Tipologia de Butlles pontifícies | Grup d’Arxivers de Lleida

Fa uns mesos es va presentar el Butllari de Catalunya: documents pontificis originals conservats als arxius de Catalunya (1198-1417) obra escrita pels doctors Tilmann Schmidt i Roser Sabanés fruit de l’àrdua cerca en diversos arxius catalans tant eclesiàstics, com de titularitat municipal i comarcal  de Catalunya, a l’Arxiu Secret del Vaticà i la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Aquesta publicació, que presenta els documents papals medievals originals conservats als arxius de Catalunya, es pren del programa de publicacions de la Biblioteca Apostòlica Vaticana la qual va inaugurar als anys setanta del segle passat, juntament amb la Comissió Internacional de Diplomàtica, el projecte de l’Index Actorum Roma- norum Pontificum, és a dir, l’inventari, la descripció i l’anàlisi dels documents papals medievals, començant per les butlles del papa Innocenci III, del 1198, fins a l’elecció del papa Martí V al Concili de Constança l’any 1417.

En el primer volum d’aquest Butllari de Catalunya ens trobem amb una “premissa” en la qual ens parla de l’elenc papal amb documents pontificis, una relació amb els arxius consultats a Catalunya (fonts i fons); taules amb la distribució dels documents sobre els pontificats, les lletres tancades trobades i el contingut general de les butlles pontifícies. Tota aquesta premissa és interessant de llegir i treballar, però considerem destacable els apartats que tracten el formulisme, la tipologia i el contingut general de les butlles pontifícies. D’aquests us en fem cinc cèntims

FORMULISME DE LES BUTLLES PONTIFÍCIES I TIPUS[1]

El terme butlla indica en sentit propi el segell de plom que penja dels documents, inclosos els papals, i només en el temps s’aplicà, per extensió, als documents pontificis. La butlla penja dels documents privilegia i litterae de diverses classes, mitjançant fils de diversos colors (roig i groc), de seda o cànem. Quan es tracta d’un document privilegia o privilegi s’utilitzava el fil de seda roig i groc, i quan es tracta d’una littera o carta (gratiosa, mandata, secreta, clausa, consistoriale) el fil era de cànem.

Documentalment, el terme butlla s’aplica a la documentació pontifícia, i en aquest període del segle XIII al segle XV hi havia una rigorosa distinció en les classes de documents entre privilegia i litterae, aquestes de diversos gèneres: gratiosae, mandata, secretae, clausae, consistoriales.

Totes les butlles porten en la intitulatio el nom del pontífex, seguit del títol episcopus servus servorum Dei, i després el nom del destinatari seguit de la fórmula: salutem et apostolicam benedictionem; o també per una fórmula genèrica del tipus: Ad perpetuam rei memoriam, Ad certitudinem presentium et memoriam futurorum o altres similars.

Quan es tracta d’un privilegi, el nom del pontífex està escrit tot en lletres capitals i quan es tracta d’una carta, amb lletres minúscules. Al final s’afegeix la data començant amb la indicació del lloc de l’expedició de la butlla, mes, dia i any del regnat del pontífex que l’emet.

Les butlles eren sempre confeccionades en pergamí (de diferent mida d’acord amb el text que acollien) i anaven enrotllades o plegades; les plegades o cartes tancades (litterae clausae) eren cartes personals, gairebé privades per assegurar-ne la confidencialitat, que només podia obrir el destinatari, el nom del qual estava escrit al revers, portaven fil de cànem i generalment anaven adreçades al rei o a la reina, i, ocasionalment, a bisbes, alguns nobles i ciutadans.

Totes les butlles eren assegurades, normalment, amb segell de plom i, ocasionalment, quan era de molta importància, amb segell d’or, i escrites sempre en llatí.

Els tipus de documents pontificis més emprats en el butllari (de Catalunya)  són: els privilegis papals o privilegia, amb indicacions per a les esglésies i el clergat, tan nombrosos a Catalunya i Aragó com en altres punts de l’Europa medieval, documents que segueixen el conegut formulari de la Cancelleria papal, confirmació de les possessions, la celebració de la missa si la regió estava sota l’interdicte eclesiàstic, etc.

Les cartes de justícia o litterae mandatae, que són manaments del Papa com a jutge suprem als bisbes i prelats per decidir respecte a una causa o un procés apel·lat per una part contrària a la cúria romana.

Al regne d’Aragó n’hi ha moltes més que a Alemanya, França i Anglaterra. Així, es podria dir que els aragonesos i catalans apel·laven molt sovint i molt ràpidament a la cúria romana respecte als altres pobles. Aquestes cartes papals són molt interessants perquè al principi dels documents la corresponent controvèrsia es descriu amb precisió i detall per proporcionar la informació jurídica sobre la causa en qüestió als jutges delegats. Les controvèrsies eren sobre temes molt diversos, naturalment entre clergues, per exemple sobre els límits de les seves parròquies, i entre bisbes, sobre els límits de les seves diòcesis i els delmes que els pertocaven. Però aquestes apel·lacions no es processaven judicialment i no es decidien a la cúria romana, sinó que sovint els papes les encarregaven als jutges delegats del país corresponent. No obstant això, molts contendents d’Aragó i Catalunya portaven les causes a Roma, i no solament clergues, sinó també laics, nobles i ciutadans.

Les lletres tancades o litterae clausae

Eren cartes personals gairebé privades que només podia obrir el destinatari, el nom del qual estava escrit al revers. N’hi ha una gran quantitat d’aquestes adreçades personalment al rei Jaume I d’Aragó i als seus antecessors i successors. Hi va haver èpoques, això no obstant, al segle XIII, en què el corresponent papa escrivia com a mínim cada sis mesos una carta al rei d’Aragó

CONTINGUT GENERAL  DE LES BUTLLES PONTIFÍCIES

El butllari recull aquests documents pontificis des d’Innocenci III (1198) fins a Benet XIII (1417), i inclou un total de trenta-quatre papes, vint-i-vuit dels quals van donar butlles arreu de Catalunya; a més de les nou atorgades pel Concili de Constança (1414-1418). En aquest sentit, hem diferenciat tres grans etapes que corresponen a tres grans períodes en la història del pontificat baixmedieval:

1. El segle : d’Innocenci III (1198) a Benet XI (1304). XIII
2. El papat d’Avinyó: de Climent V (1305) a Gregori XI (1377).
3. El Cisma d’Occident: d’Urbà VI (1378) a Benet XIII (1417). Concili General de Constança (1414-1418).

Quant al contingut de les butlles, en general, podem destacar els aspectes següents:

4. Les relacions amb els bisbats i les diòcesis corresponents.
5. Les relacions amb els ordes religiosos i militars.
6. Les relacions entre el poder espiritual, representat per Roma, i el poder temporal de les diferents monarquies i l’Imperi, en el nostre cas amb els reis d’Aragó. A partir del segle XIII, quan del període de lluita per la llibertat de l’Església, característic dels segles XI –XII, s’ha passat al que els historiadors anomenen lluita pel dominium mundi, característic d’aquest període baixmedieval. Un període marcat per conflictes de caire jurisdiccional, beneficial i fiscal, especialment.
7. El món complex de les relacions diplomàtiques, amb la presència i actuació dels diferents nuncis i legats pontificis.
8. La participació de l’Església catalana en els grans concilis ecumènics celebrats durant aquests temps, i on les decisions preses transcendien l’àmbit purament eclesiàstic, tot afectant el conjunt de la societat, el poder polític inclòs. En aquest sentit cal destacar la transcendència en el desenvolupament eclesiàstic i polític posterior que significà tot el període del Concili de Constança.

 

[1] Schmidt, T; Sabanés, R: Butllari de Catalunya. Barcelona, Fundació Noguera, 2016. Volum I, pàg. 20- 35.

Via:  Tipologia de Butlles pontifícies | Grup d’Arxivers de Lleida

‘Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni artístic’, de Carmen Berlabé | Grup d’Arxivers de Lleida

El 15 de febrer es presentà al Museu de Lleida, diocesà i comarcal el Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni, que té com origen el treball de doctorat de Carmen Berlabé i diem origen, perquè la Carmen no s’ha limitat a corregir i publicar aquella tesi inicial, sinó que durant 8 anys ha ampliat la seva investigació per poder-nos lliurar un llibre casi bé definitiu. Recull l’esdevenir de la institució que es va iniciar arrel d’un mandat papal recollit en la Encíclica Rerum Novarum (1891) del Papa Leon XIII, i s’emmarca dins de tot un seguit d’iniciatives semblants al nostre País que es van iniciar amb el Museu Episcopal de Vic el mateix 1891, només dos anys abans que el bisbe Messeguer fundés el de Lleida. A partir d’aquí l’autora inicia un relat de la història i l’evolució del Museu apassionant i apassionada i malgrat això, fonamentada en els testimonis documentals com es pot comprovar consultant el ampli corpus que s’afegeix en la última part del llibre.

 

La importància d’aquest annex per sí sol ja  justifica la compra i consulta d’aquest llibre i explica la gran tasca de recerca que la Carmen Berlabé ha dut a terme i l’honestedat de l’autora al posar-nos a disposició els documents i transcripcions que ens permetran treure les nostres conclusions en un afer com és el de les obres d’art procedents de les parròquies de la Franja i que ha anat més enllà d’opinions tècniques sobre museologia, museografia o art. Però també la pròpia història de tot plegat ens enganxa al llibre per totes les vicissituds i personatges que apareixen a la trama del que ha estat una vida complicada i plena d’entrebancs. Tot plegat conformen una obra tan completa que pocs museus es poden ventar de tenir un treball semblant que documenti la seva formació i l’origen de la seva col·lecció.

Recomanem la seva lectura per poder tenir una opinió sobre el conflicte de Sixena i de la resta de peces que conformaven l’antic Museu Diocesà de Lleida, però sobretot el recomanem per la gran tasca de documentalista i historiadora que ha fet la doctora Carmen Berlabé, conservadora del Museu de Lleida.

Via:   ‘Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni artístic’, de Carmen Berlabé | Grup d’Arxivers de Lleida

Ermites marineres (I): Sant Simó | HISTÒRIESDEMAR

Des de l´edat mitjana i fins al s. XVII, les comarques de la costa catalana han anat patint una sèrie d´incursions pirates i corsàries de vaixells provinents sobretot de Turquia i el Nord d´Àfrica. Al Maresme, un cop produïda l’expansió dels pobles “de mar”, aquests s’havien d´emmurallar i envoltar per torres de defensa i de guaita per a protegir-se d´aquests atacs.

Una de les incursions pirates més famoses del Maresme, es produí la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, quan onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda de Mar i van saquejar la població.

L´ermita de Sant Simó avui es troba aa tocar de la carretra NII en laseva sortida nord de la ciutat

Moltes vegades amb les muralles, la milícia o amb les torres de defensa no n´hi havia prou i, és clar, els soferts habitants d´aquests incipients municipis s´havien d´encomanar a l´advocació divina.

A Mataró, per exemple, el Consell de la Universitat d´aquesta vila va aprovar la construcció d´una ermita en honor a Sant Simó. Estava situada en un punt estratègic: fora de muralles a llevant del municipi en ple Camí Ral.

L´elecció d´aquest emplaçament i l´advocació triada no van ser cap casualitat. L´ermita es va aixecar al costat d´una font on les naus corsàries solien anar a carregar aigua pels seus vaixells i la divinitat, Sant Simó, va ser un apòstol partidari dels zelotes o els homes del ganivet, una facció radical del cristianisme molt violenta. L´objectiu fets era clar, es volia demostrar que la població de Mataró no tenia por dels Pirates barbarescs.

Sant Simó va ser invocat molts anys pels mariners mataronins per a protegir-se dels pirates. Poc a poc, s´en van anar fent càrrec de l´edificació tant mariners i pescadors com els pagesos de la zona de Mata i de les Cinc Sènies. Amb el temps la convivència entre aquestes dues comunitats va anar degenerant per la rivalitat que es va establir. Un exemple es troba en els esgrafiats de la façana on s´hi mostren a banda i banda de la porta principal motius mariners i motius de la pagesia competint entre si.

L´ermita acollia una col.lecció d´exvots molt interessant

Al llarg de la seva història, l´ermita de Sant Simó n´ha vist de tots colors. Fins abans de la guerra civil espanyola, l´ermita conservava una riquíssima col•lecció d´exvots mariners una mostra d´art popular en honor a les intervencions del Sant enfront de temporals, naufragis, atacs corsaris com el protagonitzat l´any 1691 per Pere Silvestre, patró del Sant Cristòfor contra unes galeres pirates davant de Mataró. Aquesta batalla queda recollida en l´esculpit de la llinda de la porta de la sagristia.

Sant Simó també va albergar durant molts anys l´exvot mariner més famós de la nostra història, la Coca que actualment es conserva al Maritiem Museum Prins Hendrik, de Rotterdam. Aquesta veritable joia de la història de la navegació va desaparèixer de l´ermita a primers del s XX de manera molt misteriosa.

El sabre de Sant Simó, l´apóstol zelota

Avui encara, cada 28 d´octubre se celebren les festes en honor a Sant Simó. En aquesta diada, els mataronins s´acosten en peregrinació a l´ermita i acompleixen el ritus ancestral de comprar el sabre, una especialitat pastissera que vol recordar la valentia de Sant Simó, el Sant del ganivet.

Via:  Ermites marineres (I): Sant Simó | HISTÒRIESDEMAR

L´enterrament de la sardina | HISTÒRIESDEMAR

L´enterrament de la sardina és l´acte que clou el carnaval i dona pas a la quaresma i té lloc el dimecres de cendra. Aquest dia acaba el temps de disbauxa del carnaval per donar lloc a l´abstinència i a la penitència de la quaresma. Els orígens d´aquesta festivitat són un xic confosos. A molts pobles i ciutats es celebrava la finalització del carnaval amb un berenar que simbolitzava la fi de la gresca i de l’abstinència carnal.

Actualment estem assistint a un enterrament de la sardina molt més real. De la mateixa manera que amb el carnaval, en aquest cas la disbauxa al llarg de tots els anys d´opulència ha portart a la penitència el sector pesquer. Les captures de sardina i de seitó no deixen de disminuir any rere any i la flota de teranyina de la nostra costa ho està passant magre.

Una de les darreres esperances d´aquest sector està centrat en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix els afloraments més importants que fertilitzen les capes superficials d´aigua, augmenten la productivitat del mar i en conseqüència els nivells intermedis de la xarxa tròfica, on es troba la sardina. En condicions normals, aquesta successió de fets porta a la renovació d´aquet recurs.

La relativa sort de tot plegat és que la recuperació de les poblacions de petits pelàgics pot ser més o menys ràpida sempre i quan l’única raó en la disminució d´aquestes espècies sigui la sobreexplotació que estan patint. En aquest cas, amb una política de vedes estricta es podria retornar fàcilment el recurs als nivells òptims. Malauradament les dades que es tenen fins ara fan pensar que a més de la sobreexplotació hi hauria d´altres causes sobre els quals no es possible incidir i que estan relacionades sobretot amb el canvi climàtic.

Des de l´any 2008, les captures de sardina a la nostra costa han disminuït un 86 %, cocretament al litoral tarragoní. A més, els exemplars capturats són cada vegada més petits. La sardina no arriba a la maduresa sexual fins que assoleix 13 cm de longitud, mentre que la talla mínima legal és de 11 cm, en aquest cas, la legislació vigent no ajuda gens a la recuperació del sector.

A les nostres aigües, les sardines “de bona mida” gairebé han desaparegut, les poblacions actuals les formen bàsicament exemplars immadurs que són l´objectiu de les captures de la flota d´encerclament.

L´augment de la temperatura de l´aigua derivat de l´escalfament global fa avançar l’època de reproducció de l´espècie i disminueix les seves postes.

La única solució a aquest desastre, si no volem assistir a un veritable enterrament de la sardina, passaria per establir vedes estrictes i desenvolupar plans de cogestió que impliquin a pescadors, a la comunitat científica i a les entitats conservacionistes.

La tradició catalana representa a la quaresma com una vella amb set cames que simbolitzen les set setmanes que dura aquest període. La vella quaresma es representa a més amb una penca de bacallà a la mà. La quaresma es també temps de bacallà, això però és una altre històriademar.

Via: L´enterrament de la sardina | HISTÒRIESDEMAR

L’expulsió dels canvistes del temple | Jordi Franch Parella Weblog

L’episodi que narra l’evangelista Joan ens pot sorprendre. Jesús de Natzaret, el Príncep de la Pau, l’Anyell de Déu, el qui para l’altra galta quan és injustament bufetejat i perdonarà els seus botxins a la creu, utilitza la violència per expulsar del temple els canvistes i venedors de bestiar. Amb un fuet de cordes a les mans, els aboca les taules i els fa fora per la força. Mai Jesús havia mostrat una resposta tan contundent. ¿Quin comportament tan profundament ultratjant provoca aquesta reacció tan violenta? Els pelegrins que anaven al temple de Jerusalem compraven animals, com vedells, moltons i coloms, que sacrificaven en honor a Déu. Els canvistes feien negoci amb el servei que avui anomenaríem Forex, això és, l’intercanvi de divises. Els sacerdots exigien el pagament en la moneda oficial jueva, el xéquel, que era equivalent a una mesura física d’ordi. En absència d’oficines bancàries, els jueus que portaven monedes gregues i romanes les canviaven per la moneda hebrea amb aquests canvistes del Temple de Jerusalem, que actuaven com a protobanquers i negociadors de divises. ¿Podem entendre que Jesús s’oposa a tot intercanvi mercantil? No. En diferents moments del seu ministeri públic es preocupa de l’aliment de la gent i pregunta on es pot comprar pa. També en la seva etapa a Natzaret, treballant a la fusteria del patriarca Josep, obtenia els béns bàsics amb l’intercanvi i el fruit del seu treball. Jesús esclata contra els canvistes del Temple. Com ens recorda el profeta Isaïes (“heu convertit el temple d’oració en una cova de lladres”), ho fa contra les estafes i enganys. A Jesús li indigna profundament el que veu, perquè res té a veure amb el veritable culte a Déu en esperit, que vol amor i no sacrificis. A Déu no se’l pot comprar amb sacrificis i ofrenes, ni pot ser l’excusa per bastir una trama d’interessos particulars i egoismes innobles. La simonia, o compra de càrrecs eclesiàstics i espirituals amb diners, mai és acceptable. El 1517 (just ara hem recordat els cinc-cents anys) Martí Luter es va rebel·lar contra la compravenda d’indulgències i l’absolució dels pecats a canvi de diners i béns materials. La relació amb el misteri diví s’ha de viure amb fe i esperit, amb amor fratern i solidari. En les mateixes paraules de Jesús, “Déu vol amor i no sacrificis”. Finalment, destacar que quan l’evangelista Joan narra aquests fets, el Temple de Jerusalem ja havia estat destruït per l’Imperi Romà. Per això Jesús ens parla que en tres dies reconstruiria el temple de nou. Ell és el nou temple i la seva mort l’únic sacrifici.

Via:  L’expulsió dels canvistes del temple | Jordi Franch Parella Weblog

Col·lecció de fotografies i estampes del Sant Crist a l’Arxiu Gavín | Grup d’Arxivers de Lleida

L’Arxiu Gavín. Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya preserva entre els seus fons documentals una col·lecció de fotografies, postals, estampes i altres imatges gràfiques sobre el Sant Crist.

Aquesta col·lecció està formada actualment per un total de 14.000 imatges diferents de Jesucrist a la creu o en les estacions del viacrucis de Jesús amb la creu. Es tracta d’imatges de crucifixos majoritàriament d’esglésies de Catalunya, però també a nivell espanyol. La col·lecció no està encara classificada ni descrita, però molt probablement se seguirà el sistema de classificació geogràfic i temàtic, d’ús habitual en altres col·leccions de l’arxiu. Posteriorment està previst que es digitalitzin i estiguin disponibles a Arxius en Línia, com la resta de fons de l’Arxiu Gavín.

D’entre les diferents estampes n’hi destaquen els Sant Crist que tenen advocació pròpia, com per exemple el Sant Crist de Lepant, que es troba a la catedral de Barcelona. O bé d’imatges antigues que es van destruir com per exemple el Sant Crist de Balaguer, i evidentment Crist de valor artístic com per exemple el Sant Crist romànic de Mijaran a Vielha. Com sempre des de l’Arxiu Gavín acceptem donacions d’altres imatges sobre el Sant Crist per continuar formant la col·lecció i fent accessibles aquest tipus de documents gràfics.

Aquí us deixem amb dos imatges de Sant Crist, una la del Sant Crist de Piera, i l’altra la del Sant Crist de Jesús de la Pasión de Sevilla, en aquest cas que mostra un Sant Crist a la creu i un Sant Crist portant la creu.

Via: Col·lecció de fotografies i estampes del Sant Crist a l’Arxiu Gavín | Grup d’Arxivers de Lleida

Nadales Tradicionals Catalanes

BON NADAL – MERRY CHRISTMAS – JOEUX NOËL – FROHE WEIHNACHTEN – РОЖДЕСТВОМ

– Traditional Catalan Christmas Carols

– Chants de Noël traditionnels catalans

– Traditionelle katalanische Weihnachtslieder

– Традиционные колядки Каталонский

Per què es canta la Sibil·la a la Seu? | Grup d’Arxivers de Lleida

El proper dimecres 21 de desembre, a les 19:30 h. a l’Espai Ermengol-Museu de la Ciutat de la Seu d’Urgell, s’impartirà la conferència “Per què es canta la Sibil·la a la Seu?”, a càrrec de Laura de Castellet. L’acte està organitzat per l’Espai Ermengol-Museu de la Ciutat en el marc de les activitats de Nadal.

A la Seu d’Urgell el Cant de la Sibil·la es recupera l’any 2011 i es representa a la Catedral, abans de la Missa del Gall, que està presidida per l’Arquebisbe d’Urgell. La peça es cantava al segle XVI  i  té precedents documentats a la catedral des del segle XII. Actualment s’interpreta la partitura original que es conserva a l’Arxiu Capitular d’Urgell. Interpreta el paper de la Sibil·la la profetessa que canta la fi del món una soprano acompanyada per un grup coral.

És una peça que profetitza l’arribada del Redemptor i, al mateix temps, l’arribada del Judici Final. Les sibil·les exercien de pitonisses en el món antic i els seus llibres profètics eren consultats per a conèixer l’esdevenidor. A través de complexos ritus, les sibil·les eren consultades per a determinar el futur de la comunitat. El cristianisme assimilà aquest personatge i el convertí en element de la representació litúrgica de Nadal.

Imatge extreta del Facebook del Cant de la Sibil·la de la Seu d’Urgell

Via: Per què es canta la Sibil·la a la Seu? | Grup d’Arxivers de Lleida