Monthly Archives: Juliol de 2016

Interessos negatius | Jordi Franch Parella Weblog

Jordi Franch Parella Weblog

L’escriptor francès André Gide es preguntava, en relació a alguns llibres, que qui els llegiria. I també, en relació a algunes persones, que quins llibres podien llegir. Al final, com la Diada de Sant Jordi ens demostra, llibres i persones s’acaben trobant. El mercat és el mecanisme d’intercanvi i el lloc on es troben el comprador i el venedor. Avui, com cada 23 d’abril, dominen a Catalunya els mercats del llibre i la rosa, símbols de la cultura i l’amor, en una diada cívica, patriòtica i cultural. De mercats, però, n’hi ha de molts tipus: de béns i serveis, treball, capital… Alguns són més o menys lliures i permeten l’acord entre l’oferta i la demanda, sempre amb subjecció a les lleis o reglaments vigents i al pagament d’impostos com l’IVA. Altres mercats poden estar directament prohibits per l’Estat (drogues, prostitució…) i, finalment, alguns mercats estan fortament intervinguts pel poder polític.

Un de molt destacable i important, en aquesta tercera categoria, és el mercat financer. De fet, el grau d’intervenció és tan elevat que disposen d’unes institucions de planificació centralitzada, els bancs centrals, que tenen el monopoli de l’emissió de la moneda. La utilització de la política monetària (i fiscal) per estabilitzar l’economia està associada a importants efectes contraproduents i dificultats insalvables. D’entrada, el banc central pot fixar-se un objectiu de creixement de la quantitat de diner. A la pràctica, però, això fracassa quan la demanda de diner és inestable, perquè desestabilitza el comportament de la producció i l’ocupació. Tampoc està clar quin agregat monetari ha de ser monitoritzat i controlat pel banc emissor. Han de ser les monedes i bitllets (M0)? O potser també els comptes corrents (M1)? Per què no incloure els dipòsits amb venciment inferior a 2 anys (M2)? Alemanya, amb el marc, va haver de canviar l’objectiu d’agregat monetari a M3 (que inclou tots els anteriors més els fons del mercat monetari i el deute públic a curt termini), ja que la relació entre l’agregat monetari i l’activitat econòmica s’havia trencat.

Abandonat l’objectiu de creixement de l’oferta monetària, altres països, com Suècia i el Canadà, o àrees monetàries com la de l’euro persegueixen un objectiu d’inflació determinat. Un avantatge és la seva fàcil comprensió per part del gran públic, però un important desavantatge és que la inflació tarda molt de temps a respondre a les polítiques del banc central. Això pot fer que els alts funcionaris del banc emissor no sàpiguen quines mesures adoptar i que el públic sàpiga menys encara si s’estan complint o no les promeses.

El que sí fan els bancs centrals és fixar manu militari el tipus d’interès. I no deixa de ser una profunda hipocresia que es parli de lliure mercat quan el preu més important del mercat, el tipus d’interès, es determina coactivament al marge de la lliure oferta i demanda. També és molt destacable l’abaratiment generalitzat de tots els tipus d’interès fixats pels principals bancs centrals del món. El cas del Japó és paradigmàtic. Després d’entrar en crisi a principis del 1990, el Banc del Japó va rebaixar ràpidament el tipus d’interès des de nivells del 5,25% el 1990 al 0%, on segueix ara. Pel que fa a l’eurozona, l’abaratiment del tipus d’interès ha estat més lent i suau, passant del 4,25% (gener de 2008), al 2% (gener de 2009), continuant el descens a l’1% (desembre de 2011), d’aquí progressivament al 0,15% (juny de 2014), i finalment al 0% (març de 2016). Per suposat, la FED nord-americana s’ha caracteritzat per practicar també una agressiva política monetària expansiva, amb interessos zero i múltiples rondes de quantitative easing, o compra directa de deute públic per part de la Reserva Federal. L’interès dels EUA era del 4,25% a principis del 2008, i el 16 de desembre del mateix any, el governador de la FED, Ben Bernanke, ja l’havia reduït al 0%, on continua ara.

I d’interessos zero hem passat a interessos negatius, mesura que tindrà importants efectes contraproduents. Suposa l’estocada definitiva de l’estalviador, que veu penalitzat l’esforç d’estalviar, i l’indult del deutor, que podrà endeutar-se sense costos financers. El deute públic continuarà creixent ad infinitum (per què reduir-lo si els costos del finançament són nuls?) i els bancs incrementaran les comissions per compensar el deteriorament del seu marge d’intermediació. Concretament, la banca espanyola va guanyar l’any passat 10.400 milions d’euros, però no en té prou. Els bancs espanyols tenen actualment un benefici sobre els actius del 5,5%, però no en tenen suficient. Volen una rendibilitat del 10%, i per això preveuen incrementar les comissions per treure efectiu als caixers, per manteniment dels comptes, per targetes de crèdit o de dèbit, per transferència a altres comptes o per ingrés de xecs i ús de serveis. L’anunci de pujada de comissions bancàries es produeix el mateix dia en què el Suprem ordena el pagament d’1,2 milions a Adolf Tudó i Jaume Masana per la fallida Catalunya Caixa (rescatada amb 12.345 milions d’euros de diner públic). Tipus d’interès negatius tampoc reactivaran el creixement, ni l’ocupació o la inversió empresarial. Segons l’OCDE, el percentatge de PIB invertit en planta i equipament empresarial s’ha reduït els darrers anys, tant a Europa com als EUA. Concretament, del 2000 al 2014, ha passat del 8,4% al 6,8% en els EUA, i del 7,5% al 5,7% a la UE. Finalment, els tipus d’interès negatius contribuiran també a l’empitjorament de les grans diferències socials i econòmiques entre una minoria de la població ultraenriquida i la gran majoria depauperada.

Via: Interessos negatius | Jordi Franch Parella Weblog

El futbol, opi del poble | Jordi Franch Parella Weblog

maig 19, 2016 – Jordi Franch Parella

Aquesta setmana s’ha conegut que el deute públic d’Espanya ha superat el 100% del PIB (1,1 bilions d’euros), el nivell més elevat des de 1909. Assolir aquesta xifra era qüestió de temps, ja que, des de l’inici de la crisi el 2008, l’increment de l’endeutament públic ha estat de 700.000 milions o, el que és el mateix, 250 milions diaris. Si cada ciutadà espanyol (inclosa la població no activa) carregava, el 2007, amb 8.890 euros, la factura per càpita del deute és ara de 24.000 euros. I tot fa pensar que continuarà augmentant.

Al mateix temps, la formació d’aquesta bombolla tan letal en una conjuntura de crisi multifactorial coincideix amb una brutal demostració de força del futbol hispà, que continua sumant triomfs continentals. Així, el Sevilla va conquerir per tercera vegada consecutiva l’Europa League superant el Liverpool, i un dels dos equips de Madrid guanyarà la Champions d’enguany, en la repetició de la final de fa dos anys. De les últimes 19 finals de la màxima competició continental, 9 han tingut com a guanyador un equip espanyol (4 o 5 el Real Madrid, 3 el FC Barcelona i 0 o 1 l’Atlètic de Madrid). Que dos equips de la mateixa ciutat disputin la final de la Champions tampoc té precedents.

La simultaneïtat de la profunda crisi social i econòmica amb l’eclosió triomfal de l’esport rei no és pura coincidència. El futbol, com el circ de l’antiga Roma, actua com a narcòtic social. Va molt més enllà de ser un joc (força brut) o l’entreteniment popular per excel·lència. S’ha convertit en el nou opi del poble. Els escàndols de corrupció política es fan invisibles quan milions de teleespectadors embogeixen davant les pantalles, abduïts per les habilitats dels seus ídols amb la pilota. Sembla mentida, però dues dotzenes de jugadors perseguint l’esfèric aconsegueixen hipnotitzar la població en un exercici d’alienació col·lectiva.

I això serveix a l’Estat, que no reclama el pagament del deute milionari dels clubs de futbol a la Hisenda Pública i la Seguretat Social. També ajuntaments i comunitats autònomes subvencionen directament els seus clubs, contribuint una mica més al desajust fiscal. Per no entrar en els suports als clubs per part de les televisions sufragades amb fons públics o en les requalificacions dels terrenys esportius que reporten plusvàlues milionàries. El futbol no és únicament el reflex del baix nivell intel·lectual d’un poble. El futbol desvia l’atenció de les preocupacions col·lectives i els seus jugadors, sovint analfabets funcionals, acumulen fortunes i esdevenen els ídols del jovent. Espanya, una potència del deute, la crisi i el futbol.

Via: El futbol, opi del poble | Jordi Franch Parella Weblog

Llet Nostra incorpora Eduard Toral, el ramader que es veia obligat a tancar la granja | NacióDigital

– L’explotació passa a formar part de la Cooperativa Ramaders del Baix Empordà

Llet Nostra ha incorporat a una de les seves sis cooperatives, Ramaders del Baix Empordà, l’explotació lletera de l’Eduard Toral, el jove ramader que va explicar a les xarxes socials que es veia obligat a tancar la seva granja de 20 vaques.

Per Llet Nostra suposa un gran esforç acceptar una nova granja al projecte, però s’ha aprovat l’entrada de l’Eduard Toral perquè coincideix que una altra explotació ha sortit de la cooperativa per jubilació i que la cooperativa pot assumir-ne el volum.

Jordi Riembau, president de Llet Nostra i de la cooperativa de Ramaders del Baix Empordà explica que un dels principals motius per incorporar-lo a Llet Nostra és que “l’Eduard Toral representa el futur del sector. És un jove ramader il·lusionat i no el podíem deixar sol”.

La mateixa situació de fa una dècada

“El sector viu, per la confluència de diferents raons, una situació de crisi que recorda el context de fa més d’una dècada quan, precisament, va néixer Llet Nostra”, alerta el president de la marca Jordi Riembau. El mercat mundial de la llet viu des de finals de 2014 un estat de deflació de preus que, sumat a l’abolició de quotes l’abril de 2015 per part de la Comissió Europea (que ha fet que s’incrementi el volum de llet produïda) i un consum de llet a la baixa (amb una forta incursió de derivats vegetals), ha abocat el sector a una situació insostenible. Aquesta suma de variables ha fet que, en molts casos, la indústria pagui als ramaders la llet per sota el preu de cost, tal com denuncia el sector.

Ara, el projecte Llet Nostra té més sentit que mai

Llet Nostra, les cooperatives de les quals aporten una quarta part de la llet que es produeix a Catalunya i és líder en llet bàsica en format bric, també està patint –com la resta de marques– les conseqüències d’aquesta crisi. Tot i així, es manté fidel a la seva raó de ser i, tot i les dificultats, continua pagant el litre de llet als ramaders implicats en el projecte per sobre de la mitjana de preu de mercat, al preu més just possible. “Ara, més que mai, és necessari que no defallim i siguem fidels a l’objectiu pel qual vam néixer fa 13 anys: contribuir a la continuïtat del sector. En moments com l’actual és quan es demostra la necessitat d’un projecte com el nostre”, subratlla Riembau.

PER SEGUIR LLEGINT L’RTICLE ANEU A L’ENLLAÇDE M’ÉS ABAIX

via: Llet Nostra incorpora Eduard Toral, el ramader que es veia obligat a tancar la granja | NacióDigital