Tag Archives: ENERGIA

Es pot abaratir la factura de la llum? | Jordi Franch Parella Weblog

Coincideix el fred rigorós de l’hivern amb el preu més elevat de la factura de la llum. Conèixer el total que paguem és fàcil. Només cal mirar el càrrec bancari. Ara bé, comprendre els detalls de la factura elèctrica, en un mercat oligopolístic tan profundament regulat per l’Estat i mancat de competència real, és força més difícil. D’entrada, la factura ens desglossa un component fixe (la potència contractada) i un component variable (l’energia consumida). S’hi afegeix el lloguer de l’equip, ara digital per tenir el consum controlat en tot moment i enriquir la contaminació electromagnètica, i un impost sobre l’electricitat. Si abans el preu pagat pel consum d’electricitat es calculava en subhastes trimestrals, ara ja no. El preu del quilowatt hora es calcula cada dia de la setmana i cada hora del dia. Així, en els moments de més demanda, entre les 20 i 22 hores del vespre, s’arriben a pagar preus majoristes del megawatt hora superiors als 90 euros, quan a Alemanya la mitjana és de només 50 euros (el 44% més barat!).

Sobre la suma total dels anteriors conceptes s’hi aplica l’IVA del 21%. Aplicar l’IVA sobre l’impost de l’electricitat és aplicar un impost sobre un altre impost, quelcom de legitimitat, com a mínim, dubtosa. I pagar el tipus més elevat d’IVA en un consum bàsic com la llum és profundament antisocial. Bèlgica o Luxemburg, per exemple, apliquen un IVA de només el 6%. Dins el conjunt de la UE, Espanya figura amb el preu final de l’energia més cara, després de Dinamarca i Alemanya. Si excloem impostos, continua sent el país més car després d’Irlanda i Xipre, dues illes que per motius de geografia física tenen importants dificultats comparatives en la generació d’energia.

En el sistema elèctric espanyol, tan profundament intervingut pel govern, els costos de producció d’energia només representen el 35% de la factura final, mentre que el 25% són impostos (IVA i l’impost d’electricitat), i el 40% restant són els anomenats peatges o costos regulats derivats de decisions polítiques (primes a les renovables, dèficit de tarifa, subvencions, distribució per la xarxa elèctrica estatal…)

Els elevats preus de la llum a Espanya acaben perjudicant les finances de les famílies i també la competitivitat empresarial. Sent els costos energètics una part rellevant dels costos totals de la indústria, el sector que més necessitem per generar llocs de treball estables i de qualitat, aquesta situació suposa un llast afegit a la competitivitat empresarial i la recuperació econòmica. Resulta curiós que a la Gran Bretanya, no precisament el paradís del sol, es puguin comprar plaques fotovoltaiques a Ikea per autoconsum domèstic. En canvi, a Espanya, això no està permès. Com és possible que en el país del sol es penalitzi l’autoconsum d’energia solar, quan així s’abaratiria la factura elèctrica? Necessitem urgentment liberalitzar l’economia espanyola, en general, i el sector elèctric, en particular, obrint-lo a la competència.

França, gràcies a 58 centrals nuclears i mitjançant una empresa pública com Electricité de France, disposa d’una de les electricitats més barates i fiables d’Europa. Per què no tenim accés a l’electricitat francesa? Ho justifiquen motius tècnics o bé polítics? Si en el Tractat dels Pirineus (1659), signat per Lluís XIV de França i Felip IV de Castella, s’hagués cedit a França tota la Catalunya Sud, com es va fer amb el comtat del Rosselló i part de la Cerdanya, ara tindríem altres problemes, però no el de la factura de la llum. Cal despenalitzar l’autoconsum i permetre la instal·lació de plaques solars. Les energies renovables, eòlica i solar, ara són barates. Per què el govern de Zapatero les va subvencionar el 2008, quan eren cares, i en canvi ara que són barates ho prohibeix? Tot plegat fa esgarrifar, molt més que les esgarrifances que provoca el fred hivernal.

Hi ha serveis que haurien d’estar a l’abast de tothom. L’electricitat i l’aigua són alguns d’ells. En comerç, fer negoci és lícit; però enriquir-se a costa de la necessitat ja rep un altre nom. Les desigualtats augmenten i la població es veu obligada a pagar els sous desproporcionats d’uns directius de les elèctriques que sovint compten amb el mèrit previ d’haver exercit algun alt càrrec polític com haver estat membre del govern. I pensem que això no hauria d’existir ni estar acceptat en un ordre democràtic que pretén la justícia i la igualtat d’oportunitats per a tothom.

Via: Es pot abaratir la factura de la llum? | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

Cara i creu del rebut de la llum a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

560c01f10ce0e

És ben sabut i no prou debatut que suportem una de les factures elèctriques més cares d’Europa. Això incideix de manera negativa tant en el pressupost familiar com en les empreses i l’estructura productiva, que veuen reduïda la seva competitivitat. La producció i distribució d’electricitat no està liberalitzada a Espanya. No hi trobem lliure competència empresarial ni absència de barreres d’entrada, sinó un oligopoli regulat per l’Estat. Cinc empreses elèctriques dominen el mercat (Endesa, Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Viesgo i EDP). Les relacions de connivència entre el regulador i els regulats són clarament visibles amb el mecanisme de portes giratòries, i alguns polítics gaudeixen de retirs daurats en els seus consells d’administració. Les normes de funcionament del sector estan molt lluny de les del lliure mercat. Es tracta d’un mercat profundament intervingut per l’Estat. Cal recordar que el febrer de 2006 l’elèctrica alemanya E.ON va millorar les condicions de l’opa anterior de Gas Natural sobre Endesa, oferint 27,5 euros per acció,  però que el govern de Rodríguez Zapatero ho va vetar. És això un mercat lliure o un mercat intervingut? És un exemple de llibertat empresarial o d’imposició governamental? Dies més tard, en un luxós resort de les Balears, Rodríguez Zapatero es trobava amb el seu homòleg italià, Romano Prodi, i intercanviaven cromos. L’elèctrica Enel entrava en l’accionariat d’Endesa, a canvi que l’espanyola Abertis feia el mateix amb la italiana Autostrade.

Donat que hi ha una correlació directa entre el consum d’energia i l’evolució de l’economia, des del 2007 es produeix una caiguda important del consum per la profunda crisi econòmica del país.

1

Malgrat això, els ingressos de les elèctriques han incrementat. De mitjana, entre 2007 i 2015 el consum ha disminuït l’1,5% anual, però el negoci de les elèctriques ha augmentat el 2,7% anual, en un context en què els preus del petroli i del gas van caure als nivells mínims de la dècada. L’encariment del rebut de la llum, des del 2008, és del 52%, el doble que a la UE, i s’explica en bona part pels impostos i recàrrecs públics (cost del dèficit de tarifa, primes a les renovables i ajudes a la mineria del carbó). Pel que fa a beneficis, i comparant els resultats de les cinc elèctriques amb els de les pimes catalanes en el període 2003-2014, s’observa una gran diferència: el Benefici Net sobre Vendes de les elèctriques és del 16,8% de mitjana, enfront només del 2,4% a les pimes. És a dir, gairebé 7 vegades superior. Mentre els representants de la petita i mitjana empresa, la veritable columna vertebral de l’economia, reivindiquen una reforma en profunditat del mercat elèctric, els privilegis d’operar en un entorn protegit continuen assegurant copiosos beneficis a les empreses oligopolistes.

Les empreses que cotitzen a les quatre borses espanyoles (incloses en el Sistema d’Interconnexió Borsària Espanyola)obtenen uns resultats gens menyspreables durant els anys 2014 i 2015. Però, en aquest nivell, també les grans elèctriques obtenen un rendiment clarament superior a les empreses cotitzades. De fet, el rati beneficinet sobre xifra de negocis de les empreses elèctriques duplica el de les cotitzades al 2014 i el triplica al 2015.

2

Aquesta exuberància irracional de les elèctriques contrasta amb l’empobriment d’una part creixent de la població que no arriba a poder pagar la factura de la llum. Una d’elles era l’anciana de 81 anys, morta en un incendi al seu domicili de Reus, que s’il·luminava amb les espelmes que haurien cremat el matalàs on dormia. La víctima es trobava en situació de pobresa energètica i feia dos mesos que tenia tallat el subministrament de llum.

Si anem a les webs de les elèctriques, en l’apartat de responsabilitat social i compromisos ètics, hi trobarem la “qualitat digital”. Això inclou la instal·lació dels nous contadors elèctrics de telegestió, que controlen online el nostre consum elèctric les 24 hores del dia, mitjançant radiacions electromagnètiques i injecció d’altes freqüències a la xarxa, amb tots els riscos per la nostra salut. També hi llegim la col·laboració de les elèctriques amb les institucions públiques i organismes reguladors. En el cas esmentat, l’ajuntament de Reus ha afirmat que l’elèctrica no va notificar als serveis socials de l’ajuntament el tall de llum. Per la seva part, l’elèctrica acusa també el consistori de manca de comunicació. I enmig de les acusacions creuades, la llei de pobresa energètica 24/2015 de la Generalitat, aprovada per unanimitat, no es compleix. I és que l’ètica dels poderosos passa per sobre de la vida dels febles. Avui a Reus, i demà ves a saber on.

Via: Cara i creu del rebut de la llum a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

El cost de l’energia elèctrica a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

juny 7, 2016 Jordi Franch Parella

precios34

Espanya és territori de monopolis i de manca de competència, de privilegis i desigualtats socials institucionalitzades. En el cas de l’energia elèctrica, el monopoli es diu Fecsa-Endesa. Els privilegis atorgats pel govern a aquesta empresa privada (qui s’asseu al Consell d’Administració a canvi de dietes milionàries?) suposa tenir una electricitat cara, molt cara, massa cara.

Quantifiquem-ho i fixem-nos en qui suporta el cost més elevat:

1) Consumidors domèstics: consum anual entre 2,5 i 5 megawatts hora (Mwh).

La cinquena més cara de la Unió Europea (superior a la mitjana de la UE i de l’eurozona).

2) Clients comercials: consum anual inferior als 15 Mwh.

La onzena més cara de la Unió Europea (inferior a la mitjana de la UE i de l’eurozona).

3) Consumidors industrials pimes: consum anual inferior als 20 Mwh.

La més cara de la Unió Europea (250 euros el Mwh sense impostos o més de 300 euros el Mwh amb impostos).

Entre el 2008 i el 2015, la tarifa s’ha duplicat (increment del 100%), quan a la UE només ha augmentat el 29%.

4) Consumidors industrials més importants: consum anual entre 20-500 Mwh.

La sisena més cara de la Unió Europea, incloent impostos.

5) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 500-2.000 Mwh.

La novena més cara de la UE (per sota de la mitjana)

6) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 2.000-20.000 Mwh.

La onzena de la UE (per sota de la mitjana)

7) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 20.000-70.000 Mwh.

La dotzena de la UE (per sota de la mitjana)

8) Consumidors industrials gran empresa: consum anual entre 70.000-150.000 Mwh.

La catorzena de la UE (per sota de la mitjana)

Conclusions: el monopoli és car per la societat, el monopoli és un destí daurat per polítics jubilats i els costos dels monopolis recauen majoritàriament en els segments de la societat més febles i desafavorits (famílies i pimes).

Via: El cost de l’energia elèctrica a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

Singulars 07-11-2012 – Antonio Turiel: Condemnats a decréixer

Antonio Turiel és físic, matemàtic i investigador de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. Antonio Turiel ens diu que no podrem continuar creixent com fins ara perquè no tindrem recursos. La crisi no acabarà si no canviem el nostre model financer i productiu. Hem arribat a la fi del creixement.

Les perspectives de futur són que la producció de petroli dels camps existents davallarà un 40 % d’aquí al 2020 i serà gairebé impossible compensar aquesta davallada, sobretot perquè es calcula que cap al 2018 la Xina i l’Índia absorbiran tota la producció de petroli si continuen el seu patró de consum actual.

2015, el canvi que no arribarà

Argelaguer en transició

pobresa bcnSi durant el 2014 s’ha mantingut el rumb equivocat com pronosticaven en el nostre darrer post d’aquell any, 2015 es “ven” com l’any de l’inici de la recuperació i de l’arribada d’un canvi a millor en les condicions econòmiques i socials. Una recuperació i un canvi a millor que ens atrevim a pronosticar que, malauradament, no es produirà.

Durant 2014 la precarietat laboral, les desigualtats, els desnonaments, l’atur, etc han seguit augmentat o s’han mantingut en nivells alts i tot indica que la situació es mantindrà durant l’any vinent.

Se segueix mantenint com a objectiu recuperar el creixement econòmic com a solució, quan aquest creixement és impossible físicament en mancar la base sobre la qual es fonamenta: l’accés il·limitat, (cada vegada més) ràpid i barat a l’energia.

Fixeu-vos en aquesta gràfica elaborada i  publicada per Antonio Turiel (El ocaso del petróleo: Edición de 2014, 17 de desembre de 2014 a The Oil Crash) on veiem en milions de…

View original post 192 more words

Eclipsi fotovoltaic

Girona A cop de post

La reforma energètica del ministre Sòria està aixecant moltes ampolles. No pretenc explicar-la (només una ment privilegiada pot entendre la totalitat de les seves perversions) però sí que intentaré fer entendre quines implicacions pot tenir per algú que, un mal dia, va decidir que unes plaques fotovoltaiques en un tros de camp podrien ser un bon complement per la renda agrària i un coixí de seguretat per un any de mala collita. Ho faré amb un exemple. Un cas tipus.

View original post 578 more words

La experiència de Corea del Nord

Argelaguer en transició

coreanordautopista

Què  succeeix a un país industrialitzat que practica l’agricultura moderna quan perd la seva base de recursos energètics fòssils? Existeixen dos paisos en que això ja ha passat. Corea del Nord i Cuba.

Cap dels dos té recursos energètics propis o molt pocs, tots dos depenien de la Unió soviètica per les seves importacions de petroli i tots dos van experimentar una caiguda important de les seves importacions de petroli quan va caure l’imperi soviètic.

En aquesta entrada us parlarem de l’experiència de Corea del Nord i en una propera entrada de la de Cuba.

Corea del Nord depenia de les importacions per la totalitat del seu petroli i gas natural provinent de la Unió soviètica, Xina i Iran. Després de la dissolució de la URSS (1990), les importacions russes van caure un 90% el que va comportar que l’any 1996 les importacions totals de petroli disminuïssin més d’un 40%…

View original post 804 more words