Tag Archives: ACTUALITAT

No és suficient. Ja n’hi ha prou!

No és suficient. Ja n’hi ha prou!

Miro la televisió (i perquè no escolto gaire la ràdio…) i he de sentir massa cops l’expressió No és suficient., o si és afirmativa, (Ja) és suficient. És cert que la paraula suficient existeix en català, però l’expressió genuïna, i més curta (com la majoria de vegades), és No n’hi ha prou., o si és afirmativa, (Ja) n’hi ha prou. Doncs a veure si s’aprèn d’una vegada, que ja n’hi ha prou de dir suficient i que s’ha de dir (Ja) n’hi ha prou.

Jordi Borràs Alabern
Anuncis

La utilitat dels impostos | Jordi Franch Parella Weblog

Declaration-of-Independence.jpg (1000×663)

El dimarts d’aquesta setmana hem recordat la declaració d’independència dels Estats Units, redactada per Thomas Jefferson i signada el 4 de juliol de 1776, on es recorda que tots els homes i dones tenim el dret inalienable a la vida, la llibertat, la propietat privada i la cerca de la pròpia felicitat. Els colons de les tretze colònies nord-americanes refusaven pagar els impostos decretats pel parlament britànic sense que ells hi tinguessin dret de veu ni vot. El detonant de la revolta contra els britànics va ser l’impost sobre el te importat de la metròpoli. Un centenar de colons disfrassats d’indis van assaltar els vaixells anclats al port de Boston i varen llançar per la borda 45 tonelades de càrrega. Va ser el detonant de la Guerra d’Independència que portaria al naixement d’un nou Estat. Els primers nord-americans gaudien d’un pagament d’impostos mínims, que finançava unes estructures d’Estat mínimes. No existia l’IRPF, ni l’IVA ni l’impost de societats. Només impostos específics sobre el tabac i l’alcohol, així com alguns aranzels. Eren suficients per garantir el funcionament de la maquinària pública, constituïda per la policia, els tribunals de justícia, l’incipient exèrcit i el cos diplomàtic. Res més, però tampoc res menys. Eren els ideals del liberalisme clàssic, encarnat en estadistes de la talla de Benjamin Franklin o Thomas Jefferson, el tercer president dels EUA. Molt ha plogut des dels pares fundadors i el país més poderós del planeta està immers de fa temps en una deriva intervencionista, tant en l’àmbit intern com extern. Avui, de mitjana, un ciutadà dels Estats Units paga en impostos més del 30% de la seva renda. L’anomenat Dia de l’Alliberament Fiscal és el 21 d’abril.

A Catalunya, el Dia de l’Alliberament Fiscal, segons el darrer informe del think tank navarrès Civismo, presidit per Julio Pomés, és el 5 de juliol. Per tant, els catalans i catalanes hem treballat fins el dimecres d’aquesta setmana per contribuir a les despeses de funcionament de l’Estat. Són 185 dies d’obligacions tributàries, desglossades en 102 dies per pagar les cotitzacions socials (una de les més elevades del món), 41 dies per l’IRPF, 25 dies per l’IVA, 11 dies per impostos especials i 6 dies per altres gravàmens. Un salari brut total de 32.000 euros (inclosa la contribució a la Seguretat Social a càrrec de l’empresa) es converteix en un sou net de només 16.000 euros. Per tant, el català mitjà destina el 50% del sou al pagament d’impostos sobre el treball. Només el 50% restant està disponible per al consum o l’estalvi (consum i estalvi que estan novament fiscalitzats). L’escletxa fiscal que suportem (la diferència entre el sou brut total i el salari net) és una de les més elevades del món. Tributem com un suec o un finès, però els nostres sous són com els d’un portuguès o un grec. El fet que els catalans, comparant-ho amb les altres comunitats, siguem els que més tard ens alliberem fiscalment es deu a tres motius. Els tipus autonòmics de l’IRPF són els més elevats d’Espanya, els impostos propis de Catalunya s’han duplicat en només 7 anys, i l’IBI que paguem per la propietat de la vivenda també és dels més alts. Un contribuent que comença a treballar als 20 anys i que es jubila als 70, haurà dedicat quasi 30 anys a pagar impostos des que entra al mercat de treball fins que mor. El bo i millor de la nostra activitat productiva s’ho emporta el Leviatà. Sumem-hi el temps perdut en tasques relacionades amb la gestió d’impostos d’un dels sistemes fiscals més complexos i regressius d’Europa (la redistribució de rendes no va de ciutadans rics a ciutadans pobres, sinó de grups de pressió desorganitzats a grups de pressió organitzats). La càrrega tributària és immensa. Ja sabem, com deia Benjamin Franklin, que en aquesta vida només hi ha dues certeses: el pagament d’impostos i la mort. El que s’ha de procurar, però, és que el sistema tributari no sigui un infern fiscal. Els impostos han de ser baixos i transparents, distorsionant el mínim possible les decisions de treball i estalvi. Hem de conèixer quants impostos paguem i a què es dediquen.

El proper referèndum, on el poble català es disposa a exercir la llibertat que s’expressa en l’autodeterminació de la forma en què s’organitza, és una oportunitat per dissenyar de bell nou les institucions i regles de joc que regiran el nou Estat. Cal un nou marc regulatori en els àmbits fiscal, laboral, financer, redefinint les relacions entre l’administració i l’administrat. Aquest debat, tant més quan estem immersos en problemes d’agressions i inseguretat ciutadana, no es pot anul·lar amb la imposició del silenci administratiu i d’una falsa sensació de normalitat institucional. La independència no ha de ser un fi en si mateix, sinó un mitjà per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes que viuen i treballen a Catalunya. I això comença per reconèixer, sense manipulacions interessades, quins són els problemes reals de la ciutadania. Els pares fundadors dels EUA tenien clar que davant qualsevol forma de govern que amenacés seriosament els drets inalienables de la persona, el poble té el dret de reformar-lo, abolir-lo i instituir un nou govern que ofereixi seguretat i més garanties d’aconseguir la felicitat. Ho tenim clar nosaltres?

Via: La utilitat dels impostos | Jordi Franch Parella Weblog

La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

4-Activos-bancos-centrales.png (1967×1101)

La Reserva Federal (Fed) dels EUA, amb Janet Yellen al capdavant, ha tornat a pujar el tipus d’interès. Ara es troba en el 1,25%. Continua sent molt baix, però marca un canvi de tendència important. Per primera vegada en quasi una dècada, el preu més important de l’economia abandona el terreny sepulcral del 0%. El propòsit d’aquesta progressiva escalada és el d’ajustar el cost del finançament del conjunt de l’economia a uns nivells que no indueixin la generació de noves bombolles. Tot i els recents increments, encara ens estem movent en unes cotes històricament molt baixes. Més enllà del simbolisme d’aquesta pujada, a la política monetària de la Fed encara li queda molt camí a l’alça per recórrer durant els propers anys. No només a l’hora de continuar elevant el tipus d’interès, sinó també de reduir els abultats estocs de deute públic i hipoteques tòxiques que acumula el banc emissor en el seu balanç de situació. Per tenir una referència, l’interès fixat manu militari per la Fed, a l’esclatar la gran recessió del 2008, va passar del 5% al 0,25% a finals d’any. Alhora, les operacions orquestrades de rescat bancari i ajuda a l’Estat varen significar multiplicar el balanç del Banc Central per cinc, passant d’un actiu total inferior al bilió de dòlars als 4,5 bilions actuals. En termes del PIB, significa passar del 6% el 2007 al 30% el 2015. Segons les paraules de l’anterior governador de la Fed, Ben Bernanke, havien après la lliçó de Milton Friedman, el difunt líder de l’Escola de Chicago. Amb l’esclat de la crisi, la política monetària no operaria amb cap restricció i serviria per finançar il·limitadament, i a cost nul, qualsevol institució governamental o bancària (amb l’excepció de Lehman Brothers).

Els instruments que utilitzen actualment els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que les entitats financeres han de tenir en caixa. Als EUA és el 10% (a l’eurozona l’1%). Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 10 dòlars (1 euro) de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada dòlar que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per deu (per cent en el cas de l’euro). Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut. Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats també a un tipus d’interès. Les operacions de mercat obert, la més important i utilitzada, són la compra, per part del Banc Central, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel Banc Central en aquestes subhastes és el referent principal del mercat bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica.

Així, tradicionalment, els bancs centrals han influït sobre les taxes d’interès del conjunt de l’economia perquè els bancs privats depenien del finançament que podien aconseguir en el mercat interbancari i eren els bancs centrals els que controlaven indirectament l’interbancari. Si el banc central pujava els tipus, el finançament de l’interbancari s’encaria i els bancs privats acabaven traslladant la pujada a famílies i empreses. En l’actualitat, però, els bancs privats no tenen cap necessitat de recórrer a l’interbancari: com a resultat dels programes de quantitative easing dirigits pels bancs centrals, el finançament il·limitat a cost nul fa que literalment nedin en piscines de liquiditat. Per contrarestar-ho, la Fed intenta retirar aquest excés de liquiditat, pagant als bancs perquè li prestin el seu excés de reserves. Malgrat tot, aquesta és una política transitòria i, a mitjà termini, no li quedarà altre remei que desfer el programa de compra de deute públic. Haurà, per tant, de revendre les Lletres del Tresor i Obligacions de l’Estat que ha adquirit massivament durant els últims anys. Què passarà quan es posin a la venda bilions de títols de deute públic? Que el seu preu baixarà en picat, el tipus d’interès pujarà i la monstruosa bombolla de deute públic, la mare de totes les bombolles, col·lapsarà. El perill de contagi a les borses serà imminent. Als EUA, des del 2008, dos bilions de dòlars s’han destinat a finançar la compra de les accions pròpies. No és d’estranyar que l’índex Dow Jones estigui en màxims històrics ni que la ràtio del preu de les accions sobre els beneficis assoleixi també cotes de vertigen. Estem a les portes d’un nou crac borsari mundial? Caldrà seguir amb molta atenció la política monetària de la Fed i dels principals bancs centrals.

Via: La bombolla del deute públic, apocalipsi financer? | Jordi Franch Parella Weblog

No creueu el carrer, que us atropellaran. Travesseu-lo

No creueu el carrer, que us atropellaran. Travesseu-lo

És cert que creuar existeix en català, però abans es deia molt més travessar. Probablement perquè travessar és més diferent de cruzar, que és la que es fa servir principalment en castellà. Així doncs, la pròxima vegada que hàgiu d’anar a través d’un carrer, no el creueu, perquè us atropellaran, travesseu-lo, i no us hi fareu mal.

Jordi Borràs Alabern

No feu dieta, que engreixa. Feu règim; això sí que aprima!

No feu dieta, que engreixa. Feu règim; això sí que aprima!

Com algunes altres, fer dieta o estar a dieta són expressions catalanes, però la més genuïna i que es feia servir més fins no fa gaires anys és fer règim. Si algú diu que amb les expressions amb la paraula dieta, a més a més es poden distingir dos casos, és el mateix que dir que una cosa fa pudor o és pudent... Quina gran distinció, oi…?
Doncs bé, no feu dietes ni estigueu a dieta, perquè us acabareu engreixant. Feu règim, i ja veureu que us acabareu aprimant.

Jordi Borràs Alabern

La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

caida-los-tipos-interes-1383836035072.jpg (646×404)

El Banc Central Europeu (BCE) ha informat avui, dijous 8 de juny, que ha mantingut la seva taxa d’interès rectora en el mínim històric del 0% i espera que “es mantingui en aquest nivell per un període de temps perllongat que superarà amb escreix l’horitzó de les compres de deute”. Així mateix, el BCE també va decidir deixar inalterada la taxa d’interès de la facilitat marginal de crèdit, a la qual presta els diners a un dia, en el 0,25%. També ha mantingut la taxa d’interès als dipòsits dels bancs a un dia en el -0,40%, que seguirà en aquest nivell. Per altra banda, el BCE adquirirà fins a finals de desembre deute per valor de 60.000 milions d’euros mensuals, que pot allargar fins a una data posterior, fins veure que la inflació puja de manera sostinguda fins al seu objectiu.

El sistema monetari actual, malgrat sembli el contrari, té poc de liberal i molt de planificació centralitzada. El corrent econòmic dominant, síntesi del keynesianisme intervencionista amb els cosins germans monetaristes de l’Escola de Chicago, considera que la moneda fiduciària actual (sense valor intrínsec) ha d’estar controlada pel Banc Central. Els instruments que utilitzen els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que els bancs comercials han de tenir en caixa. A l’eurozona és l’1%. Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 1 euro de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada euro que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per cent. Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut.

Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats a un tipus d’interès també predeterminat. Quan el BCE manté la facilitat de dipòsit en el -0,4%, el que està fent és penalitzar els diners que els bancs comercials mantenen immòbils en el banc central. Es busca que els diners circulin, però pot acabar passant que els bancs comercials traspassin l’interès negatiu als clients. En una dimensió surrealista, això significaria pagar per dipositar els diners en un banc. Castigar tan severament l’estalvi seria un suïcidi.

Per últim, les operacions de mercat obert són la compra, per part del BCE, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel BCE en aquestes subhastes és el referent principal del sistema bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica. La decisió del BCE de continuar amb un tipus d’interès al mínim històric del 0% i la compra mensual de deute per 60.000 milions confirma el finançament als Estats i Bancs a cost zero. Aquesta política monetària ultraexpansiva no soluciona cap problema. Només els ajorna i els empitjora.

Via: La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

No proveu ni «cateu» menjars vomitius. Tasteu menjars deliciosos!

No proveu ni «cateu» menjars vomitius. Tasteu menjars deliciosos!

Un altre cop em cal escriure sobre una paraula catalana però amb un significat del castellà, provar per al menjar (o les begudes) o potser encara pitjor, una paraula del castellà, «catar», que es diu en comptes de la paraula genuïna i concreta, tastar. Ja fa uns quants anys que molta gent diu provar quan es refereix al menjar o a la beguda, ja sabem per influència de quina llengua. Alguns, havent deixat de dir tastar, però amb la sensació que els falta concretar si diuen provar (i és ben cert), recorren al castellà «catar», que és igual o pitjor que dir provar en aquests casos. Així doncs, deixeu de provar o «catar» menjars o begudes fastigosos, vomitius, i fins i tot verinosos, i tasteu menjars deliciosos, exquisits i saludables.

Jordi Borràs Alabern

Restauració dels Llibres Verds de l’Arxiu Municipal de Lleida | Grup d’Arxivers de Lleida

Seguint amb la màxima de Preservar per difondre, l’Arxiu de la Ciutat continua dedicant recursos a la restauració de la documentació històrica i, en especial, en aquells documents singulars que conserva.

En aquesta ocasió s’han realitzat  treballs de restauració en el Llibre Verd Gran i en el Llibre Verd Petit. Ambdós, junt amb el Llibre dels Usatges, formen part dels documents més especials del patrimoni documental de la nostra institució, conservats a l’Arxiu.

El Llibre Verd Gran (1691), respon a la tradició d’aquests còdexs de recollir les notícies particulars d’un lloc o, com és en el nostre cas, els privilegis reials atorgats a la ciutat de Lleida. És un tom de grans dimensions, 40×28.5×10.5 cm., amb el bloc del llibre en paper, manuscrit i cobertes de cartró folrades amb pell verda daurada amb ferro calent i roda.

La primera pàgina dibuixada estava molt malmesa, i la resta de fulls del volum es trobaven bruts. La brutícia sobretot es concentrava en els primers i darrers fulls, així com en els talls del llibre i en algunes cantonades.

El Llibre Verd Petit (1299-1413), té unes mides de 27.5x19x7 cm, el bloc del llibre és de pergamí, manuscrit i tapes de cartró folrades de pell verda daurada amb ferro calent i roda.

Al llom del còdex es llegeix: Privilegis, statuts e Ordinacions de la Ciutat de Lleida. Anys 1299 a 1413. Conté diversos privilegis reials, ordinacions de la ciutat, Usatges de Barcelona i els Costums de Lleida, recopilats pel cònsol Guillem Botet el 1228, que són la compilació del dret consuetudinari lleidatà feta vuitanta anys després de la concessió de la Carta Pobla

En el cas del llibre petit el principal problema fou la brutícia greixosa que s’havia anat acumulat a la part inferior dreta de cada pàgina, degut a l’acció de passar els fulls durant tants anys.

Tots dos toms varen estar, en algun moment, enquadernats de nou.

En ambdós casos s’ha realitzat una neteja en sec general, incidint sobretot en les parts més afectades i, també, una neteja humida que permet eliminar àcids dèbils i residus de metall. El procés de desacidificació, que segueix a la neteja humida, es feu també per immersió, i consisteix en un bany preparat amb un desacidificant.

A continuació, per donar consistència tant al paper original com els empelts de polpa es reaprestà aplicant una capa de cola molt diluïda. S’assecà sota premsa entre proteccions i paper assecant.

Els fulls es laminaren, s’aplanaren, i es consolidaren i reintegraren quan fou necessari.

La pell de la coberta d’ambdós llibres s’hidratà amb ceres microcristal·lines. Per igualar el to de la pell i evitar que destaquessin les zones més clares produïdes pel desgast s’aplicà primer un tint per pells, i després s’igualà el to amb una crema de color verd fosc.

El procés de restauració d’aquests volums, així com l’informe tècnic, han estat realitzats per l’empresa Restauració d’Obra Gràfica EstudiB2, durant el primer trimestre de 2017.

 

Via: Restauració dels Llibres Verds de l’Arxiu Municipal de Lleida | Grup d’Arxivers de Lleida

Projecte de digitalització del fons ‘Montes d’utilidad pública de la Val d’Aran’ dipositat a l’Archiu Generau d’Aran | Grup d’Arxivers de Lleida

El Conselh Generau d’Aran ha impulsat el projecte de digitalització dels croquis i dels plànols dels ‘Montes d’utilidad pública de la Val d’Aran’. La coordinació del projecte la porta a terme el senyor Alvaro Aunòs, catedràtic de l’Escola Universitària de la Universitat de Lleida en el departament de Producció Vegetal i Ciència Forestal.

190011030000264

Croquis del monte de Betlan. Pedro de la Puente. 1879

L’origen del concepte d’utilitat pública aplicat a les forestes en l’àmbit de l’Estat s’emmarca en el procés derivat de la política desamortitzadora, especialment en l’anomenada Llei Madoz de desamortització general de 1855. D’acord amb l’esmentada Llei, s’exceptuaven de la desamortització diversos grups de béns entre els quals s’incloïen algunes forestes i altres terrenys d’aprofitament comú. L’any 1859 es va aprovar i publicar la Clasificación General de los Montes Públicos, que va representar el primer inventari sobre el patrimoni forestal de titularitat pública de l’Estat. Aquesta classificació de les forestes i l’establiment de la categoria dels inalienables de l’àmbit públic per motius d’interès general va representar el primer pas per a l’establiment del Catàleg de forestes d’utilitat pública, aprovat pel Reial decret de 22 de gener de 1862. Posteriorment, una nova modificació dels criteris d’excepció a la desamortització (introduint el concepte d’utilitat pública) va donar lloc a la creació d’un nou catàleg, l’any 1901. Actualment, es considera un registre públic de caràcter administratiu en el qual s’inclouen tots els boscos que hagin estat declarats d’utilitat pública, així com totes les actuacions que tinguin a veure amb el seu estat jurídic i patrimonial (atermenaments i fitacions, ocupacions, concessions i servituds, segregacions, permutes, etc.) i esdevé un dels instruments més importants de l’Administració forestal per a la defensa del patrimoni forestal de titularitat pública.

Els croquis van ser realitzats per l’enginyer Pedro de la Puente al 1879 i els plànols entre els anys 1888 i 1893. Cal destacar la digitalització del plànol realitza per José Reig l’any 1894, a on es dibuixa tota la Val d’Aran.

La digitalització dels documents ha estat realitzada pel Servei de Reproducció d’imatgede la Universitat de Lleida a la seu de l’Archiu Generau d’Aran, lloc on es troba dipositat el fons.

IMG_7875

Procés de digitalització dels croquis i plànols

Via: Projecte de digitalització del fons ‘Montes d’utilidad pública de la Val d’Aran’ dipositat a l’Archiu Generau d’Aran | Grup d’Arxivers de Lleida

Nou Fons Personal rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República | Blog de la Biblioteca del Pavelló de la República

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha rebut de Sergi Puyó i Paretas una col·lecció particular relacionada amb el camp de concentració de Mauthausen (Àustria).

Als voltants de l’any 2003, Sergi Puyó i Paretas va començar a treballar en una aproximació biogràfica del seu oncle, Sadurní Puyó i Martínez (1910-1969), presoner i supervivent del K.L. Mauthausen. Fruit d’aquella recerca és el treball Satur : aproximació biogràfica d’en Sadurní Puyó Martínez, 1910-1969.  

A mesura que anava aconseguint informació de la Creu Roja Internacional, dels arxius del Govern austríac i de l’administració francesa sobre el seu oncle, va anar comprant postals del camp i records turístics diversos. En adonar-se que al voltant del que representava el KL Mauthausen s’havia creat una indústria del marxandatge important,  va anar adquirint tota mena de materials (fotografies, postals, sobres de carta, segells, etc.) fins a recollir una col·lecció molt interessant, que inclou també bibliografia especialitzada sobre Mauthausen i altres camps de concentració nazis que trobareu al catàleg de la Universitat de Barcelona.

En passar els anys Sergi Puyó ha volgut compartir la seva col·lecció amb tots aquells estudiosos interessats en el tema i n’ha fet donació al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Li agraïm també la seva col·laboració en l’elaboració de l’inventari.

El Fons Personal Sergi Puyó i Paretas consta de:

  • Postals del camp impreses, evidentment, a partir de 1945; algunes mostren el camp a l’actualitat, altres els diversos espais (crematori, escala de la mort, mur de les lamentacions, porta d’entrada, etc.) durant els anys que va funcionar com a camp de concentració.
  • Segells, emesos majoritàriament pel Govern austríac, però també d’Alemanya Democràtica, Polònia  i Luxemburg, per commemorar diferents aniversaris de l’alliberament del camp.
  • Fotografies dels memorials erigits a Mauthausen per nombrosos països (Alemanya, Angleterra, Espanya, Estats Units, França, Hongria, Itàlia, Iugoslàvia, Polònia, Rússia, Txèquia, etc.) en honor dels deportats morts.
  • Sobres de carta il·lustrats amb motius diversos (caricatures de nazis,  fotografies del camp, de Hitler, de Patton Jr., etc.)
  • Un segell amb retrat de Hitler emès pel Tercer Reich.
  • Guies de visita del camp
  • Fotografies originals de diferents indrets del K.L. Mauthausen (entrada principal, crematori, capella, memorials, barracons, etc.) fetes per visitants els anys 1950-1960.
  • Pins commemoratius dels presoners
  • Per últim, documents de la Primera Guerra Mundial, quan Mauthausen era també un camp de presoners: una postal original de la Creu Roja, un bitllet de 10 hellers, moneda utilitzada al camp de presoners, i tres cartes originals de presoners italians ingressats a Mauthausen.

Podeu consultar al nostre Pinterest les impressionants imatges dels llibres i material d’arxiu donats pel Sergi.

 

Via: Nou Fons Personal rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República | Blog de la Biblioteca del Pavelló de la República