La Costa de l´ Ametlla (costa sud) | HISTÒRIESDEMAR

La Costa Brava és el litoral rocós més conegut del nostre país. Però fora d´allí hi ha altres trams de litoral on els afloraments rocosos també són destacables. El Garraf i alguns trams de la Costa Daurada en són exemples.

Entre els municipis de l´Ametlla i l´Ampolla hi ha un dels trams de costa més espectaculars i molt més ben conservat que molts indrets de la Costa Brava. Es tracta d´un litoral rocós amb penya-segats d´origen calcari de mitjana alçada i molt exposat a l´onatge. La costa és farcida de racons i petites platges allunyades de la massificació i del brogit turístic. Pel seu valor, tota l´àrea marina d´aquest sector està inclosa a la Xarxa Natura 2000. Aquí, es poden observar herbeis de fanerògames marines dels tres generes que hi ha a casa nostra: posidònia, cymodocea i zoostera que protegeixen la costa enfront dels embats de l´onatge.

La Costa de l´Ametlla és un dels trams més ben conservat de la costa catalana

La franja costanera limita en el seu interior amb algunes àrees urbanitzades, sobretot a l’ inici i al final del tram. A la resta, els conreus de secà en especial oliveres o garrofers i una màquia litoral molt ben conservada prenen protagonisme. Arran d´aigua la vegetació és molt variada, als roquissars hi predominen el fonoll marí i diverses espècies d´ensopegueres com ara Limonium gibertii. A les platges s´hi troba una rica i variada vegetació psammòfila i a les llacunes litorals comunitats halòfiles i helofítiques.

La millor forma de conèixer aquest litoral és amb caiac de mar o bé a través del camí de ronda (GR92) que ressegueix tota aquesta costa arran de mar. Aigües extremadament transparents, racons màgics entre els penya-segats i els pins que gairebé arriben a pet d´ona.

Un cop deixem l´Ametlla, el primer punt a destacar és el Port de l´Estany, un petit port natural que va ser utilitzat pels primers pescadors de la Cala, abans de la construcció del port actual. El port de l´estany és únic a tot el litoral català. Malauradament la elevada pressió antròpica del lloc dificultat la seva conservació.

El tram entre l´Ametlla i l´Ampolla és una costa abrupta de penya-segats baixos

Entre el port de l´Estany i la punta de la Àliga s´hi troba l´Espai Natural Protegit del Cap de Santes Creus una zona marítimo-terrestre d´ alt valor ambiental. Aquí s´hi troben zones humides com ara el torrent de l´Estany i el torrent de Santes Creus. Les llacunes litorals d´aquest espai és l´únic lloc del nostre país on es pot trobar en llibertat el samaruc (Valencia hispànica) que conviu amb una altre espècie en perill d´extinció com és el fartet. En l´actualitat s´ha signat un acord de custòdia per protegir aquesta àrea.

Després del Cap de Santes Creus, la primera parada obligada és a la Cala de l´Estany Podrit, una platja de còdols amb un elevat interès natural on els pins arriben gairebé a tocar el mar i que ens evoca a la costa sud de Menorca. Les praderies de fanerògames marines són abundants en aquesta zona. Les seves restes les veiem clarament a la costa. A partir d´aquí continuem la ruta cap a la punta de l´Àliga.

A nivell paisatgístic, el sector de la punta de l´Àliga, és segurament el lloc més emblemàtic de tot aquest itinerari. El fet que el seu accés sigui només possible a través del GR contribueix a l´elevat grau de conservació. Aquí hi trobem les dues perles del tram: la caleta de la punta de l´Àliga i la platja de l´Illot on els còdols perforats pels menjaroques prenen protagonisme.

Després de la punta de l’Àliga el següent punt d’interès és el Cap Roig que rep aquest nom a causa dels conglomerats vermellosos que el formen. Malauradament aquest indret està fortament urbanitzat. A partir d´aquí, el GR continua fins a l´Ampolla, el nostre destí.

Via:   La Costa de l´ Ametlla (costa sud) | HISTÒRIESDEMAR

El tresor de les Formigues | HISTÒRIESDEMAR

Les illes formigues, a cavall entre les poblacions de Palamós i de Palafrugell és un dels indrets de la costa catalana on hi ha hagut més naufragis. Des d´embarcacions fenícies fins a derelictes actuals. De fet, els fons submarins entre Palamós i Begur és on hi ha documentats enfonsaments.

La costa de les Formigues es un tram difícil per a la navegació costanera, especialment el freu que separa les illes de la costa. Hi ha nombrosos esculls i baixos que poden complicar molt la navegació en aquesta zona. Una atenció especial s´ha de tenir amb el Furió de Cala Estreta i al pas que hi ha entre el Cap de Planes i les mateixes illes.

No és d´estranyar que en aquests fons d´aquetes hi hagi documentats nombrosos derelictes. Alguns d´ells, recentment han estat estudiats a fons pel CASC (Centre d´Arqueologia Subaquàtica de Catalunya). Un dels més espectaculars és l’anomenat Formigues II descobert a finals del 2016 pel submarí Ictineu 3. Es troba a gairebé 50 m de profunditat., cosa que dificulta l’excavació per les llargues descompressions que s´han de realitzar.

El derelicte Formigues II és un dels més ben conservats i que pot aportar més informació als arqueòlegs. Foto: CASC

Formigues II és un naufragi d´una embarcació datada al segle I a C. Es tracta d´un vaixell de sis metres de mànega i uns 15 metres d´eslora que encara conserva intacta part de l´estructura de fusta, dues quadernes i els taulons que les uneixen, cosa que l´ha convertit en un jaciment únic que permetrà estudiar la tècnica constructiva de la nau. En gairebé tots els derelictes documentats es conserva només la càrrega.

En la primera campanya de prospecció s´ha procedit a la neteja de sediments i deixar el carregament al descobert per a fer la documentació fotogramètrica. Un cop acabada la campanya, els responsables de l´excavació han pogut documentar quasi dues centres àmfores, la gran majoria del tipus Dressel 7 i es creu que encara en queden bastantes de submergides i enterrades en el sediment que es trauran en les properes campanyes juntament amb l´excavació de la popa del vaixell, on es creu que hi pot haver els objectes més valuosos per a la investigació. Els investigadors han constatat també que part de les àmfores han estat espoliades.

Algunes de les àmfores recuperades estaven encara segellades i la gran majoria transportaven salsa de peix i garum. En algunes àmfores s´hi ha trobat restes del que contenia: espines, escates i ossos de peix. A partir d´aquestes mostres s´han fet les proves d´ADN i amb els resultats obtinguts d´aquets anàlisi es podria saber amb molta més exactitud els ingredients que es feien servir per elaborar aquest producte.

Els arqueòlegs del CASC creuen que el vaixell va ser sorprès per un temporal que finalment el va enfonsar. A partir de les troballes de les peces de ceràmica, algunes d´origen bètic, es pot concretar que el vaixell podia venir d´algun port d´Andalusia i que possiblement podria dirigir-se a ports com a Narbona o Arles on hi havia una demanda molt forta d´aquest producte. La troballa permetrà obrir noves vies d´investigació sobre el comerç marítim en aquella època.

Via:  El tresor de les Formigues | HISTÒRIESDEMAR

Canvi climàtic | Jordi Franch Parella Weblog

Els polítics intervencionistes, comptant amb l’indispensable assessorament i suport intel·lectual dels economistes partidaris de l’estatisme com Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia l’any 2001, promouen la implantació massiva d’un Nou Acord Verd (Green New Deal). El nom del programa prové de les polítiques implantades per Franklin Delano Roosevelt a la dècada del 1930, després del crac del 29, intensificant l’expansió del control governamental de l’activitat econòmica i social, però adoptant ara un nou caire ecològic i de lluita contra el canvi climàtic. Una de les mesures emmarcades dins d’aquest pla és l’augment dels impostos sobre el combustible, que a la veïna França ha desencadenat la revolta dels armilles grogues contra el govern Macron. El pretext per justificar la introducció dels nous impostos mediambientals és lluitar contra l’escalfament i abordar els reptes del canvi climàtic, fent que la càrrega que es traspassi a la pròxima generació sigui moderada i més reduïda. Ens repeteixen, en definitiva, que no és just que la generació actual traslladi els costos mediambientals a la següent generació. La utilització que fan els governs de la justícia social i intergeneracional és molt discutible.

Les previsions demogràfiques i econòmiques apunten, per exemple, que el sistema de pensions, deficitari actualment, és insostenible a mitjà termini. A partir de l’any 2025 començaran a jubilar-se les primeres cohorts de la generació del baby boom nascudes a l’Espanya del 1960. Es preveu una reducció important en l’import de la pensió de jubilació mitjana. En una societat creixentment envellida això impactarà, i molt, en la marginalització i pauperització d’un sector important i cada vegada més nombrós de la societat. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa? També el volum de deute públic de diferents països i en particular el d’Espanya, proper al 100% del PIB, és una bomba de rellotgeria que amenaça la generació actual i les properes. El pagament dels interessos del deute és ineludible i té caràcter prioritari per disposició constitucional. I el pagament d’1 bilió d’euros (amb dotze zeros) també recaurà sobre els nostres fills i néts. Els interessos ja s’han situat en el 2,5% als EUA i abandonaran el 0% a l’eurozona en qüestió de mesos. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa?

Les emissions globals de CO2 augmenten per les activitats industrials localitzades especialment al sud-est asiàtic, que s’ha convertit en la fàbrica del món. Europa és cada vegada més irrellevant en el concert de les nacions. I no diguem Espanya, que no ha conegut la revolució industrial, amb l’excepció del País Basc i Catalunya. Però els governs europeus fan bandera del canvi climàtic i promouen la introducció de més impostos i restriccions per tal de millorar el medi ambient en un termini que mai pot ser immediat. La Unió Europea ha fixat l’objectiu “20-20-20”. Persegueix aconseguir una reducció d’un 20% en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (en comparació als nivells de 1990), aconseguir també un 20% de consum d’energia de fonts renovables i augmentar un 20% l’eficiència energètica. Al mateix temps, però, el govern espanyol es dedica a mantenir artificialment, via subvencions públiques, les mines de carbó d’Astúries. Hunosa, per exemple, és una empresa pública controlada al 100% per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) que extreu el carbó de la conca del riu Nalón. L’hulla de poca qualitat i els elevats costos d’explotació es tradueixen invariablement, any rere any, en pèrdues econòmiques. I, per suposat, la posterior combustió del carbó en centrals tèrmiques genera CO2 i danya el medi ambient. Com es pot justificar que el govern espanyol mantingui una activitat deficitària i contaminant? Per què s’han de socialitzar les pèrdues d’una mina? I on està aquí la lluita contra el canvi climàtic? La fal·lera dels governs per intervenir (selectivament, això sí) en les activitats mediambientals sense fer res per desactivar les bombes de rellotgeria de les pensions i el deute públic equival a colar un mosquit i empassar-se un camell.

El mercat no intervingut s’ha mostrat molt eficient a l’hora d’adaptar-se espontàniament a canvis graduals i a molt llarg termini, com són els de l’escalfament global. Com ha succeït contínuament des de la revolució industrial, els descobriments empresarials i les innovacions tecnològiques pròpies del sistema de lliure mercat permetran afrontar els desafiaments del canvi climàtic. Finalment, els economistes també argumentem que s’ha d’utilitzar el tipus d’interès per calcular el valor actual dels efectes negatius de l’escalfament global en les properes dècades. Segons aquests càlculs, no estarien justificades les intervencions i subvencions que avui es proposen, encoratjades per poderosos interessos polítics i lobbies privilegiats, sinó que el més convenient és deixar a les generacions futures, previsiblement més riques i tecnològicament avançades, fer front als desafiaments que puguin sorgir conforme aquests vagin apareixent.

 

Via:  Canvi climàtic | Jordi Franch Parella Weblog

500 Km2 | HISTÒRIESDEMAR

El nou model català de gestió pesquera aprovat recentment dona molt més protagonisme en la pressa de decisions als agents implicats. En aquest sentit, les confraries de pescadors de la demarcació de Girona: Blanes, Palamós, Roses, el Port de la Selva i Llançà han proposat a l´administració la creació d´una àrea vedada de 500 km2 gestionada per ells mateixos sota les directrius dels científics de l´ICM. En aquetes àrees, es crearan comissions permanents per fer-ne el seguiment que funcionaran de manera congestionada.

Arran dels mals resultats en les captures dels pescadors d’arrossegament que s´han produït en els darrers temps, els propis pescadors s´han adonat que cal una mentalitat molt més oberta si es vol continuar treballant en un futur molt proper. El mateix col·lectiu va tenir la iniciativa per implementar aquestes mesures de sostenibilitat i de preservació del recursos i els científics de l´ICM s’encarreguen de fer el seguiment per a mesurar els efectes de les mesures adoptades.

Detall de les diverses àrees de pesca d´arrossegament cogestionades. A sota en verd àrees de captura del lluç, en blau de l´escamarlà i en taronja de la gamba. Font: ICM

Es tracta d´una iniciativa única a la regió mediterrània que potencia les mesures per la preservació des recursos i la sostenibilitat de l´activitat. Amb aquesta proposta es fuig de la concepció tradicional de la explotació dels caladors i s´impulsa una nova manera de fer les coses. L´objectiu final de la proposta és recuperar els recursos pesquers i poder mantenir la viabilitat del sector de la pesca d´arrossegament.

Les zones protegides tenen un elevat valor ja que són àrees de reproducció i d´alevinatge d´espècies amb interès comercial que es troben en l´actualitat molt sobreexplotades i al límit del col·lapse com ara el lluç, el moll, la gamba o l´escamarlà. En definitiva es tracta de fer una gestió diferent dels caladors d´arrossegament que, fins fa poc, se’ls considerava com a àrees de producció il·limitada on els quillats podien feinejar sense treva i on sempre s´extreia recursos.

Ens els 500 km2 d’àrees proposades s´hi troben regions on la pesca està regulada com és el cas de la gamba a Palamós que ja fa uns anys que funciona amb molt d´èxit o la gamba del Cap de Creus de recent incorporació. També s´hi troben regions vedades a l´activitat pesquera com és el cas de la regeneració de l´hàbitat de Blanes-Palamós entre d´altres. La relació de zones regulades i els seus objectius són els següents:

Regeneració d’hàbitat de Blanes-Palamós (37.95 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Regenerar aquests caladors tradicionals i contribuir en la reducció de la pressió en les espècies més sobreexplotades: la maire, el lluç i el rap.

Gestió de l’escamarlà Roses-Palamós (9.16 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Reduir l’impacte sobre les poblacions d’escamarlà amb la creació d’una àrea de no-pesca per a facilitar la seva recuperació.

Gestió del lluç de Roses (51.73 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Protegir el reclutament del lluç i afavorir la reproducció dels adults mitjançant el tancament de forma permanent d’aquesta àrea.

Gestió de la gamba de Palamós (334.13 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Millorar la selectivitat de les captures de gamba mitjançant la regulació de la malla de l´art i la gestió de les zones de pesca.

Gestió de la gamba del Cap de Creus (65 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Gestionar de manera sostenible la pesca d´aquesta espècie de forma consensuada entre les confraries de Roses, Port de la Selva i Llançà.

Via: 500 Km2 | HISTÒRIESDEMAR

Ahí viene la plaga | HISTÒRIESDEMAR

“Ahí viene la plaga…”, el cranc blau americà ja és present a tota la nostra costa i en alguns punts s´ha convertit en una veritable plaga.

El cranc blau americà (Callinectes sapidu) s´ha convertit en la nova incorporació exòtica al nostre catàleg de fauna marina. A Europa, va ser documentada la seva presència per primera vegada a principis del s. XX i l´any 2012 va estar citat per primer cop a la zona del delta de l´Ebre i d´aquí s´ha expandit arreu de la costa catalana. Ara ja es fàcil fer observacions a les desembocadures del Ter, de la Muga i del Fluvià.

Es tracta d´una espècie originària de la costa Atlàntica d´Amèrica des del Canada a l´Argentina. Té una bona mida, la closca dels exemplars adults pot assolir 20 cm de costat a costat i poden arribar a tenir un pes corporal d´un quilogram. S´alimenta de mol·luscs, d’altres crustacis i petits peixos. Viu sobre fons fangosos i sorrencs especialment en estuaris. Té un comportament molt agressiu, un creixement ràpid i una elevada taxa de reproducció. Els ingredients perfectes per esdevenir un veritable problema que competeix amb l´espècie autòctona, el cranc comú mediterrani (Carcinus aestuari).

Closques de cranc blau americà que els temporals han portat a la platja de Can Comas al Parc Natural dels Aiguamolls de l´Empordà. Foto: Josep M Dacosta

Al delta de l´Ebre és la zona on ha proliferat més. A la badia dels Alfacs s´ha convertit en un problema molt greu que afecta als mariscadors i als cultius de bivalves. S´han trobat exemplars fins hi tot a la zona de Xerta, cosa que demostra la seva gran adaptació als canvis de salinitat.

La gran diferència entre aquest i d´altres espècies al·lòctones és que el cranc blau americà és molt apreciat des del punt de vista gastronòmic i alhora es pot comercialitzar. La seva carn és excel·lent i de fet, la gran majoria de restaurants de la zona del delta l´han incorporat a les seves cartes.

La bona noticia és que el cranc blau s´ha convertit en un depredador natural d´una altre espècie invasora, el cargol poma (Pomacea maculata). Per contra és un greu problema per les muscleres ja que és un voraç depredador d´aquesta espècie. També està produint greus estralls entre les poblacions salvatges de tellerina i d´escopinya.

Cranc blau americà. Foto: DARP

Una de les claus per al control d´aquesta plaga passa per exercir una forta pressió pesquera sobre ell. Es per això que no ha estat declarat com a espècie invasora i per aquest motiu es pot pescar de manera professional i ser comercialitzat en les llotges. A partir del 2016 la confraria de pescadors de Sant Carles de la Ràpita subhasta aquesta espècie i a l´any següent es van comercialitzar 12.000kg. En aquest sentit la Generalitat ha anunciat la creació d´un comitè de cogestió per a aquesta espècie a la zona del Delta de l´Ebre.

Es pesca de manera accidental amb tresmalls i amb uns ormeigs específics que són els gànguils o les monetes o monots que són línies de gànguils. En aquest sentit es produeix la paradoxa que, en saturar els mercats per excés de captures, el seu preu en llotja disminueix fins al punt que als propis pescadors no els surt a compte anar a pescar perquè les destrosses que els crancs fan en els arts són majors que els guanys que es poden obtenir de la seva captura i venda.

Via: Ahí viene la plaga | HISTÒRIESDEMAR

La festa de l´escuma | HISTÒRIESDEMAR

Us heu preguntat alguna vegada com és que l´aigua de mar fa una escuma tan característica quan es remou? Contràriament al que alguns pugueu pensar, l´escuma que produeix el mar és un fenomen natural que no suposa cap risc pels usuaris.

La presència d´escumes en aigües litorals és un fenomen associat a determinades condicions meteorològiques, a la presencia de microorganismes de fitoplàncton i a la degradació de la matèria orgànica. Una petita part de les escumes però, es deu a l´activitat humana.

A la costa gallega, tot i estar en una regió amb elevada productivitat, en època hivernal no hi ha grans proliferacions de fitoplàncton, però si de matèria orgànica que és la responsable de la formació d´escumes. Navegant per un mar d´escuma a les Illes Atlàntiques. Foto: M. Pastoriza

Des del punt de vista físic una escuma es defineix com a un tipus de mescla heterogènia que es produeix quan es formen bombolles d´aire a la superfície d´un líquid agitat i sota la presència d´agents escumats que actuen com a tensoactius en la superfície de contacte de l´aigua amb l´aire. Aquestes substàncies atrapen les molècules d´aire i les envolten d´aigua. Així, l´escuma està constituïda per milions de bombolles d´aire que són capturades per l’agitació de l´aigua i es mantenen gràcies als agents tensoactius. Al tenir menys densitat que l´aigua, les escumes ocupen la part superior de la columna formant una capa que pot ser més o menys gruixuda.

Les escumes es generen per processos naturals relacionats amb la degradació de la matèria orgànica del mar i la producció vegetal pròpia del medi marí. El procés de formació de l’escuma s´afavoreix amb l’agitació que produeixen les onades, l´alcalinitat, la tensió superficial i la quantitat de substàncies orgàniques dissoltes en l’aigua de mar i la temperatura.

La Mediterrània, especialment quan està agitada, forma escumes.

Normalment la formació d´escuma està relacionada amb la producció primària que comporta l´aparició de substàncies dissoltes en l´aigua com ara carbohidrats i proteïnes, lignines, greixos o bé productes de la degradació dels organismes que formen part del plàncton i que actuen com a agents escumants. Segons això, la composició de l´escuma varia segons el lloc i l’activitat biològica de cada indret. Les substàncies contaminants que s´aboquen al mar contribueixen també en la formació d´escumes ja que els microorganismes hi creixen millor, augmenten la densitat de l´aigua i fan mantenir l´escuma més temps. Durant la primavera i la tardor és quan la productivitat del mar és més elevada i és en aquests períodes quan la formació d´escumes és més freqüent.

Tot i que la formació d´escumes és un fenomen natural, la seva aparició determina la percepció que es té sobre la qualitat de l´aigua i té conseqüències negatives en el sector turístic. En aquest sentit caldria educar als usuaris de les platges sobre el significat les l´escuma a les aigües de bany.

En els estudis que s´han realitzat sobre aquest tema s´ha vist que un dels microorganismes relacionats amb la formació d’escumes són les microalques del gènere Phaeocystis. Les proliferacions massives d´aquest organisme del fitoplàncton s´ha relacionat amb la formació d´escumes a la Mediterrània, al mar de Nord o la costa de Nova Gal·les del Sud convertint-se en una veritable festa de l´escuma.

Via:  La festa de l´escuma | HISTÒRIESDEMAR

Reserva de la Biosfera? | HISTÒRIESDEMAR

La Diputació de Girona, la Universitat de Girona (UdG), la Fundació Mar i les administracions locals són els principals agents implicats amb l´objectiu d´obtenir la declaració de la Costa Brava com a Reserva de la Biosfera de cara al 2020. Aquest reconeixement internacional de gran prestigi és concedit pel programa MAB sobre l´Home i la Biosfera de la UNESCO. Aquest, prioritza en els territoris guardonats, la conservació del paisatge, el valor natural dels ecosistemes i la sostenibilitat de les activitats humanes.

En l’actualitat, a tot el món hi ha gairebé 700 reserves de la biosfera, 48 de les quals són a l’estat espanyol i d´aquestes, dues al nostre país: el Montseny i les Terres de l´Ebre. La Diputació de Girona s´ha posat al capdavant del projecte per aconseguir aquest reconeixement i a hores d´ara està, preparant tota la documentació necessària per a ser presentada a la seu de l´UNESCO. Poder optar a ser reserva de la biosfera comporta, tal i com detalla la pròpia UdG, “mantenir i millorar la qualitat de vida de la població, garantir el futur de les noves generacions i contribuir a crear un món en un entorn ecològic de qualitat”.

Els promotors de la iniciativa s’han reunit amb els setanta municipis de les dues comarques empordaneses i de la Selva, que passarien a formar part de la reserva, en cas que la UNESCO acabi donant el vistiplau. La candidatura compromet els municipis de la Costa Brava a impulsar mesures que afavoreixin la sostenibilitat del territori i s´hauran de consensuar i definir les accions que s´hauran de prendre per aconseguir aquests objectiu.

Els punts calents de la Costa Brava. Com es pot optar a ser reserva de la biosfera? Font: SOS Costa Brava

Però, com es pot optar a aquest distintiu que premia els valors paisatgístics, naturals i culturals sense cap canvi en les polítiques urbanístiques ni en els plantejaments territorials globals?

Les polítiques urbanístiques i d´ordenació del territori que s´estan duent a terme a la Costa Brava van en sentit contrari al programa MAB de la UNESCO. D´uns temps ençà diversos consistoris d´aquest territori han recuperat plans i plantejaments urbanístics de l´època del “campi qui pugui” i els pretenen desenvolupar sense cap modificació en ple segle XXI.

És compaginable aquest model de segones residències i d´urbanitzacions amb el programa MAB? És compatible en una reserva de la biosfera portar els recursos hídrics al límit? La urbanització de la platja de Pals que desenvolupen un plantejament urbanístic de l’any 1986. La urbanització d´Aiguafreda a Begur, recuperant un plantejament del Pla d´Urbanisme de 1975 en terrenys d´elevat pendent i amb un impacte paisatgístic enorme. La urbanització de la pineda d´en Gori a Palamós amb un elevat impacte visual. La urbanització de Cala Morisca a Tossa inclosa en l´antic pla parcial dels anys 90 o el xalet construït al Golfet , en són alguns exemples. Malauradament la llista és molt més llarga.

És possible rebre el guardó mentre es continuen ampliant ports esportius? Com ara la Marina de Port d´Aro o el Pla Especial del Port de Palamós.

Una reserva de la biosfera és un territori on es potencia la nàutica recreativa i on, amb total impunitat, les embarcacions fondegen de manera indecent mentre que els responsables dels Parcs Naturals fan els ulls grossos? Això passa durant tot l´estiu a Cala Culip o Cala Taballera al Parc Natural del Cap de Creus a Cala Estreta a l´Espai d’Interès Natural, Castell – Cap Roig i a Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

Allargar carreteres trinxant el territori és compatible amb els objectius de les reserves de la biosfera? L´ampliació de la C-32 fins a Lloret sembla que es vulgui fer al servei dels especuladors de sempre.

És possible ser una reserva de la biosfera mentre es continuen explotant fins als límits els recursos? A la Costa Brava es prossegueixen tramitant estudis prospectius per a l´extracció de gas i petroli. A la Costa Brava es continua extraient corall vermell malgrat que aquesta espècie es troba en estat crític a causa de la seva sobreexplotació.

És possible tant de cinisme en els nostres representants públics?

Via:  Reserva de la Biosfera? | HISTÒRIESDEMAR

La badia de Garbet | HISTÒRIESDEMAR

La badia de Garbet es troba entre Llançà i Colera, els seus límits naturals són al nord,   l´Illa Grossa de Colera i al sud, el Cap Ras. Orientada al llevant, té platges a ambdós costats. A la banda nord la platja de Garbet i a la banda sud, les Platges del Borró. Des del punt de vista administratiu pertany al municipi de Colera.

Resseguint tota la badia de sud a nord troben un seguit d´illots de forma gairebé continua. A la banda del Cap Ras hi ha L´illa, L´illa Plana i Les conques. El cavall Bernat al fons de la badia. El Caixol i Els esculls d´en Xarandó a la banda de ponent i Els esculls d´en Trullet, L´Illa Petita i L´Illa Grossa a l´extrem més septentrional i que juntament amb el Cap de Lladró assenyalen la veïna badia de Colera.

Garbet és una amable badia situada entre el Cap Ras i l´Illa Grossa

Des punt de vista paisatgístic forma una unitat molt ben definida. Malgrat que els accessos són fàcils, és un territori poc urbanitzat on l’empremta de l´home ha modelat un paisatge amable i ordenat.  Durant molts anys hi va haver en funcionament un baixador a tocar de la mateixa platja que permetia que molts estiuejants de Figueres, Girona i fins i tot Barcelona es poguessin desplaçar fins aquest indret amb transport públic. Penso que hauria  ser una reivindicació exigir a RENFE l´obertura d´aquest baixador els mesos d´estiu i evitar així, molts desplaçaments en vehicles privats.

La platja de Garbet és la més gran de tota la badia, fa gairebé mig quilòmetre de llarg. Està formada per petites graves de tonalitats gris blavoses. És una platja molt familiar amb aigües gairebé sempre transparents. Fins fa pocs anys hi havia un petit càmping i un restaurant. Avui totes dues instal·lacions estan tancades i aquest abandó de l´activitat està produint una ràpida degradació de l´espai.

La platja de Garbet és la més important i està ben comunicada.

A la banda de Cap Ras hi trobem una de les joies naturals d´aquest territori, les platges de Borró. Es tracta de tres platgetes: Platja del Borró, el Borró del mig i el Borró d´enfora que conserven intactes els seus valors naturals. La seva etimologia ens evoca la presencia d´aquesta planta (Ammophila arenaria). Aquestes platges també són conegudes com a Platja de les Assutzenes perquè aquesta planta, també coneguda com a lliri blanc (Pancratium maritimum) és força abundant. A les platges del Borró hi ha un sistema dunar molt ben constituït.

Les platges del Borró són la joia natural d´aquesta zona

Garbet és l’únic indret de tota la Costa Brava on encara és possible observar vinyes arran del mar. Aquestes reposen en terrasses molt ben distribuïdes que donen personalitat al paisatge. Aquest tipus de conreu representa a més, una protecció envers el flagell dels incendis forestals. Uns quilometres més amunt, en plena Costa Vermella, les vinyes són un element molt més habitual.

Sota el meu punt de vista, un dels elements més destacats d´aquest entorn són precisament les vinyes que es troben totes al vessant nord de la badia, protegides de la tramuntana. L’explotació vitivinícola és propietat de la Masia Peralada i en les 12 Ha de vinya produeix el Finca Garbet, un excel·lent vi. Això però és una altre històriademar.

Via:  La badia de Garbet | HISTÒRIESDEMAR

 

L´espet, el parent mediterrani de la barracuda | HISTÒRIESDEMAR

L´espet (Sphyraena sphyraena) és un peix pelàgic emparentat amb la barracuda. Fins i tot, a casa nostra, alguns també l´anomenen erròniament amb aquest nom. La veritable barracuda però (Sphyraena barracuda) és una espècie molt més grossa que no s´ha descrit encara a la Mediterrània i que és típica de mars tropicals i subtropicals. Malgrat la mala premsa d´aquesta darrera per ser una espècie perillosa que pot atacar als humans, l´espet és un animal del tot inofensiu.

L´espet te un cos allargat, lleugerament cilíndric i aplanat lateralment que, està molt ben adaptat a l´hidrodinamisme. El seu cap és gran amb el musell llarg i punxegut. La mandíbula inferior és lleugerament prominent. Els seus ulls són grossos i molt ben definits. La boca presenta unes dents molt potents.

La meitat dorsal del cos presenta tonalitats de verdoses a gris blavoses amb una vintena de franges transversals més forques. La zona ventral és molt més clara amb tonalitats platejades. Presenta dues aletes dorsals molt ben separades i unes aletes pectorals curtes. L´aleta caudal és grossa i forcada.

Mola d´espets. Foto: CIB Jordi Regàs

Els exemplars juvenils formen moles nombroses, especialment en l´època de migració. Els adults són peixos molt més solitaris. Durant l´estiu s´apropen a la costa i és a partir d´aquesta època i fins al novembre quan es realitzen les majors captures.

La seva mida més habitual està entre els 30 als 50 cm, malgrat que s´han descrit exemplars de fins a un metre i mig. Com fan altres espècies pelàgiques, com ara la llampuga, s´aixopluga en les ombres d´objectes flotants.

És un voraç depredador que s´alimenta de peixos però també d´altres espècies com ara cefalòpodes i crustacis. Cada cop és més abundant a la Mediterrània. El creixement de les seves poblacions està relacionat a l´augment de la temperatura superficial de l´aigua del mar. Així doncs, aquesta espècie podria ser un bon indicador de l’escalfament global. Una altra espècie molt propera, l´espet gros (Sphyraena viridensis), és una espècie tropical que ja és possible trobar en les aigües més calentes de la mediterrània. Aquesta va entrar a la mediterrània des del Mar Roig a través del Canal de Suez.

L´espet es una espècie apreciada pels pescadors esportius. Foto: Adan J Gutierrez

L´espet és una espècie relativament estranya a la majoria de les llotges de peix i per tant, costa de trobar-lo als taulers de les nostres peixateries. Es pot capturar de manera ocasional amb palangres i amb tresmalls però també amb arts d´encerclament i d´arrossegament. En l’àmbit esportiu és una espècie apreciada que es captura sobretot amb el curricà o amb la fluixa. Els pescadors esportius valoren molt aquesta espècie per a la lluita que ofereix.

La seva carn és molt tendra i gustosa. Un cop treta, amb cura, l´espina dorsal queden molt poques espines que un cop netejades deixa uns filets molt nets que es poden cuinar de múltiples formes, això fa que la cuina de l´espet sigui molt rica i variada.

Via:  L´espet, el parent mediterrani de la barracuda | HISTÒRIESDEMAR

Boscos d´algues

Sovint, quan pensem en les algues, ho fem com a organismes de segona i que el seu paper en els sistemes naturals és secundari. La gran majoria d´algues del nostre litoral són els veritables desconeguts. Fins i tot, quan ens fixem en elles creiem que són vegetals.

Un dels gèneres d´alga més interessant de la nostra costa són les Cystoseires. Algues brunes d´aspecte arborescent de fins a 40 cm d´alçada que forma petites bosquines que són, de la mateixa forma que els seus homònims terrestres, grans refugis de biodiversitat i que serveixen com a refugi per a nombroses espècies de peix i petits invertebrats.

A la mediterrània existeixen un gran nombre d´espècies d´aquest gènere i totes són bastant difícils de diferenciar entre elles. A més, el seu gran polimorfisme complica encara més les coses als experts.

Cystoseira mediterranea és l´espècie més comuna a la nostra costa

Cystòseira és una de les poques algues que es troben al litoral català que té nom comú. Se les anomena “pèl sauper” fent referencia  que són l´aliment, entre d´altres, d´aquest peix.

La seva baixa capacitat de dispersió fa que existeixin poblacions aïllades entre si. Aquest fet que afavoreix l´evolució de l´ espècie, és un handicap per a la seva dispersió. Totes les espècies de Cystoseira són típiques d´aigües netes i amb molt poques alteracions.

Cystoseira viu sobre fons rocosos ben il•luminats de la part superior de l´infralitoral. Les diferents espècies d´aquest gènere tenen preferències pel que fa a l´hidrodinamisme. N´hi ha algunes que prefereix llocs molt batuts i d´altres que busquen racons molt calms.

Els hàbitats que forma aquesta espècie representen comunitats altament madures. Si féssim un analogisme amb els hàbitats terrestres, Cystoseira equivaldria al que són els alzinars mediterrànies o a les rouredes, comunitats climàciques, punt i final de la successió ecològica.

Conèixer els hàbitats marins equival a respectar-los

La regressió que ha patit aquesta espècie està relacionada amb la contaminació i l´alterarció de l´habitat i per l´elevada pressió que pateix dels seus depredaores: Saupa (Sarpa salpa) i la garota de mar (Paracentrotus lividus).

Al litoral català les espècies més abundants són Cystoseira mediterranea i Cystoseira compressa. Comunes a gairebé tota la Costa Brava i també als trams rocosos de la Costa Daurada. És molt escassa a la costa central. En aquest cas, es creu que la contaminació de l´aigua abans de les polítiques de sanejament va ser la causa de la seva desaparició. Ara, amb els EDARS funcionat a ple rendiment, les condicions de l´aigua són òptimes per a l´establiment però el fet d´haver desaparegut i la seva baixa capacitat de dispersió fa que sigui molt difícil els seu retorn a la Costa de l´Alt Maresme i del Garraf. S´està estudiant la possibilitat d´afavorir de manera artificial la seva dispersió per a quÈ tornés a ser una espècie freqüent en aquesta zona.

Cystoseira caespitosa es troba en indrets molt ben il•luminats sotmesos a un onatge molt baix. I en basses litorals. Es troba distribuïda des del Tossa de Mar fins al Cap de Creus formant petits claps.

Cystoseira crinita es creia que havia desaparegut del litoral català. Es va tornar a redescobrir en la realització del catàleg dels habitats litorals a alguns punts de a Costa Brava: Badia del Port de la Selva, Cala Montjoi, Cala Estreta i Cala Bona. Aquesta espècie prefereix racons amb onatge més moderat i racons calms. Cystoseira foeniculacea i Cystoseira barbeta, abans existents a Port Lligat i a Roses ja han desaparegut de la nostra costa. Existeixen projectes per a afavorir la dispersió d´aquestes espècies tant vulnerables. Aquests projectes haurien també d´incloure l´afavoriment del creixement Cystoseira mediterrània en indrets on ja ha desaparegut. Això, és però, és una altra històriademar.

Via: Boscos d´algues | HISTÒRIESDEMAR