. Benvinguda i parlaments a càrrec de:

  • G. Pere Ferré  (Provincial Maristes L’Hermitage)
  • Sra. Estefania Rufach (Alcaldessa d’Os de Balaguer)
  • Sra. Montserrat Macià (Directora de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, en representació del President de la Diputació de Lleida)
  • Sr. Josep Borrell (Director del Serveis Territorials de Cultura a Lleida, en representació del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya)

Descoberta de la placa commemorativa.

17:00 h. Presentació de la restauració del claustre

  • Entrada al claustre amb repic de campanes, a càrrec de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya.
  • Explicació del procés de restauració del claustre a càrrec del Sr. Joan-Albert Adell (arquitecte) i del Sr. Ramon Solé (restaurador)

18:00 h. Concert de clausura del 850 aniversari

  • Grup musical “Quintet Quatre +1” (amb la col·laboració de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell)
  • Parlaments de clausura a càrrec del Sr. Robert Porta (Director del Monestir de les Avellanes) i del representant del Ministeri de Foment.

19:00 h. Final de l’acte amb brindis i pica-pica per a tothom (al refectori dels monjos)

Via: Acte inaugural de la restauració del claustre i clausura del 850 aniversari del Monestir de les Avellanes | Monestir de les Avellanes

En 40 anys, Espanya s’ha carregat l’únic model de venda on el consumidor controlava el seu consum! – ConsumeHastaMorir – Associació Salut i Agroecologia (ASiA)

Via: En 40 anys, Espanya s’ha carregat l’únic model de venda on el consumidor controlava el seu consum! – ConsumeHastaMorir – Associació Salut i Agroecologia (ASiA)

Els apicultors, sols contra la vespa asiàtica | A cop de post | una visió de Girona

Els apicultors de les comarques de Girona diuen que s’han quedat sols en la lluita contra l’expansió de la vespa asiàtica. Es queixen que aquesta temporada ja no tenen el suport de la Generalitat i que s’han d’encarregar de “fer de bombers” i despenjar els nius ells mateixos. L’administració nega que se’n desentengui però sí que reconeix que ha fet un pas enrera.

La Generalitat ha arribat a la conclusió que l’expansió de la vespa asiàtica és tan important que els Agents Rurals ja no poden assumir la feina de neutralitzar i despenjar els nius de vespa asiàtica, una tasca que, fins al moment, era una competència seva.

vespa-velutina

Imatge: Generalitat de Catalunya

Quan el problema va ocupar el primer pla de l’agenda mediàtica -fa una mica més de 3 anys- es va articular un telèfon d’atenció les 24 hores del dia, es van anunciar ajudes als apicultors  afectats i tots els protocols passaven pels Agents Rurals.

Des de fa uns mesos però, es recomana als ajuntaments i ens locals que es dotin d’equips per atacar aquest problema però el resultat, diuen els apicultors, és que són ells els que han de fer la feina, amb els seus propis mitjans.

Àngel Noguer, president dels apicultors de les comarques de Girona, diu que –sense anar més lluny- la setmana passada van haver de socòrrer un home d’Anglès que tenia un niu a casa i que va rebre “set o vuit picades”.

Noguer diu que els costos comencen a fer-se inassumibles i posa com a exemple el cost de cada pot d’insecticida que s’utilitza per neutralitzar les vespes que queden a dins del niu; 10 euros. També ha explicat que hi ha alguns apicultors de la Garrotxa que han de dedicar “tres hores al dia” a combatre la vespa.

La Generalitat diu que encara que no facin la feina física de treure els nius, donen assessorament en la compra de material, equips de protecció i fan formació. També diuen que, en última instància i en casos de perill, actuaran.

Via: Els apicultors, sols contra la vespa asiàtica | A cop de post | una visió de Girona

Mozart / Don Giovanni, K. 527 (Harnoncourt) – Música

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.

Mozart / Don Giovanni, K. 527 (Harnoncourt)

Juke Box Saturday Night – Música

Jukebox Saturday Night is a song written by Al Stillman and Paul McGrane, recorded by Glenn Miller and later covered by Nino and the Ebb Tides whose version charted at #57 on Billboard’s Top 100.

Juke Box Saturday Night 1944 Soundie The Glenn Miller Mondernaires 1080P HD

Mopping up soda pop rickeys
To our heart’s delight
Dancing to swingeroo quickies
Jukebox Saturday night

Goodman and Kyser and Miller
Help to make things bright
Mixing hot licks with vanilla
Jukebox Saturday night

They put nothing past us
Me and honey lamb
Making one Coke last us
Till it’s time to scram

Money we really don’t need bad
We make out alright
Letting the other guy feed that
Jukebox Saturday night

After sipping a soda we got a scheme
Somebody else plays the record machine
It’s so easy to say pet names
When you listen to the trumpet of Harry James…

We love to hear that tenor croon
Whenever the Ink Spots sing a tune…

If I didn’t know why the roses grow
Then I wouldn’t know why the roses grow…
Now listen, honey child
If I didn’t know all them little things I’m supposed to know
Then I sure would be a sad man
If I didn’t know…

Money we really don’t need it
We make out alright
Letting the other guy feed that
Jukebox Saturday night

La importància dels incentius | Jordi Franch Parella Weblog

14725636_1098409376921252_2845157196191647494_n

Com és costum per aquestes dates, s’han anunciat aquesta setmana els guanyadors de l’incorrectament anomenat Premi Nobel d’Economia. En realitat, en el testament d’Alfred Nobel només queden instituïts cinc premis: els de física, química, medicina, literatura i de la pau (aquest darrer concedit pel parlament noruec). El premi de ciències econòmiques, concedit pel Banc Central de Suècia, no és un guardó original i està sotmès a crítiques importants. Quan encara cuegen els devastadors efectes d’una crisi financera, alimentada per les polítiques monetàries expansives dels principals bancs emissors, ¿quin economista que vulgui passar a la posteritat guanyant el Nobel s’atrevirà a criticar-les? ¿No és molt més fàcil i còmode postular-se com assessor del Banc Central i desviar les conseqüències negatives de mantenir llargament els tipus d’interès artificialment baixos a altres agents econòmics? Com encertadament va indicar el vicepresident del govern català, el Dr. Oriol Junqueras i Vies, en la conferència inaugural del curs d’ADE a la FUB, mai havíem conviscut amb tanta creació d’oferta monetària. No hi ha precedents històrics d’una creació de diners tan accelerada (80.000 milions d’euros mensuals a l’eurozona) o, el que és el mateix, de tipus d’interès tan baixos. Directament relacionat amb aquest fenomen, l’eclosió descontrolada del deute públic a nivell mundial tampoc té precedents. El trasllat intergeneracional de la càrrega del deute a les generacions venidores no només hipoteca el seu futur, sinó que planteja un greu problema moral i econòmic.

En qualsevol cas, el Nobel d’Economia l’han guanyat Oliver Hart i Bengt Holmström, dos nord-americans d’origen britànic i finès respectivament, per l’estudi de la teoria dels contractes i els incentius. L’economia de lliure mercat es basa en dues institucions fonamentals: la propietat privada i els contractes. La primera implica el control sobre l’ús donat als recursos escassos i la seva transmissió. La segona fa referència al compliment dels acords pactats voluntàriament i sense mediar engany o violència. Al respecte, és legítim traspassar el nostre deute a les generacions que encara no han nascut? Per què la representació dels polítics s’escapa de la vinculació contractual? Què en queda de l’anomenat contracte social? Els professors premiats han estudiat com millorar l’eficiència dels contractes per tal que les dues parts hi guanyin. Es tracta de generar un procés win-win sense perdedors. No és eficient ni just, per exemple, el mecanisme de portes giratòries en contractes entre l’Estat i empreses parasitàries, o el rescat automàtic de les entitats financeres. Els incentius en aquests casos (moral hazard) són perversos. Si un directiu financer sap que s’apropiarà privadament dels guanys obtinguts, però que pot traspassar a la societat les pèrdues obtingudes, els incentius conviden poc a una gestió prudent. Tampoc és eficient ni just que els directius d’una empresa persegueixin objectius contraris als dels accionistes i propietaris. En canvi, sí ho són alguns copagaments o una assegurança on la companyia no reintegra el 100% del valor del cotxe robat o de l’immoble incendiat. El paper dels incentius torna a ser crucial i, establerts correctament, permeten assegurar que l’usuari dels serveis públics en farà un ús adequat i que el beneficiari d’una pòlissa tindrà cura de la seva propietat. També la privatització (o no) dels serveis públics depèn dels incentius. La privatització dels serveis penitenciaris, per exemple, pot ser adequada per reduir costos, però a canvi d’empitjorar la qualitat del servei. Altres contractes intergeneracionals forçats per l’Estat, com les prestacions de jubilació, entre la població ocupada i els pensionistes actuals, necessiten una urgent reestructuració. Abans que l’envelliment poblacional i la davallada de la natalitat ens condemnin en la vellesa a la marginalitat i a la pura lluita per la subsistència, els governs han de permetre que cadascú gestioni les pròpìes cotitzacions socials de la manera que estimi més oportuna.

També és impossible que un contracte reguli totes les contingències futures que es poden presentar. Cal, per tant, tenir unes regles generals que precisin quins són els drets i els deures de cada part. I aquí, tornant a la conclusió de la conferència d’Oriol Junqueras a la FUB, que va utilitzar una contundent cita bíblica i evangèlica, el paper de la religió no és pas irrellevant, sinó tot el contrari.

Via: La importància dels incentius | Jordi Franch Parella Weblog

Singulars 20-03-2013 – Santiago Niño Becerra: apunts de futur

En les seves previsions de futur, ens diu que la crisi acabarà entre el 2020 i el 2023 i que a Espanya tornarem a les xifres de PIB que teníem al 2001, però amb estàndards de vida dels anys 80. Niño Becerra, catedràtic d’Estructura Econòmica de l’Institut Químic de Sarrià, ens diu també que no es podran generar llocs de treball per a l’actual població activa espanyola, que és de 23 milions de persones.

Anem cap a una societat on un 30% treballarà moltes hores al dia, un altre 30% treballarà a temps parcial i en treballs precaris i un altre 30% no treballarà pràcticament mai.

Nepotisme | Jordi Franch Parella Weblog

Nepotisme | Jordi Franch Parella Weblog
Tothom recorda que Espanya, amb el sistema financer més sòlid del món (Rodríguez Zapatero dixit), va haver de ser rescatada l’any 2012. Algunes caixes d’estalvi, amb participació destacada de Caja Madrid i Caixa Catalunya, convertides en el pati particular dels partits polítics, PP i PSC respectivament, varen requerir un rescat bancari a la Unió Europea de fins a 100.000 milions d’euros, “un préstec en condicions molt favorables” en paraules del ministre Luis de Guindos. El govern havia assegurat que el rescat bancari no costaria ni un euro als contribuents, però al final la factura s’estima en més de 53.500 milions. Ens van dir que les caixes eren massa grans com per fer fallida. No és cert: hi havia una alternativa. La d’exigir responsabilitat patrimonial a tots els creditors excepte els dipositants amb saldos inferiors a 100.000 euros per entitat, a canvi de la conversió de part dels seus crèdits en capital de les entitats. D’aquesta manera, les caixes s’haurien recapitalitzat igualment, però no a costa del contribuent, sinó a costa dels seus creditors. De fet, aquesta proposta s’ha adoptat pel conjunt de l’eurozona a partir del 2016 en el nou mecanisme de resolució d’entitats financeres fallides. El Govern espanyol, però, va optar el 2012 per la via fàcil de carregar el forat de les caixes sobre el conjunt dels espanyols. I, com era d’esperar, el perjudici derivat és massa evident com per seguir ocultant-ho.

El Banc d’Espanya ha publicat una nota informativa sobre l’estat actual de les ajudes públiques al sistema financer espanyol. La conclusió és que del total transferit a les caixes a costa dels contribuents, només s’han recuperat de moment 2.700 milions d’euros, és a dir, poc més del 5% del total. Les pèrdues superen els 2.000 euros per família espanyola. Aquest espoli polític perverteix les regles de joc del capitalisme, on la lògica subjacent no consisteix en socialitzar pèrdues i privatitzar guanys, sinó en privatitzar tant les pèrdues com els guanys. Van ser els polítics espanyols qui van destrossar financerament les caixes d’estalvis amb la bombolla immobiliària i financera encoratjada a tot Europa pel BCE. Ells van destrossar el sistema financer i ells ens han carregat la factura. Una barrabassada que de ben segur intentaran amagar sota la propaganda que la seva decidida actuació ha contribuït a salvar el país d’una crisi financera molt més gran. En realitat, però, només ha servit per hipotecar-nos més, carregant les pèrdues a tots els contribuents. Aquest és el modus operandi habitual de la casta extractiva: espoli i engany a la ciutadania.

Només en circumstàncies excepcionals, la pressió pública de la ciutadania pot aturar aquest procés. Un exemple és el frustrat intent del govern de nomenar l’ex-ministre José Manuel Soria, cessat per l’escàndol dels Papers de Panamà, al càrrec de director executiu del Banc Mundial. Algú es pot creure que l’elecció d’un exministre com a candidat al Banc Mundial no respon a un procés descarat d’amiguisme i nepotisme elaborat arbitràriament pel propi govern i el mateix exministre? Evidentment que no. Rajoy i Guindos van assignar a Soria una canongia al capdavant d’una burocràcia internacional totalment prescindible que es paga en part amb els nostres impostos. La ciutadania, però, va posar el crit en el cel, i això va ser efectiu per frenar el seu nomenament. Ara bé, per a què aquest contrapès als abusos del poder siguin efectius, cal una ciutadania informada, crítica i activa. Una ciutadania que no toleri la corrupció ni accepti la manipulació sistemàtica dels mitjans de comunicació del règim. I no estic segur que aquest sigui l’esperit de la ciutadania espanyola; una ciutadania que, en general, tolera bé infinits casos de corrupció, però no que un empresari exitós creï Zara des de zero. Una ciutadania que es deixa conduir mansament en ramats i mostra grans dosis de connivència i seguidisme pels seus líders. I una ciutadania que, en general, en té prou amb dosis regulars i elevades de futbol i teleporqueria, la moderna reedició del panem et circenses. I és que, com deia Aldous Huxley, una democràcia es pot convertir en una perfecta dictadura, sense presó i sense murs, on els presos no voldrien ni escapar. Seria un sistema d’esclavitud, on gràcies a l’entreteniment, els esclaus estimarien la servitud.

Via: Nepotisme / Nepotismo | Jordi Franch Parella Weblog

País Petit – Música

Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic, cantautor, escriptor i polític català. Va ser l’últim component del grup dels Setze Jutges i se’l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó. Ha estat un referent, no solament musical sinó també intel·lectual, de tres generacions.

Perseguit pel franquisme, als anys setanta va haver d’exiliar-se un temps a París.[1] Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem. El 6 de juliol de 1985, Llach va congregar 103.000 persones al Camp Nou durant la celebració d’un concert, el més gran fet mai a Europa fins aleshores.

PAÍS PETIT – LLUIS LLACH (with English subtitles)

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur
d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descrobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així, com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur
d’haver-lo vist.

2014-0-11
bandera-flag-01