Monthly Archives: Octubre de 2013

Els Clots de Sant Julià de Forallac i l’església de Sant Tomàs de Fluvià, béns d’interès nacional

L’Executiu també delimita l’espai de protecció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

El Govern ha acordat avui dimarts declarar com a bé cultural d’interès nacional els Clots de Sant Julià a la localitat de Forallac (Baix Empordà), en la categoria de zona arqueològica, i l’església de Sant Tomàs de Fluvià al municipi de Torroella de Fluvià (Alt Empordà), en la categoria de monument històric. A més, l’Executiu també ha acordat delimitar l’espai de protecció de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, a Barcelona. L’acord inclou com a protecció el subsòl del monument i el seu espai de protecció.

La zona arqueològica dels Clots de Sant Julià està situada al turó anomenat Puig de Sant Julià, al terme municipal de Forallac (Baix Empordà), entre els nuclis de Vulpellac i Canapost. Està coberta d’una densa vegetació on predominen les alzines sureres i altres espècies vegetals associades…

View original post 269 more words

Anuncis

“No digueu que ell és mort…”. Quatre planys per al President Companys. (Gassol, Carner, Neruda i Brossa)

– Ventura Gassol (1893-1980) AL PRESIDENT COMPANYS.

– Josep Carner (1884-1970) FI DE LLUÍS COMPANYS.

– Pablo Neruda (1904-1973) CANTO EN LA MUERTE Y RESURRECCIÓN DE LLUIS COMPANYS.

– Joan Brossa (1919-1998) ODA AL PRESIDENT COMPANYS

Josep Bargalló

companys

Lluís Companys, President de Catalunya, va ser afusellat a dos quarts de set de la matinada, el 15 d’octubre de 1940. Uns quants soldats executaven, en aquella hora sinistra, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, la sentència criminal d’un tribunal militar, en aplicació de l’ordenament feixista acabat d’imposar pel franquisme. La Gestapo alemanya havia lliurat als seus col·legues espanyols un home de 58 anys que representava un país i que volien convertir en escarni de la derrota i alliçonament per al futur.

La figura del President afusellat –l’únic cap d’un govern elegit democràticament executat a Europa en tot el segle XX- es va estendre arreu i va ser una premonició del que li esperava al continent, tot i que molts governs europeus més aviat es van estimar de mirar cap a un altre lloc.

La mort de Companys va generar, també, la força creativa de poetes que van mostrar…

View original post 1.300 more words

El primer rei d’Espanya no regnava a Catalunya

UCRONIES

Avui que els espanyols celebren que ho són (cosa que està molt bé), i molts clamen perquè els catalans no puguem ser el que som o volem ser (cosa que no està gens bé), em plau fer un petit recordatori històric. Que és el que segueix.

El primer rei d’Espanya va ser Josep Bonaparte, germà de Napoleó, que va regnar com a Josep I d’Espanya de 1808 a 1814. El populatxo li va posar el nomarrot de Pep de la Botella (ben injustament, perquè el sant baró era abstemi). Dic que va ser el primer rei d’Espanya perquè els que el precediren no ho eren pas: Felip V era rei de las Españas (en plural), que en la pràctica volia dir ‘de Castella i els territoris annexats’, perquè el poder executiu es concentrava en el rei i en el Consejo de Castilla, i les Cortes de Castilla feien lleis…

View original post 221 more words

Thoughts on Catalan Independence

FONT:     EL MATÍ DIGITAL
“TRIBUNA”:    Article de Robert Cohen

I was born in the mid-1960’s in the United States in a comfortable East Coast suburb to a Reform Jewish family. Growing up, my experience of Judaism had included study of the Holocaust and other persecution encountered by Jews throughout our history, but it also was characterized by Jews living prosperously and participating in institutions dominated by Christians without any encounters with anti-Semitism. For my last year of high school, I decided to study abroad in an American school located in Barcelona, which provided an opportunity to live with a local family. That experience exposed me to Catalans who had never fully come to grips with a life marked by defeat in the Spanish Civil War and the humiliation of nearly 40 years of Franco’s dictatorship. It also reinforced a paradox whereby one could enjoy a high quality of life if willing to turn a blind eye to the injustice and persecution that exists in the world.

Several years later, while attending law school in the South of the U.S., I led a large legal aid program providing protection to Mexican migrant farmworkers, which provided me insight into how the powerful often exploit the weak with impunity. Then, as a newly inducted member of the New York Bar, I began my legal career in Barcelona, a city to which I have enjoyed an intimate, personal connection with an ever-expanding group of family and friends of all political persuasions as well as professional relationships among the city’s leading lawyers and politicians.

As I try to give form to the various thoughts I have regarding the Catalan people’s desire for their own state, I have to fight through a wall of indignation which is similar to feelings I experience when entering into debate about other controversial, contemporary issues such as the right for gays to wed, the right for woman to receive equal pay for equal work, the right for Israel to defend itself, and many other rights that seem late in coming or fiercely resisted by those in power, yet once they are established, one asks how it was not always that way. What these deferred rights have in common are the history of victimhood resulting from the unaddressed perpetuation of past discrimination and injustice by those in power. Put another way, if the “bad guys” win, justice arrives late, if at all.

The history of Spain is unfortunately that of the bad guys nearly always winning. This can be hard to understand for an American like me who was educated amidst Hollywood-scripted myths where the cavalry always arrives at the end of the movie to save the day, kill all the bad guys, and have the good people live happily ever after. On the other hand, so many of Spain’s national myths involve casting the “good guys” as the Catholic Castilians who banished the Jews and Muslims (or worse) during the formative period of the Kingdom of Spain and entrenched an ideology of strict dogmatism, and more recently in the 20th century, the Francoists who “saved” Spain from Communists, Anarchists, anti-clericalists, and the disintegration of the Nation into “regions”. Of course, there is also a strong counter-current of genial, anarchic forces, the likes of Cervantes, Goya, Picasso, Miró, Dalí, and Gaudí, who are central to our Modern Western tradition of individual primacy and reaction against dogma, but the swimmers in this current almost always find themselves drowning in the Spanish tide.

LLEGIR MÉS A:    http://www.elmati.cat/article/3116/thoughts-on-catalan-independence

Espanya i Catalunya: mapes i fronteres

Melancholia

cataloniaNo ho entendran mai, perquè no ho poden entendre. Tinc una cosina germana madrilenya, molt trempada, afí a Izquierda Unida i tot, a qui respecto i estimo moltíssim, i que coneix –o això pensava– el tema català. Fins i tot va viure a Catalunya uns pocs anys, i una de les seves filles va néixer a Barcelona; es diu Mireia. Bé: quan li pregunto com veu des d’allà la proposta sobiranista catalana, em respon, amb un cert aire de cansament, que fem el que vulguem, que ja n’estan tips, que som molt pesats… Ei, i és la més progre i oberta de la família d’allà!

Espanya és un producte polític i ideològic fruit de l’expansió castellana. I el Regne de Castella porta a l’ADN l’ideal de la unitat peninsular sota el seu comandament polític, cultural i lingüístic des de l’edat mitjana. El va començar a exercir extensament ja a l’inici…

View original post 429 more words

Eclipsi fotovoltaic

Girona A cop de post

La reforma energètica del ministre Sòria està aixecant moltes ampolles. No pretenc explicar-la (només una ment privilegiada pot entendre la totalitat de les seves perversions) però sí que intentaré fer entendre quines implicacions pot tenir per algú que, un mal dia, va decidir que unes plaques fotovoltaiques en un tros de camp podrien ser un bon complement per la renda agrària i un coixí de seguretat per un any de mala collita. Ho faré amb un exemple. Un cas tipus.

View original post 578 more words