Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic, cantautor, escriptor i polític català. Va ser l’últim component del grup dels Setze Jutges i se’l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó. Ha estat un referent, no solament musical sinó també intel·lectual, de tres generacions.
Perseguit pel franquisme, als anys setanta va haver d’exiliar-se un temps a París.[1] Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem. El 6 de juliol de 1985, Llach va congregar 103.000 persones al Camp Nou durant la celebració d’un concert, el més gran fet mai a Europa fins aleshores.
Que tinguem sort, Lluís Llach
Si em dius adéu
Vull que el dia sigui net i clar
Que cap ocell
Trenqui l’harmonia del seu cant
Que tinguis sort
I que trobis el que t’ha mancat en mi
Si em dius et vull
Que el sol faci el dia molt més llarg
I així robar
Temps al temps d’un rellotge aturat
Que tinguem sort
Que trobem tot el que ens va mancar
Ahir
I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar
Si vens amb mi
No demanis un camí planer
Ni estels d’argent
Ni un demà ple de promeses sols
Un poc de sort
I que la vida ens doni un camí
Ben llarg
I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar
