Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.
Reformes que l’IEC no hauria de fer i reformes que caldria que fes
Arran de la reforma ortogràfica de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) que afecta les paraules que duen accent diacrític, m’he decidit escriure aquest text. S’ha de dir que la reforma encara no és definitiva. Per si ho arriba a ser, podríem dir que efectivament simplifica l’escriptura, però no pas la lectura, com sol passar, p. ex. a Setemenhi fiquen, de pedres, a les sabates. Oi que és fàcil d’escriure?, però difícil de llegir. Diguin el que diguin amb exemples com net (nom de parentiu; de moment, escrit nét ) i net (adjectiu), que diuen que no es poden confondre perquè no són de la mateixa categoria gramatical, sí que es poden confondre. Però el pitjor és que tornen a complicar amb excepcions, perquè tots els derivats i composts de les poques paraules que conservaran accent diacrític -si la reforma s’acaba aprovant-, no en duen: «Un dels canvis que es proposen és la reducció de la llista de mots amb accent diacrític, que passaran a ser només catorze: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos. A més, s’escriuran sense accent diacrític els compostos i derivats dels mots que encara en conservaran, com adeu-siau, marededeu, rodamon o a contrapel.» (http://www.iec.cat/activitats/noticiasencera.asp?id_noticies=1769) Ja hi tornem a ser: no ens haurem d’aprendre tantes paraules (o mots) que hagin de dur accent diacrític, però haurem d’aprendre que els corresponents derivats i composts no en duen.
Una altra de les normes amb excepció que complica tant l’escriptura com la lectura és la dièresi. M’explico, per què de paraules amb dièresi (p. ex., veïna), amb hiat i que no es pot accentuar, les dues vocals juntes de les quals es pronuncien separades en dues síl·labes, els derivats han de dur-ne, encara que els pronunciem amb diftong, és a dir, amb les dues vocals pronunciades a la mateixa síl·laba, amb el mateix cop de veu (p. ex., veïnal, veïnat, veïnatge)? La reforma només ha suprimit la dièresi en paraules cultes en -al : helicoidal, trapezoidal… (fins ara helicoïdal, trapezoïdal...). I ara, l’aspecte amb excepció en tota regla (valgui la contradicció): per què l’infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs en vocal + IR han d’anar sense dièresi? P. ex., conduir ; conduint ; conduiré, conduiràs, conduirà, conduirem, conduireu, conduiran; conduiria, conduiries, conduiria, conduiríem, conduiríeu, conduirien ; quan escrivim conduït, conduïda, conduïts, conduïdes; conduïm, conduïu; conduïa, conduïes, conduïa, conduïen; conduïres, conduïren; conduïssis, conduïssin -les formes del present de subjuntiu i d’imperatiu també en duen com les d’indicatiu (conduïm, conduïu) i no hi escric formes d’altres dialectes que en duen, com ara conduïx-.
I encara una altra: per què es manté l’excepció de l’apòstrof de l’article la davant de paraules (femenines) començades en i, u àtones, precedides o no de h ? P. ex., quan escrivim l’universitari o l’historiador hem d’escriure la universitat i la universitària, o la història i la historiadora, perquè pronunciem la universitat, etc., sense apostrofar, ja que per la seqüència la (h)i-, o la (h)u-, amb la i, u àtones, en formar diftong, no hem de recórrer a l’apòstrof. Però ai las, la majoria dels catalans, sense saber escriure gaire en català i amb una influència empobridora (molt més que enriquidora) enorme i galopant del castellà, ho interpreten com que l’article la no s’apostrofa davant de cap paraula (femenina) començada en (h)i, (h)u , i escriu, i encara pitjor, diu -la llengua, abans que escrita és parlada- aberracions com la última, la única, la Índia, i fins i tot la opacitat (amb o– pronunciada u, però que en no escriure’s u ja no forma part de l’excepció). No seria molt millor eliminar aquesta excepció, i així molts catalans tindrien clar que si grups com l’universitat i l’història s’apostrofen, també s’apostrofen l’última, l’única, l’Índia, l’opacitat… ? És més propi del català apostrofar que no pas no apostrofar.
El Pere es lleva, badalla, fa una estirada. Va al bany encara mig adormit. Hi fa un riu, es renta bé la cara. Ja ben despert, de sobte l’envaeix un pensament, un desig. Té unes ganes immenses, boges, de menjar-se un iogurt amb trossos de plàtan per esmorzar; és com si fos una dona embarassada i li hagués vingut un antull. És tan fort aquest desig, que no vol pas ni començar a esmorzar sense el iogurt amb trossos de plàtan, i per això decideix anar a comprar-ne corrents (sort que és dia feiner!).
Torna a la cambra per a vestir-se. Agafa una camisa i se la posa en un moment; només se’n corda la meitat dels botons. Agafa els primers pantalons que troba i se’ls posa sense cordar-se la bragueta. Agafa un jersei i se’l posa sense endegar-se’l: la màniga esquerra de la camisa li sobresurt de la del jersei i la dreta de la camisa, la té una mica arremangada. No es posa pas mitjons. Torna amb dues passes com si fossin salts cap al bany. Es calça sense cordar-se. Agafa una jaqueta d’una revolada.
Ja al carrer, va al supermercat més proper. Que bé que sigui un establiment gran, així deurà trobar-hi un iogurt amb trossos de plàtan. Se’n va de pet a la secció de làctics: llet, mantega, formatge… finalment, els iogurts. Iogurts amb gust de maduixa, de llimona… de plàtan; però no, això és química pura i ell en vol un amb trossos de plàtan! Iogurts amb trossos de maduixa, de préssec, de pinya, de cirera… però no n’hi ha pas cap amb trossos de plàtan! Ho demana a la primera dependenta que veu, que li respon que no n’han tinguts mai. El Pere comença a angoixar-se i la panxa li fa rau-rau. Rumia què pot fer. Decideix anar a un altre supermercat…
-Però, a veure, Pere, no hem quedat que aquest conte es titulava “El supermercat”? Per què coi has d’anar a un altre supermercat!?
Però el Pere no contesta pas. És un simple personatge d’un conte que vol fer riure. Travessa el carrer sense vigilar si ve cap cotxe, i a punt de ser atropellat, arriba a l’altra vorera. Corre com mai no ho havia fet per a arribar al segon supermercat més proper, que és a dues cantonades més enllà. Aquest és més car, en ser una mica delicatessen, per tant, pot molt ben ser que n’hi trobi. Hi entra. Vola cap a la secció de làctics… iogurts amb gust de… amb melmelada de maduixa, de préssec, de cirera… de plàtan. Emperò, en vol un amb trossos de plàtan, no pas amb melmelada de plàtan! Iogurts amb trossos de maduixa, de préssec… cap amb trossos de plàtan! Malgrat tot, segueix mirant i a les varietats encara més sofisticades, en veu amb banana split… tot i així, pensa que per què carai han d’espatllar els trossos de plàtan amb trossos de xocolata, que no li agraden gens. S’esfuma del supermercat.
Apareix al tercer supermercat en un tres i no res, tot i que aquest supermercat és a mig quilòmetre del segon. Ja davant dels làctics, iogurts amb trossos de maduixa, de poma, de pinya… i de plàtan! No pot contenir l’emoció; li vessa una llàgrima d’alegria. N’agafa un conjunt de quatre, en llegeix els ingredients, els valors nutricionals… i on són elaborats: merda! Fets a la Xina! Segur que són de qualitat ínfima… Decebut, desanimat i desolat, surt del supermercat.
Altra volta al carrer, veu a cinc cantonades més enllà un altre supermercat. La panxa li rugeix, tot i que després d’haver recorregut un terç de ciutat, ja no ve d’aquí. Se n’hi va. Hi arriba. Hi entra i s’adreça a la secció de làctics. Hi veu iogurts naturals, quefirs, iogurts amb gust de maduixa, de pinya… amb trossos de maduixa, de préssec, de cirera, d’albercoc, de poma, de pinya, de fruites del bosc, de pruna… de plàtan… N’agafa l’únic conjunt de quatre que hi ha, en mira la procedència: fets al país. Sí, fets al país! Torna a emocionar-se. Corre cap a la caixa per a pagar, i a punt d’arribar-hi, s’entrebanca amb els cordills del calçat (no se’ls havia cordats), cau i se li rebenten tres dels quatre iogurts. Tot i així, encara li’n queda un de sencer. S’alça, el paga i surt al carrer.
Un cop a casa, es treu la jaqueta i la deixa caure a terra. Quina salivera que li ve, només de pensar en el iogurt amb trossos de plàtan que està a punt de menjar-se. Entra a la cuina. S’asseu. Va per destapar el iogurt i… s’adona que és caducat. MEERDAAA!!!! Maleeix els ossos del personal de l’últim supermercat. Té una gana ferotge.
S’aixeca, obre la nevera i agafa el primer iogurt que troba: un vulgar iogurt amb trossos de préssec i maracujà. El destapa, hi clava una cullereta i se’n menja la primera cullerada… Que n’és de bo!
Raccoon coats, a full-length fur coat made of raccoon hide, were a fad in the United States during the 1920s. Such coats were particularly popular with male college students in the middle and later years of the decade.
From every college campus comes the cheer: oy-yoy! The season for the raccoon coat is here, my boy! Rough guys, tough guys, men of dignity, Join the raccoon coat fraternity, soon, To do the raccoon!
A few months after Olsen’s recording hit the air, the November 16, 1929 issue of The Saturday Evening Post featured an Alan Foster illustration of several college men wearing raccoon coats. The raccoon coat (many times accompanied with a straw boater, wingtip spectator oxfords, and either a saxophone or a ukulele) has been referenced numerous times in movies and television, both as a symbol of the Jazz Age and as a cliché motif of collegiate enthusiasm.
George Olsen & His Music – Doin’ The Raccoon, 1928
College men, knowledge men,
Do a dance called raccoon;
It’s the craze, nowadays,
And it will get you soon.
Buy a coat and try it,
I’ll bet you’ll be a riot,
It’s a wow, learn to do it right now!
High brow, low brow, intermediate,
Make believe they’re all collegiate, soon,
To do the raccoon!
Raccoon coats don’t care who’s wearing ’em,
Hallroom boys will all be sharing ’em soon,
To do the raccoon!
Every day its popularity grows,
It’s the most important item in clothes.
Ten bucks down, and though it scratches you,
Wear it ’til the sheriff catches you, soon,
To do the raccoon!
Oh, they wear ’em down at Princeton,
And they share ’em up at Yale,
They eat in them at Harvard,
But they sleep in them in jail!
They store ’em at Ohio,
They’re hawked at Notre Dame,
They carry ’em at California,
But they wear out just the same!
At Penn, they’re made of rabbit,
At Vassar, sex appeal,
At Nebraska, made of airedale,
In Chicago lined with steel!
From every college campus comes the cheer: oy-yoy!
The season for the raccoon coat is here, my boy!
Rough guys, tough guys, men of dignity,
Join the raccoon coat fraternity, soon,
To do the raccoon.
Rich men, poor men, all have pride in them,
No one knows who walks inside of them, soon,
To do the raccoon.
Every day you’ll have your downs and your ups, high-ho,
Every day those raccoon coats will have pups, I know!
Get a girl and start to hurry her
Right downtown to some big furrier, soon,
You’ll do the raccoon!
Algú es deu pensar que per economia aquesta expressió, el mateix geni de la llengua l’ha escurçada. Doncs s’equivoca de mig a mig! En castellà no hi ha una expressió específica equivalent, i han de dir aquesta idea amb Poco a poco, que contamina -amb la inestimable col·laboració de tants catalans poc resistents- A poc a poc i la converteix en Poc a poc, i de retruc, contamina De mica en mica i la converteix en Mica en mica. Així doncs, Mica en mica el poble ha anat creixent i s’ha convertit en una ciutat petita. està malament i s’ha de dir De mica en mica el poble ha anat creixent i s’ha convertit en una ciutat petita. Coi, com a l’expressió De mica en mica s’omple la pica !
Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferènMozart – Symphony No. 25 in G minor, K. 183 [complete] cia de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.
Mozart – Symphony No. 25 in G minor, K. 183 [complete]