Monthly Archives: Novembre de 2016

Pensió futura? 646 euros | Jordi Franch Parella Weblog

1479891453-unnamed

Aquest 2016 serà el sisè any consecutiu que la Seguretat Social acaba en números vermells. L’any vinent s’esgotarà el Fons de Reserva que, creat per José María Aznar el 2000, havia de garantir el pagament de les pensions futures. La vida del fons ha estat curta i no ha pogut resistir els dèficits insostenibles del sistema. Durant la crisi es van perdre 3,6 milions de cotitzants i els ingressos de l’Estat van caure en picat. També la població cada vegada s’envelleix més i hi ha menys cotitzants per pagar més pensions i més elevades. L’última liquidació disponible de la Seguretat Social mostra uns ingressos de 117.812 milions d’euros i unes despeses de 135.279 milions. El dèficit, per tant, va ser de 17.467 milions l’any 2015, equivalents al 13% de la despesa. Aproximadament, significa que per cada 100 euros de pensions, els ingressos en cobreixen 87 euros i els restants 13 euros es financen amb dèficit. Enguany, el dèficit previst puja a 18.000 milions, equivalents a l’1,6% del PIB. Aquest mateix novembre s’hauran de pagar aproximadament 9,5 milions de pensions a Espanya, una despesa de més de 5.700 milions i que suposa un 3,1% més que el mateix mes de l’any passat. Aquesta bomba de rellotgeria que són les pensions va forçar la ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, a comparèixer en la comissió del Pacte de Toledo.

Esperàvem que anunciés alguna combinació de mesures basades en la retallada de pensions o/i l’increment dels impostos a l’ocupació que servís per guanyar una mica de temps abans de la deflagració final del sistema, i així ha estat pel que fa als autònoms. La ministra va reiterar la necessitat d’allargar la vida de cotització i de traspassar les pensions de viudetat i orfandat (no contributives) als pressupostos de l’Estat. A Espanya hi ha 2,3 milions de pensions de viudetat, que impliquen una despesa anual a la Seguretat Social, en termes totals, de 16.200 milions. Traspassar aquesta xifra de la caixa de la Seguretat Social a la d’Hisenda Pública equilibraria temporalment la tresoreria de la primera, però a costa d’agreujar els desequilibris de la segona. És com si estéssim munyint una vaca amb dues mamelles. Sobreexplotar-ne una més o menys a costa de l’altra no soluciona el problema de fons. I és que la capacitat de la vaca per produir llet és limitada. Més que continuar forçant en excés l’animal boví, ja molt debilitat, convindria deixar-lo pasturar en llibertat per enfortir-lo. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ja ha anunciat que el traspàs d’aquesta despesa significarà apujar els impostos especials, que graven els hidrocarburs, el tabac i l’alcohol. I donat que no seran suficients, s’explora també la supressió de deduccions en l’impost de societats.

La ministra Fátima Báñez, per la seva part, va instar a no crear alarmisme amb el tema de les pensions. El PP agafa dades de la Comissió Europea per defensar que la despesa màxima en pensions arribarà al 12,5% del PIB l’any 2045, per decréixer fins a l’11% l’any 2060. Considerant que avui les pensions suposen el 12% del PIB, no és veritat que la sostenibilitat està garantida a llarg termini? Doncs no. Per dues raons com a mínim. Primera, les estimacions de la Comissió Europea són massa optimistes. De fet, són irreals. Consideren que la taxa d’ocupació d’Espanya (el percentatge de població entre 16 i 65 anys que treballa) superarà el 73% a partir de l’any 2040. Aquestes xifres són economia-ficció. Mai s’han assolit en les nostres latituds. Només cal considerar que la taxa d’ocupació actual, amb dades oficials de l’INE, és del 48,07%. Per incrementar la taxa d’ocupació hispànica en aquesta magnitud caldrien moltes peregrinacions a Lourdes. No hi són i tampoc s’hi esperen. Segona, la Comissió Europea fa els càlculs per una taxa de reemplaçament del 48,6% l’any 2060.

1479891453-unnamed

Actualment és el 79%. La taxa de reemplaçament és la relació entre la pensió de jubilació i l’últim salari cobrat. La mitjana de l’últim sou cobrat és actualment de 1.330 euros, i la pensió mitjana és de 1.050 euros (1.050 / 1.330 = 0,79). Bé, doncs la sostenibilitat del sistema públic de pensions a Espanya passa per cobrar, en el futur, pensions de 646 euros. És aquest el futur que desitgem i pel qual tant hem lluitat?

Via: Pensió futura? 646 euros | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

Locomotion – Música

“The Loco-Motion” is a 1962 pop song written by American songwriters Gerry Goffin and Carole King. “The Loco-Motion” was originally written for Dee Dee Sharp but Sharp turned the song down. The song is notable for appearing in the American Top 5 three times – each time in a different decade, performed by artists from three different cultures: originally African American pop singer Little Eva in 1962 (U.S. No. 1); then American band Grand Funk Railroad in 1974 (U.S. No. 1); and finally Australian singer Kylie Minogue in 1988 (U.S. No. 3).

In 1962, French singer Sylvie Vartan recorded a cover of “The Loco-Motion” in French called “Le Locomotion”. Vartan’s version went to number 1 in France on October 13, 1962 and remained there for one week.

Sylvie Vartan Locomotion (1962 Scopitone film) Melody Full

Prenez le premier train qui vous fera danser
Invitez les copains qui savent bien twister
Vous allez par devant et puis vous reculez
Vous twistez en marchant ce n’est pas compliqué
Venez danser tous le locomotion oh oui
Si vous avez un bon ticket
Allez y venez danser
Pour tous bagages quelqu’un qui vous plaît
Attention au départ il faut vous dépêchez
Il est déjà trop tard le train va démarrer
Et si y a un voyage je prend le train de nuit
Jusqu’à la dernière heure jusqu’au dernier whisky
Venez danser tous le locomotion oh oui
Prenez le bon wagon pour bien vous amuser
En courant le garçon ou la fille qui vous plaît
Et quand le dernier arrivera en gare
Vous quittez les copains en leur disant bonsoir
Jusqu’à demain ouh le locomotion oh oui
Venez danser, venez danser tous le locomotion
Venez danser

Venez danser, venez danser tous le locomotion
Venez danser

Fa massa temps que portem temps…

Fa massa temps que portem temps…

Tal com vaig llegir en un llibre per a escriure i parlar bé -crec que es titulava El català és fàcil -, en català no portem el temps a la butxaca, sinó que el fem. Tampoc no donem altres coses, sinó que també les fem; us en recordeu, o us ho hauré d’explicar en un altre article…? Així doncs, una frase com «Porto cinc hores estudiant.» s’ha de dir «Fa cinc hores que estudio.» I una frase com «L’Esteve porta dinou anys treballant a la mateixa empresa.» s’ha de dir «L’Esteve fa dinou anys que treballa a la mateixa empresa.»

Jordi Borràs Alabern

Alpestre, el licor dels Germans Maristes (el trobareu a la botiga del Monestir de les Avellanes) | Monestir de les Avellanes

Alpestre, el licor dels Germans Maristes. Només el trobareu al Monestir de les Avellanes (únic punt de venda a Catalunya)

Una beguda feta a base d’herbes aromàtiques i medicinals

AlpestreL’Alpestre és una infusió hidroalcohòlica d’herbes i plantes medicinals destil·lades amb propietats digestives, tonificants, refrescants, antisèptiques, aromàtiques, elaborada amb un mètode secret, de manera que les propietats de la planta hi són preservades.

La base de l’Alpestre són 34 herbes aromàtiques i medicinals que quan arriben a la maduresa es cullen i s’assequen adequadament. Posteriorment són marinades i després acuradament destil·lades. Algunes d’aquestes plantes són: farigola, donzell, espígol, angèlica, fonoll, tanarida, sàlvia, menta, melissa, camamilla,…

Amb aquest procés les propietats beneficioses de les plantes aromàtiques es concentren en el licor. L’Alpestre s’envelleix com a mínim 4 anys, segons la tradició, en roure d’Eslovènia. Posteriorment s’embotella directament de la bóta, sense sucres ni altres additius.

L’Alpestre és un excel·lent digestiu per després d’un bon àpat, així com té propietats relaxants.

Petita història de l’Alpestre

ArquebuseL’Alpestre és un licor destil·lat d’herbes, que va néixer l’any 1857 a l’Hermitage (França). El germà Emmanuel era expert coneixedor de les virtuts terapèutiques de les herbes, i va crear la recepta secreta d’aquesta beguda per a usos medicinals amb la finalitat de guarir els germans malalts.

Al principi la beguda es va denominar “Arquebuse de L’Hermitage”. Gràcies als seus principis beneficiosos la demanda de la beguda va créixer més enllà de la pròpia comunitat, fins al punt que el mateix  govern de França l’enviava als soldats de les antigues colònies com a remei, per guarir les ferides o els estats de deshidratació.

L’any 1904, a causa de les lleis anticlericals franceses d’inicis de segle XX, es va traslladar la producció a Carmagnola, prop de Torí (Itàlia) on es va crear la destil·leria Alpestre. Des de llavors la beguda seria registrada oficialment amb el nom Alpestre dei fratelli maristi di Carmagnola. Per altra banda a Alemanya també va arribar la recepta i els Germans Maristes d’allí encara en produeixen una variant de 30 herbes, amb la formula secreta marista i mantenint el nom d’Arquebuse .

Via: Alpestre, el licor dels Germans Maristes (el trobareu a la botiga del Monestir de les Avellanes) | Monestir de les Avellanes

Traiem-nos la “polsera” i posem-nos el “braçalet”

Traiem-nos la polsera i posem-nos el braçalet

Quan un país està autocentrat i parla una llengua viva i sana, de les parelles de sinònims es tria una paraula que es diu molt més sovint, que sol ser més diferent a una llengua pròxima, que fa que la llengua sigui més genuïna.

Aquest és el cas de braçalet/polsera. Un dels motius principals per a la tria és l’economia, és a dir, que una de les paraules sigui més curta. Aparentment, triar braçalet en comptes de polsera no ens estalvia pas síl·labes, ja que tant una paraula com l’altra en tenen tres. Tot i així, braçalet és masculina i polsera, femenina, i com que gairebé tots els adjectius masculins tenen una síl·laba menys que els femenins (bonic/bonica, lleig/lletja, car/cara, barat/barata, argentat/argentada, daurat/daurada, etc.), ja tenim que braçalet bonic és més curt que polsera bonica, que braçalet lleig és més curt que polsera lletja, etc. Un altre motiu per a la tria és el que he escrit al primer paràgraf, o sigui, que braçalet és més diferent a pulsera que és la que es fa servir principalment en castellà. Però no només això, sinó que braçalet és la que es diu (principalment) en moltes altres llengües europees, com ara en francès (bracelet), en italià (braccialetto), en anglès (bracelet), en polonès (bransoletka), en ucraïnès (браслет, transcrit braslet), en rus (браслет, transcrit braslet), etc. Això demostra, un cop més, que el català s’assembla més a la resta d’Europa (i del món!), i en canvi és el castellà que és diferent de la majoria dels altres, com quan s’hi escriu els interrogants o signes d’exclamació al principi i al final de la pregunta o de l’exclamació, mentre en portuguès, en francès, en italià, en anglès, en alemany, etc., només es fa al final. Tot i així, en castellà, sí que tenen el motiu de l’economia per a triar pulsera i no brazalete, perquè la primera és una síl·laba més curta que la segona.

Llavors, per què dimonis aquests últims anys en català es diu molt més polsera que braçalet? Ja us ho responc: perquè el país no està autocentrat ni la llengua està sana i els catalanoparlants es deixen influir pel castellà. I per què redimonis TV3 va fer i emetre una sèrie que va titular Polseres vermelles? És que hi ha un comissari lingüístic espanyolista infiltrat a TV3…?

Ja he explicat els motius per què cal que deixem de dir polsera (lletja, antiquada, vella, descolorida, gastada, rovellada…) i diguem braçalet (bonic, nou, vermell, daurat…). Així doncs, traiem-nos la polsera i posem-nos el braçalet.

Jordi Borràs Alabern

Veterans Day – Dia dels Veterans 2016

VETERANS DAY

Veterans Day is an official United States public holiday, observed annually on November 11, that honors military veterans, that is, persons who served in the United States Armed Forces. It coincides with other holidays, including Armistice Day and Remembrance Day, celebrated in other countries that mark the anniversary of the end of World War I; major hostilities of World War I were formally ended at the 11th hour of the 11th day of the 11th month of 1918, when the Armistice with Germany went into effect. The United States previously observed Armistice Day. The U.S. holiday was renamed Veterans Day in 1954.

U.S. ARMY AIR CORPS

U.S. ARMY
U.S. MARINES

U.S. NAVY

Fragments del concert del quartet de flautes “Briccialdi” al Monestir de les Avellanes | Monestir de les Avellanes

El 18 de juny de 2016 va tenir lloc el 3r concert del IV Cicle de Concerts “Música & Patrimoni” del Monestir de les Avellanes (Os de Balaguer). El concert va anar a càrrec del Quartat de Flautes “Briccialdi” i es va realitzar a l’antic refectori dels monjos. Us deixem amb un fragment del concert:

Via: Fragments del concert del quartet de flautes “Briccialdi” al Monestir de les Avellanes | Monestir de les Avellanes

Reformes que l’IEC no hauria de fer i reformes que caldria que fes

Arran de la reforma ortogràfica de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) que afecta les paraules que duen accent diacrític, m’he decidit escriure aquest text. S’ha de dir que la reforma encara no és definitiva. Per si ho arriba a ser, podríem dir que efectivament simplifica l’escriptura, però no pas la lectura, com sol passar, p. ex. a Setemenhi fiquen, de pedres, a les sabates. Oi que és fàcil d’escriure?, però difícil de llegir. Diguin el que diguin amb exemples com net (nom de parentiu; de moment, escrit nét ) i net (adjectiu), que diuen que no es poden confondre perquè no són de la mateixa categoria gramatical, sí que es poden confondre. Però el pitjor és que tornen a complicar amb excepcions, perquè tots els derivats i composts de les poques paraules que conservaran accent diacrític -si la reforma s’acaba aprovant-, no en duen: «Un dels canvis que es proposen és la reducció de la llista de mots amb accent diacrític, que passaran a ser només catorze: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos. A més, s’escriuran sense accent diacrític els compostos i derivats dels mots que encara en conservaran, com adeu-siau, marededeu, rodamon o a contrapel.» (http://www.iec.cat/activitats/noticiasencera.asp?id_noticies=1769) Ja hi tornem a ser: no ens haurem d’aprendre tantes paraules (o mots) que hagin de dur accent diacrític, però haurem d’aprendre que els corresponents derivats i composts no en duen.

Una altra de les normes amb excepció que complica tant l’escriptura com la lectura és la dièresi. M’explico, per què de paraules amb dièresi (p. ex., veïna), amb hiat i que no es pot accentuar, les dues vocals juntes de les quals es pronuncien separades en dues síl·labes, els derivats han de dur-ne, encara que els pronunciem amb diftong, és a dir, amb les dues vocals pronunciades a la mateixa síl·laba, amb el mateix cop de veu (p. ex., veïnal, veïnat, veïnatge)? La reforma només ha suprimit la dièresi en paraules cultes en -al : helicoidal, trapezoidal… (fins ara helicoïdal, trapezoïdal…). I ara, l’aspecte amb excepció en tota regla (valgui la contradicció): per què l’infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs en vocal + IR han d’anar sense dièresi? P. ex., conduir ; conduint ; conduiré, conduiràs, conduirà, conduirem, conduireu, conduiran; conduiria, conduiries, conduiria, conduiríem, conduiríeu, conduirien ; quan escrivim conduït, conduïda, conduïts, conduïdes; conduïm, conduïu; conduïa, conduïes, conduïa, conduïen; conduïres, conduïren; conduïssis, conduïssin -les formes del present de subjuntiu i d’imperatiu també en duen com les d’indicatiu (conduïm, conduïu) i no hi escric formes d’altres dialectes que en duen, com ara conduïx-.

I encara una altra: per què es manté l’excepció de l’apòstrof de l’article la davant de paraules (femenines) començades en i, u àtones, precedides o no de h ? P. ex., quan escrivim l’universitari o l’historiador hem d’escriure la universitat i la universitària, o la història i la historiadora, perquè pronunciem la universitat, etc., sense apostrofar, ja que per la seqüència la (h)i-, o la (h)u-, amb la i, u àtones, en formar diftong, no hem de recórrer a l’apòstrof. Però ai las, la majoria dels catalans, sense saber escriure gaire en català i amb una influència empobridora (molt més que enriquidora) enorme i galopant del castellà, ho interpreten com que l’article la no s’apostrofa davant de cap paraula (femenina) començada en (h)i, (h)u , i escriu, i encara pitjor, diu -la llengua, abans que escrita és parlada- aberracions com la última, la única, la Índia, i fins i tot la opacitat (amb o– pronunciada u, però que en no escriure’s u ja no forma part de l’excepció). No seria molt millor eliminar aquesta excepció, i així molts catalans tindrien clar que si grups com l’universitat i l’història s’apostrofen, també s’apostrofen l’última, l’única, l’Índia, l’opacitat… ? És més propi del català apostrofar que no pas no apostrofar.

Jordi Borràs Alabern

Mozart – Requiem in D minor (Complete/Full) [HD] – Música

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.

Mozart – Requiem in D minor (Complete/Full) [HD]