Tag Archives: POLÍTICA

Es publica la llista amb el nom de les víctimes del franquisme | Grup d’Arxivers de Lleida

El Parlament de Catalunya  el passat 4 de juliol va aprovar la llei 11/2017  de reparació jurídica de les víctimes del franquisme en el seu únic article es nega el caràcter legítim dels tribunals dels tribunals i
dels procediments i els consells de guerra que van ser instruïts a Catalunya des del  5 d’abril de 1938 fins al desembre del
1978 per l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de Guerra de la IV Regió Militar i en conseqüència l’anul·lació de les sentències emeses per aquests òrgans. La Llei inclou una disposició final en la que s’autoritza a l’Arxiu Nacional  de Catalunya   a elaborar i fer pública la llista de les persones afectades per aquestes sentències.

En compliment d’aquesta llei l’Arxiu Nacional de Catalunya ha publicat a la seva pàgina web l’índex dels noms i la resolució, això ens ha donat la possibilitat de conèixer les persones que es  van veure sotmeses a un procediment judicial de jurisdicció militar  durant la dictadura franquista. Les víctimes són presentades per ordre alfabètic i en cada relació s’explica el tipus de procediment, el número de causa, la data d’obertura de la causa, la data de fermesa de la sentència o resolució, la pena imposada i, si és el cas, l’indult demanat. També s’especifica les persones que van ser executades.

La llista de noms conté fins ara 66.590 víctimes, homes i dones de diferent edat, origen i  condició social que van ser jutjades i condemnades per la seva ideologia, per la seva actuació durant la República i per la seva resposta al cop d’estat de Franco. La reacció de la ciutadania ha estat immediata, els que ja coneixien que en aquesta llista hi tenien algun familiar s’han vist sorpresos de la quantitat d’afectats; altres que no sabien que alguns dels seus familiars havien estat afectats per la repressió franquista, la curiositat els ha portat a descobrir-lo.

El projecte és que  l’índex de noms, que s’anirà actualitzant i ampliant amb les dades que puguin aportar noves investigacions, pugui donar accés al contingut dels expedients fins allà on sigui possible per tal que també es pugui difondre.

La reacció de la ciutadania i els medis de comunicació a la publicació d’aquesta informació ens parla de la necessitat que la informació cal que sigui oberta i que els arxius com a eines de gestió documental són garants de l’accés a la informació i per tant de drets i memòria

Podeu consultar la llista aquí

Via: Es publica la llista amb el nom de les víctimes del franquisme | Grup d’Arxivers de Lleida

Anuncis

La utilitat dels impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Declaration-of-Independence.jpg (1000×663)

El dimarts d’aquesta setmana hem recordat la declaració d’independència dels Estats Units, redactada per Thomas Jefferson i signada el 4 de juliol de 1776, on es recorda que tots els homes i dones tenim el dret inalienable a la vida, la llibertat, la propietat privada i la cerca de la pròpia felicitat. Els colons de les tretze colònies nord-americanes refusaven pagar els impostos decretats pel parlament britànic sense que ells hi tinguessin dret de veu ni vot. El detonant de la revolta contra els britànics va ser l’impost sobre el te importat de la metròpoli. Un centenar de colons disfrassats d’indis van assaltar els vaixells anclats al port de Boston i varen llançar per la borda 45 tonelades de càrrega. Va ser el detonant de la Guerra d’Independència que portaria al naixement d’un nou Estat. Els primers nord-americans gaudien d’un pagament d’impostos mínims, que finançava unes estructures d’Estat mínimes. No existia l’IRPF, ni l’IVA ni l’impost de societats. Només impostos específics sobre el tabac i l’alcohol, així com alguns aranzels. Eren suficients per garantir el funcionament de la maquinària pública, constituïda per la policia, els tribunals de justícia, l’incipient exèrcit i el cos diplomàtic. Res més, però tampoc res menys. Eren els ideals del liberalisme clàssic, encarnat en estadistes de la talla de Benjamin Franklin o Thomas Jefferson, el tercer president dels EUA. Molt ha plogut des dels pares fundadors i el país més poderós del planeta està immers de fa temps en una deriva intervencionista, tant en l’àmbit intern com extern. Avui, de mitjana, un ciutadà dels Estats Units paga en impostos més del 30% de la seva renda. L’anomenat Dia de l’Alliberament Fiscal és el 21 d’abril.

A Catalunya, el Dia de l’Alliberament Fiscal, segons el darrer informe del think tank navarrès Civismo, presidit per Julio Pomés, és el 5 de juliol. Per tant, els catalans i catalanes hem treballat fins el dimecres d’aquesta setmana per contribuir a les despeses de funcionament de l’Estat. Són 185 dies d’obligacions tributàries, desglossades en 102 dies per pagar les cotitzacions socials (una de les més elevades del món), 41 dies per l’IRPF, 25 dies per l’IVA, 11 dies per impostos especials i 6 dies per altres gravàmens. Un salari brut total de 32.000 euros (inclosa la contribució a la Seguretat Social a càrrec de l’empresa) es converteix en un sou net de només 16.000 euros. Per tant, el català mitjà destina el 50% del sou al pagament d’impostos sobre el treball. Només el 50% restant està disponible per al consum o l’estalvi (consum i estalvi que estan novament fiscalitzats). L’escletxa fiscal que suportem (la diferència entre el sou brut total i el salari net) és una de les més elevades del món. Tributem com un suec o un finès, però els nostres sous són com els d’un portuguès o un grec. El fet que els catalans, comparant-ho amb les altres comunitats, siguem els que més tard ens alliberem fiscalment es deu a tres motius. Els tipus autonòmics de l’IRPF són els més elevats d’Espanya, els impostos propis de Catalunya s’han duplicat en només 7 anys, i l’IBI que paguem per la propietat de la vivenda també és dels més alts. Un contribuent que comença a treballar als 20 anys i que es jubila als 70, haurà dedicat quasi 30 anys a pagar impostos des que entra al mercat de treball fins que mor. El bo i millor de la nostra activitat productiva s’ho emporta el Leviatà. Sumem-hi el temps perdut en tasques relacionades amb la gestió d’impostos d’un dels sistemes fiscals més complexos i regressius d’Europa (la redistribució de rendes no va de ciutadans rics a ciutadans pobres, sinó de grups de pressió desorganitzats a grups de pressió organitzats). La càrrega tributària és immensa. Ja sabem, com deia Benjamin Franklin, que en aquesta vida només hi ha dues certeses: el pagament d’impostos i la mort. El que s’ha de procurar, però, és que el sistema tributari no sigui un infern fiscal. Els impostos han de ser baixos i transparents, distorsionant el mínim possible les decisions de treball i estalvi. Hem de conèixer quants impostos paguem i a què es dediquen.

El proper referèndum, on el poble català es disposa a exercir la llibertat que s’expressa en l’autodeterminació de la forma en què s’organitza, és una oportunitat per dissenyar de bell nou les institucions i regles de joc que regiran el nou Estat. Cal un nou marc regulatori en els àmbits fiscal, laboral, financer, redefinint les relacions entre l’administració i l’administrat. Aquest debat, tant més quan estem immersos en problemes d’agressions i inseguretat ciutadana, no es pot anul·lar amb la imposició del silenci administratiu i d’una falsa sensació de normalitat institucional. La independència no ha de ser un fi en si mateix, sinó un mitjà per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes que viuen i treballen a Catalunya. I això comença per reconèixer, sense manipulacions interessades, quins són els problemes reals de la ciutadania. Els pares fundadors dels EUA tenien clar que davant qualsevol forma de govern que amenacés seriosament els drets inalienables de la persona, el poble té el dret de reformar-lo, abolir-lo i instituir un nou govern que ofereixi seguretat i més garanties d’aconseguir la felicitat. Ho tenim clar nosaltres?

Via: La utilitat dels impostos | Jordi Franch Parella Weblog

La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

4-Activos-bancos-centrales.png (1967×1101)

La Reserva Federal (Fed) dels EUA, amb Janet Yellen al capdavant, ha tornat a pujar el tipus d’interès. Ara es troba en el 1,25%. Continua sent molt baix, però marca un canvi de tendència important. Per primera vegada en quasi una dècada, el preu més important de l’economia abandona el terreny sepulcral del 0%. El propòsit d’aquesta progressiva escalada és el d’ajustar el cost del finançament del conjunt de l’economia a uns nivells que no indueixin la generació de noves bombolles. Tot i els recents increments, encara ens estem movent en unes cotes històricament molt baixes. Més enllà del simbolisme d’aquesta pujada, a la política monetària de la Fed encara li queda molt camí a l’alça per recórrer durant els propers anys. No només a l’hora de continuar elevant el tipus d’interès, sinó també de reduir els abultats estocs de deute públic i hipoteques tòxiques que acumula el banc emissor en el seu balanç de situació. Per tenir una referència, l’interès fixat manu militari per la Fed, a l’esclatar la gran recessió del 2008, va passar del 5% al 0,25% a finals d’any. Alhora, les operacions orquestrades de rescat bancari i ajuda a l’Estat varen significar multiplicar el balanç del Banc Central per cinc, passant d’un actiu total inferior al bilió de dòlars als 4,5 bilions actuals. En termes del PIB, significa passar del 6% el 2007 al 30% el 2015. Segons les paraules de l’anterior governador de la Fed, Ben Bernanke, havien après la lliçó de Milton Friedman, el difunt líder de l’Escola de Chicago. Amb l’esclat de la crisi, la política monetària no operaria amb cap restricció i serviria per finançar il·limitadament, i a cost nul, qualsevol institució governamental o bancària (amb l’excepció de Lehman Brothers).

Els instruments que utilitzen actualment els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que les entitats financeres han de tenir en caixa. Als EUA és el 10% (a l’eurozona l’1%). Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 10 dòlars (1 euro) de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada dòlar que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per deu (per cent en el cas de l’euro). Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut. Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats també a un tipus d’interès. Les operacions de mercat obert, la més important i utilitzada, són la compra, per part del Banc Central, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel Banc Central en aquestes subhastes és el referent principal del mercat bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica.

Així, tradicionalment, els bancs centrals han influït sobre les taxes d’interès del conjunt de l’economia perquè els bancs privats depenien del finançament que podien aconseguir en el mercat interbancari i eren els bancs centrals els que controlaven indirectament l’interbancari. Si el banc central pujava els tipus, el finançament de l’interbancari s’encaria i els bancs privats acabaven traslladant la pujada a famílies i empreses. En l’actualitat, però, els bancs privats no tenen cap necessitat de recórrer a l’interbancari: com a resultat dels programes de quantitative easing dirigits pels bancs centrals, el finançament il·limitat a cost nul fa que literalment nedin en piscines de liquiditat. Per contrarestar-ho, la Fed intenta retirar aquest excés de liquiditat, pagant als bancs perquè li prestin el seu excés de reserves. Malgrat tot, aquesta és una política transitòria i, a mitjà termini, no li quedarà altre remei que desfer el programa de compra de deute públic. Haurà, per tant, de revendre les Lletres del Tresor i Obligacions de l’Estat que ha adquirit massivament durant els últims anys. Què passarà quan es posin a la venda bilions de títols de deute públic? Que el seu preu baixarà en picat, el tipus d’interès pujarà i la monstruosa bombolla de deute públic, la mare de totes les bombolles, col·lapsarà. El perill de contagi a les borses serà imminent. Als EUA, des del 2008, dos bilions de dòlars s’han destinat a finançar la compra de les accions pròpies. No és d’estranyar que l’índex Dow Jones estigui en màxims històrics ni que la ràtio del preu de les accions sobre els beneficis assoleixi també cotes de vertigen. Estem a les portes d’un nou crac borsari mundial? Caldrà seguir amb molta atenció la política monetària de la Fed i dels principals bancs centrals.

Via: La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

caida-los-tipos-interes-1383836035072.jpg (646×404)

El Banc Central Europeu (BCE) ha informat avui, dijous 8 de juny, que ha mantingut la seva taxa d’interès rectora en el mínim històric del 0% i espera que “es mantingui en aquest nivell per un període de temps perllongat que superarà amb escreix l’horitzó de les compres de deute”. Així mateix, el BCE també va decidir deixar inalterada la taxa d’interès de la facilitat marginal de crèdit, a la qual presta els diners a un dia, en el 0,25%. També ha mantingut la taxa d’interès als dipòsits dels bancs a un dia en el -0,40%, que seguirà en aquest nivell. Per altra banda, el BCE adquirirà fins a finals de desembre deute per valor de 60.000 milions d’euros mensuals, que pot allargar fins a una data posterior, fins veure que la inflació puja de manera sostinguda fins al seu objectiu.

El sistema monetari actual, malgrat sembli el contrari, té poc de liberal i molt de planificació centralitzada. El corrent econòmic dominant, síntesi del keynesianisme intervencionista amb els cosins germans monetaristes de l’Escola de Chicago, considera que la moneda fiduciària actual (sense valor intrínsec) ha d’estar controlada pel Banc Central. Els instruments que utilitzen els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que els bancs comercials han de tenir en caixa. A l’eurozona és l’1%. Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 1 euro de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada euro que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per cent. Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut.

Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats a un tipus d’interès també predeterminat. Quan el BCE manté la facilitat de dipòsit en el -0,4%, el que està fent és penalitzar els diners que els bancs comercials mantenen immòbils en el banc central. Es busca que els diners circulin, però pot acabar passant que els bancs comercials traspassin l’interès negatiu als clients. En una dimensió surrealista, això significaria pagar per dipositar els diners en un banc. Castigar tan severament l’estalvi seria un suïcidi.

Per últim, les operacions de mercat obert són la compra, per part del BCE, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel BCE en aquestes subhastes és el referent principal del sistema bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica. La decisió del BCE de continuar amb un tipus d’interès al mínim històric del 0% i la compra mensual de deute per 60.000 milions confirma el finançament als Estats i Bancs a cost zero. Aquesta política monetària ultraexpansiva no soluciona cap problema. Només els ajorna i els empitjora.

Via: La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

Eliminar o perpetuar la pobresa? La renda garantida de ciutadania | Jordi Franch Parella Weblog

A Catalunya s’ha donat llum verda a la renda garantida de ciutadania i el Parlament votarà una llei que vol que entri en vigor al setembre. A diferència de la renda mínima d’inserció, a la que substituirà, representa un dret subjectiu que cobrarà la persona i no la família. D’entrada, significa 550 euros per persona major de 23 anys, quantitat que anirà augmentant fins els 664 euros el 2020. Aquesta renda bàsica pot ser compatible amb un sou baix només en el cas de les famílies monoparentals i la Generalitat calcula que beneficiarà unes 70.000 persones. Resulta molt difícil sostreure’s a l’encant de la renda garantida. Estarem tots d’acord que és una idea tremendament populista i que mobilitza ràpidament al seu favor amplis sectors transversals de la societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda garantida, sense aturar-se a pensar qui la paga. Desperta immediatament en nosaltres el desig de cobrar aquest mannà governamental, però mai de la vida pagar-lo. I en economia no hi ha res que sigui gratuït. Tot té un cost. Els anglosaxons ho tenen clar: there is no free lunch. La renda garantida té òbviament un cost, no és gratuïta i, en contra de la percepció inicial, presenta com a mínim quatre seriosos desavantatges o inconvenients.

En primer lloc, al dirigir-se privilegiadament a famílies monoparentals, genera un incentiu per no casar-se o per desfer matrimonis i generar llars monoparentals només amb l’objectiu de cobrar-la. La prestació amb aquestes condicions distorsiona la societat i genera un incentiu pervers a no formalitzar unions.

En segon lloc hi ha els problemes de finançament. La renda garantida té un cost i suposa un increment de la pressió fiscal. Quan el govern anuncia en ferm el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública té el perill de descontrolar-se. En el país de la picaresca, el cens de la població podria augmentar per mantenir sine die en el regne dels vius els possibles beneficiaris. En el moment en què l’asfíxia tributària sigui encara més elevada, amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda garantida, la recaptació decrementaria i podria no arribar a ser suficient.

El tercer inconvenient és que afebleix la fibra emprenedora d’una societat i introdueix uns incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda garantida ja aconseguim (mal)viure? La pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’eradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball productius. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se amb el sud d’Espanya, Extremadura i Andalusia, i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? De manera similar, ¿ha estat una transferència de rendes temporal, acotada en el curt termini, o s’ha convertit en una situació crònica i permanent a llarg termini?

Per últim, un quart desavantatge de la renda garantida és la incompatibilitat amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria. Quan el parlament de Catalunya aprovi una renda garantida, es convertirà en un focus d’atracció irresistible per a milions de persones en el món que voldran arribar al nou Dorado i viure d’aquest mannà governamental.

La renda garantida és una promesa tremendament populista que no serà eficaç i, molt probablement, pot arribar a ser contraproduent. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional del sector públic només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els suïssos, un poble pròsper i assenyat, es van mostrar contraris a la renda garantida amb una majoria del 78%. Els catalans, un poble no menys assenyat i que lluitem per prosperar, ¿ens plantegem ara instaurar-la per llei? La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats.

Via: Eliminar o perpetuar la pobresa? La renda garantida de ciutadania | Jordi Franch Parella Weblog

El corredor central del Mediterrani | Jordi Franch Parella Weblog

BO-CORREDOR2_1_630x630.jpg (630×630)

En moments de feblesa econòmica i institucional, tant interna com a Europa, on el triomf a les eleccions franceses dels extremismes de dreta o esquerra certificaria la defunció del somni europeu, és especialment important reforçar el mercat comú i les infraestructures com el corredor mediterrani que el vertebren. Aquest eix de transport, considerat prioritari per la Unió Europea (UE), ha d’unir Algesires amb el Bàltic, passant pel centre d’Europa. En total són uns 3.500 quilòmetres, sense comptar els diferents ramals, i el tram espanyol és de 1.300 quilòmetres. El corredor mediterrani hauria de tenir doble via i ample internacional en tot el traçat, de manera que se separi el tràfic de mercaderies del transport de viatgers. Però el que és prioritari és l’accés ferroviari a tots els ports d’interès general del recorregut, entre els quals destaquen Barcelona, València i Tarragona.

En un nou context de l’economia del coneixement i de la informació, la logística abasta el cicle productiu sencer. A més del producte cal moure persones i informació, per la qual cosa les infraestructures de transport i també les de telecomunicacions, són un element fonamental de la competitivitat d’un territori i d’una ciutat. Els costos logístics són més elevats que els mateixos costos laborals. En la fabricació d’un cotxe, per exemple, els costos de materials representen un 65% del cost total de producció, els costos logístics un 10% i els costos de personal un 8%. Europa ha perdut la batalla de la producció, perquè l’ha guanyat Àsia. Hem d’aprofitar, però, la distribució del que altres països emergents fabriquen. I, tinguem-ho clar, això també comporta processos industrials d’acabament d’alt valor afegit. L’economia del coneixement que s’obre pas amb la globalització exigeix més eficiència en la producció i en la distribució dels productes, el que implica xarxes de transport desenvolupades i complexes.

Considerem, per exemple, els ports flamencs de Bèlgica. Estan altament especialitzats i operen amb un elevat grau d’eficiència, fins al punt que els ports d’Anvers i de Zeebrugge són considerats els dos ports més competitius de la UE. Generen més de 350.000 llocs de treball i suposen el 15% del PIB de Flandes. A diferència dels estibadors portuaris espanyols, funcionen 24 hores seguides i no tanquen a l’agost per vacances. També a diferència de l’Estat espanyol, els serveis burocràtics i les inspeccions sanitàries són àgils i fàcils. La complementarietat dels quatre ports flamencs, integrats per excel·lents comunicacions, és el model a seguir pels ports catalans i valencians. Ara bé, mentre que a Anvers el 27% del tràfic total es descarrega en tren, a Barcelona és només el 6%; i mentre que els camions representen allà el 37%, a Barcelona són el 94% restant. Del port d’Anvers en surten de mitjana més de 220 trens diaris. Per què del de Barcelona en surten tan pocs?

La raó última és que Espanya ha estat colonitzada per Castella, i Catalunya per Espanya. Una conseqüència és que el corredor mediterrani connecta Madrid, Algesires i alguns ports de la costa est espanyola amb Europa. És a dir, l’eix d’Algesires, el principal port espanyol del Mediterrani, fins a França no ressegueix la costa mediterrània, sinó que passa per Madrid. Amb aquesta concepció tan centralista de l’Estat, obres ferroviàries a Madrid, com el túnel entre Chamartín i Atocha o l’estesa de l’ample europeu fins a la terminal de Barajas, són pagades amb fons reservats al corredor mediterrani. Alhora, l’arc mediterrani espanyol, amb la meitat de la població total i la meitat del PIB de l’Estat, generador del 60% de totes les exportacions espanyoles, pateix dèficits crònics d’infraestructures bàsiques. Espanya és una potència mundial en tren radial d’alta velocitat a Madrid, però és tercermundista en xarxa de rodalies i transport de mercaderies.

Via:  El corredor central del Mediterrani | Jordi Franch Parella Weblog

Es pot abaratir la factura de la llum? | Jordi Franch Parella Weblog

Coincideix el fred rigorós de l’hivern amb el preu més elevat de la factura de la llum. Conèixer el total que paguem és fàcil. Només cal mirar el càrrec bancari. Ara bé, comprendre els detalls de la factura elèctrica, en un mercat oligopolístic tan profundament regulat per l’Estat i mancat de competència real, és força més difícil. D’entrada, la factura ens desglossa un component fixe (la potència contractada) i un component variable (l’energia consumida). S’hi afegeix el lloguer de l’equip, ara digital per tenir el consum controlat en tot moment i enriquir la contaminació electromagnètica, i un impost sobre l’electricitat. Si abans el preu pagat pel consum d’electricitat es calculava en subhastes trimestrals, ara ja no. El preu del quilowatt hora es calcula cada dia de la setmana i cada hora del dia. Així, en els moments de més demanda, entre les 20 i 22 hores del vespre, s’arriben a pagar preus majoristes del megawatt hora superiors als 90 euros, quan a Alemanya la mitjana és de només 50 euros (el 44% més barat!).

Sobre la suma total dels anteriors conceptes s’hi aplica l’IVA del 21%. Aplicar l’IVA sobre l’impost de l’electricitat és aplicar un impost sobre un altre impost, quelcom de legitimitat, com a mínim, dubtosa. I pagar el tipus més elevat d’IVA en un consum bàsic com la llum és profundament antisocial. Bèlgica o Luxemburg, per exemple, apliquen un IVA de només el 6%. Dins el conjunt de la UE, Espanya figura amb el preu final de l’energia més cara, després de Dinamarca i Alemanya. Si excloem impostos, continua sent el país més car després d’Irlanda i Xipre, dues illes que per motius de geografia física tenen importants dificultats comparatives en la generació d’energia.

En el sistema elèctric espanyol, tan profundament intervingut pel govern, els costos de producció d’energia només representen el 35% de la factura final, mentre que el 25% són impostos (IVA i l’impost d’electricitat), i el 40% restant són els anomenats peatges o costos regulats derivats de decisions polítiques (primes a les renovables, dèficit de tarifa, subvencions, distribució per la xarxa elèctrica estatal…)

Els elevats preus de la llum a Espanya acaben perjudicant les finances de les famílies i també la competitivitat empresarial. Sent els costos energètics una part rellevant dels costos totals de la indústria, el sector que més necessitem per generar llocs de treball estables i de qualitat, aquesta situació suposa un llast afegit a la competitivitat empresarial i la recuperació econòmica. Resulta curiós que a la Gran Bretanya, no precisament el paradís del sol, es puguin comprar plaques fotovoltaiques a Ikea per autoconsum domèstic. En canvi, a Espanya, això no està permès. Com és possible que en el país del sol es penalitzi l’autoconsum d’energia solar, quan així s’abaratiria la factura elèctrica? Necessitem urgentment liberalitzar l’economia espanyola, en general, i el sector elèctric, en particular, obrint-lo a la competència.

França, gràcies a 58 centrals nuclears i mitjançant una empresa pública com Electricité de France, disposa d’una de les electricitats més barates i fiables d’Europa. Per què no tenim accés a l’electricitat francesa? Ho justifiquen motius tècnics o bé polítics? Si en el Tractat dels Pirineus (1659), signat per Lluís XIV de França i Felip IV de Castella, s’hagués cedit a França tota la Catalunya Sud, com es va fer amb el comtat del Rosselló i part de la Cerdanya, ara tindríem altres problemes, però no el de la factura de la llum. Cal despenalitzar l’autoconsum i permetre la instal·lació de plaques solars. Les energies renovables, eòlica i solar, ara són barates. Per què el govern de Zapatero les va subvencionar el 2008, quan eren cares, i en canvi ara que són barates ho prohibeix? Tot plegat fa esgarrifar, molt més que les esgarrifances que provoca el fred hivernal.

Hi ha serveis que haurien d’estar a l’abast de tothom. L’electricitat i l’aigua són alguns d’ells. En comerç, fer negoci és lícit; però enriquir-se a costa de la necessitat ja rep un altre nom. Les desigualtats augmenten i la població es veu obligada a pagar els sous desproporcionats d’uns directius de les elèctriques que sovint compten amb el mèrit previ d’haver exercit algun alt càrrec polític com haver estat membre del govern. I pensem que això no hauria d’existir ni estar acceptat en un ordre democràtic que pretén la justícia i la igualtat d’oportunitats per a tothom.

Via: Es pot abaratir la factura de la llum? | Jordi Franch Parella Weblog

L’actualitat de Friedrich Hayek | Jordi Franch Parella Weblog

hqdefault.jpg (480×360)

Es compleixen 25 anys de la mort d’un dels científics socials més importants del segle XX: Friedrich Hayek (Viena, 1899-Freiburg, 1992), Premi Nobel d’Economia el 1974 per l’estudi de les fluctuacions cícliques de l’activitat econòmica. El llegat més important que ens ha deixat l’economista austríac i nacionalitzat britànic, seguint els ensenyaments del seu mestre Ludwig von Mises, és la correcta comprensió de com l’expansió monetària i creditícia, dirigida pel Banc Central amb els processos de quantitative easing i l’abaratiment artificial del tipus d’interès, i orquestrada per la banca comercial amb el privilegi institucional de la reserva fraccionària (obligatorietat a l’eurozona de mantenir només 1 euro de cada 100 en dipòsits a la vista), generen bombolles i expansions no sostenibles que revertiran inevitablement en una crisi generalitzada.

Hayek també destaca per la defensa de la llibertat individual i empresarial, criticant els processos d’enginyeria social dissenyats per una autoritat central i imposats de manera coactiva. Hayek posa de manifest la insuperable dificultat que el govern de torn dirigeixi la societat, pretenent acumular tot l’immens coneixement dispers existent en una societat. Precisament perquè ningú pot saber-ho tot de tot, i més en entorns cada vegada més complexos, especialitzats i dinàmics, ningú hauria de planificar coercitivament a tota una societat. La construcció d’una societat no es fa de dalt a baix, amb ordres i decrets, sinó de baix a dalt mitjançant la llibertat de cada individu per coordinar-se i cooperar voluntàriament amb la resta de ciutadans. Les institucions socials més importants, com el llenguatge i el diner, el dret i el mercat, han sorgit espontàniament a través de la interacció social de milers de persones, sense la planificació de cap geni pensant.

Per Hayek, l’ordre no és un estat que s’aconsegueixi mitjançant el control dels individus per part dels dirigents polítics, sinó un fenomen emergent que s’assoleix de manera espontània quan cada ciutadà persegueix el seu propi i legítim interès personal respectant la llibertat dels altres i fent ús d’aquestes institucions socials coordinadores. L’estatisme, al limitar la iniciativa empresarial i distorsionar les institucions tradicionals a través de les quals es coordinaven centenars de milions d’individus, només pot degenerar en un complet fracàs econòmic. La dificultat dels planificadors per adquirir i processar tota la informació necessària per coordinar la societat és insuperable, i la coacció institucional sobre la societat acaba estructurant-se en un règim polític totalitari que suprimeix les llibertats fonamentals que habiliten a cada persona a perseguir els seus propis objectius vitals. En definitiva, Hayek és un dels grans defensors de la llibertat, en la tradició liberal europea més genuïna, i del potencial creatiu dels mercats. Quan Europa atravessa moments especialment crítics i delicats, els seus principals ensenyaments esdevenen més necessaris que mai.

Via: L’actualitat de Friedrich Hayek | Jordi Franch Parella Weblog

L’impost de plusvàlua municipal | Jordi Franch Parella Weblog

El Tribunal Constitucional va sentenciar el passat divendres 17 de febrer que l’actual configuració de l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana, molt més conegut com ‘impost de plusvàlua municipal’, és inconstitucional. La decisió judicial suposa un dur revés per a les finances dels consistoris espanyols i catalans, on més del 5% dels seus ingressos tributaris procedeixen d’aquesta font, i un alleugement per als milers de famílies que cada any es veuen espoliades per aquest tribut municipal.

Però, ¿per què aquest impost ha estat declarat inconstitucional? Doncs, en essència, perquè es tracta d’un tribut que no es cobra sobre els guanys obtinguts per la revaloració real d’un immoble, sinó que s’exigeix sobre una revaloració teòrica del mateix. En concret, l’impost es calcula de la següent manera: al valor cadastral d’un habitatge en el moment de la seva adquisició se li aplica un encariment presumpte i a aquesta plusvàlua teòrica se li aplica un tipus impositiu proper al 30%.

¿Podríem posar un cas pràctic? Suposem que a la ciutat de Barcelona, el senyor Casas compra una vivenda l’any 2007, abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, per 500.000 euros. I que el 2017, 10 anys més tard, se la ven per 350.000 euros. Si comprem per 500.000 i venem per 350.000 hi hem perdut 150.000 euros. Hom pensaria, amb bona lògica, que havent perdut diners no hem de pagar un impost de plusvàlua. És així? Doncs no. El consistori barceloní agafaria el valor cadastral de l’immoble, de 200.000 euros, i el multiplicaria per un percentatge del 35%. Això dóna una base imposable teòrica de 70.000 euros, que és la plusvàlua fictícia que li suposa l’ajuntament de la ciutat comtal al propietari d’aquesta vivenda. Sobre aquesta base imposable de 70.000 euros se li aplicaria un tipus impositiu del 30% i el resultat seria la quantitat que el senyor Casas ha de pagar: 21.000 euros! En definitiva, que amb una minusvalua de 150.000 euros, el propietari que es ven el pis ha de pagar 21.000 euros a l’ajuntament per una pretesa i falsa plusvàlua. No em negaran que la situació és esperpèntica.

Si ens atenem a l’evolució real dels preus de l’habitatge a Espanya, comprovarem que els immobles s’han depreciat de mitjana un 41% respecte l’últim trimestre del 2007. És a dir, encara que les famílies hagin perdut en realitat gairebé la meitat del que s’ha invertit en el seu habitatge, l’Ajuntament li exigirà 21.000 euros en concepte d’uns guanys imaginaris que ha decidit imputar-los-hi. La família no només patirà unes fortes pèrdues al malvendre la seva casa, sinó que, per més inri, la hisenda municipal li passarà el raspall per acabar d’adobar-la.

Per sort, el Tribunal Constitucional ha sentenciat que aquesta obligació tributària és contrària a la Sacra Constitució, ja que aquesta estableix -en el seu article 31- que “tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica”; quan, evidentment, la determinació d’una plusvàlua teòrica que amaga una forta minusvalua real no exterioritza cap tipus de capacitat econòmica. Simplement, és un mecanisme per espoliar un contribuent absolutament desamparat davant de l’administració.

Ara bé, per molt que el Constitucional hagi tombat la configuració actual de l’impost de plusvàlua municipal, la veritat és que els ajuntaments trobaran noves vies per seguir cobrant. Potser no sobre aquelles transaccions que impliquin minusvalues efectives, però sí per descomptat sobre les que suposin un guany real. I ni tan sols en aquests casos s’hauria de pagar: no ja perquè l’impost de plusvàlua, com tots els impostos, sigui una restricció de la propietat privada dels ciutadans, sinó perquè dins de l’IRPF ja hi ha una rúbrica per la qual es tributa sobre tots els guanys patrimonials, de manera que no hi ha justificació possible per a aquest doble gravamen sobre una mateixa base imposable. Estaríem, d’altra manera, davant un cas de doble imposició. En definitiva, benvinguda la decisió del Tribunal Constitucional que obliga el Govern central a reformar la configuració actual de l’impost de plusvàlua municipal. Ara, però, falta que es derogui totalment.

Via: L’impost de plusvàlua municipal | Jordi Franch Parella Weblog

Cara i creu del rebut de la llum a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

560c01f10ce0e

És ben sabut i no prou debatut que suportem una de les factures elèctriques més cares d’Europa. Això incideix de manera negativa tant en el pressupost familiar com en les empreses i l’estructura productiva, que veuen reduïda la seva competitivitat. La producció i distribució d’electricitat no està liberalitzada a Espanya. No hi trobem lliure competència empresarial ni absència de barreres d’entrada, sinó un oligopoli regulat per l’Estat. Cinc empreses elèctriques dominen el mercat (Endesa, Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Viesgo i EDP). Les relacions de connivència entre el regulador i els regulats són clarament visibles amb el mecanisme de portes giratòries, i alguns polítics gaudeixen de retirs daurats en els seus consells d’administració. Les normes de funcionament del sector estan molt lluny de les del lliure mercat. Es tracta d’un mercat profundament intervingut per l’Estat. Cal recordar que el febrer de 2006 l’elèctrica alemanya E.ON va millorar les condicions de l’opa anterior de Gas Natural sobre Endesa, oferint 27,5 euros per acció,  però que el govern de Rodríguez Zapatero ho va vetar. És això un mercat lliure o un mercat intervingut? És un exemple de llibertat empresarial o d’imposició governamental? Dies més tard, en un luxós resort de les Balears, Rodríguez Zapatero es trobava amb el seu homòleg italià, Romano Prodi, i intercanviaven cromos. L’elèctrica Enel entrava en l’accionariat d’Endesa, a canvi que l’espanyola Abertis feia el mateix amb la italiana Autostrade.

Donat que hi ha una correlació directa entre el consum d’energia i l’evolució de l’economia, des del 2007 es produeix una caiguda important del consum per la profunda crisi econòmica del país.

1

Malgrat això, els ingressos de les elèctriques han incrementat. De mitjana, entre 2007 i 2015 el consum ha disminuït l’1,5% anual, però el negoci de les elèctriques ha augmentat el 2,7% anual, en un context en què els preus del petroli i del gas van caure als nivells mínims de la dècada. L’encariment del rebut de la llum, des del 2008, és del 52%, el doble que a la UE, i s’explica en bona part pels impostos i recàrrecs públics (cost del dèficit de tarifa, primes a les renovables i ajudes a la mineria del carbó). Pel que fa a beneficis, i comparant els resultats de les cinc elèctriques amb els de les pimes catalanes en el període 2003-2014, s’observa una gran diferència: el Benefici Net sobre Vendes de les elèctriques és del 16,8% de mitjana, enfront només del 2,4% a les pimes. És a dir, gairebé 7 vegades superior. Mentre els representants de la petita i mitjana empresa, la veritable columna vertebral de l’economia, reivindiquen una reforma en profunditat del mercat elèctric, els privilegis d’operar en un entorn protegit continuen assegurant copiosos beneficis a les empreses oligopolistes.

Les empreses que cotitzen a les quatre borses espanyoles (incloses en el Sistema d’Interconnexió Borsària Espanyola)obtenen uns resultats gens menyspreables durant els anys 2014 i 2015. Però, en aquest nivell, també les grans elèctriques obtenen un rendiment clarament superior a les empreses cotitzades. De fet, el rati beneficinet sobre xifra de negocis de les empreses elèctriques duplica el de les cotitzades al 2014 i el triplica al 2015.

2

Aquesta exuberància irracional de les elèctriques contrasta amb l’empobriment d’una part creixent de la població que no arriba a poder pagar la factura de la llum. Una d’elles era l’anciana de 81 anys, morta en un incendi al seu domicili de Reus, que s’il·luminava amb les espelmes que haurien cremat el matalàs on dormia. La víctima es trobava en situació de pobresa energètica i feia dos mesos que tenia tallat el subministrament de llum.

Si anem a les webs de les elèctriques, en l’apartat de responsabilitat social i compromisos ètics, hi trobarem la “qualitat digital”. Això inclou la instal·lació dels nous contadors elèctrics de telegestió, que controlen online el nostre consum elèctric les 24 hores del dia, mitjançant radiacions electromagnètiques i injecció d’altes freqüències a la xarxa, amb tots els riscos per la nostra salut. També hi llegim la col·laboració de les elèctriques amb les institucions públiques i organismes reguladors. En el cas esmentat, l’ajuntament de Reus ha afirmat que l’elèctrica no va notificar als serveis socials de l’ajuntament el tall de llum. Per la seva part, l’elèctrica acusa també el consistori de manca de comunicació. I enmig de les acusacions creuades, la llei de pobresa energètica 24/2015 de la Generalitat, aprovada per unanimitat, no es compleix. I és que l’ètica dels poderosos passa per sobre de la vida dels febles. Avui a Reus, i demà ves a saber on.

Via: Cara i creu del rebut de la llum a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog