Monthly Archives: Juny de 2013

El Dret a Decidir, una necessitat vital. Antoni Infante

FONT:   ANNA NOTÍCIES
Antoni Infante. MDT i CUP Almàssera. (Filed under: General — MDT @ 9:52)

Des que ,el juny de 1707, Felip V va fer promulgar el Decret de Nova Planta pel qual suprimia les nostres institucions autòctones, conjuntament amb les d’Aragó (que s’ampliaria el novembre del 1715 i gener del 1716 a Balears i Catalunya) el nostre poble pateix, almenys, tres grans tipus de problemes:

a) El nostre cos social, no s’ha pogut desenvolupar amb la normalitat d’un poble autocentrat. Tot el que des d’aleshores hem fet estava i està condicionat per les necessitats de Madrid/Espanya, per a qui no som altra cosa que el seu hinterland, colònia interior o espai d’on extraure guanys.

b) Poc a poc, hem anat assumint una espècie de minoria d’edat a perpetuïtat que fa que ens comportem com a col•lectivitat sense drets. Són altres que podem decidir per nosaltres. Són altres que determinen el que és bo o dolent per a nosaltres. Son altres que ens diuen que no som poble, sinó una simple comunitat regional d’una nació que després de la derrota militar i la subsegüent repressió, ens va imposar les seves lleis, usos i costums. Ja ens agradaria que els fets fórem només un relat als llibres d’història però la gravetat del tema rau en què les conseqüències continuen ben vives.

c) La manca de pràctica a l’hora d’exercir amb independència, ha afeblit la nostra voluntat de decidir. Ja se sap que un múscul que no s’exercita s’acaba atrofiant. Si a més de no poder exercir com a subjecte adult, hem interioritzat que no tenim dret a fer-ho i a més comptem amb tota mena de persones botifleres i sipaies que han fet del seu indigne paper el mecanisme per a fer créixer les seues fortunes personals, tenim el quadre perfecte d’una psicopatologia social, sobre la qual hem d’actuar amb urgència.

Una vegada definida la malaltia al seu nivell macro o holístic, ens és possible començar a entendre el funcionament de la resta de patologies que se’n deriven: llengua, cultura, sistema educatiu, sanitari, xarxes comunicatives, sistema productiu, petjada ecològica, manca de sobirania alimentaria, pobresa del sistema democràtic i de llibertats, asimetria en el repartiment del excedent social, pobresa generalitzada i riquesa cada volta més injustament concentrada, etc.

Fins ara, i a imitació de la pitjor medicina al•lopàtica, els sectors socials més compromesos amb el nostre poble, la majoria de les ocasions hem actuat sobre cadascuna de les expressions més visibles o doloroses, intentant taponar les ferides (especulació urbanística, atur, desnonaments, transvasaments hidràulics, manteniment del sector públic, denuncia de la corrupció, contra les retallades de drets, per l’equiparació de gènere i per les llibertats d’opcions sexuals, ampliant la fraternitat a tots els éssers vius, denunciant la repressió…) però dissortadament per cada “ferida” que taponem s’obren d’altres tant o més doloroses.

LLEGIR MÉS EN AQUEST ENLLAÇ:    ANNA NOTÍCIES

La complicada realitat lingüistica europea

FONT:     EL MATÍ DIGITAL
“ESBOSSOS ALEMANYS”:   PERE GRAU

Si el PP valencià governés a Alemanya ja hi hauria registrades almenys una dotzena de llengües diferents.

De petits o de jovenets allò que aprenem sobre altres paisos és molt esquemàtic. Aprenem que a Alemanya es parla l’alemany, a França el francès i a la Gran Bretanya l’anglès, igual que els escolars d’altres terres aprenen que a Espanya es parla l’espanyol. En tots aquests casos la simplificació comporta un falsejament descarat de la realitat. Fa cinquanta anys quan hom a Alemanya parlava amb la gent normal del carrer, l’existència de les altres llengües peninsulars no la coneixia gairebé ningú, i encara avui hi ha molts que creuen que el català és una variant dialectal de l’espanyol com el bavarès ho és de l’alemany. Quan se’ls hi diu (com he fet innombrables vegades) que el català i el castellá són tan diferents com l’alemany i el danès, es queden parats.

El mateix desconeixement té, a casa nostra, la gent del carrer sobre la varietat de parles a l’ambit de la llengua alemanya, és a dir a Alemanya, Austria i la Suïssa alemanya. En aquests territoris al bell mig d’Europa hi ha quatre llengües reconegudes i un sens fi de varietats dialectals de les dues principals. I abans d’entrar en detalls, aclarim encara que, pel que fa als dialectes, tant a l’àmbit del castellà com del català, la gent que parla dialectes diferents (un andalús i un aragonès, un barceloní i un alacantí) s’entenen perfectament. A Alemanya, com a Anglaterra o a Itàlia, els dialectes, tant en el lèxic com en la fonètica són tan diferents els uns dels altres que per tal d’entendre’s mútuament han de recórrer a la llengua normativa que han après a l’escola i de vegades (almenys a Alemanya) fins i tot així tenen dificultats. Si a aquests paisos hi hagués gent tan ignorant filològicament com als governs valencians amb el seu absurd separatisme lingüístic, avui a Alemanya hi hauria ja registrades com a mínim una dotzena de llengües diferents.

Les dues més importants de les quatre científicament reconegudes són el baix alemany (és a dir, el de les terres baixes del nord) i l’alt alemany (és a dir, el de les terres altes del sud). L’alt alemany és el que internacionalment és anomenat alemany a seques, i el que s’ensenya a les escoles a tots tres paisos. El baix alemany, en canvi, ha anat perdent importància i ha quedat, més o menys com l’occità, reduit a una parla de pagesos i de pescadors a tota la plana del nord d’Alemanya des de la frontera polonesa fins a les terres del Rin. Avui hi ha intents de conservar-lo i de vitalitzar-lo a partir de les obres d’alguns (molt pocs) escriptors que des de la segona meitat del segle XIX han escrit en aquesta llengua com, entre altres, Fritz Reuter, Gorch Fock, Klaus Groth i Hermann Claudius. Al baix alemany li han mancat, però dos elements claus. l’un el suport decidit de les classes mitjanes a les ciutats, i l’altre un impuls unificador com la reforma fabriana a casa nostra. Aquestes manques han estat un obstacle fonamental per a obtenir una acceptació més extensa. Tot i això, segons les darreres estadístiques, el baix alemany el parlen normalment cosa de 2,6 milions i encara són més els alemanys del nord que sense parlar-lo també l’entenen. Així, segons l’UNESCO, el baix alemany és la llengua regional europea més parlada després del català. En aquest sentit, la nostra germana petita sense estat propi.

LLEGIR MÉS A:    http://www.elmati.cat/article/3081/les-parles-alemanyes

Èpica catalana a Roma

Melancholia

pujol portadaAra fa un any i mig, el 12 i 13 de gener del 2012, va tenir lloc a Roma un congrés sobre el gènere èpic organitzat per l’Aula Carles Riba i l’Università “Roma Tre”:  L’epica. Tra evocazione mitica e tragedia. Hi van intervenir investigadors d’universitats italianes i catalanes.

A banda d’intervencions sobre l’èpica homèrica (Giovanni Cerri, Carles Miralles), sobre detalls èpics en la literatura contemporània (N. De Benedetto, E. Matassi, L. Malknecht, A.M. Saludes, V. Ripa, P. Rigobon o N. Palladino, que tractaven del comte Arnau, Rodoreda, Carner, Perucho, etc.), sobre la continuïtat èpica en autors moderns (G. Grilli) o sobre èpica i música o teatre musical en l’època moderna (R. Arqués, E. Matassi), hi van haver intervencions sobre literatura catalana de l’edat moderna. Annamaria Compagna comparava un poema èpic de Tomaso Costo publicat a Nàpols al 1573 i el del català Joan Pujol publicat el mateix…

View original post 195 more words

“Hemos perdido el arte de las relaciones sociales”

“Hay que replantearse el concepto de felicidad, se lo digo totalmente en serio”. El hombre que bautizó este tiempo de incertidumbre como modernidad líquida repara durante gran parte de la conversación en el deseo más universal de la humanidad. El filósofo y pensador Zygmunt Bauman (Poznan, Polonia, 1925) cree que se nos ha olvidado cómo alcanzarla: “Generamos una especie de sentido de la culpabilidad que nos lo impide”.

Bauman recaló recientemente en la capital para ofrecer una conferencia en la Universidad Europea de Madrid a propósito de su último libro Sobre la educación en un mundo líquido, publicado en 2013. La conversación transcurre en una mesa de reuniones, frente a una botella de agua que apenas toca y un gran ventanal. Y ahí, con un gesto grave como su voz, profundiza sobre la felicidad, la crisis económica, las redes sociales o la juventud. “La búsqueda de una vida mejor es lo que nos ha sacado de las cuevas, un instinto natural y perfectamente comprensible, pero en el último medio siglo se ha llegado a pensar que es equivalente al aumento de consumo y eso es muy peligroso”, señala el premio Príncipe de Asturias 2010. Con mirada enérgica, anima a cambiar los referentes: “Hemos olvidado el amor, la amistad, los sentimientos, el trabajo bien hecho”. Lo que se consume, lo que se compra “son solo sedantes morales que tranquilizan tus escrúpulos éticos”, despacha el filósofo que, a sus 88 años, arranca y despide el encuentro matutino fumándose una pipa de tabaco y un cigarro.

LLEGIR MÉS A: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/06/11/actualidad/1370971361_594475.html?goback=.nmp_*1_*1_*1_*1_*1_*1_*1_*1_*1_*1.gde_1896923_member_249781025

La humanidad ha olvidado cómo ser feliz, advierte el sociólogo polaco

Matthew Tree: “Els catalans són tractats com a estrangers a Espanya”

ANC BADALONA PER LA INDEPENDÈNCIA

“Quan Catalunya sigui independent la deixaran de veure com un element pertorbador i traïdor, i pot crear un efecte positiu dins d’Espanya”
 
L’escriptor Matthew Tree assegura en una entrevista al diari digital The Local, que els catalans són tractats com estrangers a l’Estat espanyol. “En l’actualitat Catalunya encara està a Espanya en contra de la seva voluntat, i ha estat el blanc d’una quantitat extraordinària de prejudicis intraestatals durant els últims 200 anys. Els catalans són tractats com estrangers a l’Estat espanyol. Han estat insultats i vilipendiats, el seu idioma no és vist com un valor per a Espanya, sinó com alguna cosa perillosa, lletja i amenaçant per la identitat nacional espanyola”, explica al públic angloparlant.
 
ImatgeSegons Tree, el tracte de l’Estat espanyol als catalans és quasi pitjor que colonial per aquestes raons. L’escriptor anglès intenta explicar el rerefons. “Quan els espanyols van perdre les seves colònies estaven…

View original post 222 more words

Reflections on Catalan Secession

Pileus

1) Polls continue to point to a significant “yes” victory in a future referendum on independence in Catalonia.

2) If the Catalan government backs down from a referendum, even if the Constitutional Court declares it illegal, as it certainly will, it will pay a heavy price at the polls. Therefore, it is locked into holding a referendum, unless it can negotiate a sufficiently advantageous fiscal settlement with the Spanish state. A negotiated settlement averting a referendum remains the most likely outcome, although p<0.5.

3) Some Catalans think the Socialist Party of Catalonia, which is linked with the main Spanish opposition party (PSOE) and has been trying to straddle the self-determination issue, will implode soon over the issue.

4) Catalonia and Spain may both be more viable as separate states than together. Spain's political economy is dysfunctional. Catalonia’s would not be (the largest Catalan party is centrist with…

View original post 335 more words

The Catalonia question

Is Spain a real country, or a collection of disgruntled nations pushed unwillingly together by history and destined, one day, to split? That may seem a strange question for a state whose external frontiers have remained remarkably stable for 350 years. But it will consume large amounts of political energy in 2013 as a surge of support for independence in the wealthy, north-eastern region of Catalonia aggravates worries about Spain’s future.

Events in 2012 set the tone. In September a march in Barcelona saw 8% of Catalans demonstrate peacefully for independence. The Catalan parliament petitioned for a change to the tax system, allowing the region to mimic the Basque provinces and collect taxes itself before sending a share to the central government, rather than the other way around. That petition was turned down by Spain’s conservative prime minister, Mariano Rajoy.

LLEGIR MÉS A:  http://www.economist.com/news/21566402-catalonia-question-critical-mas

Europe / Critical Mas / The Catalonia question
Nov 21st 2012 |From The World In 2013 print edition