Al Supermercat

El Pere es lleva, badalla, fa una estirada. Va al bany encara mig adormit. Hi fa un riu, es renta bé la cara. Ja ben despert, de sobte l’envaeix un pensament, un desig. Té unes ganes immenses, boges, de menjar-se un iogurt amb trossos de plàtan per esmorzar; és com si fos una dona embarassada i li hagués vingut un antull. És tan fort aquest desig, que no vol pas ni començar a esmorzar sense el iogurt amb trossos de plàtan, i per això decideix anar a comprar-ne corrents (sort que és dia feiner!).

Torna a la cambra per a vestir-se. Agafa una camisa i se la posa en un moment; només se’n corda la meitat dels botons. Agafa els primers pantalons que troba i se’ls posa sense cordar-se la bragueta. Agafa un jersei i se’l posa sense endegar-se’l: la màniga esquerra de la camisa li sobresurt de la del jersei i la dreta de la camisa, la té una mica arremangada. No es posa pas mitjons. Torna amb dues passes com si fossin salts cap al bany. Es calça sense cordar-se. Agafa una jaqueta d’una revolada.

Ja al carrer, va al supermercat més proper. Que bé que sigui un establiment gran, així deurà trobar-hi un iogurt amb trossos de plàtan. Se’n va de pet a la secció de làctics: llet, mantega, formatge… finalment, els iogurts. Iogurts amb gust de maduixa, de llimona… de plàtan; però no, això és química pura i ell en vol un amb trossos de plàtan! Iogurts amb trossos de maduixa, de préssec, de pinya, de cirera… però no n’hi ha pas cap amb trossos de plàtan! Ho demana a la primera dependenta que veu, que li respon que no n’han tinguts mai. El Pere comença a angoixar-se i la panxa li fa rau-rau. Rumia què pot fer. Decideix anar a un altre supermercat…

-Però, a veure, Pere, no hem quedat que aquest conte es titulava “El supermercat”? Per què coi has d’anar a un altre supermercat!?

Però el Pere no contesta pas. És un simple personatge d’un conte que vol fer riure. Travessa el carrer sense vigilar si ve cap cotxe, i a punt de ser atropellat, arriba a l’altra vorera. Corre com mai no ho havia fet per a arribar al segon supermercat més proper, que és a dues cantonades més enllà. Aquest és més car, en ser una mica delicatessen, per tant, pot molt ben ser que n’hi trobi. Hi entra. Vola cap a la secció de làctics… iogurts amb gust de… amb melmelada de maduixa, de préssec, de cirera… de plàtan. Emperò, en vol un amb trossos de plàtan, no pas amb melmelada de plàtan! Iogurts amb trossos de maduixa, de préssec… cap amb trossos de plàtan! Malgrat tot, segueix mirant i a les varietats encara més sofisticades, en veu amb banana split… tot i així, pensa que per què carai han d’espatllar els trossos de plàtan amb trossos de xocolata, que no li agraden gens. S’esfuma del supermercat.

Apareix al tercer supermercat en un tres i no res, tot i que aquest supermercat és a mig quilòmetre del segon. Ja davant dels làctics, iogurts amb trossos de maduixa, de poma, de pinya… i de plàtan! No pot contenir l’emoció; li vessa una llàgrima d’alegria. N’agafa un conjunt de quatre, en llegeix els ingredients, els valors nutricionals… i on són elaborats: merda! Fets a la Xina! Segur que són de qualitat ínfima… Decebut, desanimat i desolat, surt del supermercat.

Altra volta al carrer, veu a cinc cantonades més enllà un altre supermercat. La panxa li rugeix, tot i que després d’haver recorregut un terç de ciutat, ja no ve d’aquí. Se n’hi va. Hi arriba. Hi entra i s’adreça a la secció de làctics. Hi veu iogurts naturals, quefirs, iogurts amb gust de maduixa, de pinya… amb trossos de maduixa, de préssec, de cirera, d’albercoc, de poma, de pinya, de fruites del bosc, de pruna… de plàtan… N’agafa l’únic conjunt de quatre que hi ha, en mira la procedència: fets al país. Sí, fets al país! Torna a emocionar-se. Corre cap a la caixa per a pagar, i a punt d’arribar-hi, s’entrebanca amb els cordills del calçat (no se’ls havia cordats), cau i se li rebenten tres dels quatre iogurts. Tot i així, encara li’n queda un de sencer. S’alça, el paga i surt al carrer.

Un cop a casa, es treu la jaqueta i la deixa caure a terra. Quina salivera que li ve, només de pensar en el iogurt amb trossos de plàtan que està a punt de menjar-se. Entra a la cuina. S’asseu. Va per destapar el iogurt i… s’adona que és caducat. MEERDAAA!!!! Maleeix els ossos del personal de l’últim supermercat. Té una gana ferotge.

S’aixeca, obre la nevera i agafa el primer iogurt que troba: un vulgar iogurt amb trossos de préssec i maracujà. El destapa, hi clava una cullereta i se’n menja la primera cullerada… Que n’és de bo!

Rojid [pronunciat Rugit] Brosar Barnalé? (Jordi Borràs Alabern)

País d’inútils i amiguistes

PAÍS D’INÚTILS I AMIGUISTES

Ve-t’ho aquí un país que es diu Catalàunia. En aquest país hi viu i treballa un home que es diu Andreu Segués. Són 2/4 i mig de 8 d’un dilluns al matí i l’Andreu es lleva de pressa. Es vesteix d’una revolada. No esmorza perquè així es pot llevar més tard i, més descansat, rendeix més a la feina. Ja ho avancem: hi treballa d’administratiu. Va cap a la feina caminant: l’empresa on treballa només és a uns deu minuts de casa seva. Arriba a l’empresa on treballa, la NOFOT (Nacional Oficina de Feina, Ocupació i Treball), amb el subtítol BROT (Barems de Remuneració per a Ocupats i Treballadors). Hi arriba puntual, a les vuit, que és quan comença a treballar. Saluda els companys, arriba a la sala on treballa, engega l’ordinador. A part de treballar amb l’ordinador, també omple formularis i tot de documents… vaja, tota la paperassa que fan omplir a l’administració pública.

En aquest país també hi viu un altre home, el Llàtzer, però no treballa… està a l’atur. També és dilluns al matí, però el Llàtzer no es lleva pas tan d’hora com l’Andreu. De fet, per què s’ha de llevar d’hora, si dilluns al matí no té res a fer? Es lleva a poc a poc: un altre dia dur. No es vesteix pas, esmorza lentament. Es vesteix. Surt al carrer. No va cap a la NOFOT (BROT) perquè ja fa mesos que hi està apuntat i no hi troba mai feina, cap ni una… O només li ho sembla a ell…?

Tornem a l’Andreu. Ha pencat molt fins ara, les onze del matí, i tal com li correspon, s’aixeca de la cadira i se’n va a esmorzar. Va a un bar de dos carrers més enllà. Hi fa un bon esmorzar: s’ha de refer de tanta energia gastada i n’ha de tenir més per a després. Esmorza tranquil·lament: un pencaire com ell bé s’ho mereix. Havent esmorzat, s’aixeca de la cadira, s’adreça a la barra i paga religiosament. A més a més, sempre paga una bona propina. Surt del bar i torna cap a la feina tot content.

El Llàtzer va cap a la biblioteca pública a llegir el diari, sobretot per les ofertes de feina, com cada dilluns al matí. Però un cop hi arriba, ai las!, veu que és tancada. Molts dilluns al matí és tancada, cosa que l’empipa, i pensa:

• -Coi de bibliotecaris, amb feina, contracte i un bon sou, però amb tants dies de festa i fent la punyeta a tants ciutadans!

Tot i així, no té raó, perquè tenen una feina i bé es mereixen dies de repòs. Ell, que està aturat, hauria de treballar!

L’Andreu torna a la NOFOT, entra a la sala on treballa, bé, on penca, i es torna a enfrontar a l’ordinador i a tota la paperassa. Enllesteix els formularis… i tota aquella paperassa amb diligència. És molt i molt eficient, tant, que molts companys no se’n saben avenir. És un treballador exemplar, i un ciutadà exemplar, què carai!, que contribueix a la productivitat i a la riquesa d’aquell gran país que es diu Catalàunia.

El Llàtzer, mentrestant, està palplantat davant la biblioteca pública, malpensant, maleint els ossos dels bibliotecaris, i fins i tot renegant i insultant-los en veu alta. Al cap d’una estona, bo i desfogat, se’n va i comença a caminar. Bé es va trobant diversos quioscos, però no hi compra pas cap diari, perquè pensa que no té prou diners per a comprar-ne, ja que amb el subsidi d’atur no pot pas malgastar diners. Què coi, que trobi una feina i amb un sou ja podria gastar més diners i contribuir a la riquesa d’aquell país!

L’Andreu penca enllestint paperassa amb rapidesa fins al final de la jornada laboral a la NOFOT (BROT), que són dos quarts de tres del migdia-tarda. Havent acabat, doncs, s’aixeca de la cadira i s’encamina cap a dinar. Dina en un restaurant, perquè no té temps de fer-se el dinar: a les quatre comença a treballar en un altre lloc. Un cop al restaurant i amb el plat a taula, dina de pressa. És una persona que s’afanya; no li agrada anar a poc a poc ni la gent lenta. Havent dinat, encara entaulat, parla amb altres comensals: els diu quanta gent hi ha que no treballa, que no volen treballar!, que són uns dropos i uns inútils, que no contribueixen a la productivitat i la riquesa d’aquell gran país que es diu Catalàunia, ans al contrari, que en viuen i fins i tot se n’aprofiten!

Després de voltar tot el matí, el Llàtzer torna a casa a la una. Prepara tot de verdures i hortalisses: de primer es fa una crema de carbassa, carbassó, ceba, patata i formatge, i de segon, patates amb mongetes tendres, amb sardines. Entremig, es menja una bona amanida i de llevants, fruita del temps. Li agrada fer-se els àpats ell perquè pot menjar natural i sa, i menjar força, així pot tenir forces, malgrat que no les pugui aplicar a una feina.

Són les quatre de la tarda i l’Andreu arriba al segon lloc on treballa, una ETT. Hi fa d’administratiu, com a la NOFOT. És una empresa privada però no hi ha de remenar gaire més paperassa que a la NOFOT, perquè moltes gestions que hi han de fer els qui estan a l’atur són per Internet. També hi enllesteix la feina amb rapidesa. Si tothom treballés i tothom treballés com ell, aquell gran país aniria molt millor.

El Llàtzer ha acabat de dinar fa una estona. S’ha assegut al sofà per a pair el dinar i al cap de tres quarts d’hora, torna a sortir de casa. Es dirigeix cap a la biblioteca. Hi llegeix el diari, entre altres coses, pels anuncis de feina. També hi consulta el correu-e i cerca feina en portals de feina. Té estudis universitaris, però ja no és jove jove i això d’Internet li costa un xic, sobretot, les xarxes (anti)socials.

Va passant la tarda i l’Andreu es va traient de sobre feina amb diligència i amb habilitat. Qui ho diria, quan no ha estudiat a la universitat? Això sí, va acabar el batxillerat. Doncs bé, arriben les vuit del vespre i s’acaba la jornada laboral (la segona!) per a l’Andreu. Plega, s’acomiada dels companys de feina i se’n va a un restaurant a sopar. Després de pencar tantes hores, bo i esgotat, no pot pas fer-se el sopar. Sopa en un altre restaurant. Quan li han servit el plat, sopa ben de pressa. Havent sopat, xerra amb altres comensals: els diu quanta gent hi ha que no treballa, que no volen treballar!, que són uns dropos i inútils, que no contribueixen a la productivitat i la riquesa d’aquell gran país que es diu Catalàunia, ans al contrari, que en viuen i fins i tot se n’aprofiten!

Són dos quarts de vuit del vespre i el Llàtzer, atabalat de tant ordinador a la biblioteca, s’aixeca i se’n va a casa. Es prepara el sopar: patates bullides amb col i costelles a la planxa. De llevants, menja un iogurt bífidus, un aliment probiòtic, que aporta bacteris per als budells, que sintetitzen serotonina, que fa que tinguem un bon estat d’ànim. Havent sopat, llegeix un llibre en anglès. S’allita a dos quarts de dotze. No s’adorm pas de seguida: està angoixat en no trobar feina i té altres problemes, encara que no ho sembli.

L’Andreu surt del restaurant i va cap a casa. Un cop a casa, engega la televisió i s’escarxofa al sofà. Al cap d’una estona, com que no li agrada cap programa dels que fan als seixanta canals de televisió, la majoria en castellenc, apaga el televisor i engega la videoconsola. Juga una bona estona a un videojoc en què ha de matar tants aturats com pugui, cosa que li dóna molts punts i va passant de pantalles i cada cop té un càrrec més alt a l’empresa on representa que treballa. S’hi està jugant fins a dos quarts d’una. Es posa el pijama en un moment -recordeu que sempre va molt ràpid-. Es fica al llit i s’adorm al cap de ben poc: ho té ben merescut, després de treballar tant.
Ja és dimarts al matí i el Llàtzer es lleva una mica més d’hora que el dilluns. Com sol fer, no es vesteix i esmorza. Li agrada esmorzar bé per a tenir forces, tot i que no les pugui esmerçar per a una feina. Per esmorzar menja un bol de llet de soia amb flocs de civada integrals, comprats en una herbolària, encara més barats que els cereals per a la llet que venen als supermercats. Poc després d’esmorzar, fa la feina (al lloc excusat, s’entén): és dels qui creuen que a la feina s’hi ha d’anar esmorzat i…, per a poder treballar bé. Es vesteix i va cap a una ONG per a pobres, com cada dimarts al matí. Hi fa de voluntari endreçant piles i piles de roba.

L’Andreu es lleva d’un bot a dos quarts i mig de vuit del matí. No esmorza perquè no té pas ganes de fer-se l’esmorzar i, què coi!, a la feina li donen mitja hora per a anar a esmorzar. Es vesteix i va a la feina, no pas corrent, perquè la NOFOT (BROT) és a només deu minuts de casa seva. Emplena la paperassa de pressa. Només vol que arribi l’hora d’esmorzar. Quan arriba, l’Andreu se’n va al bar de costum i s’hi està més de mitja hora, que és el temps reglamentari, però com que té la feina per ser fill de qui és, no li diuen pas res. Havent esmorzat i altra volta a la feina, enllesteix les tasques tan de pressa com pot, encara que no pas intentant fer bé la feina, sinó omplint els papers amb un flist-flast i desant-los amb aire però amb desgana a l’arxivador corresponent. És hora de dinar i l’Andreu va al restaurant habitual. Després de dinar-hi com un llamp, xerra amb altres clients tot criticant les persones en atur.

El Llàtzer plega de l’ONG i arriba a casa cap a la una. Es fa el dinar i se’l menja. Havent dinat, segueix llegint aquell llibre en anglès. Té un nivell força bo d’anglès. Cap a les cinc surt de casa i s’adreça a una altra ONG. Hi fa de voluntari ensenyant matemàtiques, física, química, i fins i tot, catalàunic, castellenc, anglès, etc., a nois als qui costa aprovar aquestes assignatures, els pares dels quals no poden pagar professors particulars de repàs ni fer-los estudiar en acadèmies. Té la carrera universitària d’Enginyeria Industrial Electrònica i experiència en diverses empreses. S’explica més que bé i la majoria d’aquests alumnes acaben entenent i aprovant les assignatures suspeses o que anaven a suspendre.

L’Andreu torna a treballar, ara a l’ETT, perquè ja és la tarda. Enllesteix la feina tan ràpidament com pot: emplena la paperassa amb quatre gargots, si es descuida alguna dada d’una persona en atur, ja ho repassarà algú altre, i a més a més, pensa:

• -Oi que els aturats no volen treballar? Doncs així aquest desgraciat no trobarà feina ara i podrà estar-se més temps de vacances!

Arriba el final de la jornada laboral (la segona, per a ell) i va a sopar al restaurant on té per costum sopar. Després de sopar-hi amb quatre forquillades, xerra amb altres clients tot criticant les persones en atur.

Tant el Llàtzer com l’Andreu se’n van a dormir. Saltem el dimecres i el dijous i anem al divendres al matí. El Llàtzer es lleva. Tal com sol fer, no es vesteix i esmorza. Li agrada esmorzar bé per a tenir forces, tot i que no les pugui esmerçar per a una feina. Per esmorzar menja un bol de llet de soia amb flocs de civada integrals. Poc després d’esmorzar, fa la feina (al lloc excusat, s’entén): és dels qui creuen que a la feina s’hi ha d’anar esmorzat i…, per a poder treballar bé. Llàstima que moltes empreses no valorin persones amb aquesta actitud. Però a més a més, com pot trobar feina, en aquell país que es dedica sobretot al turisme i a la construcció i no contracta enginyers, com ell? Es vesteix i va cap a l’ONG on fa de voluntari endreçant piles i piles de roba. Fins cap a la una, en què torna a casa per a fer-se el dinar i menjar-se’l.

L’Andreu es lleva a dos quarts i mig de vuit del matí. No esmorza perquè… Es vesteix i va a la feina, la NOFOT (BROT), no pas corrent. Emplena la paperassa de pressa. Si hi ha alguna estona que no el veu cap company de feina, juga amb l’ordinador. Només vol que arribi l’hora d’esmorzar. Quan arriba, l’Andreu se’n va al bar de costum i s’hi està més de mitja hora, que és el temps reglamentari, però com que té aquesta feina perquè és fill del Valentí Segués, antic director de la NOFOT (BROT) comarcal, no li diuen pas res. A més a més, hi té contracte de jornada completa, malgrat que no hi treballa pas vuit hores. L’Andreu sap parlar catalàunic, castellenc i molt poc anglès. Va acabar el batxillerat amb notes justes. «Treballa» un xic més fins que arriba l’hora de dinar. Ja ha acabat la setmana laboral a la NOFOT (BROT). L’Andreu va al restaurant on sol dinar. Després de dinar-hi amb quatre queixalades, xerra amb altres clients i critica les persones en atur.

El Llàtzer, un cop ha dinat, llegeix una estona aquell llibre en anglès. A part de catalàunic, castellenc i anglès, sap parlar francès, alemany i portuguès, no tan bé com els tres primers idiomes, però força bé. Cap a les cinc va a l’ajuntament, perquè aquest organisme públic fa uns quants mesos que ha començat un programa de voluntariat per a persones a l’atur. Els fa escombrar carrers de la ciutat. El motiu real és perquè l’ajuntament està molt i molt endeutat i no pot pagar gaires escombriaires. El Llàtzer també hi fa de voluntari. Escombra i escombra.

Són les quatre de la tarda i l’Andreu comença a «pencar» a l’ETT. Hi treballa perquè és nebot del Mateu Segués, antic gerent de l’empresa. Hi enllesteix la feina amb rapidesa… Alguna estona que no el veu cap company de feina, juga amb l’ordinador. En perdre una partida del videojoc, s’empipa i surt al carrer un moment a prendre l’aire.

Després de travessar la porta de l’edifici, fa dues passes i es topa amb el Llàtzer, que escombra el carrer. El mira desafiador i li diu:

• -Vinga, treballa una mica, dropo i inútil!

Li llença al terra un paper que guardava a la butxaca. El Llàtzer s’enfurisma i prou que l’estomacaria, tot i que sap qui és i aniria a la presó rabent. S’aguanta, però es gira i escombra un altre racó del carrer. L’Andreu torna a l’ETT i hi fa el mínim fins que són les vuit. Només hi treballa mitja jornada però hi té contracte de jornada completa. Se li ha acabat la setmana laboral, la segona, a l’ETT. Plega i s’adreça al restaurant de costum per al sopar.

El Llàtzer acaba d’escombrar tant com ha pogut, fins i tot el paper llençat per l’Andreu, però quan aquest ja no el veia. Són les nou del vespre. Torna a casa, a fer-se el sopar. Hi sopa i després llegeix aquell llibre en anglès fins que va a dormir.

Arriba dissabte al matí. L’Andreu es lleva a tres quarts de nou. Es lleva d’un bot i se’n va a… la feina. Sí senyor, l’Andreu Segués té una tercera feina: fa d’administratiu en una residència d’avis, que només és a cinc minuts de casa seva. Hi treballa els dissabtes de nou a tres. Hi té feina perquè és amic d’un dels socis fundadors de la residència. Hi té contracte de jornada completa, malgrat que només hi treballi sis hores per setmana. Hi remena la paperassa amb llestesa. Si té algun moment lliure, flirta amb alguna companya de les joves. Un cop ha plegat, va a dinar al restaurant on sol fer-ho. De nou a casa, no la neteja pas, perquè està «esgotat». No la neteja gairebé mai i sembla un femer.

El Llàtzer es lleva a les vuit. No es vesteix i esmorza. Li agrada esmorzar bé per a tenir forces, tot i que no les pugui esmerçar per a una feina. Per esmorzar menja un bol de llet de soia amb flocs de civada integrals. Poc després d’esmorzar, fa la feina (al lloc excusat, s’entén). Fa dissabte. Té la casa molt neta i endreçada. Una estona més tard, se’n va a córrer. Arriba al bosc de vora la ciutat i comença a córrer-hi. Té unes ganes immenses de córrer sense parar, fins que arribés a la frontera i fins i tot la travessés, però no pot pas fer-ho, s’ha de quedar en aquell país que es diu Catalàunia.

Rojid [pronunciat Rugit ] Brosar Barnalé