Category Archives: Espanya

La utilitat dels impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Declaration-of-Independence.jpg (1000×663)

El dimarts d’aquesta setmana hem recordat la declaració d’independència dels Estats Units, redactada per Thomas Jefferson i signada el 4 de juliol de 1776, on es recorda que tots els homes i dones tenim el dret inalienable a la vida, la llibertat, la propietat privada i la cerca de la pròpia felicitat. Els colons de les tretze colònies nord-americanes refusaven pagar els impostos decretats pel parlament britànic sense que ells hi tinguessin dret de veu ni vot. El detonant de la revolta contra els britànics va ser l’impost sobre el te importat de la metròpoli. Un centenar de colons disfrassats d’indis van assaltar els vaixells anclats al port de Boston i varen llançar per la borda 45 tonelades de càrrega. Va ser el detonant de la Guerra d’Independència que portaria al naixement d’un nou Estat. Els primers nord-americans gaudien d’un pagament d’impostos mínims, que finançava unes estructures d’Estat mínimes. No existia l’IRPF, ni l’IVA ni l’impost de societats. Només impostos específics sobre el tabac i l’alcohol, així com alguns aranzels. Eren suficients per garantir el funcionament de la maquinària pública, constituïda per la policia, els tribunals de justícia, l’incipient exèrcit i el cos diplomàtic. Res més, però tampoc res menys. Eren els ideals del liberalisme clàssic, encarnat en estadistes de la talla de Benjamin Franklin o Thomas Jefferson, el tercer president dels EUA. Molt ha plogut des dels pares fundadors i el país més poderós del planeta està immers de fa temps en una deriva intervencionista, tant en l’àmbit intern com extern. Avui, de mitjana, un ciutadà dels Estats Units paga en impostos més del 30% de la seva renda. L’anomenat Dia de l’Alliberament Fiscal és el 21 d’abril.

A Catalunya, el Dia de l’Alliberament Fiscal, segons el darrer informe del think tank navarrès Civismo, presidit per Julio Pomés, és el 5 de juliol. Per tant, els catalans i catalanes hem treballat fins el dimecres d’aquesta setmana per contribuir a les despeses de funcionament de l’Estat. Són 185 dies d’obligacions tributàries, desglossades en 102 dies per pagar les cotitzacions socials (una de les més elevades del món), 41 dies per l’IRPF, 25 dies per l’IVA, 11 dies per impostos especials i 6 dies per altres gravàmens. Un salari brut total de 32.000 euros (inclosa la contribució a la Seguretat Social a càrrec de l’empresa) es converteix en un sou net de només 16.000 euros. Per tant, el català mitjà destina el 50% del sou al pagament d’impostos sobre el treball. Només el 50% restant està disponible per al consum o l’estalvi (consum i estalvi que estan novament fiscalitzats). L’escletxa fiscal que suportem (la diferència entre el sou brut total i el salari net) és una de les més elevades del món. Tributem com un suec o un finès, però els nostres sous són com els d’un portuguès o un grec. El fet que els catalans, comparant-ho amb les altres comunitats, siguem els que més tard ens alliberem fiscalment es deu a tres motius. Els tipus autonòmics de l’IRPF són els més elevats d’Espanya, els impostos propis de Catalunya s’han duplicat en només 7 anys, i l’IBI que paguem per la propietat de la vivenda també és dels més alts. Un contribuent que comença a treballar als 20 anys i que es jubila als 70, haurà dedicat quasi 30 anys a pagar impostos des que entra al mercat de treball fins que mor. El bo i millor de la nostra activitat productiva s’ho emporta el Leviatà. Sumem-hi el temps perdut en tasques relacionades amb la gestió d’impostos d’un dels sistemes fiscals més complexos i regressius d’Europa (la redistribució de rendes no va de ciutadans rics a ciutadans pobres, sinó de grups de pressió desorganitzats a grups de pressió organitzats). La càrrega tributària és immensa. Ja sabem, com deia Benjamin Franklin, que en aquesta vida només hi ha dues certeses: el pagament d’impostos i la mort. El que s’ha de procurar, però, és que el sistema tributari no sigui un infern fiscal. Els impostos han de ser baixos i transparents, distorsionant el mínim possible les decisions de treball i estalvi. Hem de conèixer quants impostos paguem i a què es dediquen.

El proper referèndum, on el poble català es disposa a exercir la llibertat que s’expressa en l’autodeterminació de la forma en què s’organitza, és una oportunitat per dissenyar de bell nou les institucions i regles de joc que regiran el nou Estat. Cal un nou marc regulatori en els àmbits fiscal, laboral, financer, redefinint les relacions entre l’administració i l’administrat. Aquest debat, tant més quan estem immersos en problemes d’agressions i inseguretat ciutadana, no es pot anul·lar amb la imposició del silenci administratiu i d’una falsa sensació de normalitat institucional. La independència no ha de ser un fi en si mateix, sinó un mitjà per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes que viuen i treballen a Catalunya. I això comença per reconèixer, sense manipulacions interessades, quins són els problemes reals de la ciutadania. Els pares fundadors dels EUA tenien clar que davant qualsevol forma de govern que amenacés seriosament els drets inalienables de la persona, el poble té el dret de reformar-lo, abolir-lo i instituir un nou govern que ofereixi seguretat i més garanties d’aconseguir la felicitat. Ho tenim clar nosaltres?

Via: La utilitat dels impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

Donació Manuel L. Abellán al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República | Blog de la Biblioteca del Pavelló de la República

El passat 10 de maig de 2016, la Universitat de Barcelona va signar un conveni amb la senyora Constance Kuijpers, vídua del professor de la Universitat d’Àmsterdam Manuel L. Abellán, per traslladar la seva biblioteca i el seu arxiu personal al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República.

La donació consta d’un interessant fons bibliogràfic i documental especialitzat en censura i literatura peninsular que podeu consultar al catàleg de la UB i a l’inventari del Fons Personal Manuel L. Abellán.

Abellán va néixer a la Barceloneta i amb només 22 anys va marxar a treballar i estudiar a França. Després de diplomar-se en Ciències Econòmiques i Socials per l’École Pratique des Hautes Études de París (1964) i d’exercir de professor de Sociologia a la Universitat de Carabobo (Veneçuela) (1966), el 1968 va marxar a Holanda on es dedicà a la sociología de la literatura i a la història de la cultura. Durant 2 anys va ser professor de la Universitat de Gröningen i després  va anar a la Facultat de Lletres de la Universitat d’Amsterdam des d’on, a partir de 1975,  es dedicà plenament a l’estudi de la censura durant el franquisme.

El 1976 va poder accedir a l’Arxiu del Ministerio de Información y Turismo i consultar més de 70.000 expedients relacionats amb la censura i fotocopiar-ne una bona quantitat, d’aquí la seva pròpia frase “He bajado a los sótanos de la censura y lo he fotocopiado todo”. El 1977, els expedients van ser traslladats a l’Arxiu de l’Administració General d’Alcalà d’Henares. Quan Manuel L. Abellán els va voler tornar a consultar es va trobar que una part havia estat destruïda.

Fruit d’aquest treball d’investigació, el 1980 va publicar Censura y creación literaria en España (1939-1976), obra pionera i de gran valor sobre la lamentable història de la censura espanyola durant el franquisme i el 1981 es va doctorar en Estudis Ibèrics a la Universitat de Paris VIII amb la tesi La censure franquiste comme conditionnement de la production littéraire espagnole (1939-1976). 

Pioner del que ell va anomenar “fenómeno censorio”,  Abellán va demostrar fins a quin punt la literatura durant el franquisme va estar supeditada a la censura en tots els aspectes, des del moment de la creació fins a la recepció. Va obtenir les bases documentals per a què els investigadors sabessin en què consistia la censura franquista: com i quan es van redactar les lleis amb les quals es regia; quins motius  s’esgrimien per justificar-la; quin procés administratiu s’havia de seguir per poder publicar a Espanya; quins criteris aplicaven els censors, etc. També va descobrir les estratagemes que seguien autors i editors per eludir l’acció de l’òrgan repressor.  En definitiva, va demostrar que no es tractava d’un sistema de control improvisat sinó d’un conjunt  de normes i procediments manejats per censors, organitzats jeràrquicament i entrenats amb aquesta finalitat.

El fons personal Manuel L. Abellán, ocupa 3,20 metres lineals, cronològicament comprèn el període 1938 – 2006 i consta de sis subsèries:

1-  Textos diversos de Manuel L. Abellán: inclou, d’una banda totes les seves publicacions i materials utilitzats per a fer-les i, de l’altra, documentació relacionada amb el Grup d’estudi L’art literari català i espanyol sota la censura en el període de 1950-1970, dirigit per Manuel L. Abellán i F.M. Lorda a la Universitat d’Amsterdam (correspondència amb diversos escriptors perquè omplin un qüestionari sobre la censura que van patir les seves, i qüestionaris emplenats pels escriptors, memòria del treball elaborat pel grup d’estudi…)

2- Textos diversos de diferents autors

3- Censura. Expedients del Ministerio de Información y Turismo: inclou tots els expedients de censura que Manuel L. Abellán va poder fotocopiar abans que les autoritats del moment enviessin la majoria a una fàbrica de paper. Afecten escriptors com Ana M. Matute, Francesc Candel, Pere Calders, Carles Barral, Miguel Delibes, José A. Valente,Manuel de Pedrolo, Alfonso Sastre, Julio Cortázar, Gabriel García Márquez i un llarg etcètera i els motius de censura són sempre:  les crítiques al Movimiento Nacional,  el Caudillo, l’Església o l’exèrcit, els atacs a la moral i el dogma catòlic, la propaganda marxista, comunista o separatista, les escenes sexuals o eròtiques,  etc. També sorprenen molts noms de lectors-censors com: Ricardo de la Cierva, Camilo José Cela, Leopoldo Panero, Emilio Romero, Miguel Siguán, Juan Beneyto o Martí de Riquer.

4- Censura. Dossiers elaborats per Manuel L. Abellán: inclou materials diversos relacionats amb la censura classificats per temes, anys o autors pel mateix Abellán.

5- Tesis, tesines i treballs de curs dirigits per Manuel L. Abellán com a professor a la Facultat de Lletres de la Universitat d’Àmsterdam.

6- Papers personals de Manuel L. Abellán: inclou documentació personal relacionada amb la seva carrera professional i acadèmica i correspondència diversa.  De la correspondència, destaca la que va mantenir amb els Ministres Pio Cabanillas i Javier Solana amb motiu de la destrucció dels expedients de censura l’any 1977.

Per a qualsevol investigador de la censura franquista, l’obra de Manuel L. Abellán és un referent ineludible. Com a professor,  sempre va voler transmetre a les noves generacions d’estudiants el valor de la democràcia i la llibertat d’expressió sense cap tipus de censura. Valor que, lamentablement, segueix sent encara ben poc respectat.

Via: Donació Manuel L. Abellán al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República | Blog de la Biblioteca del Pavelló de la República

El corredor central del Mediterrani | Jordi Franch Parella Weblog

BO-CORREDOR2_1_630x630.jpg (630×630)

En moments de feblesa econòmica i institucional, tant interna com a Europa, on el triomf a les eleccions franceses dels extremismes de dreta o esquerra certificaria la defunció del somni europeu, és especialment important reforçar el mercat comú i les infraestructures com el corredor mediterrani que el vertebren. Aquest eix de transport, considerat prioritari per la Unió Europea (UE), ha d’unir Algesires amb el Bàltic, passant pel centre d’Europa. En total són uns 3.500 quilòmetres, sense comptar els diferents ramals, i el tram espanyol és de 1.300 quilòmetres. El corredor mediterrani hauria de tenir doble via i ample internacional en tot el traçat, de manera que se separi el tràfic de mercaderies del transport de viatgers. Però el que és prioritari és l’accés ferroviari a tots els ports d’interès general del recorregut, entre els quals destaquen Barcelona, València i Tarragona.

En un nou context de l’economia del coneixement i de la informació, la logística abasta el cicle productiu sencer. A més del producte cal moure persones i informació, per la qual cosa les infraestructures de transport i també les de telecomunicacions, són un element fonamental de la competitivitat d’un territori i d’una ciutat. Els costos logístics són més elevats que els mateixos costos laborals. En la fabricació d’un cotxe, per exemple, els costos de materials representen un 65% del cost total de producció, els costos logístics un 10% i els costos de personal un 8%. Europa ha perdut la batalla de la producció, perquè l’ha guanyat Àsia. Hem d’aprofitar, però, la distribució del que altres països emergents fabriquen. I, tinguem-ho clar, això també comporta processos industrials d’acabament d’alt valor afegit. L’economia del coneixement que s’obre pas amb la globalització exigeix més eficiència en la producció i en la distribució dels productes, el que implica xarxes de transport desenvolupades i complexes.

Considerem, per exemple, els ports flamencs de Bèlgica. Estan altament especialitzats i operen amb un elevat grau d’eficiència, fins al punt que els ports d’Anvers i de Zeebrugge són considerats els dos ports més competitius de la UE. Generen més de 350.000 llocs de treball i suposen el 15% del PIB de Flandes. A diferència dels estibadors portuaris espanyols, funcionen 24 hores seguides i no tanquen a l’agost per vacances. També a diferència de l’Estat espanyol, els serveis burocràtics i les inspeccions sanitàries són àgils i fàcils. La complementarietat dels quatre ports flamencs, integrats per excel·lents comunicacions, és el model a seguir pels ports catalans i valencians. Ara bé, mentre que a Anvers el 27% del tràfic total es descarrega en tren, a Barcelona és només el 6%; i mentre que els camions representen allà el 37%, a Barcelona són el 94% restant. Del port d’Anvers en surten de mitjana més de 220 trens diaris. Per què del de Barcelona en surten tan pocs?

La raó última és que Espanya ha estat colonitzada per Castella, i Catalunya per Espanya. Una conseqüència és que el corredor mediterrani connecta Madrid, Algesires i alguns ports de la costa est espanyola amb Europa. És a dir, l’eix d’Algesires, el principal port espanyol del Mediterrani, fins a França no ressegueix la costa mediterrània, sinó que passa per Madrid. Amb aquesta concepció tan centralista de l’Estat, obres ferroviàries a Madrid, com el túnel entre Chamartín i Atocha o l’estesa de l’ample europeu fins a la terminal de Barajas, són pagades amb fons reservats al corredor mediterrani. Alhora, l’arc mediterrani espanyol, amb la meitat de la població total i la meitat del PIB de l’Estat, generador del 60% de totes les exportacions espanyoles, pateix dèficits crònics d’infraestructures bàsiques. Espanya és una potència mundial en tren radial d’alta velocitat a Madrid, però és tercermundista en xarxa de rodalies i transport de mercaderies.

Via:  El corredor central del Mediterrani | Jordi Franch Parella Weblog

Els perills de la renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

La renda bàsica és un ingrés pagat per l’Estat a tots els ciutadans, independentment de la seva situació personal, econòmica o social. La renda bàsica és un concepte del que cada cop se’n parla més, especialment quan s’acosten eleccions. I és que resulta molt temptador deixar-se seduir per la promesa d’un cobrament incondicional. Per què no cobrar (dels altres, s’entèn) i deixar de treballar? Qui es pot sostreure a aquesta idea tan encisadora? M’hauran d’admetre que és difícil i que la renda bàsica és una idea tremendament populista de la que se’n parla i se’n continuarà parlant.

Un poble tan assenyat com el suís l’ha refusat amb contundència. En un referèndum sense precedents en el món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Es preveia que l’Estat suís pagués a cada adult uns 2.300 euros mensuals nets, i a cada menor 560 euros. L’argument que s’ha acabat imposant és que els costos per finançar la renda bàsica són prohibitius i que, en traduir-se en l’increment d’impostos i de l’endeutament públic, afectaria negativament el creixement econòmic. Els suïssos també han considerat que la renda bàsica disminueix la motivació per treballar i distorsiona els incentius correctes per a la creació de riquesa. Tot i que el salari mitjà de Suïssa se situa en els 5.579 euros mensuals, el cost d’implantar la renda bàsica seria de 188.000 milions d’euros, el triple del total de les despeses socials del país. En canvi, Finlàndia, un poble no menys assenyat que el suís, començarà aquest 2017 a experimentar amb la renda bàsica. Amb independència de la seva situació personal, 2.000 ciutadans rebran 560 euros mensuals durant 2 anys. Si no troben feina, cobren; si troben feina, també cobren; si no volen fer cursets de reciclatge, cobren igualment. I és que la renda bàsica és universal i incondicional. Tothom la cobra siguin quines siguin les circumstàncies personals. Finalitzats els dos anys, s’analitzarà l’experiment social i es compararà amb els resultats dels usuaris de les transferències socials normals, que sí són condicionals.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Això, però, presenta tres seriosos inconvenients.

El primer inconvenient és que és cara i suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable -a Espanya passaria del 45% del PIB al 65%-. Si l’Estat espanyol anunciés el pagament d’una renda bàsica a tot ciutadà, la despesa pública es descontrolaria. En el país de la picaresca, el cens de la població augmentaria i es mantindria sine die en el regne dels vius als possibles beneficiats. En el moment en què l’asfíxia tributària fos encara més elevada, amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda bàsica, la recaptació decrementaría i no seria suficient.

El segon inconvenient és que els incentius que introdueix són molt negatius.¿Per què treballar si papà Estat em manté? Els partits polítics d’ultraesquerra, com Podem, basen el finançament de la renda bàsica en un tipus únic d’IRPF molt elevat (50% o superior). Qui treballaria, si els nostres ingressos fossin confiscats per Hisenda?

Com a tercer inconvenient, la renda bàsica és incompatible amb la lliure mobilitat de les persones. Sí, hem d’elegir entre renda bàsica o llibertat migratòria. Perquè els dos alhora són incompatibles. En el moment que Espanya tingui una renda bàsica garantida, serà un focus d’atracció irresistible per milions de marroquins, nigerians, somalís o subsaharians, que voldran arribar al nou Dorado i viure d’aquest mannà governamental. En les mateixes paraules de Philippe van Parijs, el més sistemàtic promotor de la renda bàsica a tot el món, “El conflicte entre renda bàsica i llibertat migratòria exposa en tota la seva cruesa el cruel dilema entre la generositat sostenible cap als nostres conciutadans més pobres i l’hospitalitat cap a tot aquell que vulgui entrar. Aquest dilema és l’elecció més dolorosa que ha de fer l’esquerra en tot el món desenvolupat. És un dilema inescapable en un món profundament desigual pel que fa a qualsevol esquema essencialment redistributiu, però molt especialment per a la renda bàsica universal. És veritat que el nostre fi últim és la justícia distributiva global. Però una solidaritat institucional que sigui comparativament generosa necessita de protecció enfront de la immigració insostenible de potencials beneficiaris”. Hem d’elegir, per tant, entre una societat socialista tancada i una societat liberal oberta.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball, però, va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats.

La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat, i que la renda bàsica no és la mesura redistributiva antieconòmica i immoral que es necessita, sinó la creació d’oportunitats mitjançant llocs de treball qualificats. Els suïssos la van rebutjar amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Ara bé, Espanya no té la laboriositat centreeuropea ni el sentiment de moralitat calvinista dels helvètics. I, en un temps de populismes i de democràcia entesa com la lluita entre la majoria i les minories, no tardarem gens a remoure altra vegada l’esquer de la renda bàsica.

Via: Els perills de la renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

Renda Bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

creative-dot-umbrella-rain-sun-protection-umbrella-for-women-88618

Finlàndia començarà aquest 2017 a experimentar amb la renda bàsica. Amb independència de la seva situació personal, 2.000 ciutadans rebran 560 euros mensuals durant 2 anys. Si no troben feina, cobren; si troben feina, també cobren; si no volen fer cursets de reciclatge, cobren igualment. I és que la renda bàsica és universal i incondicional. Tothom la cobra siguin quines siguin les circumstàncies personals. Finalitzats els dos anys, s’analitzarà l’experiment social i es compararà amb els resultats dels usuaris de les transferències socials normals, que sí són condicionals.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. D’entrada, presenta dos seriosos inconvenients. És cara i suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable -a Espanya passaria del 45% del PIB al 65%-. En segon lloc, els incentius que introdueix són molt negatius.¿Per què treballar si papà Estat em manté? Si l’Estat espanyol anunciés el pagament d’una renda bàsica a tot ciutadà, la despesa pública es descontrolaria. En el país de la picaresca, el cens de la població augmentaria i es mantindria sine die en el regne dels vius als possibles beneficiats.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball, però, va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats.

La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat, i que la renda bàsica no és la mesura redistributiva antieconòmica i immoral que es necessita, sinó la creació d’oportunitats mitjançant llocs de treball qualificats. Els suïssos la van rebutjar amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Ara bé, Espanya no té la laboriositat centreeuropea ni el sentiment de moralitat calvinista dels helvètics. I, en un temps de populismes i avantatges competitives democràtiques, no tardarem gens a remoure altra vegada l’esquer de la renda bàsica.

Via: Renda Bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

Desigualtat i creixement | Jordi Franch Parella Weblog

Israel-pobreza-820x500-620x400.jpg (620×400)

Hi ha qui defensa que una elevada desigualtat perjudica el potencial expansiu d’una economia. Si fos així, els arguments econòmics a favor d’una major redistribució de la renda tindrien més força: la igualtat de rendes no només acabaria amb el que molts consideren un mal intrínsec -la desigualtat- sinó que a més impulsaria l’eficiència econòmica. Però, realment la desigualtat perjudica el creixement? De la mateixa manera que hi ha un colesterol bo i un colesterol dolent, en termes de desigualtat també cal fer distincions. La desigualtat de rendes pot influir per diferents vies sobre el creixement econòmic i no totes elles són necessàriament perjudicials. D’una banda, i començant per les negatives, la desigualtat pot privar d’accés a l’educació i a la sanitat a una part de la població, de manera que reduirà les capacitats productives d’aquest segment de la població. Clarament, una persona poc formada i poc sana és una persona poc productiva. Un altre tipus de desigualtat negativa és la que trenca la cohesió social, especialment quan aquesta desigualtat es consolida en forma d’una societat estamental on els rics esdevenen privilegiades elits extractives de la resta de la població, el que contribueix a enterbolir la convivència social i fins i tot a elevar al poder a governs populistes.

Però per altra banda hi ha una desigualtat positiva, que prové de la justa apropiació de l’esforç productiu de cadascun. Si un alumne estudia molt i s’aplica en l’estudi, segurament obtindrà resultats més positius que els d’un bandarra que s’abandoni a l’oci improductiu i el vici. Si un treballador és diligent a la seva feina, és just que cobri més que un altre que no ho és tant. La dispersió salarial també incentiva la formació i, en la mesura que la propensió a consumir de les rendes altes sigui menor que la de les rendes baixes, fomenta l’estalvi i la capitalització productiva de l’economia. Per tant, el saldo net d’una major desigualtat sobre el creixement econòmic es troba, en principi, indeterminat. Els seus efectes negatius podrien superar els positius i viceversa. Cal tenir, per tant, més proves. Què ens diu l’evidència disponible al respecte? Doncs, pel cas d’Espanya, que els efectes negatius dominen clarament sobre els positius. Un 17% de la població entre 16 i 25 anys són ni-nis (ni treballen ni estudien). Si no s’actua ràpidament i amb encert sobre aquest col·lectiu, perillem de perdre irremisiblement el seu potencial productiu. Una valuosa part de la nostra població pot quedar despenjada del cos social, afectant negativament el creixement econòmic. També la desigualtat causada per l’enriquiment il·lícit dels nostres governants i de les elits extractives, malauradament tan freqüent a les nostres latituds, és una font de desigualtat molt negativa.

En definitiva, el que llasta realment el creixement econòmic no és la desigualtat per se, sinó aquella desigualtat que exterioritza situacions de pobresa que impedeixen a una part de la població accedir a una bona formació i a un bon tractament sanitari i que, per tant, minven la seva capacitat de desenvolupament personal i professional. També és molt negativa la desigualtat institucional que consagra el lladrocini de la plutocràcia dominant. Però la desigualtat derivada del fet que un conjunt de persones s’enriqueixin molt significativament gràcies al seu treball dur, a l’assumpció de riscos, a la innovació tecnològica, a la inversió en models de negoci generadors de valor -i no als privilegis polítics- no fa mal en absolut al creixement econòmic. Tot al contrari, impulsa el creixement. Per tant, l’autèntic problema socioeconòmic no és la desigualtat sinó la pobresa: no hauríem d’obsessionar-nos amb quins són els diferencials de renda o de riquesa dins d’una societat, sinó amb quin és i amb com evolucionen la renda i el patrimoni dels menys afavorits de la nostra societat. No hem de perseguir fiscalment els rics pel simple fet de ser-ho. Ens hem d’assegurar que els rics no siguin rics gràcies a l’obtenció de prebendes polítiques i de privilegis exclusius. Els pobres no poden veure obstaculitzat el seu desenvolupament personal i professional a causa d’injustificades traves regulatòries i fiscals. El perill de confondre la lluita amb la pobresa amb la lluita contra la desigualtat és que es pot acabar apostant per polítiques dirigides a destruir la riquesa dels més productius, en lloc d’incentivar la supressió de la pobresa dels més depauperats. El primer no contribueix en res a millorar el benestar de ningú excepte el dels envejosos (i ja sabem que España és el paradís de l’enveja), mentre que el segon sí contribueix a que tots, i especialment els més desfavorits, prosperin. El problema, per tant, no és la desigualtat, sinó la pobresa.

Via: Desigualtat i creixement | Jordi Franch Parella Weblog

Desigualtats | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de desigualdad

Com cada any per aquestes dates, alguns estudis com el d’Oxfam o l’enquesta financera de les famílies publicada pel Banc d’Espanya, plantegen el tema de les desigualtats. És un tema important, especialment quan encara no ens hem recuperat de l’última crisi. Malauradament, però, quan l’informe d’Oxfam busca titulars mediàtics i fàcils, es corre el risc de fer la diagnosi equivocada i proposar solucions errònies. Afirmar que les 3 persones més riques d’Espanya -Amancio Ortega, la seva filla Sandra i Juan Roig- tenen tanta riquesa com el 30% de la població més pobre, o que els vuit més adinerats del planeta en tenen tanta com el 50% de la població mundial, són afirmacions de molt ressò mediàtic, però no necessàriament vertaderes. Per quatre motius com a mínim.

El primer és la definició emprada de riquesa. Si definim la riquesa com la suma dels actius immobiliaris i financers menys els deutes, ens trobarem amb resultats sorprenents. I és que qualsevol nen de jardí d’infància amb 1 euro a les seves butxaques serà més ric que un estudiant universitari de Harvard que financi els seus estudis amb crèdits o préstecs bancaris. El primer té un actiu financer d’1 euro i cap deute, mentre que el segon té uns deutes superiors als actius. No obstant, les probabilitats de l’estudiant de Harvard per rendibilitzar els seus estudis són molt superiors als de l’infant.

En segon lloc, els actius que inclou l’estudi d’Oxfam són els immobiliaris i els financers, però exclou, entre altres, el capital humà i béns de consum duradors com l’ordinador o el mòbil. Això sobrevalora la riquesa dels empresaris, que detenten la propietat de la seva empresa, però infravalora la riquesa de la població africana, per exemple, que concentra la seva riquesa en béns duradors.

En tercer lloc, els càlculs es realitzen considerant el tipus de canvi nominal. Un greu error que passa per alt el desigual poder adquisitiu de les diferents divises. Si un dòlar es canvia per 20 pesos mexicans i un obrer d’Ohio cobra 3.000 dòlars mensuals, mentre que un operari de Monterrey percep 6.000 pesos, Oxfam afirmaria que el primer és 10 vegades més ric que el segon (3.000×20/6.000). Aquesta, però, és una conclusió molt precipitada i falsa. I és que cal considerar el preu dels béns i serveis bàsics a les dues ciutats. Si un mateix pernil costa 100 dòlars als EUA, però 1.000 pesos a Mèxic, resulta que el d’Ohio pot comprar 30 pernils, 5 vegades més que el de Monterrey, que en pot comprar 6. Per tant, les diferències de riquesa s’haurien reduït a la meitat.

Finalment, no és la redistribució, sinó la generació d’ingressos, la solució a la pobresa. No es tracta d’expropiar l’euro de l’infant per distribuir-lo entre els pobres, això no soluciona res. Es tracta de capacitar la població per poder-se guanyar la vida el dia de demà. La solució a la pobresa, per tant, la trobarem en els processos d’estalvi i inversió, la competència dels mercats i la funció empresarial, la formació i qualificació del factor treball i, per suposat, la millora de les institucions. Això darrer inclou la transparència i honestedat política, el bon funcionament de les estructures d’Estat i un llarg etcètera que té enorme recorregut de millora, especialment a les nostres latituds.

Via: Desigualtats | Jordi Franch Parella Weblog

La necessària transformació del sistema sociosanitari | Jordi Franch Parella Weblog

3b2aef4626a609d49664da5865bd718a_XL.jpg (900×675)

La nostra societat viu amb una espasa de Dàmocles penjada a sobre que és l’envelliment de la població. Amb dades de l’Institut Nacional d’Estadística, España perdrà 5,6 milions d’habitants fins el 2064. El desglòs per edats és el següent: de 0 a 25 anys es perden 4,4 milions de ciutadans; de 25 a 50 anys se’n perden 7,7 milions; de 50 a 70 anys, 1 milió menys; i els majors de 70 anys augmenten en 7,5 milions. Aquest veritable tsunami demogràfic afecta radicalment les actuals condicions de vida i les estructures de l’Estat del benestar: pensions, per suposat, però també la sanitat, l’educació… Parlem de la sanitat. El nostre sistema, que ha aconseguit cotes d’excel·lència, s’està tornant obsolet i disfuncional. La situació econòmica recessiva i la manca de finançament autonòmic, sumat a l’envelliment poblacional, el converteixen en no sostenible. El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques, obesitat…) arriba al 80% del total.

No ens trobem davant una situació conjuntural i passatgera, sinó estructural i irreversible, que demanda la readaptació del sistema sanitari a les noves exigències econòmiques i poblacionals. La crisi continuarà, especialment si no es reforma l’àmbit monetari internacional, l’envelliment també, i el sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties. Més del 91% de la mortalitat a España està vinculada a malalties cròniques i es preveuen més d’un milió de demències senils el 2025. En un món amb recursos escassos, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. Amb això no volem dir que no sigui important controlar l’augment de la despesa sanitària. La despesa pública dedicada a sanitat és actualment del 6,3% del PIB i es preveu que superi el 9% l’any 2020, amb un increment de 30.000 milions d’euros. En el sistema sociosanitari, tant els factors de demanda (demogràfics i epidemiològics) com els d’oferta (fragmentació assistencial i els costos de les tecnologies sanitàries) pressionen la despesa a l’alça. La prioritat ha de ser aconseguir la millor salut per a la població. Si la població està més sana, ja no es posa malalta, hi ha menys despesa sanitària i la persona treballa i cotitza. El segon objectiu és aconseguir sempre la millor atenció sanitària. I només quan assolim les dues primeres fites podem reduir els costos sanitaris (no a l’inrevés) i podem disposar de més recursos que podem reinvertir en el sistema de salut. És necessari transformar la sanitat en un sector generador de riquesa i convertir la despesa sanitària en inversió estratègica. Com que en el futur estarem obligats a treballar fins passats els 70 anys, fem-ho amb salut si no pot ser amb il·lusió. Aconseguir una població activa més sana incrementa la producció i millora la productivitat del reste de la societat. Hem de parlar més de salut i menys de metges per pacient o de llits per habitant.

Per tenir millor salut, en un entorn d’envelliment exponencial, és important la prevenció. I per a les malalties cròniques, que suposen fins el 80% de la despesa, l’OMS ha identificat quatre factors de risc: la mala dieta, la manca d’exercici, el tabac i l’estrès. En segon lloc, i relacionat amb la prevenció, s’ha d’apoderar el pacient, perquè aquest participi en la presa de decisions del procés de salut. El pacient ha de tenir un paper actiu en la gestió de la seva malaltia, implicant-se en les pròpies cures. Per això és necessari millorar la formació i, també, implantar eines i noves tecnologies que facilitin la proactivitat del malalt. Les evidències clíniques demostren que quan el pacient s’involucra en la gestió de la pròpia malaltia s’augmenta l’adherència al tractament i es redueixen les hospitalitzacions, amb la consegüent reducció de costos (entre un 8% i un 21%). En tercer lloc, s’ha de transformar el model de salut fragmentat actual per un de més integrat i coordinat, que doni una resposta contínua a les necessitats sanitàries i assistencials del malalt crònic. A diferència de les patologies agudes, que han de ser curades, les patologies cròniques han de ser cuidades i, sovintment, amb requeriments multidisciplinars allunyats de la hiperespecialització mèdica de l’hospital d’aguts. També els incentius dels professionals mèdics i sociosanitaris s’han d’alinear en la creació de valor (millora en la salut del pacient), abans que en la creació d’activitat (multiplicació de proves diagnòstiques), calent introduir els indicadors adequats que reflecteixin les millores qualitatives.

El sistema sanitari realitza milions d’actes clínics a l’any i gestiona una quantitat d’informació brutal. Sabem que el nostre cos pot fallar de 14.000 formes diferents, cada una associada a un diagnòstic, per cada un dels quals existeixen tractaments diferents: milers d’intervencions preventives, 4.000 procediments quirúrgics i clínics, així com 6.000 medicaments. Pensem en una indústria que tingui 14.000 línies de producte oferint respostes 24 hores al dia, 7 dies a la setmana i totes les setmanes de l’any. Cal gestionar aquest volum ingent d’informació per prendre les decisions amb coneixement de causa. L’equació de funcionament del sistema de salut, fins ara, passava per incrementar els professionals, les tecnologies i els medicaments. La població envellida i nafrada amb malalties cròniques requereix d’uns serveis i demanda uns recursos que no disposem. Hem, per tant, d’utilitzar els recursos existents de la manera més eficient possible i dins un sistema adaptat a les necessitats epidemiològiques d’una població cada vegada més envellida.

Via: La necessària transformació del sistema sociosanitari | Jordi Franch Parella Weblog

Envellint | Jordi Franch Parella Weblog

Espanya (i Catalunya) envelleixen. Cada vegada som més grans. La molt noble, molt lleial i benèfica ciutat de Manresa no escapa a aquesta tendència general. Ben al contrari, els nostres índexs de sobreenvelliment superen la mitjana catalana. L’esperança de vida se situa al voltant dels 82 anys de mitjana (80,1 per als homes i 85,6 per a les dones) i es preveu que continuï augmentant. El percentatge de població de més de 65 anys és ara del 18,4%, però augmentarà fins al 38,7% l’any 2060. Segons les dades projectades per l’INE, els ciutadans a la franja d’edat de 70 a 74 anys passaran dels 1,8 milions actuals als 2,3 milions el 2060; de 75 a 79 anys l’augment és de 747.000 habitants més; els de 90 a 94 anys passen de 333.000 a 1,93 milions; les persones de 95 a 99 de 75.000 a 1,13 milions; i, finalment, els espanyols amb més de 100 anys passaran dels 13.000 actuals als 372.800 (!).

Amb la tendència demogràfica actual, España perdrà 1 milió en els propers 15 anys i 5,6 milions en els propers 50 anys. A la franja de 0 a 4 anys la caiguda és d’1.136.502 habitants i en la de 5 a 9, d’1.209.173, dues dades que mostren com pot canviar la piràmide demogràfica en mig segle. D’altra banda, cal destacar que en el tram d’edat que va dels 25 als 49 anys el descens també és molt important. Es tracta de gent que neix a España però que de sobte s’esfuma, la qual cosa indica que són persones que fan les maletes i se’n van del país a buscar feina a l’estranger, una tendència que ja s’albira en l’actualitat. Resumint, i per franges d’edat, la població entre 0 i 24 anys disminuirà en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys, també disminueix en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys, encara edat de treballar, es perdran 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementaran en 7,5 milions. Si ara el nombre de defuncions ja supera el de naixements, el 2060, i per primera vegada a la història, els més grans triplicaran el nombre de nens de 0 a 15 anys.

1

Font: Institut Nacional d’Estadística (INE)

Avui a Espanya hi ha prop de 9,3 milions de pensions (mitjana de 900 euros mensuals) i les de jubilació, amb 5,6 milions, són les més nombroses (mitjana de 1.040 euros). Només l’impacte directe de l’envelliment sobre la sanitat i les pensions força a transformar l’Estat del benestar. Si, a més, hi afegim la reducció de l’ocupació i els efectes de la revolució tecnològica digital i cibernètica, obtenim una situació de fallida que ens obliga a repensar la cobertura bàsica de les necessitats humanes. Els senyals actuals d’esgotament del fons de reserva de la Seguretat Social i, per tant, d’insuficiència de cotitzacions socials dels que treballen per pagar les pensions dels jubilats, són només una admonició del que ens espera a partir del 2025. A partir d’aquesta data, les generacions més nombroses del baby-boom (nascudes entre el Pla d’Estabilització del 1959 i la crisi del petroli de 1973) començaran a jubilar-se. I no tenim un reemplaç poblacional. L’estructura demogràfica perd el perfil tradicional de piràmide egípcia, d’àmplia base que es va estrenyint amb el pas dels anys, i es converteix en una mena de xampinyó, de barret més ample que el peu.

A partir del 2025, quan els primers baby boomers es vagin jubilant, es dinamitarà l’actual sistema públic i de repartiment, que patirà retallades en les pensions d’un 50% fins a deixar-les a un nivell de subsistència, i s’haurà de disposar d’un nou sistema de protecció social. L’escassa inventiva de l’Estat i la nul·la capacitat d’anticipació als problemes ens indiquen que les “solucions” del govern a aquest problema serà una combinació d’aquestres tres: pujar les cotitzacions, retardar l’edat de jubilació i baixar les pensions. En definitiva, pagar més durant una vida laboral més llarga i cobrar menys en una jubilació més curta. En les properes dècades, ens esperen canvis profunds i estructurals que modificaran l’organització de les nostres societats tal com les coneixem avui. Ens espera una revolució que canviarà les etapes clàssiques de la vida. Aquest tsunami demogràfic s’endurà per davant no només les pensions públiques, sinó que també forçarà a un canvi radical en la sanitat, l’educació i l’Estat del benestar. La tradicional configuració dels infants que es formen, els adults que treballen i els ancians que gaudeixen d’un (merescut) oci ja no serà vàlida. La formació i el treball, potser amanits amb una mica d’oci, conformaran un binomi indestriable que ens acompanyarà tota la nostra vida, des del bressol fins a la sepultura

Via: Envellint | Jordi Franch Parella Weblog

L’impost de plusvàlua municipal | Jordi Franch Parella Weblog

El Tribunal Constitucional va sentenciar el passat divendres 17 de febrer que l’actual configuració de l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana, molt més conegut com ‘impost de plusvàlua municipal’, és inconstitucional. La decisió judicial suposa un dur revés per a les finances dels consistoris espanyols i catalans, on més del 5% dels seus ingressos tributaris procedeixen d’aquesta font, i un alleugement per als milers de famílies que cada any es veuen espoliades per aquest tribut municipal.

Però, ¿per què aquest impost ha estat declarat inconstitucional? Doncs, en essència, perquè es tracta d’un tribut que no es cobra sobre els guanys obtinguts per la revaloració real d’un immoble, sinó que s’exigeix sobre una revaloració teòrica del mateix. En concret, l’impost es calcula de la següent manera: al valor cadastral d’un habitatge en el moment de la seva adquisició se li aplica un encariment presumpte i a aquesta plusvàlua teòrica se li aplica un tipus impositiu proper al 30%.

¿Podríem posar un cas pràctic? Suposem que a la ciutat de Barcelona, el senyor Casas compra una vivenda l’any 2007, abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, per 500.000 euros. I que el 2017, 10 anys més tard, se la ven per 350.000 euros. Si comprem per 500.000 i venem per 350.000 hi hem perdut 150.000 euros. Hom pensaria, amb bona lògica, que havent perdut diners no hem de pagar un impost de plusvàlua. És així? Doncs no. El consistori barceloní agafaria el valor cadastral de l’immoble, de 200.000 euros, i el multiplicaria per un percentatge del 35%. Això dóna una base imposable teòrica de 70.000 euros, que és la plusvàlua fictícia que li suposa l’ajuntament de la ciutat comtal al propietari d’aquesta vivenda. Sobre aquesta base imposable de 70.000 euros se li aplicaria un tipus impositiu del 30% i el resultat seria la quantitat que el senyor Casas ha de pagar: 21.000 euros! En definitiva, que amb una minusvalua de 150.000 euros, el propietari que es ven el pis ha de pagar 21.000 euros a l’ajuntament per una pretesa i falsa plusvàlua. No em negaran que la situació és esperpèntica.

Si ens atenem a l’evolució real dels preus de l’habitatge a Espanya, comprovarem que els immobles s’han depreciat de mitjana un 41% respecte l’últim trimestre del 2007. És a dir, encara que les famílies hagin perdut en realitat gairebé la meitat del que s’ha invertit en el seu habitatge, l’Ajuntament li exigirà 21.000 euros en concepte d’uns guanys imaginaris que ha decidit imputar-los-hi. La família no només patirà unes fortes pèrdues al malvendre la seva casa, sinó que, per més inri, la hisenda municipal li passarà el raspall per acabar d’adobar-la.

Per sort, el Tribunal Constitucional ha sentenciat que aquesta obligació tributària és contrària a la Sacra Constitució, ja que aquesta estableix -en el seu article 31- que “tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica”; quan, evidentment, la determinació d’una plusvàlua teòrica que amaga una forta minusvalua real no exterioritza cap tipus de capacitat econòmica. Simplement, és un mecanisme per espoliar un contribuent absolutament desamparat davant de l’administració.

Ara bé, per molt que el Constitucional hagi tombat la configuració actual de l’impost de plusvàlua municipal, la veritat és que els ajuntaments trobaran noves vies per seguir cobrant. Potser no sobre aquelles transaccions que impliquin minusvalues efectives, però sí per descomptat sobre les que suposin un guany real. I ni tan sols en aquests casos s’hauria de pagar: no ja perquè l’impost de plusvàlua, com tots els impostos, sigui una restricció de la propietat privada dels ciutadans, sinó perquè dins de l’IRPF ja hi ha una rúbrica per la qual es tributa sobre tots els guanys patrimonials, de manera que no hi ha justificació possible per a aquest doble gravamen sobre una mateixa base imposable. Estaríem, d’altra manera, davant un cas de doble imposició. En definitiva, benvinguda la decisió del Tribunal Constitucional que obliga el Govern central a reformar la configuració actual de l’impost de plusvàlua municipal. Ara, però, falta que es derogui totalment.

Via: L’impost de plusvàlua municipal | Jordi Franch Parella Weblog