Tag Archives: MÓN

La utilitat dels impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Declaration-of-Independence.jpg (1000×663)

El dimarts d’aquesta setmana hem recordat la declaració d’independència dels Estats Units, redactada per Thomas Jefferson i signada el 4 de juliol de 1776, on es recorda que tots els homes i dones tenim el dret inalienable a la vida, la llibertat, la propietat privada i la cerca de la pròpia felicitat. Els colons de les tretze colònies nord-americanes refusaven pagar els impostos decretats pel parlament britànic sense que ells hi tinguessin dret de veu ni vot. El detonant de la revolta contra els britànics va ser l’impost sobre el te importat de la metròpoli. Un centenar de colons disfrassats d’indis van assaltar els vaixells anclats al port de Boston i varen llançar per la borda 45 tonelades de càrrega. Va ser el detonant de la Guerra d’Independència que portaria al naixement d’un nou Estat. Els primers nord-americans gaudien d’un pagament d’impostos mínims, que finançava unes estructures d’Estat mínimes. No existia l’IRPF, ni l’IVA ni l’impost de societats. Només impostos específics sobre el tabac i l’alcohol, així com alguns aranzels. Eren suficients per garantir el funcionament de la maquinària pública, constituïda per la policia, els tribunals de justícia, l’incipient exèrcit i el cos diplomàtic. Res més, però tampoc res menys. Eren els ideals del liberalisme clàssic, encarnat en estadistes de la talla de Benjamin Franklin o Thomas Jefferson, el tercer president dels EUA. Molt ha plogut des dels pares fundadors i el país més poderós del planeta està immers de fa temps en una deriva intervencionista, tant en l’àmbit intern com extern. Avui, de mitjana, un ciutadà dels Estats Units paga en impostos més del 30% de la seva renda. L’anomenat Dia de l’Alliberament Fiscal és el 21 d’abril.

A Catalunya, el Dia de l’Alliberament Fiscal, segons el darrer informe del think tank navarrès Civismo, presidit per Julio Pomés, és el 5 de juliol. Per tant, els catalans i catalanes hem treballat fins el dimecres d’aquesta setmana per contribuir a les despeses de funcionament de l’Estat. Són 185 dies d’obligacions tributàries, desglossades en 102 dies per pagar les cotitzacions socials (una de les més elevades del món), 41 dies per l’IRPF, 25 dies per l’IVA, 11 dies per impostos especials i 6 dies per altres gravàmens. Un salari brut total de 32.000 euros (inclosa la contribució a la Seguretat Social a càrrec de l’empresa) es converteix en un sou net de només 16.000 euros. Per tant, el català mitjà destina el 50% del sou al pagament d’impostos sobre el treball. Només el 50% restant està disponible per al consum o l’estalvi (consum i estalvi que estan novament fiscalitzats). L’escletxa fiscal que suportem (la diferència entre el sou brut total i el salari net) és una de les més elevades del món. Tributem com un suec o un finès, però els nostres sous són com els d’un portuguès o un grec. El fet que els catalans, comparant-ho amb les altres comunitats, siguem els que més tard ens alliberem fiscalment es deu a tres motius. Els tipus autonòmics de l’IRPF són els més elevats d’Espanya, els impostos propis de Catalunya s’han duplicat en només 7 anys, i l’IBI que paguem per la propietat de la vivenda també és dels més alts. Un contribuent que comença a treballar als 20 anys i que es jubila als 70, haurà dedicat quasi 30 anys a pagar impostos des que entra al mercat de treball fins que mor. El bo i millor de la nostra activitat productiva s’ho emporta el Leviatà. Sumem-hi el temps perdut en tasques relacionades amb la gestió d’impostos d’un dels sistemes fiscals més complexos i regressius d’Europa (la redistribució de rendes no va de ciutadans rics a ciutadans pobres, sinó de grups de pressió desorganitzats a grups de pressió organitzats). La càrrega tributària és immensa. Ja sabem, com deia Benjamin Franklin, que en aquesta vida només hi ha dues certeses: el pagament d’impostos i la mort. El que s’ha de procurar, però, és que el sistema tributari no sigui un infern fiscal. Els impostos han de ser baixos i transparents, distorsionant el mínim possible les decisions de treball i estalvi. Hem de conèixer quants impostos paguem i a què es dediquen.

El proper referèndum, on el poble català es disposa a exercir la llibertat que s’expressa en l’autodeterminació de la forma en què s’organitza, és una oportunitat per dissenyar de bell nou les institucions i regles de joc que regiran el nou Estat. Cal un nou marc regulatori en els àmbits fiscal, laboral, financer, redefinint les relacions entre l’administració i l’administrat. Aquest debat, tant més quan estem immersos en problemes d’agressions i inseguretat ciutadana, no es pot anul·lar amb la imposició del silenci administratiu i d’una falsa sensació de normalitat institucional. La independència no ha de ser un fi en si mateix, sinó un mitjà per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes que viuen i treballen a Catalunya. I això comença per reconèixer, sense manipulacions interessades, quins són els problemes reals de la ciutadania. Els pares fundadors dels EUA tenien clar que davant qualsevol forma de govern que amenacés seriosament els drets inalienables de la persona, el poble té el dret de reformar-lo, abolir-lo i instituir un nou govern que ofereixi seguretat i més garanties d’aconseguir la felicitat. Ho tenim clar nosaltres?

Via: La utilitat dels impostos | Jordi Franch Parella Weblog

La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

4-Activos-bancos-centrales.png (1967×1101)

La Reserva Federal (Fed) dels EUA, amb Janet Yellen al capdavant, ha tornat a pujar el tipus d’interès. Ara es troba en el 1,25%. Continua sent molt baix, però marca un canvi de tendència important. Per primera vegada en quasi una dècada, el preu més important de l’economia abandona el terreny sepulcral del 0%. El propòsit d’aquesta progressiva escalada és el d’ajustar el cost del finançament del conjunt de l’economia a uns nivells que no indueixin la generació de noves bombolles. Tot i els recents increments, encara ens estem movent en unes cotes històricament molt baixes. Més enllà del simbolisme d’aquesta pujada, a la política monetària de la Fed encara li queda molt camí a l’alça per recórrer durant els propers anys. No només a l’hora de continuar elevant el tipus d’interès, sinó també de reduir els abultats estocs de deute públic i hipoteques tòxiques que acumula el banc emissor en el seu balanç de situació. Per tenir una referència, l’interès fixat manu militari per la Fed, a l’esclatar la gran recessió del 2008, va passar del 5% al 0,25% a finals d’any. Alhora, les operacions orquestrades de rescat bancari i ajuda a l’Estat varen significar multiplicar el balanç del Banc Central per cinc, passant d’un actiu total inferior al bilió de dòlars als 4,5 bilions actuals. En termes del PIB, significa passar del 6% el 2007 al 30% el 2015. Segons les paraules de l’anterior governador de la Fed, Ben Bernanke, havien après la lliçó de Milton Friedman, el difunt líder de l’Escola de Chicago. Amb l’esclat de la crisi, la política monetària no operaria amb cap restricció i serviria per finançar il·limitadament, i a cost nul, qualsevol institució governamental o bancària (amb l’excepció de Lehman Brothers).

Els instruments que utilitzen actualment els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que les entitats financeres han de tenir en caixa. Als EUA és el 10% (a l’eurozona l’1%). Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 10 dòlars (1 euro) de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada dòlar que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per deu (per cent en el cas de l’euro). Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut. Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats també a un tipus d’interès. Les operacions de mercat obert, la més important i utilitzada, són la compra, per part del Banc Central, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel Banc Central en aquestes subhastes és el referent principal del mercat bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica.

Així, tradicionalment, els bancs centrals han influït sobre les taxes d’interès del conjunt de l’economia perquè els bancs privats depenien del finançament que podien aconseguir en el mercat interbancari i eren els bancs centrals els que controlaven indirectament l’interbancari. Si el banc central pujava els tipus, el finançament de l’interbancari s’encaria i els bancs privats acabaven traslladant la pujada a famílies i empreses. En l’actualitat, però, els bancs privats no tenen cap necessitat de recórrer a l’interbancari: com a resultat dels programes de quantitative easing dirigits pels bancs centrals, el finançament il·limitat a cost nul fa que literalment nedin en piscines de liquiditat. Per contrarestar-ho, la Fed intenta retirar aquest excés de liquiditat, pagant als bancs perquè li prestin el seu excés de reserves. Malgrat tot, aquesta és una política transitòria i, a mitjà termini, no li quedarà altre remei que desfer el programa de compra de deute públic. Haurà, per tant, de revendre les Lletres del Tresor i Obligacions de l’Estat que ha adquirit massivament durant els últims anys. Què passarà quan es posin a la venda bilions de títols de deute públic? Que el seu preu baixarà en picat, el tipus d’interès pujarà i la monstruosa bombolla de deute públic, la mare de totes les bombolles, col·lapsarà. El perill de contagi a les borses serà imminent. Als EUA, des del 2008, dos bilions de dòlars s’han destinat a finançar la compra de les accions pròpies. No és d’estranyar que l’índex Dow Jones estigui en màxims històrics ni que la ràtio del preu de les accions sobre els beneficis assoleixi també cotes de vertigen. Estem a les portes d’un nou crac borsari mundial? Caldrà seguir amb molta atenció la política monetària de la Fed i dels principals bancs centrals.

Via: La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

caida-los-tipos-interes-1383836035072.jpg (646×404)

El Banc Central Europeu (BCE) ha informat avui, dijous 8 de juny, que ha mantingut la seva taxa d’interès rectora en el mínim històric del 0% i espera que “es mantingui en aquest nivell per un període de temps perllongat que superarà amb escreix l’horitzó de les compres de deute”. Així mateix, el BCE també va decidir deixar inalterada la taxa d’interès de la facilitat marginal de crèdit, a la qual presta els diners a un dia, en el 0,25%. També ha mantingut la taxa d’interès als dipòsits dels bancs a un dia en el -0,40%, que seguirà en aquest nivell. Per altra banda, el BCE adquirirà fins a finals de desembre deute per valor de 60.000 milions d’euros mensuals, que pot allargar fins a una data posterior, fins veure que la inflació puja de manera sostinguda fins al seu objectiu.

El sistema monetari actual, malgrat sembli el contrari, té poc de liberal i molt de planificació centralitzada. El corrent econòmic dominant, síntesi del keynesianisme intervencionista amb els cosins germans monetaristes de l’Escola de Chicago, considera que la moneda fiduciària actual (sense valor intrínsec) ha d’estar controlada pel Banc Central. Els instruments que utilitzen els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que els bancs comercials han de tenir en caixa. A l’eurozona és l’1%. Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 1 euro de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada euro que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per cent. Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut.

Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats a un tipus d’interès també predeterminat. Quan el BCE manté la facilitat de dipòsit en el -0,4%, el que està fent és penalitzar els diners que els bancs comercials mantenen immòbils en el banc central. Es busca que els diners circulin, però pot acabar passant que els bancs comercials traspassin l’interès negatiu als clients. En una dimensió surrealista, això significaria pagar per dipositar els diners en un banc. Castigar tan severament l’estalvi seria un suïcidi.

Per últim, les operacions de mercat obert són la compra, per part del BCE, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel BCE en aquestes subhastes és el referent principal del sistema bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica. La decisió del BCE de continuar amb un tipus d’interès al mínim històric del 0% i la compra mensual de deute per 60.000 milions confirma el finançament als Estats i Bancs a cost zero. Aquesta política monetària ultraexpansiva no soluciona cap problema. Només els ajorna i els empitjora.

Via: La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

La importància dels incentius | Jordi Franch Parella Weblog

14725636_1098409376921252_2845157196191647494_n

Com és costum per aquestes dates, s’han anunciat aquesta setmana els guanyadors de l’incorrectament anomenat Premi Nobel d’Economia. En realitat, en el testament d’Alfred Nobel només queden instituïts cinc premis: els de física, química, medicina, literatura i de la pau (aquest darrer concedit pel parlament noruec). El premi de ciències econòmiques, concedit pel Banc Central de Suècia, no és un guardó original i està sotmès a crítiques importants. Quan encara cuegen els devastadors efectes d’una crisi financera, alimentada per les polítiques monetàries expansives dels principals bancs emissors, ¿quin economista que vulgui passar a la posteritat guanyant el Nobel s’atrevirà a criticar-les? ¿No és molt més fàcil i còmode postular-se com assessor del Banc Central i desviar les conseqüències negatives de mantenir llargament els tipus d’interès artificialment baixos a altres agents econòmics? Com encertadament va indicar el vicepresident del govern català, el Dr. Oriol Junqueras i Vies, en la conferència inaugural del curs d’ADE a la FUB, mai havíem conviscut amb tanta creació d’oferta monetària. No hi ha precedents històrics d’una creació de diners tan accelerada (80.000 milions d’euros mensuals a l’eurozona) o, el que és el mateix, de tipus d’interès tan baixos. Directament relacionat amb aquest fenomen, l’eclosió descontrolada del deute públic a nivell mundial tampoc té precedents. El trasllat intergeneracional de la càrrega del deute a les generacions venidores no només hipoteca el seu futur, sinó que planteja un greu problema moral i econòmic.

En qualsevol cas, el Nobel d’Economia l’han guanyat Oliver Hart i Bengt Holmström, dos nord-americans d’origen britànic i finès respectivament, per l’estudi de la teoria dels contractes i els incentius. L’economia de lliure mercat es basa en dues institucions fonamentals: la propietat privada i els contractes. La primera implica el control sobre l’ús donat als recursos escassos i la seva transmissió. La segona fa referència al compliment dels acords pactats voluntàriament i sense mediar engany o violència. Al respecte, és legítim traspassar el nostre deute a les generacions que encara no han nascut? Per què la representació dels polítics s’escapa de la vinculació contractual? Què en queda de l’anomenat contracte social? Els professors premiats han estudiat com millorar l’eficiència dels contractes per tal que les dues parts hi guanyin. Es tracta de generar un procés win-win sense perdedors. No és eficient ni just, per exemple, el mecanisme de portes giratòries en contractes entre l’Estat i empreses parasitàries, o el rescat automàtic de les entitats financeres. Els incentius en aquests casos (moral hazard) són perversos. Si un directiu financer sap que s’apropiarà privadament dels guanys obtinguts, però que pot traspassar a la societat les pèrdues obtingudes, els incentius conviden poc a una gestió prudent. Tampoc és eficient ni just que els directius d’una empresa persegueixin objectius contraris als dels accionistes i propietaris. En canvi, sí ho són alguns copagaments o una assegurança on la companyia no reintegra el 100% del valor del cotxe robat o de l’immoble incendiat. El paper dels incentius torna a ser crucial i, establerts correctament, permeten assegurar que l’usuari dels serveis públics en farà un ús adequat i que el beneficiari d’una pòlissa tindrà cura de la seva propietat. També la privatització (o no) dels serveis públics depèn dels incentius. La privatització dels serveis penitenciaris, per exemple, pot ser adequada per reduir costos, però a canvi d’empitjorar la qualitat del servei. Altres contractes intergeneracionals forçats per l’Estat, com les prestacions de jubilació, entre la població ocupada i els pensionistes actuals, necessiten una urgent reestructuració. Abans que l’envelliment poblacional i la davallada de la natalitat ens condemnin en la vellesa a la marginalitat i a la pura lluita per la subsistència, els governs han de permetre que cadascú gestioni les pròpìes cotitzacions socials de la manera que estimi més oportuna.

També és impossible que un contracte reguli totes les contingències futures que es poden presentar. Cal, per tant, tenir unes regles generals que precisin quins són els drets i els deures de cada part. I aquí, tornant a la conclusió de la conferència d’Oriol Junqueras a la FUB, que va utilitzar una contundent cita bíblica i evangèlica, el paper de la religió no és pas irrellevant, sinó tot el contrari.

Via: La importància dels incentius | Jordi Franch Parella Weblog

La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

juny 6, 2016 Jordi Franch Parella

switzerland

La renda bàsica és un ingrés pagat per l’Estat a tots els ciutadans, amb independència de la seva situació personal, econòmica o social. Malgrat que no està implantada a cap país del món, és un tema recurrent, especialment en períodes preelectorals. Els suïssos l’han rebutjat amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Es preveia que l’Estat suís pagués a cada adult uns 2.300 euros mensuals nets, i a cada menor 560 euros. L’argument que s’ha acabat imposant és que els costos per finançar la renda bàsica són prohibitius i que, al traduir-se en l’increment d’impostos i de l’endeutament públic, afectaria negativament el creixement econòmic. Els suïssos també han considerat que la renda bàsica disminueix la motivació per treballar i distorsiona els incentius correctes per la creació de riquesa. Malgrat que el salari mitjà de Suïssa és de 5.579 euros mensuals, el cost d’implantar la renda bàsica seria de 188.000 milions d’euros, el triple del total de les despeses socials del país. A França, una renda mensual de 750 euros equivaldria al 26% del PIB, i a Espanya dispararia la despesa pública del 44% al 65% del PIB, previ descompte de la despesa en protecció social que s’estalviaria.

És altament probable que un referèndum d’aquestes característiques a Espanya, un país amb menys qualitat democràtica que el petit territori alpí, acabaria proporcionant un resultat radicalment diferent. I és que la promesa d’una renda bàsica és llaminera i exerceix una forta influència en potencials votants. És una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. ¿Per què arriscar-se amb un negoci si papà Estat m’assegura un mínim de subsistència incondicionalment? ¿Per què haver de patir mals de cap si l’Estat benefactor m’ofereix una altra alternativa millor? La renda bàsica és el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Els partits d’ultraesquerra, com Podemos, són els que més insistentment la prediquen, basant el seu finançament en un tipus únic d’IRPF molt elevat (50% o superior). Aquest argument és fals per dos motius com a mínim. En primer lloc, l’increment del tipus impositiu no manté la base imposable inalterada, sinó que la redueix. ¿Qui treballaria si el 100% dels ingressos anessin a les arques d’Hisenda? En el moment en què l’asfíxia tributària fos encara més elevada amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda bàsica, la recaptació decrementaria i no seria suficient. I en segon lloc, l’anunci que l’Estat espanyol paga una renda bàsica a tot ciutadà que acrediti aquesta nacionalitat, tindria un efecte expansiu sobre la despesa pública. La tan famosa picaresca espanyola faria ressuscitar difunts o, senzillament, mantindria administrativament en el regne dels vius sine die a parents i beneficiats. El cens de població augmentaria i la despesa pública també.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats. Pensem amb les empreses de big data, amb una base tecnològica molt important, i amb la demanda de perfils de gestors de dades que sol·liciten. La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat i creació d’ocupació qualificada, i que la renda bàsica no es sosté tampoc per aquest motiu.

Via: La renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

El futur de les pensions | Jordi Franch Parella Weblog

juliol 29, 2016 Jordi Franch Parella

L’Audiència Nacional ha condemnat els directius d’Afinsa, una empresa especialitzada en la inversió en segells, per frau piramidal. L’engany consistia en el compromís adquirit per l’empresa amb els clients estafats, de recomprar els segells venuts pel diner invertit més una atractiva rendibilitat sempre superior a la del mercat financer. Les víctimes són més de 190.000 estalviadors, que han perdut els diners aportats per la seva jubilació. I és que l’empresa no invertia realment en el mercat filatèlic, sinó que es limitava a pagar els interessos amb els estalvis provinents de la captació de nous clients. Els segells tenien en realitat un valor ínfim, molt inferior al valor de recompra estipulat en els contractes. El frau piramidal, que va tenir lloc entre 1998 i 2006, es mostra obertament quan una crisi de confiança impedeix la captació de nous clients i esfondra definitivament la piràmide.

Comparem ara el frau d’Afinsa amb la situació de les pensions de la Seguretat Social. En el sistema espanyol, públic i de repartiment, les prestacions que reben els pensionistes beneficiaris provenen de les cotitzacions que paguen els treballadors, però aquest caràcter piramidal queda diluït amb l’etiqueta de «solidaritat intergeneracional». En temps de vaques grasses i de la bombolla financera, els excedents aconseguits es varen invertir íntegrament en deute de l’Estat. El Fons de Reserva acumulat, però, ha anat minvant de 64.000 milions a només 25.000. Les cotitzacions dels 18,3 milions d’ocupats (el 26% amb caràcter temporal) no són suficients per pagar 9,4 milions de pensions (ràtio inferior a 2:1). Quan la guardiola de les pensions s’esgoti el 2017, aleshores, hem de pensar que cauran dràsticament les pensions? Intervindrà l’Audiència Nacional la Seguretat Social? No, a curt termini, senzillament es crearan nous impostos o/i s’incrementaran els ja existents per poder pagar-les. A llarg termini, les pensions cauran a nivells de pura subsistència. Per ara, Rajoy ja preveu la seva investidura com a president del Govern amb un projecte de pagament, amb càrrec als Pressupostos Generals de l’Estat (més impostos), de 22.000 milions que és el que costen les pensions de viduïtat i orfandat. El (mal) exemple a seguir és el de França, que va crear un impost social (!) per finançar les pensions i que grava totes les rendes.

El sistema de pensions d’Espanya, un dels més generosos (o cars, depèn com es miri) d’entre els països rics, és doblement incompatible amb l’envelliment creixent de la població i les taxes d’atur altíssimes. Amb dades de l’OCDE, el sistema públic espanyol paga una mitjana del 82% de l’últim salari del treballador, quan la mitjana és de només el 69%. Només Holanda ens supera amb el 90,5%. La gran diferència, però, és que a Amsterdam el 27% prové del sistema públic de repartiment (com Espanya) i l’altre 63,5% és d’origen privat i capitalitzat. Podem arribar a estar d’acord en la conveniència que el sistema públic asseguri un mínim de subsistència per a tothom, però deixant a l’individu que faci el que vulgui amb la resta dels seus diners i dels seus salaris, invertint en els mercats que consideri més apropiats. ¿Per què no donar un marge de llibertat a la inversió privada, ja sigui en plans de pensions, plans d’empresa o inversió lliure en Borsa? ¿Tan intolerablement liberal és aquesta proposta? Mirem quina és la situació internacional entre els països de l’OCDE:

OCDE_pensiones_2015_2_ok

Font: Pensions at a glance (OCDE)

Constatem que molts països, entre ells els més avançats, contemplen la capitalització privada de les pensions: Austràlia, Bèlgica, Canadà, Xile, Dinamarca, Estònia, Alemanya, Irlanda, Islàndia, Israel, Mèxic, Holanda, Nova Zelanda, Noruega, Eslovàquia, Suècia, Suïssa, Regne Unit i els EUA.

Els únics, com Espanya, que ho confien tot al 100% en el repartiment públic són Àustria, Txèquia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Itàlia, Japó, Corea, Luxemburg, Polònia, Portugal, Eslovènia i Turquia. En total, 13 de 34, una minoria.

Tenim la sort de viure molt, és cert. Espanya és el país amb l’esperança de vida més alta del món, després del Japó (81 anys els homes, 86 anys les dones). Què ens espera en el futur, però? Com ens mantindrem a la vellesa? Amb quins recursos? A curt termini, pocs canvis. No els esperem ni del PP ni del PSOE. El 60% dels votants del partit conservador de Mariano Rajoy tenen més de 55 anys. I en el cas del partit socialista de Pedro Sánchez és el 54%. Cap dels dos s’atrevirà a aixecar un dit contra els pensionistes. Les pensions de jubilació continuaran incrementant cada any, poc, és veritat, només un 0,5%, però incrementant. En canvi, els sous que financen les pensions en molts casos disminueixen. La pensió de jubilació mitjana és de 1.041 euros mensuals, mentre que més de 3 milions d’assalariats no arriben a aquesta quantitat, són submileuristes, i el 15,5% de les dones treballadores cobra menys de 665 euros mensuals.

OCDE_pensiones_2015_3_ok.jpg

Font: Pensions at a glance (OCDE)

Els canvis, però, hauran de venir a llarg termini inevitablement. I és que les finances de la Seguretat Social han de complir la seva equació comptable fonamental:

Número de Pensionistes (1)  *  Pensió Mitjana (2)

=

Número de Treballadors (3) * Salari Mitjà (4) * % Cotitzacions Socials (5) + Altres Ingressos (6)

(1) Número de Pensionistes: el 2013 Espanya tenia 8,3 milions de persones majors de 65 anys (17,9% de la seva població) i 2,6 milions de majors de 80 anys (5,6%). El 2050 seran 15,1 milions (33,3% del total) i 5,8 milions (12,7%) respectivament.

(2) Pensió Mitjana: el desembre de 2005, la pensió mitjana de jubilació era de 686,61 euros. Ara és de 1.041 euros. És una pujada equivalent al 51,6%, encara que l’IPC en aquests onze anys ha incrementat només un 18,5%.

(3) Número de Treballadors: la població entre 15 i 64 anys passarà de 31,1 milions el 2013 a 24,3 milions el 2050. Això no vol dir que caigui el nombre de treballadors, perquè podria pujar el percentatge de la població que té una ocupació. En aquest sentit, la taxa d’activitat i la taxa d’ocupació a Espanya estan molt per sota de les d’altres països europeus (la taxa d’atur és molt superior).

(4) Salari Mitjà: el 2005, el salari mitjà a Espanya ascendia a 18.677 euros. El 2013, últim any en què l’INE ofereix dades, havia pujat als 22.698 euros. Implica una pujada del 21%. L’IPC en aquest període va ascendir un 18,9%.

(5) % Cotitzacions Socials: en aquests moments, els treballadors espanyols paguen més del 36% del cost laboral no salarial a la Seguretat Social (30% a càrrec de l’empresari i 6,35% a càrrec del treballador) .

(6) Altres Ingressos: actualment provenen del Fons de Reserva acumulat de la Seguretat Social. Quan s’esgoti el fons hauran d’establir-se nous impostos (finançament de les pensions mitjançant els Pressupostos Generals).

Malauradament, per tant, amb la crisi demogràfica i l’alt atur estructural d’Espanya, tot fa pensar que haurem d’afrontar els últims trams de la nostra vida amb grans penúries i pensions de pura subsistència. Les dades demogràfiques de la població espanyola ens indiquen que el número de pensionistes incrementarà i que la població en edat de treballar disminuirà. Que el salari mitjà no tindrà grans augments, ja que a llarg termini tendeix a incrementar en funció de la productivitat del treball, on Espanya ofereix crònicament uns registres pobres i lamentables. Les cotitzacions socials a Espanya ja són unes de les més elevades del món occidental i tenen poques probabilitats d’incrementar-se. El compliment de l’equació, per tant, passa inexorablement per reduir dràsticament les pensions futures. I, també, per complementar el seu finançament amb la imposició de noves figures tributàries. Quan arribi el dia, però, els actuals governants, havent-se agençat el cobrament blindat de plans de pensions milionaris (privats i de capitalització), s’ho miraran amb displicència des de les seves luxoses residències, amonestant-nos amb to d’autosuficiència que ells ja ho van predir.

Recordem i enumerem breument quins són els problemes de l’actual sistema de pensions espanyol, públic i de repartiment, deixant de banda el seu caràcter piramidal:

Primer. El sistema de pensions està potencialment en fallida.

Segon. La taxa de retorn és molt baixa. El rendiment que s’obté dels pagaments a la Seguretat Social podria augmentar. L’actual sistema no és eficient des d’un punt de vista financer.

Tercer. L’actual sistema té efectes negatius sobre el creixement econòmic i el desenvolupament social. Redueix el nivell d’estalvi, repercutint desfavorablement sobre la inversió, la producció i l’ocupació.

Quart. L’actual sistema perjudica la població pobra. La població rica comença a treballar relativament més tard que la població amb menys recursos i la seva esperança de vida és superior. Això fa que els rics cotitzin menys anys que els pobres, però que cobrin posteriorment durant més temps les pensions.

Cinquè. L’actual sistema perjudica la població masculina. L’esperança de vida de les dones supera en cinc anys la dels homes. Per tant, el gènere femení cobrarà les pensions més anys que el seu complementari masculí.

Sisè. L’actual sistema perjudica la població jove. Donada la tendència demogràfica, els joves hauran de pagar més i cobrar menys que els seus antecessors.

Setè. L’actual sistema perjudica determinats col.lectius. Persones que morin a l’entorn dels 65 anys (o abans) pagaran molt i cobraran poc. Així, un fumador actiu (o passiu) que mori de càncer de pulmó als 65 anys haurà cotitzat tota la seva vida, però es veurà privat de la seva pensió.

Via: El futur de les pensions | Jordi Franch Parella Weblog

Per què moren les abelles? | A cop de post | una visió de Girona

Raül Muxach / 23/05/2016

Per què moren les abelles? És la pregunta que es fan molts investigadors en aquests moments a tot el món. Cap té la resposta absoluta però són uns quants els que en busquen de parcials. D’indicis n’hi ha uns quants.

Aquí a prop, a l’IRTA Mas Badia (La Tallada) sense anar més lluny, en tenim algun, com l’Adriana Escudero. És la responsable territorial d’un projecte d’abast estatal liderat per l’INIA (Instituto Nacional de Investigación Agraria) que intenta calibrar l’impacte que tenen sobre aquestes productores de mel i aliades de primer ordre en la pol·linització els insecticides, acaricides i plaguicides que s’utilitzen en els conreus més habituals.

Andreas / Creative Commons

Aquí es busca, concretament, el rastre d’aquests components -sobretot dels cada cop més qüestionats neonicotinoides– en el conreu de la poma. Porten dos anys recollint dades i monitoritzant el comportament dels ruscs d’abelles que s’instal·len en les pomeres del Baix i l’Alt Empordà per afavorir la pol·linització d’aquests fruiters.

Diu Escudero que han pres mostres del pol·len que porten les abelles, del que tenen a dins del rusc, del nèctar, de pol·len d’altres flors que hi ha al voltant i del que porten altres insectes pol·linitzadors. També comptabilitzen amb sensors el nombre d’abelles que hi ha feinejant (pecorea) i les pèrdues en la colònia que hi va havent.

Un munt de dades que encara s’estan analitzant però que, de moment, porten a pensar que els tractaments que s’utilitzen aquí incideixen d’una manera “baixíssima” en aquesta mortaldat d’abelles.

Li formulo la pregunta amb la que comença aquest post i és molt clara en la resposta: “que la població d’abelles disminueix de manera considerable és evident però veig difícil respondre d’una manera concreta a la teva pregunta perquè són molts els factors que hi intervenen”.

De fet, és un còctel de factors el que està acabant amb la població mundial d’abelles. Els científics senyalen el mal ús de fitosanitaris, la contaminació ambiental, la pèrdua i fragmentació de llocs aptes perquè hi visquin aquests insectes, les espècies invasores (vespa asiàtica) i el canvi climàtic com alguns dels més clars. Escudero diu que, des de Mas Badia sí que aspiren a poder dir, com a mínim, “quin grau de culpa hi té el conreu de la pomera”.

Ja he dit que, sense baixar al detall, els investigadors d’aquest projecte pensen que les pràctiques dels productors de pomes d’aquí no semblen excessivament nocives però el gruix de les dades s’analitzarà en profunditat i es contrastarà amb els resultats d’altres conreus (a l’Ebre estan estudiant l’impacte del conreu dels cítrics, per exemple) aquest estiu.

“Serà el moment de veure si ens hem deixat alguna cosa o si hem de tornar a prendre dades que ja tenim perquè ho hem fet malament”, explica en un to molt didàctic i adverteix que encara que la contribució del conreu de pomera a la desaparició de les abelles sigui petit, esperen treure conclusions que permetin adoptar mètodes de menor impacte.

L’estudi de camp s’ha acabat tot just fa quinze dies i ha comptat amb la col·laboració d’apicultors de la demarcació, que també estan interessants en la matèria. Els apicultors han proporcionat ruscos nets que no havien estat posats en cap altre camp i que, per tant, no tenen traces ni rastres d’insecticides ni plaguicides que puguin fer interferència en l’anàlisi de les dades.

Les conclusions finals s’hauran de presentar durant el 2017. Es calcula que el valor econòmic de la feina que fan les abelles supera els 320 milions d’euros a Catalunya, segons Greenpeace, frega els 3.300 milions d’euros a tot l’estat i si ho projectem a escala europea, la xifra supera els 22.000 milions. No només això, segons algunes projeccions, si desapareixen les abelles podrien desaparèixer el 75% dels conreus que coneixem ara.

Via: Per què moren les abelles? | A cop de post | una visió de Girona

Interessos negatius | Jordi Franch Parella Weblog

Jordi Franch Parella Weblog

L’escriptor francès André Gide es preguntava, en relació a alguns llibres, que qui els llegiria. I també, en relació a algunes persones, que quins llibres podien llegir. Al final, com la Diada de Sant Jordi ens demostra, llibres i persones s’acaben trobant. El mercat és el mecanisme d’intercanvi i el lloc on es troben el comprador i el venedor. Avui, com cada 23 d’abril, dominen a Catalunya els mercats del llibre i la rosa, símbols de la cultura i l’amor, en una diada cívica, patriòtica i cultural. De mercats, però, n’hi ha de molts tipus: de béns i serveis, treball, capital… Alguns són més o menys lliures i permeten l’acord entre l’oferta i la demanda, sempre amb subjecció a les lleis o reglaments vigents i al pagament d’impostos com l’IVA. Altres mercats poden estar directament prohibits per l’Estat (drogues, prostitució…) i, finalment, alguns mercats estan fortament intervinguts pel poder polític.

Un de molt destacable i important, en aquesta tercera categoria, és el mercat financer. De fet, el grau d’intervenció és tan elevat que disposen d’unes institucions de planificació centralitzada, els bancs centrals, que tenen el monopoli de l’emissió de la moneda. La utilització de la política monetària (i fiscal) per estabilitzar l’economia està associada a importants efectes contraproduents i dificultats insalvables. D’entrada, el banc central pot fixar-se un objectiu de creixement de la quantitat de diner. A la pràctica, però, això fracassa quan la demanda de diner és inestable, perquè desestabilitza el comportament de la producció i l’ocupació. Tampoc està clar quin agregat monetari ha de ser monitoritzat i controlat pel banc emissor. Han de ser les monedes i bitllets (M0)? O potser també els comptes corrents (M1)? Per què no incloure els dipòsits amb venciment inferior a 2 anys (M2)? Alemanya, amb el marc, va haver de canviar l’objectiu d’agregat monetari a M3 (que inclou tots els anteriors més els fons del mercat monetari i el deute públic a curt termini), ja que la relació entre l’agregat monetari i l’activitat econòmica s’havia trencat.

Abandonat l’objectiu de creixement de l’oferta monetària, altres països, com Suècia i el Canadà, o àrees monetàries com la de l’euro persegueixen un objectiu d’inflació determinat. Un avantatge és la seva fàcil comprensió per part del gran públic, però un important desavantatge és que la inflació tarda molt de temps a respondre a les polítiques del banc central. Això pot fer que els alts funcionaris del banc emissor no sàpiguen quines mesures adoptar i que el públic sàpiga menys encara si s’estan complint o no les promeses.

El que sí fan els bancs centrals és fixar manu militari el tipus d’interès. I no deixa de ser una profunda hipocresia que es parli de lliure mercat quan el preu més important del mercat, el tipus d’interès, es determina coactivament al marge de la lliure oferta i demanda. També és molt destacable l’abaratiment generalitzat de tots els tipus d’interès fixats pels principals bancs centrals del món. El cas del Japó és paradigmàtic. Després d’entrar en crisi a principis del 1990, el Banc del Japó va rebaixar ràpidament el tipus d’interès des de nivells del 5,25% el 1990 al 0%, on segueix ara. Pel que fa a l’eurozona, l’abaratiment del tipus d’interès ha estat més lent i suau, passant del 4,25% (gener de 2008), al 2% (gener de 2009), continuant el descens a l’1% (desembre de 2011), d’aquí progressivament al 0,15% (juny de 2014), i finalment al 0% (març de 2016). Per suposat, la FED nord-americana s’ha caracteritzat per practicar també una agressiva política monetària expansiva, amb interessos zero i múltiples rondes de quantitative easing, o compra directa de deute públic per part de la Reserva Federal. L’interès dels EUA era del 4,25% a principis del 2008, i el 16 de desembre del mateix any, el governador de la FED, Ben Bernanke, ja l’havia reduït al 0%, on continua ara.

I d’interessos zero hem passat a interessos negatius, mesura que tindrà importants efectes contraproduents. Suposa l’estocada definitiva de l’estalviador, que veu penalitzat l’esforç d’estalviar, i l’indult del deutor, que podrà endeutar-se sense costos financers. El deute públic continuarà creixent ad infinitum (per què reduir-lo si els costos del finançament són nuls?) i els bancs incrementaran les comissions per compensar el deteriorament del seu marge d’intermediació. Concretament, la banca espanyola va guanyar l’any passat 10.400 milions d’euros, però no en té prou. Els bancs espanyols tenen actualment un benefici sobre els actius del 5,5%, però no en tenen suficient. Volen una rendibilitat del 10%, i per això preveuen incrementar les comissions per treure efectiu als caixers, per manteniment dels comptes, per targetes de crèdit o de dèbit, per transferència a altres comptes o per ingrés de xecs i ús de serveis. L’anunci de pujada de comissions bancàries es produeix el mateix dia en què el Suprem ordena el pagament d’1,2 milions a Adolf Tudó i Jaume Masana per la fallida Catalunya Caixa (rescatada amb 12.345 milions d’euros de diner públic). Tipus d’interès negatius tampoc reactivaran el creixement, ni l’ocupació o la inversió empresarial. Segons l’OCDE, el percentatge de PIB invertit en planta i equipament empresarial s’ha reduït els darrers anys, tant a Europa com als EUA. Concretament, del 2000 al 2014, ha passat del 8,4% al 6,8% en els EUA, i del 7,5% al 5,7% a la UE. Finalment, els tipus d’interès negatius contribuiran també a l’empitjorament de les grans diferències socials i econòmiques entre una minoria de la població ultraenriquida i la gran majoria depauperada.

Via: Interessos negatius | Jordi Franch Parella Weblog

Informe: La pressió del lobby biotecnològic perquè els nous OMG escapin a la regulació – Associació Salut i Agroecologia (ASiA)

La setmana passada publicàvem publicàvem una notícia en què parlàvem breument de les maniobres de lobby que hi ha hagut a la UE per evitar que els productes de les noves tècniques biotecnològiques siguin considerats i regulats com OMG. Un dels signants de la nota de premsa era Corporate Europe Observatory (CEO), una organització que es dedica a estudiar les maniobres de lobby de les grans empreses a la Unió Europea.

Avui volem presentar-vos aquest informe elaborat per CEO, que hem ajudat a traduir, i en què aquest procés de lobby (que ja porta en marxa uns anys) es descriu de forma molt més detallada. A més, es recullen i contrasten les principals argumentacions utilitzades per aquests representants de les empreses biotecnològiques en el seu discurs.

Vols saber més?

Descarrega l’informe de forma gratuïta, i ajudeu-nos a difondre’l.

Via: Informe: La pressió del lobby biotecnològic perquè els nous OMG escapin a la regulació – Associació Salut i Agroecologia (ASiA)

EUA: Danone farà servir llet d’animals alimentats amb pinso no transgènic – Associació Salut i Agroecologia (ASiA)

EUA és el principal productor mundial de transgènics i, a diferència de la UE, no té una legislació que obligui a l’etiquetatge. Alguns estats (com Vermont) s’implementaran pròximament una legislació d’aquest tipus (similar a l’europea), el que ha desencadenat la controvèrsia a tot el país i està portant a algunes empreses a implementar l’etiquetatge no només en aquest estat, sinó a nivell nacional .

L’última d’aquestes empreses ha estat Danone, que ha anat una mica més enllà: no només ha expressat la seva voluntat de deixar d’utilitzar OMG en els seus tres principals línies de producte, sinó que la llet que utilitzen provingui d’animals alimentats amb pinsos no transgènics . Ho ha acompanyat amb una altra sèrie de promeses sobre la millora de les condicions dels animals i majors exigències mediambientals als seus proveïdors, que s’implementaran “gradualment”.

PER A LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE ANEU A L’ENLLAÇ DE MÉS ABAIX

Via: EUA: Danone farà servir llet d’animals alimentats amb pinso no transgènic – Associació Salut i Agroecologia (ASiA)