Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog

El món ha recordat aquests últims dies la fi de la Primera Guerra Mundial. El conflicte bèl·lic va significar la mort de desenes de milions de combatents i civils, però també el final del liberalisme econòmic i polític (1815-1914), fonamentat en governs limitats i l’expansió del lliure mercat. Amb el segle XX i l’anomenada Gran Guerra (1914-1918) començava una època d’horror i d’errors funestos que massacraran Europa i segellaran el seu declivi, iniciant una etapa de governs màximament intervencionistes, economies obertament planificades i inflacions descontrolades. Els costos humans i materials de la guerra van ser enormes. Més de 60 milions d’homes varen ser mobilitzats obligatòriament i cridats a files. Enrere quedaven els conflictes bèl·lics de baixa intensitat realitzats per mercenaris i tropes voluntàries i relativament reduïdes. En endavant, la força compulsiva dels Estats impel·leix a deixar la vida a les trinxeres o davant un escamot d’afusellament. Més de 20 milions de soldats i civils varen perdre-hi la vida, amb un nombre encara superior de ferits i lisiats. La Gran Guerra va marcar el punt i final d’una època excepcional de prosperitat i pau, de llibertat individual i econòmica, que Europa havia conegut des de la derrota del despòtic Napoleó Bonaparte a Waterloo (juny de 1815) fins l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu a la corona d’Àustria-Hongria, i la seva esposa Sofia a mans de Gavrilo Princip, un nacionalista serbobosnià (juny de 1914).

Si el liberalisme havia enriquit i agermanat pacíficament una multitud de pobles, religions i ètnies diferents, el nacionalisme intervencionista i col·lectivista forçaria la unificació sota un mateix govern de persones que parlaven un mateix idioma o compartien la mateixa cultura o ètnia. Amb l’ascens imparable del socialisme, ja sigui el socialisme real de Karl Marx o el socialisme democràtic d’Eduard Bernstein, es certificava el declivi de la llibertat individual, la propietat privada, el lliure comerç, els governs limitats, els impostos reduïts i una moneda sòlida vinculada a l’or. El col·lectivisme econòmic i polític reprimiria la llibertat d’expressió i de premsa, enviant a la presó per antipatriòtics els que s’oposaven a la guerra. L’agricultura i la indústria aviat serien intervingudes amb controls de preus i de salaris, mentre que la planificació pública s’imposaria en nombroses activitats econòmiques. Els impostos augmentarien a nivells mai vistos abans, obstaculitzant el lliure comerç amb aranzels i restriccions. La llibertat migratòria també quedava abolida, fent necessaris els visats per circular d’un país a un altre. L’Estat subordinava tota la societat als seus objectius militars, erigint-se en l’àrbitre absolut de la vida econòmica i garantint un mínim d’aliment, roba i habitatge a la població.

Amb la Gran Guerra s’abandona el patró or i comença la diarrea monetària de tràgiques conseqüències, especialment a Alemanya. L’oferta monetària de lliures esterlines i francs francesos es multiplica per cinc durant el conflicte bèl·lic, mentre que el deute públic també es dispara. Concretament, es multiplica per onze a la Gran Bretanya i per 7 a França. Els Estats Units, que decidiren entrar en el conflicte deixant de banda el principi de no intervenció, finançaren el 22% de les despeses de guerra amb impostos, el 25% amb creació de moneda (inflació) i el 53% restant amb deute. Però els pitjors registres d’hiperinflació són els de la República alemanya de Weimar. Condemnada a pagar indemnitzacions de guerra inassolibles, la impressió de paper moneda no donava l’abast, imprimint els bitllets només per una cara per tal de guanyar temps. L’índex de preus, amb base 100 el 1913, es descontrolaria a 750 bilions (amb dotze zeros) el novembre de 1923. Un dòlar es canviava per 4,2 bilions de marcs en el mercat de divises. El preu del cafè o d’una cervesa es doblava només amb els segons emprats per beure-la. La hiperinflació distorsiona l’estructura de preus i salaris, creant una falsa sensació de beneficis a les empreses que poden incrementar desmesuradament els preus de venda. En realitat, però, destrueix tot el valor real dels estalvis i del capital, pauperitzant la població i preparant el terreny a un boig anomenat Adolf Hitler, que guanyarà les eleccions democràtiques de 1933. De les cendres de la Primera Guerra Mundial en sortirien el comunisme soviètic i el feixisme totalitarista italià. Immediatament després, s’hi afegiria el nacionalsocialisme alemany i el règim de Franco a Espanya.

L’expansió descontrolada de la creació de moneda i l’abaratiment artificial del tipus d’interès, apart de l’aparició dels totalitarismes polítics, va alimentar en l’àmbit econòmic massius errors en l’assignació dels recursos, del treball i el capital, promovent excessos d’endeutament i de despesa en consum. Fins els nostres dies, aquesta successió d’expansions insostenibles, alimentades per la inflació i el deute públic, han generat bombolles que acaben esclatant i donant lloc a recessions econòmiques llargues i doloroses. Cent anys després de la Primera Guerra Mundial, la intervenció massiva de la societat per part dels governs i el descontrol monetari i financer, amenacen en fer esclatar l’any vinent una nova crisi d’abast mundial.

Via:  Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog

Salaris mínims, salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

Tot treballador espera cobrar la nòmina a finals de mes. És la contrapartida a la prestació dels serveis laborals. Es contribueix a una determinada activitat productiva creant valor i, amb justicia i pura lògica, es percep la remuneració corresponent al valor aportat. Naturalment, més és millor que menys. En condicions naturals, un salari elevat indica una productivitat del treball també elevada i, en conseqüència, una capacitat de despesa i estalvi superiors. Pel contrari, un salari baix correspon a una productivitat del treball reduïda i el consum personal queda limitat pels menors ingressos. El salari mínim d’Espanya, comparativament parlant, és baix. 735 euros mensuals, a raó de 14 pagues anuals, suposen una mitjana mensual de 858 euros. Un sou molt inferior al mínim d’Alemanya i França (1.500 euros), Luxemburg i Austràlia (2.000 euros), Irlanda (1.600 euros), Regne Unit i Canadà (1.400 euros) o Bèlgica (1.563 euros). Per aquest motiu, la decisió del PSOE i Podemos de situar el salari mínim a 900 euros mensuals, el proper gener, és una proposta molt popular i benvinguda. Es tracta de situar-nos al nivell dels nostres veïns europeus. Malauradament, el raonament mai és tan simple.

En primer lloc, cal diferenciar el cost salarial total per a les empreses i el salari net que arriba a la butxaca del treballador. La diferència existent és molt gran degut a les cotitzacions socials i el pagament d’impostos. D’entrada, el cost brut per a les empreses no serien els 1.050 euros mensuals, resultat de considerar 14 pagues anuals de 900 euros. Cal afegir-hi un mínim del 30% en concepte de Seguretat Social a càrrec de l’empresa. Són les elevades cotitzacions que paguen els empresaris i que encareixen i dificulten en gran mesura la contractació laboral. D’aquesta manera, el cost mínim mensual de contractació s’enfila a 1.365 euros mensuals o 16.380 euros anuals. Cal continuar considerant el dret laboral a les vacances. Per cada mes treballat es té dret a 2,5 dies de vacances pagades. Això significa un cost afegit del 8,3%. I cal seguir amb les indemnitzacions per acomiadament. Si aquest és objectiu, la indemnització és de 20 dies de salari per any treballat. Però en cas d’acomiadament improcedent, la indemnització puja a 33 dies de salari per any treballat (45 dies per any amb contractes anteriors al 12 de febrer de 2012). Considerant, pel cap baix, un sobrecost del 10% per aquests dos conceptes, el cost laboral mensual s’eleva a 1.502 euros mensuals. És el mateix salari mínim que té Alemanya, un país clarament més pròsper i desenvolupat que Espanya. I què li passarà a tot aquell treballador que no pugui rendir per sobre de 1.500 euros mensuals o 18.000 euros anuals? Que quedarà exclòs del mercat laboral i condemnat a la desocupació. Ningú estarà disposat a pagar un cost total superior al valor de la productivitat rebuda. Per tant, incrementar el salari mínim no ajuda els més febles i desvalguts de la societat. Més aviat el contrari, els condemna a l’exclusió social. Si de veritat volem promoure la inclosió social dels més desafavorits, s’ha de millorar l’educació i la productivitat, fomentar la inversió i l’acumulació de capital empresarial, promoure la creació d’ocupació i baixar els impostos. Sí, rebaixar impostos i cotitzacions socials. Just el contrari del que pretén el govern de Pedro Sánchez Castejón, sempre àvid de majors ingressos tributaris. De fet, el mateix govern socialista ha fet arribar a Brussel·les un estudi que estima l’increment de recaptació fiscal en un mínim de 1.500 milions d’euros. Es preveu que l’increment del salari mínim arrossegui a l’alça la resta de salaris… Inclosa la base mínima de cotització dels autònoms, que incrementarien la tributació en 35 euros mensuals o 420 euros anuals.

Per la banda alta dels salaris, un informe de l’Autoritat Bancària Europea considera que els sous i les retribucions dels directius bancaris són massa elevats. Massa alts en relació a la tendència europea i escandalosament alts si ho comparem amb l’escàs rendiment dels accionistes o la nul·la/negativa rendibilitat que obtenen els estalviadors. Mentre que el sou mitjà anual d’Espanya no supera els 23.000 euros, entitats financeres rescatades amb fons públics oferien elevades remuneracions als seus directius. Aquesta setmana s’ha celebrat a l’Audiència de Barcelona el judici contra l’exdirector general de Catalunya Caixa (i Caixa Manresa) que va ingressar, segons el fiscal, més de 12 milions d’euros entre 2008 i 2012. El gener del 2010, canviant la seva primera declaració amb l’objectiu d’evadir responsabilitats, es va incrementar la retribució fixa anual més del 14%, i la variable, del 35% al 50%. Tot, naturalment, amb el vistiplau del Banc d’Espanya i l’acord unànime del Consell d’Administració. L’expresident de l’entitat, i anterior alcalde de Barcelona i vicepresident del govern amb Felipe González, també ha justificat aquests sous per trobar-se dins dels estàndards habituals del sector financer i per la gran feina que es va fer. Cal recordar, per exemple, que el maig de l’any 2010 es posava punt i final a Caixa Manresa, una entitat arrelada al territori i amb vocació social, amb quasi 150 anys d’història. Una caixa petita, però solvent, que havia contribuït al creixement de la Catalunya Central. Un funest error. La consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom és una causa important de la fractura social i deriva autoritària de molts països. Incrementar salaris mínims no és la solució. Permetre salaris màxims en els oligopolis controlats per l’Estat i el Banc d’Espanya, tampoc

Via: Salaris mínims, salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

L’expulsió dels canvistes del temple | Jordi Franch Parella Weblog

L’episodi que narra l’evangelista Joan ens pot sorprendre. Jesús de Natzaret, el Príncep de la Pau, l’Anyell de Déu, el qui para l’altra galta quan és injustament bufetejat i perdonarà els seus botxins a la creu, utilitza la violència per expulsar del temple els canvistes i venedors de bestiar. Amb un fuet de cordes a les mans, els aboca les taules i els fa fora per la força. Mai Jesús havia mostrat una resposta tan contundent. ¿Quin comportament tan profundament ultratjant provoca aquesta reacció tan violenta? Els pelegrins que anaven al temple de Jerusalem compraven animals, com vedells, moltons i coloms, que sacrificaven en honor a Déu. Els canvistes feien negoci amb el servei que avui anomenaríem Forex, això és, l’intercanvi de divises. Els sacerdots exigien el pagament en la moneda oficial jueva, el xéquel, que era equivalent a una mesura física d’ordi. En absència d’oficines bancàries, els jueus que portaven monedes gregues i romanes les canviaven per la moneda hebrea amb aquests canvistes del Temple de Jerusalem, que actuaven com a protobanquers i negociadors de divises. ¿Podem entendre que Jesús s’oposa a tot intercanvi mercantil? No. En diferents moments del seu ministeri públic es preocupa de l’aliment de la gent i pregunta on es pot comprar pa. També en la seva etapa a Natzaret, treballant a la fusteria del patriarca Josep, obtenia els béns bàsics amb l’intercanvi i el fruit del seu treball. Jesús esclata contra els canvistes del Temple. Com ens recorda el profeta Isaïes (“heu convertit el temple d’oració en una cova de lladres”), ho fa contra les estafes i enganys. A Jesús li indigna profundament el que veu, perquè res té a veure amb el veritable culte a Déu en esperit, que vol amor i no sacrificis. A Déu no se’l pot comprar amb sacrificis i ofrenes, ni pot ser l’excusa per bastir una trama d’interessos particulars i egoismes innobles. La simonia, o compra de càrrecs eclesiàstics i espirituals amb diners, mai és acceptable. El 1517 (just ara hem recordat els cinc-cents anys) Martí Luter es va rebel·lar contra la compravenda d’indulgències i l’absolució dels pecats a canvi de diners i béns materials. La relació amb el misteri diví s’ha de viure amb fe i esperit, amb amor fratern i solidari. En les mateixes paraules de Jesús, “Déu vol amor i no sacrificis”. Finalment, destacar que quan l’evangelista Joan narra aquests fets, el Temple de Jerusalem ja havia estat destruït per l’Imperi Romà. Per això Jesús ens parla que en tres dies reconstruiria el temple de nou. Ell és el nou temple i la seva mort l’únic sacrifici.

Via:  L’expulsió dels canvistes del temple | Jordi Franch Parella Weblog

Esmena a la banca | Jordi Franch Parella Weblog

Els suïssos, un dels pobles més pròspers i civilitzats del planeta, estan convocats a decidir en referèndum el proper 10 de juny si els bancs comercials poden continuar creant diners del no-res. És l’anomenada banca amb reserva fraccionària, una de les institucions actuals més importants i alhora més desconegudes per la majoria de la societat. Pràcticament ningú recorda que el Banc Central Europeu va rebaixar el coeficient de caixa, a la zona euro, fins a l’1% a partir del 18 de gener de 2012. I, el que és pitjor, ni un ciutadà de cada cent és conscient del que això significa. Així, per exemple, quan un algú diposita 100 euros en un compte a la vista (compte corrent), els seus diners, en realitat, s’esfumen ràpidament, ja que el banc està autoritzat legalment pel govern a prestar el 99% d’aquesta quantitat. Aquests 99 euros prestats es dipositaran en un altre compte corrent i, de nou, es repetirà el mateix procés. Aquesta segona entitat financera mantindrà en efectiu només l’1% del dipòsit a la vista, tornant a prestar el 99% restant en un procés que multiplica la creació de diners i l’oferta monetària. Cada euro que entra en el sistema bancari es pot multiplicar potencialment per 100.

Quan van sorgir els primers bancs al final de l’edat mitjana, els orfebres custodiaven l’or que rebien en dipòsit dels seus clients. El banc havia de retornar-lo quan el client així ho manifestés, sense necessitat de preavís. Però els primers bancs aviat es van adonar que els clients no sol·licitaven la devolució de la totalitat de l’or dipositat. Això els va motivar a prestar-lo a un tipus d’interès determinat, superposant dos tipus de contractes de naturalesa diferent: el contracte de dipòsit a la vista (compte corrent) i el contracte de préstec (dipòsit a termini). En el primer, el client diposita una quantitat de diners al banc, reintegrables a la vista. El banc s’obliga a custodiar-lo i carrega una comissió al client que, en qualsevol moment, pot retirar els seus diners. En el dipòsit a termini, en canvi, el client diposita una quantitat de diners i es compromet a no retirar-los en un termini estipulat, cobrant del banc uns interessos. Això permet al banc prestar aquesta mateixa quantitat de diners a un altre individu i cobrar per això uns interessos superiors. La suma de les comissions dels contractes de dipòsit i del diferencial d’interessos en els contractes de préstec originaven els beneficis bancaris. Aquests beneficis eren normals i comparables amb la resta dels sectors econòmics. En els dipòsits a la vista el banc no pot fer ús d’aquests diners i prestar-los a una altra persona, mentre que en els dipòsits a termini el banc sí pot fer ús dels diners, prestant-los a un tipus d’interès superior. Els primers banquers es van adonar, però, que els seus clients no demanaven retirar la totalitat dels diners dipositats. I ràpidament varen caure en la temptació de prestar a llarg termini, els diners que els clients havien dipositat a curt termini. ¿Per què, pensaven, s’han de guardar els diners dels clients a la caixa forta quan es podrien invertir en hipoteques a llarg termini que rendirien un interès molt superior? ¿Per què no invertir aquests dipòsits a curt termini en deuda pública a llarg? Aquesta pràctica irregular dels banquers, ara convertida en habitual, entranya molts perills i té conseqüències greus a mitjà i llarg termini. En primer lloc es violen els principis legals del dret. En la mesura en què el banc presti els diners rebuts com a dipòsit a la vista, està generant una doble disponibilitat dels diners, ja que aquests seran propietat tant de qui va fer el dipòsit original com de qui va rebre el préstec per part del banc. En definitiva, el banc està creant diners del no-res a partir de la concessió de préstecs provinents dels comptes corrents a la vista. En segon lloc hi ha els efectes econòmics en forma de crisis financeres periòdiques i recurrents. En un sistema bancari de reserva fraccionària, l’oferta monetària està subjecta a fortes expansions i contraccions, creant un “efecte acordió” que ocasiona greus conseqüències econòmiques sobre el conjunt de la societat que ja hem pogut explicar en altres articles. Naturalment, un tercer efecte d’aquest sistema són els pànics bancaris i la insolvència estructural de les entitats financeres. Donat que el banc només custodia una fracció dels dipòsits dels clients, una petició majoritària de retirada de dipòsits farà caure el banc. Aquesta fallida, que es castigava severament al segle d’or de Catalunya (s. XIV) fins i tot amb la mort del banquer, ara es resol amb el rescat bancari a càrrec dels contribuents. Només cal recordar els casos de Bankia i CatalunyaCaixa.

El professor Huerta de Soto, gran especialista i expert en economia, va promoure una reforma bancària que es va discutir al Parlament britànic per iniciativa del diputat Douglas Carswell. Fins i tot el governador del Banc d’Anglaterra, Mervyn King, hi va donar suport. L’economista madrileny explica magistralment com aquests recurrents problemes monetaris i financers es deriven de l’aprovació de la llei bancària de Peel de 1844. En essència, la llei de Peel exigia un coeficient de caixa als bancs comercials del 100% per tal de posar fi a les etapes periòdiques de recessió que castigaven la Gran Bretanya. El greu error que es va cometre, però, va ser no considerar els dipòsits bancaris a la vista com a part de l’oferta monetària. Per això la formació de bombolles financeres i les despressions econòmiques han continuat colpejant les societats, més encara amb el patró actual de moneda fiduciària. 175 anys després, el proper diumenge 10 de juny, els suïssos tindran l’oportunitat d’esmenar aquest tràgic error que tants patiments ha causat a la humanitat.

Via:   Esmena a la banca | Jordi Franch Parella Weblog

La fragilitat d’Itàlia i Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

L’estiu de l’any 2012, ara farà sis anys, es varen viure emocions fortes a Europa. I l’origen era purament econòmic. Les rèpliques de la gran depressió del 2008 amenaçaren seriosament la viabilitat de l’euro i la solvència d’alguns Estats hiperendeutats com el d’Espanya. La prima de risc del deute sobirà dels països meridionals es va disparar, les borses van viure moments de pànic i només les paraules balsàmiques de Mario Draghi, governador del Banc Central Europeu (BCE), permeteren redreçar la situació. El banquer italià va prometre fer tot el que calgués per mantenir l’euro i els mercats se’l van creure. Durant aquests sis anys, el BCE ha portat la política monetària al límit. Amb interessos al zero per cent i amb els programes de compra massiva de deute públic i d’altres actius financers, el banc emissor ha esgotat tota la seva munició. Aplicats tots els dopatges possibles, el BCE ja no pot fer res més. Les polítiques econòmiques dels governs i del Banc Central ha anat molt més enllà del que era raonable. Per reblar el clau de la política monetària ultraexpansiva, només faltaria que els helicòpters corporatius del BCE reguessin la geografia europea des del cel amb una pluja de bitllets. I, malgrat la combinació de polítiques fiscals i monetàries tan expansives, la situació continua sent molt delicada. Ho demostra la incertesa política d’Itàlia i la moció de censura al govern popular promoguda pel PSOE a Espanya, suficients per tornar a disparar la prima de risc a Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia, portant importants pèrdues a les borses, especialment en els valors bancaris. La incertesa política per ella mateixa, però, no és capaç d’explicar ni generar tanta inestabilitat financera. Darrere s’hi amaga el temor que la unió bancària europea no s’hagi completat correctament i que l’estructura institucional de l’euro continuï sent feble.

El partits populistes avancen arreu i guanyen a Itàlia, un dels països fundadors de la Unió Europea. Luigi di Maio, al capdavant del M5Stelle, s’imposa de manera contundent al sud del país. Amb una crítica frontal a la unió bancària europea i amb una promesa de renda bàsica per a 3 milions de persones amb un cost de 17.000 milions d’euros a l’any, el M5Stelle guanya a les regions on el PIB per càpita amb prou feines supera els 16.000 euros per habitant. En canvi, al nord d’Itàlia, la renda és de 34.000 euros per habitant. Mentre que Merkel s’ha oposat, amb tota justícia i necessitat, al rescat dels bancs amb diner públic, els italians es varen passar pel forro aquest acord (bail-in) rescatant amb més de 20.000 milions d’euros públics la banca Monte Paschi di Siena. Mentre que Alemanya ha aprofitat els anys de bonança per reduir el seu deute públic, del 81% del PIB el 2010 al 68% del PIB el 2016, Espanya l’ha augmentat del 35% l’any 2007 al 99% l’any 2016 i Itàlia també l’ha incrementat del 99,8% l’any 2007 al 132% l’any 2016 (!). La convivència de xifres d’endeutament astronòmiques amb creixements raquítics, especialment en el cas d’Itàlia (increment del PIB de només l’1% el 2015 i 0,9% el 2016), és sempre un problema. Pensem que la despesa anual només en interessos (històricament baixos) supera els 30.000 milions a Espanya. I en el país transalpí, una taxa de creixement inferior al tipus d’interès el converteix automàticament en insolvent i incapaç de pagar, a mitjà termini, el servei del deute. El malestar social és profund. Vuit de cada deu famílies italianes són més pobres avui que quan va començar la crisi. El descens dels ingressos ho ha devorat tot, somnis inclosos. La situació, per tant, és greu. I si la moció de censura a Espanya i els problemes per formar govern a Itàlia tenen tanta repercussió és per com estan de malament les seves economies, amb un endeutament descontrolat, la corrupció política en metàstasi, la taxa d’atur del 16% en el cas d’Espanya i de l’11% a Itàlia, una economia submergida entre el 17% i el 24%, i un frau fiscal entre el 6% i el 9% del PIB espanyol.

Itàlia i Espanya tenen molt en comú. Comparteixen les arrels històriques grecorromanes i llatines, varen ser baluards del catolicisme en èpoques passades, pateixen la corrupció sistèmica del sistema polític i el caos de l’administració pública, presenten alguns exemples notables de creativitat empresarial al nord, mentre que el sur es despenja de tot creixement i es converteix en un receptor perpetu de subsidis públics, parassitant un Estat disfuncional. La desigual integració econòmica, sense reformes ni descentralització real, fa d’Itàlia un Estat fracturat amb dos països cada vegada més irreconciliables. Com a Espanya. En contra de les demandes (del sud) d’Itàlia i Espanya, no cal un pressupost europeu anticrisi, ni la mutualització de riscos, ni un superministre de Finances de l’eurozona que els permeti viure indefinidament per sobre de les seves possibilitats. Calen reformes estructurals i un marc d’estabilització que disciplini els impulsos a estirar sempre més el braç que la màniga.

Via:  La fragilitat d’Itàlia i Espanya | Jordi Franch Parella Weblog

Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Les polítiques econòmiques, la gestió dels desequilibris socials i la manera de resoldre les crisis ha canviat radicalment des de l’aparició en escena de l’economista britànic John Maynard Keynes (1883-1946). La seva influència ha suposat un gir copernicà. Del marc conceptual del liberalisme clàssic hem passat a un intervencionisme econòmic i polític creixent. La concepció del govern mínim com a mal necessari -el millor govern és el que menys governa i el que menys governa és el que no governa- ha estat substituït per un govern de màxims amb amplis poders de regulació i recaptació d’impostos. D’una visió de l’economia des del cantó de l’oferta (prioritzant aspectes sempre fonamentals com la productivitat, l’educació o l’adequació de l’estructura productiva a les necessitats reals de la societat) s’ha passat a una economia amb predomini quasi absolut de la demanda, on es prioritza la despesa pública i la creació monetària. L’atractiu per a la classe política de les receptes econòmiques de Lord Keynes és innegable, ja que reforça el seu poder i expandeix notablement el seu àmbit de control i influència. Només cal fixar-se en el pes de la despesa pública sobre el total del PIB. De xifres inferiors al 10% a l’Europa anterior a la Primera Guerra Mundial s’ha passat, de mitjana, al 50% actual. I el mateix passa amb el deute públic. Pel cas dels EUA, Richard Nixon, a inicis de la dècada de 1970, va deixar un deute públic d’1 bilió de dòlars (amb dotze zeros). Una dècada més tard, Ronald Reagan ja duplicava aquesta xifra i, actualment, el deute públic nord-americà supera els 20 bilions de dòlars i equival al 107% del PIB (!!). La política monetària actual és també hereva de Keynes. L’anglès, acèrrim enemic del patró or, va obtindre una victòria pòstuma quan Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar en or el 15 d’agost de 1971. S’obria la porta a l’etapa actual de moneda fiduciària, sense cap valor real, creada del no-res per les autoritats dominants i fonamentada només en la confiança de la seva acceptació social.

El control de la moneda i del crèdit per part de les elits politicofinanceres, que equival a fixar tipus d’interès artificialment baixos (fins i tot nuls), té efectes dràstics i molt rellevants sobre el conjunt de l’activitat econòmica. Gràcies a polítiques econòmiques diametralment oposades a les actuals, la crisi de 1920-21 es va poder resoldre ràpidament. No es va dubtar en aquells moments a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. En els moments actuals, però, el signe invariablement expansiu de les polítiques monetàries i fiscals obre nous escenaris i planteja molts interrogants. El pla per resoldre el crac del 1929, el New Deal de F.D. Roosevelt, es troba en revisió històrica i econòmica. En poques paraules, més que contribuir a la resolució de la crisi, el que va fer és aprofundir-la i allargar la recessió. També les mesures ultraexpansives actuals del Quantitative Easing no estan donant els resultats esperats. Comentàvem a l’article de la setmana passada la relació directa existent entre la creació de diners i la bombolla del deute públic o la inflació dels actius financers en els mercats borsaris.

El balanç dels estímuls monetaris i fiscals, superior a 25 bilions de dòlars, és decebedor. Per generar 1 dòlar de creixement, els països del G7 han arribat a gastar-ne 18, procedents dels bancs centrals, tot contribuint a un rècord de deute global del 225% del PIB. En termes de creixement, els EUA esperaven increments del PIB superiors al 4%, però només han crescut l’1,5% i el 2,3% els anys 2016 i 2017, respectivament. L’augment de productivitat, amb mitjanes del 0,6%, està molt lluny del 2% anterior. En general, tanta laxitud monetària contribueix a ajornar sine die les reformes estructurals que necessita urgentment el país. Les empreses, en un clima d’incertesa institucional, opten també per diferir la inversió productiva, malgrat disposar de finançament aliè abundant i barat. És un senyal significatiu comprovar com han incrementat la recompra d’accions pròpies i el repartiment de dividends entre els accionistes, al mateix temps que s’estanquen els resultats operatius i d’explotació. A nivell global, la política monetària ultraexpansiva contribueix a crear bombolles en els països emergents i desestabilitzar el seu model productiu. Amb un interès zero al primer món, els capitals especulatius financen qualsevol projecte, per esbojarrat que sigui, en els països en desenvolupament. Però quan l’interès comença a pujar als EUA i el deute públic nord-americà promet rendiments positius, aquests capitals abandonaran amb la mateixa facilitat els països emergents, deixant un rastre de destrucció darrere seu. El dèficit exterior i la pèrdua de divises obligarà els països emergents a depreciar la moneda pròpia, tot originant inflacions intenses, manca de recursos bàsics i privacions socials generalitzades. Amb la recuperació gradual dels tipus d’interès, les economies zombis entraran en agonia i la ranera de la fallida visitarà els governs i les empreses hiperendeutades que no han aprofitat aquest temps per despalenquejar-se i fer els deures. Aleshores hi haurà els plors i el cruixir de dents. I tothom haurà de recordar, una vegada més, que la impressió de diners no equival a viure millor ni a incrementar la riquesa d’un país.

Via: Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Tsunami monetari | Jordi Franch Parella Weblog

Es pot apagar un foc afegint més combustible a les flames? Es pot curar un diabètic amb la prescripció d’una dieta alta en sucres? Es pot superar un cop de calor amb més hores d’exposició solar? Es pot tractar una hipotèrmia amb la immersió en aigües gelades? El sentit comú ens diu que no, però sempre trobarem una excepció. Aquesta notable excepció és la manera com les autoritats financeres i polítiques han tractat (i continuen fent-ho) els efectes de la gran recessió de fa una dècada. L’expansió monetària i creditícia anterior a l’any 2008, orquestrada pel Banc Central i encoratjada per tots els governs, amb tipus d’interès artificialment baixos, va alimentar una gran bombolla immobiliària i financera que ens va portar a una greu crisi econòmica. Aquesta part de la història és coneguda i reconeguda per la majoria de la població.

El que ja no ho és tant, però, és la resposta governamental que s’ha seguit fins avui dia. Amb l’anomenada quantitative easing (QE) s’hi amaga una política monetària ultraexpansiva sense precedents a la història. Consisteix, senzillament, en compres massives d’actius financers per part del Banc Central. Concretament, el banc emissor compra deute públic de l’Estat, hipoteques tòxiques dels bancs i, fins i tot, deute de grans empreses. Aquest programa d’expansió monetària d’alta potència es tradueix en tipus d’interès molt baixos. Els EUA, que han liderat el programa hiperexpansiu, han estat set anys amb tipus d’interès zero. Van reduir el tipus des de la caiguda de Lehman Brothers, el 15 de setembre de 2008, i fins el desembre de l’any 2015 no el van apujar a un interval del 0,25%-0,5%. A l’actualitat, el preu més important de tota economia es troba a l’1,5%-1,75% a l’altre costat de l’Atlàntic, lluny dels nivells normals als quals s’ha d’atansar poc a poc. La situació a Europa és similar a la nord-americana, amb tipus d’interès nuls des del setembre del 2014. L’argumentació d’aquesta política monetària tan inusual i poc convencional és la següent. Quan el Banc Central compra deute públic de l’Estat, la quantitat de diners incrementa. El comú dels mortals no ho entèn, però el banc emissor pot comprar qualsevol bé pagant amb l’emissió de moneda, que només ell controla, o augmentant les reserves bancàries, que també controla per ser la màxima autoritat financera amb poders de planificació central. Aquesta, per cert, és una victòria pòstuma de Karl Marx, el creador del socialisme real de planificació centralitzada, el dia en què es compleixen exactament dos-cents anys del seu naixement (5 de maig de 1818). El comunisme és un fracàs històric i una impossibilitat econòmica, però, irònicament, perdura en el sector monetari i financer a les anomenades societats capitalistes. I com deia molt encertadament Lenin, per destruir la civilització occidental n’hi ha prou amb destruir la seva moneda. En qualsevol cas, la fabricació massiva de moneda abarateix el tipus d’interès i incentiva l’endeutament. L’accés a crèdits més barats, ens diuen les autoritats, ha d’impulsar el consum familiar i la inversió empresarial, afavorint el creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Aquests, doncs, són els objectius oficials del QE: 1) Proveir liquiditat per reduir el risc de contagi; 2) Evitar a tota costa la deflació i assegurar una inflació positiva del +2%; 3) Promoure el creixement del PIB; 4) Crear ocupació. De res ha servit l’exemple del Japó, en crisi des del 1990, i que porta tres dècades perdudes intentant redreçar la situació amb polítiques fiscals i monetàries molt expansives, les mateixes que han replicat els EUA i tots els altres països. I de res ha servit tampoc l’estudi de crisis oblidades com la recessió de 1920-21, de només 18 mesos de durada, gràcies a les polítiques que es van seguir, diametralment oposades a les actuals. L’aleshores president Warren Harding no va dubtar a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. Res d’això s’ha fet ara, ja que ha pesat més mantenir el status quo de les elits dominants, tot continuant i amplificant els mateixos errors que van fer esclatar la crisi. Els resultats obtinguts estan per sota dels esperats. S’ha reduït el risc de contagi, és cert, però al preu de salvar bancs en fallida i socialitzar les seves pèrdues amb total impunitat. Sense aconseguir la inflació pretesa del +2%, el QE ha injectat mils de milions a les borses i als pressupostos dels governs. Els resultats són la revalorització artificial dels actius financers (borses en màxims històrics) i la creació d’una monstruosa bombolla de deute públic que tenalla les societats actuals.

Al mateix temps, aquestes polítiques ultraexpansives creen profundes desigualtats socials. Una minoria, propera al poder, s’enriqueix fàcilment sense acreditar un gran full de serveis, mentre que la majoria treballadora veu com els sous es retallen i les condicions laborals empitjoren. En relació als objectius de creixement del PIB i creació d’ocupació, per manca d’espai, millor deixar-los per la setmana vinent. Recordar, per finalitzar, que el QE té data de finalització. A Europa serà l’octubre del proper 2019, quan l’alemany Jens Weidmann substitueixi l’italià Mario Draghi a la presidència del Banc Central Europeu. Aleshores hi haurà el plor i el cruixir de dents.

Via:  Tsunami monetari | Jordi Franch Parella Weblog

Desfinançament autonòmic | Jordi Franch Parella Weblog

L’economia espanyola porta tres anys consecutius creixent per sobre del 3% (3,4% l’any 2015; 3,3% el 2016 i 3,1% el darrer 2017). En principi, no són pas xifres dolentes. Superiors a la mitjana europea, semblaria que haurien de servir per millorar l’ocupació i disminuir l’atur. Per augmentar l’estabilitat laboral, reduir la temporalitat i millorar els sous de tots els treballadors. Per oferir un futur laboral als nostres joves suficientment atractiu com per evitar l’emigració forçosa a altres països i fomentar la natalitat en una societat creixentment envellida. També hauria de servir per canviar l’estructura productiva i el model de creixement, massa basat en sectors de baix valor afegit i poca intensitat tecnològica. I també per millorar la situació fiscal, tot reduint l’elevat nivell de deute públic. Hom pensa que amb un creixement vigorós, àmpliament pregonat per les nostres autoritats, l’increment dels ingressos públics, conseqüència de la major activitat econòmica, hauria d’equilibrar els pressupostos i concedir un cert marge d’actuació per escometre inversions estratègiques. Però, malauradament, no és així. Aquesta bonança artificial produïda per vents de cua favorables com, molt remarcablement, el tipus d’interès zero, no s’ha aprofitat per fer els deures més urgents i reformar l’economia espanyola. El Fons Monetari Internacional (FMI), a la publicació del Monitor Fiscal presentat aquesta setmana, estima que Espanya tancarà el 2018 amb un dèficit pressupostari superior a l’objectiu del 2,2% pactat pel govern de Mariano Rajoy amb Brussel·les. Per al 2019, la previsible pujada del tipus d’interès a l’eurozona pot desencadenar una tempesta perfecta d’efectes devastadors per les economies més endeutades com l’espanyola. L’informe de l’FMI reflecteix que el dèficit previst per a Espanya el 2018 és el tercer més alt en el total de les economies avançades, només per darrere dels EUA i el Japó. També és el més elevat entre les economies de la zona euro. I l’FMI no és l’únic organisme que dubta de la capacitat de l’Estat per complir els objectius fiscals. També l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal ha qüestionat el sanejament fiscal de l’Estat. El deute públic espanyol, que voreja el 100% del PIB, és superior al de la zona euro (84,2%).

I com responen les autoritats espanyoles? Doncs preveient una contenció de la despesa i un increment exagerat dels impostos recaptats. I aquí ens ha de preocupar que el president espanyol, Mariano Rajoy, s’hagi reunit a la Moncloa amb la presidenta andalusa, Susana Díaz, per comprometre’s a convocar el Consell de Política Fiscal i Financera i abordar la reforma del sistema de finançament autonòmic sense Catalunya. Les negociacions poden perfectament començar sense Catalunya. I ja sabem que a la taula del Bernat qui no hi és no hi és comptat. La indefensió catalana no augura res de bo i, més aviat, és previsible l’empitjorament de l’espoli fiscal.

L’actual sistema de finançament es basa en un principi pervers: la centralització dels ingressos i la descentralització de la despesa o, en altres paraules, que l’Estat central recapta i sobre les autonomies recau la responsabilitat de proveir (i pagar) els serveis bàsics de l’Estat del benestar. Sota el concepte de “solidaritat interterritorial” hi ha uns territoris que sempre acaben pagant a la resta. Deixant de banda el País Basc i Navarra, que gaudeixen del concert econòmic, els territoris amb permanent saldo negatiu són Madrid (abans de descomptar l’efecte capital), Catalunya, les Balears i València. Tota la resta d’autonomies són receptores netes. I amb aquestes normes de funcionament, el resultat previsible és continuar així sine die. Per complir amb els seus compromisos fiscals, l’Estat central continuarà centrifugant la contenció de la despesa cap els ajuntaments i les comunitats autònomes, que hauran de suportar tot el pes de l’ajust. Catalunya suposa el 16% de la població d’Espanya, aporta a la caixa estatal el 19% dels ingressos públics i rep només el 13%. Per cada euro recaptat a Catalunya, 45 cèntims es gasten fora d’aquest territori. Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (IRPF, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA). Per tant, l’actual sistema de finançament es basa en el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten, eliminant d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents de papà Estat. Espanya hauria d’avançar cap un sistema de finançament basat en la descentralització, on cada autonomia recaptés els impostos que financen els serveis públics com sanitat, educació i serveis socials. La redistribució interterritorial és injusta i tremendament ineficient. S’hauria de procurar l’autonomia en els ingressos i l’autonomia en les despeses. En el límit, el concert econòmic dels territoris forals de Navara i el País Basc hauria d’exportar-se a la resta d’Espanya. Però, ai las, això significaria la fi del modus vivendi de molts territoris crònicament subvencionats. Per això l’Estat forçarà la recentralització del nou sistema de finançament autonòmic, afegint sal a la ferida.

Via: Desfinançament autonòmic | Jordi Franch Parella Weblog

“It’s the interest rate, stupid” | Jordi Franch Parella Weblog

Des dels mínims del 2009, els preus de les accions mundials han anat augmentant sense excessives estridències, fins els primers dies d’aquest mes de febrer, quan la mitjana industrial del Dow Jones ha caigut més de 2.200 punts (-8.5%) i el S&P 500 també ho ha fet més del 8% des dels màxims de finals de gener. Sense disposar de cap oracle ni pretenent emular les prediccions d’una pitonissa, en un recent article ja vàrem comentar, amb preocupació, la possibilitat d’estar a les portes d’un nou crac borsari (El proper crac, Regió7 del passat diumenge 28 de gener). Aquesta onada de pànic global té una explicació relativament senzilla, que té a veure amb la política monetària ultraexpansiva realitzada pels principals bancs centrals del planeta. Mai s’havia fet res semblant enlloc. Amb l’anomenat quantitative easing els bancs centrals han comprat enormes quantitats de deute públic dels Estats i bons corporatius de grans empreses connectades políticament amb el regulador. La idea era senzilla. Es tractava que els bancs comercials tornessin a concedir crèdit per posar en marxa de nou un altre cicle, formant noves bombolles especulatives. Si els bancs no prestaven, perquè tenien els seus propis balanços farcits d’actius tòxics, el banc central els ho comprava creant del no-res un munt de milions.

Rescatats els bancs en fallida i alliberades les altres entitats financeres d’hipoteques incobrables, se suposava que es reactivarien els préstecs a particulars i empreses. Però els nivells d’endeutament assolits eren ja massa elevats i el que tocava era amortitzar deute, més que no pas continuar amb l’espiral creditícia. Els bancs optaren també per fer un negoci més fàcil, còmode i menys arriscat, consistent en la compra de deute públic. Un negoci rodó: aconsegueix finançament il·limitat del banc emissor al 0% i s’inverteix en deute sobirà que rendeix un 2% o 3%. Un guany segur sense necessitat de fer res. El propi banc central també va decidir comprar deute públic de l’Estat. Així forçava amb les seves pròpies compres que anés baixant cada vegada més la rendibilitat dels bons estatals, fins que arribés a un nivell en què l’endeutament dels governs sortís de franc. L’interès del 0% és quelcom que no s’ha experimentat mai fins ara. Concretament, la FED ha creat dòlars nous per un valor equivalent a quatre vegades el PIB d’Espanya.

¿I això té a veure amb els moviments de les borses dels darrers dies? Sí, hi té molt a veure. Tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l’accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l’immobiliari, que, tard o d’hora, es convertirà en una recessió econòmica. Un tipus d’interès molt baix desincentiva l’estalvi, però permet iniciar projectes d’inversió amb taxes de rendiment ínfimes o també finançar empreses zombies hiperendeutades que es mantenen artificialment en vida. Així s’entèn com les borses no han deixat de créixer i créixer enmig de la recessió. No té cap sentit que la paràlisi de l’economia real estigui acompanyada d’increments sostinguts de les cotitzacions borsàries. Però just això és el que ha passat durant aquests darrers anys. L’explicació del misteri és senzilla. Part dels milions i milions de dòlars i euros creats del no-res pels bancs centrals han acabat a la borsa, inflant les cotitzacions de Wall Street i d’arreu del món. Unes cotitzacions que poc tenen a veure amb la realitat comptable i la situació econòmica real que viuen les empreses. Uns mercats financers que, altra vegada, dopats pels estímuls monetaris alerten dels desequilibris i amenacen la fràgil recuperació econòmica.

Ludwig von Mises, degà de l’Escola Austríaca, ha explicat magistralment com l’acció dels bancs centrals origina una economia maníaco-depressiva i com les autoritats polítiques, lluny de suavitzar els cicles, contribueixen a desestabilitzar l’economia. Sense interferències del banc central, la taxa d’interès realitza un acte d’equilibri essencial entre prestataris i prestamistes, entre deutors i creditors, entre els que s’endeuten i els que estalvien. Quan algú es planteja expandir l’empresa o iniciar un negoci, només ho farà si espera guanyar prou diners per pagar el préstec, més interessos i, amb sort, assolir un benefici. El tipus d’interès, per tant, no només equilibra el mercat, sinó que també serveix com a estàndard per a què els empresaris avaluïn quins projectes empresarials val la pena emprendre i quins no. La creació de diners del no-res, l’expansió del crèdit i l’abaratiment artificial del tipus d’interès fa que les empreses s’equivoquin massivament al tenir la impressió que hi ha més recursos estalviats que els realment existents. Alhora, els consumidors utilitzen el crèdit barat per hipotecar-se amb una nova vivenda, canviar el cotxe o fer un viatge al Carib. S’inicia l’etapa de falsa expansió acompanyada de pujades a les borses, tot basat en els estímuls monetaris, que actuen talment com una droga. Però la ressaca acabarà arribant. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

P.S.: Que els reguladors borsaris, com els presidents de les borses i altres destacats polítics, ens vulguin fer creure que es tracta tot plegat d’ordres de venda massives aleatòriament llançades per ordinadors interconnectats és senzillament ofensiu.

Via: “It’s the interest rate, stupid” | Jordi Franch Parella Weblog

El croat, la criptomoneda catalana | Jordi Franch Parella Weblog

El croat va ser una moneda de plata del comtat de Barcelona i regne d’Aragó creada el 1285 pel rei Pere II el Gran, i que romandrà vigent pràcticament fins al segle XVIII. Els croats s’emetien des de les seques de Barcelona i Perpinyà, a l’anvers figurava l’efígie del comte de Barcelona, i al revers la creu a la qual devia el nom. El contingut metàl·lic, especialment a la primera etapa de finals del segle XIII i primera meitat del XIV, era molt estable. Concretament, cada croat equivalia a 3,3 grams de plata. La fortalesa de la moneda va ser el fonament sobre el qual es construí l’expansió de la Corona catalanoaragonesa pel Mediterrani i que, per a Manresa, significà la seva època daurada amb monuments tan emblemàtics com la Seu de Manresa o la construcció de la Sèquia amb el miracle de la misteriosa Llum, que tot just acabem de rememorar aquesta setmana. La Fundació Althaia de Manresa rebrà el mes vinent 15.000 croats. Es destinaran a l’hospital de dia d’oncologia i hematologia del centre sanitari. Però no seran 15.000 monedes de plata, sinó la versió catalana del bitcoin. Els creadors de la criptomoneda atorgaran aquesta subvenció perquè volen contribuir en projectes solidaris, tot i que també un altre objectiu és incentivar l’ús de la moneda virtual. De moment, el croat del segle XXI no cotitza i per aquest motiu no té un equivalent en euros. Si els usuaris estiguessin, per exemple, disposats a intercanviar cinc croats per euro, el donatiu a Althaia equivaldria a 3.000 euros. Les monedes virtuals, en general, i el croat en particular, suposen un repte a les monedes fiduciàries actuals com l’euro i el dòlar, fabricades pels bancs centrals i convertides en curs legal per imposició de les autoritats governamentals. El croat apel·la a transaccions de persona a persona, al marge dels estats i els bancs, segurament amb un deix d’esperit catalanista. La manera d’aconseguir croats és comprar-los amb una altra moneda, com l’euro, o minar-los mitjançant la resolució d’un problema matemàtic en què competeixen milers d’ordinadors en xarxa.

Les monedes fiduciàries, com l’euro i el dòlar, són monopolis públics molt gelosament custodiats pels estats. Quan un govern, malgrat establir impostos elevats, no en té prou per finançar la seva despesa, s’endeuta. Els títols de deute públic són subscrits, entre altres, pels bancs nacionals. I aquests obtenen finançament del banc central amb la garantia, precisament, del deute públic. Amb el diner creat del no-res, els governs, primers beneficiats de l’expansió monetària, poden continuar creixent. Es tracta, per tant, d’un cercle viciós. Quan el nou diner comença a circular per la societat, genera desigualtats socials injustes. Els primers a qui arribi hi surten guanyant a l’esquena de la resta de la població. Alguns preus incrementaran ràpidament, i altres tardaran més i ho faran en menor intensitat. Alguns s’enriquiran i molts s’empobriran. Si l’endeutament no és suficient per finançar l’Estat, el tercer mecanisme és la inflació. Senzillament, es tracta de fer funcionar la impremta del Banc Central. Davant d’aquest control últim, amb poders de creació monetària pràcticament il·limitats (abans de caure en una hiperinflació), les criptomonedes ofereixen una alternativa interessant. El seu disseny original en limita la quantitat, i l’escassetat de monedes garanteix el poder adquisitiu, impedint la inflació descontrolada. Lluny d’estar amagats en xifrats obscurs, les transaccions amb monedes virtuals són públiques. Això li dóna al sistema una fortalesa, perquè cap persona o grup reduït controla les criptomonedes. La mineria del bitcoin, per exemple, estableix un màxim de monedes (21 milions). En principi, es podrien haver generat d’entrada els 21 milions d’unitats monetàries amb el programari. Tanmateix, això hauria matat el projecte en el moment zero. Amb la generació successiva de moneda, hi ha un incentiu perquè es deixin els ordinadors treballant en la resolució dels algoritmes matemàtics que els encunyen.

L’actual sistema monetari i financer, basat en una moneda fiduciària, no vinculada a l’or i sense valor real, controlada pel Banc Central, és el causant de moltes ineficiències econòmiques, injustícies socials i crisis financeres periòdiques. La competència és bona i necessària en tots els àmbits, però els governs impedeixen la competència monetària. Sovint, han confiscat als ciutadans l’or, que durant segles i mil·lennis ha actuat com a veritable moneda internacional. El president nord-americà Franklin Delano Roosevelt, a l’ordre executiva 6102 signada l’abril de 1933, prohibia la tinença privada d’or. Sota penes de multa i presó de fins a 10 anys, va requisar tot l’or dels ciutadans. El govern federal es va apropiar del metall preciós, que encara avui conserva. El retorn a una moneda vinculada a l’or obté sempre la negativa de tots els governs, exactament igual com passa amb les monedes virtuals. Les autoritats no volen cedir el control del monopoli de la moneda i el crèdit. Els Bancs Centrals detesten l’amenaça de les criptomonedes, igual que els governs ansien controlar la xarxa global d’Internet. Mentre que el retorn al patró or sembla políticament inviable ara per ara, les criptomonedes han arribat per quedar-se. I, de moment, són les úniques que amenacen el poder absolut dels bancs centrals i les que ofereixen un incipient grau de competència monetària als imperis del dòlar, l’euro o el ien.

Via: El croat, la criptomoneda catalana | Jordi Franch Parella Weblog