Monthly Archives: gener de 2019

Manhattan – Música

“Manhattan” is a popular song and part of the Great American Songbook. It has been performed by the Supremes, Lee Wiley, Oscar Peterson, Blossom Dearie, Tony Martin, Dinah Washington, Ella Fitzgerald and Mel Torme, among many others. It is often known as “We’ll Have Manhattan” based on the opening line. The music was written by Richard Rodgers and the words by Lorenz Hart for the 1925 revue “Garrick Gaieties”. It was introduced by Sterling Holloway (later the voice of the animated Winnie the Pooh) and June Cochran.

Jimmy Dorsey – Manhattan

Manhattan

Manhattan – Tommy & Jimmy Dorsey – LIVE!

Anuncis

Mozart – Symphony No. 41 in C, K. 551 [complete] (Jupiter) – Música

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.

Mozart – Symphony No. 41 in C, K. 551 [complete] (Jupiter)

Temptation – Música

“Temptation” is a popular song published in 1933, with music written by Nacio Herb Brown and lyrics by Arthur Freed.
The song was introduced by Bing Crosby in the 1933 film Going Hollywood. Crosby recorded the song with Lennie Hayton‘s orchestra on October 22, 1933[2] and it reached the No. 3 spot in the charts of the day during a 12-week stay.[3] He recorded it again with John Scott Trotter‘s Orchestra on March 3, 1945[4] and also for his 1954 album Bing: A Musical Autobiography.
The song was used in the film Singin’ in the Rain (1952) and later in the 1983 musical based on the film, and is prominently featured in Valerio Zurlini‘s Violent Summer (1959).
— Other notable recordings
Popular versions of the song have been recorded by Artie Shaw and his orchestra on September 7, 1940

1941 HITS ARCHIVE: Temptation – Artie Shaw (instrumental)

Artie Shaw – Temptation

Andalusia, 40 anys d’estatisme | Jordi Franch Parella Weblog

Imagen relacionada

Les urnes andaluses van propiciar una bufetada a les aspiracions de Susana Díaz de perllongar les quatre dècades de poder socialista a Andalusia. El PP i Ciutadans acosten posicions i els de Rivera opten a la vicepresidència de la Junta i a presidir el Parlament. Amb els últims resultats electorals i la derrota del partit socialista, en el poder a aquesta comunitat autònoma des de 1982, tocaria fer balanç de la gestió realitzada. És el que els anglesos, amb la seva cultura històrica més liberal i democràtica, coneixen com accountability. Es tracta de passar comptes i assumir responsabilitats, quelcom molt desconegut a la geografia carpetovetònica. Des que Andalusia era la regió més rica d’Espanya, en bona part gràcies al monopoli del comerç amb Amèrica mitjançant la Casa de Contratación, han passat molts anys. Que a mitjan segle XIX Málaga fos, després de Barcelona, una província amb una incipient activitat manufacturera, només en queda el record en els llibres d’història econòmica. Actualment, el sud d’Espanya presenta una activitat industrial residual. La desocupació de Cadis ostenta un atur estructural comparable al de la Franja de Gaza. A diferència de Palestina, però, Andalusia no ha conegut cap intifada, sinó polítiques clientelars i populistes que perpetuen la cultura de la dependència i la pobresa crònica. L’assistencialisme regat amb subvencions públiques que s’ha practicat des de l’inici de la democràcia espanyola, amb la direcció del PSOE i el suport tàcit del PP, no ha servit per a què Andalusia abandoni les darreres posicions del rànquing nacional de PIB per càpita o atur estructural. La comunitat més poblada i la segona més extensa del país compta amb el tercer major PIB, però la ràtio per càpita segueix en el penúltim lloc de totes les regions, només per davant d’Extremadura, un 25% inferior a la mitjana espanyola. Concretament, el PIB per càpita és de 17.651 euros i l’atur del 22,9%. Certament, el balanç dels dirigents andalusos, de Manual Chaves a Susana Díaz passant per José Antonio Griñán, és desolador. Tots els programes, mesures i subvencions dissenyats pel PSOE, únic partit que fins ara ha ocupat el Palau de San Telmo, han resultat ineficaces per millorar la situació econòmica i fer que Andalusia escalés posicions en el tauler nacional. L’estructura de la producció segueix estant molt endarrerida i les activitats es concentren en els sectors menys productius de la cadena de valor. Una mostra molt clara és que la major part de l’oli d’oliva se segueix venent a granel. En quaranta anys, els empresaris andalusos no han desenvolupat polítiques comercials de marca que afegissin valor a un producte de qualitat com és l’oli de taula. Podem trobar en el mercat olis de qualitat i preus elevats envasats per marques italianes, però provinents dels camps de Jaén. Lluny de potenciar els sectors amb més valor afegit, la crisi ha comportat l’enfonsament de la construcció i un nou procés de desindustrialització, especialment visible a províncies com Sevilla.

En el pla polític, la corrupció és sistèmica. El poder corrromp i el poder continuat durant quatre dècades corromp més encara: casos ERO, UGT Andalusia, Avales, Jeremie, Santana, Transferències de Finançament, Faffe… L’escàndol dels ERO, per exemple, ha destapat prejubilacions irregulars pagades a persones que mai havien treballat en les empreses afectades, comissions molt per sobre del valor de mercat, subvencions a empreses que no estaven presentant un ERO o a persones que no van arribar a crear cap empresa. Andalusia ha rebut més de 100.000 milions d’euros de fons europeus, als que cal afegir les transferències públiques de l’Estat provinents bàsicament de Madrid, Catalunya, València i Balears. I semblant tsunami de diner públic no ha fet altra cosa que alimentar activitats improductives connectades amb l’administració, fent innecessària l’emigració a altres territoris. El nivell d’intervencionisme del socialisme d’esquerres, exactament igual que el del socialisme autoritari de dretes, és ferotge: alts impostos que alimenten una part de la despesa pública descontrolada, en un entorn hiperregulat. L’alternativa són impostos moderats, a l’igual que la despesa, amb reformes estructurals que promoguin la competència en el mercat i la limitació de privilegis governamentals. Menys amiguisme i nepotisme, per més meritocràcia i cultura del talent. Si el PIB per càpita d’Andalusia, el 1982, era el 75,4% del PIB per càpita d’Espanya, ara ha baixat fins el 73,9%. Per tant, un empitjorament d’un punt i mig percentual. I si la taxa d’atur ja era molt elevada el 1982, amb el 20,6% de la població activa, ara és encara més desastrosa amb el 22,9%. En canvi, la de Catalunya, Madrid o el País Basc s’acosta al 10%. En termes de deute públic, Andalusia ha passat del 4,8% del PIB, abans de la crisi, a l’actual 21,7%. Aquest increment exponencial està causat pel descontrol de la despesa pública. Tot plegat dibuixa una autonomia crònicament endarrerida, insolvent i dilapidadora que s’ha de finançar ad eternum amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, la solidaritat forçada d’altres territoris hispànics, recursos europeus i altíssims impostos. Cap convergència real s’ha produït en un termini de quaranta anys, ni s’espera en el futur immediat. El professor Juan Velarde Fuentes ha publicat un article recent (“Más sobre el suicidio económico de Cataluña”, El Economista, 12/12/2018) en el que presenta un escenari dantesc per la Catalunya separatista. I no serà que les dues realitats estan interconnectades?

Via:  Andalusia, 40 anys d’estatisme | Jordi Franch Parella Weblog

2019, incerteses creixents | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de incertidumbres 2019

L’inici del nou any és un moment indicat per fer valoracions passades i previsions raonables del que ens pot oferir aquest 2019. L’economia espanyola ha experimentat ritmes de creixement elevats els tres darrers anys. Més que per mèrits propis, les causes les hem de trobar a les circumstàncies internacionals, com la davallada del preu del petroli, el baix cost de l’endeutament i la recuperació econòmica global, que va contribuir a la dinamització de les exportacions i el sector turístic low-cost. Enguany, però, tot apunta a una reducció del creixement, tant intern com extern. S’estima que el conjunt de la zona euro creixerà un 1,8% aquest any (1,9% el 2018), els EUA un 2,3% (2,8% el 2018), mentre que el conjunt mundial ho farà el 3,6% (3,5% el 2018). La Reserva Federal dels EUA ha posat fi a la política monetària ultraexpansiva, que durant una dècada ha mantingut dopada l’economia amb tipus d’interès fixats al 0%. Situar-los al nivell mínim actual del 2,5% ha servit per recordar que els guanys acumulats fins ara en els principals mercats financers eren ficticis i irreals, producte de l’expansió monetària orquestrada pel sistema financer. Les pèrdues borsàries han retornat immediatament i la borsa espanyola, per exemple, ha baixat un 15% el darrer any. Mentre que Jerome Powell, el president de la Reserva Federal, preveu nous increments del tipus d’interès, Mario Draghi, al capdavant del Banc Central Europeu (BCE), esgota la política de compra de deute públic i es prepara també per apujar el tipus. El BCE continuarà afavorint un entorn acomodatici, però condicionants com el Brexit o les tensions entre la UE i Itàlia poden endurir les condicions financeres més del desitjat. També és important veure qui serà el successor de Draghi a la presidència, ja que l’italià acaba el seu mandat el 31 d’octubre. S’haurà de seguir molt atentament com es gestiona la retirada de liquiditat del sistema i com la normalització monetària pot indigestar l’enorme volum de deute públic. Les autoritats, amb el pretext d’estar fent el que calia per sortir de la gran recessió de l’any 2008, han posat les bases d’una nova i terrorífica bombolla: la del deute públic. Per les dimensions de l’endeutament i perquè afecta a tots els ciutadans de l’Estat, nascuts i no nascuts, l’explosió d’aquesta nova bombolla sumiria l’economia una altra vegada en la misèria i la població en la desesperació.

La política interna de molts països i els riscos geopolítics creixents tampoc apaivagen els ànims. La guerra comercial i l’escalada proteccionista entre les dues superpotències mundials, amb l’autoritari Donald Trump i el president xinès Xi Jinping, que no està a l’alçada del gran estadista precedent Deng Xiaoping, és un greu error. Sempre ho ha estat. A curt termini busquen el suport electoral dels ciutadans als que protegeixen de la competència exterior, però a mitjà termini redueixen el ritme d’activitat global i empobreixen la població. L’auge del populisme i dels moviments polítics extremistes és una amenaça creixent, per no mencionar la complicada situació permanent del Pròxim Orient o els anhels imperialistes de Vladimir Putin per fer de Rússia un actor important a nivell global. Les formacions polítiques de massa països, també Espanya, es van escorant a la dreta i esquerra de l’arc parlamentari. L’augment de la polarització política dificulta l’abast de consensos amplis i obstaculitza la possibilitat d’impulsar reformes centrades en el mitjà termini. Ofuscats per polítiques molt a curt termini, que afavoreixen els col·lectius particulars que les promouen, no podem esperar per exemple cap millora estructural en el sistema de Seguretat Social i pensions, salut i educació, model d’Estat i finançament local. Les amenaces imminents dels problemes derivats de l’envelliment creixent de la societat, la precarietat laboral dels joves, el conflicte català o les pensions de jubilació que no arriben al mínim de subsistència, no faran altra cosa que agreujar-se.

De moment, l’economia es sosté per la bona evolució del consum i la demanda interna. Però això també té una lectura negativa, que és el declivi de les exportacions. La contribució del sector exterior al creixement acabarà sent nul·la en els propers trimestres. A més, les elevades xifres d’atur (15,1% a Espanya contra 8,1% a l’eurozona i 6,7% a la UE) restaran vigor al consum privat. El consum públic, amb un deute públic descontrolat i equivalent a quasi el 100% del PIB, tampoc té marge per repuntar. Els problemes estructurals i no episòdics de l’economia espanyola com són la baixa productivitat, l’elevat endeutament públic i la dualitat del mercat laboral, empitjoraran amb la pèrdua dels vents de cua favorables. Tot apunta, per tant, que el 2019 serà l’any amb el ritme de creixement més baix des del 2014. La morositat empresarial, que actua com el canari de la mina quan s’ofega per manca d’oxigen, torna a repuntar en els últims mesos. No és un bon senyal. Com tampoc ho és l’envelliment imparable de la societat, que redueix l’estalvi i la població en edat de treballar però incrementa la població dependent. En conseqüència, el PIB total disminueix i el benestar individual també. Les majors necessitats de despesa pública (tractament de malalties cròniques, pensions…) i els menors ingressos (reducció de les cotitzacions socials i dels impostos directes) converteixen definitivament en insostenible l’endeutament i dinamiten el sistema de pensions de repartiment. Però això serà més enllà del 2019. No cal patir encara.

Via:   2019, incerteses creixents | Jordi Franch Parella Weblog

Mozart – Symphony No. 6 in F, K. 43 [complete] – Música

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 − Viena, 5 de desembre de 1791) fou un compositor austríac, àmpliament considerat un dels més destacats de la història de la música occidental. La seva influència va ser profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. A diferència de qualsevol altre compositor en la història musical, va escriure en tots els gèneres musicals de la seva època i va excel·lir-ne en cadascú, així com per la seva sorprenent fluïdesa de composició.

Mozart – Symphony No. 6 in F, K. 43 [complete]

Pressupostos inconsistents | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de presupuestos 2019

El Consell de Ministres ha aprovat aquest divendres el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat del 2019. L’executiu de Pedro Sánchez Castejón té com a objectiu consolidar-se a la Moncloa fins el 2020 i el projecte de pressupostos públics presentats s’ha d’interpretar en aquesta clau. Aprovar-los seria un èxit per al govern socialista, després de la dolorosa derrota electoral soferta a Andalusia, i li permetria no avançar les eleccions. La necessitat de seduir l’independentisme porta a incloure per a Catalunya una partida de 2.050 milions d’euros, xifra que implica un augment de la inversió respecte a l’any passat del 52%, però que suposa només un 16,8% de les inversions totals de l’Estat, lluny del 19,2% del PIB català sobre el conjunt d’Espanya. Recordem que la disposició de l’Estatut que estableix que les inversions de l’Estat en infraestructures han de ser equivalents al pes de l’economia catalana va ser anul·lada el 2010 pel Tribunal Constitucional. Aquest grapat de milions és un intent d’engalipar les forces sobiranistes d’ERC i el PDECat, ja que necessita els seus vots per tirar endavant els comptes públics. En qualsevol cas, de la xifra pressupostada a l’executada finalment hi ha molta diferència. De mitjana, des del 2001 un 25% del que es pressuposta a Catalunya s’acaba no invertint. Una altra prova que es busca acontentar tothom la tenim en el detall de les xifres del ferrocarril d’alta velocitat. Els trams del nord-oest, Cantàbric, Extremadura i Andalusia, de rendibilitats tan negatives que no cobreixen ni les despeses de funcionament, es presenten conjuntament amb el Corredor Mediterrani, línia prioritària des de fa anys però que no acaba de completar-se mai.

El pressupost consolidat de despeses s’enfila fins els 472.660 milions d’euros, un increment del 5,1% respecte l’any passat. La partida més voluminosa correspon a les pensions, que aquest any s’han revaloritzat d’acord amb l’IPC, arribant als 154.000 milions d’euros, la xifra més alta de la història. Amb la guardiola de les pensions buida, el govern s’haurà d’endeutar per pagar els actuals jubilats. Naturalment, això és a costa d’hipotecar seriosament les pensions futures. Afegint a les pensions el pagament dels interessos pel deute (31.400 milions), els salaris del sector públic (23.400 milions) i les prestacions de l’atur (18.400 milions), el total suma 227.000 milions i equival al 48% del total de la despesa. El projecte de pressupostos també preveu un augment del 59% de les despeses d’atenció a la dependència i un 41% de les polítiques d’habitatge. Suprimeix el copagament farmacèutic i amplia de cinc a vuit setmanes la baixa per paternitat. Tenint en compte que el creixement del PIB s’està desaccelerant i que la previsió per al 2019 és del 2,2%, com poden augmentar tant pràcticament totes les partides? Doncs amb un increment rècord de la recaptació en impostos del 9,5%, equivalent a 20.000 milions d’euros. La ministra Montero ens recorda que no és possible sostenir un Estat del benestar de primera categoria amb ingressos de tercera i alerta que la pressió tributària augmentarà. El que no és admissible en cap cas, però, és un Estat del benestar amb serveis de tercera i impostos de primera.

Resulta esperpèntic, però el govern revisa alhora el creixement econòmic a la baixa i les estimacions d’ingressos a l’alça. Els analistes financers preveuen pel 2019 una reducció de les exportacions i els beneficis empresarials del 30%, però el govern estima que la recaptació de l’impost sobre els beneficis de les societats augmentarà el 14%. Fixa un tipus impositiu del 15% per a les grans empreses i del 18% per a bancs i petrolieres. Paral·lelament, el tipus general de l’impost de societats és del 25%, que es rebaixarà al 23% per a les pimes que facturin menys d’1 milió d’euros. El concepte de justícia social d’un govern socialista, castigant els més febles i afavorint els més poderosos, no deixa de cridar fortament l’atenció. Malabarismes semblants els trobem també en l’impost indirecte de l’IVA. Malgrat reduir el tipus impositiu d’alguns productes concrets (serveis veterinaris, productes d’higiene femenina i publicacions electròniques), el govern preveu ingressar un 12% més el 2019. En un exercici de voler acontentar quasi tothom, la consistència de les dades és inexistent. El govern socialista també preveu un augment d’ingressos per la pujada de l’IRPF i la imposició de noves taxes, com la de les transaccions financeres o la digital. Aquest augment ho acabaran pagant els autònoms, els assalariats i les pimes. Encarir els costos de contractació dels treballadors i pujar les bases de cotització dels autònoms penalitza els col·lectius creadors de riquesa i que suposen el 80% de l’ocupació a Espanya.

Via:   Pressupostos inconsistents | Jordi Franch Parella Weblog

Sunny – Música

“Sunny” is a song written by Bobby Hebb, from 1966. It is one of the most performed and recorded popular songs, with hundreds of versions released. BMI rates “Sunny” number 25 in its “Top 100 songs of the century”. The song is also known by its first line: “Sunny, yesterday my life was filled with rain”.

Bobby Hebb – Sunny

Sunny, yesterday my life was filled with rain
Sunny, you smiled at me and really eased the pain
The dark days are gone, and the bright days are here
My Sunny one shines so sincere
Sunny one so true, I love you

Sunny, thank you for the sunshine bouquet
Sunny, thank you for the love you brought my way
You gave to me your all and all
Now I feel ten feet tall
Sunny one so true, I love you

Sunny, thank you for the truth you let me see
Sunny, thank you for the facts from A to Z
My life was torn like a windblown sand
And the rock was formed when you held my hand
Sunny one so true, I love you

Sunny

Sunny, thank you for the smile upon your face
Sunny, thank you for the gleam that shows its grace
You’re my spark of nature’s fire
You’re my sweet complete desire
Sunny one so true, I love you

Sunny, yesterday my life was filled with rain
Sunny, you smiled at me and really eased the pain
The dark days are gone, and the bright days are here
My Sunny one shines so sincere
Sunny one so true, I love you

I love you
I love you
I love you
I love you
I love you
I love you

Rock Crazy Baby – Música

Arthur „Art“ Adams (* 12. Februar 1935 in Carrollton, Kentucky) ist ein US-amerikanischer Rockabilly-Musiker. Adams wurde dem europäischen Publikum vor allem im Zuge des Rockabilly-Revivals bekannt und ist heute populär für seine Songs Rock Crazy Baby und Dancing Doll.
– Singles
1959 Rock Crazy Baby / Indian Joe

Art Adams – Rock Crazy Baby – Rockabilly 45

LYRICS NOT AVAILABLE