Tag Archives: SANTA ALIANÇA

Es pot abaratir la factura de la llum? | Jordi Franch Parella Weblog

Coincideix el fred rigorós de l’hivern amb el preu més elevat de la factura de la llum. Conèixer el total que paguem és fàcil. Només cal mirar el càrrec bancari. Ara bé, comprendre els detalls de la factura elèctrica, en un mercat oligopolístic tan profundament regulat per l’Estat i mancat de competència real, és força més difícil. D’entrada, la factura ens desglossa un component fixe (la potència contractada) i un component variable (l’energia consumida). S’hi afegeix el lloguer de l’equip, ara digital per tenir el consum controlat en tot moment i enriquir la contaminació electromagnètica, i un impost sobre l’electricitat. Si abans el preu pagat pel consum d’electricitat es calculava en subhastes trimestrals, ara ja no. El preu del quilowatt hora es calcula cada dia de la setmana i cada hora del dia. Així, en els moments de més demanda, entre les 20 i 22 hores del vespre, s’arriben a pagar preus majoristes del megawatt hora superiors als 90 euros, quan a Alemanya la mitjana és de només 50 euros (el 44% més barat!).

Sobre la suma total dels anteriors conceptes s’hi aplica l’IVA del 21%. Aplicar l’IVA sobre l’impost de l’electricitat és aplicar un impost sobre un altre impost, quelcom de legitimitat, com a mínim, dubtosa. I pagar el tipus més elevat d’IVA en un consum bàsic com la llum és profundament antisocial. Bèlgica o Luxemburg, per exemple, apliquen un IVA de només el 6%. Dins el conjunt de la UE, Espanya figura amb el preu final de l’energia més cara, després de Dinamarca i Alemanya. Si excloem impostos, continua sent el país més car després d’Irlanda i Xipre, dues illes que per motius de geografia física tenen importants dificultats comparatives en la generació d’energia.

En el sistema elèctric espanyol, tan profundament intervingut pel govern, els costos de producció d’energia només representen el 35% de la factura final, mentre que el 25% són impostos (IVA i l’impost d’electricitat), i el 40% restant són els anomenats peatges o costos regulats derivats de decisions polítiques (primes a les renovables, dèficit de tarifa, subvencions, distribució per la xarxa elèctrica estatal…)

Els elevats preus de la llum a Espanya acaben perjudicant les finances de les famílies i també la competitivitat empresarial. Sent els costos energètics una part rellevant dels costos totals de la indústria, el sector que més necessitem per generar llocs de treball estables i de qualitat, aquesta situació suposa un llast afegit a la competitivitat empresarial i la recuperació econòmica. Resulta curiós que a la Gran Bretanya, no precisament el paradís del sol, es puguin comprar plaques fotovoltaiques a Ikea per autoconsum domèstic. En canvi, a Espanya, això no està permès. Com és possible que en el país del sol es penalitzi l’autoconsum d’energia solar, quan així s’abaratiria la factura elèctrica? Necessitem urgentment liberalitzar l’economia espanyola, en general, i el sector elèctric, en particular, obrint-lo a la competència.

França, gràcies a 58 centrals nuclears i mitjançant una empresa pública com Electricité de France, disposa d’una de les electricitats més barates i fiables d’Europa. Per què no tenim accés a l’electricitat francesa? Ho justifiquen motius tècnics o bé polítics? Si en el Tractat dels Pirineus (1659), signat per Lluís XIV de França i Felip IV de Castella, s’hagués cedit a França tota la Catalunya Sud, com es va fer amb el comtat del Rosselló i part de la Cerdanya, ara tindríem altres problemes, però no el de la factura de la llum. Cal despenalitzar l’autoconsum i permetre la instal·lació de plaques solars. Les energies renovables, eòlica i solar, ara són barates. Per què el govern de Zapatero les va subvencionar el 2008, quan eren cares, i en canvi ara que són barates ho prohibeix? Tot plegat fa esgarrifar, molt més que les esgarrifances que provoca el fred hivernal.

Hi ha serveis que haurien d’estar a l’abast de tothom. L’electricitat i l’aigua són alguns d’ells. En comerç, fer negoci és lícit; però enriquir-se a costa de la necessitat ja rep un altre nom. Les desigualtats augmenten i la població es veu obligada a pagar els sous desproporcionats d’uns directius de les elèctriques que sovint compten amb el mèrit previ d’haver exercit algun alt càrrec polític com haver estat membre del govern. I pensem que això no hauria d’existir ni estar acceptat en un ordre democràtic que pretén la justícia i la igualtat d’oportunitats per a tothom.

Via: Es pot abaratir la factura de la llum? | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

Cara i creu del rebut de la llum a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

560c01f10ce0e

És ben sabut i no prou debatut que suportem una de les factures elèctriques més cares d’Europa. Això incideix de manera negativa tant en el pressupost familiar com en les empreses i l’estructura productiva, que veuen reduïda la seva competitivitat. La producció i distribució d’electricitat no està liberalitzada a Espanya. No hi trobem lliure competència empresarial ni absència de barreres d’entrada, sinó un oligopoli regulat per l’Estat. Cinc empreses elèctriques dominen el mercat (Endesa, Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Viesgo i EDP). Les relacions de connivència entre el regulador i els regulats són clarament visibles amb el mecanisme de portes giratòries, i alguns polítics gaudeixen de retirs daurats en els seus consells d’administració. Les normes de funcionament del sector estan molt lluny de les del lliure mercat. Es tracta d’un mercat profundament intervingut per l’Estat. Cal recordar que el febrer de 2006 l’elèctrica alemanya E.ON va millorar les condicions de l’opa anterior de Gas Natural sobre Endesa, oferint 27,5 euros per acció,  però que el govern de Rodríguez Zapatero ho va vetar. És això un mercat lliure o un mercat intervingut? És un exemple de llibertat empresarial o d’imposició governamental? Dies més tard, en un luxós resort de les Balears, Rodríguez Zapatero es trobava amb el seu homòleg italià, Romano Prodi, i intercanviaven cromos. L’elèctrica Enel entrava en l’accionariat d’Endesa, a canvi que l’espanyola Abertis feia el mateix amb la italiana Autostrade.

Donat que hi ha una correlació directa entre el consum d’energia i l’evolució de l’economia, des del 2007 es produeix una caiguda important del consum per la profunda crisi econòmica del país.

1

Malgrat això, els ingressos de les elèctriques han incrementat. De mitjana, entre 2007 i 2015 el consum ha disminuït l’1,5% anual, però el negoci de les elèctriques ha augmentat el 2,7% anual, en un context en què els preus del petroli i del gas van caure als nivells mínims de la dècada. L’encariment del rebut de la llum, des del 2008, és del 52%, el doble que a la UE, i s’explica en bona part pels impostos i recàrrecs públics (cost del dèficit de tarifa, primes a les renovables i ajudes a la mineria del carbó). Pel que fa a beneficis, i comparant els resultats de les cinc elèctriques amb els de les pimes catalanes en el període 2003-2014, s’observa una gran diferència: el Benefici Net sobre Vendes de les elèctriques és del 16,8% de mitjana, enfront només del 2,4% a les pimes. És a dir, gairebé 7 vegades superior. Mentre els representants de la petita i mitjana empresa, la veritable columna vertebral de l’economia, reivindiquen una reforma en profunditat del mercat elèctric, els privilegis d’operar en un entorn protegit continuen assegurant copiosos beneficis a les empreses oligopolistes.

Les empreses que cotitzen a les quatre borses espanyoles (incloses en el Sistema d’Interconnexió Borsària Espanyola)obtenen uns resultats gens menyspreables durant els anys 2014 i 2015. Però, en aquest nivell, també les grans elèctriques obtenen un rendiment clarament superior a les empreses cotitzades. De fet, el rati beneficinet sobre xifra de negocis de les empreses elèctriques duplica el de les cotitzades al 2014 i el triplica al 2015.

2

Aquesta exuberància irracional de les elèctriques contrasta amb l’empobriment d’una part creixent de la població que no arriba a poder pagar la factura de la llum. Una d’elles era l’anciana de 81 anys, morta en un incendi al seu domicili de Reus, que s’il·luminava amb les espelmes que haurien cremat el matalàs on dormia. La víctima es trobava en situació de pobresa energètica i feia dos mesos que tenia tallat el subministrament de llum.

Si anem a les webs de les elèctriques, en l’apartat de responsabilitat social i compromisos ètics, hi trobarem la “qualitat digital”. Això inclou la instal·lació dels nous contadors elèctrics de telegestió, que controlen online el nostre consum elèctric les 24 hores del dia, mitjançant radiacions electromagnètiques i injecció d’altes freqüències a la xarxa, amb tots els riscos per la nostra salut. També hi llegim la col·laboració de les elèctriques amb les institucions públiques i organismes reguladors. En el cas esmentat, l’ajuntament de Reus ha afirmat que l’elèctrica no va notificar als serveis socials de l’ajuntament el tall de llum. Per la seva part, l’elèctrica acusa també el consistori de manca de comunicació. I enmig de les acusacions creuades, la llei de pobresa energètica 24/2015 de la Generalitat, aprovada per unanimitat, no es compleix. I és que l’ètica dels poderosos passa per sobre de la vida dels febles. Avui a Reus, i demà ves a saber on.

Via: Cara i creu del rebut de la llum a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

Menys serveis públics i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Després de quasi un any sense govern central, amb un balanç econòmic més que acceptable, la nova legislatura de Rajoy ja té govern constituït. Un dels primers problemes a tractar serà l’excessiu dèficit públic d’Espanya. L’objectiu acordat és el 4,6% del PIB aquest any i el 3,1% l’any vinent. Els permanents incompliments, fiscalitzats de prop per la UE, obliguen a la reducció de la despesa pública o/i augments d’impostos. I la confirmació del ministre Montoro, en la cartera d’Hisenda, no augura res de bo. L’historial dels quatre darrers anys és una sucessió d’increments impositius, incompliment sistemàtic del dèficit, acumulació de deute públic i eliminació de competència fiscal entre administracions territorials. És previsible que continuï centrifugant el pes dels ajustos fiscals a les autonomies i ajuntaments, que continuaran amb l’asfíxia econòmica permanent.

Malgrat tenir les obligacions de provisionar els serveis més importants del malparat Estat de Benestar, com sanitat, educació i serveis socials, la Generalitat té poca capacitat fiscal. Les seves possibilitats de recaptació són limitades. Per una banda, l’administració central imposa un objectiu de dèficit molt ambiciós, que obliga a fer ajustaments via retallades. Això, malgrat decennis d’espoliació fiscal, que priva la Generalitat d’un 8% del PIB català, sistemàticament, any rere any. L’administració central també sol titllar d’inconstitucionals o invasores de competències estatals els impostos creats per la Generalitat. Els esforços de consolidació fiscal s’haurien de compartir entre les administracions de manera justa, tenint en compte els serveis que presten. Però no és així.

Per la banda dels ingressos de la Hisenda Pública, també és previsible un imminent increment dels impostos. Una línia interessant d’argumentar-lo -però falsa- és la següent. El desequilibri pressupostari espanyol equival al 5% del PIB. Al mateix temps, els països de la UE recapten, de mitjana, el 5% més del PIB que Espanya. Voilà, l’únic que s’ha de fer és situar-nos al mateix nivell que Europa en pressió fiscal… i dèficit públic finiquitat! Aquest argument, com dic, té trampa. En primer lloc, pressuposa que la renda per càpita és la mateixa aquí que a Dinamarca. I no és així. No és el mateix pagar un 45% d’una renda mensual de 1.000 euros que el 50% d’una renda de 2.000 euros. En el primer cas obtenim una renda disponible, després d’impostos, de només 550 euros. En el segon cas, en canvi, és de 1.000 euros, gairebé el doble. En segon lloc, dels 5 punts del PIB que recapta la UE més que Espanya, només 0,4 corresponen a ingressos societaris. La resta recau sobre el consum –2 punts- i els salaris -2,6 punts-. Per tant, els majors impostos no recauran sobre les empreses ni les grans fortunes, sinó sobre la classe mitjana i baixa. Més IVA, més IRPF i més cotitzacions socials a pagar. Les empreses, per la seva banda, també paguen més en forma d’anticips i pagaments a compte. Per tant, el futur imminent que ens espera és de més retallades en els serveis públics i de nous increments en els impostos a pagar.

Via: Menys serveis públics i més impostos | Jordi Franch Parella Weblog

La importància dels incentius | Jordi Franch Parella Weblog

14725636_1098409376921252_2845157196191647494_n

Com és costum per aquestes dates, s’han anunciat aquesta setmana els guanyadors de l’incorrectament anomenat Premi Nobel d’Economia. En realitat, en el testament d’Alfred Nobel només queden instituïts cinc premis: els de física, química, medicina, literatura i de la pau (aquest darrer concedit pel parlament noruec). El premi de ciències econòmiques, concedit pel Banc Central de Suècia, no és un guardó original i està sotmès a crítiques importants. Quan encara cuegen els devastadors efectes d’una crisi financera, alimentada per les polítiques monetàries expansives dels principals bancs emissors, ¿quin economista que vulgui passar a la posteritat guanyant el Nobel s’atrevirà a criticar-les? ¿No és molt més fàcil i còmode postular-se com assessor del Banc Central i desviar les conseqüències negatives de mantenir llargament els tipus d’interès artificialment baixos a altres agents econòmics? Com encertadament va indicar el vicepresident del govern català, el Dr. Oriol Junqueras i Vies, en la conferència inaugural del curs d’ADE a la FUB, mai havíem conviscut amb tanta creació d’oferta monetària. No hi ha precedents històrics d’una creació de diners tan accelerada (80.000 milions d’euros mensuals a l’eurozona) o, el que és el mateix, de tipus d’interès tan baixos. Directament relacionat amb aquest fenomen, l’eclosió descontrolada del deute públic a nivell mundial tampoc té precedents. El trasllat intergeneracional de la càrrega del deute a les generacions venidores no només hipoteca el seu futur, sinó que planteja un greu problema moral i econòmic.

En qualsevol cas, el Nobel d’Economia l’han guanyat Oliver Hart i Bengt Holmström, dos nord-americans d’origen britànic i finès respectivament, per l’estudi de la teoria dels contractes i els incentius. L’economia de lliure mercat es basa en dues institucions fonamentals: la propietat privada i els contractes. La primera implica el control sobre l’ús donat als recursos escassos i la seva transmissió. La segona fa referència al compliment dels acords pactats voluntàriament i sense mediar engany o violència. Al respecte, és legítim traspassar el nostre deute a les generacions que encara no han nascut? Per què la representació dels polítics s’escapa de la vinculació contractual? Què en queda de l’anomenat contracte social? Els professors premiats han estudiat com millorar l’eficiència dels contractes per tal que les dues parts hi guanyin. Es tracta de generar un procés win-win sense perdedors. No és eficient ni just, per exemple, el mecanisme de portes giratòries en contractes entre l’Estat i empreses parasitàries, o el rescat automàtic de les entitats financeres. Els incentius en aquests casos (moral hazard) són perversos. Si un directiu financer sap que s’apropiarà privadament dels guanys obtinguts, però que pot traspassar a la societat les pèrdues obtingudes, els incentius conviden poc a una gestió prudent. Tampoc és eficient ni just que els directius d’una empresa persegueixin objectius contraris als dels accionistes i propietaris. En canvi, sí ho són alguns copagaments o una assegurança on la companyia no reintegra el 100% del valor del cotxe robat o de l’immoble incendiat. El paper dels incentius torna a ser crucial i, establerts correctament, permeten assegurar que l’usuari dels serveis públics en farà un ús adequat i que el beneficiari d’una pòlissa tindrà cura de la seva propietat. També la privatització (o no) dels serveis públics depèn dels incentius. La privatització dels serveis penitenciaris, per exemple, pot ser adequada per reduir costos, però a canvi d’empitjorar la qualitat del servei. Altres contractes intergeneracionals forçats per l’Estat, com les prestacions de jubilació, entre la població ocupada i els pensionistes actuals, necessiten una urgent reestructuració. Abans que l’envelliment poblacional i la davallada de la natalitat ens condemnin en la vellesa a la marginalitat i a la pura lluita per la subsistència, els governs han de permetre que cadascú gestioni les pròpìes cotitzacions socials de la manera que estimi més oportuna.

També és impossible que un contracte reguli totes les contingències futures que es poden presentar. Cal, per tant, tenir unes regles generals que precisin quins són els drets i els deures de cada part. I aquí, tornant a la conclusió de la conferència d’Oriol Junqueras a la FUB, que va utilitzar una contundent cita bíblica i evangèlica, el paper de la religió no és pas irrellevant, sinó tot el contrari.

Via: La importància dels incentius | Jordi Franch Parella Weblog

Nepotisme | Jordi Franch Parella Weblog

Nepotisme | Jordi Franch Parella Weblog
Tothom recorda que Espanya, amb el sistema financer més sòlid del món (Rodríguez Zapatero dixit), va haver de ser rescatada l’any 2012. Algunes caixes d’estalvi, amb participació destacada de Caja Madrid i Caixa Catalunya, convertides en el pati particular dels partits polítics, PP i PSC respectivament, varen requerir un rescat bancari a la Unió Europea de fins a 100.000 milions d’euros, “un préstec en condicions molt favorables” en paraules del ministre Luis de Guindos. El govern havia assegurat que el rescat bancari no costaria ni un euro als contribuents, però al final la factura s’estima en més de 53.500 milions. Ens van dir que les caixes eren massa grans com per fer fallida. No és cert: hi havia una alternativa. La d’exigir responsabilitat patrimonial a tots els creditors excepte els dipositants amb saldos inferiors a 100.000 euros per entitat, a canvi de la conversió de part dels seus crèdits en capital de les entitats. D’aquesta manera, les caixes s’haurien recapitalitzat igualment, però no a costa del contribuent, sinó a costa dels seus creditors. De fet, aquesta proposta s’ha adoptat pel conjunt de l’eurozona a partir del 2016 en el nou mecanisme de resolució d’entitats financeres fallides. El Govern espanyol, però, va optar el 2012 per la via fàcil de carregar el forat de les caixes sobre el conjunt dels espanyols. I, com era d’esperar, el perjudici derivat és massa evident com per seguir ocultant-ho.

El Banc d’Espanya ha publicat una nota informativa sobre l’estat actual de les ajudes públiques al sistema financer espanyol. La conclusió és que del total transferit a les caixes a costa dels contribuents, només s’han recuperat de moment 2.700 milions d’euros, és a dir, poc més del 5% del total. Les pèrdues superen els 2.000 euros per família espanyola. Aquest espoli polític perverteix les regles de joc del capitalisme, on la lògica subjacent no consisteix en socialitzar pèrdues i privatitzar guanys, sinó en privatitzar tant les pèrdues com els guanys. Van ser els polítics espanyols qui van destrossar financerament les caixes d’estalvis amb la bombolla immobiliària i financera encoratjada a tot Europa pel BCE. Ells van destrossar el sistema financer i ells ens han carregat la factura. Una barrabassada que de ben segur intentaran amagar sota la propaganda que la seva decidida actuació ha contribuït a salvar el país d’una crisi financera molt més gran. En realitat, però, només ha servit per hipotecar-nos més, carregant les pèrdues a tots els contribuents. Aquest és el modus operandi habitual de la casta extractiva: espoli i engany a la ciutadania.

Només en circumstàncies excepcionals, la pressió pública de la ciutadania pot aturar aquest procés. Un exemple és el frustrat intent del govern de nomenar l’ex-ministre José Manuel Soria, cessat per l’escàndol dels Papers de Panamà, al càrrec de director executiu del Banc Mundial. Algú es pot creure que l’elecció d’un exministre com a candidat al Banc Mundial no respon a un procés descarat d’amiguisme i nepotisme elaborat arbitràriament pel propi govern i el mateix exministre? Evidentment que no. Rajoy i Guindos van assignar a Soria una canongia al capdavant d’una burocràcia internacional totalment prescindible que es paga en part amb els nostres impostos. La ciutadania, però, va posar el crit en el cel, i això va ser efectiu per frenar el seu nomenament. Ara bé, per a què aquest contrapès als abusos del poder siguin efectius, cal una ciutadania informada, crítica i activa. Una ciutadania que no toleri la corrupció ni accepti la manipulació sistemàtica dels mitjans de comunicació del règim. I no estic segur que aquest sigui l’esperit de la ciutadania espanyola; una ciutadania que, en general, tolera bé infinits casos de corrupció, però no que un empresari exitós creï Zara des de zero. Una ciutadania que es deixa conduir mansament en ramats i mostra grans dosis de connivència i seguidisme pels seus líders. I una ciutadania que, en general, en té prou amb dosis regulars i elevades de futbol i teleporqueria, la moderna reedició del panem et circenses. I és que, com deia Aldous Huxley, una democràcia es pot convertir en una perfecta dictadura, sense presó i sense murs, on els presos no voldrien ni escapar. Seria un sistema d’esclavitud, on gràcies a l’entreteniment, els esclaus estimarien la servitud.

Via: Nepotisme / Nepotismo | Jordi Franch Parella Weblog

El cost de l’energia elèctrica a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

juny 7, 2016 Jordi Franch Parella

precios34

Espanya és territori de monopolis i de manca de competència, de privilegis i desigualtats socials institucionalitzades. En el cas de l’energia elèctrica, el monopoli es diu Fecsa-Endesa. Els privilegis atorgats pel govern a aquesta empresa privada (qui s’asseu al Consell d’Administració a canvi de dietes milionàries?) suposa tenir una electricitat cara, molt cara, massa cara.

Quantifiquem-ho i fixem-nos en qui suporta el cost més elevat:

1) Consumidors domèstics: consum anual entre 2,5 i 5 megawatts hora (Mwh).

La cinquena més cara de la Unió Europea (superior a la mitjana de la UE i de l’eurozona).

2) Clients comercials: consum anual inferior als 15 Mwh.

La onzena més cara de la Unió Europea (inferior a la mitjana de la UE i de l’eurozona).

3) Consumidors industrials pimes: consum anual inferior als 20 Mwh.

La més cara de la Unió Europea (250 euros el Mwh sense impostos o més de 300 euros el Mwh amb impostos).

Entre el 2008 i el 2015, la tarifa s’ha duplicat (increment del 100%), quan a la UE només ha augmentat el 29%.

4) Consumidors industrials més importants: consum anual entre 20-500 Mwh.

La sisena més cara de la Unió Europea, incloent impostos.

5) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 500-2.000 Mwh.

La novena més cara de la UE (per sota de la mitjana)

6) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 2.000-20.000 Mwh.

La onzena de la UE (per sota de la mitjana)

7) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 20.000-70.000 Mwh.

La dotzena de la UE (per sota de la mitjana)

8) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 70.000-150.000 Mwh.

La catorzena de la UE (per sota de la mitjana)

Conclusions: el monopoli és car per la societat, el monopoli és un destí daurat per polítics jubilats i els costos dels monopolis recauen majoritàriament en els segments de la societat més febles i desafavorits (famílies i pimes).

Via: El cost de l’energia elèctrica a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

Singulars 30-01-2013 – Jordi Molins: Testimoni d’una crisi anunciada

Físic i inversor institucional, Jordi Molins ha treballat per un gran Hedge Fund nord-americà a Londres i a diversos bancs europeus gestionant carteres d’inversions. Entre el 2010 i el 2011 va entrevistar-se amb les màximes autoritats dels sectors polític, econòmic i financer espanyol.

Ens explica perquè ja a finals de 2010 es podia saber amb dades comprovables que la majoria de grans immobiliaries i bona part dels bancs i caixes espanyols estaven en fallida tècnica.
Segons ell, el problema més important al qual s’enfronta l’economia catalana en els propers anys no és l’austeritat, sinó que és el procés de desapalancament bancari i les implicacions que això té sobre el finançament del teixit empresarial català.

Quina Europa volem? | Jordi Franch Parella Weblog


La reconstrucció d’Europa, devastada per dues guerres mundials en el paroxisme estatista del segle XX, ja es preveia difícil. En paraules de Jean Monnet, “Europa es farà a cop de crisis”. I certament que de crisis, gravades en el codi genètic europeu, no en falten. Ara, però, tenim una crisi polièdrica amb múltiples cares (econòmica, social, política, moral…) que es retroalimenten en un entorn de depressió i que pot acabar amb l’esfondrament i el fracàs del projecte europeu: els dubtes sobre l’euro, l’arribada massiva de refugiats, l’estancament econòmic, la no representativitat de les institucions, la desafecció ciutadana, el Grexit, el Brexit, el dèficit democràtic, el creixement dels partits populistes radicals, les amenaces geopolítiques exteriors…

Un abisme separa els ciutadans i el teixit empresarial de les institucions polítiques comunitàries i els acords de les elits governamentals. Pensem, per exemple, en la recent visita de Barack Obama, que s’ha trobat a Hannover amb Angela Merkel, David Cameron, François Hollande i Matteo Renzi. L’objectiu de la seva darrera visita a Europa era impulsar l’acord final del TTIP, un obscur tractat comercial entre els EUA i la UE que, darrera la noble façana del lliure comerç, amaga els interessos sòrdids dels governs i de grans multinacionals. Sota el paraigües protector del comerç, els interessos inconfessables dels lobbies que parasiten l’Estat no dubtaran a rebaixar els estàndards socials i mediambientals. El TTIP, si no s’evita, significarà l’entrada a Europa d’aliments contaminats per transgènics, l’ús de pesticides i additius no autoritzats i considerats il·legals actualment, l’extensió del rentat dels pollastres amb clor o la comercialització de la carn hormonada.

En canvi, un altre exemple completament diferent el tenim a Alimentaria 2016, la fira agroalimentària que s’ha celebrat a Barcelona aquesta setmana i que és un dels certàmens alimentaris més importants d’Europa. Catalunya ha assolit, no sense esforç, un avantatge competitiu en la producció d’aliments a l’incorporar valor afegit en la transformació industrial. En un exemple de superació i èxit, en un territori amb extenses zones àrides, el sector agroalimentari és la primera indústria catalana, constitueix el segon clúster en importància d’aquest sector a Europa, representa el 24% de la indústria espanyola i exporta el 25% de la producció.

PER A LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: Quina Europa volem? | Jordi Franch Parella Weblog

Informe: La pressió del lobby biotecnològic perquè els nous OMG escapin a la regulació – Associació Salut i Agroecologia (ASiA)

La setmana passada publicàvem publicàvem una notícia en què parlàvem breument de les maniobres de lobby que hi ha hagut a la UE per evitar que els productes de les noves tècniques biotecnològiques siguin considerats i regulats com OMG. Un dels signants de la nota de premsa era Corporate Europe Observatory (CEO), una organització que es dedica a estudiar les maniobres de lobby de les grans empreses a la Unió Europea.

Avui volem presentar-vos aquest informe elaborat per CEO, que hem ajudat a traduir, i en què aquest procés de lobby (que ja porta en marxa uns anys) es descriu de forma molt més detallada. A més, es recullen i contrasten les principals argumentacions utilitzades per aquests representants de les empreses biotecnològiques en el seu discurs.

Vols saber més?

Descarrega l’informe de forma gratuïta, i ajudeu-nos a difondre’l.

Via: Informe: La pressió del lobby biotecnològic perquè els nous OMG escapin a la regulació – Associació Salut i Agroecologia (ASiA)

La transició espanyola a la democràcia: “ni modèlica ni immodèlica”

Història! Bloc de Genís Barnosell

En el marc d’una nova revista digital d’accés obert que porta per nom Franquisme & Transició, Pere Ysàs (UAB) fa una ressenya de la bibliografia disponible sobre la Transició espanyola a la democràcia. Crec que cal retenir-ne algunes idees com a aportació interessant a un debat que no s’acaba:

suarezgonzalez“Sobre la presència de la transició en el debat públic es manté la divergència radical entre dues explicacions que, tanmateix, comparteixen bona part de l’argumentació bàsica: la de l’èxit del canvi polític conduït per una part del reformisme franquista, i la que, reforçada i ampliada en els darrers anys, considera la transició com la font de tots o de gairebé tots els mals del nostre passat immediat i del present”, pèrò la recerca permet una aproximació prou diferent a les “visions simplistes” que “han conformat la visió de la transició en sectors extensos de la societat”.

Una primera idea important és que el franquisme estava en…

View original post 722 more words