La Teresa d’Arbúcies és una dona forta i amb empenta a qui li agrada parlar i aprofita qualsevol ocasió per fer valer la feina que fan les dones: El seu marit i els seus fills han anat al combat… Està farta de tanta guerra. La Teresa ens explicarà el paper anònim, però no per això menys important, que van tenir les dones d’Arbúcies durant la guerra de successió.
Tornem a convocar-vos a recuperar la nostra història. La història de la nostra gent, de les nostres Tereses, Maries, Joans i Joseps. De totes aquelles persones que van viure, treballar i lluitar a Arbúcies i al Montseny el 1700 i que van patir la Guerra de Successió del 1714.
Es compleixen 25 anys de la mort d’un dels científics socials més importants del segle XX: Friedrich Hayek (Viena, 1899-Freiburg, 1992), Premi Nobel d’Economia el 1974 per l’estudi de les fluctuacions cícliques de l’activitat econòmica. El llegat més important que ens ha deixat l’economista austríac i nacionalitzat britànic, seguint els ensenyaments del seu mestre Ludwig von Mises, és la correcta comprensió de com l’expansió monetària i creditícia, dirigida pel Banc Central amb els processos de quantitative easing i l’abaratiment artificial del tipus d’interès, i orquestrada per la banca comercial amb el privilegi institucional de la reserva fraccionària (obligatorietat a l’eurozona de mantenir només 1 euro de cada 100 en dipòsits a la vista), generen bombolles i expansions no sostenibles que revertiran inevitablement en una crisi generalitzada.
Hayek també destaca per la defensa de la llibertat individual i empresarial, criticant els processos d’enginyeria social dissenyats per una autoritat central i imposats de manera coactiva. Hayek posa de manifest la insuperable dificultat que el govern de torn dirigeixi la societat, pretenent acumular tot l’immens coneixement dispers existent en una societat. Precisament perquè ningú pot saber-ho tot de tot, i més en entorns cada vegada més complexos, especialitzats i dinàmics, ningú hauria de planificar coercitivament a tota una societat. La construcció d’una societat no es fa de dalt a baix, amb ordres i decrets, sinó de baix a dalt mitjançant la llibertat de cada individu per coordinar-se i cooperar voluntàriament amb la resta de ciutadans. Les institucions socials més importants, com el llenguatge i el diner, el dret i el mercat, han sorgit espontàniament a través de la interacció social de milers de persones, sense la planificació de cap geni pensant.
Per Hayek, l’ordre no és un estat que s’aconsegueixi mitjançant el control dels individus per part dels dirigents polítics, sinó un fenomen emergent que s’assoleix de manera espontània quan cada ciutadà persegueix el seu propi i legítim interès personal respectant la llibertat dels altres i fent ús d’aquestes institucions socials coordinadores. L’estatisme, al limitar la iniciativa empresarial i distorsionar les institucions tradicionals a través de les quals es coordinaven centenars de milions d’individus, només pot degenerar en un complet fracàs econòmic. La dificultat dels planificadors per adquirir i processar tota la informació necessària per coordinar la societat és insuperable, i la coacció institucional sobre la societat acaba estructurant-se en un règim polític totalitari que suprimeix les llibertats fonamentals que habiliten a cada persona a perseguir els seus propis objectius vitals. En definitiva, Hayek és un dels grans defensors de la llibertat, en la tradició liberal europea més genuïna, i del potencial creatiu dels mercats. Quan Europa atravessa moments especialment crítics i delicats, els seus principals ensenyaments esdevenen més necessaris que mai.
“Walking on Sunshine” is a song written by Kimberley Rew for Katrina and the Waves 1983 eponymous debut full-length album. The re-recorded version was at first released on the band’s 1985 self-titled album as the album’s second single and reached No. 4 in Australia, No. 9 in the United States, and No. 8 in the United Kingdom. It was the Waves’ first U.S. top 40 hit, and their biggest success in the United Kingdom until “Love Shine a Light” (1997). Conceived of as a ballad, Katrina decided to belt the song out.
Walking On Sunshine /w Lyrics – Katrina & The Waves
Ow
Mm, yeah
I used to think maybe you loved me, now, baby, I’m sure
And I just can’t wait till the day when you knock on my door
Now every time I go for the mailbox, gotta hold myself down
‘Cause I just can’t wait till you write me you’re coming around
Now I’m walking on sunshine, whoa
I’m walking on sunshine, whoa
I’m walking on sunshine, whoa
And don’t it feel good
Hey, all right now
And don’t it feel good
Hey, yeah
I used to think maybe you loved me, now I know that it’s true
And I don’t want to spend my whole life just a-waiting for you
Now, I don’t want you back for the weekend, not back for a day, no, no, no
I said, baby, I just want you back, and I want you to stay
Oh, yeah, now I’m walking on sunshine, whoa
I’m walking on sunshine, whoa
I’m walking on sunshine, whoa
And don’t it feel good
Hey, all right now
And don’t it feel good
Yeah, oh, yeah, now
And don’t it feel good
Walking on sunshine
Walking on sunshine
I feel alive, I feel the love, I feel the love that’s really real
I feel alive, I feel the love, I feel the love that’s really real
I’m on sunshine, baby, oh
Oh, yeah, I’m on sunshine, baby
Oh, I’m walking on sunshine, whoa
I’m walking on sunshine, whoa
I’m walking on sunshine, whoa
And don’t it feel good
Hey, all right now
And don’t it feel good
I’ll say it, I’ll say it, I’ll say it again now
And don’t it feel good
Hey, yeah now
And don’t it feel good
Now don’t it, don’t it, don’t it, don’t it, don’t it, don’t it
And don’t it feel good
I’ll say it, I’ll say it, I’ll say it again now
And don’t it feel good
Now don’t it, don’t it, don’t it, don’t it, don’t it, don’t it
And don’t it feel good
Now tell me, tell me, tell me again now
And don’t it feel good
Oh, yeah, now
And don’t it feel good
Oh, don’t it feel good, don’t it feel good
Now don’t it feel good
Oh, yeah, oh, yeah, oh, yeah
And don’t it feel good
Oh, yeah, yeah, yeah, oh, yeah, oh, yeah
And don’t it feel good
El Tribunal Constitucional va sentenciar el passat divendres 17 de febrer que l’actual configuració de l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana, molt més conegut com ‘impost de plusvàlua municipal’, és inconstitucional. La decisió judicial suposa un dur revés per a les finances dels consistoris espanyols i catalans, on més del 5% dels seus ingressos tributaris procedeixen d’aquesta font, i un alleugement per als milers de famílies que cada any es veuen espoliades per aquest tribut municipal.
Però, ¿per què aquest impost ha estat declarat inconstitucional? Doncs, en essència, perquè es tracta d’un tribut que no es cobra sobre els guanys obtinguts per la revaloració real d’un immoble, sinó que s’exigeix sobre una revaloració teòrica del mateix. En concret, l’impost es calcula de la següent manera: al valor cadastral d’un habitatge en el moment de la seva adquisició se li aplica un encariment presumpte i a aquesta plusvàlua teòrica se li aplica un tipus impositiu proper al 30%.
¿Podríem posar un cas pràctic? Suposem que a la ciutat de Barcelona, el senyor Casas compra una vivenda l’any 2007, abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, per 500.000 euros. I que el 2017, 10 anys més tard, se la ven per 350.000 euros. Si comprem per 500.000 i venem per 350.000 hi hem perdut 150.000 euros. Hom pensaria, amb bona lògica, que havent perdut diners no hem de pagar un impost de plusvàlua. És així? Doncs no. El consistori barceloní agafaria el valor cadastral de l’immoble, de 200.000 euros, i el multiplicaria per un percentatge del 35%. Això dóna una base imposable teòrica de 70.000 euros, que és la plusvàlua fictícia que li suposa l’ajuntament de la ciutat comtal al propietari d’aquesta vivenda. Sobre aquesta base imposable de 70.000 euros se li aplicaria un tipus impositiu del 30% i el resultat seria la quantitat que el senyor Casas ha de pagar: 21.000 euros! En definitiva, que amb una minusvalua de 150.000 euros, el propietari que es ven el pis ha de pagar 21.000 euros a l’ajuntament per una pretesa i falsa plusvàlua. No em negaran que la situació és esperpèntica.
Si ens atenem a l’evolució real dels preus de l’habitatge a Espanya, comprovarem que els immobles s’han depreciat de mitjana un 41% respecte l’últim trimestre del 2007. És a dir, encara que les famílies hagin perdut en realitat gairebé la meitat del que s’ha invertit en el seu habitatge, l’Ajuntament li exigirà 21.000 euros en concepte d’uns guanys imaginaris que ha decidit imputar-los-hi. La família no només patirà unes fortes pèrdues al malvendre la seva casa, sinó que, per més inri, la hisenda municipal li passarà el raspall per acabar d’adobar-la.
Per sort, el Tribunal Constitucional ha sentenciat que aquesta obligació tributària és contrària a la Sacra Constitució, ja que aquesta estableix -en el seu article 31- que “tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica”; quan, evidentment, la determinació d’una plusvàlua teòrica que amaga una forta minusvalua real no exterioritza cap tipus de capacitat econòmica. Simplement, és un mecanisme per espoliar un contribuent absolutament desamparat davant de l’administració.
Ara bé, per molt que el Constitucional hagi tombat la configuració actual de l’impost de plusvàlua municipal, la veritat és que els ajuntaments trobaran noves vies per seguir cobrant. Potser no sobre aquelles transaccions que impliquin minusvalues efectives, però sí per descomptat sobre les que suposin un guany real. I ni tan sols en aquests casos s’hauria de pagar: no ja perquè l’impost de plusvàlua, com tots els impostos, sigui una restricció de la propietat privada dels ciutadans, sinó perquè dins de l’IRPF ja hi ha una rúbrica per la qual es tributa sobre tots els guanys patrimonials, de manera que no hi ha justificació possible per a aquest doble gravamen sobre una mateixa base imposable. Estaríem, d’altra manera, davant un cas de doble imposició. En definitiva, benvinguda la decisió del Tribunal Constitucional que obliga el Govern central a reformar la configuració actual de l’impost de plusvàlua municipal. Ara, però, falta que es derogui totalment.
El fons documental de l’Ajuntament d’Os de Balaguer ha ingressat a l’Arxiu Comarcal de la Noguera amb documents d’època medieval des de l’any 1328 fins a l’actualitat, un fet força excepcional ja que, malauradament, són pocs els ajuntaments de la Noguera que conserven documentació tan antiga.
Cal destacar els prop 200 pergamins que són, majoritàriament, actes de compra i venda, censals i àpoques, així com altra documentació diversa del municipi des del segle XVI, parroquial i de l’ermita de Cérvoles.
Cal celebrar aquesta iniciativa de l’Ajuntament d’Os, amb la qual es garantirà la preservació de la memòria històrica del poble d’Os per a les generacions futures, ja que l’Arxiu Comarcal de la Noguera és l’equipament cultural especialitzat en la custòdia i la preservació dels fons documentals públics i privats de la Noguera i, a més a més, contribuirà a la difusió del fons d’Os i a facilitar-ne la consulta als estudiosos i als ciutadans en general.
Amb el fons documental del l’Ajuntament d’Os de Balaguer, ja són 27 els fons municipals, respecte als 30 que conformen actualment la comarca, que es conserven a l’Arxiu Comarcal de la Noguera.
No portem els anys, centímetres, etc., tenim/fem o som més anys, centímetres, etc.
Tal com vaig llegir en un llibre per a escriure i parlar bé -crec que es titulava El català és fàcil -, en català no portem el temps a la butxaca, sinó que el tenim/fem o som, en aquest significat que tot seguit us explicaré. Per a variar, és una altra influència del castellà. Frases com El meu cosí em porta cinc anys. o La Maria porta vuit centímetres a la seva germana. s’han de dir El meu cosí té cinc anys més que jo./El meu cosí és cinc anys més gran que jo. o La Maria fa vuit centímetres més que la seva germana./La Maria és vuit centímetres més alta que la seva germana.
Amb les últimes dades disponibles de l’any 2016, Espanya mostra una certa recuperació de l’ocupació. El nombre d’ocupats es situa en 18.527.000 i creix en 478.800 persones en els darrers 12 mesos. Els aturats superen els 4.320.000 i la taxa d’atur es situa lleugerament per sota del 19%. En l’últim any l’ocupació ha pujat en tots els sectors: als serveis 407.600 ocupats més, en l’Agricultura 34.300, en la Construcció 24.500 i en la Indústria 12.400. Per comunitats, les majors baixades trimestrals de l’atur es donen a Catalunya (51.100 aturats menys), Comunitat de Madrid (41.800) i Comunitat Valenciana (29.200). El nombre d’assalariats s’incrementa el darrer trimestre en 216.800. Els que tenen contracte indefinit disminueixen en 29.100, mentre que els de contracte temporal augmenten en 245.900. La taxa de temporalitat puja fins al 26,96%, la xifra més alta des de finals de 2008. Per edat, tots els grups d’edat presenten descensos de l’atur el darrer trimestre. Els majors descensos es concentren en els trams de 25-54 anys (199.700 aturats menys) i de 20-24 anys (43.900 menys).
Pel que fa al nombre de llars a Espanya, el nombre s’incrementa en 29.600 i se situa en 18.455.800. Les llars que tenen a tots els seus membres actius en atur disminueixen aquest trimestre en 55.500, fins a un total de 1.438.300. Per la seva banda, el nombre de llars en què tots els seus membres actius estan ocupats augmenta en 160.800, fins a 9.823.000. D’ells, 1.854.300 són unipersonals.
El nombre d’aturats registrats a les oficines d’ocupació es va reduir durant 2016 en la suma rècord de 420.487 persones. Altrament, la Seguretat Social va guanyar 540.655 afiliats, el major increment de l’última dècada. Els números avalen parcialment els avenços que va introduir la reforma laboral del 2012. Fins aquí l’evolució positiva de l’ocupació.
Com a febleses i aspectes negatius en calen destacar 3.
En primer lloc, la precarietat continua sent massa elevada. La reactivació de l’ocupació es basa en contractes temporals i no pas indefinits. Només el 7% dels 1,7 milions de contractes signats el desembre varen tenir caràcter indefinit. La temporalitat és un greu problema que cal reduir. Ara mateix hi ha més afiliats a la Seguretat Social que el 2011, 2010 o part de 2009 però, en canvi, la recaptació per cotitzacions socials és més baixa que en qualsevol d’aquests exercicis. Així no podem mantenir el sistema de pensions.
En segon lloc, la taxa d’atur (19%) continua sent massa elevada. Si quan el PIB creix vigorosament per sobre del 3% no som capaços de reduir més l’atur és que tenim un problema greu d’estructura productiva. Ens fa falta molta més indústria i tecnologia. Els nous llocs de treball temporal són de baix valor afegit i es situen majoritàriament en el sector serveis. En fase de desacceleració, es destruiran amb la mateixa facilitat que s’han creat. I com tenim un problema de model productiu, tenim també un problema de distribució territorial de l’atur. L’atur de Catalunya és del 14,63%, el de Madrid el 15,19% i el de les comunitats amb règim foral, Euskadi i Navarra, el 12,8% i 12,41% respectivament. Aquestes xifres d’atur moderades contrasten amb les d’Andalusia i Extremadura, del 28,52% i 25,61% respectivament. La mesura social més efectiva i justa per sortir de la trampa de la pobresa és el treball. Si resulta que el règim polític destrueix els correctes incentius a l’ocupació i perpetua un modus vivendi consistent en l’accés permanent a subsidis públics, tenim mala peça al teler. Així no es corregirà mai l’atur, sinó que es convertirà en un problema crònic i dual, convivint territoris amb xifres d’ocupació molt dispars.
I, per últim, cal reincorporar al mercat de treball un col·lectiu creixent de persones que l’han abandonat per desànim i frustració. D’una població en edat de treballar superior a 31.030.000 persones, només 22.848.000 són actives, ja sigui perquè treballen (18,5 milions) o perquè busquen feina (4,3 milions). Els restants 8,2 milions estan fora del mercat laboral. Alguns estan estudiant, però molts formen part del col·lectiu ni-ni, que ni treballen ni estudien. És imprescindible recuperar aquest col·lectiu, que no consta ni a les xifres de treball ni a les d’atur.
Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.
Mozart – Piano Concerto No. 23 in A, K. 488 [complete]
No donem petons de Judes, ni abraçades de l’ós, fem petons i abraçades
Un cop més cal corregir una influència que no toca del castellà. En català no es donen petons, abraçades, o dóna ràbia, fàstic, il·lusió, pena, vergonya una cosa o persona, sinó que en català es fan petons, abraçades, o fa ràbia, fàstic, il·lusió, pena, vergonya una cosa o persona. O sigui, les frases El Pere dóna un petó a la Maria., La muller dóna una abraçada al marit., Em dóna ràbia la corrupció., Em dóna il·lusió anar de viatge., Em dóna pena la pobresa., Em dóna vergonya la brutícia als carrers. s’han de dir El Pere fa un petó a la Maria., La muller fa una abraçada al marit., Em fa ràbia la corrupció., Em fa il·lusió anar de viatge., Em fa pena la pobresa., Em fa vergonya la brutícia als carrers.
Després de força anys acostumats a decrements generalitzats en els preus dels béns de consum (deflació), torna la inflació. Concretament, la variació anual de l’índex de preus de consum (IPC) es situa en el 3% el gener del 2017, el seu nivell més alt des d’octubre de 2012. Tornen, per tant, els problemes associats a un dels càncers de l’economia com és la inflació (i no pas la deflació). Cal insistir i explicar, en primer lloc, que l’escenari que abandonem, el de preus estables o en lleuger declivi, és altament saludable. L’argument que el decrement dels preus perjudica el consum, la inversió i l’ocupació és fals. Les empreses persegueixen el benefici i que el preu de venda baixi no és una amenaça letal si augmenten la quantitat venuda o/i ajusten els costos (que l’ajust de costos recaigui en el salari dels treballadors i no en la factura elèctrica, per exemple, és un problema referent a un altre tema). La indústria informàtica, en general, porta anys reduint els preus de venda dels seus productes, i això no ha comportat cap decrement en les xifres de facturació ni en els beneficis. Un munt d’emprenedors troben una oportunidad de negoci en aquest sector.
També els consumidors gaudim de millors ordinadors i mòbils, amb més prestacions, per un preu inferior. La gent es llança a adquirir l’últim model de smarthphone o tauleta digital, malgrat sàpiguen que l’any vinent seran més barats. L’expectativa futura de preus de consum més baixos tampoc causa grans perjudicis als comerços. No deixarem, per exemple, de comprar patates encara que aquestes siguin 5 cèntims més barates l’any vinent. La sana deflació era la realitat més habitual al segle XIX a Europa, el veritable segle d’or de la civilització occidental, i no va pas aturar la industrialització. Just al contrari, el nivell de vida va augmentar extraordinàriament, les vendes i els beneficis empresarials van incrementar i els salaris pujaven amb els avenços en la productivitat del treball.
Algú surt perjudicat amb la deflació? Sí. La deflació perjudica a un Estat addicte al deute, perquè recaptarà menys impostos i disposarà de menys marge de despesa, amb el perill d’agreujar l’hiperendeutament.
En canvi, amb la inflació que va arribant es giren les tornes. El poder adquisitiu dels consumidors es redueix. Amb els mateixos diners, ara podrem comprar menys patates perquè seran més cares. La inflació és un impost no visible (i no votat) sobre la tinença de diners. Empobreix la població, redueix la capacitat d’estalvi i perjudica la productivitat. La inflació també augmenta l’atur. La creació de diners distorsiona l’estructura productiva d’un pais. Generalitza errors massius en la inversió i dilapida l’escàs capital existent en projectes que no són els més urgentment desitjats ni necessitats per la societat.
La inflació perjudica també la competitivitat internacional. Havent assolit els últims anys un rècord d’exportacions i un bon comportament exterior, tornarem enrere si els productes locals s’encareixen més que els forans. En canvi, les importacions augmentaran al ser més atractives per a la demanda interna.
En general, la inflació provoca una mala assignació dels recursos alhora que incrementa la incertesa. Les empreses no poden fer plans d’inversió a mitjà i llarg termini, perquè l’estructura de costos, els preus i els marges de beneficis esperats canvien erràticament. El nombre de projectes empresarials disminuirà davant aquesta incertesa. Les decisions de les economies domèstiques també es veuen afectades per la inflació. L’expectativa de pujades de preus fa més atractiu avancar el consum, ja que els productes són avui més barats que demà.
En un procés generalitzat d’inflació, els treballadors més ineficients poden amagar els seus inferiors rendiments i rebre salaris superiors als que els correspondrien. També les produccions amb preus sobrevalorats atreuen majors recursos dels que serien socialment necessaris. La inflació afebleix la competència, ja que l’augment de preus fa més difícil la comparació de les diferents ofertes per trobar la més satisfactòria. S’incrementen els anomenats ≪costos de menú≫, que són els que comporten el canvi en la informació sobre preus en les etiquetes dels productes, les cartes dels restaurants, els catàlegs, la publicitat de les ofertes, etc. La inflació provoca un fre en l’activitat econòmica i el creixement. Com que afecta negativament l’estalvi i la inversió, deteriora la posició a llarg termini i la confiança internacional en l’economia nacional.
La inflació, però, no afecta a tothom per igual. Els més perjudicats són els grups de població que tenen rendes o ingressos fixos (pensionistes, jubilats, persones que viuen del lloguer d’habitatges o locals). Els salaris també solen augmentar menys que els preus, i, per tant, la inflació perjudica la majoria de la classe treballadora. En canvi, la inflacio beneficia els deutors, tot aquell que s’endeuti amb crèdits o hipoteques a interès fix. En aquest cas, a mesura que vagin passant els anys, la inflació redueix el valor real de l’amortització del préstec. Aleshores, qui és el principal beneficiat de la inflació? L’Estat. L’administració pública veu augmentar els impostos recaptats amb el moviment alcista dels preus alhora que es redueix el valor real del deute i reforça la carrera desbocada a l’hiperendeutament.
