Category Archives: Anàlisi

Els costos de la manca de competència | Jordi Franch Parella Weblog

El preu de l’electricitat continua sent un factor que minva la competitivitat de les pimes espanyoles i catalanes, perquè paguen més que la mitjana europea, on tenen la majoria dels seus competidors.

El cost per MWh per a les petites i mitjanes empreses espanyoles (consum inferior a 20 megawatts hora anual) era de 208,5 euros, quan la mitjana de la UE era de 179,9 euros. Si no es tenen en compte els impostos, Espanya és el país amb l’energia més cara d’Europa només després de Malta. Si es tenen en compte els impostos, els països amb la llum més cara són Malta, Alemanya, Itàlia, Bèlgica i Espanya.

En el cas de les llars (consum inferior a 5 MWh), el preu era de 217,7 euros per una llar espanyola, mentre que la mitjana de la UE era de 204,8 euros. Si no es tenen els impostos, Espanya torna a ser el país més car d’Europa només després d’Irlanda i Bèlgica. Si es tenen en compte els impostos, els països més cars són Alemanya, Dinamarca, Bèlgica, Irlanda, Portugal i Espanya.

En el cas del gas, el preu per a les llars de menys consum (menys de 5,6 MWh) es va situar per sota de la mitjana de l’eurozona. El problema és per als consumidors domèstics que gasten entre 5,6 i 56 MWh. En aquest cas, el preu a Espanya va ser un 37% més car que la mitjana de la UE. Només és més car el gas a Suècia, Dinamarca i Itàlia.

Unipost, perjudicada per la competència deslleial de Correos: https://www.atlastocks.com/post.html#6302

Via:  Els costos de la manca de competència | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

La revolta dels armilles grogues | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de chalecos amarillos francia

La hipercentralitzada i estatitzada França viu la revolta dels “armilles grogues” (gilets jeunes) des de fa dues setmanes. Aquest moviment contra la pujada dels preus dels carburants, per culpa dels impostos que el govern Macron ha introduït, amenaça amb paralitzar el país gal i denota un profund malestar social de les classes mitjanes i baixes. Tot i tenir feina, molts d’ells asseguren que ho passen malament per arribar a final de mes. Els elevats impostos, que alimenten la sobredimensionada maquinària estatal, erosionen la capacitat adquisitiva de la població. Les virulentes protestes als carrers i els talls de carreteres alimenten la retòrica i la base electoral del partit de Marine Le Pen, Reagrupament Nacional, hereu de l’extint Front Nacional. Resulta paradoxal la càrrega estatal del país francès. Aviat farà exactament 230 anys, el poble es va revoltar contra les estructures de l’Antic Règim. La monarquia més absoluta del món, conjuntament amb l’espanyola (recordem que Felip V, el primer Borbó, era nét del “Rei Sol Lluís XIV), oprimia el tercer estat amb càrregues fiscals abusives. La sequera de l’estiu del 1788 va preparar la detonació de la Revolució Francesa. El preu del pa, un aliment bàsic, es va triplicar i les tensions socials van esclatar. L’enfrontament del tercer estat amb els privilegiats, la noblesa i el clergat, acabaria amb la victòria del primer. Els privilegis estamentals, vinculats a la família de naixement, s’acabarien. Però, alerta, continuarien els privilegis funcionals. Això significa la perpetuació de la desigualtat fiscal. Una part majoritària de la societat fa front al pagament d’impostos i una minoria n’és beneficiària. Que es paguin impostos o que se’n sigui receptor net no depèn de les circumstàncies de naixement, sinó de la funció que es desenvolupa dins de la societat. Empreses i treballadors contribueixen al manteniment de l’Estat, ara encapçalat pel President de la República i assistit per tota la casta política. Els dispendis senzillament s’han traslladat del palau de Versalles als palaus de l’Elisi i Matignon, amb el recolzament de l’Assemblée Nationale. I així com l’increment del preu dels cereals va provocar l’aixecament del poble francès a l’Antic Règim, la pujada del preu dels carburants per l’impost ecològic ha provocat l’ira de la classe mitjana i baixa del país veí, que es declaren farts de pagar impostos. Són els treballadors que han d’agafar el cotxe per anar a la fàbrica, o els estudiants que amortitzen un vehicle de segona mà per desplaçar-se al campus universitari, o tots els que no estan acomodats a la capitalíssima París o la glamurosa Niça. Tres de cada quatre francesos donen suport al moviment dels armilles grogues. És la manifestació popular més gran i transversal contra el president Emmanuel Macron i denota una fractura social i territorial no vista fins ara.

I què hi ha al darrera d’aquest moviment? Objectivament parlant, el preu del gasoil no sembla que pugui ser el motiu principal. És només el detonant. El litre de gasoil costa a França aproximadament 1,50 euros, més que la mitjana de la Unió Europea, però no és pas el més car. Fins a cinc països suporten preus més elevats. També a Espanya tenim un dels preus de l’electricitat més cara d’Europa i, de moment, ningú s’ha manifestat. Els gals tenen motius de descontentament més profunds i que acumulen de fa molt temps. L’últim impost sobre el carburant és simplement la gota que ha fet vessar el got. Una mobilització com aquesta és el símptoma d’una cosa molt més important, d’un malestar que ve de molt lluny. Fa palesa la fractura a la societat i les profundes desigualtats socials. I això passa en el país que té com a lema oficial la frase emanada de la Revolució Francesa de 1789 “llibertat, igualtat, fraternitat” (“liberté, égalité, fraternité”). En un país profundament estatista i intervencionista, on la despesa pública absorbeix més del 56% del PIB. En un país de grans recursos de tot tipus, pal de paller i nucli originari d’Europa conjuntament amb Alemanya i el Benelux. En un país que confon la grandesa i el poder de l’Estat amb la prosperitat i el benestar del poble, o el projecte col·lectivista de les elits amb els plans individuals del ciutadà. La gent de carrer és pressionada per a què deixi el cotxe i agafi la bicicleta o el servei públic, amb trens i metros que sempre van plens i no ofereixen el millor servei possible. Al mateix temps, però, els dirigents polítics i l’oligarquia que els envolta, versió moderna de l’antiga cort versallesca, es mouen en grans cotxes de gran cilindrada i vidres opacs, molt més contaminants que el petit Peugeot o Renault de tercera mà. El moviment dels armilles grogues és una alerta social de les classes mitjanes i baixes contra un govern de Macron creixentment desacreditat. I retroalimenta els partits més extremistes: la ultraesquerra de Mélenchon i la ultradreta de Le Pen, que coincideixen, malgrat diferències accessòries, en el principal: l’Estat totalitari. En paraules de Mussolini, “Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato” (“Tot dins de l’Estat, res fora de l’Estat, res contra l’Estat”). Aleshores retornaran els plors i el cruixir de dents.

 

Via:  La revolta dels armilles grogues | Jordi Franch Parella Weblog

Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de Gran Guerra

El món ha recordat aquests últims dies la fi de la Primera Guerra Mundial. El conflicte bèl·lic va significar la mort de desenes de milions de combatents i civils, però també el final del liberalisme econòmic i polític (1815-1914), fonamentat en governs limitats i l’expansió del lliure mercat. Amb el segle XX i l’anomenada Gran Guerra (1914-1918) començava una època d’horror i d’errors funestos que massacraran Europa i segellaran el seu declivi, iniciant una etapa de governs màximament intervencionistes, economies obertament planificades i inflacions descontrolades. Els costos humans i materials de la guerra van ser enormes. Més de 60 milions d’homes varen ser mobilitzats obligatòriament i cridats a files. Enrere quedaven els conflictes bèl·lics de baixa intensitat realitzats per mercenaris i tropes voluntàries i relativament reduïdes. En endavant, la força compulsiva dels Estats impel·leix a deixar la vida a les trinxeres o davant un escamot d’afusellament. Més de 20 milions de soldats i civils varen perdre-hi la vida, amb un nombre encara superior de ferits i lisiats. La Gran Guerra va marcar el punt i final d’una època excepcional de prosperitat i pau, de llibertat individual i econòmica, que Europa havia conegut des de la derrota del despòtic Napoleó Bonaparte a Waterloo (juny de 1815) fins l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu a la corona d’Àustria-Hongria, i la seva esposa Sofia a mans de Gavrilo Princip, un nacionalista serbobosnià (juny de 1914).

Si el liberalisme havia enriquit i agermanat pacíficament una multitud de pobles, religions i ètnies diferents, el nacionalisme intervencionista i col·lectivista forçaria la unificació sota un mateix govern de persones que parlaven un mateix idioma o compartien la mateixa cultura o ètnia. Amb l’ascens imparable del socialisme, ja sigui el socialisme real de Karl Marx o el socialisme democràtic d’Eduard Bernstein, es certificava el declivi de la llibertat individual, la propietat privada, el lliure comerç, els governs limitats, els impostos reduïts i una moneda sòlida vinculada a l’or. El col·lectivisme econòmic i polític reprimiria la llibertat d’expressió i de premsa, enviant a la presó per antipatriòtics els que s’oposaven a la guerra. L’agricultura i la indústria aviat serien intervingudes amb controls de preus i de salaris, mentre que la planificació pública s’imposaria en nombroses activitats econòmiques. Els impostos augmentarien a nivells mai vistos abans, obstaculitzant el lliure comerç amb aranzels i restriccions. La llibertat migratòria també quedava abolida, fent necessaris els visats per circular d’un país a un altre. L’Estat subordinava tota la societat als seus objectius militars, erigint-se en l’àrbitre absolut de la vida econòmica i garantint un mínim d’aliment, roba i habitatge a la població.

Amb la Gran Guerra s’abandona el patró or i comença la diarrea monetària de tràgiques conseqüències, especialment a Alemanya. L’oferta monetària de lliures esterlines i francs francesos es multiplica per cinc durant el conflicte bèl·lic, mentre que el deute públic també es dispara. Concretament, es multiplica per onze a la Gran Bretanya i per 7 a França. Els Estats Units, que decidiren entrar en el conflicte deixant de banda el principi de no intervenció, finançaren el 22% de les despeses de guerra amb impostos, el 25% amb creació de moneda (inflació) i el 53% restant amb deute. Però els pitjors registres d’hiperinflació són els de la República alemanya de Weimar. Condemnada a pagar indemnitzacions de guerra inassolibles, la impressió de paper moneda no donava l’abast, imprimint els bitllets només per una cara per tal de guanyar temps. L’índex de preus, amb base 100 el 1913, es descontrolaria a 750 bilions (amb dotze zeros) el novembre de 1923. Un dòlar es canviava per 4,2 bilions de marcs en el mercat de divises. El preu del cafè o d’una cervesa es doblava només amb els segons emprats per beure-la. La hiperinflació distorsiona l’estructura de preus i salaris, creant una falsa sensació de beneficis a les empreses que poden incrementar desmesuradament els preus de venda. En realitat, però, destrueix tot el valor real dels estalvis i del capital, pauperitzant la població i preparant el terreny a un boig anomenat Adolf Hitler, que guanyarà les eleccions democràtiques de 1933. De les cendres de la Primera Guerra Mundial en sortirien el comunisme soviètic i el feixisme totalitarista italià. Immediatament després, s’hi afegiria el nacionalsocialisme alemany i el règim de Franco a Espanya.

L’expansió descontrolada de la creació de moneda i l’abaratiment artificial del tipus d’interès, apart de l’aparició dels totalitarismes polítics, va alimentar en l’àmbit econòmic massius errors en l’assignació dels recursos, del treball i el capital, promovent excessos d’endeutament i de despesa en consum. Fins els nostres dies, aquesta successió d’expansions insostenibles, alimentades per la inflació i el deute públic, han generat bombolles que acaben esclatant i donant lloc a recessions econòmiques llargues i doloroses. Cent anys després de la Primera Guerra Mundial, la intervenció massiva de la societat per part dels governs i el descontrol monetari i financer, amenacen en fer esclatar l’any vinent una nova crisi d’abast mundial.

Via:  Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog

500 Km2 | HISTÒRIESDEMAR

El nou model català de gestió pesquera aprovat recentment dona molt més protagonisme en la pressa de decisions als agents implicats. En aquest sentit, les confraries de pescadors de la demarcació de Girona: Blanes, Palamós, Roses, el Port de la Selva i Llançà han proposat a l´administració la creació d´una àrea vedada de 500 km2 gestionada per ells mateixos sota les directrius dels científics de l´ICM. En aquetes àrees, es crearan comissions permanents per fer-ne el seguiment que funcionaran de manera congestionada.

Arran dels mals resultats en les captures dels pescadors d’arrossegament que s´han produït en els darrers temps, els propis pescadors s´han adonat que cal una mentalitat molt més oberta si es vol continuar treballant en un futur molt proper. El mateix col·lectiu va tenir la iniciativa per implementar aquestes mesures de sostenibilitat i de preservació del recursos i els científics de l´ICM s’encarreguen de fer el seguiment per a mesurar els efectes de les mesures adoptades.

Detall de les diverses àrees de pesca d´arrossegament cogestionades. A sota en verd àrees de captura del lluç, en blau de l´escamarlà i en taronja de la gamba. Font: ICM

Es tracta d´una iniciativa única a la regió mediterrània que potencia les mesures per la preservació des recursos i la sostenibilitat de l´activitat. Amb aquesta proposta es fuig de la concepció tradicional de la explotació dels caladors i s´impulsa una nova manera de fer les coses. L´objectiu final de la proposta és recuperar els recursos pesquers i poder mantenir la viabilitat del sector de la pesca d´arrossegament.

Les zones protegides tenen un elevat valor ja que són àrees de reproducció i d´alevinatge d´espècies amb interès comercial que es troben en l´actualitat molt sobreexplotades i al límit del col·lapse com ara el lluç, el moll, la gamba o l´escamarlà. En definitiva es tracta de fer una gestió diferent dels caladors d´arrossegament que, fins fa poc, se’ls considerava com a àrees de producció il·limitada on els quillats podien feinejar sense treva i on sempre s´extreia recursos.

Ens els 500 km2 d’àrees proposades s´hi troben regions on la pesca està regulada com és el cas de la gamba a Palamós que ja fa uns anys que funciona amb molt d´èxit o la gamba del Cap de Creus de recent incorporació. També s´hi troben regions vedades a l´activitat pesquera com és el cas de la regeneració de l´hàbitat de Blanes-Palamós entre d´altres. La relació de zones regulades i els seus objectius són els següents:

Regeneració d’hàbitat de Blanes-Palamós (37.95 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Regenerar aquests caladors tradicionals i contribuir en la reducció de la pressió en les espècies més sobreexplotades: la maire, el lluç i el rap.

Gestió de l’escamarlà Roses-Palamós (9.16 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Reduir l’impacte sobre les poblacions d’escamarlà amb la creació d’una àrea de no-pesca per a facilitar la seva recuperació.

Gestió del lluç de Roses (51.73 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Protegir el reclutament del lluç i afavorir la reproducció dels adults mitjançant el tancament de forma permanent d’aquesta àrea.

Gestió de la gamba de Palamós (334.13 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Millorar la selectivitat de les captures de gamba mitjançant la regulació de la malla de l´art i la gestió de les zones de pesca.

Gestió de la gamba del Cap de Creus (65 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Gestionar de manera sostenible la pesca d´aquesta espècie de forma consensuada entre les confraries de Roses, Port de la Selva i Llançà.

Via: 500 Km2 | HISTÒRIESDEMAR

Ahí viene la plaga | HISTÒRIESDEMAR

“Ahí viene la plaga…”, el cranc blau americà ja és present a tota la nostra costa i en alguns punts s´ha convertit en una veritable plaga.

El cranc blau americà (Callinectes sapidu) s´ha convertit en la nova incorporació exòtica al nostre catàleg de fauna marina. A Europa, va ser documentada la seva presència per primera vegada a principis del s. XX i l´any 2012 va estar citat per primer cop a la zona del delta de l´Ebre i d´aquí s´ha expandit arreu de la costa catalana. Ara ja es fàcil fer observacions a les desembocadures del Ter, de la Muga i del Fluvià.

Es tracta d´una espècie originària de la costa Atlàntica d´Amèrica des del Canada a l´Argentina. Té una bona mida, la closca dels exemplars adults pot assolir 20 cm de costat a costat i poden arribar a tenir un pes corporal d´un quilogram. S´alimenta de mol·luscs, d’altres crustacis i petits peixos. Viu sobre fons fangosos i sorrencs especialment en estuaris. Té un comportament molt agressiu, un creixement ràpid i una elevada taxa de reproducció. Els ingredients perfectes per esdevenir un veritable problema que competeix amb l´espècie autòctona, el cranc comú mediterrani (Carcinus aestuari).

Closques de cranc blau americà que els temporals han portat a la platja de Can Comas al Parc Natural dels Aiguamolls de l´Empordà. Foto: Josep M Dacosta

Al delta de l´Ebre és la zona on ha proliferat més. A la badia dels Alfacs s´ha convertit en un problema molt greu que afecta als mariscadors i als cultius de bivalves. S´han trobat exemplars fins hi tot a la zona de Xerta, cosa que demostra la seva gran adaptació als canvis de salinitat.

La gran diferència entre aquest i d´altres espècies al·lòctones és que el cranc blau americà és molt apreciat des del punt de vista gastronòmic i alhora es pot comercialitzar. La seva carn és excel·lent i de fet, la gran majoria de restaurants de la zona del delta l´han incorporat a les seves cartes.

La bona noticia és que el cranc blau s´ha convertit en un depredador natural d´una altre espècie invasora, el cargol poma (Pomacea maculata). Per contra és un greu problema per les muscleres ja que és un voraç depredador d´aquesta espècie. També està produint greus estralls entre les poblacions salvatges de tellerina i d´escopinya.

Cranc blau americà. Foto: DARP

Una de les claus per al control d´aquesta plaga passa per exercir una forta pressió pesquera sobre ell. Es per això que no ha estat declarat com a espècie invasora i per aquest motiu es pot pescar de manera professional i ser comercialitzat en les llotges. A partir del 2016 la confraria de pescadors de Sant Carles de la Ràpita subhasta aquesta espècie i a l´any següent es van comercialitzar 12.000kg. En aquest sentit la Generalitat ha anunciat la creació d´un comitè de cogestió per a aquesta espècie a la zona del Delta de l´Ebre.

Es pesca de manera accidental amb tresmalls i amb uns ormeigs específics que són els gànguils o les monetes o monots que són línies de gànguils. En aquest sentit es produeix la paradoxa que, en saturar els mercats per excés de captures, el seu preu en llotja disminueix fins al punt que als propis pescadors no els surt a compte anar a pescar perquè les destrosses que els crancs fan en els arts són majors que els guanys que es poden obtenir de la seva captura i venda.

Via: Ahí viene la plaga | HISTÒRIESDEMAR

Plans de pensions d’empresa | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de vejez

La inèrcia institucional és la incapacitat dels governs de modificar els patrons col·lectius organitzacionals, que s’apliquen a la societat i s’imposen sobre les conductes individuals. Una poderosa institució és el sistema de Seguretat Social, que a Espanya adopta la modalitat de repartiment. El seu estat de salut és crític, però les inèrcies i els poderosos interessos creats frenen els canvis necessaris. La seva estabilitat financera depèn fonamentalment de la relació entre els beneficiaris i els contribuents a la Seguretat Social, això és, la relació entre els pensionistes i els cotitzants. En termes de normalitat demogràfica, quan els treballadors ocupats són molt més nombrosos que els inactius, el sistema és viable. Però quan domina l’actual envelliment imparable a la nostra societat de productivitat deficient, el sistema entra en dèficit i esdevé inviable. El descens de la taxa de fecunditat a només 1,3 fills per dona fa palès la manca de relleu generacional i aboca aquest sistema de pensions a la fallida. El nombre de pensions pagades a Espanya supera els 9,6 milions, mentre que els pensionistes són 8,7 milions (aproximadament un milió d’ells cobren dues pensions simultàniament). Això suposa una despesa superior als 110.000 milions d’euros anuals (11% del PIB), que segons diferents estudis es dispararà fins el 18,5% del PIB en els propers 40 anys. El dèficit actual de la Seguretat Social ja supera els 15.000 milions d’euros anuals. Més que d’un sistema de seguretat social, com diu el seu nom, hauríem de parlar pròpiament d’un sistema de desprotecció que resulta profundament antisocial. Expliquem el perquè.

En primer lloc, el rendiment que s’obté dels pagaments a la Seguretat Social hauria de ser molt superior. L’actual sistema no és eficient des d’un punt de vista financer, havent invertit els excedents temporals en deute públic de l’Estat amb taxes de retorn molt baixes. Té també efectes negatius sobre el creixement econòmic i el desenvolupament social. De fet, redueix el nivell d’estalvi, repercutint desfavorablement sobre la inversió, la producció i l’ocupació. Mentre que les empreses espanyoles paguen el 8,5% del PIB en cotitzacions socials, la mitjana europea és del 6,4%. Irlanda, un país que ha sortit de la crisi amb una notable disminució de l’atur, paga només el 3,5% del PIB per aquest concepte. El pitjor, però, és que a Espanya ningú qüestiona les elevades cotitzacions que recauen principalment sobre l’empresa. Per altra banda, el sistema vigent perjudica els més pobres. La població rica i amb més recursos comença a treballar relativament més tard que la població amb menys recursos i la seva esperança de vida és superior. Això fa que els rics cotitzin menys anys que els pobres, però que cobrin posteriorment durant més temps les pensions. La població masculina també en resulta perjudicada. L’esperança de vida de les dones supera en més de cinc anys la dels homes. Per tant, el gènere femení cobrarà les pensions durant més anys. Pel que fa als joves, en surten clarament perjudicats. Donada la regressió demogràfica i la involució econòmica, aquest col·lectiu haurà de pagar més i cobrar menys que els seus antecessors. L’actual sistema perjudica també altres col.lectius. Persones que morin a l’entorn dels 65 anys (o abans) hauran pagat molt al llarg de les seves vides, però cobraran poc. Per exemple, un fumador actiu (o passiu) que mori de càncer de pulmó als 65 anys haurà estat cotitzant tota la seva vida, però es veurà privat de la seva pensió.

Els ingressos de la jubilació poden arribar per tres vies diferents: el sistema públic de pensions, plans d’inversió individuals (plans de pensions, fons d’inversió, accions…) i sistemes d’estalvi empresarial o sectorial. A Espanya s’han concentrat tots els ous en el primer cistell. Només una minoria pot invertir en actius financers i els plans de pensions col·lectius de les empreses, tan importants a Holanda o Dinamarca, no existeixen a Espanya (amb l’excepció del País Basc). Just aquesta setmana, Lluís Vidal Sixto i Enrique Rodríguez, dirigents de Comissions Obreres a la Catalunya Central, varen tenir la gentilesa de presentar a la FUB el contingut de l’Acord Interprofessional de Catalunya aprovat el passat 4 de setembre i vigent fins el 2020. El capítol XVIII de la resolució contempla la previsió social complementària, destacant que és un factor positiu en el sistema de relacions laborals i que les parts signants es comprometen a constituir una comissió de treball específica amb l’objectiu d’estimular i promoure els tan necessaris plans de previsió social col·lectius d’àmbit empresarial. Mitjançant acords empresarials o sectorials entre empreses i treballadors, uns i altres acumulen un fons d’estalvi individual que pertany a cada treballador. L’empresa rep algun tipus de bonificació fiscal i li serveix per atreure talent i fidelitzar el capital humà. El treballador sap que és el propietari del fons que guarda per la jubilació i que s’emportarà a una altra empresa si canvia d’ocupació. Aquesta modalitat combina algunes de les millors característiques del sistema públic (seguretat, àmplia cobertura…) amb les de l’estalvi privat individual (bons rendiments a mitjà i llarg termini, premi a les llargues carreres laborals, no dependència de la involució demogràfica…). El temps corre, el temps passa com les ombres. L’actual sistema públic de pensions està ferit de mort i ens aboca irremeiablement a la misèria amb pensions futures paupèrrimes. Cal promoure amb caràcter urgent iniciatives com la descrita. D’altra manera, la inacció ens assegura els plors i el cruixir de dents.

Via:  Plans de pensions d’empresa | Jordi Franch Parella Weblog

Salaris mínims, salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de todó Serra caixa catalunya

Tot treballador espera cobrar la nòmina a finals de mes. És la contrapartida a la prestació dels serveis laborals. Es contribueix a una determinada activitat productiva creant valor i, amb justicia i pura lògica, es percep la remuneració corresponent al valor aportat. Naturalment, més és millor que menys. En condicions naturals, un salari elevat indica una productivitat del treball també elevada i, en conseqüència, una capacitat de despesa i estalvi superiors. Pel contrari, un salari baix correspon a una productivitat del treball reduïda i el consum personal queda limitat pels menors ingressos. El salari mínim d’Espanya, comparativament parlant, és baix. 735 euros mensuals, a raó de 14 pagues anuals, suposen una mitjana mensual de 858 euros. Un sou molt inferior al mínim d’Alemanya i França (1.500 euros), Luxemburg i Austràlia (2.000 euros), Irlanda (1.600 euros), Regne Unit i Canadà (1.400 euros) o Bèlgica (1.563 euros). Per aquest motiu, la decisió del PSOE i Podemos de situar el salari mínim a 900 euros mensuals, el proper gener, és una proposta molt popular i benvinguda. Es tracta de situar-nos al nivell dels nostres veïns europeus. Malauradament, el raonament mai és tan simple.

En primer lloc, cal diferenciar el cost salarial total per a les empreses i el salari net que arriba a la butxaca del treballador. La diferència existent és molt gran degut a les cotitzacions socials i el pagament d’impostos. D’entrada, el cost brut per a les empreses no serien els 1.050 euros mensuals, resultat de considerar 14 pagues anuals de 900 euros. Cal afegir-hi un mínim del 30% en concepte de Seguretat Social a càrrec de l’empresa. Són les elevades cotitzacions que paguen els empresaris i que encareixen i dificulten en gran mesura la contractació laboral. D’aquesta manera, el cost mínim mensual de contractació s’enfila a 1.365 euros mensuals o 16.380 euros anuals. Cal continuar considerant el dret laboral a les vacances. Per cada mes treballat es té dret a 2,5 dies de vacances pagades. Això significa un cost afegit del 8,3%. I cal seguir amb les indemnitzacions per acomiadament. Si aquest és objectiu, la indemnització és de 20 dies de salari per any treballat. Però en cas d’acomiadament improcedent, la indemnització puja a 33 dies de salari per any treballat (45 dies per any amb contractes anteriors al 12 de febrer de 2012). Considerant, pel cap baix, un sobrecost del 10% per aquests dos conceptes, el cost laboral mensual s’eleva a 1.502 euros mensuals. És el mateix salari mínim que té Alemanya, un país clarament més pròsper i desenvolupat que Espanya. I què li passarà a tot aquell treballador que no pugui rendir per sobre de 1.500 euros mensuals o 18.000 euros anuals? Que quedarà exclòs del mercat laboral i condemnat a la desocupació. Ningú estarà disposat a pagar un cost total superior al valor de la productivitat rebuda. Per tant, incrementar el salari mínim no ajuda els més febles i desvalguts de la societat. Més aviat el contrari, els condemna a l’exclusió social. Si de veritat volem promoure la inclosió social dels més desafavorits, s’ha de millorar l’educació i la productivitat, fomentar la inversió i l’acumulació de capital empresarial, promoure la creació d’ocupació i baixar els impostos. Sí, rebaixar impostos i cotitzacions socials. Just el contrari del que pretén el govern de Pedro Sánchez Castejón, sempre àvid de majors ingressos tributaris. De fet, el mateix govern socialista ha fet arribar a Brussel·les un estudi que estima l’increment de recaptació fiscal en un mínim de 1.500 milions d’euros. Es preveu que l’increment del salari mínim arrossegui a l’alça la resta de salaris… Inclosa la base mínima de cotització dels autònoms, que incrementarien la tributació en 35 euros mensuals o 420 euros anuals.

Per la banda alta dels salaris, un informe de l’Autoritat Bancària Europea considera que els sous i les retribucions dels directius bancaris són massa elevats. Massa alts en relació a la tendència europea i escandalosament alts si ho comparem amb l’escàs rendiment dels accionistes o la nul·la/negativa rendibilitat que obtenen els estalviadors. Mentre que el sou mitjà anual d’Espanya no supera els 23.000 euros, entitats financeres rescatades amb fons públics oferien elevades remuneracions als seus directius. Aquesta setmana s’ha celebrat a l’Audiència de Barcelona el judici contra l’exdirector general de Catalunya Caixa (i Caixa Manresa) que va ingressar, segons el fiscal, més de 12 milions d’euros entre 2008 i 2012. El gener del 2010, canviant la seva primera declaració amb l’objectiu d’evadir responsabilitats, es va incrementar la retribució fixa anual més del 14%, i la variable, del 35% al 50%. Tot, naturalment, amb el vistiplau del Banc d’Espanya i l’acord unànime del Consell d’Administració. L’expresident de l’entitat, i anterior alcalde de Barcelona i vicepresident del govern amb Felipe González, també ha justificat aquests sous per trobar-se dins dels estàndards habituals del sector financer i per la gran feina que es va fer. Cal recordar, per exemple, que el maig de l’any 2010 es posava punt i final a Caixa Manresa, una entitat arrelada al territori i amb vocació social, amb quasi 150 anys d’història. Una caixa petita, però solvent, que havia contribuït al creixement de la Catalunya Central. Un funest error. La consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom és una causa important de la fractura social i deriva autoritària de molts països. Incrementar salaris mínims no és la solució. Permetre salaris màxims en els oligopolis controlats per l’Estat i el Banc d’Espanya, tampoc

Via: Salaris mínims, salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

Com reduir el preu de la llum | Jordi Franch Parella Weblog

Resultat d'imatges de preu de la llum

La baixada de les temperatures amb l’arribada de la tardor ha tornat a coincidir amb l’increment de la factura de la llum. El preu de l’energia es dispara i el rebut de la llum és dels més cars de la història, mentre el gas també segueix a l’alça. Les dues pujades es tradueixen en un increment dels costos que recauen sobre els consumidors. Cada usuari haurà pagat el mes de setembre, de mitjana, 84 euros. Això és un 16% més respecte al mateix període de l’any passat. Un encariment d’11,5 euros mensuals en el rebut de la llum. L’encariment del gas natural és força semblant i l’Organització de Consumidors i Usuaris assenyala un increment del 15% respecte l’exercici anterior. En termes anuals, la factura s’enfilarà fins els 725 euros. L’hivern, per tant, es presenta complicat i amb talls de llum a les famílies amb pocs recursos econòmics.

El problema del sistema elèctric espanyol no és que s’hagi invertit molt en renovables o molt poc en nuclears. El problema és que les decisions que s’han pres en un sentit o en un altre han partit de consideracions polítiques i no pas econòmiques. En conseqüència, paguem un preu per la llum superior a la mitjana europea. En algunes latituds, la instal·lació de renovables pot ser realment la millor opció, especialment en territoris com el nostre que gaudeixen de tantes hores d’insolació o després de les millores tecnològiques experimentades en les fotovoltaiques d’última generació. En altres latituds, la millor opció és una altra. No hi ha una font que sigui universalment òptima per a qualsevol context i circumstància. A Espanya, han estat les regulacions estatals, en lloc dels incentius i l’experimentació descentralitzada, les que han determinat la combinació energètica que abasteix els espanyols. La racionalitat econòmica i l’interès dels consumidors, especialment els més vulnerables, s’ha substituït pels interessos polítics i els grups de pressió de les grans companyies. El mercat elèctric a Espanya no és lliure. Està mancat de la necessària competència empresarial. Es va privatitzar la titularitat dels operadors, però es va mantenir la seva estructura oligopòlica. No importa tant que les empreses siguin públiques o privades, com el grau de llibertat per dissenyar i executar plans de negoci diferenciats. Si tots els operadors produeixen electricitat de la mateixa manera, el preu final que podrà oferir cada un d’ells no variarà gaire de la resta. A Espanya, qui realment ha planificat el sistema elèctric és l’Estat a través de les seves regulacions i intervencions. El cost de la generació d’electricitat significa només el 33% de l’import total del rebut de la llum. Els altres costos estan regulats pel govern: transport i distribució (15%), impostos (IVA del 21% i impost sobre l’electricitat del 5%) i sobrecostos vinculats a la política energètica (subvencions a les renovables, dèficits de tarifa…). Per reduir el preu de la llum, seria suficient que un govern “social” apliqués l’impost a tipus reduït sobre un consum tan bàsic, com fa el Regne Unit. Part de l’increment actual del rebut es deu al preu del CO2. Convé explicar que les centrals elèctriques que funcionen amb carbó, gas natural i petroli han d’adquirir, per tal de produir, drets d’emissió de CO2. I en un any, la tona de CO2 ha passat de 6 euros a 20 euros, repercutint l’increment en l’abonat. I per què incrementa tant el preu del dret d’emissió de CO2? Per decisió de Brussel·les, que busca lluitar contra el canvi climàtic i substituir les centrals que operen amb combustibles fòssils.

No necessitem aquest intervencionisme sobre l’energia, sinó una autèntica liberalització que permeti no només a les elèctriques competir entre elles innovant, sinó als ciutadans competir amb les elèctriques a través de l’autoconsum. Quin sentit té establir impostos al sol, energia neta i renovable? Per què s’ha de limitar i castigar l’autoconsum? Necessitem un mercat elèctric lliure sense polítics en els Consells d’Administració de les grans empreses. Sense primes ni subvencions, sense restriccions ni privilegis regulatoris. S’ha de buscar l’alternativa al capitalisme d’Estat i el corporativisme mercantilista imperant. A curt termini, la simple eliminació dels costos polítics de la factura seria suficient per reduir-la. A mitjà termini, s’ha de permetre la instal·lació de les centrals de generació elèctrica més eficients i menys contaminants, i no les que imposin els interessos governamentals d’aquí o de Brussel·les. I, naturalment, tot en un entorn de llibertat d’empresa i promoció de la competència. En un mercat únic europeu és insostenible el que va passar el 2006 amb Endesa, quan l’elèctrica alemanya Eon va presentar una opa que obria perspectives a un descens en la factura de la llum, però que el govern espanyol de Rodríguez Zapatero va frustrar. L’energia és mercaderia política i el sector es considera estratègic. Justament perquè és un sector important pel benestar familiar i la competitivitat de les empreses, convé sostreure’l al control del govern, inclosa l’administració comunitària.

Via:  Com redur el preu de la llum | Jordi Franch Parella Weblog

Envelliment creixent | Jordi Franch Parella Weblog

Manresa és la ciutat de Catalunya amb més població sobreenvellida. Ens segueixen en el rànquing de senectut Barcelona i Lleida. Amb les darreres dades publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’índex de sobreenvelliment a Manresa ha incrementat en els darrers 10 anys del 13% al 19%. Per tant, 19 de cada 100 persones amb més de 65 anys superen els 85 anys. En termes d’envelliment, el percentatge és del 20%. Això significa que, de cada 100 manresans, 20 tenen més de 65 anys i 4 estan per sobre dels 85 anys. La tendència cap a una societat cada vegada més envellida, tant a nivell local com nacional, ve de lluny. I la immigració, amb l’arribada de col·lectius més joves, no reverteix el procés d’envelliment. Només l’alenteix. Manresa també destaca per ser el municipi amb menys població entre 16 i 64 anys, mentre que les cohorts amb menys de 16 anys representen només el 17%. En termes estatals, Espanya perdrà 1 milió en els propers 15 anys i 5,6 milions en els propers 50 anys. Per franges d’edat, fins el 2060 la població entre 0 i 24 anys disminuirà en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys, també disminueix en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys, es perdran 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementaran en 7,5 milions. Aquesta involució demogràfica, caracteritzada per la baixa taxa de fecunditat i la creixent longevitat, tindrà múltiples conseqüències en tots els àmbits socials i econòmics. Des de la sanitat fins les pensions, passant per l’educació, els serveis socials i la dependència.

A nivell de ciutat i de país, ens hem de plantejar amb caràcter urgent què hem de fer per promoure la natalitat, incrementar la quantitat i qualitat dels llocs de treball, retenir el jovent nascut aquí i atraure població jove de fora. I, naturalment, tenim també el gran repte de la cura assistencial a persones grans i dependents, que recau massa vegades en el cònjuge cuidador i familiars propers. En el nostre entorn, la cura dels més grans amb discapacitats prové majoritàriament de l’entorn familiar i de l’àmbit informal. En canvi, la importància de les cures formals (serveis professionals sociosanitaris públics o privats és menor). Concretament, entre les persones de 65 a 80 anys discapacitades, les cures recauen sobre el cònjuge o parella i, en segon lloc, les filles o fills sense ocupació. A partir dels 80 anys, aquests darrers passen a ser els cuidadors principals. I amb dades d’Antonio Abellán García (investigador del CSIC), 1 de cada 3 persones que viuen a les llars manifesta alguna discapacitat a partir dels 80 anys. La Llei de Dependència (39/2006) ha quedat en no res per manca de finançament i no s’ha aconseguit alleugerir la càrrega del cuidador principal. El sector públic s’ha d’actualitzar i adaptar a les necessitats actuals, i això significa canviar un sistema sociosanitari pensat per curar malalties agudes, però inadequat per tractar les dolències cròniques. Avui, la despesa de pacients amb malalties cròniques (alzheimer, càncer, diabetis, malalties cardiovasculars, obstruccions pulmonars cròniques, obesitat…) supera el 80% del total. La prevenció d’un ampli ventall de malalties passa per una alimentació saludable i bons hàbits de vida, però als centres d’atenció primària (CAP) no hi ha nutricionistes. Moltes consultes tenen un component emocional, però al CAP tampoc hi ha psicòlegs, ni treballadors socials que abordin situacions de vulnerabilitat, pobresa, dol o reorganització familiar durant la malaltia. I tampoc hi trobem fisioterapeutes que ajudin a conviure l’ancià amb certes malalties o tractin pacients d’artrosi, diabetis o malalties respiratòries.

Les dones nascudes entre 1930 i 1945 (amb edats avui compreses entre 73 i 88 anys) van protagonitzar el baby boom. En canvi, les nascudes a partir de 1960 han reduït la fecunditat, i l’absència de fills afecta a una de cada quatre dones nascudes a partir de 1970. Això significa que els baby boomers, nascuts entre 1960 i 1975, que tindran entre 70 i 85 anys el 2045, no disposaran d’una xarxa familiar tan extensa com l’actual i, fins i tot, molts viuran sols. Per altra banda, l’Estat notarà una gran pressió financera quan aquestes nombroses generacions es comencin a jubilar l’any 2025, i la Seguretat Social no tingui ingressos suficients per garantir les pensions. Pobres i amb escassos ingressos, sols i sense família, malalts crònics i sense cobertura sanitària. Aquest és el futur infernal que ens espera a la nostra ancianitat, si no canvien molt les condicions actuals.

Via: Envelliment creixent | Jordi Franch Parella Weblog

Crisi del 2008: 10 anys després | Jordi Franch Parella Weblog

La fallida del banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers marcava oficialment l’inici de la gran recessió del 2008. Va ser el 15 de setembre, ara fa exactament 10 anys, que el banc amb actius superiors a 640.000 milions de dòlars i amb més de 26.000 treballadors es declarava en fallida. Com en el crac del 1929, l’exuberància irracional causada per les polítiques monetàries i creditícies molt expansives dutes a terme pels Bancs Centrals amb la connivència dels governs i el suport intel·lectual dels economistes keynesians i monetaristes mainstream, amb tipus d’interès artificialment reduïts, acabava malament. Acabava molt malament el 2008, el 1929 i en tantes altres ocasions, en què punxava la bombolla creada pels excessos monetaris i financers. Ara fa deu anys, va ser la bombolla immobiliària finançada amb un excés de deute. Una dècada després, les autoritats polítiques i financeres, amb el fariseisme complaent de bona part de l’acadèmia, ens anuncien amb cofoisme que la crisi s’ha superat, després de carregar els rescats financers a les espatlles dels contribuents. Però és realment així? Doncs no. L’intent de solució de la crisi ha comportat polítiques monetàries no convencionals i ultraexpansives. La compra de deute sobirà per part del banc emissor ha inflat els balanços dels Bancs Centrals i deprimit el tipus d’interès fins a situar-lo en terreny negatiu. Concretament, i pel que fa a Espanya, el 22% del deute públic està en mans del BCE (més de 250.000 milions d’euros). De la resta, el 16% està subscrit pels bancs nacionals, el 44% correspon a inversors estrangers i els particulars espanyols en tenen el 18%. El deute sobirà d’Espanya suposa el 12% dels més de 2 bilions d’euros injectats pel BCE. Però aquest dopatge en tota regla té data de finalització i serà el gener del 2019. A partir de l’any vinent, per tant, es començarà a notar el síndrome d’abstinència en un govern, l’espanyol, acostumat sempre a estirar més el braç que la màniga. Quan progressivament el tipus d’interès recuperi valors positius, el pes de l’enorme deute públic es deixarà sentir. Cal recordar que, en virtut de la modificació de l’article 135 de la Constitució, el pagament d’interessos és prioritari. Se’n ressentiran, i molt, les pensions, la sanitat i l’educació públiques. L’Estat del Benestar pot quedar definitivament fracturat i desarticulat. En aquestes circumstàncies, la millora del finançament autonòmic continuarà sent una quimera, i és previsible més recentralització dels serveis bàsics. Una hipotètica fallida de l’Estat espanyol, per altra banda, no vindria de nou. Només en el segle XVI, quan la Corona explotava un imperi mundial, recordem que ja va fer fallida fins a tres vegades (1557, 1575 i 1596).

A nivell mundial, també hi ha raons que apunten a una crisi global a partir de l’any vinent. Res hi podrà fer per evitar-la l’extensa regulació financera derivada del 2008 (llei Dodd-Frank, intensificació de les supervisions i controls, dotació de fons anticrisi…). Els EUA estan normalitzant la seva aberrant política monetària, pujant també el tipus d’interès poc a poc. Pel 2020, s’estima que ha de situar-se entre el 3% i el 4%. Les creixents tensions comercials provocades per l’administració Trump amb la Xina i Europa reduiran el creixement i incrementaran la inflació. El gegant xinès reduirà també l’expansió, amb problemes de sobrecapacitat i bombolles provocades per l’herència monetària tan expansiva. I els països emergents, molts d’ells fràgils, poden patir un tsunami financer provocat per la repatriació del dòlar nord-americà, que retornarà al país d’origen en búsqueda de rendibilitats més elevades. La pèrdua d’inversions estrangeres i el declivi secular del preu de les matèries primeres exportades contribuiran a una crisi exterior i de balança de pagaments. Les borses mundials i les accions de les empreses, tremendament sobrevalorades després d’una dècada d’estímuls monetaris, s’enfonsaran. I com respondrà Donald Trump en un any electoral? Repetirà el monumental error de desviar l’atenció dels problemes interns originant un nou conflicte bèlic internacional amb la Xina, Corea del Nord o Iran? Si és així, el xoc, de conseqüències impredictibles, provocaria una immediata escalada del preu del petroli i una doble crisi d’inflació i estancament, semblant a les de 1973 i 1979. L’activació de la propera crisi, conseqüència de la mala resolució de la gran recessió del 2008, es trobarà amb Estats hiperendeutats i Bancs Centrals carregats de deute públic. Reprendre noves tandes de Quantitative Easing de dopatge salvatge mitjançant estímuls monetaris i fiscals, en un cos social debilitat, serà més difícil. S’ha intentat resoldre la crisi del 2008 creant una monstruosa bombolla de deute públic. Això és un gran error. Estiguem preparats, doncs, per als plors i el cruixir de dents.

Via:  Crisi del 2008: 10 anys després | Jordi Franch Parella Weblog