Monthly Archives: febrer de 2018

Nonstop Flight – Música

Artie Shaw (born Arthur Jacob Arshawsky; May 23, 1910 – December 30, 2004) was an American clarinetist, composer, bandleader, and actor. Also an author, Shaw wrote both fiction and non-fiction.
Widely regarded as “one of jazz’s finest clarinetists,” Shaw led one of the United States’ most popular big bands in the late 1930s through the early 1940s. Though he had numerous hit records, he was perhaps best known for his 1938 recording of Cole Porter‘s “Begin the Beguine.”

Artie Shaw – Nonstop Flight

Anuncis

Trumpet Blues & Cantabile – Música

Harry Haag James (March 15, 1916 – July 5, 1983) was an American musician who is best known as a trumpet playing band leader who led a big band from 1939 to 1946. He broke up his band for a short period in 1947 but shortly after he re-organized and was active again with his band from then until his death in 1983. He was especially known among musicians for his astonishing technical proficiency as well as his superior tone, and was extremely influential on up and coming trumpet players from the late 1930s into the 1940s. He was also an actor in a number of motion pictures that usually featured his bands in some way.

Harry James “Trumpet Blues & Cantabile”

Pensions, la tempesta perfecta | Jordi Franch Parella Weblog

1381844875.jpg (647×485)

Tothom és conscient que tenim un problema molt greu en el pagament de les pensions, tant presents com, encara més, futures. Tothom, excepte els polítics que ens governen, que no es cansen de repetir, per activa i per passiva, que el sistema no perilla i que el pagament de les pensions està assegurat. Els problemes estructurals de l’envelliment poblacional i la conseqüent reducció de la ràtio entre ocupats i pensionistes és irresoluble a curt i mitjà termini. El percentatge de persones que treballen a Espanya, en relació a les que estan en edat de treballar, és inferior a la mitjana europea. I el model productiu, massa centrat en el turisme low-cost i en serveis de baix valor afegit, suspèn permanentment en termes de productivitat. El salari mitjà, l’any 2017, ha estat de 22.793 euros, un 0,21% inferior al del 2016.

salarios

És a dir, que malgrat la pregonada recuperació de l’economia espanyola, amb increments del PIB anuals del 3%, els salaris estan estancats. Un senyal més de la poca intensitat tecnològica de la recuperació. Una població creixentment envellida que es fonamenta en una estructura econòmica de poc valor afegit, dins un sistema institucional disfuncional i marcadament corrupte, no és sostenible. Els polítics han aprovat pegats d’urgència sense reconèixer, com diem, la gravetat de la situació. Les pensions es calculaven, fa molt de temps, tenint en compte els últims dos anys de vida laboral. Després van ser vuit anys i després quinze. Rodríguez Zapatero va reformar les pensions públiques el 2011, elevant l’edat de jubilació fins els 67 anys, establint que la base reguladora es calculi a partir dels últims 25 anys de vida laboral i augmentant fins a 37 el nombre d’anys necessaris per cobrar el 100% de la pensió. La tendència és a ampliar el període de càlcul fins abarcar, com ha suggerit la ministra de Treball i Seguretat Social Fátima Báñez, tota la vida laboral. També la popular Celia Villalobos ha recomenat, com si això fos possible amb rendes baixes, la subscripció de plans de pensions privats. Rajoy, en el seu torn, va tornar a reformar les pensions el 2013, establint el factor de sostenibilitat intergeneracional i la no indexació amb l’IPC. Des de l’any 2014, les pensions incrementen el 0,25% anual, inferior a l’increment del cost de la vida, i perden, per tant, poder adquisitiu. La secretària confederal de polítiques socials, ocupació i Seguretat Social de la UGT, Mari Carmen Barrera, ha qualificat l’augment de les pensions de «pujada de m…» i la central sindical ha iniciat una campanya de denúncia que es prolongarà durant tot l’any i que es visualitzarà amb un llaç marró. L’envelliment de la població, l’atur permanentment superior a la mitjana europea i la precarietat laboral de molts treballadors han donat un cop de mort al sistema actual, que requereix a crits canvis importants.

Retinguem algunes dades. El nombre de pensions pagades a Espanya és actualment de 9,6 milions, per un total de 8,7 milions de pensionistes (aproximadament un milió d’ells cobren dues pensions simultàniament, com jubilació i viduïtat). Això suposa una despesa superior als 110.000 milions d’euros anuals (11% del PIB). D’acord a la Comissió Europea i la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA), mantenint les actuals taxes d’ocupació i sense retallar les pensions, aquesta despesa es dispararà el 2060 fins el 18,5% del PIB. Això suposa un increment en la despesa anual superior a 83.000 milions d’euros. Actualment, la Seguretat Social ja presenta un dèficit anual de 15.000 milions d’euros, finançat amb el recurs al Fons de Reserva de les pensions, que està en camí de l’exhauriment, i amb deute públic, la més perillosa de totes les bombolles. Aquest desequilibri gegantesc, si no augmenta la productivitat del treball ni es redueix l’atur actual, pot superar perfectament els 100.000 milions d’euros (!). I per acabar de configurar la tempesa perfecta, cal recordar l’article 135 de la Constitució, reformat en temps rècord l’estiu del 2011 per iniciativa del socialista Rodríguez Zapatero amb el vist i plau del popular Mariano Rajoy (316 diputats d’un total de 350 van donar suport a la reforma constitucional). La nova redacció de l’article dóna prioritat absoluta al pagament dels interessos del deute públic. Abans que la sanitat i l’educació, amb el manteniment d’hospitals i escoles, i abans que les pensions i els serveis socials, pagant jubilacions i atenent casos d’exclusió social, cal pagar els creditors de l’Estat espanyol. Per imperatiu legal, ja que així ho mana la Constitució.

El pagament actual d’interessos, malgrat un deute públic descontrolat del 100% del PIB, és força baix. I ho és per les anòmales polítiques monetàries expansives del Banc Central Europeu. Amb un tipus d’interès nul no es paguen interessos, encara que el deute no pari de créixer. Però aquesta aberració econòmica va arribant al seu final. Els EUA, que porten la batuta en el concert econòmic internacional, ja han iniciat la pujada del tipus d’interès. De moment estan en el +1,5% i l’expectativa és a continuar l’ascens fins a recuperar nivells més normalitzats. Els programes de compra il·limitada de deute públic a cost zero van arribant a la seva fi. I per cada punt percentual d’interès, l’Estat espanyol té l’obligació constitucional de pagar el servei del deute, per un import aproximat de 10.000 milions d’euros. Per tant, un interès del 5% significaria una factura de 50.000 milions, prioritària en el pagament a tota altra despesa, incloses les pensions. Llavors hi hauran els plors i el retrunyir de dents.

Via: Pensions, la tempesta perfecta | Jordi Franch Parella Weblog

Celler-Adocse / Festes i fires de Catalunya, receptes de cuina i molt més (01)

Celler-Adocse
Festes i fires de Catalunya, receptes de cuina i molt més

https://celleradocse.com/

Celler-Adocse
Festes i fires de Catalunya, receptes de cuina i molt més

TRANSLATION / TRADUCCIÓ
Click the links below to translate Celler-Adocse into the language of your choice:
Feu click als enllaços de sota per traduir Celler-Adocse a la llengua de la vostra elecció:

https://celleradocse.com/translation-traduccio/

El tractament de les malalties cròniques | Jordi Franch Parella Weblog

UTILIZAR-2-760x390.jpg (760×390)

A principis del segle XX a Espanya, la mort prematura formava part de la normalitat quotidiana. Un segle després, gràcies al creixement econòmic (no necessàriament autòcton) i a les millores en nutrició, la longevitat ha incrementat vertiginosament. L’esperança de vida, abans inferior als 40 anys, s’ha més que duplicat i a l’actualitat, juntament amb països com el Japó i Itàlia, s’ostenta un dels índexs mundials més elevats. El sistema sanitari, naturalment, no és neutral i juga un paper determinant en la qualitat de vida de les persones. El sistema de salut a Espanya és universal en l’accés, descentralitzat en la gestió i finançat amb impostos. La forta descentralització del sistema sanitari centrifuga la part més important de la despesa a les comunitats autònomes. La inèrcia de la despesa sanitària és a créixer per sobre de l’increment nominal del PIB i a gastar per sobre de les quantitats pressupostades (no oblidem que la salut, en la classificació econòmica, és un bé superior). El fenomen de l’envelliment i les malalties cròniques associades permet albirar no només un increment de la despesa sociosanitària, sinó un desajust creixent entre les estructures sanitàries i les necessitats de la població. Espanya disposa de 325 metges en actiu per cada 100.000 habitants. Però aquesta ràtio mostra desajustos entre l’oferta assistencial i la demanda poblacional. Mentre que els serveis sanitaris s’han estructurat tradicionalment per respondre a patologies agudes (pensem, per exemple, en un infart de miocardi o un atac d’apendicitis), l’envelliment de la població demana el tractament de malalties cròniques com l’alzheimer i altres demències, on el rol dels serveis socials esdevé fonamental.

A Catalunya, més de 100.000 pacients pateixen malalties cròniques avançades que causen el 75% de les morts. Aquestes malalties causen patiments directes en pacients i cuidadors, generant unes necessitats que no sempre obtenen la resposta adequada per part de les institucions. D’aquí la importància estratègica d’iniciatives com la provinent de l’ajuntament de Vic i la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Uvic-UCC, amb l’objectiu de millorar les actituds socials i culturals envers el malalt crònic avançat, tot promovent el suport social i la qualitat de vida a les persones que  ho pateixen. Aproximadament un terç dels processos clínics, d’acord al doctor Jordi Varela i Pedragosa, s’adapten a les necessitats dels malalts i presenten resultats acceptables (intervencions quirúrgiques programades, patologies agudes, atacs de feridura o de cor…). El problema radica en els dos terços restants que no encaixen amb les demandes poblacionals. Són els milers i milers de casos de cronicitat i fragilitat geriàtrica avançada, però també totes les malalties degeneratives que comencen a limitar l’autonomia del malalt. El sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties amb tot el que comporta de pluripatologia, plurimedicació, fragilitat i dependència. Amb més d’un milió de demències senils previstes pel 2025 a Espanya, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. La prioritat ha de ser assegurar la millor salut per a la població. Amb més salut ens allunyem dels consultoris (menys despesa sanitària) i incrementem la productivitat (més ingressos). En qualsevol cas, sí caldrà transformar el model sociosanitari i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades i hiperespecialitzades a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Un pacient i uns cuidadors que tenen necessitats físiques evidents, però també de suport psicològic, social i espiritual. No és sostenible, per exemple, que el servei mèdic d’urgències, un dels més cars del sistema, s’utilitzi per tractar un mal de cap. No tenim infinits recursos. En un sistema públic i universal, qualsevol increment d’oferta sanitària, a preu zero, genera automàticament una demanda infinita. Cal ajustar l’oferta a la demanda.

El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques…) arriba al 80% del total. És necessari transformar el model sociosanitari, tot convertint l’amenaça de l’envelliment poblacional i la cronicitat en una oportunitat d’innovació radical, i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades (atenció primària, hospital d’aguts, centre sociosanitari, residències, programa d’atenció domiciliària…) a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Cal passar d’un sistema reactiu a un de proactiu que apodera el pacient amb el coneixement i gestió de la seva malaltia. Canviar el lideratge vertical per un de més descentralitzat i horitzontal. I canviar, també, un finançament vinculat al nombre de proves diagnòstiques i activitat clínica per un finançament basat en resultats i evidències de millora en la salut.

Via: El tractament de les malalties cròniques | Jordi Franch Parella Weblog