Category Archives: Anàlisi

No creueu el carrer, que us atropellaran. Travesseu-lo

No creueu el carrer, que us atropellaran. Travesseu-lo

És cert que creuar existeix en català, però abans es deia molt més travessar. Probablement perquè travessar és més diferent de cruzar, que és la que es fa servir principalment en castellà. Així doncs, la pròxima vegada que hàgiu d’anar a través d’un carrer, no el creueu, perquè us atropellaran, travesseu-lo, i no us hi fareu mal.

Jordi Borràs Alabern

No feu dieta, que engreixa. Feu règim; això sí que aprima!

No feu dieta, que engreixa. Feu règim; això sí que aprima!

Com algunes altres, fer dieta o estar a dieta són expressions catalanes, però la més genuïna i que es feia servir més fins no fa gaires anys és fer règim. Si algú diu que amb les expressions amb la paraula dieta, a més a més es poden distingir dos casos, és el mateix que dir que una cosa fa pudor o és pudent... Quina gran distinció, oi…?
Doncs bé, no feu dietes ni estigueu a dieta, perquè us acabareu engreixant. Feu règim, i ja veureu que us acabareu aprimant.

Jordi Borràs Alabern

La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

caida-los-tipos-interes-1383836035072.jpg (646×404)

El Banc Central Europeu (BCE) ha informat avui, dijous 8 de juny, que ha mantingut la seva taxa d’interès rectora en el mínim històric del 0% i espera que “es mantingui en aquest nivell per un període de temps perllongat que superarà amb escreix l’horitzó de les compres de deute”. Així mateix, el BCE també va decidir deixar inalterada la taxa d’interès de la facilitat marginal de crèdit, a la qual presta els diners a un dia, en el 0,25%. També ha mantingut la taxa d’interès als dipòsits dels bancs a un dia en el -0,40%, que seguirà en aquest nivell. Per altra banda, el BCE adquirirà fins a finals de desembre deute per valor de 60.000 milions d’euros mensuals, que pot allargar fins a una data posterior, fins veure que la inflació puja de manera sostinguda fins al seu objectiu.

El sistema monetari actual, malgrat sembli el contrari, té poc de liberal i molt de planificació centralitzada. El corrent econòmic dominant, síntesi del keynesianisme intervencionista amb els cosins germans monetaristes de l’Escola de Chicago, considera que la moneda fiduciària actual (sense valor intrínsec) ha d’estar controlada pel Banc Central. Els instruments que utilitzen els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que els bancs comercials han de tenir en caixa. A l’eurozona és l’1%. Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 1 euro de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada euro que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per cent. Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut.

Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats a un tipus d’interès també predeterminat. Quan el BCE manté la facilitat de dipòsit en el -0,4%, el que està fent és penalitzar els diners que els bancs comercials mantenen immòbils en el banc central. Es busca que els diners circulin, però pot acabar passant que els bancs comercials traspassin l’interès negatiu als clients. En una dimensió surrealista, això significaria pagar per dipositar els diners en un banc. Castigar tan severament l’estalvi seria un suïcidi.

Per últim, les operacions de mercat obert són la compra, per part del BCE, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel BCE en aquestes subhastes és el referent principal del sistema bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica. La decisió del BCE de continuar amb un tipus d’interès al mínim històric del 0% i la compra mensual de deute per 60.000 milions confirma el finançament als Estats i Bancs a cost zero. Aquesta política monetària ultraexpansiva no soluciona cap problema. Només els ajorna i els empitjora.

Via: La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

No proveu ni «cateu» menjars vomitius. Tasteu menjars deliciosos!

No proveu ni «cateu» menjars vomitius. Tasteu menjars deliciosos!

Un altre cop em cal escriure sobre una paraula catalana però amb un significat del castellà, provar per al menjar (o les begudes) o potser encara pitjor, una paraula del castellà, «catar», que es diu en comptes de la paraula genuïna i concreta, tastar. Ja fa uns quants anys que molta gent diu provar quan es refereix al menjar o a la beguda, ja sabem per influència de quina llengua. Alguns, havent deixat de dir tastar, però amb la sensació que els falta concretar si diuen provar (i és ben cert), recorren al castellà «catar», que és igual o pitjor que dir provar en aquests casos. Així doncs, deixeu de provar o «catar» menjars o begudes fastigosos, vomitius, i fins i tot verinosos, i tasteu menjars deliciosos, exquisits i saludables.

Jordi Borràs Alabern

Si el llum funciona, farà molta llum

Si el llum funciona, farà molta llum

En català es distingeix entre l’aparell que crea energia lluminosa (làmpada, fluorescent, etc.), el llum, i la claror o energia lluminosa que aquest crea, la llum. Per tant, si una làmpada, etc., està espatllada, perquè té la bombeta o el fluorescent fos, direm que El llum està espatllat. Si un aparell d’aquests, o sigui, un llum, funciona, direm que Fa molta llum. En canvi, si un llum no funciona gaire bé, direm que Fa poca llum. Si el sol ens enlluerna, o sigui, la claror del sol ens enlluerna, és la llum que ens enlluerna.

Jordi Borràs Alabern

Si us ve la son, tindreu un bon son

Si us ve la son, tindreu un bon son

En castellà, per variar, no es distingeixen aquests dos significats: «ganes de dormir» i «acte de dormir». En català, quan tenim ganes de dormir, diem que tenim molta/poca son, i quan dormim, diem que fem un son. Per tant, si tenim insomni, podem fer servir tècniques o bé prendre tisanes o pastilles perquè ens vingui la son. Si hem dormit bé, hem tingut un bon son.

Jordi Borràs Alabern

Eliminar o perpetuar la pobresa? La renda garantida de ciutadania | Jordi Franch Parella Weblog

A Catalunya s’ha donat llum verda a la renda garantida de ciutadania i el Parlament votarà una llei que vol que entri en vigor al setembre. A diferència de la renda mínima d’inserció, a la que substituirà, representa un dret subjectiu que cobrarà la persona i no la família. D’entrada, significa 550 euros per persona major de 23 anys, quantitat que anirà augmentant fins els 664 euros el 2020. Aquesta renda bàsica pot ser compatible amb un sou baix només en el cas de les famílies monoparentals i la Generalitat calcula que beneficiarà unes 70.000 persones. Resulta molt difícil sostreure’s a l’encant de la renda garantida. Estarem tots d’acord que és una idea tremendament populista i que mobilitza ràpidament al seu favor amplis sectors transversals de la societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda garantida, sense aturar-se a pensar qui la paga. Desperta immediatament en nosaltres el desig de cobrar aquest mannà governamental, però mai de la vida pagar-lo. I en economia no hi ha res que sigui gratuït. Tot té un cost. Els anglosaxons ho tenen clar: there is no free lunch. La renda garantida té òbviament un cost, no és gratuïta i, en contra de la percepció inicial, presenta com a mínim quatre seriosos desavantatges o inconvenients.

En primer lloc, al dirigir-se privilegiadament a famílies monoparentals, genera un incentiu per no casar-se o per desfer matrimonis i generar llars monoparentals només amb l’objectiu de cobrar-la. La prestació amb aquestes condicions distorsiona la societat i genera un incentiu pervers a no formalitzar unions.

En segon lloc hi ha els problemes de finançament. La renda garantida té un cost i suposa un increment de la pressió fiscal. Quan el govern anuncia en ferm el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública té el perill de descontrolar-se. En el país de la picaresca, el cens de la població podria augmentar per mantenir sine die en el regne dels vius els possibles beneficiaris. En el moment en què l’asfíxia tributària sigui encara més elevada, amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda garantida, la recaptació decrementaria i podria no arribar a ser suficient.

El tercer inconvenient és que afebleix la fibra emprenedora d’una societat i introdueix uns incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda garantida ja aconseguim (mal)viure? La pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’eradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball productius. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se amb el sud d’Espanya, Extremadura i Andalusia, i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? De manera similar, ¿ha estat una transferència de rendes temporal, acotada en el curt termini, o s’ha convertit en una situació crònica i permanent a llarg termini?

Per últim, un quart desavantatge de la renda garantida és la incompatibilitat amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria. Quan el parlament de Catalunya aprovi una renda garantida, es convertirà en un focus d’atracció irresistible per a milions de persones en el món que voldran arribar al nou Dorado i viure d’aquest mannà governamental.

La renda garantida és una promesa tremendament populista que no serà eficaç i, molt probablement, pot arribar a ser contraproduent. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional del sector públic només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els suïssos, un poble pròsper i assenyat, es van mostrar contraris a la renda garantida amb una majoria del 78%. Els catalans, un poble no menys assenyat i que lluitem per prosperar, ¿ens plantegem ara instaurar-la per llei? La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats.

Via: Eliminar o perpetuar la pobresa? La renda garantida de ciutadania | Jordi Franch Parella Weblog

El preu puja perquè algú l’apuja

El preu puja perquè algú l’apuja

Quan el preu d’un producte o servei s’ha incrementat i no diem qui l’ha incrementat, en català, diem El preu de les patates puja. En canvi, quan algú ha incrementat el preu d’un producte o servei, diem El supermercat apuja el preu de les patates. Passa el mateix amb mecanismes o objectes com una persiana: direm La persiana està espatllada i no puja., però direm Joan, apuja la persiana, si et plau..

Jordi Borràs Alabern

Teniu una «enfermetat» ? Que esteu malalts?

Teniu una «enfermetat» ? Que esteu malalts?

Una altra vegada, una paraula provinent del castellà ens fa emmalaltir la llengua. Si en català es diu malalt, per què hi ha gent que d’una malaltia en diu «enfermetat» ? Així doncs, qui sigui que deia «enfermetat» que es curi i que digui malaltia.

Jordi Borràs Alabern

El preu baixa perquè algú l’abaixa

El preu baixa perquè algú l’abaixa

Quan el preu d’un producte o servei s’ha reduït i no diem qui l’ha reduït, en català, diem El preu de les patates baixa. En canvi, quan algú ha reduït el preu d’un producte o servei, diem El supermercat abaixa el preu de les patates. Passa el mateix amb mecanismes o objectes com una persiana: direm La persiana està espatllada i baixa sola., però direm Joan, abaixa la persiana, si et plau.

Jordi Borràs Alabern