El Departament de Cultura publica “Diari (Balaguer, juliol 1936-març 1939). Camilo Cava Balcells” | Grup d’Arxivers de Lleida

Camilo Cava Balcells (Balaguer, 1880-1950), fill de Cal Cava, família burgesa i terratinent de Balaguer, es va llicenciar en Dret l’any 1903 i va exercir professionalment d’advocat, jutge municipal, procurador dels tribunals i, fins i tot, de notari eclesiàstic designat pel bisbe de la Seu d’Urgell. L’any 1909 va ser regidor de l’Ajuntament de Balaguer. També va ser tresorer i administrador del Sindicat Agrícola de Balaguer i de la Caja Rural Católica y de Préstamos. Així mateix, com a periodista de vocació, va escriure articles en nombrosos diaris, com la “Página Agrícola” del diari de La Mañana o la revista balaguerina Pla i Muntanya.

Quan esclata la Guerra Civil, Camilo Cava, que aleshores tenia 56 anys, va decidir quedar-se a Balaguer. A cal Cava, situat al Mercadal, tenia un lloc privilegiat com a espectador dels tots els fets que s’anaven succeint a la ciutat i que, dia rere dia, va recollir en un diari que s’inicia el dia 18 de juliol de 1936 i finalitza l’1 d’abril de 1939.

Aquest Diari té un interès històric inqüestionable, ja que ens relata els fets que Camilo Cava va viure de primera mà al llarg de tota la Guerra Civil a Balaguer. Cada dia, l’autor ens explica tant els fets més cruents com els relatius a la vida quotidiana i a la supervivència d’aquells que, com ell, s’hi van quedar a la ciutat.

Camilo Cava era un home de dretes i aquest posicionament, cada cop més ferm a mesura que avançava la guerra, es fa palès al llarg de tot el diari. Tanmateix, i més enllà de la seva visió personal dels esdeveniments, l’autor tenia consciència de l’excepcionalitat del moment que estava vivint i, per això, volia deixar per escrit el seu testimoni.

Actualment, el Diari es conserva a l’Arxiu Comarcal de la Noguera, gràcies al dipòsit que va fer la família Cava de tot el fons documental. N’hi ha tres exemplars: una primera versió manuscrita, un esborrany corregit i una darrera versió mecanografiada i revisada. Josep Pla Blanch se n’ha fet càrrec de l’edició per a la present publicació Diari (Balaguer, juliol 1936-març 1939). Camilo Cava Balcells, la qual ha enriquit fent els aclariments necessaris a peu de pàgina per a una millor comprensió del text i contrastant, quan s’esqueia, els fets històrics del relat.

 

Informació extreta de la pàgina web de la XAC

Via:  El Departament de Cultura publica “Diari (Balaguer, juliol 1936-març 1939). Camilo Cava Balcells” | Grup d’Arxivers de Lleida

L’esplendor dels castells medievals catalans │ Post del Museu d’Arqueologia de Catalunya – Llibres gencat

L’any 2016 es van iniciar els contactes entre el Museo del Jade y de la Cultura Precolombina de San José de Costa Rica i el Museu d’Arqueologia de Catalunya. Així va sorgir l’idea d’un intercanvi d’exposicions, que s’ha concretat enguany amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull. L’exposició “Xamans i esperits. Tresors del Museu del Jade” de Costa Rica ha estat a l’abast del públic català entre març i juliol i “L’esplendor dels castells medievals catalans”, que s’inaugurà el 8 de març a Sant José es troba al MAC-Barcelona, encara més ampliada amb peces molt destacades i recursos museogràfics.

Vam escollir aquesta temàtica, amb l’aportació transcendent de la ciència arqueològica perquè ens va semblar singular i de fet el nom de Catalunya ve de Castlà, per tant ens va semblar una bona targeta de presentació. Podia generar interès i fascinació, sobretot a Costa Rica, de la mateixa manera que les cultures precolombines generen interès i fascinació en nosaltres. Allò diferent, fins i tot exòtic, si s’explica amb rigor científic, serveix per fixar l’atenció i captivar al gran públic.

A Catalunya tenim mostres antigues de castells, però la seva generalització es produeix pels volts de l’any 1000, amb diferents formes: els de frontera amb el món andalusí, els juridisccionals de control del territori i com a fórmula d’assentament i domini del poblament. Aquestes construccions s’acaben quan canvien les característiques socioeconòmiques de la societat i també les tàctiques militars. Les monarquies es fan més fortes i les corts atrauen la noblesa, les ciutats i el comerç floreixen, l’humanisme renaixentista es va imposant i l’artilleria fa inviable els vells castells que donen pas a les fortaleses, més adaptades a les noves tàctiques militars.

L’exposició “L’esplendor dels castells medievals catalans” recull l’evolució arquitectònica, la militar, la social i l’econòmica d’aquestes unitats mentre que els objectes reflecteixen la vida quotidiana a l’interior. És una visió sintètica del que van representar, adient per a tots els públics.

Volem difondre en base a la recerca científica en arqueologia, volem eixamplar el coneixement de les cultures i formes de vida del passat, volem que la nostra realitat cultural es conegui arreu. Aquestes són les nostres fites.

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

L’esplendor dels castells medievals catalans (pdf)

Via:  L’esplendor dels castells medievals catalans │ Post del Museu d’Arqueologia de Catalunya – Llibres gencat

Ingrés d’un protocol notarial de Guissona a l’Arxiu Comarcal de la Segarra | Grup d’Arxivers de Lleida

Fa uns díes va ser ingressat en dipòsit a l’Arxiu Comarcal de la Segarra un protocol del notari de la vila de Guissona Amador Pasqual. El protocol ha estat adquirit pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que l’ha dipositat a l’Arxiu permetent que es pugui posar a la disposició dels usuaris.

Es tracta d’un llibre en foli, amb les cobertes de pergamí, dels anys 1623-1633 de 383 folis que també conté un plec amb una mà de notes, del mateix notari Amador Pasqual, de l’any 1640 de 77 folis. El protocol serà incorporat al fons del Districte notarial de Cervera en els propers dies després de fer-ne l’inventari.

Informació extreta de la pàgina web de la XAC

Via:  Ingrés d’un protocol notarial de Guissona a l’Arxiu Comarcal de la Segarra | Grup d’Arxivers de Lleida

Els Catalans als camps nazis | Biblioteca del Pavelló de la República

Els catalans als camps nazis és el títol del llibre de Montserrat Roig (1946-1991)  periodista i escriptora barcelonina que ha esdevingut una obra clau de la historiografia catalana. Edicions 62 n’ha fet una nova edició revisada amb motiu del quarantè aniversari de la seva publicació.

Des del mes d’agost de l’any 1940, molts republicans catalans i espanyols van arribar als camps de concentració i extermini nazis.

Un cop es va iniciar la Segona Guerra Mundial un gran nombre d’exiliats republicans es van veure obligats a allistar-se a les companyies de treballadors estrangers i altres s’enrolaren a la legió estrangera per continuar lluitant contra el feixisme.

Quan França va ser ocupada per l’exèrcit alemany, uns 10.000 republicans catalans i espanyols van ser deportats als camps d’extermini nazi i un 60% no va aconseguir sobreviure.

El llistat de mètodes de tortura i assassinat és infinita: van perdre la vida afusellats, apallissats, gasejats, penjats, amb experiments mèdics… No obstant això, la majoria va morir per un còctel letal de gana, treball esclau i unes condicions sanitàries deplorables que provocaven tot tipus de malalties.

Els que va aconseguir sobreviure, anys després del seu alliberament, encara recordaven el seu número de presoner. Van haver d’aprendre a pronunciar-lo en alemany, a base de cops i amenaces de mort. No és doncs d’estranyar que aquest número no l’oblidessin mai més.

A Auschwitz, prop de Cracòvia, a Sachsenhausen a Berlín, a Flossenburg entre Nuremberg i Pilsen, i a Neuengamme prop d’Hamburg, van ser tancats un número reduït d’espanyols i catalans. A Dachau prop de la ciutat de Munich i Buchenwald  prop de Leipzig,  n’hi va haver molts més que procedien, gairebé tots, de presons franceses i que havien participat en accions de la Resistència.

El camp de concentració de Mauthausen-Gusen és, sens dubte, el més tristament famós de tots. Un total de 1.800 catalans hi van morir. En realitat era un conjunt de camps de concentració situats al voltant de la petita localitat austríaca de Mauthausen, a uns pocs quilòmetres de Linz.

I tot plegat amb el consentiment de la dictadura franquista que, en tot moment, va estar assabentada de la sort que anaven a tenir aquestes persones que eren classificades com a apàtrides i identificades amb un triangle blau per distingir-los com a tals i també per diferenciar-los d’altres classificacions com la dels homosexuals, amb un triangle rosa, o dels gitanos que portaven un triangle negre.

Després d’una tasca minuciosa Montserrat Roig descobreix, a través d’una cinquantena de testimonis, la història d’aquests deportats republicans i dóna veu a les persones anònimes que havien sobreviscut a aquell infern. En fa un detallat perfil que ha permès saber, per exemple, que en la seva majoria procedien de comarques i no de les grans ciutats i que representaven  a la classe treballadora i alguns intel·lectuals que, amb motiu de la Ley de Responsabilidades Políticas promulgada el 13 de febrer de 1939 per la dictadura franquista, no se’ls permetia la seva tornada a l’Estat espanyol.

Entre els intel·lectuals catalans que van ser al camp de Mauthausen destaca l’escriptor Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, 3 d’agost de 1974). A la novel·la autobiogràfica K.L. Reich va narrar la seva experiència al camp on va estar pres durant cinc anys.

El llibre el va dedicar al general nord-americà Omar N. Bradley “cap de les forces nord-americanes que m’alliberaren el dia 5 de maig de 1945, en testimoni de gratitud i admiració” i a Pere Vives (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941) un professor de matemàtiques que va morir assassinat pels nazis per efecte d’una injecció de benzina al cor.

Anys més tard, Amat-Piniella va fundar, juntament amb altres deportats l’Amical de Mauthausen associació que te per objectiu  defensar els drets morals i materials dels deportats  i  preservar la seva memòria.

Un altre pres conegut és Francesc Boix (Poble-sec, Barcelona, 31 d’agost de 1920 – París, 7 de juliol de 1951), fotògraf i únic testimoni català dels judicis de Nuremberg i Dachau. Les fotografies que Boix va fer durant el seu captiveri a Mauthausen van ser proves gràfiques que es van utilitzar per demostrar els crims del genocidi nazi.

El cas d’ Enric Marco Batlle (Barcelona, 12 d’abril de 1921), antic militant de la CNT que va fer creure a tothom que havia estat a Mauthausen però que gràcies a diverses tasques d’investigació és va descobrir que era un mentider i vulgar estafador i que mai havia estat deportat, va tenir un gran ressò mediàtic.

De la deportació de dones sempre se n’ha parlat molt menys. Les dones van patir més humiliacions que els homes per a la seva pròpia condició.  Al camp de Ravensbrück, a uns noranta quilòmetres al nord de Berlín moltes dones van ser esterilitzades i algunes obligades a prostituir-se.  Hi van morir unes 28.000 dones. De les  300  espanyoles que hi van estar Neus Català (Els Guiamets, 6 d’octubre de 1915), és l’única supervivent catalana viva del camp. Tenim una part del seu fons personal al nostre arxiu.

L’any 2012, el Ministerio Español de Justicia va  posar en marxa una base de dades que permet accedir a les referències dels 4.400 ciutadans de l’Estat espanyol que van morir als camps de concentració nazis d’Àustria i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Això ha estat possible gràcies al procés de digitalització dels arxius del Ministeri francès d’Excombatents i de Víctimes de Guerra on s’inclouen els avisos oficials de morts en camps de concentració.

La base de dades està disponible tant per a investigadors com per a particulars i permet fer recerques per nom i cognom, lloc i data de naixement, etc.

Per a conèixer més dades es pot consultar el Portal de Archivos Españoles del Ministerio de Cultura es troba una base de dades que recull els continguts del Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), editada pel mateix ministeri l’any 2006 i que és el resultat d’una investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa i que ha esdevingut una magnífica eina d’informació.

Allí hem trobat a Enric Puigmal de Maçanet de Cabrenys, a l’Alt Empordà, que va morir al camp de Mittelbau-Dora, satel·lit del de Buchenwald,  amb només 20 anys.

Qui era l’Enric?  Tenia 12 anys quan va esclatar la Guerra Civil… per què va anar a parar a un camp d’extermini nazi?

Tan de bo algun dia aquestes preguntes puguin ser contestades….

Les víctimes han de sobreviure en la nostra memòria. Sobretot han d’entrar a les escoles, no per estimular la rancúnia o la venjança sinó per evitar que la historia es repeteixi i per redescobrir històries com les del jove Enric de Maçanet de Cabrenys.

Diumenge dia 27 de gener es commemora el Dia Mundial en record de les Víctimes de l’Holocaust. Recordeu aquesta data. Si voleu podeu participar en els nombrosos actes que el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera organitza per no oblidar mai el que va passar.

via Els Catalans als camps nazis | Biblioteca del Pavelló de la República

Víctimes 1936-1945 │ Post del Memorial Democràtic – Llibres gencat

En la commemoració dels 80 anys de la Guerra Civil, no pot faltar una reflexió sobre les seves conseqüències.

El catàleg de l’exposició “Víctimes. 1936-1945” proposa conèixer episodis tràgics del conflicte (morts, rereguarda, persecució religiosa, destrucció del patrimoni, ferits, bombardejos, refugiats, camps de concentració, exili, repressió judicial i fosses). També aspectes encoratjadors (organitzacions d’ajuda, salvació del patrimoni, defensa passiva, assistència sanitària o persones que salven vides) que es veuran mitjançant imatges i la cartografia històrica, entesa aquesta no com una mera col·locació de dades sobre una superfície geogràfica, sinó com l’art de traçar mapes en el present d’uns fets del passat d’una forma entenedora.

El mapa ens permet una observació a escala màxima. Reconstrueix l’espai, el temps i els fets. Visualitza i contextualitza. Junts, objectes i mapes, dialoguen i ens apropen a una visió material/palpable (micro) i mental/conceptual (macro).

Aquest llibre ens convida a reflexionar sobre la dimensió, l’abast i diversitat de significats del concepte de víctima (persona que pateix un mal que no vol), resistència (capacitat de l’individu de suportar les adversitats) i resiliència (capacitat per afrontar amb èxit una situació desfavorable, recuperar-se i adaptar-se positivament davant l’adversitat). A la vegada, és una galeria i un atles de les víctimes. Un recorregut per un conjunt de nous mapes que ens mostren les conseqüències de la Guerra Civil, i per extensió de tots els conflictes bèl·lics: el saldo negatiu —pot haver-n’hi, de positiu?—.

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Via:  Víctimes 1936-1945 │ Post del Memorial Democràtic – Llibres gencat

El catàleg del fons personal de l’escriptor Josep Maria Madern ja està en línia | Grup d’Arxivers de Lleida

La vídua de l’escriptor, Pilar Minguell, donà el fons a l’Ajuntament de Cervera per a ser dipositat i consultat a l’Arxiu Comarcal de la Segarra. La cessió es formalitzà en un acte públic a la Paeria el passat 20 d’abril.

El fons es trobava al domicili particular. Un primer inventari, previ a l’ingrés a l’arxiu comarcal, va ser realitzat per Xavier García a partir de la documentació de Josep Maria Madern i de la compilada per la seva vídua.

Josep Maria Madern Sostres (Cervera, 1926 – Barcelona 2012) cursà estudis de Lletres a Barcelona i treballà a Radio Juventud, de Saragossa, i a Ràdio Lleida. L’any 1957 es traslladà a París on treballà a l’ORTF i Radio France Internationale com a responsable dels programes en castellà. El 1983 retornà a Catalunya.

Té obra en castellà i francès i, a partir dels anys 80, publicà una vintena de llibres en català entre contes, narracions, aforismes, novel.la i teatre amb títols com La gàbia i altres gàbies, La pell de l’home (premi Marià Vayreda 1987), Els assassins ingenus, L’intrús, Algun dia anirem a Bombai, Els ninots, L’escenari, La nit de la basarda, La veu de l’home, El vent de la memòria, Una felicitat particular, La por de l’amor, La vida dels somnis, La Dama Negra o Els colors de la vida.

El fons documental (1930 – 2016) consta, principalment, de l’obra literària: els mecanoscrits i els esborranys i notes manuscrites de les seves obres, els llibres publicats i el conjunt dels articles i col·laboracions a la premsa i publicacions periòdiques com Segarra i Nova Tàrrega. Comprèn els articles, les notícies i les ressenyes a la premsa entorn la seva figura i de cadascun dels llibres publicats. El fons conté documentació personal de l’escriptor com algunes cartes i fotografies i, també, quelcom del seu pare Martí Madern Carreras (estudiós de la paleobotànica).

Podeu consultar el catàleg al cercador “Arxius en Línia” a través d’aquest enllaç:

http://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/ArxiusEnLinia/

Informació extreta de la pàgina web de la XAC

Via:  El catàleg del fons personal de l’escriptor Josep Maria Madern ja està en línia | Grup d’Arxivers de Lleida

Biografia d’Enric Prat de la Riba │ Post de Lluís Duran – Llibres gencat

Martí Esteve va editar la primera biografia d’Enric Prat de la Riba, el mateix 1917, poc després del seu traspàs. Rere seu, van venir les de Josep M. Ainaud de Lasarte, Rafael Olivar-Bertrand, Xavier Fort i Bufill… Era la biografia d’un deixeble de Prat. Esteve va passar des de la Joventut Nacionalista, el viver de quadres del partit catalanista conservador, a Acció Catalana i, en els anys republicans, al Partit Catalanista Republicà, que n’era el successor. Un deixeble que va treballar sovint al servei de les institucions catalanes; primer, a la Mancomunitat, com a funcionari, i després com a conseller de Finances, a la Generalitat de Catalunya, a més en càrrecs representatius a l’Ajuntament de Barcelona i a les Corts Constituents de la República. A més de ser director del diari d’Acció Catalana, La Publicitat, un dels més ben produïts de la premsa catalana d’aleshores.

El llibre d’Esteve representa una baula de l’esforç que féu el que s’anomenà “l’Escola de la Lliga” per deixar establert per les futures generacions la figura, el llegat i l’obra d’Enric Prat de la Riba (obra que en aquell moment era en el seu zenit de desplegament). Necessària, com veurà el lector en el llibre, per configurar una personalitat que s’havia mostrat habitualment discreta i positivament treballadora.

En aquesta edició ens hem proposat facilitar-ne la lectura per un públic ampli, adequant el text que tot just començava a aplicar les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, a una forma del català més normalitzat. També l’aparell crític permet situar el lector en l’evolució dels coneixements i les influències de qui va ser teòric catalanista i primer president de la Mancomunitat de Catalunya.

Lluís Duran
Centre d’Història Contemporània de Catalunya

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Via:  Biografia d’Enric Prat de la Riba │ Post de Lluís Duran – Llibres gencat

Donació a l’Arxiu d’un fons de fotografies del desaparegut poble de Tragó de Noguera | Grup d’Arxivers de Lleida

El Sr. Pere Tufet, fotògraf de professió avui retirat i fill de Castelló de Farfanya, ha fet una donació a l’Arxiu Comarcal de la Noguera d’un total de 296 negatius fotogràfics dels anys 1961 i 1962 sobre Tragó de Noguera. Aquestes fotografies recullen imatges del poble de Tragó i dels seus veïns just abans de marxar, així com del posterior procés d’inundació amb motiu de la construcció del pantà de Santa Anna.

Pere Tufet va fer aquestes fotografies quan acompanyava a mossèn Roig a Tragó en la seva tasca d’ajudar els veïns del poble a aconseguir unes condicions justes en l’expropiació dels seus béns.

 

Aquest ingrés coincideix amb la col·laboració que l’Arxiu des de fa uns mesos està fent amb l’Associació Amics de Tragó de Noguera a fi de crear una col·lecció d’imatges digitals del desaparegut poble de Tragó, a partir de la cessió de fotografies que voluntàriament fan els particulars per a la seva reproducció.

Informació extreta de la pàgina web de la XAC

Via:  Donació a l’Arxiu d’un fons de fotografies del desaparegut poble de Tragó de Noguera | Grup d’Arxivers de Lleida

Diari (Balaguer, juliol 1936-març 1939) de Camilo Cava Balcells │ Post d’Elsa Ibar – Llibres gencat

Camilo Cava Balcells (Balaguer, 1880-1950), fill de Cal Cava, família burgesa i terratinent de Balaguer, es va llicenciar en dret l’any 1903 i va exercir professionalment d’advocat, jutge municipal, procurador dels tribunals i fins i tot de notari eclesiàstic, designat pel bisbe de la Seu d’Urgell. L’any 1909 va ser regidor de l’Ajuntament de Balaguer i tresorer i administrador del Sindicat Agrícola de Balaguer i de la Caja Rural Católica y de Préstamos. Així mateix, com a periodista de vocació, va escriure articles en nombrosos diaris d’Espanya, sobretot d’agricultura com la Página Agrícola del diari de Lleida “La Mañana”, i també a la revista local “Pla i Muntanya”.

Durant la Guerra Civil, l’autor, que aleshores tenia 56 anys, es va quedar a Balaguer i va escriure un diari, que inicià el dia 18 de juliol de 1936 fins a l’1 d’abril de 1939. Aquest Diari té un interès històric inqüestionable, ja que ens relata els fets que Camilo Cava va viure de primera mà al llarg de tota la Guerra Civil a Balaguer. Dia rere dia, l’autor ens explica tant els fets més cruents com els relatius a la vida quotidiana i a la supervivència d’aquells que es van quedar a la ciutat.

Camilo Cava era un home de dretes i aquest posicionament, cada cop més ferm a mesura que avançava la guerra, es fa palès al llarg de tot el diari. Tanmateix, i més enllà de la seva visió personal dels esdeveniments, l’autor tenia consciència de l’excepcionalitat del moment que estava vivint i, per això, volia deixar per escrit el seu testimoni.

Hi ha tres exemplars del Diari, una primera versió manuscrita que, posteriorment, l’autor  va revisar per tal de preparar una darrera versió mecanografiada i corregida. Josep Pla Blanch s’ha fet càrrec de l’edició per a la present publicació Diari (Balaguer, juliol 1936-març 1939) de Camilo Cava Balcells, la qual ha enriquit fent els aclariments necessaris a peu de pàgina per a una millor comprensió del text i contrastant, quan s’esqueia, els fets històrics del relat.

Elsa Ibar Torras
Directora general de Patrimoni Cultural de la Generalitat

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Altres publicacions de la col·lecció Arxius i societat. Quaderns de Divulgació Històric

Via:  Diari (Balaguer, juliol 1936-març 1939) de Camilo Cava Balcells │ Post d’Elsa Ibar – Llibres gencat

Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog

El món ha recordat aquests últims dies la fi de la Primera Guerra Mundial. El conflicte bèl·lic va significar la mort de desenes de milions de combatents i civils, però també el final del liberalisme econòmic i polític (1815-1914), fonamentat en governs limitats i l’expansió del lliure mercat. Amb el segle XX i l’anomenada Gran Guerra (1914-1918) començava una època d’horror i d’errors funestos que massacraran Europa i segellaran el seu declivi, iniciant una etapa de governs màximament intervencionistes, economies obertament planificades i inflacions descontrolades. Els costos humans i materials de la guerra van ser enormes. Més de 60 milions d’homes varen ser mobilitzats obligatòriament i cridats a files. Enrere quedaven els conflictes bèl·lics de baixa intensitat realitzats per mercenaris i tropes voluntàries i relativament reduïdes. En endavant, la força compulsiva dels Estats impel·leix a deixar la vida a les trinxeres o davant un escamot d’afusellament. Més de 20 milions de soldats i civils varen perdre-hi la vida, amb un nombre encara superior de ferits i lisiats. La Gran Guerra va marcar el punt i final d’una època excepcional de prosperitat i pau, de llibertat individual i econòmica, que Europa havia conegut des de la derrota del despòtic Napoleó Bonaparte a Waterloo (juny de 1815) fins l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu a la corona d’Àustria-Hongria, i la seva esposa Sofia a mans de Gavrilo Princip, un nacionalista serbobosnià (juny de 1914).

Si el liberalisme havia enriquit i agermanat pacíficament una multitud de pobles, religions i ètnies diferents, el nacionalisme intervencionista i col·lectivista forçaria la unificació sota un mateix govern de persones que parlaven un mateix idioma o compartien la mateixa cultura o ètnia. Amb l’ascens imparable del socialisme, ja sigui el socialisme real de Karl Marx o el socialisme democràtic d’Eduard Bernstein, es certificava el declivi de la llibertat individual, la propietat privada, el lliure comerç, els governs limitats, els impostos reduïts i una moneda sòlida vinculada a l’or. El col·lectivisme econòmic i polític reprimiria la llibertat d’expressió i de premsa, enviant a la presó per antipatriòtics els que s’oposaven a la guerra. L’agricultura i la indústria aviat serien intervingudes amb controls de preus i de salaris, mentre que la planificació pública s’imposaria en nombroses activitats econòmiques. Els impostos augmentarien a nivells mai vistos abans, obstaculitzant el lliure comerç amb aranzels i restriccions. La llibertat migratòria també quedava abolida, fent necessaris els visats per circular d’un país a un altre. L’Estat subordinava tota la societat als seus objectius militars, erigint-se en l’àrbitre absolut de la vida econòmica i garantint un mínim d’aliment, roba i habitatge a la població.

Amb la Gran Guerra s’abandona el patró or i comença la diarrea monetària de tràgiques conseqüències, especialment a Alemanya. L’oferta monetària de lliures esterlines i francs francesos es multiplica per cinc durant el conflicte bèl·lic, mentre que el deute públic també es dispara. Concretament, es multiplica per onze a la Gran Bretanya i per 7 a França. Els Estats Units, que decidiren entrar en el conflicte deixant de banda el principi de no intervenció, finançaren el 22% de les despeses de guerra amb impostos, el 25% amb creació de moneda (inflació) i el 53% restant amb deute. Però els pitjors registres d’hiperinflació són els de la República alemanya de Weimar. Condemnada a pagar indemnitzacions de guerra inassolibles, la impressió de paper moneda no donava l’abast, imprimint els bitllets només per una cara per tal de guanyar temps. L’índex de preus, amb base 100 el 1913, es descontrolaria a 750 bilions (amb dotze zeros) el novembre de 1923. Un dòlar es canviava per 4,2 bilions de marcs en el mercat de divises. El preu del cafè o d’una cervesa es doblava només amb els segons emprats per beure-la. La hiperinflació distorsiona l’estructura de preus i salaris, creant una falsa sensació de beneficis a les empreses que poden incrementar desmesuradament els preus de venda. En realitat, però, destrueix tot el valor real dels estalvis i del capital, pauperitzant la població i preparant el terreny a un boig anomenat Adolf Hitler, que guanyarà les eleccions democràtiques de 1933. De les cendres de la Primera Guerra Mundial en sortirien el comunisme soviètic i el feixisme totalitarista italià. Immediatament després, s’hi afegiria el nacionalsocialisme alemany i el règim de Franco a Espanya.

L’expansió descontrolada de la creació de moneda i l’abaratiment artificial del tipus d’interès, apart de l’aparició dels totalitarismes polítics, va alimentar en l’àmbit econòmic massius errors en l’assignació dels recursos, del treball i el capital, promovent excessos d’endeutament i de despesa en consum. Fins els nostres dies, aquesta successió d’expansions insostenibles, alimentades per la inflació i el deute públic, han generat bombolles que acaben esclatant i donant lloc a recessions econòmiques llargues i doloroses. Cent anys després de la Primera Guerra Mundial, la intervenció massiva de la societat per part dels governs i el descontrol monetari i financer, amenacen en fer esclatar l’any vinent una nova crisi d’abast mundial.

Via:  Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog