Tag Archives: DEUTE

La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

4-Activos-bancos-centrales.png (1967×1101)

La Reserva Federal (Fed) dels EUA, amb Janet Yellen al capdavant, ha tornat a pujar el tipus d’interès. Ara es troba en el 1,25%. Continua sent molt baix, però marca un canvi de tendència important. Per primera vegada en quasi una dècada, el preu més important de l’economia abandona el terreny sepulcral del 0%. El propòsit d’aquesta progressiva escalada és el d’ajustar el cost del finançament del conjunt de l’economia a uns nivells que no indueixin la generació de noves bombolles. Tot i els recents increments, encara ens estem movent en unes cotes històricament molt baixes. Més enllà del simbolisme d’aquesta pujada, a la política monetària de la Fed encara li queda molt camí a l’alça per recórrer durant els propers anys. No només a l’hora de continuar elevant el tipus d’interès, sinó també de reduir els abultats estocs de deute públic i hipoteques tòxiques que acumula el banc emissor en el seu balanç de situació. Per tenir una referència, l’interès fixat manu militari per la Fed, a l’esclatar la gran recessió del 2008, va passar del 5% al 0,25% a finals d’any. Alhora, les operacions orquestrades de rescat bancari i ajuda a l’Estat varen significar multiplicar el balanç del Banc Central per cinc, passant d’un actiu total inferior al bilió de dòlars als 4,5 bilions actuals. En termes del PIB, significa passar del 6% el 2007 al 30% el 2015. Segons les paraules de l’anterior governador de la Fed, Ben Bernanke, havien après la lliçó de Milton Friedman, el difunt líder de l’Escola de Chicago. Amb l’esclat de la crisi, la política monetària no operaria amb cap restricció i serviria per finançar il·limitadament, i a cost nul, qualsevol institució governamental o bancària (amb l’excepció de Lehman Brothers).

Els instruments que utilitzen actualment els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que les entitats financeres han de tenir en caixa. Als EUA és el 10% (a l’eurozona l’1%). Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 10 dòlars (1 euro) de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada dòlar que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per deu (per cent en el cas de l’euro). Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut. Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats també a un tipus d’interès. Les operacions de mercat obert, la més important i utilitzada, són la compra, per part del Banc Central, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel Banc Central en aquestes subhastes és el referent principal del mercat bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica.

Així, tradicionalment, els bancs centrals han influït sobre les taxes d’interès del conjunt de l’economia perquè els bancs privats depenien del finançament que podien aconseguir en el mercat interbancari i eren els bancs centrals els que controlaven indirectament l’interbancari. Si el banc central pujava els tipus, el finançament de l’interbancari s’encaria i els bancs privats acabaven traslladant la pujada a famílies i empreses. En l’actualitat, però, els bancs privats no tenen cap necessitat de recórrer a l’interbancari: com a resultat dels programes de quantitative easing dirigits pels bancs centrals, el finançament il·limitat a cost nul fa que literalment nedin en piscines de liquiditat. Per contrarestar-ho, la Fed intenta retirar aquest excés de liquiditat, pagant als bancs perquè li prestin el seu excés de reserves. Malgrat tot, aquesta és una política transitòria i, a mitjà termini, no li quedarà altre remei que desfer el programa de compra de deute públic. Haurà, per tant, de revendre les Lletres del Tresor i Obligacions de l’Estat que ha adquirit massivament durant els últims anys. Què passarà quan es posin a la venda bilions de títols de deute públic? Que el seu preu baixarà en picat, el tipus d’interès pujarà i la monstruosa bombolla de deute públic, la mare de totes les bombolles, col·lapsarà. El perill de contagi a les borses serà imminent. Als EUA, des del 2008, dos bilions de dòlars s’han destinat a finançar la compra de les accions pròpies. No és d’estranyar que l’índex Dow Jones estigui en màxims històrics ni que la ràtio del preu de les accions sobre els beneficis assoleixi també cotes de vertigen. Estem a les portes d’un nou crac borsari mundial? Caldrà seguir amb molta atenció la política monetària de la Fed i dels principals bancs centrals.

Via: La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

caida-los-tipos-interes-1383836035072.jpg (646×404)

El Banc Central Europeu (BCE) ha informat avui, dijous 8 de juny, que ha mantingut la seva taxa d’interès rectora en el mínim històric del 0% i espera que “es mantingui en aquest nivell per un període de temps perllongat que superarà amb escreix l’horitzó de les compres de deute”. Així mateix, el BCE també va decidir deixar inalterada la taxa d’interès de la facilitat marginal de crèdit, a la qual presta els diners a un dia, en el 0,25%. També ha mantingut la taxa d’interès als dipòsits dels bancs a un dia en el -0,40%, que seguirà en aquest nivell. Per altra banda, el BCE adquirirà fins a finals de desembre deute per valor de 60.000 milions d’euros mensuals, que pot allargar fins a una data posterior, fins veure que la inflació puja de manera sostinguda fins al seu objectiu.

El sistema monetari actual, malgrat sembli el contrari, té poc de liberal i molt de planificació centralitzada. El corrent econòmic dominant, síntesi del keynesianisme intervencionista amb els cosins germans monetaristes de l’Escola de Chicago, considera que la moneda fiduciària actual (sense valor intrínsec) ha d’estar controlada pel Banc Central. Els instruments que utilitzen els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que els bancs comercials han de tenir en caixa. A l’eurozona és l’1%. Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 1 euro de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada euro que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per cent. Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut.

Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats a un tipus d’interès també predeterminat. Quan el BCE manté la facilitat de dipòsit en el -0,4%, el que està fent és penalitzar els diners que els bancs comercials mantenen immòbils en el banc central. Es busca que els diners circulin, però pot acabar passant que els bancs comercials traspassin l’interès negatiu als clients. En una dimensió surrealista, això significaria pagar per dipositar els diners en un banc. Castigar tan severament l’estalvi seria un suïcidi.

Per últim, les operacions de mercat obert són la compra, per part del BCE, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel BCE en aquestes subhastes és el referent principal del sistema bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica. La decisió del BCE de continuar amb un tipus d’interès al mínim històric del 0% i la compra mensual de deute per 60.000 milions confirma el finançament als Estats i Bancs a cost zero. Aquesta política monetària ultraexpansiva no soluciona cap problema. Només els ajorna i els empitjora.

Via: La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

El corredor central del Mediterrani | Jordi Franch Parella Weblog

BO-CORREDOR2_1_630x630.jpg (630×630)

En moments de feblesa econòmica i institucional, tant interna com a Europa, on el triomf a les eleccions franceses dels extremismes de dreta o esquerra certificaria la defunció del somni europeu, és especialment important reforçar el mercat comú i les infraestructures com el corredor mediterrani que el vertebren. Aquest eix de transport, considerat prioritari per la Unió Europea (UE), ha d’unir Algesires amb el Bàltic, passant pel centre d’Europa. En total són uns 3.500 quilòmetres, sense comptar els diferents ramals, i el tram espanyol és de 1.300 quilòmetres. El corredor mediterrani hauria de tenir doble via i ample internacional en tot el traçat, de manera que se separi el tràfic de mercaderies del transport de viatgers. Però el que és prioritari és l’accés ferroviari a tots els ports d’interès general del recorregut, entre els quals destaquen Barcelona, València i Tarragona.

En un nou context de l’economia del coneixement i de la informació, la logística abasta el cicle productiu sencer. A més del producte cal moure persones i informació, per la qual cosa les infraestructures de transport i també les de telecomunicacions, són un element fonamental de la competitivitat d’un territori i d’una ciutat. Els costos logístics són més elevats que els mateixos costos laborals. En la fabricació d’un cotxe, per exemple, els costos de materials representen un 65% del cost total de producció, els costos logístics un 10% i els costos de personal un 8%. Europa ha perdut la batalla de la producció, perquè l’ha guanyat Àsia. Hem d’aprofitar, però, la distribució del que altres països emergents fabriquen. I, tinguem-ho clar, això també comporta processos industrials d’acabament d’alt valor afegit. L’economia del coneixement que s’obre pas amb la globalització exigeix més eficiència en la producció i en la distribució dels productes, el que implica xarxes de transport desenvolupades i complexes.

Considerem, per exemple, els ports flamencs de Bèlgica. Estan altament especialitzats i operen amb un elevat grau d’eficiència, fins al punt que els ports d’Anvers i de Zeebrugge són considerats els dos ports més competitius de la UE. Generen més de 350.000 llocs de treball i suposen el 15% del PIB de Flandes. A diferència dels estibadors portuaris espanyols, funcionen 24 hores seguides i no tanquen a l’agost per vacances. També a diferència de l’Estat espanyol, els serveis burocràtics i les inspeccions sanitàries són àgils i fàcils. La complementarietat dels quatre ports flamencs, integrats per excel·lents comunicacions, és el model a seguir pels ports catalans i valencians. Ara bé, mentre que a Anvers el 27% del tràfic total es descarrega en tren, a Barcelona és només el 6%; i mentre que els camions representen allà el 37%, a Barcelona són el 94% restant. Del port d’Anvers en surten de mitjana més de 220 trens diaris. Per què del de Barcelona en surten tan pocs?

La raó última és que Espanya ha estat colonitzada per Castella, i Catalunya per Espanya. Una conseqüència és que el corredor mediterrani connecta Madrid, Algesires i alguns ports de la costa est espanyola amb Europa. És a dir, l’eix d’Algesires, el principal port espanyol del Mediterrani, fins a França no ressegueix la costa mediterrània, sinó que passa per Madrid. Amb aquesta concepció tan centralista de l’Estat, obres ferroviàries a Madrid, com el túnel entre Chamartín i Atocha o l’estesa de l’ample europeu fins a la terminal de Barajas, són pagades amb fons reservats al corredor mediterrani. Alhora, l’arc mediterrani espanyol, amb la meitat de la població total i la meitat del PIB de l’Estat, generador del 60% de totes les exportacions espanyoles, pateix dèficits crònics d’infraestructures bàsiques. Espanya és una potència mundial en tren radial d’alta velocitat a Madrid, però és tercermundista en xarxa de rodalies i transport de mercaderies.

Via:  El corredor central del Mediterrani | Jordi Franch Parella Weblog

L’actualitat de Friedrich Hayek | Jordi Franch Parella Weblog

hqdefault.jpg (480×360)

Es compleixen 25 anys de la mort d’un dels científics socials més importants del segle XX: Friedrich Hayek (Viena, 1899-Freiburg, 1992), Premi Nobel d’Economia el 1974 per l’estudi de les fluctuacions cícliques de l’activitat econòmica. El llegat més important que ens ha deixat l’economista austríac i nacionalitzat britànic, seguint els ensenyaments del seu mestre Ludwig von Mises, és la correcta comprensió de com l’expansió monetària i creditícia, dirigida pel Banc Central amb els processos de quantitative easing i l’abaratiment artificial del tipus d’interès, i orquestrada per la banca comercial amb el privilegi institucional de la reserva fraccionària (obligatorietat a l’eurozona de mantenir només 1 euro de cada 100 en dipòsits a la vista), generen bombolles i expansions no sostenibles que revertiran inevitablement en una crisi generalitzada.

Hayek també destaca per la defensa de la llibertat individual i empresarial, criticant els processos d’enginyeria social dissenyats per una autoritat central i imposats de manera coactiva. Hayek posa de manifest la insuperable dificultat que el govern de torn dirigeixi la societat, pretenent acumular tot l’immens coneixement dispers existent en una societat. Precisament perquè ningú pot saber-ho tot de tot, i més en entorns cada vegada més complexos, especialitzats i dinàmics, ningú hauria de planificar coercitivament a tota una societat. La construcció d’una societat no es fa de dalt a baix, amb ordres i decrets, sinó de baix a dalt mitjançant la llibertat de cada individu per coordinar-se i cooperar voluntàriament amb la resta de ciutadans. Les institucions socials més importants, com el llenguatge i el diner, el dret i el mercat, han sorgit espontàniament a través de la interacció social de milers de persones, sense la planificació de cap geni pensant.

Per Hayek, l’ordre no és un estat que s’aconsegueixi mitjançant el control dels individus per part dels dirigents polítics, sinó un fenomen emergent que s’assoleix de manera espontània quan cada ciutadà persegueix el seu propi i legítim interès personal respectant la llibertat dels altres i fent ús d’aquestes institucions socials coordinadores. L’estatisme, al limitar la iniciativa empresarial i distorsionar les institucions tradicionals a través de les quals es coordinaven centenars de milions d’individus, només pot degenerar en un complet fracàs econòmic. La dificultat dels planificadors per adquirir i processar tota la informació necessària per coordinar la societat és insuperable, i la coacció institucional sobre la societat acaba estructurant-se en un règim polític totalitari que suprimeix les llibertats fonamentals que habiliten a cada persona a perseguir els seus propis objectius vitals. En definitiva, Hayek és un dels grans defensors de la llibertat, en la tradició liberal europea més genuïna, i del potencial creatiu dels mercats. Quan Europa atravessa moments especialment crítics i delicats, els seus principals ensenyaments esdevenen més necessaris que mai.

Via: L’actualitat de Friedrich Hayek | Jordi Franch Parella Weblog

Cara i creu del rebut de la llum a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

560c01f10ce0e

És ben sabut i no prou debatut que suportem una de les factures elèctriques més cares d’Europa. Això incideix de manera negativa tant en el pressupost familiar com en les empreses i l’estructura productiva, que veuen reduïda la seva competitivitat. La producció i distribució d’electricitat no està liberalitzada a Espanya. No hi trobem lliure competència empresarial ni absència de barreres d’entrada, sinó un oligopoli regulat per l’Estat. Cinc empreses elèctriques dominen el mercat (Endesa, Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Viesgo i EDP). Les relacions de connivència entre el regulador i els regulats són clarament visibles amb el mecanisme de portes giratòries, i alguns polítics gaudeixen de retirs daurats en els seus consells d’administració. Les normes de funcionament del sector estan molt lluny de les del lliure mercat. Es tracta d’un mercat profundament intervingut per l’Estat. Cal recordar que el febrer de 2006 l’elèctrica alemanya E.ON va millorar les condicions de l’opa anterior de Gas Natural sobre Endesa, oferint 27,5 euros per acció,  però que el govern de Rodríguez Zapatero ho va vetar. És això un mercat lliure o un mercat intervingut? És un exemple de llibertat empresarial o d’imposició governamental? Dies més tard, en un luxós resort de les Balears, Rodríguez Zapatero es trobava amb el seu homòleg italià, Romano Prodi, i intercanviaven cromos. L’elèctrica Enel entrava en l’accionariat d’Endesa, a canvi que l’espanyola Abertis feia el mateix amb la italiana Autostrade.

Donat que hi ha una correlació directa entre el consum d’energia i l’evolució de l’economia, des del 2007 es produeix una caiguda important del consum per la profunda crisi econòmica del país.

1

Malgrat això, els ingressos de les elèctriques han incrementat. De mitjana, entre 2007 i 2015 el consum ha disminuït l’1,5% anual, però el negoci de les elèctriques ha augmentat el 2,7% anual, en un context en què els preus del petroli i del gas van caure als nivells mínims de la dècada. L’encariment del rebut de la llum, des del 2008, és del 52%, el doble que a la UE, i s’explica en bona part pels impostos i recàrrecs públics (cost del dèficit de tarifa, primes a les renovables i ajudes a la mineria del carbó). Pel que fa a beneficis, i comparant els resultats de les cinc elèctriques amb els de les pimes catalanes en el període 2003-2014, s’observa una gran diferència: el Benefici Net sobre Vendes de les elèctriques és del 16,8% de mitjana, enfront només del 2,4% a les pimes. És a dir, gairebé 7 vegades superior. Mentre els representants de la petita i mitjana empresa, la veritable columna vertebral de l’economia, reivindiquen una reforma en profunditat del mercat elèctric, els privilegis d’operar en un entorn protegit continuen assegurant copiosos beneficis a les empreses oligopolistes.

Les empreses que cotitzen a les quatre borses espanyoles (incloses en el Sistema d’Interconnexió Borsària Espanyola)obtenen uns resultats gens menyspreables durant els anys 2014 i 2015. Però, en aquest nivell, també les grans elèctriques obtenen un rendiment clarament superior a les empreses cotitzades. De fet, el rati beneficinet sobre xifra de negocis de les empreses elèctriques duplica el de les cotitzades al 2014 i el triplica al 2015.

2

Aquesta exuberància irracional de les elèctriques contrasta amb l’empobriment d’una part creixent de la població que no arriba a poder pagar la factura de la llum. Una d’elles era l’anciana de 81 anys, morta en un incendi al seu domicili de Reus, que s’il·luminava amb les espelmes que haurien cremat el matalàs on dormia. La víctima es trobava en situació de pobresa energètica i feia dos mesos que tenia tallat el subministrament de llum.

Si anem a les webs de les elèctriques, en l’apartat de responsabilitat social i compromisos ètics, hi trobarem la “qualitat digital”. Això inclou la instal·lació dels nous contadors elèctrics de telegestió, que controlen online el nostre consum elèctric les 24 hores del dia, mitjançant radiacions electromagnètiques i injecció d’altes freqüències a la xarxa, amb tots els riscos per la nostra salut. També hi llegim la col·laboració de les elèctriques amb les institucions públiques i organismes reguladors. En el cas esmentat, l’ajuntament de Reus ha afirmat que l’elèctrica no va notificar als serveis socials de l’ajuntament el tall de llum. Per la seva part, l’elèctrica acusa també el consistori de manca de comunicació. I enmig de les acusacions creuades, la llei de pobresa energètica 24/2015 de la Generalitat, aprovada per unanimitat, no es compleix. I és que l’ètica dels poderosos passa per sobre de la vida dels febles. Avui a Reus, i demà ves a saber on.

Via: Cara i creu del rebut de la llum a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

La importància dels incentius | Jordi Franch Parella Weblog

14725636_1098409376921252_2845157196191647494_n

Com és costum per aquestes dates, s’han anunciat aquesta setmana els guanyadors de l’incorrectament anomenat Premi Nobel d’Economia. En realitat, en el testament d’Alfred Nobel només queden instituïts cinc premis: els de física, química, medicina, literatura i de la pau (aquest darrer concedit pel parlament noruec). El premi de ciències econòmiques, concedit pel Banc Central de Suècia, no és un guardó original i està sotmès a crítiques importants. Quan encara cuegen els devastadors efectes d’una crisi financera, alimentada per les polítiques monetàries expansives dels principals bancs emissors, ¿quin economista que vulgui passar a la posteritat guanyant el Nobel s’atrevirà a criticar-les? ¿No és molt més fàcil i còmode postular-se com assessor del Banc Central i desviar les conseqüències negatives de mantenir llargament els tipus d’interès artificialment baixos a altres agents econòmics? Com encertadament va indicar el vicepresident del govern català, el Dr. Oriol Junqueras i Vies, en la conferència inaugural del curs d’ADE a la FUB, mai havíem conviscut amb tanta creació d’oferta monetària. No hi ha precedents històrics d’una creació de diners tan accelerada (80.000 milions d’euros mensuals a l’eurozona) o, el que és el mateix, de tipus d’interès tan baixos. Directament relacionat amb aquest fenomen, l’eclosió descontrolada del deute públic a nivell mundial tampoc té precedents. El trasllat intergeneracional de la càrrega del deute a les generacions venidores no només hipoteca el seu futur, sinó que planteja un greu problema moral i econòmic.

En qualsevol cas, el Nobel d’Economia l’han guanyat Oliver Hart i Bengt Holmström, dos nord-americans d’origen britànic i finès respectivament, per l’estudi de la teoria dels contractes i els incentius. L’economia de lliure mercat es basa en dues institucions fonamentals: la propietat privada i els contractes. La primera implica el control sobre l’ús donat als recursos escassos i la seva transmissió. La segona fa referència al compliment dels acords pactats voluntàriament i sense mediar engany o violència. Al respecte, és legítim traspassar el nostre deute a les generacions que encara no han nascut? Per què la representació dels polítics s’escapa de la vinculació contractual? Què en queda de l’anomenat contracte social? Els professors premiats han estudiat com millorar l’eficiència dels contractes per tal que les dues parts hi guanyin. Es tracta de generar un procés win-win sense perdedors. No és eficient ni just, per exemple, el mecanisme de portes giratòries en contractes entre l’Estat i empreses parasitàries, o el rescat automàtic de les entitats financeres. Els incentius en aquests casos (moral hazard) són perversos. Si un directiu financer sap que s’apropiarà privadament dels guanys obtinguts, però que pot traspassar a la societat les pèrdues obtingudes, els incentius conviden poc a una gestió prudent. Tampoc és eficient ni just que els directius d’una empresa persegueixin objectius contraris als dels accionistes i propietaris. En canvi, sí ho són alguns copagaments o una assegurança on la companyia no reintegra el 100% del valor del cotxe robat o de l’immoble incendiat. El paper dels incentius torna a ser crucial i, establerts correctament, permeten assegurar que l’usuari dels serveis públics en farà un ús adequat i que el beneficiari d’una pòlissa tindrà cura de la seva propietat. També la privatització (o no) dels serveis públics depèn dels incentius. La privatització dels serveis penitenciaris, per exemple, pot ser adequada per reduir costos, però a canvi d’empitjorar la qualitat del servei. Altres contractes intergeneracionals forçats per l’Estat, com les prestacions de jubilació, entre la població ocupada i els pensionistes actuals, necessiten una urgent reestructuració. Abans que l’envelliment poblacional i la davallada de la natalitat ens condemnin en la vellesa a la marginalitat i a la pura lluita per la subsistència, els governs han de permetre que cadascú gestioni les pròpìes cotitzacions socials de la manera que estimi més oportuna.

També és impossible que un contracte reguli totes les contingències futures que es poden presentar. Cal, per tant, tenir unes regles generals que precisin quins són els drets i els deures de cada part. I aquí, tornant a la conclusió de la conferència d’Oriol Junqueras a la FUB, que va utilitzar una contundent cita bíblica i evangèlica, el paper de la religió no és pas irrellevant, sinó tot el contrari.

Via: La importància dels incentius | Jordi Franch Parella Weblog

Reincidint en l’error | Jordi Franch Parella Weblog

Reincidint en l’error | Jordi Franch Parella Weblog

Albert Einstein, el gran físic d’origen alemany, deia que si volem resultats diferents no podem fer sempre el mateix. Si una i altra vegada posem el carro davant dels cavalls i no a l’inrevés, els resultats seran decebedors. Malgrat ser una obvietat, les (males) respostes dels nostres governants als problemes econòmics són sempre les mateixes. I quan els resultats no acompanyen i el carro no es mou, responen amb una dosi encara més elevada de la mateixa política fallida. Explorar noves vies de solució, però, no succeeix mai. Els reptes econòmics tenen una doble dimensió, d’oferta i demanda. Pel cantó de l’oferta hi trobem variables tan fonamentals com l’estalvi i la inversió, la formació del capital humà i les infraestructures, la productivitat i les institucions. Pel cantó de la demanda, en canvi, destaca el consum públic i privat o el dèficit públic i la política monetària.

El bon creixement d’Espanya durant el primer semestre és sorprenent. No es deu ni a la despesa pública ni al dèficit. El creixement interanual del PIB del 3,2% està acompanyat d’una reducció del consum públic, nivells d’inversió elevats i una contribució positiva del sector exterior, ja que el creixement anual de les exportacions augmenta del 3,8% al 6,8%, mentre que les importacions ho fan només del 5,4% al 6,6%. És un creixement basat en la moderació del consum, l’increment de l’estalvi i la inversió i l’impuls de les exportacions, gràcies a la moderació dels preus i els salaris. De manera excepcional i transitòria, l’impuls de l’economia espanyola respon a factors d’oferta i no de demanda. ¿Vol dir això que el govern, finalment, ha après dels seus errors? No, bàsicament vol dir que l’absència de govern ha frenat momentàniament el seu intervencionisme ferotge i ha deixat que els agents socials s’ajustessin espontàniament a les circumstàncies, continuant el necessari sanejament financer amb la reducció del deute, la (lenta) reconversió productiva i el procés de devaluació interna amb la contenció de preus i costos. En contra de totes les amenaces infundades, un govern que no governi no va pas malament.

Qui sí intervé activament sobre la demanda, via política monetària, amb efectes potencialment destructius, és el BCE. El programa d’expansió monetària de Mario Draghi, amb la compra de deute públic (80.000 milions al mes) i privat (20.000 milions), continua fent camí. La injecció monetària dopa l’economia i pot provocar una falsa eufòria passatgera, però mai reactivar-la sòlidament a llarg termini. Fabricar moneda no té res a veure amb fabricar més i millors productes. El BCE ha flexibilitzat la seva política monetària fins a l’extrem. I continuar amb interessos negatius suposa l’estocada final a l’estalvi i la descapitalització dels bancs, que que han de pagar interessos al BCE per acumular grans quantitats de reserves bancàries (de 148.000 milions d’euros a finals de 2014 s’ha passat als actuals 970.000 milions). I malgrat això, els estímuls monetaris continuen. En paraules del banquer italià, «el programa de compra d’actius és efectiu i ens centrem ara a dur-lo a terme». Si és necessari, el programa s’estendrà més enllà del març del 2017. Si és necessari, Draghi pot instar la compra d’immobles i accions a Borsa, o omplir directament de bitllets les butxaques dels seus contactes. Tot, excepte reconèixer que aquestes polítiques d’estímul artificial de la demanda estan condemnades al fracàs.

Via: Reincidint en l’error / Reincidiendo en el error | Jordi Franch Parella Weblog

Singulars 30-01-2013 – Jordi Molins: Testimoni d’una crisi anunciada

Físic i inversor institucional, Jordi Molins ha treballat per un gran Hedge Fund nord-americà a Londres i a diversos bancs europeus gestionant carteres d’inversions. Entre el 2010 i el 2011 va entrevistar-se amb les màximes autoritats dels sectors polític, econòmic i financer espanyol.

Ens explica perquè ja a finals de 2010 es podia saber amb dades comprovables que la majoria de grans immobiliaries i bona part dels bancs i caixes espanyols estaven en fallida tècnica.
Segons ell, el problema més important al qual s’enfronta l’economia catalana en els propers anys no és l’austeritat, sinó que és el procés de desapalancament bancari i les implicacions que això té sobre el finançament del teixit empresarial català.

Interessos negatius | Jordi Franch Parella Weblog

Jordi Franch Parella Weblog

L’escriptor francès André Gide es preguntava, en relació a alguns llibres, que qui els llegiria. I també, en relació a algunes persones, que quins llibres podien llegir. Al final, com la Diada de Sant Jordi ens demostra, llibres i persones s’acaben trobant. El mercat és el mecanisme d’intercanvi i el lloc on es troben el comprador i el venedor. Avui, com cada 23 d’abril, dominen a Catalunya els mercats del llibre i la rosa, símbols de la cultura i l’amor, en una diada cívica, patriòtica i cultural. De mercats, però, n’hi ha de molts tipus: de béns i serveis, treball, capital… Alguns són més o menys lliures i permeten l’acord entre l’oferta i la demanda, sempre amb subjecció a les lleis o reglaments vigents i al pagament d’impostos com l’IVA. Altres mercats poden estar directament prohibits per l’Estat (drogues, prostitució…) i, finalment, alguns mercats estan fortament intervinguts pel poder polític.

Un de molt destacable i important, en aquesta tercera categoria, és el mercat financer. De fet, el grau d’intervenció és tan elevat que disposen d’unes institucions de planificació centralitzada, els bancs centrals, que tenen el monopoli de l’emissió de la moneda. La utilització de la política monetària (i fiscal) per estabilitzar l’economia està associada a importants efectes contraproduents i dificultats insalvables. D’entrada, el banc central pot fixar-se un objectiu de creixement de la quantitat de diner. A la pràctica, però, això fracassa quan la demanda de diner és inestable, perquè desestabilitza el comportament de la producció i l’ocupació. Tampoc està clar quin agregat monetari ha de ser monitoritzat i controlat pel banc emissor. Han de ser les monedes i bitllets (M0)? O potser també els comptes corrents (M1)? Per què no incloure els dipòsits amb venciment inferior a 2 anys (M2)? Alemanya, amb el marc, va haver de canviar l’objectiu d’agregat monetari a M3 (que inclou tots els anteriors més els fons del mercat monetari i el deute públic a curt termini), ja que la relació entre l’agregat monetari i l’activitat econòmica s’havia trencat.

Abandonat l’objectiu de creixement de l’oferta monetària, altres països, com Suècia i el Canadà, o àrees monetàries com la de l’euro persegueixen un objectiu d’inflació determinat. Un avantatge és la seva fàcil comprensió per part del gran públic, però un important desavantatge és que la inflació tarda molt de temps a respondre a les polítiques del banc central. Això pot fer que els alts funcionaris del banc emissor no sàpiguen quines mesures adoptar i que el públic sàpiga menys encara si s’estan complint o no les promeses.

El que sí fan els bancs centrals és fixar manu militari el tipus d’interès. I no deixa de ser una profunda hipocresia que es parli de lliure mercat quan el preu més important del mercat, el tipus d’interès, es determina coactivament al marge de la lliure oferta i demanda. També és molt destacable l’abaratiment generalitzat de tots els tipus d’interès fixats pels principals bancs centrals del món. El cas del Japó és paradigmàtic. Després d’entrar en crisi a principis del 1990, el Banc del Japó va rebaixar ràpidament el tipus d’interès des de nivells del 5,25% el 1990 al 0%, on segueix ara. Pel que fa a l’eurozona, l’abaratiment del tipus d’interès ha estat més lent i suau, passant del 4,25% (gener de 2008), al 2% (gener de 2009), continuant el descens a l’1% (desembre de 2011), d’aquí progressivament al 0,15% (juny de 2014), i finalment al 0% (març de 2016). Per suposat, la FED nord-americana s’ha caracteritzat per practicar també una agressiva política monetària expansiva, amb interessos zero i múltiples rondes de quantitative easing, o compra directa de deute públic per part de la Reserva Federal. L’interès dels EUA era del 4,25% a principis del 2008, i el 16 de desembre del mateix any, el governador de la FED, Ben Bernanke, ja l’havia reduït al 0%, on continua ara.

I d’interessos zero hem passat a interessos negatius, mesura que tindrà importants efectes contraproduents. Suposa l’estocada definitiva de l’estalviador, que veu penalitzat l’esforç d’estalviar, i l’indult del deutor, que podrà endeutar-se sense costos financers. El deute públic continuarà creixent ad infinitum (per què reduir-lo si els costos del finançament són nuls?) i els bancs incrementaran les comissions per compensar el deteriorament del seu marge d’intermediació. Concretament, la banca espanyola va guanyar l’any passat 10.400 milions d’euros, però no en té prou. Els bancs espanyols tenen actualment un benefici sobre els actius del 5,5%, però no en tenen suficient. Volen una rendibilitat del 10%, i per això preveuen incrementar les comissions per treure efectiu als caixers, per manteniment dels comptes, per targetes de crèdit o de dèbit, per transferència a altres comptes o per ingrés de xecs i ús de serveis. L’anunci de pujada de comissions bancàries es produeix el mateix dia en què el Suprem ordena el pagament d’1,2 milions a Adolf Tudó i Jaume Masana per la fallida Catalunya Caixa (rescatada amb 12.345 milions d’euros de diner públic). Tipus d’interès negatius tampoc reactivaran el creixement, ni l’ocupació o la inversió empresarial. Segons l’OCDE, el percentatge de PIB invertit en planta i equipament empresarial s’ha reduït els darrers anys, tant a Europa com als EUA. Concretament, del 2000 al 2014, ha passat del 8,4% al 6,8% en els EUA, i del 7,5% al 5,7% a la UE. Finalment, els tipus d’interès negatius contribuiran també a l’empitjorament de les grans diferències socials i econòmiques entre una minoria de la població ultraenriquida i la gran majoria depauperada.

Via: Interessos negatius | Jordi Franch Parella Weblog