Tag Archives: POLÍTICA

Els processos constituents al món. Experiències en democràcia deliberativa. Revista IDEES 44 │Post de Pere Almeda – Llibres gencat

idees44okEn els últims anys han sorgit noves experiències que han fet replantejar la relació entre els components representatius i participatius a l’hora de debatre i establir nous marcs constitucionals en les democràcies liberals. Conceptes com democràcia de qualitat, democràcia deliberativa i democràcia directe, amplien el marc del debat polític i empoderen la ciutadania i el conjunt dels actors socials per prendre part i ser els protagonistes dels processos de transformació social i política.

La política avui, està mutant lentament però irremeiablement a través de les noves dinàmiques i mètodes de participació que la ciutadania impulsa. L’ús de les tecnologies de la informació, la gestió del big data i els treballs en xarxa estan transformant de manera profunda les estructures, els processos i els actors  que participen, tot assenyalant el nou rumb que pot prendre la política en el segle XXI. Els marcs jurídics i constitucionals són contingents i no poden ser immutables, sinó que han de restar oberts a les oportunitats de canvi, adaptant-se a les noves demandes i necessitats socials i ciutadanes. Un canvi, que en la lògica d’avenç democràtic no pot estar concentrat en les mans d’una elit política o econòmica sinó que d’acord amb les exigències de major legitimitat, ha d’estar liderat per una participació àmplia de la ciutadania i fruit de processos deliberatius de qualitat.

El cicle sobre Processos constituents en el món va analitzar experiències rellevants recents i va comptar amb la participació de persones provinents de l’acadèmia i experts internacionals de primer nivell. L’objectiu era estudiar i debatre les principals experiències de democràcia participativa  en processos constituents que s’han donat els últims anys arreu del món, amb un èmfasi especial sobre la deliberació i la implicació de la ciutadania. Amb un enfocament eminentment  pràctic, analitzant els reptes plantejats i les solucions finalment adoptades en cada país. Es va comptar amb els casos d’Irlanda, Bolívia, Equador, Islàndia, Xile i Escòcia. A més, es va donar una  visió general sobre les tendències actuals relacionades amb la participació ciutadana en els  processos constituents. En aquesta edició hi trobareu les idees principals que es van presentar i les seves conclusions.

Quan els sistemes polítics no són porosos i sensibles a les demandes de la ciutadania, quan davant les oportunitats de revisar les estructures i vehicular les noves necessitats socials, negociant i acomodant les reivindicacions polítiques, només hi ha el bloqueig o la repressió, la legitimitat de la democràcia està en perill i els riscs d’involució són evidents. En aquets context, són moltes les veus que expressen que el sistema polític necessita un reset i requereix tornar a ser repensat per la via d’un procés constituent.

Certament, els reptes constituents són molts i molt complexos, també els riscs d’involució i de creació de noves fractures. Tanmateix, quan dirigim la mirada cap a altres experiències comparades, trobem que les societats democràtiques  tenen els instruments per obrir les vies que facin possible el diàleg i la negociació, articulant el reconeixement del pluralisme i la seva representativitat, tot possibilitant nous acords i oportunitats de consentiment sobre els marcs bàsics de convivència i les formes d’organització col·lectiva.  L’evolució i el creixement democràtic són possibles i avui podem afirmar, que són més necessaris que mai.

Pere Almeda
Director del CETC

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Altres títols de la Revista Idees a la Llibreria en línia

Via:  Els processos constituents al món. Experiències en democràcia deliberativa. Revista IDEES 44 │Post de Pere Almeda – Llibres gencat

Anuncis

La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de renda bàsica

La renda bàsica és un pagament periòdic en efectiu que es percep sense condicions prèvies. El procés creixent d’automatització i robotització de la producció ha donat ales a la seva defensa. Donat que les màquines ens destruiran el lloc de treball, en un món ric i amb abundància de recursos, es demana a l’Estat que asseguri la vida dels ciutadans amb el pagament garantit i incondicional d’un subsidi monetari. Des d’una sensibilitat republicana, també s’aposta per la renda bàsica com la millor mesura per trencar amb les situacions de dominació que afecten a moltes persones: des del treballador que no es pot permetre rebutjar un contracte escombraria per por de quedar-se sense res fins a la dona maltractada que no abandona l’habitatge conjugal perquè depèn econòmicament del marit. Es presenta com una forma ràpida i segura d’acabar amb la pobresa i tots els costos públics que de manera indirecta genera la pobresa (robatoris, inseguretat ciutadana, crims, problemes de salut…).

La Generalitat de Catalunya ofereix el cobrament d’una renda mínima o renda garantida de ciutadania si es cobra menys de 600 euros al mes. En aquest cas sí està condicionada al compliment d’una sèrie de requisits. Poden ser persones sense recursos i sense feina, pensionistes, famílies monoparentals, etc. Aquesta renda garantida de ciutadania busca garantir que tothom pugui fer-se càrrec de les despeses essencials per al manteniment propi o de les persones que integren la unitat familiar. Diversos estudis fets a Espanya defensen la viabilitat econòmica de la renda bàsica. Segons aquests, seria possible una gran reforma fiscal que, sense disminuir altres partides públiques, substituís tots els subsidis existents per una renda universal a tota la població major d’edat que evités la pobresa i garantís la supervivència. El vicepresident del Govern català i conseller d’Economia, Pere Aragonès, havia presentat el contingut dels Pressupostos de la Generalitat 2019, incloent un augment de la despesa de 1.715 milions d’euros, fins als 26.157 milions en total. L’avantprojecte de Pressupostos de la Generalitat preveia el desplegament del tercer tram de la llei de la Renda garantida de ciutadania. Finalment, no va tirar endavant al no tenir els suports parlamentaris necessaris, però la idea d’una renda incondicional per a tothom és molt llaminera i no es deixarà de banda.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És la plasmació de la màxima de Frédéric Bastiat, el distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Això presenta tres seriosos inconvenients. El primer és que és cara i finançar-la suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable. Quan el govern anuncia el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública es descontrola automàticament. El segon inconvenient és que debilita la funció empresarial i introdueix incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda bàsica ja aconseguim sobreviure? Però la pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’erradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se en el sud d’Espanya i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? Per últim, un altre desavantatge de la renda garantida és l’oposició que presenta amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria.

La renda garantida és una promesa tremendament populista, però que no serà eficaç. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional de l’administració només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els catalans, un poble que lluitem per prosperar, no hem de caure en aquest error. La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats, tot promovent un model d’assegurances basades en la responsabilitat individual. Naturalment, pels casos particulars de persones que no es poden valer per si mateixes a les activitats de la vida quotidiana, hi ha d’haver subsidis particulars. Però aquestes ajudes puntuals i condicionades res no tenen a veure amb un programa de renda bàsica universal i incondicionada, ineficient econòmicament i negatiu per a la fibra moral de la societat.

Via:  La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

Taxa Google | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de TAsa Google

Els clàssics l’anomenaven el Leviatà. Insaciable, voraç i assedegat. Mai en té prou. Sempre en vol més i més. Octavio Granado, secretari d’Estat de la Seguretat Social, declarava aquest dijous en el Congrés de Diputats que l’ajust del sistema es farà via ingressos. Això significa que l’esforç per eixugar els 20.000 milions d’euros de déficit contributiu de la Seguretat Social (30.000 milions el total) recaurà sobre les quotes empresarials i els treballadors. No es pretén reformar un sistema que ja s’esmicola quan el tsunami demogràfic tan sols despunta en l’horitzó sense haver arribat encara a la costa. No importa qui ho pagarà ni com afectarà l’elevat atur secular d’Espanya. Només importa augmentar els ingressos. ¿Fins quan es podrá continuar carregant tots els costos sobre els treballadors actuals que seran els grans damnificats quan hagin de cobrar en el futur unes escarransides pensions? Quin és el límit de la paciència? Quan s’adonarà el treballador que l’elevada  quota empresarial a la Seguretat Social es descompta de la seva nòmina i, per tant, surt de la seva butxaca? Un altre exemple de la voracitat recaptatòria del govern de Pedro Sánchez el trobem en les noves taxes Google i Tobin. Aquesta darrera és un impost del 0,2% sobre la compravenda d’accions d’empreses amb capitalització en les borses superior als 1.000 milions d’euros. I la taxa Google és un impost del 3% sobre els ingressos per publicitat online i intermediació a Internet. Cal recordar que una de cada quatre empreses paga per anunciar-se a Internet i que el 94% utilitzen les xarxes socials per comunicar-se amb els clients. Depenent de la plataforma, el cost per clic de la publicitat online està entre 0,5 euros i 2 euros.

L’executiu central aspira a recaptar més de 2.000 milions d’euros amb aquests dos nous impostos sense perjudicar ni les pimes ni els consumidors. En realitat, ni s’ingressaran tants milions ni es perjudicarà només les grans empreses tecnològiques. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) preveu una recaptació mínima de 950 milions i máxima de només 1.800 milions. Les inflades previsions del govern, quan s’incompleixin, ja servirán per justificar una addicional pujada d’impostos. Per altra banda, Google i Amazon permeten a les petites empreses col·locar els seus productes en els aparadors virtuals i subcontractar els serveis d’enviament al client. La taxa Google, per tant, perjudicarà les pimes en el seu intent d’iniciar-se en el comerç electrònic i obrir-se a la internacionalització. I el menor potencial exportador de l’economia espanyola significa menor competitivitat i capacitat de creixement, just quan apareixen senyals de desacceleració i convé reforçar les vendes als mercats exteriors. A més, les plataformes digitals operen amb marges de beneficis molt reduïts (2,3% pel cas d’Amazon o 3,6% en el de AirBnB). Per tant, aquesta taxa Google es repercutirà a la pime que utilitza els seus serveis i al client final, però no l’acabarà pagant la gran empresa tecnològica que li dóna el nom.

La taxa Google reduirà els ingressos de les empreses usuàries dels serveis digitals i n’incrementarà els costos. Per tant, els seus beneficis disminuiran. En conseqüència, la inversión també i la capacitat de contractació se’n ressentirà en un sector tan estratègic com és el comerç online. La fiscalització de l’e-commerce requereix una coordinació supraestatal i a nivell europeu per tal de ser efectiva i no discriminatòria. I la UE no ha arribat a cap acord, ni en la forma ni en el contingut, sobre com gravar els serveis digitals. La iniciativa del govern socialista espanyol sí perjudicarà, com hem dit, les pimes i també els consumidors finals, que hauran de pagar preus més elevats. Concretament, i segons un estudi de la firma auditoria PricewaterhouseCoopers, els consumidors experimentaran una pèrdua de benestar d’entre 515 i 665 milions d’euros, per l’increment en el preu. Les empreses usuàries dels serveis digitals experimentaran una pèrdua de beneficis d’aproximadament 500 milions d’euros, per l’increment dels costos i la caiguda de les vendes. I l’impacte negatiu en el PIB será d’entre 586 i 662 milions d’euros. Estant la digitalització lligada al creixement econòmic, la competitivitat empresarial i la inversió en recerca i desenvolupament, el nou impost serà un llast que ho dificultarà. Sent la petita dimensió de l’empresa espanyola una de les debilitats més destacables, el nou impost reforçarà el nanisme empresarial. I faltant tecnologia avançada i companyies emergents, la taxa Google frenarà la tan necessària modernització. L’economia espanyola està mancada d’estalvi i inversió productiva, de digitalització empresarial i internacionalització. Els nous impostos del govern socialista només aconseguiran avançar en sentit contrari.

 

Via:   Taxa Google | Jordi Franch Parella Weblog

Andalusia, 40 anys d’estatisme | Jordi Franch Parella Weblog

Imagen relacionada

Les urnes andaluses van propiciar una bufetada a les aspiracions de Susana Díaz de perllongar les quatre dècades de poder socialista a Andalusia. El PP i Ciutadans acosten posicions i els de Rivera opten a la vicepresidència de la Junta i a presidir el Parlament. Amb els últims resultats electorals i la derrota del partit socialista, en el poder a aquesta comunitat autònoma des de 1982, tocaria fer balanç de la gestió realitzada. És el que els anglesos, amb la seva cultura històrica més liberal i democràtica, coneixen com accountability. Es tracta de passar comptes i assumir responsabilitats, quelcom molt desconegut a la geografia carpetovetònica. Des que Andalusia era la regió més rica d’Espanya, en bona part gràcies al monopoli del comerç amb Amèrica mitjançant la Casa de Contratación, han passat molts anys. Que a mitjan segle XIX Málaga fos, després de Barcelona, una província amb una incipient activitat manufacturera, només en queda el record en els llibres d’història econòmica. Actualment, el sud d’Espanya presenta una activitat industrial residual. La desocupació de Cadis ostenta un atur estructural comparable al de la Franja de Gaza. A diferència de Palestina, però, Andalusia no ha conegut cap intifada, sinó polítiques clientelars i populistes que perpetuen la cultura de la dependència i la pobresa crònica. L’assistencialisme regat amb subvencions públiques que s’ha practicat des de l’inici de la democràcia espanyola, amb la direcció del PSOE i el suport tàcit del PP, no ha servit per a què Andalusia abandoni les darreres posicions del rànquing nacional de PIB per càpita o atur estructural. La comunitat més poblada i la segona més extensa del país compta amb el tercer major PIB, però la ràtio per càpita segueix en el penúltim lloc de totes les regions, només per davant d’Extremadura, un 25% inferior a la mitjana espanyola. Concretament, el PIB per càpita és de 17.651 euros i l’atur del 22,9%. Certament, el balanç dels dirigents andalusos, de Manual Chaves a Susana Díaz passant per José Antonio Griñán, és desolador. Tots els programes, mesures i subvencions dissenyats pel PSOE, únic partit que fins ara ha ocupat el Palau de San Telmo, han resultat ineficaces per millorar la situació econòmica i fer que Andalusia escalés posicions en el tauler nacional. L’estructura de la producció segueix estant molt endarrerida i les activitats es concentren en els sectors menys productius de la cadena de valor. Una mostra molt clara és que la major part de l’oli d’oliva se segueix venent a granel. En quaranta anys, els empresaris andalusos no han desenvolupat polítiques comercials de marca que afegissin valor a un producte de qualitat com és l’oli de taula. Podem trobar en el mercat olis de qualitat i preus elevats envasats per marques italianes, però provinents dels camps de Jaén. Lluny de potenciar els sectors amb més valor afegit, la crisi ha comportat l’enfonsament de la construcció i un nou procés de desindustrialització, especialment visible a províncies com Sevilla.

En el pla polític, la corrupció és sistèmica. El poder corrromp i el poder continuat durant quatre dècades corromp més encara: casos ERO, UGT Andalusia, Avales, Jeremie, Santana, Transferències de Finançament, Faffe… L’escàndol dels ERO, per exemple, ha destapat prejubilacions irregulars pagades a persones que mai havien treballat en les empreses afectades, comissions molt per sobre del valor de mercat, subvencions a empreses que no estaven presentant un ERO o a persones que no van arribar a crear cap empresa. Andalusia ha rebut més de 100.000 milions d’euros de fons europeus, als que cal afegir les transferències públiques de l’Estat provinents bàsicament de Madrid, Catalunya, València i Balears. I semblant tsunami de diner públic no ha fet altra cosa que alimentar activitats improductives connectades amb l’administració, fent innecessària l’emigració a altres territoris. El nivell d’intervencionisme del socialisme d’esquerres, exactament igual que el del socialisme autoritari de dretes, és ferotge: alts impostos que alimenten una part de la despesa pública descontrolada, en un entorn hiperregulat. L’alternativa són impostos moderats, a l’igual que la despesa, amb reformes estructurals que promoguin la competència en el mercat i la limitació de privilegis governamentals. Menys amiguisme i nepotisme, per més meritocràcia i cultura del talent. Si el PIB per càpita d’Andalusia, el 1982, era el 75,4% del PIB per càpita d’Espanya, ara ha baixat fins el 73,9%. Per tant, un empitjorament d’un punt i mig percentual. I si la taxa d’atur ja era molt elevada el 1982, amb el 20,6% de la població activa, ara és encara més desastrosa amb el 22,9%. En canvi, la de Catalunya, Madrid o el País Basc s’acosta al 10%. En termes de deute públic, Andalusia ha passat del 4,8% del PIB, abans de la crisi, a l’actual 21,7%. Aquest increment exponencial està causat pel descontrol de la despesa pública. Tot plegat dibuixa una autonomia crònicament endarrerida, insolvent i dilapidadora que s’ha de finançar ad eternum amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, la solidaritat forçada d’altres territoris hispànics, recursos europeus i altíssims impostos. Cap convergència real s’ha produït en un termini de quaranta anys, ni s’espera en el futur immediat. El professor Juan Velarde Fuentes ha publicat un article recent (“Más sobre el suicidio económico de Cataluña”, El Economista, 12/12/2018) en el que presenta un escenari dantesc per la Catalunya separatista. I no serà que les dues realitats estan interconnectades?

Via:  Andalusia, 40 anys d’estatisme | Jordi Franch Parella Weblog

2019, incerteses creixents | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de incertidumbres 2019

L’inici del nou any és un moment indicat per fer valoracions passades i previsions raonables del que ens pot oferir aquest 2019. L’economia espanyola ha experimentat ritmes de creixement elevats els tres darrers anys. Més que per mèrits propis, les causes les hem de trobar a les circumstàncies internacionals, com la davallada del preu del petroli, el baix cost de l’endeutament i la recuperació econòmica global, que va contribuir a la dinamització de les exportacions i el sector turístic low-cost. Enguany, però, tot apunta a una reducció del creixement, tant intern com extern. S’estima que el conjunt de la zona euro creixerà un 1,8% aquest any (1,9% el 2018), els EUA un 2,3% (2,8% el 2018), mentre que el conjunt mundial ho farà el 3,6% (3,5% el 2018). La Reserva Federal dels EUA ha posat fi a la política monetària ultraexpansiva, que durant una dècada ha mantingut dopada l’economia amb tipus d’interès fixats al 0%. Situar-los al nivell mínim actual del 2,5% ha servit per recordar que els guanys acumulats fins ara en els principals mercats financers eren ficticis i irreals, producte de l’expansió monetària orquestrada pel sistema financer. Les pèrdues borsàries han retornat immediatament i la borsa espanyola, per exemple, ha baixat un 15% el darrer any. Mentre que Jerome Powell, el president de la Reserva Federal, preveu nous increments del tipus d’interès, Mario Draghi, al capdavant del Banc Central Europeu (BCE), esgota la política de compra de deute públic i es prepara també per apujar el tipus. El BCE continuarà afavorint un entorn acomodatici, però condicionants com el Brexit o les tensions entre la UE i Itàlia poden endurir les condicions financeres més del desitjat. També és important veure qui serà el successor de Draghi a la presidència, ja que l’italià acaba el seu mandat el 31 d’octubre. S’haurà de seguir molt atentament com es gestiona la retirada de liquiditat del sistema i com la normalització monetària pot indigestar l’enorme volum de deute públic. Les autoritats, amb el pretext d’estar fent el que calia per sortir de la gran recessió de l’any 2008, han posat les bases d’una nova i terrorífica bombolla: la del deute públic. Per les dimensions de l’endeutament i perquè afecta a tots els ciutadans de l’Estat, nascuts i no nascuts, l’explosió d’aquesta nova bombolla sumiria l’economia una altra vegada en la misèria i la població en la desesperació.

La política interna de molts països i els riscos geopolítics creixents tampoc apaivagen els ànims. La guerra comercial i l’escalada proteccionista entre les dues superpotències mundials, amb l’autoritari Donald Trump i el president xinès Xi Jinping, que no està a l’alçada del gran estadista precedent Deng Xiaoping, és un greu error. Sempre ho ha estat. A curt termini busquen el suport electoral dels ciutadans als que protegeixen de la competència exterior, però a mitjà termini redueixen el ritme d’activitat global i empobreixen la població. L’auge del populisme i dels moviments polítics extremistes és una amenaça creixent, per no mencionar la complicada situació permanent del Pròxim Orient o els anhels imperialistes de Vladimir Putin per fer de Rússia un actor important a nivell global. Les formacions polítiques de massa països, també Espanya, es van escorant a la dreta i esquerra de l’arc parlamentari. L’augment de la polarització política dificulta l’abast de consensos amplis i obstaculitza la possibilitat d’impulsar reformes centrades en el mitjà termini. Ofuscats per polítiques molt a curt termini, que afavoreixen els col·lectius particulars que les promouen, no podem esperar per exemple cap millora estructural en el sistema de Seguretat Social i pensions, salut i educació, model d’Estat i finançament local. Les amenaces imminents dels problemes derivats de l’envelliment creixent de la societat, la precarietat laboral dels joves, el conflicte català o les pensions de jubilació que no arriben al mínim de subsistència, no faran altra cosa que agreujar-se.

De moment, l’economia es sosté per la bona evolució del consum i la demanda interna. Però això també té una lectura negativa, que és el declivi de les exportacions. La contribució del sector exterior al creixement acabarà sent nul·la en els propers trimestres. A més, les elevades xifres d’atur (15,1% a Espanya contra 8,1% a l’eurozona i 6,7% a la UE) restaran vigor al consum privat. El consum públic, amb un deute públic descontrolat i equivalent a quasi el 100% del PIB, tampoc té marge per repuntar. Els problemes estructurals i no episòdics de l’economia espanyola com són la baixa productivitat, l’elevat endeutament públic i la dualitat del mercat laboral, empitjoraran amb la pèrdua dels vents de cua favorables. Tot apunta, per tant, que el 2019 serà l’any amb el ritme de creixement més baix des del 2014. La morositat empresarial, que actua com el canari de la mina quan s’ofega per manca d’oxigen, torna a repuntar en els últims mesos. No és un bon senyal. Com tampoc ho és l’envelliment imparable de la societat, que redueix l’estalvi i la població en edat de treballar però incrementa la població dependent. En conseqüència, el PIB total disminueix i el benestar individual també. Les majors necessitats de despesa pública (tractament de malalties cròniques, pensions…) i els menors ingressos (reducció de les cotitzacions socials i dels impostos directes) converteixen definitivament en insostenible l’endeutament i dinamiten el sistema de pensions de repartiment. Però això serà més enllà del 2019. No cal patir encara.

Via:   2019, incerteses creixents | Jordi Franch Parella Weblog

Pressupostos inconsistents | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de presupuestos 2019

El Consell de Ministres ha aprovat aquest divendres el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat del 2019. L’executiu de Pedro Sánchez Castejón té com a objectiu consolidar-se a la Moncloa fins el 2020 i el projecte de pressupostos públics presentats s’ha d’interpretar en aquesta clau. Aprovar-los seria un èxit per al govern socialista, després de la dolorosa derrota electoral soferta a Andalusia, i li permetria no avançar les eleccions. La necessitat de seduir l’independentisme porta a incloure per a Catalunya una partida de 2.050 milions d’euros, xifra que implica un augment de la inversió respecte a l’any passat del 52%, però que suposa només un 16,8% de les inversions totals de l’Estat, lluny del 19,2% del PIB català sobre el conjunt d’Espanya. Recordem que la disposició de l’Estatut que estableix que les inversions de l’Estat en infraestructures han de ser equivalents al pes de l’economia catalana va ser anul·lada el 2010 pel Tribunal Constitucional. Aquest grapat de milions és un intent d’engalipar les forces sobiranistes d’ERC i el PDECat, ja que necessita els seus vots per tirar endavant els comptes públics. En qualsevol cas, de la xifra pressupostada a l’executada finalment hi ha molta diferència. De mitjana, des del 2001 un 25% del que es pressuposta a Catalunya s’acaba no invertint. Una altra prova que es busca acontentar tothom la tenim en el detall de les xifres del ferrocarril d’alta velocitat. Els trams del nord-oest, Cantàbric, Extremadura i Andalusia, de rendibilitats tan negatives que no cobreixen ni les despeses de funcionament, es presenten conjuntament amb el Corredor Mediterrani, línia prioritària des de fa anys però que no acaba de completar-se mai.

El pressupost consolidat de despeses s’enfila fins els 472.660 milions d’euros, un increment del 5,1% respecte l’any passat. La partida més voluminosa correspon a les pensions, que aquest any s’han revaloritzat d’acord amb l’IPC, arribant als 154.000 milions d’euros, la xifra més alta de la història. Amb la guardiola de les pensions buida, el govern s’haurà d’endeutar per pagar els actuals jubilats. Naturalment, això és a costa d’hipotecar seriosament les pensions futures. Afegint a les pensions el pagament dels interessos pel deute (31.400 milions), els salaris del sector públic (23.400 milions) i les prestacions de l’atur (18.400 milions), el total suma 227.000 milions i equival al 48% del total de la despesa. El projecte de pressupostos també preveu un augment del 59% de les despeses d’atenció a la dependència i un 41% de les polítiques d’habitatge. Suprimeix el copagament farmacèutic i amplia de cinc a vuit setmanes la baixa per paternitat. Tenint en compte que el creixement del PIB s’està desaccelerant i que la previsió per al 2019 és del 2,2%, com poden augmentar tant pràcticament totes les partides? Doncs amb un increment rècord de la recaptació en impostos del 9,5%, equivalent a 20.000 milions d’euros. La ministra Montero ens recorda que no és possible sostenir un Estat del benestar de primera categoria amb ingressos de tercera i alerta que la pressió tributària augmentarà. El que no és admissible en cap cas, però, és un Estat del benestar amb serveis de tercera i impostos de primera.

Resulta esperpèntic, però el govern revisa alhora el creixement econòmic a la baixa i les estimacions d’ingressos a l’alça. Els analistes financers preveuen pel 2019 una reducció de les exportacions i els beneficis empresarials del 30%, però el govern estima que la recaptació de l’impost sobre els beneficis de les societats augmentarà el 14%. Fixa un tipus impositiu del 15% per a les grans empreses i del 18% per a bancs i petrolieres. Paral·lelament, el tipus general de l’impost de societats és del 25%, que es rebaixarà al 23% per a les pimes que facturin menys d’1 milió d’euros. El concepte de justícia social d’un govern socialista, castigant els més febles i afavorint els més poderosos, no deixa de cridar fortament l’atenció. Malabarismes semblants els trobem també en l’impost indirecte de l’IVA. Malgrat reduir el tipus impositiu d’alguns productes concrets (serveis veterinaris, productes d’higiene femenina i publicacions electròniques), el govern preveu ingressar un 12% més el 2019. En un exercici de voler acontentar quasi tothom, la consistència de les dades és inexistent. El govern socialista també preveu un augment d’ingressos per la pujada de l’IRPF i la imposició de noves taxes, com la de les transaccions financeres o la digital. Aquest augment ho acabaran pagant els autònoms, els assalariats i les pimes. Encarir els costos de contractació dels treballadors i pujar les bases de cotització dels autònoms penalitza els col·lectius creadors de riquesa i que suposen el 80% de l’ocupació a Espanya.

Via:   Pressupostos inconsistents | Jordi Franch Parella Weblog

Els costos de la manca de competència | Jordi Franch Parella Weblog

El preu de l’electricitat continua sent un factor que minva la competitivitat de les pimes espanyoles i catalanes, perquè paguen més que la mitjana europea, on tenen la majoria dels seus competidors.

El cost per MWh per a les petites i mitjanes empreses espanyoles (consum inferior a 20 megawatts hora anual) era de 208,5 euros, quan la mitjana de la UE era de 179,9 euros. Si no es tenen en compte els impostos, Espanya és el país amb l’energia més cara d’Europa només després de Malta. Si es tenen en compte els impostos, els països amb la llum més cara són Malta, Alemanya, Itàlia, Bèlgica i Espanya.

En el cas de les llars (consum inferior a 5 MWh), el preu era de 217,7 euros per una llar espanyola, mentre que la mitjana de la UE era de 204,8 euros. Si no es tenen els impostos, Espanya torna a ser el país més car d’Europa només després d’Irlanda i Bèlgica. Si es tenen en compte els impostos, els països més cars són Alemanya, Dinamarca, Bèlgica, Irlanda, Portugal i Espanya.

En el cas del gas, el preu per a les llars de menys consum (menys de 5,6 MWh) es va situar per sota de la mitjana de l’eurozona. El problema és per als consumidors domèstics que gasten entre 5,6 i 56 MWh. En aquest cas, el preu a Espanya va ser un 37% més car que la mitjana de la UE. Només és més car el gas a Suècia, Dinamarca i Itàlia.

Unipost, perjudicada per la competència deslleial de Correos: https://www.atlastocks.com/post.html#6302

Via:  Els costos de la manca de competència | Jordi Franch Parella Weblog

500 Km2 | HISTÒRIESDEMAR

El nou model català de gestió pesquera aprovat recentment dona molt més protagonisme en la pressa de decisions als agents implicats. En aquest sentit, les confraries de pescadors de la demarcació de Girona: Blanes, Palamós, Roses, el Port de la Selva i Llançà han proposat a l´administració la creació d´una àrea vedada de 500 km2 gestionada per ells mateixos sota les directrius dels científics de l´ICM. En aquetes àrees, es crearan comissions permanents per fer-ne el seguiment que funcionaran de manera congestionada.

Arran dels mals resultats en les captures dels pescadors d’arrossegament que s´han produït en els darrers temps, els propis pescadors s´han adonat que cal una mentalitat molt més oberta si es vol continuar treballant en un futur molt proper. El mateix col·lectiu va tenir la iniciativa per implementar aquestes mesures de sostenibilitat i de preservació del recursos i els científics de l´ICM s’encarreguen de fer el seguiment per a mesurar els efectes de les mesures adoptades.

Detall de les diverses àrees de pesca d´arrossegament cogestionades. A sota en verd àrees de captura del lluç, en blau de l´escamarlà i en taronja de la gamba. Font: ICM

Es tracta d´una iniciativa única a la regió mediterrània que potencia les mesures per la preservació des recursos i la sostenibilitat de l´activitat. Amb aquesta proposta es fuig de la concepció tradicional de la explotació dels caladors i s´impulsa una nova manera de fer les coses. L´objectiu final de la proposta és recuperar els recursos pesquers i poder mantenir la viabilitat del sector de la pesca d´arrossegament.

Les zones protegides tenen un elevat valor ja que són àrees de reproducció i d´alevinatge d´espècies amb interès comercial que es troben en l´actualitat molt sobreexplotades i al límit del col·lapse com ara el lluç, el moll, la gamba o l´escamarlà. En definitiva es tracta de fer una gestió diferent dels caladors d´arrossegament que, fins fa poc, se’ls considerava com a àrees de producció il·limitada on els quillats podien feinejar sense treva i on sempre s´extreia recursos.

Ens els 500 km2 d’àrees proposades s´hi troben regions on la pesca està regulada com és el cas de la gamba a Palamós que ja fa uns anys que funciona amb molt d´èxit o la gamba del Cap de Creus de recent incorporació. També s´hi troben regions vedades a l´activitat pesquera com és el cas de la regeneració de l´hàbitat de Blanes-Palamós entre d´altres. La relació de zones regulades i els seus objectius són els següents:

Regeneració d’hàbitat de Blanes-Palamós (37.95 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Regenerar aquests caladors tradicionals i contribuir en la reducció de la pressió en les espècies més sobreexplotades: la maire, el lluç i el rap.

Gestió de l’escamarlà Roses-Palamós (9.16 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Reduir l’impacte sobre les poblacions d’escamarlà amb la creació d’una àrea de no-pesca per a facilitar la seva recuperació.

Gestió del lluç de Roses (51.73 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Protegir el reclutament del lluç i afavorir la reproducció dels adults mitjançant el tancament de forma permanent d’aquesta àrea.

Gestió de la gamba de Palamós (334.13 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Millorar la selectivitat de les captures de gamba mitjançant la regulació de la malla de l´art i la gestió de les zones de pesca.

Gestió de la gamba del Cap de Creus (65 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Gestionar de manera sostenible la pesca d´aquesta espècie de forma consensuada entre les confraries de Roses, Port de la Selva i Llançà.

Via: 500 Km2 | HISTÒRIESDEMAR

Plans de pensions d’empresa | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de vejez

La inèrcia institucional és la incapacitat dels governs de modificar els patrons col·lectius organitzacionals, que s’apliquen a la societat i s’imposen sobre les conductes individuals. Una poderosa institució és el sistema de Seguretat Social, que a Espanya adopta la modalitat de repartiment. El seu estat de salut és crític, però les inèrcies i els poderosos interessos creats frenen els canvis necessaris. La seva estabilitat financera depèn fonamentalment de la relació entre els beneficiaris i els contribuents a la Seguretat Social, això és, la relació entre els pensionistes i els cotitzants. En termes de normalitat demogràfica, quan els treballadors ocupats són molt més nombrosos que els inactius, el sistema és viable. Però quan domina l’actual envelliment imparable a la nostra societat de productivitat deficient, el sistema entra en dèficit i esdevé inviable. El descens de la taxa de fecunditat a només 1,3 fills per dona fa palès la manca de relleu generacional i aboca aquest sistema de pensions a la fallida. El nombre de pensions pagades a Espanya supera els 9,6 milions, mentre que els pensionistes són 8,7 milions (aproximadament un milió d’ells cobren dues pensions simultàniament). Això suposa una despesa superior als 110.000 milions d’euros anuals (11% del PIB), que segons diferents estudis es dispararà fins el 18,5% del PIB en els propers 40 anys. El dèficit actual de la Seguretat Social ja supera els 15.000 milions d’euros anuals. Més que d’un sistema de seguretat social, com diu el seu nom, hauríem de parlar pròpiament d’un sistema de desprotecció que resulta profundament antisocial. Expliquem el perquè.

En primer lloc, el rendiment que s’obté dels pagaments a la Seguretat Social hauria de ser molt superior. L’actual sistema no és eficient des d’un punt de vista financer, havent invertit els excedents temporals en deute públic de l’Estat amb taxes de retorn molt baixes. Té també efectes negatius sobre el creixement econòmic i el desenvolupament social. De fet, redueix el nivell d’estalvi, repercutint desfavorablement sobre la inversió, la producció i l’ocupació. Mentre que les empreses espanyoles paguen el 8,5% del PIB en cotitzacions socials, la mitjana europea és del 6,4%. Irlanda, un país que ha sortit de la crisi amb una notable disminució de l’atur, paga només el 3,5% del PIB per aquest concepte. El pitjor, però, és que a Espanya ningú qüestiona les elevades cotitzacions que recauen principalment sobre l’empresa. Per altra banda, el sistema vigent perjudica els més pobres. La població rica i amb més recursos comença a treballar relativament més tard que la població amb menys recursos i la seva esperança de vida és superior. Això fa que els rics cotitzin menys anys que els pobres, però que cobrin posteriorment durant més temps les pensions. La població masculina també en resulta perjudicada. L’esperança de vida de les dones supera en més de cinc anys la dels homes. Per tant, el gènere femení cobrarà les pensions durant més anys. Pel que fa als joves, en surten clarament perjudicats. Donada la regressió demogràfica i la involució econòmica, aquest col·lectiu haurà de pagar més i cobrar menys que els seus antecessors. L’actual sistema perjudica també altres col.lectius. Persones que morin a l’entorn dels 65 anys (o abans) hauran pagat molt al llarg de les seves vides, però cobraran poc. Per exemple, un fumador actiu (o passiu) que mori de càncer de pulmó als 65 anys haurà estat cotitzant tota la seva vida, però es veurà privat de la seva pensió.

Els ingressos de la jubilació poden arribar per tres vies diferents: el sistema públic de pensions, plans d’inversió individuals (plans de pensions, fons d’inversió, accions…) i sistemes d’estalvi empresarial o sectorial. A Espanya s’han concentrat tots els ous en el primer cistell. Només una minoria pot invertir en actius financers i els plans de pensions col·lectius de les empreses, tan importants a Holanda o Dinamarca, no existeixen a Espanya (amb l’excepció del País Basc). Just aquesta setmana, Lluís Vidal Sixto i Enrique Rodríguez, dirigents de Comissions Obreres a la Catalunya Central, varen tenir la gentilesa de presentar a la FUB el contingut de l’Acord Interprofessional de Catalunya aprovat el passat 4 de setembre i vigent fins el 2020. El capítol XVIII de la resolució contempla la previsió social complementària, destacant que és un factor positiu en el sistema de relacions laborals i que les parts signants es comprometen a constituir una comissió de treball específica amb l’objectiu d’estimular i promoure els tan necessaris plans de previsió social col·lectius d’àmbit empresarial. Mitjançant acords empresarials o sectorials entre empreses i treballadors, uns i altres acumulen un fons d’estalvi individual que pertany a cada treballador. L’empresa rep algun tipus de bonificació fiscal i li serveix per atreure talent i fidelitzar el capital humà. El treballador sap que és el propietari del fons que guarda per la jubilació i que s’emportarà a una altra empresa si canvia d’ocupació. Aquesta modalitat combina algunes de les millors característiques del sistema públic (seguretat, àmplia cobertura…) amb les de l’estalvi privat individual (bons rendiments a mitjà i llarg termini, premi a les llargues carreres laborals, no dependència de la involució demogràfica…). El temps corre, el temps passa com les ombres. L’actual sistema públic de pensions està ferit de mort i ens aboca irremeiablement a la misèria amb pensions futures paupèrrimes. Cal promoure amb caràcter urgent iniciatives com la descrita. D’altra manera, la inacció ens assegura els plors i el cruixir de dents.

Via:  Plans de pensions d’empresa | Jordi Franch Parella Weblog

Salaris mínims, salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de todó Serra caixa catalunya

Tot treballador espera cobrar la nòmina a finals de mes. És la contrapartida a la prestació dels serveis laborals. Es contribueix a una determinada activitat productiva creant valor i, amb justicia i pura lògica, es percep la remuneració corresponent al valor aportat. Naturalment, més és millor que menys. En condicions naturals, un salari elevat indica una productivitat del treball també elevada i, en conseqüència, una capacitat de despesa i estalvi superiors. Pel contrari, un salari baix correspon a una productivitat del treball reduïda i el consum personal queda limitat pels menors ingressos. El salari mínim d’Espanya, comparativament parlant, és baix. 735 euros mensuals, a raó de 14 pagues anuals, suposen una mitjana mensual de 858 euros. Un sou molt inferior al mínim d’Alemanya i França (1.500 euros), Luxemburg i Austràlia (2.000 euros), Irlanda (1.600 euros), Regne Unit i Canadà (1.400 euros) o Bèlgica (1.563 euros). Per aquest motiu, la decisió del PSOE i Podemos de situar el salari mínim a 900 euros mensuals, el proper gener, és una proposta molt popular i benvinguda. Es tracta de situar-nos al nivell dels nostres veïns europeus. Malauradament, el raonament mai és tan simple.

En primer lloc, cal diferenciar el cost salarial total per a les empreses i el salari net que arriba a la butxaca del treballador. La diferència existent és molt gran degut a les cotitzacions socials i el pagament d’impostos. D’entrada, el cost brut per a les empreses no serien els 1.050 euros mensuals, resultat de considerar 14 pagues anuals de 900 euros. Cal afegir-hi un mínim del 30% en concepte de Seguretat Social a càrrec de l’empresa. Són les elevades cotitzacions que paguen els empresaris i que encareixen i dificulten en gran mesura la contractació laboral. D’aquesta manera, el cost mínim mensual de contractació s’enfila a 1.365 euros mensuals o 16.380 euros anuals. Cal continuar considerant el dret laboral a les vacances. Per cada mes treballat es té dret a 2,5 dies de vacances pagades. Això significa un cost afegit del 8,3%. I cal seguir amb les indemnitzacions per acomiadament. Si aquest és objectiu, la indemnització és de 20 dies de salari per any treballat. Però en cas d’acomiadament improcedent, la indemnització puja a 33 dies de salari per any treballat (45 dies per any amb contractes anteriors al 12 de febrer de 2012). Considerant, pel cap baix, un sobrecost del 10% per aquests dos conceptes, el cost laboral mensual s’eleva a 1.502 euros mensuals. És el mateix salari mínim que té Alemanya, un país clarament més pròsper i desenvolupat que Espanya. I què li passarà a tot aquell treballador que no pugui rendir per sobre de 1.500 euros mensuals o 18.000 euros anuals? Que quedarà exclòs del mercat laboral i condemnat a la desocupació. Ningú estarà disposat a pagar un cost total superior al valor de la productivitat rebuda. Per tant, incrementar el salari mínim no ajuda els més febles i desvalguts de la societat. Més aviat el contrari, els condemna a l’exclusió social. Si de veritat volem promoure la inclosió social dels més desafavorits, s’ha de millorar l’educació i la productivitat, fomentar la inversió i l’acumulació de capital empresarial, promoure la creació d’ocupació i baixar els impostos. Sí, rebaixar impostos i cotitzacions socials. Just el contrari del que pretén el govern de Pedro Sánchez Castejón, sempre àvid de majors ingressos tributaris. De fet, el mateix govern socialista ha fet arribar a Brussel·les un estudi que estima l’increment de recaptació fiscal en un mínim de 1.500 milions d’euros. Es preveu que l’increment del salari mínim arrossegui a l’alça la resta de salaris… Inclosa la base mínima de cotització dels autònoms, que incrementarien la tributació en 35 euros mensuals o 420 euros anuals.

Per la banda alta dels salaris, un informe de l’Autoritat Bancària Europea considera que els sous i les retribucions dels directius bancaris són massa elevats. Massa alts en relació a la tendència europea i escandalosament alts si ho comparem amb l’escàs rendiment dels accionistes o la nul·la/negativa rendibilitat que obtenen els estalviadors. Mentre que el sou mitjà anual d’Espanya no supera els 23.000 euros, entitats financeres rescatades amb fons públics oferien elevades remuneracions als seus directius. Aquesta setmana s’ha celebrat a l’Audiència de Barcelona el judici contra l’exdirector general de Catalunya Caixa (i Caixa Manresa) que va ingressar, segons el fiscal, més de 12 milions d’euros entre 2008 i 2012. El gener del 2010, canviant la seva primera declaració amb l’objectiu d’evadir responsabilitats, es va incrementar la retribució fixa anual més del 14%, i la variable, del 35% al 50%. Tot, naturalment, amb el vistiplau del Banc d’Espanya i l’acord unànime del Consell d’Administració. L’expresident de l’entitat, i anterior alcalde de Barcelona i vicepresident del govern amb Felipe González, també ha justificat aquests sous per trobar-se dins dels estàndards habituals del sector financer i per la gran feina que es va fer. Cal recordar, per exemple, que el maig de l’any 2010 es posava punt i final a Caixa Manresa, una entitat arrelada al territori i amb vocació social, amb quasi 150 anys d’història. Una caixa petita, però solvent, que havia contribuït al creixement de la Catalunya Central. Un funest error. La consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom és una causa important de la fractura social i deriva autoritària de molts països. Incrementar salaris mínims no és la solució. Permetre salaris màxims en els oligopolis controlats per l’Estat i el Banc d’Espanya, tampoc

Via: Salaris mínims, salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog