Tag Archives: SANTA ALIANÇA

Andalusia, 40 anys d’estatisme | Jordi Franch Parella Weblog

Imagen relacionada

Les urnes andaluses van propiciar una bufetada a les aspiracions de Susana Díaz de perllongar les quatre dècades de poder socialista a Andalusia. El PP i Ciutadans acosten posicions i els de Rivera opten a la vicepresidència de la Junta i a presidir el Parlament. Amb els últims resultats electorals i la derrota del partit socialista, en el poder a aquesta comunitat autònoma des de 1982, tocaria fer balanç de la gestió realitzada. És el que els anglesos, amb la seva cultura històrica més liberal i democràtica, coneixen com accountability. Es tracta de passar comptes i assumir responsabilitats, quelcom molt desconegut a la geografia carpetovetònica. Des que Andalusia era la regió més rica d’Espanya, en bona part gràcies al monopoli del comerç amb Amèrica mitjançant la Casa de Contratación, han passat molts anys. Que a mitjan segle XIX Málaga fos, després de Barcelona, una província amb una incipient activitat manufacturera, només en queda el record en els llibres d’història econòmica. Actualment, el sud d’Espanya presenta una activitat industrial residual. La desocupació de Cadis ostenta un atur estructural comparable al de la Franja de Gaza. A diferència de Palestina, però, Andalusia no ha conegut cap intifada, sinó polítiques clientelars i populistes que perpetuen la cultura de la dependència i la pobresa crònica. L’assistencialisme regat amb subvencions públiques que s’ha practicat des de l’inici de la democràcia espanyola, amb la direcció del PSOE i el suport tàcit del PP, no ha servit per a què Andalusia abandoni les darreres posicions del rànquing nacional de PIB per càpita o atur estructural. La comunitat més poblada i la segona més extensa del país compta amb el tercer major PIB, però la ràtio per càpita segueix en el penúltim lloc de totes les regions, només per davant d’Extremadura, un 25% inferior a la mitjana espanyola. Concretament, el PIB per càpita és de 17.651 euros i l’atur del 22,9%. Certament, el balanç dels dirigents andalusos, de Manual Chaves a Susana Díaz passant per José Antonio Griñán, és desolador. Tots els programes, mesures i subvencions dissenyats pel PSOE, únic partit que fins ara ha ocupat el Palau de San Telmo, han resultat ineficaces per millorar la situació econòmica i fer que Andalusia escalés posicions en el tauler nacional. L’estructura de la producció segueix estant molt endarrerida i les activitats es concentren en els sectors menys productius de la cadena de valor. Una mostra molt clara és que la major part de l’oli d’oliva se segueix venent a granel. En quaranta anys, els empresaris andalusos no han desenvolupat polítiques comercials de marca que afegissin valor a un producte de qualitat com és l’oli de taula. Podem trobar en el mercat olis de qualitat i preus elevats envasats per marques italianes, però provinents dels camps de Jaén. Lluny de potenciar els sectors amb més valor afegit, la crisi ha comportat l’enfonsament de la construcció i un nou procés de desindustrialització, especialment visible a províncies com Sevilla.

En el pla polític, la corrupció és sistèmica. El poder corrromp i el poder continuat durant quatre dècades corromp més encara: casos ERO, UGT Andalusia, Avales, Jeremie, Santana, Transferències de Finançament, Faffe… L’escàndol dels ERO, per exemple, ha destapat prejubilacions irregulars pagades a persones que mai havien treballat en les empreses afectades, comissions molt per sobre del valor de mercat, subvencions a empreses que no estaven presentant un ERO o a persones que no van arribar a crear cap empresa. Andalusia ha rebut més de 100.000 milions d’euros de fons europeus, als que cal afegir les transferències públiques de l’Estat provinents bàsicament de Madrid, Catalunya, València i Balears. I semblant tsunami de diner públic no ha fet altra cosa que alimentar activitats improductives connectades amb l’administració, fent innecessària l’emigració a altres territoris. El nivell d’intervencionisme del socialisme d’esquerres, exactament igual que el del socialisme autoritari de dretes, és ferotge: alts impostos que alimenten una part de la despesa pública descontrolada, en un entorn hiperregulat. L’alternativa són impostos moderats, a l’igual que la despesa, amb reformes estructurals que promoguin la competència en el mercat i la limitació de privilegis governamentals. Menys amiguisme i nepotisme, per més meritocràcia i cultura del talent. Si el PIB per càpita d’Andalusia, el 1982, era el 75,4% del PIB per càpita d’Espanya, ara ha baixat fins el 73,9%. Per tant, un empitjorament d’un punt i mig percentual. I si la taxa d’atur ja era molt elevada el 1982, amb el 20,6% de la població activa, ara és encara més desastrosa amb el 22,9%. En canvi, la de Catalunya, Madrid o el País Basc s’acosta al 10%. En termes de deute públic, Andalusia ha passat del 4,8% del PIB, abans de la crisi, a l’actual 21,7%. Aquest increment exponencial està causat pel descontrol de la despesa pública. Tot plegat dibuixa una autonomia crònicament endarrerida, insolvent i dilapidadora que s’ha de finançar ad eternum amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, la solidaritat forçada d’altres territoris hispànics, recursos europeus i altíssims impostos. Cap convergència real s’ha produït en un termini de quaranta anys, ni s’espera en el futur immediat. El professor Juan Velarde Fuentes ha publicat un article recent (“Más sobre el suicidio económico de Cataluña”, El Economista, 12/12/2018) en el que presenta un escenari dantesc per la Catalunya separatista. I no serà que les dues realitats estan interconnectades?

Via:  Andalusia, 40 anys d’estatisme | Jordi Franch Parella Weblog

Pressupostos inconsistents | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de presupuestos 2019

El Consell de Ministres ha aprovat aquest divendres el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat del 2019. L’executiu de Pedro Sánchez Castejón té com a objectiu consolidar-se a la Moncloa fins el 2020 i el projecte de pressupostos públics presentats s’ha d’interpretar en aquesta clau. Aprovar-los seria un èxit per al govern socialista, després de la dolorosa derrota electoral soferta a Andalusia, i li permetria no avançar les eleccions. La necessitat de seduir l’independentisme porta a incloure per a Catalunya una partida de 2.050 milions d’euros, xifra que implica un augment de la inversió respecte a l’any passat del 52%, però que suposa només un 16,8% de les inversions totals de l’Estat, lluny del 19,2% del PIB català sobre el conjunt d’Espanya. Recordem que la disposició de l’Estatut que estableix que les inversions de l’Estat en infraestructures han de ser equivalents al pes de l’economia catalana va ser anul·lada el 2010 pel Tribunal Constitucional. Aquest grapat de milions és un intent d’engalipar les forces sobiranistes d’ERC i el PDECat, ja que necessita els seus vots per tirar endavant els comptes públics. En qualsevol cas, de la xifra pressupostada a l’executada finalment hi ha molta diferència. De mitjana, des del 2001 un 25% del que es pressuposta a Catalunya s’acaba no invertint. Una altra prova que es busca acontentar tothom la tenim en el detall de les xifres del ferrocarril d’alta velocitat. Els trams del nord-oest, Cantàbric, Extremadura i Andalusia, de rendibilitats tan negatives que no cobreixen ni les despeses de funcionament, es presenten conjuntament amb el Corredor Mediterrani, línia prioritària des de fa anys però que no acaba de completar-se mai.

El pressupost consolidat de despeses s’enfila fins els 472.660 milions d’euros, un increment del 5,1% respecte l’any passat. La partida més voluminosa correspon a les pensions, que aquest any s’han revaloritzat d’acord amb l’IPC, arribant als 154.000 milions d’euros, la xifra més alta de la història. Amb la guardiola de les pensions buida, el govern s’haurà d’endeutar per pagar els actuals jubilats. Naturalment, això és a costa d’hipotecar seriosament les pensions futures. Afegint a les pensions el pagament dels interessos pel deute (31.400 milions), els salaris del sector públic (23.400 milions) i les prestacions de l’atur (18.400 milions), el total suma 227.000 milions i equival al 48% del total de la despesa. El projecte de pressupostos també preveu un augment del 59% de les despeses d’atenció a la dependència i un 41% de les polítiques d’habitatge. Suprimeix el copagament farmacèutic i amplia de cinc a vuit setmanes la baixa per paternitat. Tenint en compte que el creixement del PIB s’està desaccelerant i que la previsió per al 2019 és del 2,2%, com poden augmentar tant pràcticament totes les partides? Doncs amb un increment rècord de la recaptació en impostos del 9,5%, equivalent a 20.000 milions d’euros. La ministra Montero ens recorda que no és possible sostenir un Estat del benestar de primera categoria amb ingressos de tercera i alerta que la pressió tributària augmentarà. El que no és admissible en cap cas, però, és un Estat del benestar amb serveis de tercera i impostos de primera.

Resulta esperpèntic, però el govern revisa alhora el creixement econòmic a la baixa i les estimacions d’ingressos a l’alça. Els analistes financers preveuen pel 2019 una reducció de les exportacions i els beneficis empresarials del 30%, però el govern estima que la recaptació de l’impost sobre els beneficis de les societats augmentarà el 14%. Fixa un tipus impositiu del 15% per a les grans empreses i del 18% per a bancs i petrolieres. Paral·lelament, el tipus general de l’impost de societats és del 25%, que es rebaixarà al 23% per a les pimes que facturin menys d’1 milió d’euros. El concepte de justícia social d’un govern socialista, castigant els més febles i afavorint els més poderosos, no deixa de cridar fortament l’atenció. Malabarismes semblants els trobem també en l’impost indirecte de l’IVA. Malgrat reduir el tipus impositiu d’alguns productes concrets (serveis veterinaris, productes d’higiene femenina i publicacions electròniques), el govern preveu ingressar un 12% més el 2019. En un exercici de voler acontentar quasi tothom, la consistència de les dades és inexistent. El govern socialista també preveu un augment d’ingressos per la pujada de l’IRPF i la imposició de noves taxes, com la de les transaccions financeres o la digital. Aquest augment ho acabaran pagant els autònoms, els assalariats i les pimes. Encarir els costos de contractació dels treballadors i pujar les bases de cotització dels autònoms penalitza els col·lectius creadors de riquesa i que suposen el 80% de l’ocupació a Espanya.

Via:   Pressupostos inconsistents | Jordi Franch Parella Weblog

Els costos de la manca de competència | Jordi Franch Parella Weblog

El preu de l’electricitat continua sent un factor que minva la competitivitat de les pimes espanyoles i catalanes, perquè paguen més que la mitjana europea, on tenen la majoria dels seus competidors.

El cost per MWh per a les petites i mitjanes empreses espanyoles (consum inferior a 20 megawatts hora anual) era de 208,5 euros, quan la mitjana de la UE era de 179,9 euros. Si no es tenen en compte els impostos, Espanya és el país amb l’energia més cara d’Europa només després de Malta. Si es tenen en compte els impostos, els països amb la llum més cara són Malta, Alemanya, Itàlia, Bèlgica i Espanya.

En el cas de les llars (consum inferior a 5 MWh), el preu era de 217,7 euros per una llar espanyola, mentre que la mitjana de la UE era de 204,8 euros. Si no es tenen els impostos, Espanya torna a ser el país més car d’Europa només després d’Irlanda i Bèlgica. Si es tenen en compte els impostos, els països més cars són Alemanya, Dinamarca, Bèlgica, Irlanda, Portugal i Espanya.

En el cas del gas, el preu per a les llars de menys consum (menys de 5,6 MWh) es va situar per sota de la mitjana de l’eurozona. El problema és per als consumidors domèstics que gasten entre 5,6 i 56 MWh. En aquest cas, el preu a Espanya va ser un 37% més car que la mitjana de la UE. Només és més car el gas a Suècia, Dinamarca i Itàlia.

Unipost, perjudicada per la competència deslleial de Correos: https://www.atlastocks.com/post.html#6302

Via:  Els costos de la manca de competència | Jordi Franch Parella Weblog

Salaris mínims, salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de todó Serra caixa catalunya

Tot treballador espera cobrar la nòmina a finals de mes. És la contrapartida a la prestació dels serveis laborals. Es contribueix a una determinada activitat productiva creant valor i, amb justicia i pura lògica, es percep la remuneració corresponent al valor aportat. Naturalment, més és millor que menys. En condicions naturals, un salari elevat indica una productivitat del treball també elevada i, en conseqüència, una capacitat de despesa i estalvi superiors. Pel contrari, un salari baix correspon a una productivitat del treball reduïda i el consum personal queda limitat pels menors ingressos. El salari mínim d’Espanya, comparativament parlant, és baix. 735 euros mensuals, a raó de 14 pagues anuals, suposen una mitjana mensual de 858 euros. Un sou molt inferior al mínim d’Alemanya i França (1.500 euros), Luxemburg i Austràlia (2.000 euros), Irlanda (1.600 euros), Regne Unit i Canadà (1.400 euros) o Bèlgica (1.563 euros). Per aquest motiu, la decisió del PSOE i Podemos de situar el salari mínim a 900 euros mensuals, el proper gener, és una proposta molt popular i benvinguda. Es tracta de situar-nos al nivell dels nostres veïns europeus. Malauradament, el raonament mai és tan simple.

En primer lloc, cal diferenciar el cost salarial total per a les empreses i el salari net que arriba a la butxaca del treballador. La diferència existent és molt gran degut a les cotitzacions socials i el pagament d’impostos. D’entrada, el cost brut per a les empreses no serien els 1.050 euros mensuals, resultat de considerar 14 pagues anuals de 900 euros. Cal afegir-hi un mínim del 30% en concepte de Seguretat Social a càrrec de l’empresa. Són les elevades cotitzacions que paguen els empresaris i que encareixen i dificulten en gran mesura la contractació laboral. D’aquesta manera, el cost mínim mensual de contractació s’enfila a 1.365 euros mensuals o 16.380 euros anuals. Cal continuar considerant el dret laboral a les vacances. Per cada mes treballat es té dret a 2,5 dies de vacances pagades. Això significa un cost afegit del 8,3%. I cal seguir amb les indemnitzacions per acomiadament. Si aquest és objectiu, la indemnització és de 20 dies de salari per any treballat. Però en cas d’acomiadament improcedent, la indemnització puja a 33 dies de salari per any treballat (45 dies per any amb contractes anteriors al 12 de febrer de 2012). Considerant, pel cap baix, un sobrecost del 10% per aquests dos conceptes, el cost laboral mensual s’eleva a 1.502 euros mensuals. És el mateix salari mínim que té Alemanya, un país clarament més pròsper i desenvolupat que Espanya. I què li passarà a tot aquell treballador que no pugui rendir per sobre de 1.500 euros mensuals o 18.000 euros anuals? Que quedarà exclòs del mercat laboral i condemnat a la desocupació. Ningú estarà disposat a pagar un cost total superior al valor de la productivitat rebuda. Per tant, incrementar el salari mínim no ajuda els més febles i desvalguts de la societat. Més aviat el contrari, els condemna a l’exclusió social. Si de veritat volem promoure la inclosió social dels més desafavorits, s’ha de millorar l’educació i la productivitat, fomentar la inversió i l’acumulació de capital empresarial, promoure la creació d’ocupació i baixar els impostos. Sí, rebaixar impostos i cotitzacions socials. Just el contrari del que pretén el govern de Pedro Sánchez Castejón, sempre àvid de majors ingressos tributaris. De fet, el mateix govern socialista ha fet arribar a Brussel·les un estudi que estima l’increment de recaptació fiscal en un mínim de 1.500 milions d’euros. Es preveu que l’increment del salari mínim arrossegui a l’alça la resta de salaris… Inclosa la base mínima de cotització dels autònoms, que incrementarien la tributació en 35 euros mensuals o 420 euros anuals.

Per la banda alta dels salaris, un informe de l’Autoritat Bancària Europea considera que els sous i les retribucions dels directius bancaris són massa elevats. Massa alts en relació a la tendència europea i escandalosament alts si ho comparem amb l’escàs rendiment dels accionistes o la nul·la/negativa rendibilitat que obtenen els estalviadors. Mentre que el sou mitjà anual d’Espanya no supera els 23.000 euros, entitats financeres rescatades amb fons públics oferien elevades remuneracions als seus directius. Aquesta setmana s’ha celebrat a l’Audiència de Barcelona el judici contra l’exdirector general de Catalunya Caixa (i Caixa Manresa) que va ingressar, segons el fiscal, més de 12 milions d’euros entre 2008 i 2012. El gener del 2010, canviant la seva primera declaració amb l’objectiu d’evadir responsabilitats, es va incrementar la retribució fixa anual més del 14%, i la variable, del 35% al 50%. Tot, naturalment, amb el vistiplau del Banc d’Espanya i l’acord unànime del Consell d’Administració. L’expresident de l’entitat, i anterior alcalde de Barcelona i vicepresident del govern amb Felipe González, també ha justificat aquests sous per trobar-se dins dels estàndards habituals del sector financer i per la gran feina que es va fer. Cal recordar, per exemple, que el maig de l’any 2010 es posava punt i final a Caixa Manresa, una entitat arrelada al territori i amb vocació social, amb quasi 150 anys d’història. Una caixa petita, però solvent, que havia contribuït al creixement de la Catalunya Central. Un funest error. La consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom és una causa important de la fractura social i deriva autoritària de molts països. Incrementar salaris mínims no és la solució. Permetre salaris màxims en els oligopolis controlats per l’Estat i el Banc d’Espanya, tampoc

Via: Salaris mínims, salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de quantitative easing

Les polítiques econòmiques, la gestió dels desequilibris socials i la manera de resoldre les crisis ha canviat radicalment des de l’aparició en escena de l’economista britànic John Maynard Keynes (1883-1946). La seva influència ha suposat un gir copernicà. Del marc conceptual del liberalisme clàssic hem passat a un intervencionisme econòmic i polític creixent. La concepció del govern mínim com a mal necessari -el millor govern és el que menys governa i el que menys governa és el que no governa- ha estat substituït per un govern de màxims amb amplis poders de regulació i recaptació d’impostos. D’una visió de l’economia des del cantó de l’oferta (prioritzant aspectes sempre fonamentals com la productivitat, l’educació o l’adequació de l’estructura productiva a les necessitats reals de la societat) s’ha passat a una economia amb predomini quasi absolut de la demanda, on es prioritza la despesa pública i la creació monetària. L’atractiu per a la classe política de les receptes econòmiques de Lord Keynes és innegable, ja que reforça el seu poder i expandeix notablement el seu àmbit de control i influència. Només cal fixar-se en el pes de la despesa pública sobre el total del PIB. De xifres inferiors al 10% a l’Europa anterior a la Primera Guerra Mundial s’ha passat, de mitjana, al 50% actual. I el mateix passa amb el deute públic. Pel cas dels EUA, Richard Nixon, a inicis de la dècada de 1970, va deixar un deute públic d’1 bilió de dòlars (amb dotze zeros). Una dècada més tard, Ronald Reagan ja duplicava aquesta xifra i, actualment, el deute públic nord-americà supera els 20 bilions de dòlars i equival al 107% del PIB (!!). La política monetària actual és també hereva de Keynes. L’anglès, acèrrim enemic del patró or, va obtindre una victòria pòstuma quan Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar en or el 15 d’agost de 1971. S’obria la porta a l’etapa actual de moneda fiduciària, sense cap valor real, creada del no-res per les autoritats dominants i fonamentada només en la confiança de la seva acceptació social.

El control de la moneda i del crèdit per part de les elits politicofinanceres, que equival a fixar tipus d’interès artificialment baixos (fins i tot nuls), té efectes dràstics i molt rellevants sobre el conjunt de l’activitat econòmica. Gràcies a polítiques econòmiques diametralment oposades a les actuals, la crisi de 1920-21 es va poder resoldre ràpidament. No es va dubtar en aquells moments a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. En els moments actuals, però, el signe invariablement expansiu de les polítiques monetàries i fiscals obre nous escenaris i planteja molts interrogants. El pla per resoldre el crac del 1929, el New Deal de F.D. Roosevelt, es troba en revisió històrica i econòmica. En poques paraules, més que contribuir a la resolució de la crisi, el que va fer és aprofundir-la i allargar la recessió. També les mesures ultraexpansives actuals del Quantitative Easing no estan donant els resultats esperats. Comentàvem a l’article de la setmana passada la relació directa existent entre la creació de diners i la bombolla del deute públic o la inflació dels actius financers en els mercats borsaris.

El balanç dels estímuls monetaris i fiscals, superior a 25 bilions de dòlars, és decebedor. Per generar 1 dòlar de creixement, els països del G7 han arribat a gastar-ne 18, procedents dels bancs centrals, tot contribuint a un rècord de deute global del 225% del PIB. En termes de creixement, els EUA esperaven increments del PIB superiors al 4%, però només han crescut l’1,5% i el 2,3% els anys 2016 i 2017, respectivament. L’augment de productivitat, amb mitjanes del 0,6%, està molt lluny del 2% anterior. En general, tanta laxitud monetària contribueix a ajornar sine die les reformes estructurals que necessita urgentment el país. Les empreses, en un clima d’incertesa institucional, opten també per diferir la inversió productiva, malgrat disposar de finançament aliè abundant i barat. És un senyal significatiu comprovar com han incrementat la recompra d’accions pròpies i el repartiment de dividends entre els accionistes, al mateix temps que s’estanquen els resultats operatius i d’explotació. A nivell global, la política monetària ultraexpansiva contribueix a crear bombolles en els països emergents i desestabilitzar el seu model productiu. Amb un interès zero al primer món, els capitals especulatius financen qualsevol projecte, per esbojarrat que sigui, en els països en desenvolupament. Però quan l’interès comença a pujar als EUA i el deute públic nord-americà promet rendiments positius, aquests capitals abandonaran amb la mateixa facilitat els països emergents, deixant un rastre de destrucció darrere seu. El dèficit exterior i la pèrdua de divises obligarà els països emergents a depreciar la moneda pròpia, tot originant inflacions intenses, manca de recursos bàsics i privacions socials generalitzades. Amb la recuperació gradual dels tipus d’interès, les economies zombis entraran en agonia i la ranera de la fallida visitarà els governs i les empreses hiperendeutades que no han aprofitat aquest temps per despalenquejar-se i fer els deures. Aleshores hi haurà els plors i el cruixir de dents. I tothom haurà de recordar, una vegada més, que la impressió de diners no equival a viure millor ni a incrementar la riquesa d’un país.

Via: Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

Una mujer pide limosna en una calle de A Coruña. / juan varela

Un informe fet públic aquesta setmana per l’Autoritat Bancària Europea indica, per l’any 2016, que el nombre de directius de banca a Espanya amb un sou anual superior al milió d’euros creix. Les dades indiquen que a Espanya hi havia 152 directius bancaris amb una retribució per sobre del milió d’euros anuals, xifra que va créixer un 20% respecte a l’any anterior. Aquestes nòmines, segons l’Autoritat Bancària Europea, són massa elevades considerant els baixos retorns per als accionistes. I si ho comparem amb els minsos rendiments dels estalviadors, en una època d’interessos nuls, les diferències són encara més esfereïdores. En canvi, en els països de la Unió Europea (UE), els sous bancaris milionaris decreixen un 10% entre l’any 2015 i el 2016. En el conjunt de la UE el nombre d’aquests directius tan ben pagats va baixar, destacant especialment Alemanya, Finlàndia, Hongria, Itàlia i Portugal. Si parlem en termes globals, i no només financers, el sou del conjunt dels treballadors espanyols està estancat, malgrat el creixement anual del PIB superior al 3% entre el 2015 i el 2017. Aquestes xifres qüestionen que els dividends de la pretesa recuperació econòmica es distribueixin equitativament entre tota la societat. La gran recessió del 2008 s’ha tractat i es continua tractant amb polítiques monetàries ultraexpansives. Mai la humanitat havia estat tants anys amb un interès zero. La Reserva Federal dels EUA ha més que quadruplicat el seu balanç, mentre que el Banc Central Europeu l’ha triplicat. Però els bilions (amb dotze zeros) de dòlars i euros creats del no res, es distribueixen pel teixit social de manera molt desigual. Els primers receptors del nou diner creat en surten beneficiats. Però els altres en resulten perjudicats. La creixent consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom, és una de les causes més importants de la polarització política i deriva autoritària de molts països.

Per quantificar-ho d’una manera esclaridora, i a títol d’exemple, Francisco González Rodríguez, president del BBVA, cobra una remuneració propera als 5 milions d’euros, i Ana Patricia Botín Sanz de Sautuola O’Shea, presidenta del Santander, supera amb escreix els 7 milions anuals. No són pas els sous directius més elevats. Ara bé, el sou mitjà a Espanya és de només 22.793 euros. Això és 48 euros menys del que es cobrava, de mitjana, l’any 2016. Si considerem la remuneració global dels executius de les empreses de l’Ibex 35 en relació a les retribucions mitjanes dels treballadors d’aquestes empreses, arribem a conclusions molt semblants. Basant-nos en un estudi lustral de Comissions Obreres, el sou mitjà dels primers directius de les grans empreses espanyoles és de 5,5 milions d’euros, mentre que la retribució mitjana d’aquests treballadors és de 34.475 euros anuals. La relació salarial, abismal, és de 160 vegades a favor dels directius. I la diferència, amb el temps, no fa res més que eixamplar-se. No ens ha d’estranyar que aquesta realitat provoqui fortes tensions i malmeti la necessària cohesió social. Molt pitjor encara quan no hi ha cap relació entre els increments de retribució dels alts càrrecs i l’evolució real de l’empresa. I aquí cal recordar a CatalunyaCaixa i Bankia, entitats financeres rescatades amb fons públics que oferien elevades remuneracions i emoluments als seus directius.

A la banda baixa de les rendes del treball, el salari mínim actual és de només 753 euros mensuals. L’ajust de la correcció, fins ara, ha recaigut especialment en les rendes salarials mitjanes i baixes. Altres costos, com els d’energia i subministrament, de provisió oligopòlica i sense competència real, incrementen. Les condicions de treball pel comú dels mortals, però, empitjora any rere any. La part més feble de la societat ha carregat amb els costos de la crisi i les desigualtats socials han augmentat. Aquesta tendència és molt negativa tant en termes de cohesió social com d’eficiència econòmica. La relació entre el 20% de la població més rica i el 20% de la població més pobra és de 3,7 vegades a Finlàndia, 4 a Suècia i 4,3 a Dinamarca. A Alemanya és de 5, però a Espanya és molt superior. Espanya és el tercer país més desigual de la zona euro després de Grècia i Portugal. En el nostre entorn europeu, podem triar entre ser rics i cohesionats socialment (països nòrdics) o pobres i amb immenses diferències socials (Espanya i països mediterranis). Per contribuir al necessari equilibri social sense danyar l’ocupació, tan necessària a les nostres latituds, es podria considerar establir un salari màxim. Un salari legal màxim, que sigui múltiple del sou mitjà, és una mesura fàcil i ràpida d’aplicar. No seria raonable?

via Salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

Monopolis estatals | Jordi Franch Parella Weblog

La competència, això és, el procés de rivalitat per aconseguir els objectius, és una qualitat institucional necessària per al progrés i la llibertat d’una societat oberta i pròspera. Els seus principals enemics són els monopolis legals que detenten una posició de privilegi, no pas per mèrits propis, sinó pel suport del govern. El tracte de favor atorgat al monopoli és mútuament beneficiós per ambdues parts. Per part del grup social o empresa monopolista, la manca de competència significa l’obtenció de beneficis extraordinaris. Per part del govern, significa la compra de lleialtats (i vots) o la possibilitat d’accedir a una part de les rendes extraordinàries que acapararà el monopolista (participació en els consells d’administració). Naturalment, la part perdedora és el conjunt de la societat, ignorant i no conscient de la situació, desorganitzada i sense veu, que acaba suportant els majors costos. De monopolis legals n’han existit a totes les èpoques i nacions, encara que amb diferències notables. Espanya, gràcies a l’habilitat i astúcia dels Reis Catòlics en la política matrimonial dels seus fills, va aconseguir un imperi notable. Amb la suma dels territoris americans, després de l’arribada de Cristòfor Colom al nou món, un imperi mundial on mai no es ponia el sol. Les bases econòmiques, però, sempre varen ser molt febles. A diferència de l’imperi britànic, els espanyols mai varen ser partidaris de la llibertat comercial. En lloc d’establir un espai de lliure comerç i intercanvi, varen optar per una despietada extracció de rendes en règim de monopoli. La Casa de la Contratación de Indias, situada a Sevilla, va ser creada per centralitzar i controlar tot el comerç i la navegació amb els territoris d’ultramar. Exclosos en quedaven els catalans i aragonesos, valencians i mallorquins. El veto a comerciar amb les colònies duraria fins el 1788 (1765 a les Antilles), quasi tres-cents anys després del descobriment d’Amèrica, quan finalment Carles III decideix autoritzar-lo. La institució que es va utilitzar per adjudicar els indis als diferents conqueridors, per al treball de mines i camps, va ser la encomienda. Les condicions de treball eren duríssimes i, sovint, significava l’esclavitud o abjecta servitud. A les mines de mercuri de Huancavelica, al Perú, altament tòxiques, s’hi obligava a treballar nens en condicions tan infrahumanes que els pares els ferien intencionadament fins a deixar-los invàlids. Preferien tenir un fill invàlid, però viu, que un fill mort. Els missioners i juristes denunciarien els abusos i els excessos comesos.

Aquestes pràctiques monopolistes i desproporcionadament extractives no eren, per altra banda, cap novetat. La Corona obrava arbitràriament, repartint favors a uns i agravis a altres. Un cas representatiu va ser el conflicte entre agricultors i ramaders, agrupats els darrers en el poderós lobby de la Mesta. Els pastors guiaven els ramats de les pastures estiuenques als corrals tancats de l’hivern. La Corona n’obtenia impostos mitjançant el cobrament de peatges en llocs estratègics. També la venda de la llana, centralitzada monopolísticament a Burgos, proporcionava importants ingressos fiscals. Això va fer que els monarques, sempre àvids d’impostos, concedissin a la Mesta privilegis, com el dret de pas o el pasturatge en terrenys comunitaris. Els agricultors, perjudicats per la política dels governants, oferien productivitats baixíssimes. Amb la nefasta intervenció afegida de preus regulats màxims, l’agricultura va deixar de ser rendible i el camp es va despoblar. Castella va aconseguir la preeminència política amb poc temps, però també el declivi va ser ràpid. En el període que comprèn des de la mort de Felip II, el 1598, a la de Carles II, el 1700, es converteix en un país de segona categoria. Part de la plata extreta del nou continent s’hauria d’utilitzar per pagar les importacions de blat, necessàries per alimentar una població que blasma el treball i s’adelita amb l’ociositat. A moltes províncies hispàniques es desconeix, avui dia, no tan sols la revolució industrial, sino també l’agrícola.

I aquest fil històric el podem continuar fins el moment actual, amb l’èxode de moltes empreses que marxen de Catalunya i estableixen la seu social a Madrid, Alacant o Palma. Aquesta situació no s’ha d’interpretar com un afebliment de l’economia catalana. Les fàbriques i els treballadors continuen aquí. Abertis es trasllada. Però els peatges els continuarem pagant a Catalunya. O algú es pensa que es pagaran a Castella o Andalusia? La deslocalització industrial a territoris extremenys, per exemple, vàlida per rellançar la subsidiada economia d’aquest territori, ni s’ha produït ni es preveu. Tampoc s’ha d’interpretar com una pèrdua de recursos fiscals per part de la Generalitat. Les empreses paguen l’impost sobre els beneficis, que recapta íntegrament l’administració central, amb independència de la seva localització. Si es pagava a la hisenda central, es continuarà fent-ho. La hisenda autonòmica només deixarà d’ingressar una part poc important de l’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, per operacions societàries que no es faran en territori català. Aleshores, com s’han d’interpretar aquests moviments? Doncs en clau de regulació privilegiada. Si els nivells de facturació d’una empresa depenen del redactat del BOE, és normal que, davant la situació política actual, traslladi la seu social a la capital de l’imperi. Imperi que es va perdre, ja fa molts anys, precisament per les institucions extractives que concentren el poder en mans d’una elit reduïda que s’apodera, en benefici propi, de les rendes de bona part de la ciutadania. Imperi que es va perdre, ja fa molts anys, per la incapacitat de construir institucions inclusives que permetessin la participació de totes les persones i empreses en les activitats econòmiques i polítiques, tot promovent el talent, la creativitat i l’esperit emprenedor de la societat. Convé recordar-ho.

Via: Monopolis estatals | Jordi Franch Parella Weblog

Es pot abaratir la factura de la llum? | Jordi Franch Parella Weblog

Coincideix el fred rigorós de l’hivern amb el preu més elevat de la factura de la llum. Conèixer el total que paguem és fàcil. Només cal mirar el càrrec bancari. Ara bé, comprendre els detalls de la factura elèctrica, en un mercat oligopolístic tan profundament regulat per l’Estat i mancat de competència real, és força més difícil. D’entrada, la factura ens desglossa un component fixe (la potència contractada) i un component variable (l’energia consumida). S’hi afegeix el lloguer de l’equip, ara digital per tenir el consum controlat en tot moment i enriquir la contaminació electromagnètica, i un impost sobre l’electricitat. Si abans el preu pagat pel consum d’electricitat es calculava en subhastes trimestrals, ara ja no. El preu del quilowatt hora es calcula cada dia de la setmana i cada hora del dia. Així, en els moments de més demanda, entre les 20 i 22 hores del vespre, s’arriben a pagar preus majoristes del megawatt hora superiors als 90 euros, quan a Alemanya la mitjana és de només 50 euros (el 44% més barat!).

Sobre la suma total dels anteriors conceptes s’hi aplica l’IVA del 21%. Aplicar l’IVA sobre l’impost de l’electricitat és aplicar un impost sobre un altre impost, quelcom de legitimitat, com a mínim, dubtosa. I pagar el tipus més elevat d’IVA en un consum bàsic com la llum és profundament antisocial. Bèlgica o Luxemburg, per exemple, apliquen un IVA de només el 6%. Dins el conjunt de la UE, Espanya figura amb el preu final de l’energia més cara, després de Dinamarca i Alemanya. Si excloem impostos, continua sent el país més car després d’Irlanda i Xipre, dues illes que per motius de geografia física tenen importants dificultats comparatives en la generació d’energia.

En el sistema elèctric espanyol, tan profundament intervingut pel govern, els costos de producció d’energia només representen el 35% de la factura final, mentre que el 25% són impostos (IVA i l’impost d’electricitat), i el 40% restant són els anomenats peatges o costos regulats derivats de decisions polítiques (primes a les renovables, dèficit de tarifa, subvencions, distribució per la xarxa elèctrica estatal…)

Els elevats preus de la llum a Espanya acaben perjudicant les finances de les famílies i també la competitivitat empresarial. Sent els costos energètics una part rellevant dels costos totals de la indústria, el sector que més necessitem per generar llocs de treball estables i de qualitat, aquesta situació suposa un llast afegit a la competitivitat empresarial i la recuperació econòmica. Resulta curiós que a la Gran Bretanya, no precisament el paradís del sol, es puguin comprar plaques fotovoltaiques a Ikea per autoconsum domèstic. En canvi, a Espanya, això no està permès. Com és possible que en el país del sol es penalitzi l’autoconsum d’energia solar, quan així s’abaratiria la factura elèctrica? Necessitem urgentment liberalitzar l’economia espanyola, en general, i el sector elèctric, en particular, obrint-lo a la competència.

França, gràcies a 58 centrals nuclears i mitjançant una empresa pública com Electricité de France, disposa d’una de les electricitats més barates i fiables d’Europa. Per què no tenim accés a l’electricitat francesa? Ho justifiquen motius tècnics o bé polítics? Si en el Tractat dels Pirineus (1659), signat per Lluís XIV de França i Felip IV de Castella, s’hagués cedit a França tota la Catalunya Sud, com es va fer amb el comtat del Rosselló i part de la Cerdanya, ara tindríem altres problemes, però no el de la factura de la llum. Cal despenalitzar l’autoconsum i permetre la instal·lació de plaques solars. Les energies renovables, eòlica i solar, ara són barates. Per què el govern de Zapatero les va subvencionar el 2008, quan eren cares, i en canvi ara que són barates ho prohibeix? Tot plegat fa esgarrifar, molt més que les esgarrifances que provoca el fred hivernal.

Hi ha serveis que haurien d’estar a l’abast de tothom. L’electricitat i l’aigua són alguns d’ells. En comerç, fer negoci és lícit; però enriquir-se a costa de la necessitat ja rep un altre nom. Les desigualtats augmenten i la població es veu obligada a pagar els sous desproporcionats d’uns directius de les elèctriques que sovint compten amb el mèrit previ d’haver exercit algun alt càrrec polític com haver estat membre del govern. I pensem que això no hauria d’existir ni estar acceptat en un ordre democràtic que pretén la justícia i la igualtat d’oportunitats per a tothom.

Via: Es pot abaratir la factura de la llum? | Jordi Franch Parella Weblog

Cara i creu del rebut de la llum a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

560c01f10ce0e

És ben sabut i no prou debatut que suportem una de les factures elèctriques més cares d’Europa. Això incideix de manera negativa tant en el pressupost familiar com en les empreses i l’estructura productiva, que veuen reduïda la seva competitivitat. La producció i distribució d’electricitat no està liberalitzada a Espanya. No hi trobem lliure competència empresarial ni absència de barreres d’entrada, sinó un oligopoli regulat per l’Estat. Cinc empreses elèctriques dominen el mercat (Endesa, Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Viesgo i EDP). Les relacions de connivència entre el regulador i els regulats són clarament visibles amb el mecanisme de portes giratòries, i alguns polítics gaudeixen de retirs daurats en els seus consells d’administració. Les normes de funcionament del sector estan molt lluny de les del lliure mercat. Es tracta d’un mercat profundament intervingut per l’Estat. Cal recordar que el febrer de 2006 l’elèctrica alemanya E.ON va millorar les condicions de l’opa anterior de Gas Natural sobre Endesa, oferint 27,5 euros per acció,  però que el govern de Rodríguez Zapatero ho va vetar. És això un mercat lliure o un mercat intervingut? És un exemple de llibertat empresarial o d’imposició governamental? Dies més tard, en un luxós resort de les Balears, Rodríguez Zapatero es trobava amb el seu homòleg italià, Romano Prodi, i intercanviaven cromos. L’elèctrica Enel entrava en l’accionariat d’Endesa, a canvi que l’espanyola Abertis feia el mateix amb la italiana Autostrade.

Donat que hi ha una correlació directa entre el consum d’energia i l’evolució de l’economia, des del 2007 es produeix una caiguda important del consum per la profunda crisi econòmica del país.

1

Malgrat això, els ingressos de les elèctriques han incrementat. De mitjana, entre 2007 i 2015 el consum ha disminuït l’1,5% anual, però el negoci de les elèctriques ha augmentat el 2,7% anual, en un context en què els preus del petroli i del gas van caure als nivells mínims de la dècada. L’encariment del rebut de la llum, des del 2008, és del 52%, el doble que a la UE, i s’explica en bona part pels impostos i recàrrecs públics (cost del dèficit de tarifa, primes a les renovables i ajudes a la mineria del carbó). Pel que fa a beneficis, i comparant els resultats de les cinc elèctriques amb els de les pimes catalanes en el període 2003-2014, s’observa una gran diferència: el Benefici Net sobre Vendes de les elèctriques és del 16,8% de mitjana, enfront només del 2,4% a les pimes. És a dir, gairebé 7 vegades superior. Mentre els representants de la petita i mitjana empresa, la veritable columna vertebral de l’economia, reivindiquen una reforma en profunditat del mercat elèctric, els privilegis d’operar en un entorn protegit continuen assegurant copiosos beneficis a les empreses oligopolistes.

Les empreses que cotitzen a les quatre borses espanyoles (incloses en el Sistema d’Interconnexió Borsària Espanyola)obtenen uns resultats gens menyspreables durant els anys 2014 i 2015. Però, en aquest nivell, també les grans elèctriques obtenen un rendiment clarament superior a les empreses cotitzades. De fet, el rati beneficinet sobre xifra de negocis de les empreses elèctriques duplica el de les cotitzades al 2014 i el triplica al 2015.

2

Aquesta exuberància irracional de les elèctriques contrasta amb l’empobriment d’una part creixent de la població que no arriba a poder pagar la factura de la llum. Una d’elles era l’anciana de 81 anys, morta en un incendi al seu domicili de Reus, que s’il·luminava amb les espelmes que haurien cremat el matalàs on dormia. La víctima es trobava en situació de pobresa energètica i feia dos mesos que tenia tallat el subministrament de llum.

Si anem a les webs de les elèctriques, en l’apartat de responsabilitat social i compromisos ètics, hi trobarem la “qualitat digital”. Això inclou la instal·lació dels nous contadors elèctrics de telegestió, que controlen online el nostre consum elèctric les 24 hores del dia, mitjançant radiacions electromagnètiques i injecció d’altes freqüències a la xarxa, amb tots els riscos per la nostra salut. També hi llegim la col·laboració de les elèctriques amb les institucions públiques i organismes reguladors. En el cas esmentat, l’ajuntament de Reus ha afirmat que l’elèctrica no va notificar als serveis socials de l’ajuntament el tall de llum. Per la seva part, l’elèctrica acusa també el consistori de manca de comunicació. I enmig de les acusacions creuades, la llei de pobresa energètica 24/2015 de la Generalitat, aprovada per unanimitat, no es compleix. I és que l’ètica dels poderosos passa per sobre de la vida dels febles. Avui a Reus, i demà ves a saber on.

Via: Cara i creu del rebut de la llum a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

Menys serveis públics i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Després de quasi un any sense govern central, amb un balanç econòmic més que acceptable, la nova legislatura de Rajoy ja té govern constituït. Un dels primers problemes a tractar serà l’excessiu dèficit públic d’Espanya. L’objectiu acordat és el 4,6% del PIB aquest any i el 3,1% l’any vinent. Els permanents incompliments, fiscalitzats de prop per la UE, obliguen a la reducció de la despesa pública o/i augments d’impostos. I la confirmació del ministre Montoro, en la cartera d’Hisenda, no augura res de bo. L’historial dels quatre darrers anys és una sucessió d’increments impositius, incompliment sistemàtic del dèficit, acumulació de deute públic i eliminació de competència fiscal entre administracions territorials. És previsible que continuï centrifugant el pes dels ajustos fiscals a les autonomies i ajuntaments, que continuaran amb l’asfíxia econòmica permanent.

Malgrat tenir les obligacions de provisionar els serveis més importants del malparat Estat de Benestar, com sanitat, educació i serveis socials, la Generalitat té poca capacitat fiscal. Les seves possibilitats de recaptació són limitades. Per una banda, l’administració central imposa un objectiu de dèficit molt ambiciós, que obliga a fer ajustaments via retallades. Això, malgrat decennis d’espoliació fiscal, que priva la Generalitat d’un 8% del PIB català, sistemàticament, any rere any. L’administració central també sol titllar d’inconstitucionals o invasores de competències estatals els impostos creats per la Generalitat. Els esforços de consolidació fiscal s’haurien de compartir entre les administracions de manera justa, tenint en compte els serveis que presten. Però no és així.

Per la banda dels ingressos de la Hisenda Pública, també és previsible un imminent increment dels impostos. Una línia interessant d’argumentar-lo -però falsa- és la següent. El desequilibri pressupostari espanyol equival al 5% del PIB. Al mateix temps, els països de la UE recapten, de mitjana, el 5% més del PIB que Espanya. Voilà, l’únic que s’ha de fer és situar-nos al mateix nivell que Europa en pressió fiscal… i dèficit públic finiquitat! Aquest argument, com dic, té trampa. En primer lloc, pressuposa que la renda per càpita és la mateixa aquí que a Dinamarca. I no és així. No és el mateix pagar un 45% d’una renda mensual de 1.000 euros que el 50% d’una renda de 2.000 euros. En el primer cas obtenim una renda disponible, després d’impostos, de només 550 euros. En el segon cas, en canvi, és de 1.000 euros, gairebé el doble. En segon lloc, dels 5 punts del PIB que recapta la UE més que Espanya, només 0,4 corresponen a ingressos societaris. La resta recau sobre el consum –2 punts- i els salaris -2,6 punts-. Per tant, els majors impostos no recauran sobre les empreses ni les grans fortunes, sinó sobre la classe mitjana i baixa. Més IVA, més IRPF i més cotitzacions socials a pagar. Les empreses, per la seva banda, també paguen més en forma d’anticips i pagaments a compte. Per tant, el futur imminent que ens espera és de més retallades en els serveis públics i de nous increments en els impostos a pagar.

Via: Menys serveis públics i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog