Monthly Archives: Març de 2018

Desigualtat i pobresa | Jordi Franch Parella Weblog

ocho-claves-para-doblar-tu-salario-en-menos-de-un-ano.jpg (992×558)

Hi ha dues maneres de combatre la desigualtat econòmica. La primera és imposar impostos als rics per subsidiar els pobres. La segona és incrementar els ingressos dels més desafavorits mitjançant la reducció de l’atur, l’increment de l’ocupació i la creació de riquesa. La primera pressuposa la preeminència de la hisenda de l’Estat en la seva funció més redistributiva. La segona posa de relleu la importància de la creativitat empresarial com a mecanisme generador d’ingressos per permetre sortir de la pobresa. La primera és un joc de suma zero. El que uns hi guanyen amb la mà visible de l’Estat equival exactament a la pèrdua dels altres. La segona, en canvi, és un joc de suma positiva. La innovació i creativitat de les empreses permet crear béns abans inexistents, que es traduirà en nous llocs de treball i més ingressos per la societat. La primera equival a encadenar la societat, privar-la de la seva pròpia subsistència i autoestima per després oferir-li la sopa boba. La segona, en canvi, reforça la dignitat personal al defensar la retirada de les nombroses trabes administratives i restriccions legals que impedeixen el lliure exercici de la iniciativa privada. Per què s’hauria de prioritzar la segona via, i no pas la primera? A dia d’avui, la major part de la pobresa que persisteix en el nostre país no es deu a la incapacitat subjectiva de molts ciutadans per integrar-se productivament en la societat, sinó a les asfixiants regulacions i als confiscatoris impostos de l’Estat que impedeixen que moltes persones prosperin en el mercat. Per exemple, ¿per què la taxa d’atur o la taxa de temporalitat espanyoles, dos factors determinants dels baixos ingressos de les famílies, dupliquen o fins i tot tripliquen la de molts altres països del nostre entorn? ¿Es deu a què els espanyols són pitjors que els portuguesos, italians o grecs a l’hora de treballar? No. Ho fan perquè la normativa laboral genera desocupació, atur massiu i temporalitat. La normativa laboral és profundament antisocial. I de la mateixa manera que parlem de les traves laborals, també podríem referir-nos a totes aquelles barreres regulatòries d’entrada en multitud de sectors com l’energia, la banca, les farmàcies, el transport, etc., que tenen com a principal objectiu la creació de monopolis privilegiats i l’exclusió de tota competència als lobbies empresarials que orbiten a l’entorn del poder polític.

Els estatistes, que quan parlen de desigualtats econòmiques sempre prioritzen l’acció redistributiva de l’Estat mitjançant impostos i subsidis públics, argumenten que en els països occidentals ha augmentat la diferència de rendes per culpa del neoliberalisme. Que la reducció de la despesa pública té efectes regressius al perjudicar els més desfavorits i que caldria, per tant, tornar a incrementar la grandària de l’administració pública i la despesa associada. Aquest raonament és fals. En els darrers anys, la dimensió de l’Estat no ha disminuït, sinó que ha augmentat. El pes de la despesa pública sobre el PIB ha passat, des de l’any 1980 fins ara, del 46,1% al 56,1% a França; del 34,9% al 36,3% als EUA; del 24% al 50% a Grècia; s’ha mantingut en el 39,3% a Gran Bretanya; i pel que fa a Espanya ha incrementat del 31,1% al 41,6%. Per tant, la dinàmica expansiva de creixement continu de l’Estat és més forta que els moviments neoliberals de la dècada dels 80, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan, o els avanços de la globalització. I la desigualtat ha incrementat malgrat l’increment de la despesa pública social (del 20,2% del PIB l’any 1980 al 31,5% actual a França; del 13% al 19,3% als EUA; del 9,9% al 27% a Grècia; del 15% al 21,5% a la Gran Bretanya; i del 15% al 25% a Espanya). En segon lloc, la relació causa-efecte entre l’increment de la despesa pública i la disminució de les desigualtats tampoc és correcta. Els polítics alimenten i beneficien els interessos dels poderosos i de les grans corporacions (monopolis legals, empreses que viuen del BOE, rescats bancaris i interessos del deute públic a favor de la banca, indústria militar…). Pensem en els milers de milions d’euros injectats a Bankia i CatalunyaCaixa. El Tribunal de Comptes xifra en 60.718 milions d’euros el cost acumulat dels recursos públics utilitzats en el procés de reestructuració bancària entre 2009 i 2015. Pensem també en qui ho acaba pagant i qui en resulta beneficiat, en perjudici flagrant de la més elemental justícia distributiva.

La humanitat celebra aquests dies la vinguda al món, en la més estricta senzillesa, d’un infant a Betlem de Judà. Creixerà i es farà fort no gràcies a un Estat encapçalat per Herodes el Gran, que el volia matar, sinó (en l’àmbit terrenal) gràcies al treball productiu a la fusteria del patriarca Josep, del llinatge del rei David. La història dels dirigents polítics en contra de la igualtat, no només econòmica (tots els ciutadans no són iguals davant la llei), és llarga i mereix un article diferenciat. La redistribució estatal de la renda no pot beneficiar els pobres amb la concessió de subsidis públics si aquests prèviament han hagut de suportar una càrrega fiscal superior amb el pagament de més impostos. El problema de la desigualtat es combat veritablement amb la generació de riquesa, l’emprenedoria, la creativitat empresarial, la contenció de la voracitat fiscal i la supressió de cotilles normatives. Es tracta de reduir la pobresa i no pas d’enquistar-la en el teixit social amb les tupides xarxes de l’Estat clientelar que deixa precarietats a dojo en la falsa sortida de la crisi econòmica i financera.

Via: Desigualtat i pobresa | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

Sister Golden Hair – Música

Sister Golden Hair” is a song written by Gerry Beckley and recorded by the band America for their fifth album Hearts (1975). It was their second single to reach number one on the U.S. Billboard Hot 100, remaining in the top position for just one week.

Sister Golden HairAmerica (Lyrics) HQ

Well I tried to make it sunday, but I got so damn depressed
That I set my sights on monday and I got myself undressed
I ain’t ready for the altar but I do agree there’s times
When a woman sure can be a friend of mine

Well, I keep on thinkin’ ’bout you, sister golden hair surprise
And I just can’t live without you, can’t you see it in my eyes?
I been one poor correspondent, and I been too, too hard to find
But it doesn’t mean you ain’t been on my mind

Will you meet me in the middle, will you meet me in the air?
Will you love me just a little, just enough to show you care?
Well I tried to fake it, I don’t mind sayin’, I just can’t make it

Well, I keep on thinkin’ ’bout you, sister golden hair surprise
And I just can’t live without you, can’t you see it in my eyes?
Now I been one poor correspondent, and I been too, too hard to find
But it doesn’t mean you ain’t been on my mind

Will you meet me in the middle, will you meet me in the air?
Will you love me just a little, just enough to show you care?
Well I tried to fake it, I don’t mind sayin’, I just can’t make it

Doo wop doo wop
Doo wop doo wop
Doo wop doo wop
Doo wop doo wop


Guia de l’Arxiu Gavín. Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya al Monestir de les Avellanes | Monestir de les Avellanes

Ja teniu a la vostra disposició la Guia de l’Arxiu Gavín, que us ha de servir per conèixer les dades bàsiques de l’arxiu, els seus fons documentals, els serveis, els mitjans de consulta i informació, la història institucional i arxivística, entre altres.

Fitxa tècnica

  • Nom de l’arxiu i l’acrònim: AG
  • Institució: Institut dels Germans Maristes / Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura
  • Adreça: Monestir de les Avellanes. Ctra. C-12, Km. 181, 25612, Os de Balaguer (La Noguera)
  • Telèfon: 973 43 80 06
  • Fax: 973 43 80 37
  • Adreça electrònica: arxiugavin@maristes.cat
  • Web: https://arxiugavin.wordpress.com
  • Horari: 9,00h-14,00 h – 16:00 a 18:00 h
  • Serveis: L’Arxiu Gavín ofereix els següents serveis a l’usuari:
    • Sala de consulta documental.
    • Servei d’informació i referència.
    • Servei de digitalització i reprografia.
    • Servei de visites guiades.
    • Biblioteca i hemeroteca auxiliar.
    • Sala per a exposicions.
  • L’Arxiu Gavín està situat dins del conjunt d’edificis i serveis del Monestir de les Avellanes, és per això que els serveis de l’arxiu es veuen complementats amb els oferts dins del mateix monestir.
  • Nom del responsable: Josep Sansalvador i Robert Porta

Història institucional

L’Arxiu Gavín és considerat un arxiu de caràcter particular, ja que el seu fons documental s’ha creat, recopilat, gestionat i preservat per la iniciativa d’una sola persona, el Sr. Josep Maria Gavín i Barceló. La seu de l’arxiu ha estat fins al 2008 a Valldoreix (Sant Cugat del Vallès). A partir del 2008 l’arxiu fou traslladat al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (Os de Balaguer).

L’Arxiu Gavín està format per un conjunt de fons documentals i col·leccions produïts per diverses persones o entitats. El creador de l’arxiu fou Josep Maria Gavín i Barceló, a partir de les seves col·leccions personals. A aquests fons s’hi sumaren altres col·leccions recollides i ordenades per Gavín, així com donacions i aportacions fetes per altres persones o entitats.

La temàtica d’aquests fons o col·leccions documentals és diversa però en conjunt té un fil conductor, i és que la major part dels documents contenen informació relacionada amb la cultura popular i religiosa principalment de Catalunya. Motiu pel qual se’l defineix com a Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya.

L’Arxiu Gavín fou creat i gestionat pel mateix Josep Maria Gavín almenys fins a l’any 1985. La Generalitat de Catalunya adquirí entre 1985 i 1987 bona part del fons documental de l’arxiu, però deixà a Josep Maria Gavín com a dipositari i gestor. Entre 1987 i el 2008 l’arxiu va augmentar considerablement el seu fons. A finals dels anys noranta, Gavín inicià la recerca d’un espai on allotjar de forma permanent i definitiva el seu arxiu. Després de l’intent fracassat de portar l’arxiu a Tàrrega i a altres poblacions, l’any 2007 s’acordà el trasllat de l’arxiu al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Des de llavors l’arxiu és gestionat pels Germans Maristes amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L’arxiu s’integra dins dels Sistema d’Arxius de Catalunya.

Història arxivística

L’Arxiu Gavín s’inicia amb l’afició de Josep Maria Gavín a col·leccionar estampes de Sant Josep, amb el temps aquesta col·lecció personal arribarà a superar les 50.000 estampes. Per tal d’ordenar-les Gavín emprà tècniques i metodologies arxivístiques, creant inventaris, sistemes de classificació i descripció propis, amb l’objectiu de preservar-les i fer-les fàcilment accessibles. Aquesta experiència l’aplicarà posteriorment a la resta de fons documentals i col·leccions, que ell mateix crearà o recollirà.

El fons documental més emblemàtic de l’Arxiu Gavín és el que agrupa les fotografies de les esglésies de Catalunya, Catalunya del Nord, Andorra i Franja de Ponent.

Entre 1947 i 1997 Josep Maria Gavín va recórrer totes poblacions d’aquests territoris fotografiant tots els espais de culte cristià, estiguessin en actiu o no. En total 26.444 esglésies fotografiades. Paral·lelament a aquesta tasca, Gavín va començar a confeccionar altres col·leccions: el recull de premsa de pobles catalans, les postals, les Nadales, etc. Recollir i organitzar tot aquest fons documental li suposava un gran treball, que es podia fer gràcies a diversos voluntaris que col·laboraven a l’arxiu. Finalment, l’excedència laboral a partir de 1985, va permetre a Gavín la dedicació exclusiva a l’arxiu. A partir d’aquest moment s’amplia el nombre de col·leccions, així com el nombre de donacions, i de voluntaris.

Des de la seva arribada al Monestir de les Avellanes l’arxiu continua rebent donacions de particulars, però sobretot es treballa en l’adequació de la documentació per tal de fer-la accessible als usuaris i preservar-la.

Contingut i forma d’ingrés del fons documental

La tipologia dels documents que preserva l’Arxiu Gavín són principalment imatges en suport de paper fotogràfic, postal, estampa o recordatori, felicitacions, etc. i en negatius en placa, clixés o diapositiva. També preserva imatges en suport digital.

Pel que fa al document imprès en suport paper: premsa, manuscrits, goigs, cartells, fulletons, mapes, publicacions periòdiques i monografies entre altres.

L’ingrés habitual de documents a l’arxiu ha estat per tres vies. La primera, la dels fons generats per Josep Maria Gavín; la segona, la donació de documents en petites quantitats i que s’han integrat al fons de l’arxiu; i la tercera, la donació de fons generats per altres persones i que s’han integrat a l’arxiu mantenint la seva unitat i forma d’organització.

Volum i Suport

  • Suport paper
  • Llibres: 3.500
  • Publicacions periòdiques: 400 capçaleres
  • Unitats d’instal·lació de documents: 4.000 capses
  • Plànols: 400
  • Fotografies: 500.00
  • Postals: 300.000
  • Vídeos: 104
  • Altres suports: 50

Organització

Degut a la forma de creació i característiques de la documentació que custòdia, l’Arxiu Gavín s’organitza en col·leccions i fons documentals, en concret 48 col·leccions documentals diferents que ocupen uns 1.500 metres lineals. Les principals són:

  • Fons de premsa de pobles i comarques de Catalunya
  • Fons fotogràfic d’esglésies de Catalunya de Josep Maria Gavín
  • Fons de premsa de personatges cèlebres de Catalunya
  • Fons fotogràfic i col·leccions de Josep Centelles
  • Fons fotogràfic de Josep Sansalvador
  • Fons documental de Jordi Domènech
  • Fons fotogràfic i documental Jordi Vigué
  • Fons fotogràfic Antoni Pladevila
  • Col·lecció de Goigs
  • Col·lecció de felicitacions de Nadal
  • Col·lecció d’imatge gràfica i fotografia de Sant Josep
  • Col·lecció d’imatge gràfica i fotografia de Sant Jordi
  • Col·lecció d’imatge gràfica i fotografia de Sants
  • Col·lecció d’imatge gràfica i fotografia diverses
  • Col·lecció d’imatge gràfica i fotografia de la Sagrada família
  • Col·lecció d’imatge gràfica i fotografia del Sant Sopar
  • Col·lecció d’imatge gràfica i fotografia del Sant Crist
  • Col·lecció d’imatge gràfica i fotografia d’advocacions de la Mare de Déu
  • Col·lecció de cartells
  • Col·lecció de calendaris de butxaca
  • Col·lecció de recordatoris commemoratius
  • Col·lecció de recordatoris de comunió
  • Col·lecció de recordatoris de defunció
  • Col·lecció de vitoles
  • Col·lecció de documents de pesca Enric Padrós
  • Col·lecció de documents sobre els àngels Fina Armengol
  • Col·lecció de banderins
  • Altres col·leccions (Loteries, monedes, medalles religioses, pins, clauers, etc.)
  • A més l’arxiu compta amb una Biblioteca i Hemeroteca de monografies i revistes locals.

Instruments de descripció i consulta

Catàleg Archivum (vegeu)
Properaments Arxius en Línia (Xarxa Arxius Catalunya)

La seu de l’arxiu

La seu de l’Arxiu Gavín al Monestir de les Avellanes fou inaugurada el 4 d’octubre de 2008. L’arxiu s’ubica en l’edifici de l’antiga fusteria del monestir. Va ser rehabilitat l’any 2006 i preparat per a allotjar-hi el servei d’un arxiu. L’edifici està dividit en tres espais diferenciats: la sala de treball i consulta, el dipòsit i la zona per exposicions.

Serveis

L’Arxiu Gavín ofereix els següents serveis a l’usuari:

  • Sala de consulta documental.
  • Servei d’informació i referència.
  • Servei de digitalització i reprografia.
  • Servei de visites guiades
  • Biblioteca i hemeroteca auxiliar.
  • Sala per a exposicions.

L’Arxiu Gavín està situat dins del conjunt d’edificis i serveis del Monestir de les Avellanes, és per això que els serveis de l’arxiu es veuen complementats amb els oferts dins del mateix monestir.

Via: Guia de l’Arxiu Gavín. Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya al Monestir de les Avellanes | Monestir de les Avellanes

El proper crac | Jordi Franch Parella Weblog

IMG_2615.png (903×697)

Segons les previsions de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE), les compres acumulades de deute públic per part del banc emissor superaran els 2,5 bilions d’euros aquest 2018. El BCE s’ha convertit en el hedge fund més important del món en renda fixa, amb uns actius directament gestionats per valor de 2,28 bilions d’euros. El 82,6% és deute sobirà o bons governamentals (deute públic dels Estats), el 10,5% són “covered bonds” (bons amb garantia del deute públic) i la resta són cèdules hipotecàries i bons corporatius. El tipus d’interès continuarà a nivells aberrantment baixos, propers al 0%, mentre la inflació no repunti. Economistes austríacs com Ludwig von Mises o Friedrich Hayek ens expliquen com aquesta política monetària tan expansiva és la causant dels cicles econòmics recurrents i, també, de la creixent inestabilitat política a Europa. Tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l’accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l’immobiliari, que, tard o d’hora, es convertirà en una recessió econòmica. Un tipus d’interès molt baix desincentiva l’estalvi, però alhora permet iniciar projectes d’inversió amb taxes de rendiment ínfimes finançats amb crèdit bancari.

Fixem-nos que la inflació, entesa com l’increment generalitzat dels preus dels béns de consum, és baixa en el nostre entorn, però que, en canvi, el preu de les accions i altres actius financers no para de créixer. Els índexs borsaris mundials estan en máxims històrics, com el Dax alemany i el Footsie britànic. Als EUA, els tres principals indicadors (Dow Jones, S&P 500 i Nasdaq) revaliden màxims contínuament. Quan el banc central decideixi incrementar el tipus d’interès, el boom es pot convertir en un crac borsari i algunes empreses glamuroses amb projectes d’inversió a mig fer, enganyats per la política monetària ultralaxa, tindran un abrupte final. L’expansió monetària també ajuda a entendre la paràlisi de la productivitat. Els projectes poc rendibles s’inicien en els booms econòmics gràcies al diner barat. Una legió d’empreses zombis es mantenen artificialment vives gràcies al finançament privilegiat de bancs comercials, que opten per continuar refinançant el seu passiu abans de donar per perduts els crèdits i empitjorar els balanços bancaris.

Aquesta política monetària tan ultraexpansiva també té part de responsabilitat en una redistribució de la renda desigual i injusta. Els primers en rebre el nou diner creat, especialment les entitats financeres i els endeutats governs de l’eurozona, en surten beneficiats. Tanmateix, no són poques les empreses que prosperen gràcies al BOE o a privilegis concedits pel regulador. Per contra, la gran majoria de la població en surt perjudicada. Mentre que jubilats i treballadors perden poder adquisitiu amb pensions i salaris estancats, les persones amb rendes més elevades provinents de guanys del capital, propietàries d’accions i altres actius financers, veuen augmentar la seva fortuna. Friedrich Hayek, a la seva obra “Dret, legislació i llibertat”, explica com la concessió de privilegis a una minoria posa en perill l’harmonia social. La frustració s’apodera de grups cada vegada més nombrosos, que donaran suport a partits polítics extremistes i propiciaran el seu ascens. A Alemanya, la reedició de la gran coalició entre Angela Merkel i Martin Schulz, els dos partits tradicionalment majoritaris, ha costat moltíssim per l’ascens de la ultradretana Alternativ für Deutschland. Del creixent descontentament popular i inestabilitat política es culpa a la globalització i l’onada de refugiats. Però l’ascens de la ultradreta també és un fet a Àustria, Txèquia o, fins i tot, la França de Marine Le Pen. I a la república txeca el nombre de refugiats és baix i el creixement econòmic raonablement alt. A bona part d’Europa, de fet, prosperen els partits més radicals i extremistes, independentment del nombre de refugiats acollits. I una part de responsabilitat rau en els bancs centrals i lexcessiva creació de moneda i crèdit.

L’estroncament de la productivitat i el fre dels augments salarials motiva que el vot vagi a líders polítics populistes, que prometen revertir les pèrdues amb programes socials generosos i polítiques públiques marcadament estatistes. I això significa que el cercle viciós es retroalimenta, perquè l’expansió dels governs, amb més normatives i més dèficits, contribueix a l’augament imparable del deute públic. I quan aquests títols de deute siguin adquirits pel sector financer s’utilitzaran per crear més diner i més crèdit. En definitiva, que en nom de l’estabilització de l’economia es contribueix a la formació de crisis financeres periòdiques i que amb l’esquer de la redistribució de rendes s’incrementen encara més les desigualtats existents. Vivim en el món de la postveritat, on les aparences són més importants que el contingut i on l’engany i la manipulació tenen una presència constant i ubiqua a les nostres vides. El procés de polarització política recorda inevitablement el dels anys trenta del segle passat, fet que hauria d’alarmar la població i fer despertar als líders polítics.

Via: El proper crac | Jordi Franch Parella Weblog

Karma Chameleon – Música

Karma Chameleon” is a song by English band Culture Club, featured on the group’s 1983 album Colour by Numbers. The single spent three weeks at number one on the US Billboard Hot 100 in early 1984, becoming the group’s biggest hit and only US number-one single among their many top 10 hits. “Karma Chameleon” was also a huge global hit, hitting number one in 16 countries worldwide, and the top 10 in several more. The sleeve features work from the photographer David Levine.
In the group’s home country of the United Kingdom, it became the second Culture Club single to reach the top of the UK Singles Chart (after “Do You Really Want to Hurt Me“), where it stayed for six weeks in September and October 1983, and became the UK’s biggest-selling single of the year 1983. To date, it is the 31st best-selling single of all time in the UK, selling 1.49 million copies. It has sold over 5 million global copies, making it one of the best-selling singles of all time worldwide. In 2015, the song was voted by the British public as the nation’s ninth favourite 1980s number one in a poll for ITV.

Culture ClubKarma Chameleon

Dessert loving in your eyes all the way
If I listen to your lies, would you say
I’m a man without conviction
I’m a man who doesn’t know
How to sale a contradiction?
You come and go, you come and go
Karma, karma, karma, karma, karma chameleon
You come and go, you come and go
Loving would be easy if your colors were like my dreams
Red, gold, and green, red, gold, and green
Didn’t you hear your wicked words every day
And you used to be so sweet I heard you say
That my love was an addiction
When we cling, our love is strong
When you go, you’re gone forever
You string along, you string along
Karma, karma, karma, karma, karma chameleon
You come and go, you come and go
Loving would be easy if your colors were like my dreams
Red, gold, and green, red, gold, and green
Every day is like survival
You’re my lover, not my rival
Every day is like survival
You’re my lover, not my rival
I’m a man without conviction
I’m a man who doesn’t know
How to sale a contradiction?
You come and go, you come and go
Karma, karma, karma, karma, karma chameleon
You come and go, you come and go
Loving would be easy if your colors were like my dreams
Red, gold, and green, red, gold, and green
Karma, karma, karma, karma, karma chameleon
You come and go, you come and go
Loving would be easy if your colors were like my dreams
Red, gold, and green, red, gold, and green
Karma, karma, karma, karma, karma chameleon
You come and go, you come and go
Loving would be easy if your colors were like my dreams
Red, gold, and green, red, gold, and green
Karma, karma, karma, karma, karma chameleon
You come and go, you come and go
Loving would be easy if your colors were like my dreams
Red, gold, and green, red, gold, and green

El croat, la criptomoneda catalana | Jordi Franch Parella Weblog

Pedro_III_croat_612529

El croat va ser una moneda de plata del comtat de Barcelona i regne d’Aragó creada el 1285 pel rei Pere II el Gran, i que romandrà vigent pràcticament fins al segle XVIII. Els croats s’emetien des de les seques de Barcelona i Perpinyà, a l’anvers figurava l’efígie del comte de Barcelona, i al revers la creu a la qual devia el nom. El contingut metàl·lic, especialment a la primera etapa de finals del segle XIII i primera meitat del XIV, era molt estable. Concretament, cada croat equivalia a 3,3 grams de plata. La fortalesa de la moneda va ser el fonament sobre el qual es construí l’expansió de la Corona catalanoaragonesa pel Mediterrani i que, per a Manresa, significà la seva època daurada amb monuments tan emblemàtics com la Seu de Manresa o la construcció de la Sèquia amb el miracle de la misteriosa Llum, que tot just acabem de rememorar aquesta setmana. La Fundació Althaia de Manresa rebrà el mes vinent 15.000 croats. Es destinaran a l’hospital de dia d’oncologia i hematologia del centre sanitari. Però no seran 15.000 monedes de plata, sinó la versió catalana del bitcoin. Els creadors de la criptomoneda atorgaran aquesta subvenció perquè volen contribuir en projectes solidaris, tot i que també un altre objectiu és incentivar l’ús de la moneda virtual. De moment, el croat del segle XXI no cotitza i per aquest motiu no té un equivalent en euros. Si els usuaris estiguessin, per exemple, disposats a intercanviar cinc croats per euro, el donatiu a Althaia equivaldria a 3.000 euros. Les monedes virtuals, en general, i el croat en particular, suposen un repte a les monedes fiduciàries actuals com l’euro i el dòlar, fabricades pels bancs centrals i convertides en curs legal per imposició de les autoritats governamentals. El croat apel·la a transaccions de persona a persona, al marge dels estats i els bancs, segurament amb un deix d’esperit catalanista. La manera d’aconseguir croats és comprar-los amb una altra moneda, com l’euro, o minar-los mitjançant la resolució d’un problema matemàtic en què competeixen milers d’ordinadors en xarxa.

Les monedes fiduciàries, com l’euro i el dòlar, són monopolis públics molt gelosament custodiats pels estats. Quan un govern, malgrat establir impostos elevats, no en té prou per finançar la seva despesa, s’endeuta. Els títols de deute públic són subscrits, entre altres, pels bancs nacionals. I aquests obtenen finançament del banc central amb la garantia, precisament, del deute públic. Amb el diner creat del no-res, els governs, primers beneficiats de l’expansió monetària, poden continuar creixent. Es tracta, per tant, d’un cercle viciós. Quan el nou diner comença a circular per la societat, genera desigualtats socials injustes. Els primers a qui arribi hi surten guanyant a l’esquena de la resta de la població. Alguns preus incrementaran ràpidament, i altres tardaran més i ho faran en menor intensitat. Alguns s’enriquiran i molts s’empobriran. Si l’endeutament no és suficient per finançar l’Estat, el tercer mecanisme és la inflació. Senzillament, es tracta de fer funcionar la impremta del Banc Central. Davant d’aquest control últim, amb poders de creació monetària pràcticament il·limitats (abans de caure en una hiperinflació), les criptomonedes ofereixen una alternativa interessant. El seu disseny original en limita la quantitat, i l’escassetat de monedes garanteix el poder adquisitiu, impedint la inflació descontrolada. Lluny d’estar amagats en xifrats obscurs, les transaccions amb monedes virtuals són públiques. Això li dóna al sistema una fortalesa, perquè cap persona o grup reduït controla les criptomonedes. La mineria del bitcoin, per exemple, estableix un màxim de monedes (21 milions). En principi, es podrien haver generat d’entrada els 21 milions d’unitats monetàries amb el programari. Tanmateix, això hauria matat el projecte en el moment zero. Amb la generació successiva de moneda, hi ha un incentiu perquè es deixin els ordinadors treballant en la resolució dels algoritmes matemàtics que els encunyen.

L’actual sistema monetari i financer, basat en una moneda fiduciària, no vinculada a l’or i sense valor real, controlada pel Banc Central, és el causant de moltes ineficiències econòmiques, injustícies socials i crisis financeres periòdiques. La competència és bona i necessària en tots els àmbits, però els governs impedeixen la competència monetària. Sovint, han confiscat als ciutadans l’or, que durant segles i mil·lennis ha actuat com a veritable moneda internacional. El president nord-americà Franklin Delano Roosevelt, a l’ordre executiva 6102 signada l’abril de 1933, prohibia la tinença privada d’or. Sota penes de multa i presó de fins a 10 anys, va requisar tot l’or dels ciutadans. El govern federal es va apropiar del metall preciós, que encara avui conserva. El retorn a una moneda vinculada a l’or obté sempre la negativa de tots els governs, exactament igual com passa amb les monedes virtuals. Les autoritats no volen cedir el control del monopoli de la moneda i el crèdit. Els Bancs Centrals detesten l’amenaça de les criptomonedes, igual que els governs ansien controlar la xarxa global d’Internet. Mentre que el retorn al patró or sembla políticament inviable ara per ara, les criptomonedes han arribat per quedar-se. I, de moment, són les úniques que amenacen el poder absolut dels bancs centrals i les que ofereixen un incipient grau de competència monetària als imperis del dòlar, l’euro o el ien.

Via: El croat, la criptomoneda catalana | Jordi Franch Parella Weblog

Celler-Adocse / Festes i fires de Catalunya, receptes de cuina i molt més (03)

Celler-Adocse
Festes i fires de Catalunya, receptes de cuina i molt més

https://celleradocse.com/

Celler-Adocse
Festes i fires de Catalunya, receptes de cuina i molt més

TRANSLATION / TRADUCCIÓ
Click the links below to translate Celler-Adocse into the language of your choice:
Feu click als enllaços de sota per traduir Celler-Adocse a la llengua de la vostra elecció:

https://celleradocse.com/translation-traduccio/

Últimes restauracions de patrimoni documental cerdà | Grup d’Arxivers de Lleida

L’Arxiu  Comarcal de la Cerdanya restaura un llibre de la Confraria de Teixidors de Puigcerdà (s. XVII-XVIII) i un Registre de consells de la vila (s. XVIII).

La restauradora Clara Alibés (Conservació i Restauració de Document Gràfic) ha fet entrega dels dos documents que l’Arxiu ha fet restaurar aquest any. Es tracta d’un llibre de la Confraria de Teixidors i d’un Registre de consells (llibre d’actes) de la vila de Puigcerdà.  Els documents van ser seleccionats perquè estaven en molt mal estat de conservació i perquè són peces d’un interès especial per la informació que contenen.


Portada restaurada del llibre de la Confraria de teixidors de Puigcerdà

El primer porta per títol ‘Llibre de la confraria del Gloriós Sant Ivó de Teixidors’, forma part de la col·lecció de documents de les confraries d’oficis de Puigcerdà i va ser escrit entre 1684 i 1751. Conté la comptabilitat i les actes de la confraria. És interessant perquè els teixidors eren un gremi de molt pes en l’economia puigcerdanesa i a través d’aquest document podem saber com s’organitzaven i com defensaven els seus interessos.

Portada restaurada del Registre de consells de la vila de Puigcerdà

El segon volum restaurat recull les actes del ple del consell de Puigcerdà entre 1707 i 1715, període que coincideix amb el final de l’ocupació austriacista i la posterior ocupació borbònica de Puigcerdà durant la Guerra de Successió. Aquest registre és singular perquè porta escrit a la coberta de pergamí ‘Primum regestum fidelissime civitatis Podyceritanii’ (Primer registre de la fidelíssima Ciutat de Puigcerdà) i és que l’arxiduc Carles d’Àustria va concedir a Puigcerdà el títol de ciutat el juny de 1707, un privilegi que va durar ben poc. A l’abril del mateix any els borbònics van ocupar Puigcerdà i entre d’altres coses van anular anual aquest títol.

L’objectiu de la restauració ha estat eliminar els agents que degraden els documents, consolidar els elements que han arribat als nostres dies i a assegurar que la informació que queda es conservi en el futur. En aquest sentit els llibres han estat desmuntats, les pàgines netejades per immersió, consolidades una per una, se’ls ha reintegrat els fragments perduts i s’han tornat a relligar.

Les intervencions de restauració s’emmarquen dins les funcions de protecció i conservació del patrimoni documental que l’Arxiu assumeix amb el pressupost provinent del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Les restauracions han tingut un cost total de 2900€.

Informació extreta del web de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya

Via: Últimes restauracions de patrimoni documental cerdà | Grup d’Arxivers de Lleida

Com a Holanda o l’Iran? | Jordi Franch Parella Weblog

Un equipo médico realiza un trasplante en el Hospital Clínic de Barcelona.

Aquesta setmana, Holanda ha donat la llum verda a una polèmica llei que converteix automàticament tots els ciutadans de més de 18 anys en donants d’òrgans. Tots els ciutadans dels Països Baixos, a partir de l’1 de juliol del 2020, data que entrarà en vigor la nova llei, es convertiran en donants de les seves despulles mortals, per defecte, a les autoritats del país. Només se’n salvaran els que, en vida, hagin manifestat explícitament que no ho volen. Tots els altres, tots els ciutadans que no mostrin de manera fefaent aquest rebuig, quedaran registrats en el sistema amb l’etiqueta de “no s’hi oposa”. Els qui la mort sorprèn de manera inesperada, els enfeinats que no disposen de massa temps per perdre amb tràmits burocràtics o, senzillament, els que allarguen massa la declaració d’últimes voluntats, passaran al dipòsit de cadàvers amb la possibilitat que se’ls extirpi el cor, els ulls, els pulmons o qualsevol altre òrgan. La nova llei de donants ha sigut aprovada al Senat holandès amb 38 vots a favor i 36 en contra, després d’haver estat debatuda al Congrés amb l’ajustat resultat de 75 vots a favor i 74 en contra. El motiu de fons, i que es pretén millorar, és que unes 130 persones moren cada any a Holanda mentre estan en llista d’espera per a un fetge o un ronyó, i les campanyes per persuadir els ciutadans a inscriure’s voluntàriament com a donants no han donat grans resultats. La mesura, i amb tota la raó, ha provocat una gran polèmica al país de la dinastia Orange. Apart dels greuges morals que comporta, els costos i problemes d’aquesta llei no asseguren que tingui més bons resultats que el sistema actual, que exigeix registrar-se en vida per ser donant després de morir. ¿Pot el Govern, per defecte, decidir sobre el cos d’un ciutadà difunt? ¿Pot el polític confiscar, per defecte, la propietat privada dels contribuents? No i no. Amb el pretext de resoldre un problema, com és la manca de donants, aquesta llei obre la porta a un munt d’arbitrarietats i a un intervencionisme estatal no justificable. També hi ha manca d’aspirants a soldats professionals i això no justifica que, en absència de manifestació expressa, l’Estat pugui segrestar els joves per nodrir un exèrcit professional. També hi ha poca gent que decideixi voluntàriament donar el seu patrimoni a Hisenda i això no justifica, sense comunicació prèvia del contribuent, la confiscació de totes les propietats dels ciutadans. L’administració no hauria d’assetjar el lliure albir de l’individu ni condicionar les seves decisions. El cos dels holandesos no és propietat de l’Estat, sinó de cadascun d’ells. Aquesta llei no solament és una intromissió inacceptable en les llibertats dels ciutadans, sinó que també es pot mostrar inefectiva per resoldre el problema de la manca de donants.

El mercat d’òrgans humans està prohibit pels governs de tot el món, amb la notable excepció de l’Iran. Cobrar per la venda d’un ronyó, ni que sigui en hospitals públics i sota la supervisió estricta de facultatius mèdics amb les màximes garanties sanitàries, no està permès. No és possible. Es considera repugnant, molt políticament incorrecte i un acte del tot reprovable. Si vendre un ronyó per salvar una vida és inacceptable, ens hauríem de preguntar per què sí que ho és cobrar per ser soldat, per exemple, professió estadísticament més perillosa que la donació d’un òrgan. Els milers de persones amb falla renal crònica han de sotmetre’s a teràpia de diàlisi, una mitjana de tres vegades per setmana, amb el patiment i elevats costos que suposa, fins que es realitzi (o no) el trasplantament d’un ronyó. Segons dades de la Societat de Nefrologia, més de 50.000 persones pateixen aquesta malaltia a Espanya, i cada any es diagnostiquen més de 5.000 nous casos. El trasplantament del ronyó només pot procedir d’un familiar molt proper (sense contraprestació econòmica) o d’un donant voluntari que hagi mort (amb possibilitat de compatibilitat reduïda). L’excés de demanda d’òrgans i la manca d’oferta genera una situació d’escassetat crònica que significarà la mort cada any de molts pacients en llista d’espera. Com succeeix sempre que el govern prohibeix una activitat de compravenda, sorgeixen els mercats negres. Amb dades de l’OMS, l’extirpació d’un ronyó, en condicions precàries i mai declarades, es paga a uns 5.000 dòlars. I l’intermediari ho ven per 150.000 dòlars, aproximadament trenta vegades més. Aquesta activitat no legal dóna lloc al sorgiment d’organitzaciones delictives, que no dubtaran fins i tot en segrestar, drogar i matar joves sans amb el propòsit de comercialitzar els seus òrgans vitals. L’alternativa a aquest problema no és la llei aprovada a Holanda, sinó la regulació legal del mercat de ronyons. Només cal veure quins són els resultats aconseguits a l’Iran, d’encà la liberalització. Malgrat les deficiències regulatòries al país xiïta, les llistes d’espera s’han eliminat, amb el que això significa de vides salvades, i els trasplantaments il·legals, associats a l’actuació de màfies i amb la mort segura del donant segrestat, s’han eradicat. Per tant, sí hi ha una solució a la manca d’òrgans vitals i a les llistes d’espera: són els mercats. Ja sabem que la mort física és l’única certesa d’aquesta vida (l’altra és el pagament d’impostos). Doncs bé, ¿permetrem que l’Estat s’apoderi dels cossos dels difunts, amb el pretext que falten donants d’òrgans?

Via: Com a Holanda o l’Iran? | Jordi Franch Parella Weblog

Take On Me – Música

Take On Me” is a song by Norwegian synthpop band A-ha. The self-composed original version was produced by Tony Mansfield, and remixed by John Ratcliff. The second version was produced by Alan Tarney for the group’s debut studio album Hunting High and Low (1985). The song combines synthpop with a varied instrumentation that includes acoustic guitars, keyboards and drums.
The original “Take On Me” was recorded in 1984 and it took two versions and three releases to finally chart in the United Kingdom, reaching number two on the UK Singles Chart in October 1985. In the United States in October 1985, the song became the only A-ha song to reach the top position of the Billboard Hot 100, due in no small part to the wide exposure on MTV of its innovative music video, directed by Steve Barron. The video features the band in a live-action pencil-sketch sequence. The video won six awards and was nominated for two others at the 1986 MTV Video Music Awards.

a-Ha – Take On Me [lyrics]

Take On Me
a-ha
We’re talking away
I don’t know what
I’m to say I’ll say it anyway
Today’s another day to find you
Shying away
I’ll be coming for your love, okay?
Take on me, (take on me)
Take me on, (take on me)
I’ll be gone
In a day or two
So needless to say
I’m odds and ends
I’ll be stumbling away
Slowly learning that life is OK
Say after me
It’s no better to be safe than sorry
Take on me, (take on me)
Take me on, (take on me)
I’ll be gone
In a day or two
Oh the things that you say
Is it live or
Just to play my worries away
You’re all the things I’ve got to remember
You’re shying away
I’ll be coming for you anyway
Take on me, (take on me)
Take me on, (take on me)
I’ll be gone
In a day
I’ll be gone (take on me)
In a day