Tag Archives: SOCIETAT

Salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

Una mujer pide limosna en una calle de A Coruña. / juan varela

Un informe fet públic aquesta setmana per l’Autoritat Bancària Europea indica, per l’any 2016, que el nombre de directius de banca a Espanya amb un sou anual superior al milió d’euros creix. Les dades indiquen que a Espanya hi havia 152 directius bancaris amb una retribució per sobre del milió d’euros anuals, xifra que va créixer un 20% respecte a l’any anterior. Aquestes nòmines, segons l’Autoritat Bancària Europea, són massa elevades considerant els baixos retorns per als accionistes. I si ho comparem amb els minsos rendiments dels estalviadors, en una època d’interessos nuls, les diferències són encara més esfereïdores. En canvi, en els països de la Unió Europea (UE), els sous bancaris milionaris decreixen un 10% entre l’any 2015 i el 2016. En el conjunt de la UE el nombre d’aquests directius tan ben pagats va baixar, destacant especialment Alemanya, Finlàndia, Hongria, Itàlia i Portugal. Si parlem en termes globals, i no només financers, el sou del conjunt dels treballadors espanyols està estancat, malgrat el creixement anual del PIB superior al 3% entre el 2015 i el 2017. Aquestes xifres qüestionen que els dividends de la pretesa recuperació econòmica es distribueixin equitativament entre tota la societat. La gran recessió del 2008 s’ha tractat i es continua tractant amb polítiques monetàries ultraexpansives. Mai la humanitat havia estat tants anys amb un interès zero. La Reserva Federal dels EUA ha més que quadruplicat el seu balanç, mentre que el Banc Central Europeu l’ha triplicat. Però els bilions (amb dotze zeros) de dòlars i euros creats del no res, es distribueixen pel teixit social de manera molt desigual. Els primers receptors del nou diner creat en surten beneficiats. Però els altres en resulten perjudicats. La creixent consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom, és una de les causes més importants de la polarització política i deriva autoritària de molts països.

Per quantificar-ho d’una manera esclaridora, i a títol d’exemple, Francisco González Rodríguez, president del BBVA, cobra una remuneració propera als 5 milions d’euros, i Ana Patricia Botín Sanz de Sautuola O’Shea, presidenta del Santander, supera amb escreix els 7 milions anuals. No són pas els sous directius més elevats. Ara bé, el sou mitjà a Espanya és de només 22.793 euros. Això és 48 euros menys del que es cobrava, de mitjana, l’any 2016. Si considerem la remuneració global dels executius de les empreses de l’Ibex 35 en relació a les retribucions mitjanes dels treballadors d’aquestes empreses, arribem a conclusions molt semblants. Basant-nos en un estudi lustral de Comissions Obreres, el sou mitjà dels primers directius de les grans empreses espanyoles és de 5,5 milions d’euros, mentre que la retribució mitjana d’aquests treballadors és de 34.475 euros anuals. La relació salarial, abismal, és de 160 vegades a favor dels directius. I la diferència, amb el temps, no fa res més que eixamplar-se. No ens ha d’estranyar que aquesta realitat provoqui fortes tensions i malmeti la necessària cohesió social. Molt pitjor encara quan no hi ha cap relació entre els increments de retribució dels alts càrrecs i l’evolució real de l’empresa. I aquí cal recordar a CatalunyaCaixa i Bankia, entitats financeres rescatades amb fons públics que oferien elevades remuneracions i emoluments als seus directius.

A la banda baixa de les rendes del treball, el salari mínim actual és de només 753 euros mensuals. L’ajust de la correcció, fins ara, ha recaigut especialment en les rendes salarials mitjanes i baixes. Altres costos, com els d’energia i subministrament, de provisió oligopòlica i sense competència real, incrementen. Les condicions de treball pel comú dels mortals, però, empitjora any rere any. La part més feble de la societat ha carregat amb els costos de la crisi i les desigualtats socials han augmentat. Aquesta tendència és molt negativa tant en termes de cohesió social com d’eficiència econòmica. La relació entre el 20% de la població més rica i el 20% de la població més pobra és de 3,7 vegades a Finlàndia, 4 a Suècia i 4,3 a Dinamarca. A Alemanya és de 5, però a Espanya és molt superior. Espanya és el tercer país més desigual de la zona euro després de Grècia i Portugal. En el nostre entorn europeu, podem triar entre ser rics i cohesionats socialment (països nòrdics) o pobres i amb immenses diferències socials (Espanya i països mediterranis). Per contribuir al necessari equilibri social sense danyar l’ocupació, tan necessària a les nostres latituds, es podria considerar establir un salari màxim. Un salari legal màxim, que sigui múltiple del sou mitjà, és una mesura fàcil i ràpida d’aplicar. No seria raonable?

via Salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

La caiguda de les pensions | Jordi Franch Parella Weblog

Pensions_OCDE

Els defensors de l’estatisme i crítics del mercat solen repetir que el mercat té fallades i que no sempre proporciona resultats justos ni econòmicament eficients. En aquests casos, segueixen, és necessària la intervenció de l’Estat. Un problema d’aquesta afirmació és que l’Estat també falla. I sovint, ho fa clamorosament. En aquests casos, cal assegurar-nos que el remei no sigui pitjor que la malaltia. L’acció governamental es centra en el curt termini. Diguem que presenta una miopia crònica. No és pas estrany. Les legislatures polítiques són de quatre anys (o menys) i l’acció política sol quedar circumscrita a aquest límit temporal. La resolució de problemes estructurals o a llarg termini queda sistemàticament postergada. Tothom sap que la problemàtica de les pensions és greu i empitjorarà irremeiablement amb el pas del temps, però no esperem que les autoritats hi facin gran cosa per millorar la situació. Les reformes de Zapatero del 2011 (que allargava l’edat de jubilació i augmentava el nombre d’anys necessaris per cobrar el 100% de la base reguladora) i de Rajoy el 2013 (que introduïa el factor de sostenibilitat a partir del 2019) són pedaços momentanis que eviten canvis en el curt termini, però forçaran retallades brutals de les pensions en el llarg termini, moment en el què aquests polítics ja no governaran i es trobaran escrivint les pomposes memòries de la seva gran acció política. Amb el fons de reserva de les pensions pràcticament esgotat, l’executiu ha optat per recórrer a un crèdit del Tresor Públic per abonar la paga extra de desembre. La Seguretat Social gasta 20.000 milions anuals més del que ingressa. Un dèficit de 20.000 milions d’euros deixa a zero el fons de reserva. I si el govern opta per incrementar encara més l’endeutament, deixant el fons obert amb xavalla, és pel cost polític que suposa liquidar el fons, especialment quan el PP obté nombrosos vots del col·lectiu de jubilats.

Aquesta setmana, l’OCDE ha publicat el seu informe sobre les pensions (Pensions at a glance 2017). La institució amb seu a París que representa els 35 països més industrialitzats, detalla com l’envelliment pressiona i amenaça la sostenibilitat financera del sistema de pensions espanyol. Aquests reptes adquireixen especial rellevància en els països que, com Espanya, tenen un sistema de repartiment, és a dir, les pensions presents es paguen amb els ingressos per cotitzacions dels que treballen en aquest moment. El 1975 Espanya era un país jove. Per cada 100 persones en edat de treballar només n’hi havia 20 que tenien més de 65 anys. Però quatre dècades després la societat espanyola ha envellit: el 2015 els més grans ja suposen més de 30. Els problemes s’intensificaran a partir del 2025, coincidint amb la jubilació de la generació del baby-boom, nascuts entre 1960 i 1973. L’any 2050, per cada 100 persones entre 20 i 65 anys n’hi haurà a Espanya 76 en edat de jubilació. Igualem les xifres del Japó i superem en envelliment a Grècia, Portugal, Itàlia i Corea del Sud. Això anuncia una retallada dràstica de les pensions futures. Actualment, la jubilació mitjana és de 1.050 euros mensuals, el 82% del salari percebut, quan la mitjana de l’OCDE és de només el 63% (71% a la Unió Europea). Espanya, en aquests moments, està per sobre de França (74%), Alemanya i els Estats Units (menys del 60% en els dos casos), Mèxic (30%) o el Regne Unit (29%). El futur, però, empitjora dramàticament. L’OCDE també adverteix que l’atur persistent i l’alta taxa de temporalitat redueixen els drets de pensió per a una part significativa de la població en edat de treballar. Un altre problema per a la viabilitat financera del sistema espanyol de pensions és la baixa taxa d’ocupació, també en les persones de més de 55 anys, molt per sota de la mitjana, en particular el grup de 65 a 69 anys, on és la més baixa dels països de l’OCDE.

El sistema públic de pensions es basa en una promesa falsa i piramidal. El treballador paga ara els jubilats actuals i demà cobrarà dels treballadors futurs. El problema, naturalment, és que demà no hi haurà prou cotitzants per abonar la pensió. En aquest cas, haurem estat molt castigats fiscalment per rebre ben poc en el futur. I aquest és exactament el guió que seguirà Espanya durant les properes dècades. De més de 3 persones en edat de treballar per cada jubilat, es passarà a menys de 1,5 persones per jubilat. Naturalment, trobar-se en edat de treballar no significa estar treballant, i menys a Espanya amb les sempre elevades taxes d’atur. Actualment només treballa el 56% dels espanyols entre 16 i 65 anys. Per tant, ens espera una caiguda de la taxa de substitució, això és, la relació entre les pensions pagades per la Seguretat Social i els salaris mitjans, superior al 50%. La transició des de l’ocupació a la jubilació, o des del mercat laboral a la pensió pública de la Seguretat Social, serà molt dura per la pèrdua d’ingressos. La caiguda de l’import de les pensions serà força comuna a la UE, exceptuant Luxemburg, Bèlgica, Holanda i els països bàltics. Però en cap país caurà tant com a Espanya. Estem preparats per afrontar la crisi que ens espera?

Via: La caiguda de les pensions | Jordi Franch Parella Weblog

La Manipulació informativa al descobert | Des de la Mediterrània

Infoxication“, de AntoinePound, al Flickr

La manipulació informativa és molt perillosa, un parell d’exemples ens serviran per posar-la al descobert, entendre’n l’impacte i ajudar-nos a identificar-la:

Reaccionem instintiva i emocionalment davant els estímuls que ens arriben. Aquests titulars ens han desconcertat per un instant. Si li sumem les preses, ens podem trobar amb els fonaments de les conviccions tocats, la confiança minada i caient al parany de la manipulació, i això no ens interessa.

Manipulant la informació es pretén provocar en el receptor incapacitat per comprendre i assimilar la informació i, com a conseqüència, dificultats per bastir criteris, per saber a què atenir-se, per fonamentar la credibilitat, en aquest cas, en el membres del govern de la Generalitat; en resum, manipular la presa de decisions per aconseguir que féssim allò que interessa que fem a qui manipula.
Manipulant la informació se’ns fa ballar el cap, se’ns mina la confiança, en aquest cas en el membres del govern de la Generalitat i la credibilitat que ens mereixen i, com que la confiança és crítica per assolir la unitat, aquella força que requereix d’una unitat àmplia i sòlida serà més difícil d’assolir.

Vacunem-nos contra la manipulació mediàtica:
– Triem les fonts d’informació.
– Dosifiquem la informació en funció de per a què la necessitem, massa informació ens satura.
– Cap discurs no és innocent, davant de qualsevol informació ens interessa preguntar-nos i respondre’ns: Qui ho diu? Quan ho diu? Per a què ho diu? L’objectiu de qui manipula la informació és impedir que fem allò que a nosaltres ens interessa i passem a fer allò que li convé a qui manipula.
– Fem un repàs a Les 10 estratègies de manipulació de Noam Chomsky aplicades pel govern espanyol en l’afer independentista. Ens ajudarà a posar al descobert les seves argúcies, algunes de les més comunes són la por i les maniobres de distracció.
– Posem la postveritat al descobert, una altra forma de manipulació de la interpretació de la realitat, basada en repetir mentides fins aconseguir que cristal·litzin en veritats.

Al govern del “Reino de España” li interessa desacreditar l’equip del govern de la Generalitat, minar la desconfiança que ens mereix i dinamitar la unitat. A nosaltres ens interessa forjar la màxima unitat, per això la confiança i la credibilitat són sagrades.

Vacunen-nos contra la manipulació informativa!

Sophia Blasco Castell

Via: La Manipulació informativa al descobert | Des de la Mediterrània

“It’s the interest rate, stupid” | Jordi Franch Parella Weblog

Nueva jornada negra en Wall Street: El Dow Jones cae un 4,14 % al cierre de la sesión

Des dels mínims del 2009, els preus de les accions mundials han anat augmentant sense excessives estridències, fins els primers dies d’aquest mes de febrer, quan la mitjana industrial del Dow Jones ha caigut més de 2.200 punts (-8.5%) i el S&P 500 també ho ha fet més del 8% des dels màxims de finals de gener. Sense disposar de cap oracle ni pretenent emular les prediccions d’una pitonissa, en un recent article ja vàrem comentar, amb preocupació, la possibilitat d’estar a les portes d’un nou crac borsari (El proper crac, Regió7 del passat diumenge 28 de gener). Aquesta onada de pànic global té una explicació relativament senzilla, que té a veure amb la política monetària ultraexpansiva realitzada pels principals bancs centrals del planeta. Mai s’havia fet res semblant enlloc. Amb l’anomenat quantitative easing els bancs centrals han comprat enormes quantitats de deute públic dels Estats i bons corporatius de grans empreses connectades políticament amb el regulador. La idea era senzilla. Es tractava que els bancs comercials tornessin a concedir crèdit per posar en marxa de nou un altre cicle, formant noves bombolles especulatives. Si els bancs no prestaven, perquè tenien els seus propis balanços farcits d’actius tòxics, el banc central els ho comprava creant del no-res un munt de milions.

Rescatats els bancs en fallida i alliberades les altres entitats financeres d’hipoteques incobrables, se suposava que es reactivarien els préstecs a particulars i empreses. Però els nivells d’endeutament assolits eren ja massa elevats i el que tocava era amortitzar deute, més que no pas continuar amb l’espiral creditícia. Els bancs optaren també per fer un negoci més fàcil, còmode i menys arriscat, consistent en la compra de deute públic. Un negoci rodó: aconsegueix finançament il·limitat del banc emissor al 0% i s’inverteix en deute sobirà que rendeix un 2% o 3%. Un guany segur sense necessitat de fer res. El propi banc central també va decidir comprar deute públic de l’Estat. Així forçava amb les seves pròpies compres que anés baixant cada vegada més la rendibilitat dels bons estatals, fins que arribés a un nivell en què l’endeutament dels governs sortís de franc. L’interès del 0% és quelcom que no s’ha experimentat mai fins ara. Concretament, la FED ha creat dòlars nous per un valor equivalent a quatre vegades el PIB d’Espanya.

¿I això té a veure amb els moviments de les borses dels darrers dies? Sí, hi té molt a veure. Tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l’accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l’immobiliari, que, tard o d’hora, es convertirà en una recessió econòmica. Un tipus d’interès molt baix desincentiva l’estalvi, però permet iniciar projectes d’inversió amb taxes de rendiment ínfimes o també finançar empreses zombies hiperendeutades que es mantenen artificialment en vida. Així s’entèn com les borses no han deixat de créixer i créixer enmig de la recessió. No té cap sentit que la paràlisi de l’economia real estigui acompanyada d’increments sostinguts de les cotitzacions borsàries. Però just això és el que ha passat durant aquests darrers anys. L’explicació del misteri és senzilla. Part dels milions i milions de dòlars i euros creats del no-res pels bancs centrals han acabat a la borsa, inflant les cotitzacions de Wall Street i d’arreu del món. Unes cotitzacions que poc tenen a veure amb la realitat comptable i la situació econòmica real que viuen les empreses. Uns mercats financers que, altra vegada, dopats pels estímuls monetaris alerten dels desequilibris i amenacen la fràgil recuperació econòmica.

Ludwig von Mises, degà de l’Escola Austríaca, ha explicat magistralment com l’acció dels bancs centrals origina una economia maníaco-depressiva i com les autoritats polítiques, lluny de suavitzar els cicles, contribueixen a desestabilitzar l’economia. Sense interferències del banc central, la taxa d’interès realitza un acte d’equilibri essencial entre prestataris i prestamistes, entre deutors i creditors, entre els que s’endeuten i els que estalvien. Quan algú es planteja expandir l’empresa o iniciar un negoci, només ho farà si espera guanyar prou diners per pagar el préstec, més interessos i, amb sort, assolir un benefici. El tipus d’interès, per tant, no només equilibra el mercat, sinó que també serveix com a estàndard per a què els empresaris avaluïn quins projectes empresarials val la pena emprendre i quins no. La creació de diners del no-res, l’expansió del crèdit i l’abaratiment artificial del tipus d’interès fa que les empreses s’equivoquin massivament al tenir la impressió que hi ha més recursos estalviats que els realment existents. Alhora, els consumidors utilitzen el crèdit barat per hipotecar-se amb una nova vivenda, canviar el cotxe o fer un viatge al Carib. S’inicia l’etapa de falsa expansió acompanyada de pujades a les borses, tot basat en els estímuls monetaris, que actuen talment com una droga. Però la ressaca acabarà arribant. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

P.S.: Que els reguladors borsaris, com els presidents de les borses i altres destacats polítics, ens vulguin fer creure que es tracta tot plegat d’ordres de venda massives aleatòriament llançades per ordinadors interconnectats és senzillament ofensiu.

Via: “It’s the interest rate, stupid” | Jordi Franch Parella Weblog

Desigualtat i pobresa | Jordi Franch Parella Weblog

ocho-claves-para-doblar-tu-salario-en-menos-de-un-ano.jpg (992×558)

Hi ha dues maneres de combatre la desigualtat econòmica. La primera és imposar impostos als rics per subsidiar els pobres. La segona és incrementar els ingressos dels més desafavorits mitjançant la reducció de l’atur, l’increment de l’ocupació i la creació de riquesa. La primera pressuposa la preeminència de la hisenda de l’Estat en la seva funció més redistributiva. La segona posa de relleu la importància de la creativitat empresarial com a mecanisme generador d’ingressos per permetre sortir de la pobresa. La primera és un joc de suma zero. El que uns hi guanyen amb la mà visible de l’Estat equival exactament a la pèrdua dels altres. La segona, en canvi, és un joc de suma positiva. La innovació i creativitat de les empreses permet crear béns abans inexistents, que es traduirà en nous llocs de treball i més ingressos per la societat. La primera equival a encadenar la societat, privar-la de la seva pròpia subsistència i autoestima per després oferir-li la sopa boba. La segona, en canvi, reforça la dignitat personal al defensar la retirada de les nombroses trabes administratives i restriccions legals que impedeixen el lliure exercici de la iniciativa privada. Per què s’hauria de prioritzar la segona via, i no pas la primera? A dia d’avui, la major part de la pobresa que persisteix en el nostre país no es deu a la incapacitat subjectiva de molts ciutadans per integrar-se productivament en la societat, sinó a les asfixiants regulacions i als confiscatoris impostos de l’Estat que impedeixen que moltes persones prosperin en el mercat. Per exemple, ¿per què la taxa d’atur o la taxa de temporalitat espanyoles, dos factors determinants dels baixos ingressos de les famílies, dupliquen o fins i tot tripliquen la de molts altres països del nostre entorn? ¿Es deu a què els espanyols són pitjors que els portuguesos, italians o grecs a l’hora de treballar? No. Ho fan perquè la normativa laboral genera desocupació, atur massiu i temporalitat. La normativa laboral és profundament antisocial. I de la mateixa manera que parlem de les traves laborals, també podríem referir-nos a totes aquelles barreres regulatòries d’entrada en multitud de sectors com l’energia, la banca, les farmàcies, el transport, etc., que tenen com a principal objectiu la creació de monopolis privilegiats i l’exclusió de tota competència als lobbies empresarials que orbiten a l’entorn del poder polític.

Els estatistes, que quan parlen de desigualtats econòmiques sempre prioritzen l’acció redistributiva de l’Estat mitjançant impostos i subsidis públics, argumenten que en els països occidentals ha augmentat la diferència de rendes per culpa del neoliberalisme. Que la reducció de la despesa pública té efectes regressius al perjudicar els més desfavorits i que caldria, per tant, tornar a incrementar la grandària de l’administració pública i la despesa associada. Aquest raonament és fals. En els darrers anys, la dimensió de l’Estat no ha disminuït, sinó que ha augmentat. El pes de la despesa pública sobre el PIB ha passat, des de l’any 1980 fins ara, del 46,1% al 56,1% a França; del 34,9% al 36,3% als EUA; del 24% al 50% a Grècia; s’ha mantingut en el 39,3% a Gran Bretanya; i pel que fa a Espanya ha incrementat del 31,1% al 41,6%. Per tant, la dinàmica expansiva de creixement continu de l’Estat és més forta que els moviments neoliberals de la dècada dels 80, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan, o els avanços de la globalització. I la desigualtat ha incrementat malgrat l’increment de la despesa pública social (del 20,2% del PIB l’any 1980 al 31,5% actual a França; del 13% al 19,3% als EUA; del 9,9% al 27% a Grècia; del 15% al 21,5% a la Gran Bretanya; i del 15% al 25% a Espanya). En segon lloc, la relació causa-efecte entre l’increment de la despesa pública i la disminució de les desigualtats tampoc és correcta. Els polítics alimenten i beneficien els interessos dels poderosos i de les grans corporacions (monopolis legals, empreses que viuen del BOE, rescats bancaris i interessos del deute públic a favor de la banca, indústria militar…). Pensem en els milers de milions d’euros injectats a Bankia i CatalunyaCaixa. El Tribunal de Comptes xifra en 60.718 milions d’euros el cost acumulat dels recursos públics utilitzats en el procés de reestructuració bancària entre 2009 i 2015. Pensem també en qui ho acaba pagant i qui en resulta beneficiat, en perjudici flagrant de la més elemental justícia distributiva.

La humanitat celebra aquests dies la vinguda al món, en la més estricta senzillesa, d’un infant a Betlem de Judà. Creixerà i es farà fort no gràcies a un Estat encapçalat per Herodes el Gran, que el volia matar, sinó (en l’àmbit terrenal) gràcies al treball productiu a la fusteria del patriarca Josep, del llinatge del rei David. La història dels dirigents polítics en contra de la igualtat, no només econòmica (tots els ciutadans no són iguals davant la llei), és llarga i mereix un article diferenciat. La redistribució estatal de la renda no pot beneficiar els pobres amb la concessió de subsidis públics si aquests prèviament han hagut de suportar una càrrega fiscal superior amb el pagament de més impostos. El problema de la desigualtat es combat veritablement amb la generació de riquesa, l’emprenedoria, la creativitat empresarial, la contenció de la voracitat fiscal i la supressió de cotilles normatives. Es tracta de reduir la pobresa i no pas d’enquistar-la en el teixit social amb les tupides xarxes de l’Estat clientelar que deixa precarietats a dojo en la falsa sortida de la crisi econòmica i financera.

Via: Desigualtat i pobresa | Jordi Franch Parella Weblog

El proper crac | Jordi Franch Parella Weblog

IMG_2615.png (903×697)

Segons les previsions de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE), les compres acumulades de deute públic per part del banc emissor superaran els 2,5 bilions d’euros aquest 2018. El BCE s’ha convertit en el hedge fund més important del món en renda fixa, amb uns actius directament gestionats per valor de 2,28 bilions d’euros. El 82,6% és deute sobirà o bons governamentals (deute públic dels Estats), el 10,5% són “covered bonds” (bons amb garantia del deute públic) i la resta són cèdules hipotecàries i bons corporatius. El tipus d’interès continuarà a nivells aberrantment baixos, propers al 0%, mentre la inflació no repunti. Economistes austríacs com Ludwig von Mises o Friedrich Hayek ens expliquen com aquesta política monetària tan expansiva és la causant dels cicles econòmics recurrents i, també, de la creixent inestabilitat política a Europa. Tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l’accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l’immobiliari, que, tard o d’hora, es convertirà en una recessió econòmica. Un tipus d’interès molt baix desincentiva l’estalvi, però alhora permet iniciar projectes d’inversió amb taxes de rendiment ínfimes finançats amb crèdit bancari.

Fixem-nos que la inflació, entesa com l’increment generalitzat dels preus dels béns de consum, és baixa en el nostre entorn, però que, en canvi, el preu de les accions i altres actius financers no para de créixer. Els índexs borsaris mundials estan en máxims històrics, com el Dax alemany i el Footsie britànic. Als EUA, els tres principals indicadors (Dow Jones, S&P 500 i Nasdaq) revaliden màxims contínuament. Quan el banc central decideixi incrementar el tipus d’interès, el boom es pot convertir en un crac borsari i algunes empreses glamuroses amb projectes d’inversió a mig fer, enganyats per la política monetària ultralaxa, tindran un abrupte final. L’expansió monetària també ajuda a entendre la paràlisi de la productivitat. Els projectes poc rendibles s’inicien en els booms econòmics gràcies al diner barat. Una legió d’empreses zombis es mantenen artificialment vives gràcies al finançament privilegiat de bancs comercials, que opten per continuar refinançant el seu passiu abans de donar per perduts els crèdits i empitjorar els balanços bancaris.

Aquesta política monetària tan ultraexpansiva també té part de responsabilitat en una redistribució de la renda desigual i injusta. Els primers en rebre el nou diner creat, especialment les entitats financeres i els endeutats governs de l’eurozona, en surten beneficiats. Tanmateix, no són poques les empreses que prosperen gràcies al BOE o a privilegis concedits pel regulador. Per contra, la gran majoria de la població en surt perjudicada. Mentre que jubilats i treballadors perden poder adquisitiu amb pensions i salaris estancats, les persones amb rendes més elevades provinents de guanys del capital, propietàries d’accions i altres actius financers, veuen augmentar la seva fortuna. Friedrich Hayek, a la seva obra “Dret, legislació i llibertat”, explica com la concessió de privilegis a una minoria posa en perill l’harmonia social. La frustració s’apodera de grups cada vegada més nombrosos, que donaran suport a partits polítics extremistes i propiciaran el seu ascens. A Alemanya, la reedició de la gran coalició entre Angela Merkel i Martin Schulz, els dos partits tradicionalment majoritaris, ha costat moltíssim per l’ascens de la ultradretana Alternativ für Deutschland. Del creixent descontentament popular i inestabilitat política es culpa a la globalització i l’onada de refugiats. Però l’ascens de la ultradreta també és un fet a Àustria, Txèquia o, fins i tot, la França de Marine Le Pen. I a la república txeca el nombre de refugiats és baix i el creixement econòmic raonablement alt. A bona part d’Europa, de fet, prosperen els partits més radicals i extremistes, independentment del nombre de refugiats acollits. I una part de responsabilitat rau en els bancs centrals i lexcessiva creació de moneda i crèdit.

L’estroncament de la productivitat i el fre dels augments salarials motiva que el vot vagi a líders polítics populistes, que prometen revertir les pèrdues amb programes socials generosos i polítiques públiques marcadament estatistes. I això significa que el cercle viciós es retroalimenta, perquè l’expansió dels governs, amb més normatives i més dèficits, contribueix a l’augament imparable del deute públic. I quan aquests títols de deute siguin adquirits pel sector financer s’utilitzaran per crear més diner i més crèdit. En definitiva, que en nom de l’estabilització de l’economia es contribueix a la formació de crisis financeres periòdiques i que amb l’esquer de la redistribució de rendes s’incrementen encara més les desigualtats existents. Vivim en el món de la postveritat, on les aparences són més importants que el contingut i on l’engany i la manipulació tenen una presència constant i ubiqua a les nostres vides. El procés de polarització política recorda inevitablement el dels anys trenta del segle passat, fet que hauria d’alarmar la població i fer despertar als líders polítics.

Via: El proper crac | Jordi Franch Parella Weblog

Com a Holanda o l’Iran? | Jordi Franch Parella Weblog

Un equipo médico realiza un trasplante en el Hospital Clínic de Barcelona.

Aquesta setmana, Holanda ha donat la llum verda a una polèmica llei que converteix automàticament tots els ciutadans de més de 18 anys en donants d’òrgans. Tots els ciutadans dels Països Baixos, a partir de l’1 de juliol del 2020, data que entrarà en vigor la nova llei, es convertiran en donants de les seves despulles mortals, per defecte, a les autoritats del país. Només se’n salvaran els que, en vida, hagin manifestat explícitament que no ho volen. Tots els altres, tots els ciutadans que no mostrin de manera fefaent aquest rebuig, quedaran registrats en el sistema amb l’etiqueta de “no s’hi oposa”. Els qui la mort sorprèn de manera inesperada, els enfeinats que no disposen de massa temps per perdre amb tràmits burocràtics o, senzillament, els que allarguen massa la declaració d’últimes voluntats, passaran al dipòsit de cadàvers amb la possibilitat que se’ls extirpi el cor, els ulls, els pulmons o qualsevol altre òrgan. La nova llei de donants ha sigut aprovada al Senat holandès amb 38 vots a favor i 36 en contra, després d’haver estat debatuda al Congrés amb l’ajustat resultat de 75 vots a favor i 74 en contra. El motiu de fons, i que es pretén millorar, és que unes 130 persones moren cada any a Holanda mentre estan en llista d’espera per a un fetge o un ronyó, i les campanyes per persuadir els ciutadans a inscriure’s voluntàriament com a donants no han donat grans resultats. La mesura, i amb tota la raó, ha provocat una gran polèmica al país de la dinastia Orange. Apart dels greuges morals que comporta, els costos i problemes d’aquesta llei no asseguren que tingui més bons resultats que el sistema actual, que exigeix registrar-se en vida per ser donant després de morir. ¿Pot el Govern, per defecte, decidir sobre el cos d’un ciutadà difunt? ¿Pot el polític confiscar, per defecte, la propietat privada dels contribuents? No i no. Amb el pretext de resoldre un problema, com és la manca de donants, aquesta llei obre la porta a un munt d’arbitrarietats i a un intervencionisme estatal no justificable. També hi ha manca d’aspirants a soldats professionals i això no justifica que, en absència de manifestació expressa, l’Estat pugui segrestar els joves per nodrir un exèrcit professional. També hi ha poca gent que decideixi voluntàriament donar el seu patrimoni a Hisenda i això no justifica, sense comunicació prèvia del contribuent, la confiscació de totes les propietats dels ciutadans. L’administració no hauria d’assetjar el lliure albir de l’individu ni condicionar les seves decisions. El cos dels holandesos no és propietat de l’Estat, sinó de cadascun d’ells. Aquesta llei no solament és una intromissió inacceptable en les llibertats dels ciutadans, sinó que també es pot mostrar inefectiva per resoldre el problema de la manca de donants.

El mercat d’òrgans humans està prohibit pels governs de tot el món, amb la notable excepció de l’Iran. Cobrar per la venda d’un ronyó, ni que sigui en hospitals públics i sota la supervisió estricta de facultatius mèdics amb les màximes garanties sanitàries, no està permès. No és possible. Es considera repugnant, molt políticament incorrecte i un acte del tot reprovable. Si vendre un ronyó per salvar una vida és inacceptable, ens hauríem de preguntar per què sí que ho és cobrar per ser soldat, per exemple, professió estadísticament més perillosa que la donació d’un òrgan. Els milers de persones amb falla renal crònica han de sotmetre’s a teràpia de diàlisi, una mitjana de tres vegades per setmana, amb el patiment i elevats costos que suposa, fins que es realitzi (o no) el trasplantament d’un ronyó. Segons dades de la Societat de Nefrologia, més de 50.000 persones pateixen aquesta malaltia a Espanya, i cada any es diagnostiquen més de 5.000 nous casos. El trasplantament del ronyó només pot procedir d’un familiar molt proper (sense contraprestació econòmica) o d’un donant voluntari que hagi mort (amb possibilitat de compatibilitat reduïda). L’excés de demanda d’òrgans i la manca d’oferta genera una situació d’escassetat crònica que significarà la mort cada any de molts pacients en llista d’espera. Com succeeix sempre que el govern prohibeix una activitat de compravenda, sorgeixen els mercats negres. Amb dades de l’OMS, l’extirpació d’un ronyó, en condicions precàries i mai declarades, es paga a uns 5.000 dòlars. I l’intermediari ho ven per 150.000 dòlars, aproximadament trenta vegades més. Aquesta activitat no legal dóna lloc al sorgiment d’organitzaciones delictives, que no dubtaran fins i tot en segrestar, drogar i matar joves sans amb el propòsit de comercialitzar els seus òrgans vitals. L’alternativa a aquest problema no és la llei aprovada a Holanda, sinó la regulació legal del mercat de ronyons. Només cal veure quins són els resultats aconseguits a l’Iran, d’encà la liberalització. Malgrat les deficiències regulatòries al país xiïta, les llistes d’espera s’han eliminat, amb el que això significa de vides salvades, i els trasplantaments il·legals, associats a l’actuació de màfies i amb la mort segura del donant segrestat, s’han eradicat. Per tant, sí hi ha una solució a la manca d’òrgans vitals i a les llistes d’espera: són els mercats. Ja sabem que la mort física és l’única certesa d’aquesta vida (l’altra és el pagament d’impostos). Doncs bé, ¿permetrem que l’Estat s’apoderi dels cossos dels difunts, amb el pretext que falten donants d’òrgans?

Via: Com a Holanda o l’Iran? | Jordi Franch Parella Weblog

Pensions, la tempesta perfecta | Jordi Franch Parella Weblog

1381844875.jpg (647×485)

Tothom és conscient que tenim un problema molt greu en el pagament de les pensions, tant presents com, encara més, futures. Tothom, excepte els polítics que ens governen, que no es cansen de repetir, per activa i per passiva, que el sistema no perilla i que el pagament de les pensions està assegurat. Els problemes estructurals de l’envelliment poblacional i la conseqüent reducció de la ràtio entre ocupats i pensionistes és irresoluble a curt i mitjà termini. El percentatge de persones que treballen a Espanya, en relació a les que estan en edat de treballar, és inferior a la mitjana europea. I el model productiu, massa centrat en el turisme low-cost i en serveis de baix valor afegit, suspèn permanentment en termes de productivitat. El salari mitjà, l’any 2017, ha estat de 22.793 euros, un 0,21% inferior al del 2016.

salarios

És a dir, que malgrat la pregonada recuperació de l’economia espanyola, amb increments del PIB anuals del 3%, els salaris estan estancats. Un senyal més de la poca intensitat tecnològica de la recuperació. Una població creixentment envellida que es fonamenta en una estructura econòmica de poc valor afegit, dins un sistema institucional disfuncional i marcadament corrupte, no és sostenible. Els polítics han aprovat pegats d’urgència sense reconèixer, com diem, la gravetat de la situació. Les pensions es calculaven, fa molt de temps, tenint en compte els últims dos anys de vida laboral. Després van ser vuit anys i després quinze. Rodríguez Zapatero va reformar les pensions públiques el 2011, elevant l’edat de jubilació fins els 67 anys, establint que la base reguladora es calculi a partir dels últims 25 anys de vida laboral i augmentant fins a 37 el nombre d’anys necessaris per cobrar el 100% de la pensió. La tendència és a ampliar el període de càlcul fins abarcar, com ha suggerit la ministra de Treball i Seguretat Social Fátima Báñez, tota la vida laboral. També la popular Celia Villalobos ha recomenat, com si això fos possible amb rendes baixes, la subscripció de plans de pensions privats. Rajoy, en el seu torn, va tornar a reformar les pensions el 2013, establint el factor de sostenibilitat intergeneracional i la no indexació amb l’IPC. Des de l’any 2014, les pensions incrementen el 0,25% anual, inferior a l’increment del cost de la vida, i perden, per tant, poder adquisitiu. La secretària confederal de polítiques socials, ocupació i Seguretat Social de la UGT, Mari Carmen Barrera, ha qualificat l’augment de les pensions de «pujada de m…» i la central sindical ha iniciat una campanya de denúncia que es prolongarà durant tot l’any i que es visualitzarà amb un llaç marró. L’envelliment de la població, l’atur permanentment superior a la mitjana europea i la precarietat laboral de molts treballadors han donat un cop de mort al sistema actual, que requereix a crits canvis importants.

Retinguem algunes dades. El nombre de pensions pagades a Espanya és actualment de 9,6 milions, per un total de 8,7 milions de pensionistes (aproximadament un milió d’ells cobren dues pensions simultàniament, com jubilació i viduïtat). Això suposa una despesa superior als 110.000 milions d’euros anuals (11% del PIB). D’acord a la Comissió Europea i la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA), mantenint les actuals taxes d’ocupació i sense retallar les pensions, aquesta despesa es dispararà el 2060 fins el 18,5% del PIB. Això suposa un increment en la despesa anual superior a 83.000 milions d’euros. Actualment, la Seguretat Social ja presenta un dèficit anual de 15.000 milions d’euros, finançat amb el recurs al Fons de Reserva de les pensions, que està en camí de l’exhauriment, i amb deute públic, la més perillosa de totes les bombolles. Aquest desequilibri gegantesc, si no augmenta la productivitat del treball ni es redueix l’atur actual, pot superar perfectament els 100.000 milions d’euros (!). I per acabar de configurar la tempesa perfecta, cal recordar l’article 135 de la Constitució, reformat en temps rècord l’estiu del 2011 per iniciativa del socialista Rodríguez Zapatero amb el vist i plau del popular Mariano Rajoy (316 diputats d’un total de 350 van donar suport a la reforma constitucional). La nova redacció de l’article dóna prioritat absoluta al pagament dels interessos del deute públic. Abans que la sanitat i l’educació, amb el manteniment d’hospitals i escoles, i abans que les pensions i els serveis socials, pagant jubilacions i atenent casos d’exclusió social, cal pagar els creditors de l’Estat espanyol. Per imperatiu legal, ja que així ho mana la Constitució.

El pagament actual d’interessos, malgrat un deute públic descontrolat del 100% del PIB, és força baix. I ho és per les anòmales polítiques monetàries expansives del Banc Central Europeu. Amb un tipus d’interès nul no es paguen interessos, encara que el deute no pari de créixer. Però aquesta aberració econòmica va arribant al seu final. Els EUA, que porten la batuta en el concert econòmic internacional, ja han iniciat la pujada del tipus d’interès. De moment estan en el +1,5% i l’expectativa és a continuar l’ascens fins a recuperar nivells més normalitzats. Els programes de compra il·limitada de deute públic a cost zero van arribant a la seva fi. I per cada punt percentual d’interès, l’Estat espanyol té l’obligació constitucional de pagar el servei del deute, per un import aproximat de 10.000 milions d’euros. Per tant, un interès del 5% significaria una factura de 50.000 milions, prioritària en el pagament a tota altra despesa, incloses les pensions. Llavors hi hauran els plors i el retrunyir de dents.

Via: Pensions, la tempesta perfecta | Jordi Franch Parella Weblog

El tractament de les malalties cròniques | Jordi Franch Parella Weblog

UTILIZAR-2-760x390.jpg (760×390)

A principis del segle XX a Espanya, la mort prematura formava part de la normalitat quotidiana. Un segle després, gràcies al creixement econòmic (no necessàriament autòcton) i a les millores en nutrició, la longevitat ha incrementat vertiginosament. L’esperança de vida, abans inferior als 40 anys, s’ha més que duplicat i a l’actualitat, juntament amb països com el Japó i Itàlia, s’ostenta un dels índexs mundials més elevats. El sistema sanitari, naturalment, no és neutral i juga un paper determinant en la qualitat de vida de les persones. El sistema de salut a Espanya és universal en l’accés, descentralitzat en la gestió i finançat amb impostos. La forta descentralització del sistema sanitari centrifuga la part més important de la despesa a les comunitats autònomes. La inèrcia de la despesa sanitària és a créixer per sobre de l’increment nominal del PIB i a gastar per sobre de les quantitats pressupostades (no oblidem que la salut, en la classificació econòmica, és un bé superior). El fenomen de l’envelliment i les malalties cròniques associades permet albirar no només un increment de la despesa sociosanitària, sinó un desajust creixent entre les estructures sanitàries i les necessitats de la població. Espanya disposa de 325 metges en actiu per cada 100.000 habitants. Però aquesta ràtio mostra desajustos entre l’oferta assistencial i la demanda poblacional. Mentre que els serveis sanitaris s’han estructurat tradicionalment per respondre a patologies agudes (pensem, per exemple, en un infart de miocardi o un atac d’apendicitis), l’envelliment de la població demana el tractament de malalties cròniques com l’alzheimer i altres demències, on el rol dels serveis socials esdevé fonamental.

A Catalunya, més de 100.000 pacients pateixen malalties cròniques avançades que causen el 75% de les morts. Aquestes malalties causen patiments directes en pacients i cuidadors, generant unes necessitats que no sempre obtenen la resposta adequada per part de les institucions. D’aquí la importància estratègica d’iniciatives com la provinent de l’ajuntament de Vic i la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Uvic-UCC, amb l’objectiu de millorar les actituds socials i culturals envers el malalt crònic avançat, tot promovent el suport social i la qualitat de vida a les persones que  ho pateixen. Aproximadament un terç dels processos clínics, d’acord al doctor Jordi Varela i Pedragosa, s’adapten a les necessitats dels malalts i presenten resultats acceptables (intervencions quirúrgiques programades, patologies agudes, atacs de feridura o de cor…). El problema radica en els dos terços restants que no encaixen amb les demandes poblacionals. Són els milers i milers de casos de cronicitat i fragilitat geriàtrica avançada, però també totes les malalties degeneratives que comencen a limitar l’autonomia del malalt. El sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties amb tot el que comporta de pluripatologia, plurimedicació, fragilitat i dependència. Amb més d’un milió de demències senils previstes pel 2025 a Espanya, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. La prioritat ha de ser assegurar la millor salut per a la població. Amb més salut ens allunyem dels consultoris (menys despesa sanitària) i incrementem la productivitat (més ingressos). En qualsevol cas, sí caldrà transformar el model sociosanitari i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades i hiperespecialitzades a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Un pacient i uns cuidadors que tenen necessitats físiques evidents, però també de suport psicològic, social i espiritual. No és sostenible, per exemple, que el servei mèdic d’urgències, un dels més cars del sistema, s’utilitzi per tractar un mal de cap. No tenim infinits recursos. En un sistema públic i universal, qualsevol increment d’oferta sanitària, a preu zero, genera automàticament una demanda infinita. Cal ajustar l’oferta a la demanda.

El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques…) arriba al 80% del total. És necessari transformar el model sociosanitari, tot convertint l’amenaça de l’envelliment poblacional i la cronicitat en una oportunitat d’innovació radical, i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades (atenció primària, hospital d’aguts, centre sociosanitari, residències, programa d’atenció domiciliària…) a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Cal passar d’un sistema reactiu a un de proactiu que apodera el pacient amb el coneixement i gestió de la seva malaltia. Canviar el lideratge vertical per un de més descentralitzat i horitzontal. I canviar, també, un finançament vinculat al nombre de proves diagnòstiques i activitat clínica per un finançament basat en resultats i evidències de millora en la salut.

Via: El tractament de les malalties cròniques | Jordi Franch Parella Weblog

No sortiu amb lletjos o rucs. Festegeu amb macos o intel·ligents

No sortiu amb lletjos o rucs. Festegeu amb macos o intel·ligents

Una altra destrossa duta a terme pel castellà: sortir en comptes de festejar. A la frase El Josep surt amb la Maria, on són l’expressivitat i la funcionalitat?, a part de la genuïnitat, clar. Què vol dir, que el Josep surt a comprar amb la Maria però sense que hi hagi cap relació especial entre ells…? En canvi, El Josep festeja amb la Maria, vol dir que el Josep és el xicot de la Maria o que la Maria és la xicota del Josep, vol dir que hi ha una relació amorosa entre ells; no hi ha ambigüitats. Fins i tot amb aquesta paraula genuïna podem expressar idees de la vida moderna, que amb la paraula (o en aquest cas, el significat) manllevada del castellà -llengua que sol ser tan inexacta i ambigua…- no podem pas expressar. Per exemple: El Josep festeja amb la Maria però surt a passejar amb la Rosa, que vol dir que el Josep té una relació amorosa amb la Maria, però a aquesta no li agrada gens sortir a passejar i per això el Josep surt a passejar amb la Rosa -perquè la Maria no és gelosa i modernament es permet-. Us imagineu la frase El Josep surt amb la Maria però surt a passejar amb la Rosa…?

Jordi Borràs Alabern