Monthly Archives: febrer de 2019

That’ll Be The Day – Música

“That’ll Be the Day” is a song written by Buddy Holly and Jerry Allison. It was first recorded by Buddy Holly and the Three Tunes in 1956 and was re-recorded in 1957 by Holly and his new band, the Crickets. The 1957 recording achieved widespread success. Holly’s producer, Norman Petty, was credited as a co-writer, although he did not contribute to the composition.

Buddy Holly & The Crickets – That’ll Be The Day

1957 HITS ARCHIVE: That’ll Be The Day – Buddy Holly & The Crickets (#1 hit)

Well, that’ll be the day when you say goodbye
Yes, that’ll be the day when you make me cry
You say you gonna leave, you know it’s a lie
‘Cause that’ll be the day when I die

Well, you give me all your lovin’ and your turtle dovin’
All your hugs and kisses and your money, too
Well, you know you love me, baby
Still you tell me, maybe
That some day, well, I’ll be blue

Well, that’ll be the day when you say goodbye
Yes, that’ll be the day when you make me cry
You say you gonna leave, you know it’s a lie
‘Cause that’ll be the day when I die

Well, that’ll be the day when you say goodbye
Yes, that’ll be the day when you make me cry
You say you gonna leave, you know it’s a lie
‘Cause that’ll be the day when I die

Well, when Cupid shot his dart
He shot it at your heart
So if we ever part and I leave you
You say you told me, an’ you told me boldly
That someday, well, I’ll be blue

Well, that’ll be the day when you say goodbye
Yes, that’ll be the day when you make me cry
You say you gonna leave, you know it’s a lie
‘Cause that’ll be the day when I die

Well that’ll be the day, ooh hoo
That’ll be the day, ooh hoo
That’ll be the day, ooh hoo
That’ll be the day

Anuncis

Canvi climàtic | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de hunosa

Els polítics intervencionistes, comptant amb l’indispensable assessorament i suport intel·lectual dels economistes partidaris de l’estatisme com Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia l’any 2001, promouen la implantació massiva d’un Nou Acord Verd (Green New Deal). El nom del programa prové de les polítiques implantades per Franklin Delano Roosevelt a la dècada del 1930, després del crac del 29, intensificant l’expansió del control governamental de l’activitat econòmica i social, però adoptant ara un nou caire ecològic i de lluita contra el canvi climàtic. Una de les mesures emmarcades dins d’aquest pla és l’augment dels impostos sobre el combustible, que a la veïna França ha desencadenat la revolta dels armilles grogues contra el govern Macron. El pretext per justificar la introducció dels nous impostos mediambientals és lluitar contra l’escalfament i abordar els reptes del canvi climàtic, fent que la càrrega que es traspassi a la pròxima generació sigui moderada i més reduïda. Ens repeteixen, en definitiva, que no és just que la generació actual traslladi els costos mediambientals a la següent generació. La utilització que fan els governs de la justícia social i intergeneracional és molt discutible.

Les previsions demogràfiques i econòmiques apunten, per exemple, que el sistema de pensions, deficitari actualment, és insostenible a mitjà termini. A partir de l’any 2025 començaran a jubilar-se les primeres cohorts de la generació del baby boom nascudes a l’Espanya del 1960. Es preveu una reducció important en l’import de la pensió de jubilació mitjana. En una societat creixentment envellida això impactarà, i molt, en la marginalització i pauperització d’un sector important i cada vegada més nombrós de la societat. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa? També el volum de deute públic de diferents països i en particular el d’Espanya, proper al 100% del PIB, és una bomba de rellotgeria que amenaça la generació actual i les properes. El pagament dels interessos del deute és ineludible i té caràcter prioritari per disposició constitucional. I el pagament d’1 bilió d’euros (amb dotze zeros) també recaurà sobre els nostres fills i néts. Els interessos ja s’han situat en el 2,5% als EUA i abandonaran el 0% a l’eurozona en qüestió de mesos. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa?

Les emissions globals de CO2 augmenten per les activitats industrials localitzades especialment al sud-est asiàtic, que s’ha convertit en la fàbrica del món. Europa és cada vegada més irrellevant en el concert de les nacions. I no diguem Espanya, que no ha conegut la revolució industrial, amb l’excepció del País Basc i Catalunya. Però els governs europeus fan bandera del canvi climàtic i promouen la introducció de més impostos i restriccions per tal de millorar el medi ambient en un termini que mai pot ser immediat. La Unió Europea ha fixat l’objectiu “20-20-20”. Persegueix aconseguir una reducció d’un 20% en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (en comparació als nivells de 1990), aconseguir també un 20% de consum d’energia de fonts renovables i augmentar un 20% l’eficiència energètica. Al mateix temps, però, el govern espanyol es dedica a mantenir artificialment, via subvencions públiques, les mines de carbó d’Astúries. Hunosa, per exemple, és una empresa pública controlada al 100% per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) que extreu el carbó de la conca del riu Nalón. L’hulla de poca qualitat i els elevats costos d’explotació es tradueixen invariablement, any rere any, en pèrdues econòmiques. I, per suposat, la posterior combustió del carbó en centrals tèrmiques genera CO2 i danya el medi ambient. Com es pot justificar que el govern espanyol mantingui una activitat deficitària i contaminant? Per què s’han de socialitzar les pèrdues d’una mina? I on està aquí la lluita contra el canvi climàtic? La fal·lera dels governs per intervenir (selectivament, això sí) en les activitats mediambientals sense fer res per desactivar les bombes de rellotgeria de les pensions i el deute públic equival a colar un mosquit i empassar-se un camell.

El mercat no intervingut s’ha mostrat molt eficient a l’hora d’adaptar-se espontàniament a canvis graduals i a molt llarg termini, com són els de l’escalfament global. Com ha succeït contínuament des de la revolució industrial, els descobriments empresarials i les innovacions tecnològiques pròpies del sistema de lliure mercat permetran afrontar els desafiaments del canvi climàtic. Finalment, els economistes també argumentem que s’ha d’utilitzar el tipus d’interès per calcular el valor actual dels efectes negatius de l’escalfament global en les properes dècades. Segons aquests càlculs, no estarien justificades les intervencions i subvencions que avui es proposen, encoratjades per poderosos interessos polítics i lobbies privilegiats, sinó que el més convenient és deixar a les generacions futures, previsiblement més riques i tecnològicament avançades, fer front als desafiaments que puguin sorgir conforme aquests vagin apareixent.

 

Via:  Canvi climàtic | Jordi Franch Parella Weblog

Germans Castells, art i figures per al pessebre │ Post d’Ismael Porta i Ramon Albornà – Llibres gencat

El llibre “Germans Castells, art i figures per al pessebre” és un reconeixement al pessebre català i a les seves figures de pessebre, i ho fa a través del relat etnogràfic d’una nissaga d’artesans que, amb la seva obra, han donat vida a molts dels paisatges i recreacions dels nostres pessebres i, sobretot, acompanyant els nostres diorames i la tècnica de l’escola catalana de pessebrisme més enllà de casa nostra.

Petites escultures de gran qualitat, fetes amb un procés totalment artesanal, rigorós i perfectament planificat, que transmet l’estima i la cura amb què s’ha fet cada una de les seves obres.

A partir del propi testimoni dels germans Joan i Martí Castells Badia, fem un repàs a la trajectòria artesanal de tres generacions que han fet una gran aportació, no només al pessebrisme sinó també al nostre patrimoni cultural. La  seva obra forma part de museus, més enllà de l’estricte món pessebrístic, sobretot gràcies al gran escultor Martí Castells i Martí (1915-1995), autor de l’obra més prodigiosa i reconeguda internacionalment.

Alhora, el llibre deixa constància de tot el procés de treball artesanal que, fins al dia d’avui, s’ha mantingut fidel durant aquests més de cent anys del taller familiar. Des del modelat i l’emmotllat, la cuita de les peces, fins a la seva acurada pintura a l’oli.

Destacar també que si parlem d’artesania i d’art escultòric, com no podia ser d’altra manera, en el llibre s’inclou una extensa mostra d’imatges gràfiques de la seva obra, amb figures procedents de col·leccions privades i de les reserves d’alguns museus que normalment no estan a l’abast del públic.

Ismael Porta i Balanyà
Ramon Albornà i Rovira

Autors

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Germans Castells, art i figures per al pessebre (pdf)

Via:  Germans Castells, art i figures per al pessebre │ Post d’Ismael Porta i Ramon Albornà – Llibres gencat

Mozart – Piano Concerto no. 5 – Música

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.

Mozart | Piano Concerto 5

Take The “A” Train – Música

“Take the ‘A’ Train” is a jazz standard by Billy Strayhorn that was the signature tune of the Duke Ellington orchestra.

1941 HITS ARCHIVE: Take The “A” Train – Duke Ellington (instrumental)

Duke Ellington, “Take the A Train”

Hurry, hurry, hurry
Take the A train
To get to Sugar Hill way up in Harlem
If you should take the A train
You’ll get to where you’re going in a hurry
Hurry, hurry, hurry
Now it’s goin’
Can you hear the rails a hummin’ (boo de ahh dah)
If you should miss the A train
You’ll miss the quickest way to get to Harlem

The Joint’s Really Jumpin’ – Música

Jimmy Evans (* 1936 oder 1938 in Mariana, Arkansas; † 2011) war ein US-amerikanischer Rockabilly-Musiker. Als Multi-Instrumentalist spielte Evans mit Stars wie Pat Boone, Jerry Lee Lewis, George Jones, Eddie Bond und Billy Lee Riley.
— Diskografie
1962 The Joint’s Really Jumpin‘ / I Just Don’t Love You Clearmont C-502

Jimmy Evans – The Joint’s Really Jumpin’

JIMMY EVANS The Joint´s Really Jumpin´

LYRICS NOT AVAILABLE

Mozart – Symphony No. 5 in B flat, K. 22 [complete] – Música

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.

Mozart – Symphony No. 5 in B flat, K. 22 [complete]