Monthly Archives: Setembre de 2016

46a Trobada de Pessebristes de Catalunya i Balears – Castellterçol

Dia 2 d’octubre del 2016 Castellterçol (Moianès)

46a-trobada-de-pessebristes-castelltercol-2016-01

Organitzat per:     l’Agrupació de Pessebristes de Castellterçol
Col.laboradors :    Ajuntament de Castellterçol, Federació Catalana de Pessebristes, Diputació de Barcelona

La Federació Catalana de Pessebristes de Catalunya i Balears ens ha donat l’oportunitat de celebrar la1 trobada d’enguany.

L’Ajuntament de Castellterçol us donarà la benvinguda , obrirà les seves portes a tothom i ens deixarà espais per fer possible la trobada.

Els pessebristes estem molt il.lusionats de poder rebre i compartir la diada amb pessebristes d’arreu de Catalunya i Balears.

A mes d’ensenyar-vos la nostra exposició, de pessebres i figures, diferents entitats de Castellterçol s’afegiran a la festa aportant una mostra de la seva activitat.

MÉS INFORMACIÓ A: http://moianesmes.cat/esdeveniments/pessebres/

A: http://lliureimillor.cat/2016/09/05/la-46a-trobada-de-pessebristes-reivindica-el-seu-paper-dins-la-cultura-popular/

I A: http://www.pessebrescat.cat/cat/catala.html

PROGRAMA: http://www.pessebrescat.cat/pdf/46Trobada.pdf

46a-trobada-de-pessebristes-castelltercol-2016-02

Anuncis

El cost de l’energia elèctrica a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

juny 7, 2016 Jordi Franch Parella

precios34

Espanya és territori de monopolis i de manca de competència, de privilegis i desigualtats socials institucionalitzades. En el cas de l’energia elèctrica, el monopoli es diu Fecsa-Endesa. Els privilegis atorgats pel govern a aquesta empresa privada (qui s’asseu al Consell d’Administració a canvi de dietes milionàries?) suposa tenir una electricitat cara, molt cara, massa cara.

Quantifiquem-ho i fixem-nos en qui suporta el cost més elevat:

1) Consumidors domèstics: consum anual entre 2,5 i 5 megawatts hora (Mwh).

La cinquena més cara de la Unió Europea (superior a la mitjana de la UE i de l’eurozona).

2) Clients comercials: consum anual inferior als 15 Mwh.

La onzena més cara de la Unió Europea (inferior a la mitjana de la UE i de l’eurozona).

3) Consumidors industrials pimes: consum anual inferior als 20 Mwh.

La més cara de la Unió Europea (250 euros el Mwh sense impostos o més de 300 euros el Mwh amb impostos).

Entre el 2008 i el 2015, la tarifa s’ha duplicat (increment del 100%), quan a la UE només ha augmentat el 29%.

4) Consumidors industrials més importants: consum anual entre 20-500 Mwh.

La sisena més cara de la Unió Europea, incloent impostos.

5) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 500-2.000 Mwh.

La novena més cara de la UE (per sota de la mitjana)

6) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 2.000-20.000 Mwh.

La onzena de la UE (per sota de la mitjana)

7) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 20.000-70.000 Mwh.

La dotzena de la UE (per sota de la mitjana)

8) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 70.000-150.000 Mwh.

La catorzena de la UE (per sota de la mitjana)

Conclusions: el monopoli és car per la societat, el monopoli és un destí daurat per polítics jubilats i els costos dels monopolis recauen majoritàriament en els segments de la societat més febles i desafavorits (famílies i pimes).

Via: El cost de l’energia elèctrica a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

Singulars 09-01-2013 – Agustí Bordas: Raons per a l’estat propi

Aquest català amb passaport canadenc és llicenciat en Ciències Polítiques i té un alt càrrec a l’administració del Canadà. Ens diu que, tot i que el govern espanyol afirma que la “marca Espanya” és una marca de prestigi, la realitat és que en l’àmbit internacional l’estat espanyol ha esdevingut un sinònim de fragilitat, incompetència i precarietat.

Per Agustí Bordas, en aquests moments la imatge d’Espanya és la de l’incest corporatiu, del nepotisme, del tràfic d’influències.

Reincidint en l’error | Jordi Franch Parella Weblog

Reincidint en l’error | Jordi Franch Parella Weblog

Albert Einstein, el gran físic d’origen alemany, deia que si volem resultats diferents no podem fer sempre el mateix. Si una i altra vegada posem el carro davant dels cavalls i no a l’inrevés, els resultats seran decebedors. Malgrat ser una obvietat, les (males) respostes dels nostres governants als problemes econòmics són sempre les mateixes. I quan els resultats no acompanyen i el carro no es mou, responen amb una dosi encara més elevada de la mateixa política fallida. Explorar noves vies de solució, però, no succeeix mai. Els reptes econòmics tenen una doble dimensió, d’oferta i demanda. Pel cantó de l’oferta hi trobem variables tan fonamentals com l’estalvi i la inversió, la formació del capital humà i les infraestructures, la productivitat i les institucions. Pel cantó de la demanda, en canvi, destaca el consum públic i privat o el dèficit públic i la política monetària.

El bon creixement d’Espanya durant el primer semestre és sorprenent. No es deu ni a la despesa pública ni al dèficit. El creixement interanual del PIB del 3,2% està acompanyat d’una reducció del consum públic, nivells d’inversió elevats i una contribució positiva del sector exterior, ja que el creixement anual de les exportacions augmenta del 3,8% al 6,8%, mentre que les importacions ho fan només del 5,4% al 6,6%. És un creixement basat en la moderació del consum, l’increment de l’estalvi i la inversió i l’impuls de les exportacions, gràcies a la moderació dels preus i els salaris. De manera excepcional i transitòria, l’impuls de l’economia espanyola respon a factors d’oferta i no de demanda. ¿Vol dir això que el govern, finalment, ha après dels seus errors? No, bàsicament vol dir que l’absència de govern ha frenat momentàniament el seu intervencionisme ferotge i ha deixat que els agents socials s’ajustessin espontàniament a les circumstàncies, continuant el necessari sanejament financer amb la reducció del deute, la (lenta) reconversió productiva i el procés de devaluació interna amb la contenció de preus i costos. En contra de totes les amenaces infundades, un govern que no governi no va pas malament.

Qui sí intervé activament sobre la demanda, via política monetària, amb efectes potencialment destructius, és el BCE. El programa d’expansió monetària de Mario Draghi, amb la compra de deute públic (80.000 milions al mes) i privat (20.000 milions), continua fent camí. La injecció monetària dopa l’economia i pot provocar una falsa eufòria passatgera, però mai reactivar-la sòlidament a llarg termini. Fabricar moneda no té res a veure amb fabricar més i millors productes. El BCE ha flexibilitzat la seva política monetària fins a l’extrem. I continuar amb interessos negatius suposa l’estocada final a l’estalvi i la descapitalització dels bancs, que que han de pagar interessos al BCE per acumular grans quantitats de reserves bancàries (de 148.000 milions d’euros a finals de 2014 s’ha passat als actuals 970.000 milions). I malgrat això, els estímuls monetaris continuen. En paraules del banquer italià, «el programa de compra d’actius és efectiu i ens centrem ara a dur-lo a terme». Si és necessari, el programa s’estendrà més enllà del març del 2017. Si és necessari, Draghi pot instar la compra d’immobles i accions a Borsa, o omplir directament de bitllets les butxaques dels seus contactes. Tot, excepte reconèixer que aquestes polítiques d’estímul artificial de la demanda estan condemnades al fracàs.

Via: Reincidint en l’error / Reincidiendo en el error | Jordi Franch Parella Weblog

Da Doo Ron Ron – Música

“Da Doo Ron Ron” is a song written by Jeff Barry, Ellie Greenwich and Phil Spector. It first became a popular top five hit single for the American girl group the Crystals in 1963. American teen idol Shaun Cassidy covered the song in 1977 and his version hit number one on the Billboard Hot 100 chart. There have also been many other cover versions of this song, including a version by the Raindrops, which featured the original songwriters of “Da Doo Ron Ron” Jeff Barry and Ellie Greenwich.

Music Video – “Da Do Run Run” – The Crystals – 1963

I met him on a Monday and my heart stood still
Da do ron-ron-ron, da do ron-ron
Somebody told me that his name was Bill
Da do ron-ron-ron, da do ron-ron

Yeah, my heart stood still
Yes, his name was Bill
And when he walked me home
Da do ron-ron-ron, da do ron-ron

I knew what he was doing when he caught my eye
Da do ron-ron-ron, da do ron-ron
He looked so quiet but my oh my
Da do ron-ron-ron, da do ron-ron

Yeah, he caught my eye
Yes, oh my, oh my
And when he walked me home
Da do ron-ron-ron, da do ron-ron

(Sax solo)
He picked me up at seven and he looked so fine
Da do ron-ron-ron, da do ron-ron
Someday soon I’m gonna make him mine
Da do ron-ron-ron, da do ron-ron

Yeah, he looked so fine,
Yes, I’ll make him mine
And when he walked me home
Da do ron-ron-ron, da do ron-ron

Apres Toi Je n’Aurai Plus d’Amour – Música

APRES TOI JE N’AURAI PLUS D’AMOUR – TINO ROSSI (1934)

 

1.
Chéri vois-tu je t’aime,
Et dans tes bras je vis un rêve enchanté
Pourtant j’ai peur quand même
A la pensée que tu pourrais me quitter.
Sans savoir ce que sera demain,
Ma vie est entre tes mains.

R.
Après toi je n’aurai plus d’amour,
Après toi mon cœur sera fermé pour toujours.
Ici bas rien ne m’attire
Que ton sourire
Ici bas rien ne m’émeut
Que tes grands yeux si bleus
Tout en moi t’appartient sans retour
Après toi je n’aurai plus d’amour,

2
Offrir de la tendresse
Et des baisers qui sans amour ne sont rien
Goûter d’autres ivresses
Entre des bras qui ne seraient pas les tiens,
Dire encor des mots tendres tout bas,
Non je ne le pourrai pas.

R.
Après toi je n’aurai plus d’amour,
Après toi mon cœur sera fermé pour toujours.
Ici bas rien ne m’attire
Que ton sourire
Ici bas rien ne m’émeut
Que tes grands yeux si bleus
Tout en moi t’appartient sans retour
Après toi je n’aurai plus d’amour,

J’avais mis ma confiance dans tes mains
Nous vivions insouciants sans songer à demain
Et pourtant notre tendre roman
Par ta faute aujourd’hui vient mourir bêtement
Maintenant je sais qu’un autre a pris ma place
Comme je sais qu’un autre a pris ton cœur
Tristement mon beau rêve s’efface
Adieu, je n’aurai qu’amertume et rancœur

Plaisir D’amour ne dure qu’un instant
Chagrin d’amour dure toute la vie

J’espérais oublier que j’aimais
Mais hélas le destin nous unit à jamais
Ton image revient chaque jour
Tourmenter, torturer, angoisser mon cœur lourd
Et j’avais traînant comme une lourde chaîne
Les souvenirs de nos anciens émois
C’est pourquoi j’ai parfois tant de peine
Les soirs où j’évoque le temps d’autrefois

 

11 de setembre Diada Nacional de Catalunya / September 11th Catalonia’s National Day (2016)

En record del 11 de setembre del 1714

bloqueig-i-setge-de-barcelona-1713-1714
Bloqueig i setge de Barcelona (1713-1714)

FETS HISTÒRICS

El setge de Barcelona va ser una operació militar central dins de la Guerra dels catalans, darrer episodi hispànic de la Guerra de Successió Espanyola, entre el 25 de juliol de 1713 i l’11 de setembre de 1714. Tot i que Barcelona ja fou assetjada en aquesta mateixa guerra uns anys abans – Setge de Barcelona (1706) – implicant a tropes de les grans potències; durant la Guerra dels Catalans els exèrcits estrangers foren evacuats i va enfrontar els defensors de Barcelona, compostos per la Coronela, l’exèrcit regular català, de tropa procedent de la resta de territoris de la Corona d’Aragó, i soldats d’altres territoris que sostenien Carles III. Fou plantejat pel duc de Pòpoli inicialment més com un bloqueig a ultrança enlloc d’un setge convencional. L’entrada en joc d’un exèrcit provinent del Regne de França, el juliol del 13, per donar suport a l’exèrcit espanyol amb el canvi de direcció militar cap al Duc de Berwick, més interessat a prendre la ciutat que a destruir-la, decantà severament el curs del setge, convertint-lo en un assalt de trinxeres i mines a les muralles. Molt sobrepassats en nombre, i completament envoltats de soldats borbònics, els caps de la guarnició i els líders catalans van triar la resistència fins a la mort.

In remembrance of September 11th 1714

the-assault-on-the-main-body-of-the-place

The Assault on The Main Body of The Place

HISTORICAL FACTS

The Siege of Barcelona (Catalan: Setge de Barcelona, IPA: [ˈsedʒə ðə βərsəˈɫonə]) was a battle at the end of the War of Spanish Succession, which pitted Archduke Charles of Austria (backed by Britain and the Netherlands, i.e. the Grand Alliance), against Philip V of Spain, backed by France in a contest for the Spanish crown.

During the early part of the war, Barcelona, the capital of Catalonia, had fallen to the forces of Archduke Charles: his fleet had anchored in the port on 22 August 1705, landing troops which surrounded the city. These troops later captured the fort of Montjuïc, and used it to bombard the city into submission on October 9. The Principality, as well as the other States of the Crown of Aragon, quickly accepted Charles III as their new king. Charles summoned the last Catalan Courts of history.

As the freshly defeated Catalan Court supported the Archduke against Philip V, the Franco-Spanish forces were not strong enough to attempt a recapture of the city until 1713. When the Treaty of Utrecht was signed between April and July, Catalonia remained (alongside Majorca) the only realm of which still fought for the cause of Charles III. By 9 July, the General Estates of Catalonia decided to continue the war in order to defend the Catalan constitutions.

La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

juny 6, 2016 Jordi Franch Parella

switzerland

La renda bàsica és un ingrés pagat per l’Estat a tots els ciutadans, amb independència de la seva situació personal, econòmica o social. Malgrat que no està implantada a cap país del món, és un tema recurrent, especialment en períodes preelectorals. Els suïssos l’han rebutjat amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Es preveia que l’Estat suís pagués a cada adult uns 2.300 euros mensuals nets, i a cada menor 560 euros. L’argument que s’ha acabat imposant és que els costos per finançar la renda bàsica són prohibitius i que, al traduir-se en l’increment d’impostos i de l’endeutament públic, afectaria negativament el creixement econòmic. Els suïssos també han considerat que la renda bàsica disminueix la motivació per treballar i distorsiona els incentius correctes per la creació de riquesa. Malgrat que el salari mitjà de Suïssa és de 5.579 euros mensuals, el cost d’implantar la renda bàsica seria de 188.000 milions d’euros, el triple del total de les despeses socials del país. A França, una renda mensual de 750 euros equivaldria al 26% del PIB, i a Espanya dispararia la despesa pública del 44% al 65% del PIB, previ descompte de la despesa en protecció social que s’estalviaria.

És altament probable que un referèndum d’aquestes característiques a Espanya, un país amb menys qualitat democràtica que el petit territori alpí, acabaria proporcionant un resultat radicalment diferent. I és que la promesa d’una renda bàsica és llaminera i exerceix una forta influència en potencials votants. És una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. ¿Per què arriscar-se amb un negoci si papà Estat m’assegura un mínim de subsistència incondicionalment? ¿Per què haver de patir mals de cap si l’Estat benefactor m’ofereix una altra alternativa millor? La renda bàsica és el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Els partits d’ultraesquerra, com Podemos, són els que més insistentment la prediquen, basant el seu finançament en un tipus únic d’IRPF molt elevat (50% o superior). Aquest argument és fals per dos motius com a mínim. En primer lloc, l’increment del tipus impositiu no manté la base imposable inalterada, sinó que la redueix. ¿Qui treballaria si el 100% dels ingressos anessin a les arques d’Hisenda? En el moment en què l’asfíxia tributària fos encara més elevada amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda bàsica, la recaptació decrementaria i no seria suficient. I en segon lloc, l’anunci que l’Estat espanyol paga una renda bàsica a tot ciutadà que acrediti aquesta nacionalitat, tindria un efecte expansiu sobre la despesa pública. La tan famosa picaresca espanyola faria ressuscitar difunts o, senzillament, mantindria administrativament en el regne dels vius sine die a parents i beneficiats. El cens de població augmentaria i la despesa pública també.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats. Pensem amb les empreses de big data, amb una base tecnològica molt important, i amb la demanda de perfils de gestors de dades que sol·liciten. La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat i creació d’ocupació qualificada, i que la renda bàsica no es sosté tampoc per aquest motiu.

Via: La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

Singulars 30-01-2013 – Jordi Molins: Testimoni d’una crisi anunciada

Físic i inversor institucional, Jordi Molins ha treballat per un gran Hedge Fund nord-americà a Londres i a diversos bancs europeus gestionant carteres d’inversions. Entre el 2010 i el 2011 va entrevistar-se amb les màximes autoritats dels sectors polític, econòmic i financer espanyol.

Ens explica perquè ja a finals de 2010 es podia saber amb dades comprovables que la majoria de grans immobiliaries i bona part dels bancs i caixes espanyols estaven en fallida tècnica.
Segons ell, el problema més important al qual s’enfronta l’economia catalana en els propers anys no és l’austeritat, sinó que és el procés de desapalancament bancari i les implicacions que això té sobre el finançament del teixit empresarial català.