Category Archives: MÓN

Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de quantitative easing

Les polítiques econòmiques, la gestió dels desequilibris socials i la manera de resoldre les crisis ha canviat radicalment des de l’aparició en escena de l’economista britànic John Maynard Keynes (1883-1946). La seva influència ha suposat un gir copernicà. Del marc conceptual del liberalisme clàssic hem passat a un intervencionisme econòmic i polític creixent. La concepció del govern mínim com a mal necessari -el millor govern és el que menys governa i el que menys governa és el que no governa- ha estat substituït per un govern de màxims amb amplis poders de regulació i recaptació d’impostos. D’una visió de l’economia des del cantó de l’oferta (prioritzant aspectes sempre fonamentals com la productivitat, l’educació o l’adequació de l’estructura productiva a les necessitats reals de la societat) s’ha passat a una economia amb predomini quasi absolut de la demanda, on es prioritza la despesa pública i la creació monetària. L’atractiu per a la classe política de les receptes econòmiques de Lord Keynes és innegable, ja que reforça el seu poder i expandeix notablement el seu àmbit de control i influència. Només cal fixar-se en el pes de la despesa pública sobre el total del PIB. De xifres inferiors al 10% a l’Europa anterior a la Primera Guerra Mundial s’ha passat, de mitjana, al 50% actual. I el mateix passa amb el deute públic. Pel cas dels EUA, Richard Nixon, a inicis de la dècada de 1970, va deixar un deute públic d’1 bilió de dòlars (amb dotze zeros). Una dècada més tard, Ronald Reagan ja duplicava aquesta xifra i, actualment, el deute públic nord-americà supera els 20 bilions de dòlars i equival al 107% del PIB (!!). La política monetària actual és també hereva de Keynes. L’anglès, acèrrim enemic del patró or, va obtindre una victòria pòstuma quan Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar en or el 15 d’agost de 1971. S’obria la porta a l’etapa actual de moneda fiduciària, sense cap valor real, creada del no-res per les autoritats dominants i fonamentada només en la confiança de la seva acceptació social.

El control de la moneda i del crèdit per part de les elits politicofinanceres, que equival a fixar tipus d’interès artificialment baixos (fins i tot nuls), té efectes dràstics i molt rellevants sobre el conjunt de l’activitat econòmica. Gràcies a polítiques econòmiques diametralment oposades a les actuals, la crisi de 1920-21 es va poder resoldre ràpidament. No es va dubtar en aquells moments a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. En els moments actuals, però, el signe invariablement expansiu de les polítiques monetàries i fiscals obre nous escenaris i planteja molts interrogants. El pla per resoldre el crac del 1929, el New Deal de F.D. Roosevelt, es troba en revisió històrica i econòmica. En poques paraules, més que contribuir a la resolució de la crisi, el que va fer és aprofundir-la i allargar la recessió. També les mesures ultraexpansives actuals del Quantitative Easing no estan donant els resultats esperats. Comentàvem a l’article de la setmana passada la relació directa existent entre la creació de diners i la bombolla del deute públic o la inflació dels actius financers en els mercats borsaris.

El balanç dels estímuls monetaris i fiscals, superior a 25 bilions de dòlars, és decebedor. Per generar 1 dòlar de creixement, els països del G7 han arribat a gastar-ne 18, procedents dels bancs centrals, tot contribuint a un rècord de deute global del 225% del PIB. En termes de creixement, els EUA esperaven increments del PIB superiors al 4%, però només han crescut l’1,5% i el 2,3% els anys 2016 i 2017, respectivament. L’augment de productivitat, amb mitjanes del 0,6%, està molt lluny del 2% anterior. En general, tanta laxitud monetària contribueix a ajornar sine die les reformes estructurals que necessita urgentment el país. Les empreses, en un clima d’incertesa institucional, opten també per diferir la inversió productiva, malgrat disposar de finançament aliè abundant i barat. És un senyal significatiu comprovar com han incrementat la recompra d’accions pròpies i el repartiment de dividends entre els accionistes, al mateix temps que s’estanquen els resultats operatius i d’explotació. A nivell global, la política monetària ultraexpansiva contribueix a crear bombolles en els països emergents i desestabilitzar el seu model productiu. Amb un interès zero al primer món, els capitals especulatius financen qualsevol projecte, per esbojarrat que sigui, en els països en desenvolupament. Però quan l’interès comença a pujar als EUA i el deute públic nord-americà promet rendiments positius, aquests capitals abandonaran amb la mateixa facilitat els països emergents, deixant un rastre de destrucció darrere seu. El dèficit exterior i la pèrdua de divises obligarà els països emergents a depreciar la moneda pròpia, tot originant inflacions intenses, manca de recursos bàsics i privacions socials generalitzades. Amb la recuperació gradual dels tipus d’interès, les economies zombis entraran en agonia i la ranera de la fallida visitarà els governs i les empreses hiperendeutades que no han aprofitat aquest temps per despalenquejar-se i fer els deures. Aleshores hi haurà els plors i el cruixir de dents. I tothom haurà de recordar, una vegada més, que la impressió de diners no equival a viure millor ni a incrementar la riquesa d’un país.

Via: Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

Tsunami monetari | Jordi Franch Parella Weblog

Imagen relacionada

Es pot apagar un foc afegint més combustible a les flames? Es pot curar un diabètic amb la prescripció d’una dieta alta en sucres? Es pot superar un cop de calor amb més hores d’exposició solar? Es pot tractar una hipotèrmia amb la immersió en aigües gelades? El sentit comú ens diu que no, però sempre trobarem una excepció. Aquesta notable excepció és la manera com les autoritats financeres i polítiques han tractat (i continuen fent-ho) els efectes de la gran recessió de fa una dècada. L’expansió monetària i creditícia anterior a l’any 2008, orquestrada pel Banc Central i encoratjada per tots els governs, amb tipus d’interès artificialment baixos, va alimentar una gran bombolla immobiliària i financera que ens va portar a una greu crisi econòmica. Aquesta part de la història és coneguda i reconeguda per la majoria de la població.

El que ja no ho és tant, però, és la resposta governamental que s’ha seguit fins avui dia. Amb l’anomenada quantitative easing (QE) s’hi amaga una política monetària ultraexpansiva sense precedents a la història. Consisteix, senzillament, en compres massives d’actius financers per part del Banc Central. Concretament, el banc emissor compra deute públic de l’Estat, hipoteques tòxiques dels bancs i, fins i tot, deute de grans empreses. Aquest programa d’expansió monetària d’alta potència es tradueix en tipus d’interès molt baixos. Els EUA, que han liderat el programa hiperexpansiu, han estat set anys amb tipus d’interès zero. Van reduir el tipus des de la caiguda de Lehman Brothers, el 15 de setembre de 2008, i fins el desembre de l’any 2015 no el van apujar a un interval del 0,25%-0,5%. A l’actualitat, el preu més important de tota economia es troba a l’1,5%-1,75% a l’altre costat de l’Atlàntic, lluny dels nivells normals als quals s’ha d’atansar poc a poc. La situació a Europa és similar a la nord-americana, amb tipus d’interès nuls des del setembre del 2014. L’argumentació d’aquesta política monetària tan inusual i poc convencional és la següent. Quan el Banc Central compra deute públic de l’Estat, la quantitat de diners incrementa. El comú dels mortals no ho entèn, però el banc emissor pot comprar qualsevol bé pagant amb l’emissió de moneda, que només ell controla, o augmentant les reserves bancàries, que també controla per ser la màxima autoritat financera amb poders de planificació central. Aquesta, per cert, és una victòria pòstuma de Karl Marx, el creador del socialisme real de planificació centralitzada, el dia en què es compleixen exactament dos-cents anys del seu naixement (5 de maig de 1818). El comunisme és un fracàs històric i una impossibilitat econòmica, però, irònicament, perdura en el sector monetari i financer a les anomenades societats capitalistes. I com deia molt encertadament Lenin, per destruir la civilització occidental n’hi ha prou amb destruir la seva moneda. En qualsevol cas, la fabricació massiva de moneda abarateix el tipus d’interès i incentiva l’endeutament. L’accés a crèdits més barats, ens diuen les autoritats, ha d’impulsar el consum familiar i la inversió empresarial, afavorint el creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Aquests, doncs, són els objectius oficials del QE: 1) Proveir liquiditat per reduir el risc de contagi; 2) Evitar a tota costa la deflació i assegurar una inflació positiva del +2%; 3) Promoure el creixement del PIB; 4) Crear ocupació. De res ha servit l’exemple del Japó, en crisi des del 1990, i que porta tres dècades perdudes intentant redreçar la situació amb polítiques fiscals i monetàries molt expansives, les mateixes que han replicat els EUA i tots els altres països. I de res ha servit tampoc l’estudi de crisis oblidades com la recessió de 1920-21, de només 18 mesos de durada, gràcies a les polítiques que es van seguir, diametralment oposades a les actuals. L’aleshores president Warren Harding no va dubtar a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. Res d’això s’ha fet ara, ja que ha pesat més mantenir el status quo de les elits dominants, tot continuant i amplificant els mateixos errors que van fer esclatar la crisi. Els resultats obtinguts estan per sota dels esperats. S’ha reduït el risc de contagi, és cert, però al preu de salvar bancs en fallida i socialitzar les seves pèrdues amb total impunitat. Sense aconseguir la inflació pretesa del +2%, el QE ha injectat mils de milions a les borses i als pressupostos dels governs. Els resultats són la revalorització artificial dels actius financers (borses en màxims històrics) i la creació d’una monstruosa bombolla de deute públic que tenalla les societats actuals.

Al mateix temps, aquestes polítiques ultraexpansives creen profundes desigualtats socials. Una minoria, propera al poder, s’enriqueix fàcilment sense acreditar un gran full de serveis, mentre que la majoria treballadora veu com els sous es retallen i les condicions laborals empitjoren. En relació als objectius de creixement del PIB i creació d’ocupació, per manca d’espai, millor deixar-los per la setmana vinent. Recordar, per finalitzar, que el QE té data de finalització. A Europa serà l’octubre del proper 2019, quan l’alemany Jens Weidmann substitueixi l’italià Mario Draghi a la presidència del Banc Central Europeu. Aleshores hi haurà el plor i el cruixir de dents.

Via:  Tsunami monetari | Jordi Franch Parella Weblog

“It’s the interest rate, stupid” | Jordi Franch Parella Weblog

Nueva jornada negra en Wall Street: El Dow Jones cae un 4,14 % al cierre de la sesión

Des dels mínims del 2009, els preus de les accions mundials han anat augmentant sense excessives estridències, fins els primers dies d’aquest mes de febrer, quan la mitjana industrial del Dow Jones ha caigut més de 2.200 punts (-8.5%) i el S&P 500 també ho ha fet més del 8% des dels màxims de finals de gener. Sense disposar de cap oracle ni pretenent emular les prediccions d’una pitonissa, en un recent article ja vàrem comentar, amb preocupació, la possibilitat d’estar a les portes d’un nou crac borsari (El proper crac, Regió7 del passat diumenge 28 de gener). Aquesta onada de pànic global té una explicació relativament senzilla, que té a veure amb la política monetària ultraexpansiva realitzada pels principals bancs centrals del planeta. Mai s’havia fet res semblant enlloc. Amb l’anomenat quantitative easing els bancs centrals han comprat enormes quantitats de deute públic dels Estats i bons corporatius de grans empreses connectades políticament amb el regulador. La idea era senzilla. Es tractava que els bancs comercials tornessin a concedir crèdit per posar en marxa de nou un altre cicle, formant noves bombolles especulatives. Si els bancs no prestaven, perquè tenien els seus propis balanços farcits d’actius tòxics, el banc central els ho comprava creant del no-res un munt de milions.

Rescatats els bancs en fallida i alliberades les altres entitats financeres d’hipoteques incobrables, se suposava que es reactivarien els préstecs a particulars i empreses. Però els nivells d’endeutament assolits eren ja massa elevats i el que tocava era amortitzar deute, més que no pas continuar amb l’espiral creditícia. Els bancs optaren també per fer un negoci més fàcil, còmode i menys arriscat, consistent en la compra de deute públic. Un negoci rodó: aconsegueix finançament il·limitat del banc emissor al 0% i s’inverteix en deute sobirà que rendeix un 2% o 3%. Un guany segur sense necessitat de fer res. El propi banc central també va decidir comprar deute públic de l’Estat. Així forçava amb les seves pròpies compres que anés baixant cada vegada més la rendibilitat dels bons estatals, fins que arribés a un nivell en què l’endeutament dels governs sortís de franc. L’interès del 0% és quelcom que no s’ha experimentat mai fins ara. Concretament, la FED ha creat dòlars nous per un valor equivalent a quatre vegades el PIB d’Espanya.

¿I això té a veure amb els moviments de les borses dels darrers dies? Sí, hi té molt a veure. Tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l’accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l’immobiliari, que, tard o d’hora, es convertirà en una recessió econòmica. Un tipus d’interès molt baix desincentiva l’estalvi, però permet iniciar projectes d’inversió amb taxes de rendiment ínfimes o també finançar empreses zombies hiperendeutades que es mantenen artificialment en vida. Així s’entèn com les borses no han deixat de créixer i créixer enmig de la recessió. No té cap sentit que la paràlisi de l’economia real estigui acompanyada d’increments sostinguts de les cotitzacions borsàries. Però just això és el que ha passat durant aquests darrers anys. L’explicació del misteri és senzilla. Part dels milions i milions de dòlars i euros creats del no-res pels bancs centrals han acabat a la borsa, inflant les cotitzacions de Wall Street i d’arreu del món. Unes cotitzacions que poc tenen a veure amb la realitat comptable i la situació econòmica real que viuen les empreses. Uns mercats financers que, altra vegada, dopats pels estímuls monetaris alerten dels desequilibris i amenacen la fràgil recuperació econòmica.

Ludwig von Mises, degà de l’Escola Austríaca, ha explicat magistralment com l’acció dels bancs centrals origina una economia maníaco-depressiva i com les autoritats polítiques, lluny de suavitzar els cicles, contribueixen a desestabilitzar l’economia. Sense interferències del banc central, la taxa d’interès realitza un acte d’equilibri essencial entre prestataris i prestamistes, entre deutors i creditors, entre els que s’endeuten i els que estalvien. Quan algú es planteja expandir l’empresa o iniciar un negoci, només ho farà si espera guanyar prou diners per pagar el préstec, més interessos i, amb sort, assolir un benefici. El tipus d’interès, per tant, no només equilibra el mercat, sinó que també serveix com a estàndard per a què els empresaris avaluïn quins projectes empresarials val la pena emprendre i quins no. La creació de diners del no-res, l’expansió del crèdit i l’abaratiment artificial del tipus d’interès fa que les empreses s’equivoquin massivament al tenir la impressió que hi ha més recursos estalviats que els realment existents. Alhora, els consumidors utilitzen el crèdit barat per hipotecar-se amb una nova vivenda, canviar el cotxe o fer un viatge al Carib. S’inicia l’etapa de falsa expansió acompanyada de pujades a les borses, tot basat en els estímuls monetaris, que actuen talment com una droga. Però la ressaca acabarà arribant. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

P.S.: Que els reguladors borsaris, com els presidents de les borses i altres destacats polítics, ens vulguin fer creure que es tracta tot plegat d’ordres de venda massives aleatòriament llançades per ordinadors interconnectats és senzillament ofensiu.

Via: “It’s the interest rate, stupid” | Jordi Franch Parella Weblog

Desigualtat i pobresa | Jordi Franch Parella Weblog

ocho-claves-para-doblar-tu-salario-en-menos-de-un-ano.jpg (992×558)

Hi ha dues maneres de combatre la desigualtat econòmica. La primera és imposar impostos als rics per subsidiar els pobres. La segona és incrementar els ingressos dels més desafavorits mitjançant la reducció de l’atur, l’increment de l’ocupació i la creació de riquesa. La primera pressuposa la preeminència de la hisenda de l’Estat en la seva funció més redistributiva. La segona posa de relleu la importància de la creativitat empresarial com a mecanisme generador d’ingressos per permetre sortir de la pobresa. La primera és un joc de suma zero. El que uns hi guanyen amb la mà visible de l’Estat equival exactament a la pèrdua dels altres. La segona, en canvi, és un joc de suma positiva. La innovació i creativitat de les empreses permet crear béns abans inexistents, que es traduirà en nous llocs de treball i més ingressos per la societat. La primera equival a encadenar la societat, privar-la de la seva pròpia subsistència i autoestima per després oferir-li la sopa boba. La segona, en canvi, reforça la dignitat personal al defensar la retirada de les nombroses trabes administratives i restriccions legals que impedeixen el lliure exercici de la iniciativa privada. Per què s’hauria de prioritzar la segona via, i no pas la primera? A dia d’avui, la major part de la pobresa que persisteix en el nostre país no es deu a la incapacitat subjectiva de molts ciutadans per integrar-se productivament en la societat, sinó a les asfixiants regulacions i als confiscatoris impostos de l’Estat que impedeixen que moltes persones prosperin en el mercat. Per exemple, ¿per què la taxa d’atur o la taxa de temporalitat espanyoles, dos factors determinants dels baixos ingressos de les famílies, dupliquen o fins i tot tripliquen la de molts altres països del nostre entorn? ¿Es deu a què els espanyols són pitjors que els portuguesos, italians o grecs a l’hora de treballar? No. Ho fan perquè la normativa laboral genera desocupació, atur massiu i temporalitat. La normativa laboral és profundament antisocial. I de la mateixa manera que parlem de les traves laborals, també podríem referir-nos a totes aquelles barreres regulatòries d’entrada en multitud de sectors com l’energia, la banca, les farmàcies, el transport, etc., que tenen com a principal objectiu la creació de monopolis privilegiats i l’exclusió de tota competència als lobbies empresarials que orbiten a l’entorn del poder polític.

Els estatistes, que quan parlen de desigualtats econòmiques sempre prioritzen l’acció redistributiva de l’Estat mitjançant impostos i subsidis públics, argumenten que en els països occidentals ha augmentat la diferència de rendes per culpa del neoliberalisme. Que la reducció de la despesa pública té efectes regressius al perjudicar els més desfavorits i que caldria, per tant, tornar a incrementar la grandària de l’administració pública i la despesa associada. Aquest raonament és fals. En els darrers anys, la dimensió de l’Estat no ha disminuït, sinó que ha augmentat. El pes de la despesa pública sobre el PIB ha passat, des de l’any 1980 fins ara, del 46,1% al 56,1% a França; del 34,9% al 36,3% als EUA; del 24% al 50% a Grècia; s’ha mantingut en el 39,3% a Gran Bretanya; i pel que fa a Espanya ha incrementat del 31,1% al 41,6%. Per tant, la dinàmica expansiva de creixement continu de l’Estat és més forta que els moviments neoliberals de la dècada dels 80, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan, o els avanços de la globalització. I la desigualtat ha incrementat malgrat l’increment de la despesa pública social (del 20,2% del PIB l’any 1980 al 31,5% actual a França; del 13% al 19,3% als EUA; del 9,9% al 27% a Grècia; del 15% al 21,5% a la Gran Bretanya; i del 15% al 25% a Espanya). En segon lloc, la relació causa-efecte entre l’increment de la despesa pública i la disminució de les desigualtats tampoc és correcta. Els polítics alimenten i beneficien els interessos dels poderosos i de les grans corporacions (monopolis legals, empreses que viuen del BOE, rescats bancaris i interessos del deute públic a favor de la banca, indústria militar…). Pensem en els milers de milions d’euros injectats a Bankia i CatalunyaCaixa. El Tribunal de Comptes xifra en 60.718 milions d’euros el cost acumulat dels recursos públics utilitzats en el procés de reestructuració bancària entre 2009 i 2015. Pensem també en qui ho acaba pagant i qui en resulta beneficiat, en perjudici flagrant de la més elemental justícia distributiva.

La humanitat celebra aquests dies la vinguda al món, en la més estricta senzillesa, d’un infant a Betlem de Judà. Creixerà i es farà fort no gràcies a un Estat encapçalat per Herodes el Gran, que el volia matar, sinó (en l’àmbit terrenal) gràcies al treball productiu a la fusteria del patriarca Josep, del llinatge del rei David. La història dels dirigents polítics en contra de la igualtat, no només econòmica (tots els ciutadans no són iguals davant la llei), és llarga i mereix un article diferenciat. La redistribució estatal de la renda no pot beneficiar els pobres amb la concessió de subsidis públics si aquests prèviament han hagut de suportar una càrrega fiscal superior amb el pagament de més impostos. El problema de la desigualtat es combat veritablement amb la generació de riquesa, l’emprenedoria, la creativitat empresarial, la contenció de la voracitat fiscal i la supressió de cotilles normatives. Es tracta de reduir la pobresa i no pas d’enquistar-la en el teixit social amb les tupides xarxes de l’Estat clientelar que deixa precarietats a dojo en la falsa sortida de la crisi econòmica i financera.

Via: Desigualtat i pobresa | Jordi Franch Parella Weblog

El proper crac | Jordi Franch Parella Weblog

IMG_2615.png (903×697)

Segons les previsions de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE), les compres acumulades de deute públic per part del banc emissor superaran els 2,5 bilions d’euros aquest 2018. El BCE s’ha convertit en el hedge fund més important del món en renda fixa, amb uns actius directament gestionats per valor de 2,28 bilions d’euros. El 82,6% és deute sobirà o bons governamentals (deute públic dels Estats), el 10,5% són “covered bonds” (bons amb garantia del deute públic) i la resta són cèdules hipotecàries i bons corporatius. El tipus d’interès continuarà a nivells aberrantment baixos, propers al 0%, mentre la inflació no repunti. Economistes austríacs com Ludwig von Mises o Friedrich Hayek ens expliquen com aquesta política monetària tan expansiva és la causant dels cicles econòmics recurrents i, també, de la creixent inestabilitat política a Europa. Tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l’accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l’immobiliari, que, tard o d’hora, es convertirà en una recessió econòmica. Un tipus d’interès molt baix desincentiva l’estalvi, però alhora permet iniciar projectes d’inversió amb taxes de rendiment ínfimes finançats amb crèdit bancari.

Fixem-nos que la inflació, entesa com l’increment generalitzat dels preus dels béns de consum, és baixa en el nostre entorn, però que, en canvi, el preu de les accions i altres actius financers no para de créixer. Els índexs borsaris mundials estan en máxims històrics, com el Dax alemany i el Footsie britànic. Als EUA, els tres principals indicadors (Dow Jones, S&P 500 i Nasdaq) revaliden màxims contínuament. Quan el banc central decideixi incrementar el tipus d’interès, el boom es pot convertir en un crac borsari i algunes empreses glamuroses amb projectes d’inversió a mig fer, enganyats per la política monetària ultralaxa, tindran un abrupte final. L’expansió monetària també ajuda a entendre la paràlisi de la productivitat. Els projectes poc rendibles s’inicien en els booms econòmics gràcies al diner barat. Una legió d’empreses zombis es mantenen artificialment vives gràcies al finançament privilegiat de bancs comercials, que opten per continuar refinançant el seu passiu abans de donar per perduts els crèdits i empitjorar els balanços bancaris.

Aquesta política monetària tan ultraexpansiva també té part de responsabilitat en una redistribució de la renda desigual i injusta. Els primers en rebre el nou diner creat, especialment les entitats financeres i els endeutats governs de l’eurozona, en surten beneficiats. Tanmateix, no són poques les empreses que prosperen gràcies al BOE o a privilegis concedits pel regulador. Per contra, la gran majoria de la població en surt perjudicada. Mentre que jubilats i treballadors perden poder adquisitiu amb pensions i salaris estancats, les persones amb rendes més elevades provinents de guanys del capital, propietàries d’accions i altres actius financers, veuen augmentar la seva fortuna. Friedrich Hayek, a la seva obra “Dret, legislació i llibertat”, explica com la concessió de privilegis a una minoria posa en perill l’harmonia social. La frustració s’apodera de grups cada vegada més nombrosos, que donaran suport a partits polítics extremistes i propiciaran el seu ascens. A Alemanya, la reedició de la gran coalició entre Angela Merkel i Martin Schulz, els dos partits tradicionalment majoritaris, ha costat moltíssim per l’ascens de la ultradretana Alternativ für Deutschland. Del creixent descontentament popular i inestabilitat política es culpa a la globalització i l’onada de refugiats. Però l’ascens de la ultradreta també és un fet a Àustria, Txèquia o, fins i tot, la França de Marine Le Pen. I a la república txeca el nombre de refugiats és baix i el creixement econòmic raonablement alt. A bona part d’Europa, de fet, prosperen els partits més radicals i extremistes, independentment del nombre de refugiats acollits. I una part de responsabilitat rau en els bancs centrals i lexcessiva creació de moneda i crèdit.

L’estroncament de la productivitat i el fre dels augments salarials motiva que el vot vagi a líders polítics populistes, que prometen revertir les pèrdues amb programes socials generosos i polítiques públiques marcadament estatistes. I això significa que el cercle viciós es retroalimenta, perquè l’expansió dels governs, amb més normatives i més dèficits, contribueix a l’augament imparable del deute públic. I quan aquests títols de deute siguin adquirits pel sector financer s’utilitzaran per crear més diner i més crèdit. En definitiva, que en nom de l’estabilització de l’economia es contribueix a la formació de crisis financeres periòdiques i que amb l’esquer de la redistribució de rendes s’incrementen encara més les desigualtats existents. Vivim en el món de la postveritat, on les aparences són més importants que el contingut i on l’engany i la manipulació tenen una presència constant i ubiqua a les nostres vides. El procés de polarització política recorda inevitablement el dels anys trenta del segle passat, fet que hauria d’alarmar la població i fer despertar als líders polítics.

Via: El proper crac | Jordi Franch Parella Weblog

Com a Holanda o l’Iran? | Jordi Franch Parella Weblog

Un equipo médico realiza un trasplante en el Hospital Clínic de Barcelona.

Aquesta setmana, Holanda ha donat la llum verda a una polèmica llei que converteix automàticament tots els ciutadans de més de 18 anys en donants d’òrgans. Tots els ciutadans dels Països Baixos, a partir de l’1 de juliol del 2020, data que entrarà en vigor la nova llei, es convertiran en donants de les seves despulles mortals, per defecte, a les autoritats del país. Només se’n salvaran els que, en vida, hagin manifestat explícitament que no ho volen. Tots els altres, tots els ciutadans que no mostrin de manera fefaent aquest rebuig, quedaran registrats en el sistema amb l’etiqueta de “no s’hi oposa”. Els qui la mort sorprèn de manera inesperada, els enfeinats que no disposen de massa temps per perdre amb tràmits burocràtics o, senzillament, els que allarguen massa la declaració d’últimes voluntats, passaran al dipòsit de cadàvers amb la possibilitat que se’ls extirpi el cor, els ulls, els pulmons o qualsevol altre òrgan. La nova llei de donants ha sigut aprovada al Senat holandès amb 38 vots a favor i 36 en contra, després d’haver estat debatuda al Congrés amb l’ajustat resultat de 75 vots a favor i 74 en contra. El motiu de fons, i que es pretén millorar, és que unes 130 persones moren cada any a Holanda mentre estan en llista d’espera per a un fetge o un ronyó, i les campanyes per persuadir els ciutadans a inscriure’s voluntàriament com a donants no han donat grans resultats. La mesura, i amb tota la raó, ha provocat una gran polèmica al país de la dinastia Orange. Apart dels greuges morals que comporta, els costos i problemes d’aquesta llei no asseguren que tingui més bons resultats que el sistema actual, que exigeix registrar-se en vida per ser donant després de morir. ¿Pot el Govern, per defecte, decidir sobre el cos d’un ciutadà difunt? ¿Pot el polític confiscar, per defecte, la propietat privada dels contribuents? No i no. Amb el pretext de resoldre un problema, com és la manca de donants, aquesta llei obre la porta a un munt d’arbitrarietats i a un intervencionisme estatal no justificable. També hi ha manca d’aspirants a soldats professionals i això no justifica que, en absència de manifestació expressa, l’Estat pugui segrestar els joves per nodrir un exèrcit professional. També hi ha poca gent que decideixi voluntàriament donar el seu patrimoni a Hisenda i això no justifica, sense comunicació prèvia del contribuent, la confiscació de totes les propietats dels ciutadans. L’administració no hauria d’assetjar el lliure albir de l’individu ni condicionar les seves decisions. El cos dels holandesos no és propietat de l’Estat, sinó de cadascun d’ells. Aquesta llei no solament és una intromissió inacceptable en les llibertats dels ciutadans, sinó que també es pot mostrar inefectiva per resoldre el problema de la manca de donants.

El mercat d’òrgans humans està prohibit pels governs de tot el món, amb la notable excepció de l’Iran. Cobrar per la venda d’un ronyó, ni que sigui en hospitals públics i sota la supervisió estricta de facultatius mèdics amb les màximes garanties sanitàries, no està permès. No és possible. Es considera repugnant, molt políticament incorrecte i un acte del tot reprovable. Si vendre un ronyó per salvar una vida és inacceptable, ens hauríem de preguntar per què sí que ho és cobrar per ser soldat, per exemple, professió estadísticament més perillosa que la donació d’un òrgan. Els milers de persones amb falla renal crònica han de sotmetre’s a teràpia de diàlisi, una mitjana de tres vegades per setmana, amb el patiment i elevats costos que suposa, fins que es realitzi (o no) el trasplantament d’un ronyó. Segons dades de la Societat de Nefrologia, més de 50.000 persones pateixen aquesta malaltia a Espanya, i cada any es diagnostiquen més de 5.000 nous casos. El trasplantament del ronyó només pot procedir d’un familiar molt proper (sense contraprestació econòmica) o d’un donant voluntari que hagi mort (amb possibilitat de compatibilitat reduïda). L’excés de demanda d’òrgans i la manca d’oferta genera una situació d’escassetat crònica que significarà la mort cada any de molts pacients en llista d’espera. Com succeeix sempre que el govern prohibeix una activitat de compravenda, sorgeixen els mercats negres. Amb dades de l’OMS, l’extirpació d’un ronyó, en condicions precàries i mai declarades, es paga a uns 5.000 dòlars. I l’intermediari ho ven per 150.000 dòlars, aproximadament trenta vegades més. Aquesta activitat no legal dóna lloc al sorgiment d’organitzaciones delictives, que no dubtaran fins i tot en segrestar, drogar i matar joves sans amb el propòsit de comercialitzar els seus òrgans vitals. L’alternativa a aquest problema no és la llei aprovada a Holanda, sinó la regulació legal del mercat de ronyons. Només cal veure quins són els resultats aconseguits a l’Iran, d’encà la liberalització. Malgrat les deficiències regulatòries al país xiïta, les llistes d’espera s’han eliminat, amb el que això significa de vides salvades, i els trasplantaments il·legals, associats a l’actuació de màfies i amb la mort segura del donant segrestat, s’han eradicat. Per tant, sí hi ha una solució a la manca d’òrgans vitals i a les llistes d’espera: són els mercats. Ja sabem que la mort física és l’única certesa d’aquesta vida (l’altra és el pagament d’impostos). Doncs bé, ¿permetrem que l’Estat s’apoderi dels cossos dels difunts, amb el pretext que falten donants d’òrgans?

Via: Com a Holanda o l’Iran? | Jordi Franch Parella Weblog

La impossibilitat del comunisme | Jordi Franch Parella Weblog

Després que la insurrecció del mes de febrer destituís el tsar, a la pobra i depauperada Rússia de 1917, la inestabilitat social i política no va poder ser aturada pel govern provisional de Kerensky, d’ideologia moderada. El nou govern havia decidit continuar batallant a la Primera Guerra Mundial, fet que desagradava profundament al poble rus. Les derrotes, a més, continuaven i la credibilitat del govern es debilitava. Aquesta oportunitat la va aprofitar Lenin per portar al poder, sota les idees de Karl Marx, el partit bolxevic. El 25 d’octubre, ara fa exactament 100 anys, s’inicià la presa del Palau d’Hivern. A les 21:30 hores del mateix dia ja ho havien aconseguit, sense massa oposició, i Kerensky optava per fugir. L’endemà començava la fracassada experiència marxista del govern bolxevic, amb Lenin com a cap visible de l’Estat comunista, i el sinistre Stalin com una de les seves destacades personalitats.

Poc temps després del triomf de la revolució bolxevic es va iniciar un debat acadèmic sobre la impossibilitat del socialisme real, encapçalat per l’eminent economista austríac Ludwig von Mises. En el seu article “El càlcul econòmic a la comunitat socialista”, escrit el 1920, Mises demostra que l’assignació eficient dels recursos en una economia de planificació centralitzada, on tot -fins i tot la vida humana- és propietat de l’Estat, esdevé impossible. En un sistema de lliure mercat, es protegeix la propietat privada i es permet el lliure intercanvi de béns, a un preu mútuament acceptat. Quan els consumidors estan insatisfets o desitgen un producte no existent, l’empresari detectarà una oportunitat de negoci. Assumint el risc en primera persona oferirà aquest producte, gràcies a la llibertat d’empresa, i l’oferirà en el mercat a un preu determinat. Els preus actuen com a senyals i, si permeten l’obtenció d’un benefici, exerciran un efecte crida sobre altres empresaris que voldran també participar dels guanys. L’increment de la producció resultant contribuirà a baixar els preus i beneficiar el conjunt de la societat. La situació, però, és radicalment diferent en una societat comunista on l’Estat detenta la propietat de tots els mitjans de producció i coacciona institucionalment la lliure iniciativa privada. En aquestes circumstàncies no hi ha mercat -no es pot vendre el que és propietat de l’Estat- ni tampoc preus. I sense preus, no tenim cap informació de l’abundància o escassetat relativa d’un producte. Notem que si un bé és abundant, el preu tendeix a baixar i, a l’inrevés, si és escàs el preu s’incrementa. I sense preus no hi ha la informació que permeti conèixer els desitjos dels consumidors ni la manera més eficient de produir els béns que consumim. El socialisme, entès com a propietat pública dels mitjans de producció o la sistemàtica coacció institucional a l’exercici de la funció empresarial, elimina la possibilitat de generar el coneixement necessari perquè l’economia funcioni. De fet, a la URSS els preus oficials consistien en l’aplicació de múltiples fórmules que prenien com a base els preus de mercat dels malvats països capitalistes. La seva incapacitat hagués estat més gran i el seu col·lapse més immediat, si el capitalisme no li hagués prestat una de les seves creacions: el coneixement que produeix el mercat a través dels preus lliures. Els soviètics mantenien subscripcions regulars a catàlegs de preus industrials i comercials dels EUA i Europa per tal de tenir alguna referència. Però, al final, els fets són inapel·lables. Atès que el valor d’un bé és subjectiu i que els preus reflecteixen aquesta subjectivitat i l’escassetat del bé, una societat que no compti amb preus lliurement fixats està condemnada al fracàs, al caos i al subdesenvolupament crònic.

Aquesta aportació fonamental de Ludwig von Mises va ser reconeguda pels mateixos economistes marxistes. Oskar Lange, en les seves pròpies paraules, va defensar que “tant com a expressió de reconeixement pel gran servei prestat com per recordar la gran importància de la comptabilitat i del càlcul econòmic, una estàtua del professor Mises hauria d’ocupar un lloc visible a l’entrada dels Ministeris o a les sales de la Junta de Planificació Central dels països comunistes”. Que se sàpiga, Lange no va erigir cap monument a Mises en tots els seus anys d’infructuosos treballs al capdavant de l’oficina de planificació a Varsòvia. Sigui a la Polònia d’Oskar Lange, a la Xina de Xi Jinping o en qualsevol altre indret, un segle més tard, s’hauria de tornar a considerar aquest reconeixement a l’economista austríac. Més especialment, quan la història li ha donat la raó.

Via: La impossibilitat del comunisme | Jordi Franch Parella Weblog

La utilitat dels impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Declaration-of-Independence.jpg (1000×663)

El dimarts d’aquesta setmana hem recordat la declaració d’independència dels Estats Units, redactada per Thomas Jefferson i signada el 4 de juliol de 1776, on es recorda que tots els homes i dones tenim el dret inalienable a la vida, la llibertat, la propietat privada i la cerca de la pròpia felicitat. Els colons de les tretze colònies nord-americanes refusaven pagar els impostos decretats pel parlament britànic sense que ells hi tinguessin dret de veu ni vot. El detonant de la revolta contra els britànics va ser l’impost sobre el te importat de la metròpoli. Un centenar de colons disfrassats d’indis van assaltar els vaixells anclats al port de Boston i varen llançar per la borda 45 tonelades de càrrega. Va ser el detonant de la Guerra d’Independència que portaria al naixement d’un nou Estat. Els primers nord-americans gaudien d’un pagament d’impostos mínims, que finançava unes estructures d’Estat mínimes. No existia l’IRPF, ni l’IVA ni l’impost de societats. Només impostos específics sobre el tabac i l’alcohol, així com alguns aranzels. Eren suficients per garantir el funcionament de la maquinària pública, constituïda per la policia, els tribunals de justícia, l’incipient exèrcit i el cos diplomàtic. Res més, però tampoc res menys. Eren els ideals del liberalisme clàssic, encarnat en estadistes de la talla de Benjamin Franklin o Thomas Jefferson, el tercer president dels EUA. Molt ha plogut des dels pares fundadors i el país més poderós del planeta està immers de fa temps en una deriva intervencionista, tant en l’àmbit intern com extern. Avui, de mitjana, un ciutadà dels Estats Units paga en impostos més del 30% de la seva renda. L’anomenat Dia de l’Alliberament Fiscal és el 21 d’abril.

A Catalunya, el Dia de l’Alliberament Fiscal, segons el darrer informe del think tank navarrès Civismo, presidit per Julio Pomés, és el 5 de juliol. Per tant, els catalans i catalanes hem treballat fins el dimecres d’aquesta setmana per contribuir a les despeses de funcionament de l’Estat. Són 185 dies d’obligacions tributàries, desglossades en 102 dies per pagar les cotitzacions socials (una de les més elevades del món), 41 dies per l’IRPF, 25 dies per l’IVA, 11 dies per impostos especials i 6 dies per altres gravàmens. Un salari brut total de 32.000 euros (inclosa la contribució a la Seguretat Social a càrrec de l’empresa) es converteix en un sou net de només 16.000 euros. Per tant, el català mitjà destina el 50% del sou al pagament d’impostos sobre el treball. Només el 50% restant està disponible per al consum o l’estalvi (consum i estalvi que estan novament fiscalitzats). L’escletxa fiscal que suportem (la diferència entre el sou brut total i el salari net) és una de les més elevades del món. Tributem com un suec o un finès, però els nostres sous són com els d’un portuguès o un grec. El fet que els catalans, comparant-ho amb les altres comunitats, siguem els que més tard ens alliberem fiscalment es deu a tres motius. Els tipus autonòmics de l’IRPF són els més elevats d’Espanya, els impostos propis de Catalunya s’han duplicat en només 7 anys, i l’IBI que paguem per la propietat de la vivenda també és dels més alts. Un contribuent que comença a treballar als 20 anys i que es jubila als 70, haurà dedicat quasi 30 anys a pagar impostos des que entra al mercat de treball fins que mor. El bo i millor de la nostra activitat productiva s’ho emporta el Leviatà. Sumem-hi el temps perdut en tasques relacionades amb la gestió d’impostos d’un dels sistemes fiscals més complexos i regressius d’Europa (la redistribució de rendes no va de ciutadans rics a ciutadans pobres, sinó de grups de pressió desorganitzats a grups de pressió organitzats). La càrrega tributària és immensa. Ja sabem, com deia Benjamin Franklin, que en aquesta vida només hi ha dues certeses: el pagament d’impostos i la mort. El que s’ha de procurar, però, és que el sistema tributari no sigui un infern fiscal. Els impostos han de ser baixos i transparents, distorsionant el mínim possible les decisions de treball i estalvi. Hem de conèixer quants impostos paguem i a què es dediquen.

El proper referèndum, on el poble català es disposa a exercir la llibertat que s’expressa en l’autodeterminació de la forma en què s’organitza, és una oportunitat per dissenyar de bell nou les institucions i regles de joc que regiran el nou Estat. Cal un nou marc regulatori en els àmbits fiscal, laboral, financer, redefinint les relacions entre l’administració i l’administrat. Aquest debat, tant més quan estem immersos en problemes d’agressions i inseguretat ciutadana, no es pot anul·lar amb la imposició del silenci administratiu i d’una falsa sensació de normalitat institucional. La independència no ha de ser un fi en si mateix, sinó un mitjà per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes que viuen i treballen a Catalunya. I això comença per reconèixer, sense manipulacions interessades, quins són els problemes reals de la ciutadania. Els pares fundadors dels EUA tenien clar que davant qualsevol forma de govern que amenacés seriosament els drets inalienables de la persona, el poble té el dret de reformar-lo, abolir-lo i instituir un nou govern que ofereixi seguretat i més garanties d’aconseguir la felicitat. Ho tenim clar nosaltres?

Via: La utilitat dels impostos | Jordi Franch Parella Weblog

La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

4-Activos-bancos-centrales.png (1967×1101)

La Reserva Federal (Fed) dels EUA, amb Janet Yellen al capdavant, ha tornat a pujar el tipus d’interès. Ara es troba en el 1,25%. Continua sent molt baix, però marca un canvi de tendència important. Per primera vegada en quasi una dècada, el preu més important de l’economia abandona el terreny sepulcral del 0%. El propòsit d’aquesta progressiva escalada és el d’ajustar el cost del finançament del conjunt de l’economia a uns nivells que no indueixin la generació de noves bombolles. Tot i els recents increments, encara ens estem movent en unes cotes històricament molt baixes. Més enllà del simbolisme d’aquesta pujada, a la política monetària de la Fed encara li queda molt camí a l’alça per recórrer durant els propers anys. No només a l’hora de continuar elevant el tipus d’interès, sinó també de reduir els abultats estocs de deute públic i hipoteques tòxiques que acumula el banc emissor en el seu balanç de situació. Per tenir una referència, l’interès fixat manu militari per la Fed, a l’esclatar la gran recessió del 2008, va passar del 5% al 0,25% a finals d’any. Alhora, les operacions orquestrades de rescat bancari i ajuda a l’Estat varen significar multiplicar el balanç del Banc Central per cinc, passant d’un actiu total inferior al bilió de dòlars als 4,5 bilions actuals. En termes del PIB, significa passar del 6% el 2007 al 30% el 2015. Segons les paraules de l’anterior governador de la Fed, Ben Bernanke, havien après la lliçó de Milton Friedman, el difunt líder de l’Escola de Chicago. Amb l’esclat de la crisi, la política monetària no operaria amb cap restricció i serviria per finançar il·limitadament, i a cost nul, qualsevol institució governamental o bancària (amb l’excepció de Lehman Brothers).

Els instruments que utilitzen actualment els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que les entitats financeres han de tenir en caixa. Als EUA és el 10% (a l’eurozona l’1%). Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 10 dòlars (1 euro) de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada dòlar que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per deu (per cent en el cas de l’euro). Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut. Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats també a un tipus d’interès. Les operacions de mercat obert, la més important i utilitzada, són la compra, per part del Banc Central, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel Banc Central en aquestes subhastes és el referent principal del mercat bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica.

Així, tradicionalment, els bancs centrals han influït sobre les taxes d’interès del conjunt de l’economia perquè els bancs privats depenien del finançament que podien aconseguir en el mercat interbancari i eren els bancs centrals els que controlaven indirectament l’interbancari. Si el banc central pujava els tipus, el finançament de l’interbancari s’encaria i els bancs privats acabaven traslladant la pujada a famílies i empreses. En l’actualitat, però, els bancs privats no tenen cap necessitat de recórrer a l’interbancari: com a resultat dels programes de quantitative easing dirigits pels bancs centrals, el finançament il·limitat a cost nul fa que literalment nedin en piscines de liquiditat. Per contrarestar-ho, la Fed intenta retirar aquest excés de liquiditat, pagant als bancs perquè li prestin el seu excés de reserves. Malgrat tot, aquesta és una política transitòria i, a mitjà termini, no li quedarà altre remei que desfer el programa de compra de deute públic. Haurà, per tant, de revendre les Lletres del Tresor i Obligacions de l’Estat que ha adquirit massivament durant els últims anys. Què passarà quan es posin a la venda bilions de títols de deute públic? Que el seu preu baixarà en picat, el tipus d’interès pujarà i la monstruosa bombolla de deute públic, la mare de totes les bombolles, col·lapsarà. El perill de contagi a les borses serà imminent. Als EUA, des del 2008, dos bilions de dòlars s’han destinat a finançar la compra de les accions pròpies. No és d’estranyar que l’índex Dow Jones estigui en màxims històrics ni que la ràtio del preu de les accions sobre els beneficis assoleixi també cotes de vertigen. Estem a les portes d’un nou crac borsari mundial? Caldrà seguir amb molta atenció la política monetària de la Fed i dels principals bancs centrals.

Via: La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

caida-los-tipos-interes-1383836035072.jpg (646×404)

El Banc Central Europeu (BCE) ha informat avui, dijous 8 de juny, que ha mantingut la seva taxa d’interès rectora en el mínim històric del 0% i espera que “es mantingui en aquest nivell per un període de temps perllongat que superarà amb escreix l’horitzó de les compres de deute”. Així mateix, el BCE també va decidir deixar inalterada la taxa d’interès de la facilitat marginal de crèdit, a la qual presta els diners a un dia, en el 0,25%. També ha mantingut la taxa d’interès als dipòsits dels bancs a un dia en el -0,40%, que seguirà en aquest nivell. Per altra banda, el BCE adquirirà fins a finals de desembre deute per valor de 60.000 milions d’euros mensuals, que pot allargar fins a una data posterior, fins veure que la inflació puja de manera sostinguda fins al seu objectiu.

El sistema monetari actual, malgrat sembli el contrari, té poc de liberal i molt de planificació centralitzada. El corrent econòmic dominant, síntesi del keynesianisme intervencionista amb els cosins germans monetaristes de l’Escola de Chicago, considera que la moneda fiduciària actual (sense valor intrínsec) ha d’estar controlada pel Banc Central. Els instruments que utilitzen els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que els bancs comercials han de tenir en caixa. A l’eurozona és l’1%. Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 1 euro de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada euro que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per cent. Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut.

Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats a un tipus d’interès també predeterminat. Quan el BCE manté la facilitat de dipòsit en el -0,4%, el que està fent és penalitzar els diners que els bancs comercials mantenen immòbils en el banc central. Es busca que els diners circulin, però pot acabar passant que els bancs comercials traspassin l’interès negatiu als clients. En una dimensió surrealista, això significaria pagar per dipositar els diners en un banc. Castigar tan severament l’estalvi seria un suïcidi.

Per últim, les operacions de mercat obert són la compra, per part del BCE, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel BCE en aquestes subhastes és el referent principal del sistema bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica. La decisió del BCE de continuar amb un tipus d’interès al mínim històric del 0% i la compra mensual de deute per 60.000 milions confirma el finançament als Estats i Bancs a cost zero. Aquesta política monetària ultraexpansiva no soluciona cap problema. Només els ajorna i els empitjora.

Via: La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog