Tag Archives: SOCIETAT

No creueu el carrer, que us atropellaran. Travesseu-lo

No creueu el carrer, que us atropellaran. Travesseu-lo

És cert que creuar existeix en català, però abans es deia molt més travessar. Probablement perquè travessar és més diferent de cruzar, que és la que es fa servir principalment en castellà. Així doncs, la pròxima vegada que hàgiu d’anar a través d’un carrer, no el creueu, perquè us atropellaran, travesseu-lo, i no us hi fareu mal.

Jordi Borràs Alabern

No feu dieta, que engreixa. Feu règim; això sí que aprima!

No feu dieta, que engreixa. Feu règim; això sí que aprima!

Com algunes altres, fer dieta o estar a dieta són expressions catalanes, però la més genuïna i que es feia servir més fins no fa gaires anys és fer règim. Si algú diu que amb les expressions amb la paraula dieta, a més a més es poden distingir dos casos, és el mateix que dir que una cosa fa pudor o és pudent... Quina gran distinció, oi…?
Doncs bé, no feu dietes ni estigueu a dieta, perquè us acabareu engreixant. Feu règim, i ja veureu que us acabareu aprimant.

Jordi Borràs Alabern

No proveu ni «cateu» menjars vomitius. Tasteu menjars deliciosos!

No proveu ni «cateu» menjars vomitius. Tasteu menjars deliciosos!

Un altre cop em cal escriure sobre una paraula catalana però amb un significat del castellà, provar per al menjar (o les begudes) o potser encara pitjor, una paraula del castellà, «catar», que es diu en comptes de la paraula genuïna i concreta, tastar. Ja fa uns quants anys que molta gent diu provar quan es refereix al menjar o a la beguda, ja sabem per influència de quina llengua. Alguns, havent deixat de dir tastar, però amb la sensació que els falta concretar si diuen provar (i és ben cert), recorren al castellà «catar», que és igual o pitjor que dir provar en aquests casos. Així doncs, deixeu de provar o «catar» menjars o begudes fastigosos, vomitius, i fins i tot verinosos, i tasteu menjars deliciosos, exquisits i saludables.

Jordi Borràs Alabern

Si el llum funciona, farà molta llum

Si el llum funciona, farà molta llum

En català es distingeix entre l’aparell que crea energia lluminosa (làmpada, fluorescent, etc.), el llum, i la claror o energia lluminosa que aquest crea, la llum. Per tant, si una làmpada, etc., està espatllada, perquè té la bombeta o el fluorescent fos, direm que El llum està espatllat. Si un aparell d’aquests, o sigui, un llum, funciona, direm que Fa molta llum. En canvi, si un llum no funciona gaire bé, direm que Fa poca llum. Si el sol ens enlluerna, o sigui, la claror del sol ens enlluerna, és la llum que ens enlluerna.

Jordi Borràs Alabern

Si us ve la son, tindreu un bon son

Si us ve la son, tindreu un bon son

En castellà, per variar, no es distingeixen aquests dos significats: «ganes de dormir» i «acte de dormir». En català, quan tenim ganes de dormir, diem que tenim molta/poca son, i quan dormim, diem que fem un son. Per tant, si tenim insomni, podem fer servir tècniques o bé prendre tisanes o pastilles perquè ens vingui la son. Si hem dormit bé, hem tingut un bon son.

Jordi Borràs Alabern

Eliminar o perpetuar la pobresa? La renda garantida de ciutadania | Jordi Franch Parella Weblog

A Catalunya s’ha donat llum verda a la renda garantida de ciutadania i el Parlament votarà una llei que vol que entri en vigor al setembre. A diferència de la renda mínima d’inserció, a la que substituirà, representa un dret subjectiu que cobrarà la persona i no la família. D’entrada, significa 550 euros per persona major de 23 anys, quantitat que anirà augmentant fins els 664 euros el 2020. Aquesta renda bàsica pot ser compatible amb un sou baix només en el cas de les famílies monoparentals i la Generalitat calcula que beneficiarà unes 70.000 persones. Resulta molt difícil sostreure’s a l’encant de la renda garantida. Estarem tots d’acord que és una idea tremendament populista i que mobilitza ràpidament al seu favor amplis sectors transversals de la societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda garantida, sense aturar-se a pensar qui la paga. Desperta immediatament en nosaltres el desig de cobrar aquest mannà governamental, però mai de la vida pagar-lo. I en economia no hi ha res que sigui gratuït. Tot té un cost. Els anglosaxons ho tenen clar: there is no free lunch. La renda garantida té òbviament un cost, no és gratuïta i, en contra de la percepció inicial, presenta com a mínim quatre seriosos desavantatges o inconvenients.

En primer lloc, al dirigir-se privilegiadament a famílies monoparentals, genera un incentiu per no casar-se o per desfer matrimonis i generar llars monoparentals només amb l’objectiu de cobrar-la. La prestació amb aquestes condicions distorsiona la societat i genera un incentiu pervers a no formalitzar unions.

En segon lloc hi ha els problemes de finançament. La renda garantida té un cost i suposa un increment de la pressió fiscal. Quan el govern anuncia en ferm el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública té el perill de descontrolar-se. En el país de la picaresca, el cens de la població podria augmentar per mantenir sine die en el regne dels vius els possibles beneficiaris. En el moment en què l’asfíxia tributària sigui encara més elevada, amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda garantida, la recaptació decrementaria i podria no arribar a ser suficient.

El tercer inconvenient és que afebleix la fibra emprenedora d’una societat i introdueix uns incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda garantida ja aconseguim (mal)viure? La pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’eradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball productius. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se amb el sud d’Espanya, Extremadura i Andalusia, i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? De manera similar, ¿ha estat una transferència de rendes temporal, acotada en el curt termini, o s’ha convertit en una situació crònica i permanent a llarg termini?

Per últim, un quart desavantatge de la renda garantida és la incompatibilitat amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria. Quan el parlament de Catalunya aprovi una renda garantida, es convertirà en un focus d’atracció irresistible per a milions de persones en el món que voldran arribar al nou Dorado i viure d’aquest mannà governamental.

La renda garantida és una promesa tremendament populista que no serà eficaç i, molt probablement, pot arribar a ser contraproduent. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional del sector públic només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els suïssos, un poble pròsper i assenyat, es van mostrar contraris a la renda garantida amb una majoria del 78%. Els catalans, un poble no menys assenyat i que lluitem per prosperar, ¿ens plantegem ara instaurar-la per llei? La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats.

Via: Eliminar o perpetuar la pobresa? La renda garantida de ciutadania | Jordi Franch Parella Weblog

El preu puja perquè algú l’apuja

El preu puja perquè algú l’apuja

Quan el preu d’un producte o servei s’ha incrementat i no diem qui l’ha incrementat, en català, diem El preu de les patates puja. En canvi, quan algú ha incrementat el preu d’un producte o servei, diem El supermercat apuja el preu de les patates. Passa el mateix amb mecanismes o objectes com una persiana: direm La persiana està espatllada i no puja., però direm Joan, apuja la persiana, si et plau..

Jordi Borràs Alabern

Teniu una «enfermetat» ? Que esteu malalts?

Teniu una «enfermetat» ? Que esteu malalts?

Una altra vegada, una paraula provinent del castellà ens fa emmalaltir la llengua. Si en català es diu malalt, per què hi ha gent que d’una malaltia en diu «enfermetat» ? Així doncs, qui sigui que deia «enfermetat» que es curi i que digui malaltia.

Jordi Borràs Alabern

El preu baixa perquè algú l’abaixa

El preu baixa perquè algú l’abaixa

Quan el preu d’un producte o servei s’ha reduït i no diem qui l’ha reduït, en català, diem El preu de les patates baixa. En canvi, quan algú ha reduït el preu d’un producte o servei, diem El supermercat abaixa el preu de les patates. Passa el mateix amb mecanismes o objectes com una persiana: direm La persiana està espatllada i baixa sola., però direm Joan, abaixa la persiana, si et plau.

Jordi Borràs Alabern

Els perills de la renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

La renda bàsica és un ingrés pagat per l’Estat a tots els ciutadans, independentment de la seva situació personal, econòmica o social. La renda bàsica és un concepte del que cada cop se’n parla més, especialment quan s’acosten eleccions. I és que resulta molt temptador deixar-se seduir per la promesa d’un cobrament incondicional. Per què no cobrar (dels altres, s’entèn) i deixar de treballar? Qui es pot sostreure a aquesta idea tan encisadora? M’hauran d’admetre que és difícil i que la renda bàsica és una idea tremendament populista de la que se’n parla i se’n continuarà parlant.

Un poble tan assenyat com el suís l’ha refusat amb contundència. En un referèndum sense precedents en el món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Es preveia que l’Estat suís pagués a cada adult uns 2.300 euros mensuals nets, i a cada menor 560 euros. L’argument que s’ha acabat imposant és que els costos per finançar la renda bàsica són prohibitius i que, en traduir-se en l’increment d’impostos i de l’endeutament públic, afectaria negativament el creixement econòmic. Els suïssos també han considerat que la renda bàsica disminueix la motivació per treballar i distorsiona els incentius correctes per a la creació de riquesa. Tot i que el salari mitjà de Suïssa se situa en els 5.579 euros mensuals, el cost d’implantar la renda bàsica seria de 188.000 milions d’euros, el triple del total de les despeses socials del país. En canvi, Finlàndia, un poble no menys assenyat que el suís, començarà aquest 2017 a experimentar amb la renda bàsica. Amb independència de la seva situació personal, 2.000 ciutadans rebran 560 euros mensuals durant 2 anys. Si no troben feina, cobren; si troben feina, també cobren; si no volen fer cursets de reciclatge, cobren igualment. I és que la renda bàsica és universal i incondicional. Tothom la cobra siguin quines siguin les circumstàncies personals. Finalitzats els dos anys, s’analitzarà l’experiment social i es compararà amb els resultats dels usuaris de les transferències socials normals, que sí són condicionals.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Això, però, presenta tres seriosos inconvenients.

El primer inconvenient és que és cara i suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable -a Espanya passaria del 45% del PIB al 65%-. Si l’Estat espanyol anunciés el pagament d’una renda bàsica a tot ciutadà, la despesa pública es descontrolaria. En el país de la picaresca, el cens de la població augmentaria i es mantindria sine die en el regne dels vius als possibles beneficiats. En el moment en què l’asfíxia tributària fos encara més elevada, amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda bàsica, la recaptació decrementaría i no seria suficient.

El segon inconvenient és que els incentius que introdueix són molt negatius.¿Per què treballar si papà Estat em manté? Els partits polítics d’ultraesquerra, com Podem, basen el finançament de la renda bàsica en un tipus únic d’IRPF molt elevat (50% o superior). Qui treballaria, si els nostres ingressos fossin confiscats per Hisenda?

Com a tercer inconvenient, la renda bàsica és incompatible amb la lliure mobilitat de les persones. Sí, hem d’elegir entre renda bàsica o llibertat migratòria. Perquè els dos alhora són incompatibles. En el moment que Espanya tingui una renda bàsica garantida, serà un focus d’atracció irresistible per milions de marroquins, nigerians, somalís o subsaharians, que voldran arribar al nou Dorado i viure d’aquest mannà governamental. En les mateixes paraules de Philippe van Parijs, el més sistemàtic promotor de la renda bàsica a tot el món, “El conflicte entre renda bàsica i llibertat migratòria exposa en tota la seva cruesa el cruel dilema entre la generositat sostenible cap als nostres conciutadans més pobres i l’hospitalitat cap a tot aquell que vulgui entrar. Aquest dilema és l’elecció més dolorosa que ha de fer l’esquerra en tot el món desenvolupat. És un dilema inescapable en un món profundament desigual pel que fa a qualsevol esquema essencialment redistributiu, però molt especialment per a la renda bàsica universal. És veritat que el nostre fi últim és la justícia distributiva global. Però una solidaritat institucional que sigui comparativament generosa necessita de protecció enfront de la immigració insostenible de potencials beneficiaris”. Hem d’elegir, per tant, entre una societat socialista tancada i una societat liberal oberta.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball, però, va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats.

La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat, i que la renda bàsica no és la mesura redistributiva antieconòmica i immoral que es necessita, sinó la creació d’oportunitats mitjançant llocs de treball qualificats. Els suïssos la van rebutjar amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Ara bé, Espanya no té la laboriositat centreeuropea ni el sentiment de moralitat calvinista dels helvètics. I, en un temps de populismes i de democràcia entesa com la lluita entre la majoria i les minories, no tardarem gens a remoure altra vegada l’esquer de la renda bàsica.

Via: Els perills de la renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog