Tag Archives: ANÀLISI

La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

4-Activos-bancos-centrales.png (1967×1101)

La Reserva Federal (Fed) dels EUA, amb Janet Yellen al capdavant, ha tornat a pujar el tipus d’interès. Ara es troba en el 1,25%. Continua sent molt baix, però marca un canvi de tendència important. Per primera vegada en quasi una dècada, el preu més important de l’economia abandona el terreny sepulcral del 0%. El propòsit d’aquesta progressiva escalada és el d’ajustar el cost del finançament del conjunt de l’economia a uns nivells que no indueixin la generació de noves bombolles. Tot i els recents increments, encara ens estem movent en unes cotes històricament molt baixes. Més enllà del simbolisme d’aquesta pujada, a la política monetària de la Fed encara li queda molt camí a l’alça per recórrer durant els propers anys. No només a l’hora de continuar elevant el tipus d’interès, sinó també de reduir els abultats estocs de deute públic i hipoteques tòxiques que acumula el banc emissor en el seu balanç de situació. Per tenir una referència, l’interès fixat manu militari per la Fed, a l’esclatar la gran recessió del 2008, va passar del 5% al 0,25% a finals d’any. Alhora, les operacions orquestrades de rescat bancari i ajuda a l’Estat varen significar multiplicar el balanç del Banc Central per cinc, passant d’un actiu total inferior al bilió de dòlars als 4,5 bilions actuals. En termes del PIB, significa passar del 6% el 2007 al 30% el 2015. Segons les paraules de l’anterior governador de la Fed, Ben Bernanke, havien après la lliçó de Milton Friedman, el difunt líder de l’Escola de Chicago. Amb l’esclat de la crisi, la política monetària no operaria amb cap restricció i serviria per finançar il·limitadament, i a cost nul, qualsevol institució governamental o bancària (amb l’excepció de Lehman Brothers).

Els instruments que utilitzen actualment els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que les entitats financeres han de tenir en caixa. Als EUA és el 10% (a l’eurozona l’1%). Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 10 dòlars (1 euro) de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada dòlar que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per deu (per cent en el cas de l’euro). Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut. Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats també a un tipus d’interès. Les operacions de mercat obert, la més important i utilitzada, són la compra, per part del Banc Central, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel Banc Central en aquestes subhastes és el referent principal del mercat bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica.

Així, tradicionalment, els bancs centrals han influït sobre les taxes d’interès del conjunt de l’economia perquè els bancs privats depenien del finançament que podien aconseguir en el mercat interbancari i eren els bancs centrals els que controlaven indirectament l’interbancari. Si el banc central pujava els tipus, el finançament de l’interbancari s’encaria i els bancs privats acabaven traslladant la pujada a famílies i empreses. En l’actualitat, però, els bancs privats no tenen cap necessitat de recórrer a l’interbancari: com a resultat dels programes de quantitative easing dirigits pels bancs centrals, el finançament il·limitat a cost nul fa que literalment nedin en piscines de liquiditat. Per contrarestar-ho, la Fed intenta retirar aquest excés de liquiditat, pagant als bancs perquè li prestin el seu excés de reserves. Malgrat tot, aquesta és una política transitòria i, a mitjà termini, no li quedarà altre remei que desfer el programa de compra de deute públic. Haurà, per tant, de revendre les Lletres del Tresor i Obligacions de l’Estat que ha adquirit massivament durant els últims anys. Què passarà quan es posin a la venda bilions de títols de deute públic? Que el seu preu baixarà en picat, el tipus d’interès pujarà i la monstruosa bombolla de deute públic, la mare de totes les bombolles, col·lapsarà. El perill de contagi a les borses serà imminent. Als EUA, des del 2008, dos bilions de dòlars s’han destinat a finançar la compra de les accions pròpies. No és d’estranyar que l’índex Dow Jones estigui en màxims històrics ni que la ràtio del preu de les accions sobre els beneficis assoleixi també cotes de vertigen. Estem a les portes d’un nou crac borsari mundial? Caldrà seguir amb molta atenció la política monetària de la Fed i dels principals bancs centrals.

Via: La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

caida-los-tipos-interes-1383836035072.jpg (646×404)

El Banc Central Europeu (BCE) ha informat avui, dijous 8 de juny, que ha mantingut la seva taxa d’interès rectora en el mínim històric del 0% i espera que “es mantingui en aquest nivell per un període de temps perllongat que superarà amb escreix l’horitzó de les compres de deute”. Així mateix, el BCE també va decidir deixar inalterada la taxa d’interès de la facilitat marginal de crèdit, a la qual presta els diners a un dia, en el 0,25%. També ha mantingut la taxa d’interès als dipòsits dels bancs a un dia en el -0,40%, que seguirà en aquest nivell. Per altra banda, el BCE adquirirà fins a finals de desembre deute per valor de 60.000 milions d’euros mensuals, que pot allargar fins a una data posterior, fins veure que la inflació puja de manera sostinguda fins al seu objectiu.

El sistema monetari actual, malgrat sembli el contrari, té poc de liberal i molt de planificació centralitzada. El corrent econòmic dominant, síntesi del keynesianisme intervencionista amb els cosins germans monetaristes de l’Escola de Chicago, considera que la moneda fiduciària actual (sense valor intrínsec) ha d’estar controlada pel Banc Central. Els instruments que utilitzen els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que els bancs comercials han de tenir en caixa. A l’eurozona és l’1%. Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 1 euro de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada euro que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per cent. Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut.

Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats a un tipus d’interès també predeterminat. Quan el BCE manté la facilitat de dipòsit en el -0,4%, el que està fent és penalitzar els diners que els bancs comercials mantenen immòbils en el banc central. Es busca que els diners circulin, però pot acabar passant que els bancs comercials traspassin l’interès negatiu als clients. En una dimensió surrealista, això significaria pagar per dipositar els diners en un banc. Castigar tan severament l’estalvi seria un suïcidi.

Per últim, les operacions de mercat obert són la compra, per part del BCE, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel BCE en aquestes subhastes és el referent principal del sistema bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica. La decisió del BCE de continuar amb un tipus d’interès al mínim històric del 0% i la compra mensual de deute per 60.000 milions confirma el finançament als Estats i Bancs a cost zero. Aquesta política monetària ultraexpansiva no soluciona cap problema. Només els ajorna i els empitjora.

Via: La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

Eliminar o perpetuar la pobresa? La renda garantida de ciutadania | Jordi Franch Parella Weblog

A Catalunya s’ha donat llum verda a la renda garantida de ciutadania i el Parlament votarà una llei que vol que entri en vigor al setembre. A diferència de la renda mínima d’inserció, a la que substituirà, representa un dret subjectiu que cobrarà la persona i no la família. D’entrada, significa 550 euros per persona major de 23 anys, quantitat que anirà augmentant fins els 664 euros el 2020. Aquesta renda bàsica pot ser compatible amb un sou baix només en el cas de les famílies monoparentals i la Generalitat calcula que beneficiarà unes 70.000 persones. Resulta molt difícil sostreure’s a l’encant de la renda garantida. Estarem tots d’acord que és una idea tremendament populista i que mobilitza ràpidament al seu favor amplis sectors transversals de la societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda garantida, sense aturar-se a pensar qui la paga. Desperta immediatament en nosaltres el desig de cobrar aquest mannà governamental, però mai de la vida pagar-lo. I en economia no hi ha res que sigui gratuït. Tot té un cost. Els anglosaxons ho tenen clar: there is no free lunch. La renda garantida té òbviament un cost, no és gratuïta i, en contra de la percepció inicial, presenta com a mínim quatre seriosos desavantatges o inconvenients.

En primer lloc, al dirigir-se privilegiadament a famílies monoparentals, genera un incentiu per no casar-se o per desfer matrimonis i generar llars monoparentals només amb l’objectiu de cobrar-la. La prestació amb aquestes condicions distorsiona la societat i genera un incentiu pervers a no formalitzar unions.

En segon lloc hi ha els problemes de finançament. La renda garantida té un cost i suposa un increment de la pressió fiscal. Quan el govern anuncia en ferm el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública té el perill de descontrolar-se. En el país de la picaresca, el cens de la població podria augmentar per mantenir sine die en el regne dels vius els possibles beneficiaris. En el moment en què l’asfíxia tributària sigui encara més elevada, amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda garantida, la recaptació decrementaria i podria no arribar a ser suficient.

El tercer inconvenient és que afebleix la fibra emprenedora d’una societat i introdueix uns incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda garantida ja aconseguim (mal)viure? La pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’eradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball productius. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se amb el sud d’Espanya, Extremadura i Andalusia, i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? De manera similar, ¿ha estat una transferència de rendes temporal, acotada en el curt termini, o s’ha convertit en una situació crònica i permanent a llarg termini?

Per últim, un quart desavantatge de la renda garantida és la incompatibilitat amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria. Quan el parlament de Catalunya aprovi una renda garantida, es convertirà en un focus d’atracció irresistible per a milions de persones en el món que voldran arribar al nou Dorado i viure d’aquest mannà governamental.

La renda garantida és una promesa tremendament populista que no serà eficaç i, molt probablement, pot arribar a ser contraproduent. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional del sector públic només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els suïssos, un poble pròsper i assenyat, es van mostrar contraris a la renda garantida amb una majoria del 78%. Els catalans, un poble no menys assenyat i que lluitem per prosperar, ¿ens plantegem ara instaurar-la per llei? La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats.

Via: Eliminar o perpetuar la pobresa? La renda garantida de ciutadania | Jordi Franch Parella Weblog

El corredor central del Mediterrani | Jordi Franch Parella Weblog

BO-CORREDOR2_1_630x630.jpg (630×630)

En moments de feblesa econòmica i institucional, tant interna com a Europa, on el triomf a les eleccions franceses dels extremismes de dreta o esquerra certificaria la defunció del somni europeu, és especialment important reforçar el mercat comú i les infraestructures com el corredor mediterrani que el vertebren. Aquest eix de transport, considerat prioritari per la Unió Europea (UE), ha d’unir Algesires amb el Bàltic, passant pel centre d’Europa. En total són uns 3.500 quilòmetres, sense comptar els diferents ramals, i el tram espanyol és de 1.300 quilòmetres. El corredor mediterrani hauria de tenir doble via i ample internacional en tot el traçat, de manera que se separi el tràfic de mercaderies del transport de viatgers. Però el que és prioritari és l’accés ferroviari a tots els ports d’interès general del recorregut, entre els quals destaquen Barcelona, València i Tarragona.

En un nou context de l’economia del coneixement i de la informació, la logística abasta el cicle productiu sencer. A més del producte cal moure persones i informació, per la qual cosa les infraestructures de transport i també les de telecomunicacions, són un element fonamental de la competitivitat d’un territori i d’una ciutat. Els costos logístics són més elevats que els mateixos costos laborals. En la fabricació d’un cotxe, per exemple, els costos de materials representen un 65% del cost total de producció, els costos logístics un 10% i els costos de personal un 8%. Europa ha perdut la batalla de la producció, perquè l’ha guanyat Àsia. Hem d’aprofitar, però, la distribució del que altres països emergents fabriquen. I, tinguem-ho clar, això també comporta processos industrials d’acabament d’alt valor afegit. L’economia del coneixement que s’obre pas amb la globalització exigeix més eficiència en la producció i en la distribució dels productes, el que implica xarxes de transport desenvolupades i complexes.

Considerem, per exemple, els ports flamencs de Bèlgica. Estan altament especialitzats i operen amb un elevat grau d’eficiència, fins al punt que els ports d’Anvers i de Zeebrugge són considerats els dos ports més competitius de la UE. Generen més de 350.000 llocs de treball i suposen el 15% del PIB de Flandes. A diferència dels estibadors portuaris espanyols, funcionen 24 hores seguides i no tanquen a l’agost per vacances. També a diferència de l’Estat espanyol, els serveis burocràtics i les inspeccions sanitàries són àgils i fàcils. La complementarietat dels quatre ports flamencs, integrats per excel·lents comunicacions, és el model a seguir pels ports catalans i valencians. Ara bé, mentre que a Anvers el 27% del tràfic total es descarrega en tren, a Barcelona és només el 6%; i mentre que els camions representen allà el 37%, a Barcelona són el 94% restant. Del port d’Anvers en surten de mitjana més de 220 trens diaris. Per què del de Barcelona en surten tan pocs?

La raó última és que Espanya ha estat colonitzada per Castella, i Catalunya per Espanya. Una conseqüència és que el corredor mediterrani connecta Madrid, Algesires i alguns ports de la costa est espanyola amb Europa. És a dir, l’eix d’Algesires, el principal port espanyol del Mediterrani, fins a França no ressegueix la costa mediterrània, sinó que passa per Madrid. Amb aquesta concepció tan centralista de l’Estat, obres ferroviàries a Madrid, com el túnel entre Chamartín i Atocha o l’estesa de l’ample europeu fins a la terminal de Barajas, són pagades amb fons reservats al corredor mediterrani. Alhora, l’arc mediterrani espanyol, amb la meitat de la població total i la meitat del PIB de l’Estat, generador del 60% de totes les exportacions espanyoles, pateix dèficits crònics d’infraestructures bàsiques. Espanya és una potència mundial en tren radial d’alta velocitat a Madrid, però és tercermundista en xarxa de rodalies i transport de mercaderies.

Via:  El corredor central del Mediterrani | Jordi Franch Parella Weblog

Els perills de la renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

La renda bàsica és un ingrés pagat per l’Estat a tots els ciutadans, independentment de la seva situació personal, econòmica o social. La renda bàsica és un concepte del que cada cop se’n parla més, especialment quan s’acosten eleccions. I és que resulta molt temptador deixar-se seduir per la promesa d’un cobrament incondicional. Per què no cobrar (dels altres, s’entèn) i deixar de treballar? Qui es pot sostreure a aquesta idea tan encisadora? M’hauran d’admetre que és difícil i que la renda bàsica és una idea tremendament populista de la que se’n parla i se’n continuarà parlant.

Un poble tan assenyat com el suís l’ha refusat amb contundència. En un referèndum sense precedents en el món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Es preveia que l’Estat suís pagués a cada adult uns 2.300 euros mensuals nets, i a cada menor 560 euros. L’argument que s’ha acabat imposant és que els costos per finançar la renda bàsica són prohibitius i que, en traduir-se en l’increment d’impostos i de l’endeutament públic, afectaria negativament el creixement econòmic. Els suïssos també han considerat que la renda bàsica disminueix la motivació per treballar i distorsiona els incentius correctes per a la creació de riquesa. Tot i que el salari mitjà de Suïssa se situa en els 5.579 euros mensuals, el cost d’implantar la renda bàsica seria de 188.000 milions d’euros, el triple del total de les despeses socials del país. En canvi, Finlàndia, un poble no menys assenyat que el suís, començarà aquest 2017 a experimentar amb la renda bàsica. Amb independència de la seva situació personal, 2.000 ciutadans rebran 560 euros mensuals durant 2 anys. Si no troben feina, cobren; si troben feina, també cobren; si no volen fer cursets de reciclatge, cobren igualment. I és que la renda bàsica és universal i incondicional. Tothom la cobra siguin quines siguin les circumstàncies personals. Finalitzats els dos anys, s’analitzarà l’experiment social i es compararà amb els resultats dels usuaris de les transferències socials normals, que sí són condicionals.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Això, però, presenta tres seriosos inconvenients.

El primer inconvenient és que és cara i suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable -a Espanya passaria del 45% del PIB al 65%-. Si l’Estat espanyol anunciés el pagament d’una renda bàsica a tot ciutadà, la despesa pública es descontrolaria. En el país de la picaresca, el cens de la població augmentaria i es mantindria sine die en el regne dels vius als possibles beneficiats. En el moment en què l’asfíxia tributària fos encara més elevada, amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda bàsica, la recaptació decrementaría i no seria suficient.

El segon inconvenient és que els incentius que introdueix són molt negatius.¿Per què treballar si papà Estat em manté? Els partits polítics d’ultraesquerra, com Podem, basen el finançament de la renda bàsica en un tipus únic d’IRPF molt elevat (50% o superior). Qui treballaria, si els nostres ingressos fossin confiscats per Hisenda?

Com a tercer inconvenient, la renda bàsica és incompatible amb la lliure mobilitat de les persones. Sí, hem d’elegir entre renda bàsica o llibertat migratòria. Perquè els dos alhora són incompatibles. En el moment que Espanya tingui una renda bàsica garantida, serà un focus d’atracció irresistible per milions de marroquins, nigerians, somalís o subsaharians, que voldran arribar al nou Dorado i viure d’aquest mannà governamental. En les mateixes paraules de Philippe van Parijs, el més sistemàtic promotor de la renda bàsica a tot el món, “El conflicte entre renda bàsica i llibertat migratòria exposa en tota la seva cruesa el cruel dilema entre la generositat sostenible cap als nostres conciutadans més pobres i l’hospitalitat cap a tot aquell que vulgui entrar. Aquest dilema és l’elecció més dolorosa que ha de fer l’esquerra en tot el món desenvolupat. És un dilema inescapable en un món profundament desigual pel que fa a qualsevol esquema essencialment redistributiu, però molt especialment per a la renda bàsica universal. És veritat que el nostre fi últim és la justícia distributiva global. Però una solidaritat institucional que sigui comparativament generosa necessita de protecció enfront de la immigració insostenible de potencials beneficiaris”. Hem d’elegir, per tant, entre una societat socialista tancada i una societat liberal oberta.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball, però, va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats.

La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat, i que la renda bàsica no és la mesura redistributiva antieconòmica i immoral que es necessita, sinó la creació d’oportunitats mitjançant llocs de treball qualificats. Els suïssos la van rebutjar amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Ara bé, Espanya no té la laboriositat centreeuropea ni el sentiment de moralitat calvinista dels helvètics. I, en un temps de populismes i de democràcia entesa com la lluita entre la majoria i les minories, no tardarem gens a remoure altra vegada l’esquer de la renda bàsica.

Via: Els perills de la renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

Renda Bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

creative-dot-umbrella-rain-sun-protection-umbrella-for-women-88618

Finlàndia començarà aquest 2017 a experimentar amb la renda bàsica. Amb independència de la seva situació personal, 2.000 ciutadans rebran 560 euros mensuals durant 2 anys. Si no troben feina, cobren; si troben feina, també cobren; si no volen fer cursets de reciclatge, cobren igualment. I és que la renda bàsica és universal i incondicional. Tothom la cobra siguin quines siguin les circumstàncies personals. Finalitzats els dos anys, s’analitzarà l’experiment social i es compararà amb els resultats dels usuaris de les transferències socials normals, que sí són condicionals.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. D’entrada, presenta dos seriosos inconvenients. És cara i suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable -a Espanya passaria del 45% del PIB al 65%-. En segon lloc, els incentius que introdueix són molt negatius.¿Per què treballar si papà Estat em manté? Si l’Estat espanyol anunciés el pagament d’una renda bàsica a tot ciutadà, la despesa pública es descontrolaria. En el país de la picaresca, el cens de la població augmentaria i es mantindria sine die en el regne dels vius als possibles beneficiats.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball, però, va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats.

La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat, i que la renda bàsica no és la mesura redistributiva antieconòmica i immoral que es necessita, sinó la creació d’oportunitats mitjançant llocs de treball qualificats. Els suïssos la van rebutjar amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Ara bé, Espanya no té la laboriositat centreeuropea ni el sentiment de moralitat calvinista dels helvètics. I, en un temps de populismes i avantatges competitives democràtiques, no tardarem gens a remoure altra vegada l’esquer de la renda bàsica.

Via: Renda Bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

Desigualtat i creixement | Jordi Franch Parella Weblog

Israel-pobreza-820x500-620x400.jpg (620×400)

Hi ha qui defensa que una elevada desigualtat perjudica el potencial expansiu d’una economia. Si fos així, els arguments econòmics a favor d’una major redistribució de la renda tindrien més força: la igualtat de rendes no només acabaria amb el que molts consideren un mal intrínsec -la desigualtat- sinó que a més impulsaria l’eficiència econòmica. Però, realment la desigualtat perjudica el creixement? De la mateixa manera que hi ha un colesterol bo i un colesterol dolent, en termes de desigualtat també cal fer distincions. La desigualtat de rendes pot influir per diferents vies sobre el creixement econòmic i no totes elles són necessàriament perjudicials. D’una banda, i començant per les negatives, la desigualtat pot privar d’accés a l’educació i a la sanitat a una part de la població, de manera que reduirà les capacitats productives d’aquest segment de la població. Clarament, una persona poc formada i poc sana és una persona poc productiva. Un altre tipus de desigualtat negativa és la que trenca la cohesió social, especialment quan aquesta desigualtat es consolida en forma d’una societat estamental on els rics esdevenen privilegiades elits extractives de la resta de la població, el que contribueix a enterbolir la convivència social i fins i tot a elevar al poder a governs populistes.

Però per altra banda hi ha una desigualtat positiva, que prové de la justa apropiació de l’esforç productiu de cadascun. Si un alumne estudia molt i s’aplica en l’estudi, segurament obtindrà resultats més positius que els d’un bandarra que s’abandoni a l’oci improductiu i el vici. Si un treballador és diligent a la seva feina, és just que cobri més que un altre que no ho és tant. La dispersió salarial també incentiva la formació i, en la mesura que la propensió a consumir de les rendes altes sigui menor que la de les rendes baixes, fomenta l’estalvi i la capitalització productiva de l’economia. Per tant, el saldo net d’una major desigualtat sobre el creixement econòmic es troba, en principi, indeterminat. Els seus efectes negatius podrien superar els positius i viceversa. Cal tenir, per tant, més proves. Què ens diu l’evidència disponible al respecte? Doncs, pel cas d’Espanya, que els efectes negatius dominen clarament sobre els positius. Un 17% de la població entre 16 i 25 anys són ni-nis (ni treballen ni estudien). Si no s’actua ràpidament i amb encert sobre aquest col·lectiu, perillem de perdre irremisiblement el seu potencial productiu. Una valuosa part de la nostra població pot quedar despenjada del cos social, afectant negativament el creixement econòmic. També la desigualtat causada per l’enriquiment il·lícit dels nostres governants i de les elits extractives, malauradament tan freqüent a les nostres latituds, és una font de desigualtat molt negativa.

En definitiva, el que llasta realment el creixement econòmic no és la desigualtat per se, sinó aquella desigualtat que exterioritza situacions de pobresa que impedeixen a una part de la població accedir a una bona formació i a un bon tractament sanitari i que, per tant, minven la seva capacitat de desenvolupament personal i professional. També és molt negativa la desigualtat institucional que consagra el lladrocini de la plutocràcia dominant. Però la desigualtat derivada del fet que un conjunt de persones s’enriqueixin molt significativament gràcies al seu treball dur, a l’assumpció de riscos, a la innovació tecnològica, a la inversió en models de negoci generadors de valor -i no als privilegis polítics- no fa mal en absolut al creixement econòmic. Tot al contrari, impulsa el creixement. Per tant, l’autèntic problema socioeconòmic no és la desigualtat sinó la pobresa: no hauríem d’obsessionar-nos amb quins són els diferencials de renda o de riquesa dins d’una societat, sinó amb quin és i amb com evolucionen la renda i el patrimoni dels menys afavorits de la nostra societat. No hem de perseguir fiscalment els rics pel simple fet de ser-ho. Ens hem d’assegurar que els rics no siguin rics gràcies a l’obtenció de prebendes polítiques i de privilegis exclusius. Els pobres no poden veure obstaculitzat el seu desenvolupament personal i professional a causa d’injustificades traves regulatòries i fiscals. El perill de confondre la lluita amb la pobresa amb la lluita contra la desigualtat és que es pot acabar apostant per polítiques dirigides a destruir la riquesa dels més productius, en lloc d’incentivar la supressió de la pobresa dels més depauperats. El primer no contribueix en res a millorar el benestar de ningú excepte el dels envejosos (i ja sabem que España és el paradís de l’enveja), mentre que el segon sí contribueix a que tots, i especialment els més desfavorits, prosperin. El problema, per tant, no és la desigualtat, sinó la pobresa.

Via: Desigualtat i creixement | Jordi Franch Parella Weblog

Desigualtats | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de desigualdad

Com cada any per aquestes dates, alguns estudis com el d’Oxfam o l’enquesta financera de les famílies publicada pel Banc d’Espanya, plantegen el tema de les desigualtats. És un tema important, especialment quan encara no ens hem recuperat de l’última crisi. Malauradament, però, quan l’informe d’Oxfam busca titulars mediàtics i fàcils, es corre el risc de fer la diagnosi equivocada i proposar solucions errònies. Afirmar que les 3 persones més riques d’Espanya -Amancio Ortega, la seva filla Sandra i Juan Roig- tenen tanta riquesa com el 30% de la població més pobre, o que els vuit més adinerats del planeta en tenen tanta com el 50% de la població mundial, són afirmacions de molt ressò mediàtic, però no necessàriament vertaderes. Per quatre motius com a mínim.

El primer és la definició emprada de riquesa. Si definim la riquesa com la suma dels actius immobiliaris i financers menys els deutes, ens trobarem amb resultats sorprenents. I és que qualsevol nen de jardí d’infància amb 1 euro a les seves butxaques serà més ric que un estudiant universitari de Harvard que financi els seus estudis amb crèdits o préstecs bancaris. El primer té un actiu financer d’1 euro i cap deute, mentre que el segon té uns deutes superiors als actius. No obstant, les probabilitats de l’estudiant de Harvard per rendibilitzar els seus estudis són molt superiors als de l’infant.

En segon lloc, els actius que inclou l’estudi d’Oxfam són els immobiliaris i els financers, però exclou, entre altres, el capital humà i béns de consum duradors com l’ordinador o el mòbil. Això sobrevalora la riquesa dels empresaris, que detenten la propietat de la seva empresa, però infravalora la riquesa de la població africana, per exemple, que concentra la seva riquesa en béns duradors.

En tercer lloc, els càlculs es realitzen considerant el tipus de canvi nominal. Un greu error que passa per alt el desigual poder adquisitiu de les diferents divises. Si un dòlar es canvia per 20 pesos mexicans i un obrer d’Ohio cobra 3.000 dòlars mensuals, mentre que un operari de Monterrey percep 6.000 pesos, Oxfam afirmaria que el primer és 10 vegades més ric que el segon (3.000×20/6.000). Aquesta, però, és una conclusió molt precipitada i falsa. I és que cal considerar el preu dels béns i serveis bàsics a les dues ciutats. Si un mateix pernil costa 100 dòlars als EUA, però 1.000 pesos a Mèxic, resulta que el d’Ohio pot comprar 30 pernils, 5 vegades més que el de Monterrey, que en pot comprar 6. Per tant, les diferències de riquesa s’haurien reduït a la meitat.

Finalment, no és la redistribució, sinó la generació d’ingressos, la solució a la pobresa. No es tracta d’expropiar l’euro de l’infant per distribuir-lo entre els pobres, això no soluciona res. Es tracta de capacitar la població per poder-se guanyar la vida el dia de demà. La solució a la pobresa, per tant, la trobarem en els processos d’estalvi i inversió, la competència dels mercats i la funció empresarial, la formació i qualificació del factor treball i, per suposat, la millora de les institucions. Això darrer inclou la transparència i honestedat política, el bon funcionament de les estructures d’Estat i un llarg etcètera que té enorme recorregut de millora, especialment a les nostres latituds.

Via: Desigualtats | Jordi Franch Parella Weblog

La necessària transformació del sistema sociosanitari | Jordi Franch Parella Weblog

3b2aef4626a609d49664da5865bd718a_XL.jpg (900×675)

La nostra societat viu amb una espasa de Dàmocles penjada a sobre que és l’envelliment de la població. Amb dades de l’Institut Nacional d’Estadística, España perdrà 5,6 milions d’habitants fins el 2064. El desglòs per edats és el següent: de 0 a 25 anys es perden 4,4 milions de ciutadans; de 25 a 50 anys se’n perden 7,7 milions; de 50 a 70 anys, 1 milió menys; i els majors de 70 anys augmenten en 7,5 milions. Aquest veritable tsunami demogràfic afecta radicalment les actuals condicions de vida i les estructures de l’Estat del benestar: pensions, per suposat, però també la sanitat, l’educació… Parlem de la sanitat. El nostre sistema, que ha aconseguit cotes d’excel·lència, s’està tornant obsolet i disfuncional. La situació econòmica recessiva i la manca de finançament autonòmic, sumat a l’envelliment poblacional, el converteixen en no sostenible. El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques, obesitat…) arriba al 80% del total.

No ens trobem davant una situació conjuntural i passatgera, sinó estructural i irreversible, que demanda la readaptació del sistema sanitari a les noves exigències econòmiques i poblacionals. La crisi continuarà, especialment si no es reforma l’àmbit monetari internacional, l’envelliment també, i el sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties. Més del 91% de la mortalitat a España està vinculada a malalties cròniques i es preveuen més d’un milió de demències senils el 2025. En un món amb recursos escassos, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. Amb això no volem dir que no sigui important controlar l’augment de la despesa sanitària. La despesa pública dedicada a sanitat és actualment del 6,3% del PIB i es preveu que superi el 9% l’any 2020, amb un increment de 30.000 milions d’euros. En el sistema sociosanitari, tant els factors de demanda (demogràfics i epidemiològics) com els d’oferta (fragmentació assistencial i els costos de les tecnologies sanitàries) pressionen la despesa a l’alça. La prioritat ha de ser aconseguir la millor salut per a la població. Si la població està més sana, ja no es posa malalta, hi ha menys despesa sanitària i la persona treballa i cotitza. El segon objectiu és aconseguir sempre la millor atenció sanitària. I només quan assolim les dues primeres fites podem reduir els costos sanitaris (no a l’inrevés) i podem disposar de més recursos que podem reinvertir en el sistema de salut. És necessari transformar la sanitat en un sector generador de riquesa i convertir la despesa sanitària en inversió estratègica. Com que en el futur estarem obligats a treballar fins passats els 70 anys, fem-ho amb salut si no pot ser amb il·lusió. Aconseguir una població activa més sana incrementa la producció i millora la productivitat del reste de la societat. Hem de parlar més de salut i menys de metges per pacient o de llits per habitant.

Per tenir millor salut, en un entorn d’envelliment exponencial, és important la prevenció. I per a les malalties cròniques, que suposen fins el 80% de la despesa, l’OMS ha identificat quatre factors de risc: la mala dieta, la manca d’exercici, el tabac i l’estrès. En segon lloc, i relacionat amb la prevenció, s’ha d’apoderar el pacient, perquè aquest participi en la presa de decisions del procés de salut. El pacient ha de tenir un paper actiu en la gestió de la seva malaltia, implicant-se en les pròpies cures. Per això és necessari millorar la formació i, també, implantar eines i noves tecnologies que facilitin la proactivitat del malalt. Les evidències clíniques demostren que quan el pacient s’involucra en la gestió de la pròpia malaltia s’augmenta l’adherència al tractament i es redueixen les hospitalitzacions, amb la consegüent reducció de costos (entre un 8% i un 21%). En tercer lloc, s’ha de transformar el model de salut fragmentat actual per un de més integrat i coordinat, que doni una resposta contínua a les necessitats sanitàries i assistencials del malalt crònic. A diferència de les patologies agudes, que han de ser curades, les patologies cròniques han de ser cuidades i, sovintment, amb requeriments multidisciplinars allunyats de la hiperespecialització mèdica de l’hospital d’aguts. També els incentius dels professionals mèdics i sociosanitaris s’han d’alinear en la creació de valor (millora en la salut del pacient), abans que en la creació d’activitat (multiplicació de proves diagnòstiques), calent introduir els indicadors adequats que reflecteixin les millores qualitatives.

El sistema sanitari realitza milions d’actes clínics a l’any i gestiona una quantitat d’informació brutal. Sabem que el nostre cos pot fallar de 14.000 formes diferents, cada una associada a un diagnòstic, per cada un dels quals existeixen tractaments diferents: milers d’intervencions preventives, 4.000 procediments quirúrgics i clínics, així com 6.000 medicaments. Pensem en una indústria que tingui 14.000 línies de producte oferint respostes 24 hores al dia, 7 dies a la setmana i totes les setmanes de l’any. Cal gestionar aquest volum ingent d’informació per prendre les decisions amb coneixement de causa. L’equació de funcionament del sistema de salut, fins ara, passava per incrementar els professionals, les tecnologies i els medicaments. La població envellida i nafrada amb malalties cròniques requereix d’uns serveis i demanda uns recursos que no disposem. Hem, per tant, d’utilitzar els recursos existents de la manera més eficient possible i dins un sistema adaptat a les necessitats epidemiològiques d’una població cada vegada més envellida.

Via: La necessària transformació del sistema sociosanitari | Jordi Franch Parella Weblog

Envellint | Jordi Franch Parella Weblog

Espanya (i Catalunya) envelleixen. Cada vegada som més grans. La molt noble, molt lleial i benèfica ciutat de Manresa no escapa a aquesta tendència general. Ben al contrari, els nostres índexs de sobreenvelliment superen la mitjana catalana. L’esperança de vida se situa al voltant dels 82 anys de mitjana (80,1 per als homes i 85,6 per a les dones) i es preveu que continuï augmentant. El percentatge de població de més de 65 anys és ara del 18,4%, però augmentarà fins al 38,7% l’any 2060. Segons les dades projectades per l’INE, els ciutadans a la franja d’edat de 70 a 74 anys passaran dels 1,8 milions actuals als 2,3 milions el 2060; de 75 a 79 anys l’augment és de 747.000 habitants més; els de 90 a 94 anys passen de 333.000 a 1,93 milions; les persones de 95 a 99 de 75.000 a 1,13 milions; i, finalment, els espanyols amb més de 100 anys passaran dels 13.000 actuals als 372.800 (!).

Amb la tendència demogràfica actual, España perdrà 1 milió en els propers 15 anys i 5,6 milions en els propers 50 anys. A la franja de 0 a 4 anys la caiguda és d’1.136.502 habitants i en la de 5 a 9, d’1.209.173, dues dades que mostren com pot canviar la piràmide demogràfica en mig segle. D’altra banda, cal destacar que en el tram d’edat que va dels 25 als 49 anys el descens també és molt important. Es tracta de gent que neix a España però que de sobte s’esfuma, la qual cosa indica que són persones que fan les maletes i se’n van del país a buscar feina a l’estranger, una tendència que ja s’albira en l’actualitat. Resumint, i per franges d’edat, la població entre 0 i 24 anys disminuirà en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys, també disminueix en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys, encara edat de treballar, es perdran 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementaran en 7,5 milions. Si ara el nombre de defuncions ja supera el de naixements, el 2060, i per primera vegada a la història, els més grans triplicaran el nombre de nens de 0 a 15 anys.

1

Font: Institut Nacional d’Estadística (INE)

Avui a Espanya hi ha prop de 9,3 milions de pensions (mitjana de 900 euros mensuals) i les de jubilació, amb 5,6 milions, són les més nombroses (mitjana de 1.040 euros). Només l’impacte directe de l’envelliment sobre la sanitat i les pensions força a transformar l’Estat del benestar. Si, a més, hi afegim la reducció de l’ocupació i els efectes de la revolució tecnològica digital i cibernètica, obtenim una situació de fallida que ens obliga a repensar la cobertura bàsica de les necessitats humanes. Els senyals actuals d’esgotament del fons de reserva de la Seguretat Social i, per tant, d’insuficiència de cotitzacions socials dels que treballen per pagar les pensions dels jubilats, són només una admonició del que ens espera a partir del 2025. A partir d’aquesta data, les generacions més nombroses del baby-boom (nascudes entre el Pla d’Estabilització del 1959 i la crisi del petroli de 1973) començaran a jubilar-se. I no tenim un reemplaç poblacional. L’estructura demogràfica perd el perfil tradicional de piràmide egípcia, d’àmplia base que es va estrenyint amb el pas dels anys, i es converteix en una mena de xampinyó, de barret més ample que el peu.

A partir del 2025, quan els primers baby boomers es vagin jubilant, es dinamitarà l’actual sistema públic i de repartiment, que patirà retallades en les pensions d’un 50% fins a deixar-les a un nivell de subsistència, i s’haurà de disposar d’un nou sistema de protecció social. L’escassa inventiva de l’Estat i la nul·la capacitat d’anticipació als problemes ens indiquen que les “solucions” del govern a aquest problema serà una combinació d’aquestres tres: pujar les cotitzacions, retardar l’edat de jubilació i baixar les pensions. En definitiva, pagar més durant una vida laboral més llarga i cobrar menys en una jubilació més curta. En les properes dècades, ens esperen canvis profunds i estructurals que modificaran l’organització de les nostres societats tal com les coneixem avui. Ens espera una revolució que canviarà les etapes clàssiques de la vida. Aquest tsunami demogràfic s’endurà per davant no només les pensions públiques, sinó que també forçarà a un canvi radical en la sanitat, l’educació i l’Estat del benestar. La tradicional configuració dels infants que es formen, els adults que treballen i els ancians que gaudeixen d’un (merescut) oci ja no serà vàlida. La formació i el treball, potser amanits amb una mica d’oci, conformaran un binomi indestriable que ens acompanyarà tota la nostra vida, des del bressol fins a la sepultura

Via: Envellint | Jordi Franch Parella Weblog