Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog

El món ha recordat aquests últims dies la fi de la Primera Guerra Mundial. El conflicte bèl·lic va significar la mort de desenes de milions de combatents i civils, però també el final del liberalisme econòmic i polític (1815-1914), fonamentat en governs limitats i l’expansió del lliure mercat. Amb el segle XX i l’anomenada Gran Guerra (1914-1918) començava una època d’horror i d’errors funestos que massacraran Europa i segellaran el seu declivi, iniciant una etapa de governs màximament intervencionistes, economies obertament planificades i inflacions descontrolades. Els costos humans i materials de la guerra van ser enormes. Més de 60 milions d’homes varen ser mobilitzats obligatòriament i cridats a files. Enrere quedaven els conflictes bèl·lics de baixa intensitat realitzats per mercenaris i tropes voluntàries i relativament reduïdes. En endavant, la força compulsiva dels Estats impel·leix a deixar la vida a les trinxeres o davant un escamot d’afusellament. Més de 20 milions de soldats i civils varen perdre-hi la vida, amb un nombre encara superior de ferits i lisiats. La Gran Guerra va marcar el punt i final d’una època excepcional de prosperitat i pau, de llibertat individual i econòmica, que Europa havia conegut des de la derrota del despòtic Napoleó Bonaparte a Waterloo (juny de 1815) fins l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu a la corona d’Àustria-Hongria, i la seva esposa Sofia a mans de Gavrilo Princip, un nacionalista serbobosnià (juny de 1914).

Si el liberalisme havia enriquit i agermanat pacíficament una multitud de pobles, religions i ètnies diferents, el nacionalisme intervencionista i col·lectivista forçaria la unificació sota un mateix govern de persones que parlaven un mateix idioma o compartien la mateixa cultura o ètnia. Amb l’ascens imparable del socialisme, ja sigui el socialisme real de Karl Marx o el socialisme democràtic d’Eduard Bernstein, es certificava el declivi de la llibertat individual, la propietat privada, el lliure comerç, els governs limitats, els impostos reduïts i una moneda sòlida vinculada a l’or. El col·lectivisme econòmic i polític reprimiria la llibertat d’expressió i de premsa, enviant a la presó per antipatriòtics els que s’oposaven a la guerra. L’agricultura i la indústria aviat serien intervingudes amb controls de preus i de salaris, mentre que la planificació pública s’imposaria en nombroses activitats econòmiques. Els impostos augmentarien a nivells mai vistos abans, obstaculitzant el lliure comerç amb aranzels i restriccions. La llibertat migratòria també quedava abolida, fent necessaris els visats per circular d’un país a un altre. L’Estat subordinava tota la societat als seus objectius militars, erigint-se en l’àrbitre absolut de la vida econòmica i garantint un mínim d’aliment, roba i habitatge a la població.

Amb la Gran Guerra s’abandona el patró or i comença la diarrea monetària de tràgiques conseqüències, especialment a Alemanya. L’oferta monetària de lliures esterlines i francs francesos es multiplica per cinc durant el conflicte bèl·lic, mentre que el deute públic també es dispara. Concretament, es multiplica per onze a la Gran Bretanya i per 7 a França. Els Estats Units, que decidiren entrar en el conflicte deixant de banda el principi de no intervenció, finançaren el 22% de les despeses de guerra amb impostos, el 25% amb creació de moneda (inflació) i el 53% restant amb deute. Però els pitjors registres d’hiperinflació són els de la República alemanya de Weimar. Condemnada a pagar indemnitzacions de guerra inassolibles, la impressió de paper moneda no donava l’abast, imprimint els bitllets només per una cara per tal de guanyar temps. L’índex de preus, amb base 100 el 1913, es descontrolaria a 750 bilions (amb dotze zeros) el novembre de 1923. Un dòlar es canviava per 4,2 bilions de marcs en el mercat de divises. El preu del cafè o d’una cervesa es doblava només amb els segons emprats per beure-la. La hiperinflació distorsiona l’estructura de preus i salaris, creant una falsa sensació de beneficis a les empreses que poden incrementar desmesuradament els preus de venda. En realitat, però, destrueix tot el valor real dels estalvis i del capital, pauperitzant la població i preparant el terreny a un boig anomenat Adolf Hitler, que guanyarà les eleccions democràtiques de 1933. De les cendres de la Primera Guerra Mundial en sortirien el comunisme soviètic i el feixisme totalitarista italià. Immediatament després, s’hi afegiria el nacionalsocialisme alemany i el règim de Franco a Espanya.

L’expansió descontrolada de la creació de moneda i l’abaratiment artificial del tipus d’interès, apart de l’aparició dels totalitarismes polítics, va alimentar en l’àmbit econòmic massius errors en l’assignació dels recursos, del treball i el capital, promovent excessos d’endeutament i de despesa en consum. Fins els nostres dies, aquesta successió d’expansions insostenibles, alimentades per la inflació i el deute públic, han generat bombolles que acaben esclatant i donant lloc a recessions econòmiques llargues i doloroses. Cent anys després de la Primera Guerra Mundial, la intervenció massiva de la societat per part dels governs i el descontrol monetari i financer, amenacen en fer esclatar l’any vinent una nova crisi d’abast mundial.

Via:  Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog

La fragilitat d’Itàlia i Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

L’estiu de l’any 2012, ara farà sis anys, es varen viure emocions fortes a Europa. I l’origen era purament econòmic. Les rèpliques de la gran depressió del 2008 amenaçaren seriosament la viabilitat de l’euro i la solvència d’alguns Estats hiperendeutats com el d’Espanya. La prima de risc del deute sobirà dels països meridionals es va disparar, les borses van viure moments de pànic i només les paraules balsàmiques de Mario Draghi, governador del Banc Central Europeu (BCE), permeteren redreçar la situació. El banquer italià va prometre fer tot el que calgués per mantenir l’euro i els mercats se’l van creure. Durant aquests sis anys, el BCE ha portat la política monetària al límit. Amb interessos al zero per cent i amb els programes de compra massiva de deute públic i d’altres actius financers, el banc emissor ha esgotat tota la seva munició. Aplicats tots els dopatges possibles, el BCE ja no pot fer res més. Les polítiques econòmiques dels governs i del Banc Central ha anat molt més enllà del que era raonable. Per reblar el clau de la política monetària ultraexpansiva, només faltaria que els helicòpters corporatius del BCE reguessin la geografia europea des del cel amb una pluja de bitllets. I, malgrat la combinació de polítiques fiscals i monetàries tan expansives, la situació continua sent molt delicada. Ho demostra la incertesa política d’Itàlia i la moció de censura al govern popular promoguda pel PSOE a Espanya, suficients per tornar a disparar la prima de risc a Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia, portant importants pèrdues a les borses, especialment en els valors bancaris. La incertesa política per ella mateixa, però, no és capaç d’explicar ni generar tanta inestabilitat financera. Darrere s’hi amaga el temor que la unió bancària europea no s’hagi completat correctament i que l’estructura institucional de l’euro continuï sent feble.

El partits populistes avancen arreu i guanyen a Itàlia, un dels països fundadors de la Unió Europea. Luigi di Maio, al capdavant del M5Stelle, s’imposa de manera contundent al sud del país. Amb una crítica frontal a la unió bancària europea i amb una promesa de renda bàsica per a 3 milions de persones amb un cost de 17.000 milions d’euros a l’any, el M5Stelle guanya a les regions on el PIB per càpita amb prou feines supera els 16.000 euros per habitant. En canvi, al nord d’Itàlia, la renda és de 34.000 euros per habitant. Mentre que Merkel s’ha oposat, amb tota justícia i necessitat, al rescat dels bancs amb diner públic, els italians es varen passar pel forro aquest acord (bail-in) rescatant amb més de 20.000 milions d’euros públics la banca Monte Paschi di Siena. Mentre que Alemanya ha aprofitat els anys de bonança per reduir el seu deute públic, del 81% del PIB el 2010 al 68% del PIB el 2016, Espanya l’ha augmentat del 35% l’any 2007 al 99% l’any 2016 i Itàlia també l’ha incrementat del 99,8% l’any 2007 al 132% l’any 2016 (!). La convivència de xifres d’endeutament astronòmiques amb creixements raquítics, especialment en el cas d’Itàlia (increment del PIB de només l’1% el 2015 i 0,9% el 2016), és sempre un problema. Pensem que la despesa anual només en interessos (històricament baixos) supera els 30.000 milions a Espanya. I en el país transalpí, una taxa de creixement inferior al tipus d’interès el converteix automàticament en insolvent i incapaç de pagar, a mitjà termini, el servei del deute. El malestar social és profund. Vuit de cada deu famílies italianes són més pobres avui que quan va començar la crisi. El descens dels ingressos ho ha devorat tot, somnis inclosos. La situació, per tant, és greu. I si la moció de censura a Espanya i els problemes per formar govern a Itàlia tenen tanta repercussió és per com estan de malament les seves economies, amb un endeutament descontrolat, la corrupció política en metàstasi, la taxa d’atur del 16% en el cas d’Espanya i de l’11% a Itàlia, una economia submergida entre el 17% i el 24%, i un frau fiscal entre el 6% i el 9% del PIB espanyol.

Itàlia i Espanya tenen molt en comú. Comparteixen les arrels històriques grecorromanes i llatines, varen ser baluards del catolicisme en èpoques passades, pateixen la corrupció sistèmica del sistema polític i el caos de l’administració pública, presenten alguns exemples notables de creativitat empresarial al nord, mentre que el sur es despenja de tot creixement i es converteix en un receptor perpetu de subsidis públics, parassitant un Estat disfuncional. La desigual integració econòmica, sense reformes ni descentralització real, fa d’Itàlia un Estat fracturat amb dos països cada vegada més irreconciliables. Com a Espanya. En contra de les demandes (del sud) d’Itàlia i Espanya, no cal un pressupost europeu anticrisi, ni la mutualització de riscos, ni un superministre de Finances de l’eurozona que els permeti viure indefinidament per sobre de les seves possibilitats. Calen reformes estructurals i un marc d’estabilització que disciplini els impulsos a estirar sempre més el braç que la màniga.

Via:  La fragilitat d’Itàlia i Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

El mal negoci de l’AVE | Jordi Franch Parella Weblog

Mentre que els dèficits d’inversió pública a Catalunya es perpetuen, l’Estat continua avançant en la recentralització a través d’una infraestructura estrella com l’AVE. Concretament, el nou tram que s’acaba d’inaugurar, sempre en sentit radial, és entre Madrid i Castellón. La construcció d’aquesta obra faraònica sempre passa pel centre. Un enllaç qualificat d’excepcional pel ministre de Foment Íñigo de la Serna. De fet, el càntabre no dubta a considerar-lo un èxit rotund. La qüestió és, però, per a qui? Des del punt de vista polític, Espanya és la segona potència mundial en trens d’alta velocitat. La xarxa construïda fins ara és de 3.240 kilòmetres. Més que França (2.036 km), Japó (2.664 km) o Alemanya (1,013 km), molts més que els EUA (362 km en funcionament) i només superats per la Xina (11.132 km). L’inconvenient, no menor, és que l’AVE és una pèssima inversió, tant financera com social. Poques línies mundials són rendibles i cap de nacional ho és. Només cal considerar que la línia París-Lió, per exemple, de 400 quilòmetres, i tota la xarxa actual d’Espanya varen tenir exactament el mateix nombre de passatgers l’any passat. Mentre que Espanya té una mitjana només lleugerament superior a 10.000 passatgers anuals per quilòmetre, la línia París-Lió supera els 60.000 (6 vegades més) i la de Tòquio-Osaka arriba a 300.000 (30 vegades més). Aquest tipus d’infraestructures tenen sentit econòmic quan vertebren territoris dinàmics i densament poblats en superfícies no massa grans. No és el cas d’Espanya, amb endarreriments crònics, que compta amb una població escassa i una orografia complicada. El que és una medalla pels polítics és una càrrega pels contribuents. Concretament, el cost del projecte ferroviari d’alta velocitat supera els 50.000 milions d’euros i això equival a un pagament de 2.700 euros per família.

L’informe que analitza la manca de rendibilitat econòmica de l’AVE ha estat realitzat per Ofelia Betancor, de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, i Gerard Llobet. La línia més freqüentada i menys ruïnosa de totes, entre Madrid i Barcelona, amb prou feines aconseguirà recuperar a llarg termini el 45% del capital invertit; les línies Madrid-Andalusia, poc més de l’11%; Madrid-Llevant, menys del 10%; i les connexions de Madrid amb el Nord d’Espanya, ni tan sols arribaran a cobrir els seus costos variables de funcionament, de manera que no es preveu que es recuperi res de la inversió inicial. És a dir, que no només tots els euros invertits ho són a fons perdut (no es recuperaran mai), sinó que, a més, s’han de subvencionar les despeses d’explotació ordinàries.

En termes socials, la rendibilitat també és negativa. Això vol dir que contribueix a agreujar les desigualtats socials.Les classes mitjanes paguen el cost amb impostos, però més del 75% dels usuaris de l’AVE són persones amb renda elevada. L’efecte sobre les classes baixes, que utilitzen les línies convencionals, deixades de la mà de l’Estat, és regressiu. Els ciutadans que no utilitzen l’AVE subvencionen obligatòriament els que sí l’utilitzen. Naturalment, entre els beneficiats per l’alta velocitat també hi comptem directament les empreses proveïdores i constructores, totes ben connectades políticament, que obtenen ingressos extraordinaris gràcies al pressupost públic. Aquests ingressos, si s’haguessin d’obtenir en condicions de competència i en absència de privilegis, serien molt inferiors. Els trens de rodalies, per la seva banda, no reben el manteniment necessari i el servei es degrada. Només cal pensar en la línia Barcelona-Manresa-Lleida, que continua al mateix pas que quan es va inaugurar, fa més de 150 anys! També les línies ferroviàries de mercaderies se’n ressenten. El Corredor Mediterrani, una infraestructura que sí té una anàlisi cost-benefici positiva i que reactivaria econòmicament tot l’arc mediterrani, és abandonat i negligit sistemàticament pel govern central.

Si l’AVE no promou ni el creixement econòmic, ni el desenvolupament territorial, ni l’equitat social entre ciutadans, alhora que l’impacte sobre la indústria i el turisme de les ciutats per on passa és irrellevant, a qui beneficia? Com destaquen els dos investigadors mencionats, l’AVE és un projecte de l’administració pública i els rèdits que ofereix són polítics. Els ministeris no detallaran cap anàlisi cost-benefici, però sí continuaran promocionant aquesta obra amb l’argument fal·laç de l’equilibri territorial i la reactivació de la demanda. I mentre els contribuents expoliats no en siguin conscients, amb els seus vots contribuiran a la perpetuació d’unes inversions nefastes.

Via: El mal negoci de l’AVE | Jordi Franch Parella Weblog

Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Les polítiques econòmiques, la gestió dels desequilibris socials i la manera de resoldre les crisis ha canviat radicalment des de l’aparició en escena de l’economista britànic John Maynard Keynes (1883-1946). La seva influència ha suposat un gir copernicà. Del marc conceptual del liberalisme clàssic hem passat a un intervencionisme econòmic i polític creixent. La concepció del govern mínim com a mal necessari -el millor govern és el que menys governa i el que menys governa és el que no governa- ha estat substituït per un govern de màxims amb amplis poders de regulació i recaptació d’impostos. D’una visió de l’economia des del cantó de l’oferta (prioritzant aspectes sempre fonamentals com la productivitat, l’educació o l’adequació de l’estructura productiva a les necessitats reals de la societat) s’ha passat a una economia amb predomini quasi absolut de la demanda, on es prioritza la despesa pública i la creació monetària. L’atractiu per a la classe política de les receptes econòmiques de Lord Keynes és innegable, ja que reforça el seu poder i expandeix notablement el seu àmbit de control i influència. Només cal fixar-se en el pes de la despesa pública sobre el total del PIB. De xifres inferiors al 10% a l’Europa anterior a la Primera Guerra Mundial s’ha passat, de mitjana, al 50% actual. I el mateix passa amb el deute públic. Pel cas dels EUA, Richard Nixon, a inicis de la dècada de 1970, va deixar un deute públic d’1 bilió de dòlars (amb dotze zeros). Una dècada més tard, Ronald Reagan ja duplicava aquesta xifra i, actualment, el deute públic nord-americà supera els 20 bilions de dòlars i equival al 107% del PIB (!!). La política monetària actual és també hereva de Keynes. L’anglès, acèrrim enemic del patró or, va obtindre una victòria pòstuma quan Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar en or el 15 d’agost de 1971. S’obria la porta a l’etapa actual de moneda fiduciària, sense cap valor real, creada del no-res per les autoritats dominants i fonamentada només en la confiança de la seva acceptació social.

El control de la moneda i del crèdit per part de les elits politicofinanceres, que equival a fixar tipus d’interès artificialment baixos (fins i tot nuls), té efectes dràstics i molt rellevants sobre el conjunt de l’activitat econòmica. Gràcies a polítiques econòmiques diametralment oposades a les actuals, la crisi de 1920-21 es va poder resoldre ràpidament. No es va dubtar en aquells moments a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. En els moments actuals, però, el signe invariablement expansiu de les polítiques monetàries i fiscals obre nous escenaris i planteja molts interrogants. El pla per resoldre el crac del 1929, el New Deal de F.D. Roosevelt, es troba en revisió històrica i econòmica. En poques paraules, més que contribuir a la resolució de la crisi, el que va fer és aprofundir-la i allargar la recessió. També les mesures ultraexpansives actuals del Quantitative Easing no estan donant els resultats esperats. Comentàvem a l’article de la setmana passada la relació directa existent entre la creació de diners i la bombolla del deute públic o la inflació dels actius financers en els mercats borsaris.

El balanç dels estímuls monetaris i fiscals, superior a 25 bilions de dòlars, és decebedor. Per generar 1 dòlar de creixement, els països del G7 han arribat a gastar-ne 18, procedents dels bancs centrals, tot contribuint a un rècord de deute global del 225% del PIB. En termes de creixement, els EUA esperaven increments del PIB superiors al 4%, però només han crescut l’1,5% i el 2,3% els anys 2016 i 2017, respectivament. L’augment de productivitat, amb mitjanes del 0,6%, està molt lluny del 2% anterior. En general, tanta laxitud monetària contribueix a ajornar sine die les reformes estructurals que necessita urgentment el país. Les empreses, en un clima d’incertesa institucional, opten també per diferir la inversió productiva, malgrat disposar de finançament aliè abundant i barat. És un senyal significatiu comprovar com han incrementat la recompra d’accions pròpies i el repartiment de dividends entre els accionistes, al mateix temps que s’estanquen els resultats operatius i d’explotació. A nivell global, la política monetària ultraexpansiva contribueix a crear bombolles en els països emergents i desestabilitzar el seu model productiu. Amb un interès zero al primer món, els capitals especulatius financen qualsevol projecte, per esbojarrat que sigui, en els països en desenvolupament. Però quan l’interès comença a pujar als EUA i el deute públic nord-americà promet rendiments positius, aquests capitals abandonaran amb la mateixa facilitat els països emergents, deixant un rastre de destrucció darrere seu. El dèficit exterior i la pèrdua de divises obligarà els països emergents a depreciar la moneda pròpia, tot originant inflacions intenses, manca de recursos bàsics i privacions socials generalitzades. Amb la recuperació gradual dels tipus d’interès, les economies zombis entraran en agonia i la ranera de la fallida visitarà els governs i les empreses hiperendeutades que no han aprofitat aquest temps per despalenquejar-se i fer els deures. Aleshores hi haurà els plors i el cruixir de dents. I tothom haurà de recordar, una vegada més, que la impressió de diners no equival a viure millor ni a incrementar la riquesa d’un país.

Via: Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Tsunami monetari | Jordi Franch Parella Weblog

Es pot apagar un foc afegint més combustible a les flames? Es pot curar un diabètic amb la prescripció d’una dieta alta en sucres? Es pot superar un cop de calor amb més hores d’exposició solar? Es pot tractar una hipotèrmia amb la immersió en aigües gelades? El sentit comú ens diu que no, però sempre trobarem una excepció. Aquesta notable excepció és la manera com les autoritats financeres i polítiques han tractat (i continuen fent-ho) els efectes de la gran recessió de fa una dècada. L’expansió monetària i creditícia anterior a l’any 2008, orquestrada pel Banc Central i encoratjada per tots els governs, amb tipus d’interès artificialment baixos, va alimentar una gran bombolla immobiliària i financera que ens va portar a una greu crisi econòmica. Aquesta part de la història és coneguda i reconeguda per la majoria de la població.

El que ja no ho és tant, però, és la resposta governamental que s’ha seguit fins avui dia. Amb l’anomenada quantitative easing (QE) s’hi amaga una política monetària ultraexpansiva sense precedents a la història. Consisteix, senzillament, en compres massives d’actius financers per part del Banc Central. Concretament, el banc emissor compra deute públic de l’Estat, hipoteques tòxiques dels bancs i, fins i tot, deute de grans empreses. Aquest programa d’expansió monetària d’alta potència es tradueix en tipus d’interès molt baixos. Els EUA, que han liderat el programa hiperexpansiu, han estat set anys amb tipus d’interès zero. Van reduir el tipus des de la caiguda de Lehman Brothers, el 15 de setembre de 2008, i fins el desembre de l’any 2015 no el van apujar a un interval del 0,25%-0,5%. A l’actualitat, el preu més important de tota economia es troba a l’1,5%-1,75% a l’altre costat de l’Atlàntic, lluny dels nivells normals als quals s’ha d’atansar poc a poc. La situació a Europa és similar a la nord-americana, amb tipus d’interès nuls des del setembre del 2014. L’argumentació d’aquesta política monetària tan inusual i poc convencional és la següent. Quan el Banc Central compra deute públic de l’Estat, la quantitat de diners incrementa. El comú dels mortals no ho entèn, però el banc emissor pot comprar qualsevol bé pagant amb l’emissió de moneda, que només ell controla, o augmentant les reserves bancàries, que també controla per ser la màxima autoritat financera amb poders de planificació central. Aquesta, per cert, és una victòria pòstuma de Karl Marx, el creador del socialisme real de planificació centralitzada, el dia en què es compleixen exactament dos-cents anys del seu naixement (5 de maig de 1818). El comunisme és un fracàs històric i una impossibilitat econòmica, però, irònicament, perdura en el sector monetari i financer a les anomenades societats capitalistes. I com deia molt encertadament Lenin, per destruir la civilització occidental n’hi ha prou amb destruir la seva moneda. En qualsevol cas, la fabricació massiva de moneda abarateix el tipus d’interès i incentiva l’endeutament. L’accés a crèdits més barats, ens diuen les autoritats, ha d’impulsar el consum familiar i la inversió empresarial, afavorint el creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Aquests, doncs, són els objectius oficials del QE: 1) Proveir liquiditat per reduir el risc de contagi; 2) Evitar a tota costa la deflació i assegurar una inflació positiva del +2%; 3) Promoure el creixement del PIB; 4) Crear ocupació. De res ha servit l’exemple del Japó, en crisi des del 1990, i que porta tres dècades perdudes intentant redreçar la situació amb polítiques fiscals i monetàries molt expansives, les mateixes que han replicat els EUA i tots els altres països. I de res ha servit tampoc l’estudi de crisis oblidades com la recessió de 1920-21, de només 18 mesos de durada, gràcies a les polítiques que es van seguir, diametralment oposades a les actuals. L’aleshores president Warren Harding no va dubtar a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. Res d’això s’ha fet ara, ja que ha pesat més mantenir el status quo de les elits dominants, tot continuant i amplificant els mateixos errors que van fer esclatar la crisi. Els resultats obtinguts estan per sota dels esperats. S’ha reduït el risc de contagi, és cert, però al preu de salvar bancs en fallida i socialitzar les seves pèrdues amb total impunitat. Sense aconseguir la inflació pretesa del +2%, el QE ha injectat mils de milions a les borses i als pressupostos dels governs. Els resultats són la revalorització artificial dels actius financers (borses en màxims històrics) i la creació d’una monstruosa bombolla de deute públic que tenalla les societats actuals.

Al mateix temps, aquestes polítiques ultraexpansives creen profundes desigualtats socials. Una minoria, propera al poder, s’enriqueix fàcilment sense acreditar un gran full de serveis, mentre que la majoria treballadora veu com els sous es retallen i les condicions laborals empitjoren. En relació als objectius de creixement del PIB i creació d’ocupació, per manca d’espai, millor deixar-los per la setmana vinent. Recordar, per finalitzar, que el QE té data de finalització. A Europa serà l’octubre del proper 2019, quan l’alemany Jens Weidmann substitueixi l’italià Mario Draghi a la presidència del Banc Central Europeu. Aleshores hi haurà el plor i el cruixir de dents.

Via:  Tsunami monetari | Jordi Franch Parella Weblog

La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

La Reserva Federal (Fed) dels EUA, amb Janet Yellen al capdavant, ha tornat a pujar el tipus d’interès. Ara es troba en el 1,25%. Continua sent molt baix, però marca un canvi de tendència important. Per primera vegada en quasi una dècada, el preu més important de l’economia abandona el terreny sepulcral del 0%. El propòsit d’aquesta progressiva escalada és el d’ajustar el cost del finançament del conjunt de l’economia a uns nivells que no indueixin la generació de noves bombolles. Tot i els recents increments, encara ens estem movent en unes cotes històricament molt baixes. Més enllà del simbolisme d’aquesta pujada, a la política monetària de la Fed encara li queda molt camí a l’alça per recórrer durant els propers anys. No només a l’hora de continuar elevant el tipus d’interès, sinó també de reduir els abultats estocs de deute públic i hipoteques tòxiques que acumula el banc emissor en el seu balanç de situació. Per tenir una referència, l’interès fixat manu militari per la Fed, a l’esclatar la gran recessió del 2008, va passar del 5% al 0,25% a finals d’any. Alhora, les operacions orquestrades de rescat bancari i ajuda a l’Estat varen significar multiplicar el balanç del Banc Central per cinc, passant d’un actiu total inferior al bilió de dòlars als 4,5 bilions actuals. En termes del PIB, significa passar del 6% el 2007 al 30% el 2015. Segons les paraules de l’anterior governador de la Fed, Ben Bernanke, havien après la lliçó de Milton Friedman, el difunt líder de l’Escola de Chicago. Amb l’esclat de la crisi, la política monetària no operaria amb cap restricció i serviria per finançar il·limitadament, i a cost nul, qualsevol institució governamental o bancària (amb l’excepció de Lehman Brothers).

Els instruments que utilitzen actualment els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que les entitats financeres han de tenir en caixa. Als EUA és el 10% (a l’eurozona l’1%). Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 10 dòlars (1 euro) de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada dòlar que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per deu (per cent en el cas de l’euro). Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut. Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats també a un tipus d’interès. Les operacions de mercat obert, la més important i utilitzada, són la compra, per part del Banc Central, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel Banc Central en aquestes subhastes és el referent principal del mercat bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica.

Així, tradicionalment, els bancs centrals han influït sobre les taxes d’interès del conjunt de l’economia perquè els bancs privats depenien del finançament que podien aconseguir en el mercat interbancari i eren els bancs centrals els que controlaven indirectament l’interbancari. Si el banc central pujava els tipus, el finançament de l’interbancari s’encaria i els bancs privats acabaven traslladant la pujada a famílies i empreses. En l’actualitat, però, els bancs privats no tenen cap necessitat de recórrer a l’interbancari: com a resultat dels programes de quantitative easing dirigits pels bancs centrals, el finançament il·limitat a cost nul fa que literalment nedin en piscines de liquiditat. Per contrarestar-ho, la Fed intenta retirar aquest excés de liquiditat, pagant als bancs perquè li prestin el seu excés de reserves. Malgrat tot, aquesta és una política transitòria i, a mitjà termini, no li quedarà altre remei que desfer el programa de compra de deute públic. Haurà, per tant, de revendre les Lletres del Tresor i Obligacions de l’Estat que ha adquirit massivament durant els últims anys. Què passarà quan es posin a la venda bilions de títols de deute públic? Que el seu preu baixarà en picat, el tipus d’interès pujarà i la monstruosa bombolla de deute públic, la mare de totes les bombolles, col·lapsarà. El perill de contagi a les borses serà imminent. Als EUA, des del 2008, dos bilions de dòlars s’han destinat a finançar la compra de les accions pròpies. No és d’estranyar que l’índex Dow Jones estigui en màxims històrics ni que la ràtio del preu de les accions sobre els beneficis assoleixi també cotes de vertigen. Estem a les portes d’un nou crac borsari mundial? Caldrà seguir amb molta atenció la política monetària de la Fed i dels principals bancs centrals.

Via: La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

El Banc Central Europeu (BCE) ha informat avui, dijous 8 de juny, que ha mantingut la seva taxa d’interès rectora en el mínim històric del 0% i espera que “es mantingui en aquest nivell per un període de temps perllongat que superarà amb escreix l’horitzó de les compres de deute”. Així mateix, el BCE també va decidir deixar inalterada la taxa d’interès de la facilitat marginal de crèdit, a la qual presta els diners a un dia, en el 0,25%. També ha mantingut la taxa d’interès als dipòsits dels bancs a un dia en el -0,40%, que seguirà en aquest nivell. Per altra banda, el BCE adquirirà fins a finals de desembre deute per valor de 60.000 milions d’euros mensuals, que pot allargar fins a una data posterior, fins veure que la inflació puja de manera sostinguda fins al seu objectiu.

El sistema monetari actual, malgrat sembli el contrari, té poc de liberal i molt de planificació centralitzada. El corrent econòmic dominant, síntesi del keynesianisme intervencionista amb els cosins germans monetaristes de l’Escola de Chicago, considera que la moneda fiduciària actual (sense valor intrínsec) ha d’estar controlada pel Banc Central. Els instruments que utilitzen els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que els bancs comercials han de tenir en caixa. A l’eurozona és l’1%. Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 1 euro de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada euro que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per cent. Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut.

Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats a un tipus d’interès també predeterminat. Quan el BCE manté la facilitat de dipòsit en el -0,4%, el que està fent és penalitzar els diners que els bancs comercials mantenen immòbils en el banc central. Es busca que els diners circulin, però pot acabar passant que els bancs comercials traspassin l’interès negatiu als clients. En una dimensió surrealista, això significaria pagar per dipositar els diners en un banc. Castigar tan severament l’estalvi seria un suïcidi.

Per últim, les operacions de mercat obert són la compra, per part del BCE, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel BCE en aquestes subhastes és el referent principal del sistema bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica. La decisió del BCE de continuar amb un tipus d’interès al mínim històric del 0% i la compra mensual de deute per 60.000 milions confirma el finançament als Estats i Bancs a cost zero. Aquesta política monetària ultraexpansiva no soluciona cap problema. Només els ajorna i els empitjora.

Via: La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

El corredor central del Mediterrani | Jordi Franch Parella Weblog

En moments de feblesa econòmica i institucional, tant interna com a Europa, on el triomf a les eleccions franceses dels extremismes de dreta o esquerra certificaria la defunció del somni europeu, és especialment important reforçar el mercat comú i les infraestructures com el corredor mediterrani que el vertebren. Aquest eix de transport, considerat prioritari per la Unió Europea (UE), ha d’unir Algesires amb el Bàltic, passant pel centre d’Europa. En total són uns 3.500 quilòmetres, sense comptar els diferents ramals, i el tram espanyol és de 1.300 quilòmetres. El corredor mediterrani hauria de tenir doble via i ample internacional en tot el traçat, de manera que se separi el tràfic de mercaderies del transport de viatgers. Però el que és prioritari és l’accés ferroviari a tots els ports d’interès general del recorregut, entre els quals destaquen Barcelona, València i Tarragona.

En un nou context de l’economia del coneixement i de la informació, la logística abasta el cicle productiu sencer. A més del producte cal moure persones i informació, per la qual cosa les infraestructures de transport i també les de telecomunicacions, són un element fonamental de la competitivitat d’un territori i d’una ciutat. Els costos logístics són més elevats que els mateixos costos laborals. En la fabricació d’un cotxe, per exemple, els costos de materials representen un 65% del cost total de producció, els costos logístics un 10% i els costos de personal un 8%. Europa ha perdut la batalla de la producció, perquè l’ha guanyat Àsia. Hem d’aprofitar, però, la distribució del que altres països emergents fabriquen. I, tinguem-ho clar, això també comporta processos industrials d’acabament d’alt valor afegit. L’economia del coneixement que s’obre pas amb la globalització exigeix més eficiència en la producció i en la distribució dels productes, el que implica xarxes de transport desenvolupades i complexes.

Considerem, per exemple, els ports flamencs de Bèlgica. Estan altament especialitzats i operen amb un elevat grau d’eficiència, fins al punt que els ports d’Anvers i de Zeebrugge són considerats els dos ports més competitius de la UE. Generen més de 350.000 llocs de treball i suposen el 15% del PIB de Flandes. A diferència dels estibadors portuaris espanyols, funcionen 24 hores seguides i no tanquen a l’agost per vacances. També a diferència de l’Estat espanyol, els serveis burocràtics i les inspeccions sanitàries són àgils i fàcils. La complementarietat dels quatre ports flamencs, integrats per excel·lents comunicacions, és el model a seguir pels ports catalans i valencians. Ara bé, mentre que a Anvers el 27% del tràfic total es descarrega en tren, a Barcelona és només el 6%; i mentre que els camions representen allà el 37%, a Barcelona són el 94% restant. Del port d’Anvers en surten de mitjana més de 220 trens diaris. Per què del de Barcelona en surten tan pocs?

La raó última és que Espanya ha estat colonitzada per Castella, i Catalunya per Espanya. Una conseqüència és que el corredor mediterrani connecta Madrid, Algesires i alguns ports de la costa est espanyola amb Europa. És a dir, l’eix d’Algesires, el principal port espanyol del Mediterrani, fins a França no ressegueix la costa mediterrània, sinó que passa per Madrid. Amb aquesta concepció tan centralista de l’Estat, obres ferroviàries a Madrid, com el túnel entre Chamartín i Atocha o l’estesa de l’ample europeu fins a la terminal de Barajas, són pagades amb fons reservats al corredor mediterrani. Alhora, l’arc mediterrani espanyol, amb la meitat de la població total i la meitat del PIB de l’Estat, generador del 60% de totes les exportacions espanyoles, pateix dèficits crònics d’infraestructures bàsiques. Espanya és una potència mundial en tren radial d’alta velocitat a Madrid, però és tercermundista en xarxa de rodalies i transport de mercaderies.

Via:  El corredor central del Mediterrani | Jordi Franch Parella Weblog

L’actualitat de Friedrich Hayek | Jordi Franch Parella Weblog

Es compleixen 25 anys de la mort d’un dels científics socials més importants del segle XX: Friedrich Hayek (Viena, 1899-Freiburg, 1992), Premi Nobel d’Economia el 1974 per l’estudi de les fluctuacions cícliques de l’activitat econòmica. El llegat més important que ens ha deixat l’economista austríac i nacionalitzat britànic, seguint els ensenyaments del seu mestre Ludwig von Mises, és la correcta comprensió de com l’expansió monetària i creditícia, dirigida pel Banc Central amb els processos de quantitative easing i l’abaratiment artificial del tipus d’interès, i orquestrada per la banca comercial amb el privilegi institucional de la reserva fraccionària (obligatorietat a l’eurozona de mantenir només 1 euro de cada 100 en dipòsits a la vista), generen bombolles i expansions no sostenibles que revertiran inevitablement en una crisi generalitzada.

Hayek també destaca per la defensa de la llibertat individual i empresarial, criticant els processos d’enginyeria social dissenyats per una autoritat central i imposats de manera coactiva. Hayek posa de manifest la insuperable dificultat que el govern de torn dirigeixi la societat, pretenent acumular tot l’immens coneixement dispers existent en una societat. Precisament perquè ningú pot saber-ho tot de tot, i més en entorns cada vegada més complexos, especialitzats i dinàmics, ningú hauria de planificar coercitivament a tota una societat. La construcció d’una societat no es fa de dalt a baix, amb ordres i decrets, sinó de baix a dalt mitjançant la llibertat de cada individu per coordinar-se i cooperar voluntàriament amb la resta de ciutadans. Les institucions socials més importants, com el llenguatge i el diner, el dret i el mercat, han sorgit espontàniament a través de la interacció social de milers de persones, sense la planificació de cap geni pensant.

Per Hayek, l’ordre no és un estat que s’aconsegueixi mitjançant el control dels individus per part dels dirigents polítics, sinó un fenomen emergent que s’assoleix de manera espontània quan cada ciutadà persegueix el seu propi i legítim interès personal respectant la llibertat dels altres i fent ús d’aquestes institucions socials coordinadores. L’estatisme, al limitar la iniciativa empresarial i distorsionar les institucions tradicionals a través de les quals es coordinaven centenars de milions d’individus, només pot degenerar en un complet fracàs econòmic. La dificultat dels planificadors per adquirir i processar tota la informació necessària per coordinar la societat és insuperable, i la coacció institucional sobre la societat acaba estructurant-se en un règim polític totalitari que suprimeix les llibertats fonamentals que habiliten a cada persona a perseguir els seus propis objectius vitals. En definitiva, Hayek és un dels grans defensors de la llibertat, en la tradició liberal europea més genuïna, i del potencial creatiu dels mercats. Quan Europa atravessa moments especialment crítics i delicats, els seus principals ensenyaments esdevenen més necessaris que mai.

Via: L’actualitat de Friedrich Hayek | Jordi Franch Parella Weblog

Cara i creu del rebut de la llum a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

És ben sabut i no prou debatut que suportem una de les factures elèctriques més cares d’Europa. Això incideix de manera negativa tant en el pressupost familiar com en les empreses i l’estructura productiva, que veuen reduïda la seva competitivitat. La producció i distribució d’electricitat no està liberalitzada a Espanya. No hi trobem lliure competència empresarial ni absència de barreres d’entrada, sinó un oligopoli regulat per l’Estat. Cinc empreses elèctriques dominen el mercat (Endesa, Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Viesgo i EDP). Les relacions de connivència entre el regulador i els regulats són clarament visibles amb el mecanisme de portes giratòries, i alguns polítics gaudeixen de retirs daurats en els seus consells d’administració. Les normes de funcionament del sector estan molt lluny de les del lliure mercat. Es tracta d’un mercat profundament intervingut per l’Estat. Cal recordar que el febrer de 2006 l’elèctrica alemanya E.ON va millorar les condicions de l’opa anterior de Gas Natural sobre Endesa, oferint 27,5 euros per acció,  però que el govern de Rodríguez Zapatero ho va vetar. És això un mercat lliure o un mercat intervingut? És un exemple de llibertat empresarial o d’imposició governamental? Dies més tard, en un luxós resort de les Balears, Rodríguez Zapatero es trobava amb el seu homòleg italià, Romano Prodi, i intercanviaven cromos. L’elèctrica Enel entrava en l’accionariat d’Endesa, a canvi que l’espanyola Abertis feia el mateix amb la italiana Autostrade.

Donat que hi ha una correlació directa entre el consum d’energia i l’evolució de l’economia, des del 2007 es produeix una caiguda important del consum per la profunda crisi econòmica del país.

Malgrat això, els ingressos de les elèctriques han incrementat. De mitjana, entre 2007 i 2015 el consum ha disminuït l’1,5% anual, però el negoci de les elèctriques ha augmentat el 2,7% anual, en un context en què els preus del petroli i del gas van caure als nivells mínims de la dècada. L’encariment del rebut de la llum, des del 2008, és del 52%, el doble que a la UE, i s’explica en bona part pels impostos i recàrrecs públics (cost del dèficit de tarifa, primes a les renovables i ajudes a la mineria del carbó). Pel que fa a beneficis, i comparant els resultats de les cinc elèctriques amb els de les pimes catalanes en el període 2003-2014, s’observa una gran diferència: el Benefici Net sobre Vendes de les elèctriques és del 16,8% de mitjana, enfront només del 2,4% a les pimes. És a dir, gairebé 7 vegades superior. Mentre els representants de la petita i mitjana empresa, la veritable columna vertebral de l’economia, reivindiquen una reforma en profunditat del mercat elèctric, els privilegis d’operar en un entorn protegit continuen assegurant copiosos beneficis a les empreses oligopolistes.

Les empreses que cotitzen a les quatre borses espanyoles (incloses en el Sistema d’Interconnexió Borsària Espanyola)obtenen uns resultats gens menyspreables durant els anys 2014 i 2015. Però, en aquest nivell, també les grans elèctriques obtenen un rendiment clarament superior a les empreses cotitzades. De fet, el rati beneficinet sobre xifra de negocis de les empreses elèctriques duplica el de les cotitzades al 2014 i el triplica al 2015.

Aquesta exuberància irracional de les elèctriques contrasta amb l’empobriment d’una part creixent de la població que no arriba a poder pagar la factura de la llum. Una d’elles era l’anciana de 81 anys, morta en un incendi al seu domicili de Reus, que s’il·luminava amb les espelmes que haurien cremat el matalàs on dormia. La víctima es trobava en situació de pobresa energètica i feia dos mesos que tenia tallat el subministrament de llum.

Si anem a les webs de les elèctriques, en l’apartat de responsabilitat social i compromisos ètics, hi trobarem la “qualitat digital”. Això inclou la instal·lació dels nous contadors elèctrics de telegestió, que controlen online el nostre consum elèctric les 24 hores del dia, mitjançant radiacions electromagnètiques i injecció d’altes freqüències a la xarxa, amb tots els riscos per la nostra salut. També hi llegim la col·laboració de les elèctriques amb les institucions públiques i organismes reguladors. En el cas esmentat, l’ajuntament de Reus ha afirmat que l’elèctrica no va notificar als serveis socials de l’ajuntament el tall de llum. Per la seva part, l’elèctrica acusa també el consistori de manca de comunicació. I enmig de les acusacions creuades, la llei de pobresa energètica 24/2015 de la Generalitat, aprovada per unanimitat, no es compleix. I és que l’ètica dels poderosos passa per sobre de la vida dels febles. Avui a Reus, i demà ves a saber on.

Via: Cara i creu del rebut de la llum a Espanya | Jordi Franch Parella Weblog