Tag Archives: ACTUALITAT

La corrupció del poder | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de Cristina Cifuentes

Fa exactament 505 anys, el florentí Nicolau Maquiavel ens va deixar un manual clàssic que reflexiona a l’entorn de la política i el poder. De com tota acció política s’avalua en funció de la capacitat per obtenir i mantenir el poder, sense cap tipus d’escrúpol ètic ni subjecció a codi moral. L’únic que importa és l’èxit per assolir aquest objectiu, i això condiciona tots els mitjans. I els mitjans necessaris per mantenir el poder són sovint incompatibles amb els dictats de l’acció moral. En les seves mateixes paraules, un governant que vulgui continuar en el càrrec ha d’aprendre a no ser bo i a faltar a la veritat on i quan convingui. Les raons d’Estat són incompatibles amb els dictats de la raó, rectament entesa, i l’engany i la mentida passen a ocupar la centralitat de l’acció política. Es trenca amb la concepció dominant anterior del bon governant que actua sotmès a uns determinats principis morals en la cerca del bé comú, per endinsar-se en la del subjecte polític arrogant que persegueix la maximització del seu interès personal i de partit. En aquesta concepció tan perversa del poder es situa el lamentable espectacle ofert per Cristina Cifuentes a la capital de l’Estat. La falsificació del seu màster en dret s’ha d’entendre en termes de prevaricació i abús de poder en benefici propi, perjudicant alhora a tots els tercers que no disposen dels seus privilegis polítics. La corrupció està en el càrrec ostentat amb abús de poder, més que en la institució (veure, per exemple, aquest cas i aquest altre). Finalment, ha estat un vídeo de l’any 2011 en què es veu Cifuentes robant en un supermercat el que ha precipitat la caiguda de la presidenta madrilenya.

Menys espectacular, però també destacable, és el canvi de criteri del govern popular en la fiscalitat europea. Si el desembre passat, Mariano Rajoy Brey afirmava taxatiu que el seu govern sempre ha defensat els eurobons i un pressupost comú per a l’eurozona, aquesta setmana el seu flamant ministre d’economia Román Escolano Olivares afirmava just el contrari en el document «Posición española sobre el fortalecimiento de la UEM». I molt destacable també és el pacte del govern del PP amb el PNB per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat i salvar la legislatura, allunyant la possibilitat d’haver de convocar eleccions anticipades. El preu a pagar per Mariano Rajoy, però, és carregar-se la seva reforma de les pensions del 2013. Concretament, l’acord contempla que les pensions augmentin en funció de l’IPC, i no en funció de la pèssima situació financera de la Seguretat Social, i que el factor de sostenibilitat que permet lligar la pensió futura a l’esperança de vida entri en vigor el 2023, i no el 2019 com estava previst. Per tant, per poder tirar endavant els Pressupostos, el PP ha abraçat sense cap pudor les exigències del PSOE de Pedro Sánchez Pérez-Castejón i el Podemos de Pablo Iglesias Turrión. El sistema de pensions espanyol pateix una crisi estructural, convé recordar-ho, que es tradueix en dèficits propers a 20.000 milions d’euros anuals. La despesa agregada de totes les pensions contributives és de 125.000 milions d’euros anuals. Segons les previsions econòmiques i demogràfiques del Banco de España, la vinculació de les pensions a l’IPC de manera sostinguda en el temps suposa un cost addicional de 35.000 milions d’euros, equivalent a més del 3% del PIB. I cal recordar també que el dèficit d’Espanya l’any 2017 ha superat el màxim permès per la UE, quedant supeditat al control de les autoritats europees. I que el dèficit previst per a Espanya el 2018, el més elevat entre les economies de la zona euro, és el tercer més alt en el total de les economies avançades, només per darrere dels EUA i el Japó. És evident que Espanya no es pot permetre un dèficit estructural del 6% del PIB. Ràpidament hi haurien pressions per incrementar la pressió fiscal en una magnitud similar. De fet, és un argument molt repetit el que Espanya recapta menys, en percentatge del PIB, que la mitjana europea. La temptació, doncs, és a pujar els ja elevats impostos i collar més les classes mitjanes i mitjanes-baixes sobre les que recauen. I aquesta és la qüestió clau que sempre es sol defugir: ¿qui suporta la feixuga càrrega tributària? ¿qui acaba pagant la sobredimensionada factura dels impostos? Com no pot ser d’altra manera, tots aquells treballadors que generen riquesa. Per això resulta insostenible afirmar que garantir unes «pensions dignes» avui signifiqui assegurar el futur dels joves de demà. No. Un augment de les pensions més baixes del 3% beneficia, segons els càlculs del govern espanyol, uns 6 milions de persones. Bé per elles. També beneficia els bascos, que treuran el màxim rèdit dels seus cinc diputats, promovent l’aprovació d’una demanda, la pujada de les pensions, que és popular a tot Espanya i que permetrà amagar el tracte de favor de l’Estat cap a Euskadi. I, naturalment, també beneficia el PP, que encarrila el final de legislatura sense l’amenaça de convocar eleccions estatals anticipades, podent rearmar-se davant l’ascens de Ciutadans i fent córrer una cortina davant els múltiples escàndols de corrupció que els afecten.

Via:  La corrupció del poder | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

Platja de Pals: una joia per protegir | HISTÒRIESDEMAR

Entre el dic de ponent del port de l´Estartit i fins a la punta d´Espinuda just abans de Sa Riera hi ha una unitat paisatgística d´una longitud considerable que, de manera general, es coneix com a la Platja de Pals. Malgrat aquest nom genèric, aquesta llenca de platja rep diversos noms específics segons el tram de que es tracti. Així, parlem de Platja del Racó (entre la punta Espinuda i el lloc on se situaven les antigues antenes de radio Liberty), de Platja del Grau (entre aquest punt i la desembocadura del riu Daró),de la Platja de la Fonollera i de la Gola (entre el Daró i la desembocadura del Ter) i de la Platja de l´Estartit, (entre el Ter i el dic de ponent del moll del port d´aquest municipi).

Aquesta territori pertany als termes municipals de Begur, de Pals i de l´Estartit i és un segment de platja molt interessant des del punt de vista de la biodiversitat ecològica i dels hàbitats que allí s´hi troben. També es tracta d´un indret de contrastos on hi conviuen espais naturals de primer ordre amb promocions urbanístiques molt agressives, càmpings i fins hi tot un camp de golf.

La platja de Pals és un dels indrets més interessants de la costa catalana

Bona part del territori d´aquest platja forma part de la Reserva Natural Parcial del Baix Ter que està inclosa al Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el baix Ter que es va crear el 2010 i que aglutina aquests tres grans espais clarament diferenciats.

En aquesta platja el medi natural és un hàbitat únic al llarg de tot el litoral català i alhora molt fràgil. A la reraplatja hi ha consolidada una pineda que arrela sobre un sistema dunar que arriba fins a la façana litoral formant un espai amb un valor paisatgístic, recreatiu, geomorfològic i ecològic de primer ordre. El magnífic estat de conservació, la seva raresa i la seva fragilitat fan que es pugui parlar d´un element singular en tota la nostra costa.

Aquest sistema dunar es va formar a partir dels aports fluvials i a partir de materials d´origen marí. La vegetació en primera instància i els pins més endavant van anar fixant les dunes. El tipus de vegetació que s´estableix en aquest ambient està format per plantes molt exclusives adaptades a les precàries condicions ambientals. A primera línia trobem: jull de platja, lliri de mar, borró, melgó marí. En segon terme: creuadeta marina, bufalaga marina i Stachys marítima i ja formant la faixa de dunes més continentals les pinedes de pi pinyer amb un sotabosc típic de l´alzinar mediterrani.

Les llacunes litorals, i la vegetació dunar són una de les característiques d´aquest indret

Hi trobem també llacunes costaneres d´aigua dolça com ara: les Basses d´en Coll, La Fonollera, el Ter Vell. I llacunes costaneres d´aigua salobrosa com la bassa de Fra Ramon. Ambdós tipus de llacunes es poden considerar espais naturals únics.

A la zona agrícola s´hi troben arrossars, especialment a la zona del l´estany de Pals que es va dessecar al s. XIX. Els arrossars es poden considerar també zones humides durant bona part de l´any.

D´uns anys ençà hi ha bastant rebombori al voltant d´aquest espai. La revisió del POUM del municipi de Pals promou la urbanització de diversos sectors de la platja de Pals per a fer-hi habitatges de segona residència en la zona dunar. Aquests dies però, s´ha publicat un informe previ de la Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona que obligarà a l´ajuntament de Pals a introduir canvis en el seu POUM com ara la rebaixa del nombre d´habitatges o la desclassificació d´alguns sectors.

Via: Platja de Pals: una joia per protegir | HISTÒRIESDEMAR

Uber i els taxis | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de hi ha 10.362 taxis a Barcelona

Aquesta setmana la multinacional nord-americana Uber tornava a Barcelona després d’un intent el 2014 que no va reeixir. Fa quatre anys, l’empresa californiana va desembarcar a la ciutat amb un servei prestat per conductors no professionals, però només va estar operativa vuit mesos. A la pressió exercida pel sector del taxi s’hi va afegir el dictamen del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, establint que Uber és una empresa de transport que necessita que els conductors siguin professionals i tinguin llicència per operar. Ara, Uber torna a aterrar a la ciutat comtal amb 120 conductors amb llicències VTC, que utilitzen les empreses de lloguer de vehicles amb conductors professionals. El col·lectiu dels taxistes s’oposa a aquesta competència, tant d’Uber com de Cabify, que consideren deslleial i intrusiva. Amb xifres oficials, hi ha 10.362 taxis a la província de Barcelona. Els taxistes pressionen per a què es compleixi la ràtio d’1 conductor Uber per cada 30 taxis fixada a la legislació estatal, àdhuc intensificant-la si les condicions atmosfèriques (contaminació) o de tràfic (embussos) ho aconsellen. A la ràtio s’hi oposa la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, perquè considera que és abusiva i va en contra de la lliure competència. El pas següent és el pronunciament del Tribunal Suprem. De moment, però, Uber ja opera amb tarifes un 15% inferiors a la mitjana. Aquesta estratègia comercial és criticada durament pels taxistes. Segons ells, reventen els preus i precaritzen l’ocupació. I els missatges de benvinguda a les xarxes socials són amenaçadors i comminatoris: “Estem preparats per a la guerra. No ens rendirem” o “Benvinguts a l’infern”. Uber, però, té altres avantatges, com que els usuaris veuen el preu exacte del trajecte abans de viatjar, es poden afegir diferents destins a un mateix viatge i es poden també dividir les seves tarifes amb altres passatgers.

El sector del taxi és un lobi important que té molta capacitat de pressió sobre les administracions, però no s’adonen que el veritable problema no és la competència «deslleial» d’Uber, sinó precisament la manca de competència en el sector. El veritable problema rau en el sistema d’autoritzacions administratives que converteix el sector dels taxis en un oligopoli regulat per l’Estat. Els ajuntaments controlen el número de llicències i els requisits per ser taxista. Un sector, com tants altres, que està excessivament regulat. És sorprenent i paradoxal que es dongui la culpa de tot a la salvatge competència del lliure mercat, quan la realitat ens mostra mercats profundament intervinguts per l’administració pública i on la lliure competènca brilla per la seva absència. L’administració regula els preus i les tarifes, la quantitat de taxis, el preu de la llicència, el tipus de cotxe i, fins i tot, la indumentària del taxista i el codi de conducta apropiat. Després de la prescriptiva homologació, senzillament no hi ha lloc per a la innovació, la diferenciació o l’adaptació a les necessitats particulars del client. Tanta regulació ofega el sector. Els costos es disparen, mentre que els ingressos estan controlats per l’arbitrària tassació que en fa l’administració pública. Menors ingressos i la inflació de costos redueixen la rendibilitat del sector, coarten la creativitat i la innovació empresarial, anul·len la competència i subordinen el taxista a la voluntat capriciosa del polític regulador. No deixa de ser un senyal clar dels greus errors i inconsistències del paradigme econòmic dominant (monetarista/keynesià), que un sector com el dels taxis, on no hi ha competència, es correspongui amb el mal anomenat model de competència perfecta. El sector dels taxis compleix molts dels requisits d’aquest tipus de mercat: les empreses (els taxistes) són nombroses i no tenen cap poder per fixar el preu (que està regulat), el servei és homogeni, la informació és perfecta (els requisits establerts pel regulador són coneguts), no hi ha publicitat, la tecnologia (el tipus de cotxe) és similar… Però el veritable indicador que determina el grau de competència en un mercat és la llibertat d’entrada i l’absència de privilegis governamentals. On hi ha privilegis i barreres legals d’entrada imposades per l’Estat no hi ha lliure competència, sinó oligopolis i monopolis.

Barcelona és una ciutat turística (potser massa) i Uber és una aplicació usada arreu del món. Els principals usuaris d’aquesta aplicació són els turistes que ja la fan servir en més de 600 ciutats del planeta. Cal urgentment liberalitzar aquests sectors hiperregulats per l’administració. Cal que l’Estat deixi d’imposar uns paràmetres empresarials que han de ser resultat de les forces espontànies del mercat. Cal promoure la competència i liberalitzar l’economia, donant la benvinguda a aplicacions com la d’Uber. La liberalització beneficiaria els consumidors (que pagarien menys per un servei millor), impulsaria el turisme (agilitzant la seva mobilitat) i generaria ocupació (possibilitant llocs de treball als aturats).

Via: Uber i els taxis | Jordi Franch Parella Weblog

Els quaderns de viatge de Maurice Gourdon ja es poden consultar en línia | Grup d’Arxivers de Lleida

Els tres quaderns han estat adquirits en subhasta pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i dipositats a l’Archiu Generau d’Aran

 

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha adquirit en subhasta, en la ciutat de Tarbes (França), tres quaderns de dibuixos de Maurice Gourdon, els quals han estat dipositats a l’Archiu Generau d’Aran. Els quaderns, fets entre 1878 i 1920, contenen 98 dibuixos a llapis de la Val d’Aran, Catalunya, Aragó, Andorra,  França, Itàlia, Còrsega, Alemanya, Suïssa, Croàcia, Bòsnia e Hercegovina i Noruega.

Maurice Gourdon neix el 1847 a Nantes (França). Després d’un viatge pels Pirineus, s’enamora de la serralada i fixa la seva residència a Luchon. Entre 1877 i 1881, visita la Val d’Aran, prova d’això son els dibuixos que fa durant aquest període de diversos llocs, pobles i edificis civils i eclesiàstics de la Val. La major part de les seves obres es conserven al Museu de Luchon. La seva obra escrita compta amb uns 170 títols: relats d’excursions, botànica, mineralogia, geologia, arqueologia… Mort l’any 1941 en la seva vila de Nates, dos anys abans havia fet el seu pelegrinatge anual a Luchon.

En el primer quadern destaquen els dibuixos que Gourdon va fer, el 5 d’octubre de 1877, de les troballes d’unes estructures tumulars en Pla de Beret. Les excavacions arqueològiques d’aquestes estructures van començar el 14 de maig de 1878.

190013730000004,0002

Dibuix d’una de les estructures tumulars excavades per Gourdon al Pla de Beret. 1878

En el segon, trobem diversos dibuixos de França, Còrsega, Itàlia, Alemanya, Suïssa i Andorra. Destaquen els dibuixos relacionats amb dos viatges que Gourdon va fer entre 1905 i 1906. El primer va ser un creuer pel Mar Adriàtic i el segon un viatge fins a l’illa d’Spitzberg a Noruega.

En el tercer, Gourdon dibuixa diversos paisatges, pobles i edificis, que veu en el viatge que va fer, entre el 16 de maig i el 12 de setembre de 1878, des de la Val d’Aran fins a Andorra, passant pel port de la Bonaigua i el port del Cantó.

190013730000006,0003

Dibuix de la Porta del Pallars de Salardú, actualment desapareguda. 1878

Els documents ja es poden consultar en línia a través del cercador de fons i documents en Arxius en línia: cercador de fons i documents de la Xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya.

Notícia extreta del web de l’Archiu Generau d’Aran

Via: Els quaderns de viatge de Maurice Gourdon ja es poden consultar en línia | Grup d’Arxivers de Lleida

Desfinançament autonòmic | Jordi Franch Parella Weblog

Mariano Rajoy recibe a Susana Díaz en la Moncloa.

L’economia espanyola porta tres anys consecutius creixent per sobre del 3% (3,4% l’any 2015; 3,3% el 2016 i 3,1% el darrer 2017). En principi, no són pas xifres dolentes. Superiors a la mitjana europea, semblaria que haurien de servir per millorar l’ocupació i disminuir l’atur. Per augmentar l’estabilitat laboral, reduir la temporalitat i millorar els sous de tots els treballadors. Per oferir un futur laboral als nostres joves suficientment atractiu com per evitar l’emigració forçosa a altres països i fomentar la natalitat en una societat creixentment envellida. També hauria de servir per canviar l’estructura productiva i el model de creixement, massa basat en sectors de baix valor afegit i poca intensitat tecnològica. I també per millorar la situació fiscal, tot reduint l’elevat nivell de deute públic. Hom pensa que amb un creixement vigorós, àmpliament pregonat per les nostres autoritats, l’increment dels ingressos públics, conseqüència de la major activitat econòmica, hauria d’equilibrar els pressupostos i concedir un cert marge d’actuació per escometre inversions estratègiques. Però, malauradament, no és així. Aquesta bonança artificial produïda per vents de cua favorables com, molt remarcablement, el tipus d’interès zero, no s’ha aprofitat per fer els deures més urgents i reformar l’economia espanyola. El Fons Monetari Internacional (FMI), a la publicació del Monitor Fiscal presentat aquesta setmana, estima que Espanya tancarà el 2018 amb un dèficit pressupostari superior a l’objectiu del 2,2% pactat pel govern de Mariano Rajoy amb Brussel·les. Per al 2019, la previsible pujada del tipus d’interès a l’eurozona pot desencadenar una tempesta perfecta d’efectes devastadors per les economies més endeutades com l’espanyola. L’informe de l’FMI reflecteix que el dèficit previst per a Espanya el 2018 és el tercer més alt en el total de les economies avançades, només per darrere dels EUA i el Japó. També és el més elevat entre les economies de la zona euro. I l’FMI no és l’únic organisme que dubta de la capacitat de l’Estat per complir els objectius fiscals. També l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal ha qüestionat el sanejament fiscal de l’Estat. El deute públic espanyol, que voreja el 100% del PIB, és superior al de la zona euro (84,2%).

I com responen les autoritats espanyoles? Doncs preveient una contenció de la despesa i un increment exagerat dels impostos recaptats. I aquí ens ha de preocupar que el president espanyol, Mariano Rajoy, s’hagi reunit a la Moncloa amb la presidenta andalusa, Susana Díaz, per comprometre’s a convocar el Consell de Política Fiscal i Financera i abordar la reforma del sistema de finançament autonòmic sense Catalunya. Les negociacions poden perfectament començar sense Catalunya. I ja sabem que a la taula del Bernat qui no hi és no hi és comptat. La indefensió catalana no augura res de bo i, més aviat, és previsible l’empitjorament de l’espoli fiscal.

L’actual sistema de finançament es basa en un principi pervers: la centralització dels ingressos i la descentralització de la despesa o, en altres paraules, que l’Estat central recapta i sobre les autonomies recau la responsabilitat de proveir (i pagar) els serveis bàsics de l’Estat del benestar. Sota el concepte de “solidaritat interterritorial” hi ha uns territoris que sempre acaben pagant a la resta. Deixant de banda el País Basc i Navarra, que gaudeixen del concert econòmic, els territoris amb permanent saldo negatiu són Madrid (abans de descomptar l’efecte capital), Catalunya, les Balears i València. Tota la resta d’autonomies són receptores netes. I amb aquestes normes de funcionament, el resultat previsible és continuar així sine die. Per complir amb els seus compromisos fiscals, l’Estat central continuarà centrifugant la contenció de la despesa cap els ajuntaments i les comunitats autònomes, que hauran de suportar tot el pes de l’ajust. Catalunya suposa el 16% de la població d’Espanya, aporta a la caixa estatal el 19% dels ingressos públics i rep només el 13%. Per cada euro recaptat a Catalunya, 45 cèntims es gasten fora d’aquest territori. Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (IRPF, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA). Per tant, l’actual sistema de finançament es basa en el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten, eliminant d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents de papà Estat. Espanya hauria d’avançar cap un sistema de finançament basat en la descentralització, on cada autonomia recaptés els impostos que financen els serveis públics com sanitat, educació i serveis socials. La redistribució interterritorial és injusta i tremendament ineficient. S’hauria de procurar l’autonomia en els ingressos i l’autonomia en les despeses. En el límit, el concert econòmic dels territoris forals de Navara i el País Basc hauria d’exportar-se a la resta d’Espanya. Però, ai las, això significaria la fi del modus vivendi de molts territoris crònicament subvencionats. Per això l’Estat forçarà la recentralització del nou sistema de finançament autonòmic, afegint sal a la ferida.

Via: Desfinançament autonòmic | Jordi Franch Parella Weblog

Espanya versus Suècia | Jordi Franch Parella Weblog

Suècia és un país interessant. Amb només 10 milions d’habitants, el país nòrdic gaudeix d’un elevat nivell de vida. La prosperitat, palpable tant en termes econòmics com socials, no ha presentat un creixement lineal ni, en contra d’una extesa opinió, es deu tampoc a les polítiques intervencionistes liderades per l’Estat. El país escandinau era un dels països més pobres d’Europa fins que les reformes econòmiques liberals adoptades en la segona meitat del segle XIX van aconseguir un creixement espectacular. Aquest impuls es va mantenir fins el 1970, quan Suècia va assolir el quart lloc del rànquing entre els països més rics de l’OCDE. Des d’aleshores, però, i fins el 1990, Suècia va seguir el camí contrari i es va convertir en el país de referència de les polítiques estatals i intervencionistes. El sector públic, i els impostos també, van créixer de forma espectacular. El mercat laboral va perdre flexibilitat, l’atur va incrementar -com a Espanya- i es van crear tot tipus d’empreses públiques. El resultat és que, el 1990, Suècia havia caigut al lloc 14è en el rànquing de PIB per càpita de l’OCDE. A partir de la dècada de 1990, Suècia recupera la via liberal i, automàticament, també el creixement. Entre 1976 i 1995, el país escandinau va créixer molt menys que la mitjana de països de l’OCDE i la UE però, entre 1996 i 2012, recupera el terreny perdut. La renda disponible de les famílies, que creixia només al 0,7% en el primer període, ho fa al 3,2% després.

Actualment, el PIB per càpita suec és de 47.000 euros, mentre que l’espanyol difícilment supera els 24.000. També el deute públic s’ha reduït del 80%, l’any 1994, al 41% actual. La norma fiscal, aprovada el 1997, exigeix un superàvit fiscal estructural de l’1% del PIB. I es requereix que cada ministre que sol·liciti més despeses en una partida aprovi retallades equivalents en altres àrees de govern, assegurant que la despesa total no augmenta. Per contra, el dèficit públic d’Espanya es situa en el 4,5% del PIB el 2016 -uns 45.000 milions d’euros- i el deute arriba al 100% de la producció nacional.

El país nòrdic també va aprovar la dècada de 1990 una modificació en el sistema de pensions. El model anterior estava basat en el mateix mecanisme de repartiment que està en vigor a Espanya. I el nou sistema combina les contribucions generals a la caixa de la Seguretat Social amb l’estalvi personal que cada treballador acumula en un fons privat. Amb un atur inferior al 7%, les pensions nòrdiques són ara sostenibles a mitjà i llarg termini. En canvi, la tresoreria de la Seguretat Social espanyola presenta un dèficit estructural i la tendència de les pensions és a reduir-se un 50% en els propers 30 anys, fins a nivells de pura subsistència i marginalitat.

Pel que fa als impostos, el tipus màxim de l’IRPF a Suècia rondava el 80% en el moment en què es van començar a introduir reformes liberals. Una primera modificació va assegurar que el 85% dels treballadors pagaria menys d’un 30% i que la resta no tributaria més d’un 55%. I en les empreses es va reduir el tipus general de l’Impost de Societats del 50% al 22%, amb rebaixes addicionals mitjançant deduccions. Res a veure tampoc amb els impostos que s’han de pagar a la Hisenda Pública espanyola. El tipus màxim a pagar d’IRPF a Catalunya (48%), per exemple, és més de quatre punts superior al d’altres territoris de l’Estat (Madrid, 43,5%). I el tipus mínim també és un punt i mig superior. Recentment, el PP i Ciutadans han incomplert la promesa de permetre una deducció del 20% de la despesa de subministraments als autònoms. D’acord amb la nova llei aprovada recentment, si un treballador autònom destina el 15% de la seva residència a l’activitat professional, es podrà deduir només el 30% del 15% de la seva despesa en subministraments (aigua, gas, electricitat, telèfon i Internet). Això és el 4,5% del total d’aquestes despeses. Per tant, la deducció es redueix a nivells molt inferiors al 20% anunciat.

Un altre àmbit interessant de comparació entre l’economia nòrdica i la hispànica és el de les empreses emergents (start-up companies), això és, aquelles empreses d’alt rendiment associades a noves tecnologies o models de negoci innovadors. Suècia sobresurt en la creació de nous negocis tecnològics a un nivell inesperat per a un país amb una població de només 10 milions. Empreses globals com Spotify, de reproducció de música online; Klarna, l’empresa de pagament en línia; i King, l’empresa de jocs per la web, van ser fundades a Suècia. Estocolm ostenta el segon lloc en número de grans companyies tecnològiques per càpita, després de Silicon Valley. La realitat a Espanya, en canvi, és molt diferent. De les 7.500 start-ups existents, només un centenar han aconseguit captar finançament o fidelitzar usuaris. Les condicions laborals són molt dures, els contractes precaris, les condicions sovint abusives, treballant fins a 10 hores, inclosos caps de setmana, amb salaris de misèria. El diferencial negatiu amb Suècia es reprodueix pel que fa a la supervivèncica de les empreses, l’esperit emprenedor, la percepció de la rendibilitat del negoci o les traves administratives i normatives existents. Finalment, Suècia ha reduït la quantitat de monopolis legals (mitjans de comunicació, electricitat, transport, telecomunicacions, serveis postals…) acaparadors de privilegis estatals, liberalitzant l’economia i promovent la sana competitivitat i cooperació empresarial. Malauradament, a Espanya no es pot dir el mateix. La manca de competència en molts sectors i els negocis que s’alimenten de relacions privilegiades amb el poder alenteixen el creixement i promouen les desigualtats socials.

Via: Espanya versus Suècia | Jordi Franch Parella Weblog

La Manipulació informativa al descobert | Des de la Mediterrània

Infoxication“, de AntoinePound, al Flickr

La manipulació informativa és molt perillosa, un parell d’exemples ens serviran per posar-la al descobert, entendre’n l’impacte i ajudar-nos a identificar-la:

Reaccionem instintiva i emocionalment davant els estímuls que ens arriben. Aquests titulars ens han desconcertat per un instant. Si li sumem les preses, ens podem trobar amb els fonaments de les conviccions tocats, la confiança minada i caient al parany de la manipulació, i això no ens interessa.

Manipulant la informació es pretén provocar en el receptor incapacitat per comprendre i assimilar la informació i, com a conseqüència, dificultats per bastir criteris, per saber a què atenir-se, per fonamentar la credibilitat, en aquest cas, en el membres del govern de la Generalitat; en resum, manipular la presa de decisions per aconseguir que féssim allò que interessa que fem a qui manipula.
Manipulant la informació se’ns fa ballar el cap, se’ns mina la confiança, en aquest cas en el membres del govern de la Generalitat i la credibilitat que ens mereixen i, com que la confiança és crítica per assolir la unitat, aquella força que requereix d’una unitat àmplia i sòlida serà més difícil d’assolir.

Vacunem-nos contra la manipulació mediàtica:
– Triem les fonts d’informació.
– Dosifiquem la informació en funció de per a què la necessitem, massa informació ens satura.
– Cap discurs no és innocent, davant de qualsevol informació ens interessa preguntar-nos i respondre’ns: Qui ho diu? Quan ho diu? Per a què ho diu? L’objectiu de qui manipula la informació és impedir que fem allò que a nosaltres ens interessa i passem a fer allò que li convé a qui manipula.
– Fem un repàs a Les 10 estratègies de manipulació de Noam Chomsky aplicades pel govern espanyol en l’afer independentista. Ens ajudarà a posar al descobert les seves argúcies, algunes de les més comunes són la por i les maniobres de distracció.
– Posem la postveritat al descobert, una altra forma de manipulació de la interpretació de la realitat, basada en repetir mentides fins aconseguir que cristal·litzin en veritats.

Al govern del “Reino de España” li interessa desacreditar l’equip del govern de la Generalitat, minar la desconfiança que ens mereix i dinamitar la unitat. A nosaltres ens interessa forjar la màxima unitat, per això la confiança i la credibilitat són sagrades.

Vacunen-nos contra la manipulació informativa!

Sophia Blasco Castell

Via: La Manipulació informativa al descobert | Des de la Mediterrània

“It’s the interest rate, stupid” | Jordi Franch Parella Weblog

Nueva jornada negra en Wall Street: El Dow Jones cae un 4,14 % al cierre de la sesión

Des dels mínims del 2009, els preus de les accions mundials han anat augmentant sense excessives estridències, fins els primers dies d’aquest mes de febrer, quan la mitjana industrial del Dow Jones ha caigut més de 2.200 punts (-8.5%) i el S&P 500 també ho ha fet més del 8% des dels màxims de finals de gener. Sense disposar de cap oracle ni pretenent emular les prediccions d’una pitonissa, en un recent article ja vàrem comentar, amb preocupació, la possibilitat d’estar a les portes d’un nou crac borsari (El proper crac, Regió7 del passat diumenge 28 de gener). Aquesta onada de pànic global té una explicació relativament senzilla, que té a veure amb la política monetària ultraexpansiva realitzada pels principals bancs centrals del planeta. Mai s’havia fet res semblant enlloc. Amb l’anomenat quantitative easing els bancs centrals han comprat enormes quantitats de deute públic dels Estats i bons corporatius de grans empreses connectades políticament amb el regulador. La idea era senzilla. Es tractava que els bancs comercials tornessin a concedir crèdit per posar en marxa de nou un altre cicle, formant noves bombolles especulatives. Si els bancs no prestaven, perquè tenien els seus propis balanços farcits d’actius tòxics, el banc central els ho comprava creant del no-res un munt de milions.

Rescatats els bancs en fallida i alliberades les altres entitats financeres d’hipoteques incobrables, se suposava que es reactivarien els préstecs a particulars i empreses. Però els nivells d’endeutament assolits eren ja massa elevats i el que tocava era amortitzar deute, més que no pas continuar amb l’espiral creditícia. Els bancs optaren també per fer un negoci més fàcil, còmode i menys arriscat, consistent en la compra de deute públic. Un negoci rodó: aconsegueix finançament il·limitat del banc emissor al 0% i s’inverteix en deute sobirà que rendeix un 2% o 3%. Un guany segur sense necessitat de fer res. El propi banc central també va decidir comprar deute públic de l’Estat. Així forçava amb les seves pròpies compres que anés baixant cada vegada més la rendibilitat dels bons estatals, fins que arribés a un nivell en què l’endeutament dels governs sortís de franc. L’interès del 0% és quelcom que no s’ha experimentat mai fins ara. Concretament, la FED ha creat dòlars nous per un valor equivalent a quatre vegades el PIB d’Espanya.

¿I això té a veure amb els moviments de les borses dels darrers dies? Sí, hi té molt a veure. Tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l’accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l’immobiliari, que, tard o d’hora, es convertirà en una recessió econòmica. Un tipus d’interès molt baix desincentiva l’estalvi, però permet iniciar projectes d’inversió amb taxes de rendiment ínfimes o també finançar empreses zombies hiperendeutades que es mantenen artificialment en vida. Així s’entèn com les borses no han deixat de créixer i créixer enmig de la recessió. No té cap sentit que la paràlisi de l’economia real estigui acompanyada d’increments sostinguts de les cotitzacions borsàries. Però just això és el que ha passat durant aquests darrers anys. L’explicació del misteri és senzilla. Part dels milions i milions de dòlars i euros creats del no-res pels bancs centrals han acabat a la borsa, inflant les cotitzacions de Wall Street i d’arreu del món. Unes cotitzacions que poc tenen a veure amb la realitat comptable i la situació econòmica real que viuen les empreses. Uns mercats financers que, altra vegada, dopats pels estímuls monetaris alerten dels desequilibris i amenacen la fràgil recuperació econòmica.

Ludwig von Mises, degà de l’Escola Austríaca, ha explicat magistralment com l’acció dels bancs centrals origina una economia maníaco-depressiva i com les autoritats polítiques, lluny de suavitzar els cicles, contribueixen a desestabilitzar l’economia. Sense interferències del banc central, la taxa d’interès realitza un acte d’equilibri essencial entre prestataris i prestamistes, entre deutors i creditors, entre els que s’endeuten i els que estalvien. Quan algú es planteja expandir l’empresa o iniciar un negoci, només ho farà si espera guanyar prou diners per pagar el préstec, més interessos i, amb sort, assolir un benefici. El tipus d’interès, per tant, no només equilibra el mercat, sinó que també serveix com a estàndard per a què els empresaris avaluïn quins projectes empresarials val la pena emprendre i quins no. La creació de diners del no-res, l’expansió del crèdit i l’abaratiment artificial del tipus d’interès fa que les empreses s’equivoquin massivament al tenir la impressió que hi ha més recursos estalviats que els realment existents. Alhora, els consumidors utilitzen el crèdit barat per hipotecar-se amb una nova vivenda, canviar el cotxe o fer un viatge al Carib. S’inicia l’etapa de falsa expansió acompanyada de pujades a les borses, tot basat en els estímuls monetaris, que actuen talment com una droga. Però la ressaca acabarà arribant. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

P.S.: Que els reguladors borsaris, com els presidents de les borses i altres destacats polítics, ens vulguin fer creure que es tracta tot plegat d’ordres de venda massives aleatòriament llançades per ordinadors interconnectats és senzillament ofensiu.

Via: “It’s the interest rate, stupid” | Jordi Franch Parella Weblog

Noves restriccions d’accés a la documentació de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) | Grup d’Arxivers de Lleida

Quines coses! Quan semblava que les diferents lleis de transparència i bon govern que han proliferat a les diferents administracions, havien de venir acompanyades d’un decidit impuls normatiu encaminat a reforçar la gestió documental i l’accés com a norma, aplicant d’aquesta forma el mandat constitucional del lliure accés a registres i arxius. Quan pensàvem que la legislació s’aliaria amb la tecnologia del Big Data, de l’Open Data i totes les “Dates” i tots els “Opens” i que per fi tindríem plantilles i infraestructures adequades als temps i a les exigències que són naturals a un servei al ciutadà. Resulta que l’accés a la informació és cada cop més restrictiva, la Llei de Secrets Oficials i la documentació reservada afecta cada cop més a un volum més gran d’informació oficial i les comissions d’accés són una garantia per fer més i més difícil aquest dret.

Sembla estrany que mentre qualsevol que opera sota l’etiqueta de periodista pot captar amb la seva càmera informació personal i emetre-la casi bé en directe a l’univers sencer o aprofitar de la tasca de buidatge de decennis d’investigadors per farcir el seu projecte “open”, els nostres dirigents polítics i els alts gestors de les nostres administracions, siguin civils, religiosos o militars, estan disposats a anar restringint més i més l’accés, entorpint el dret a la informació i a l’accés a registres i arxius (art. 105b CE)

L’última mostra ha estat la decisió unilateral de l’Institut d’Història i Cultura Militar de l’Exèrcit de Terra  de sostraure de la lliure consulta la documentació sobre la guerra civil espanyola que tingui marcat “reservat” o “secret”, amb l’opinió contrària dels seus facultatius d’arxiu. Sí, una documentació de fa 80 anys! D’aquesta forma es trunquen centenars de treballs d’investigació, cerques de familiars i la tasca ingent de documentar les persones assassinades que encara romanen a les cunetes, però també és un precedent per a qualsevol altre decisió semblant.

El que no sabem és si es tracta d’una resolució dictada a l’ombra de la falta de voluntat per no assumir la responsabilitat, per la qual cobren, que els obliga a no fer de l’excepció la regla general o bé és la voluntat de limitar el coneixement de la veritat d’una contesa que encara té moltes qüestions per contestar. Qualsevol de los dues opcions no és acceptable per als ciutadans d’un país europeu com a Espanya.

I què podem fer? Com sempre exercir els drets que ens són propis!

Extracte del Reglament dels Arxius Militars https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1998-29347

 

Via:  Noves restriccions d’accés a la documentació de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) | Grup d’Arxivers de Lleida

Pressupostos electorals | Jordi Franch Parella Weblog

Aquesta setmana, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha presentat el projecte de pressupostos generals de l’Estat per al 2018. Rajoy ha presentat els pressupostos amb mig any de retard, incomplint l’obligació de presentar-los almenys tres mesos abans de l’expiració dels de l’any anterior. Per a l’aprovació dels comptes al Congrés, Ciutadans ja ha garantit el seu suport i el PSOE és possible que també ho faci. El primer que crida l’atenció és que les partides de despeses i ingressos pugin totes, en un 3% i 4,6% respectivament, amb les úniques excepcions de la despesa d’interessos i atur, que baixen. Són uns pressupostos fets en clau electoral, tot pensant en les eleccions del proper any. El pes de la despesa pública sobre el PIB assoleix el 40,5%, superior al 39% del 2007 amb Rodríguez Zapatero.

men005.jpg

En una societat creixentment envellida, un dels grups de població més importants, influents (i més fidel a la cita de les urnes) són els pensionistes. Espanya té més de 8,6 milions de pensionistes que cobren, en conjunt, 9,6 milions de pensions (la pensió de jubilació és compatible, per exemple, amb la de viduïtat). La despesa en pensions públiques ha passat de 91.500 milions l’any 2007 (pensió mitjana de 766 euros) a 145.000 milions actualment (pensió mitjana de 1.077 euros).

men002.jpg

L’increment de la despesa en pensions, del 37%, és molt destacable i superior al de totes les altres partides pressupostàries. De fet, mentre que assalariats i autònoms han vist com es reduïa la renda disponible des del 2008 (en un 12% i 19% respectivament), els pensionistes l’han augmentada amb 500 euros més.

men001.jpg

men003.jpg

La principal novetat fiscal, apart de la reducció de l’IVA al cinema, és la rebaixa d’IRPF per rendes inferiors a 18.000 euros. Concretament, l’umbral de tributació s’eleva de 12.000 a 14.000 euros, mentre que l’impost es rebaixa pels sous compresos entre 14.000 i 18.000 euros. La rebaixa d’impostos sempre és positiva, però cal tenir en compte que aquest segment de renda només aporta el 11% de la recaptació total. En canvi, les rendes mitjanes i mitjanes-altes compreses entre 18.000 i 90.000 euros anuals suporten més del 70% de l’impost, sense gaudir de cap benefici fiscal.

men006.jpg

Pel que fa a la inversió, es compleix el principi de residualitat, que consisteix, expressat de manera simple, en què els diners destinats a inversió són els que queden després de pagar, en primer lloc, les despeses corrents (sous, compra de material fungible, serveis contractats, interessos de préstecs, transferències…). Les despeses corrents, detallades en els cinc primers capítols dels pressupostos, corresponen a les despeses de personal o la compra de béns fungibles que es consumeixen en l’any en curs. Suposen la part quantitativa més important del total de la despesa i, sovint, tenen caràcter prioritari a les despeses d’inversió, detallades en els capítols 6 i 7. Una conseqüència important d’aquest principi de residualitat és que la inversió és la primera perjudicada en temps de crisi. Quan els pressupostos són contractius i s’ha de retallar alguna partida, la inversió sol ser la primera. I al revés també, només quan els pressupostos són expansius la inversió es veu beneficiada. Donat que aquests pressupostos, presentats en clau electoral del 2019, són expansius, la inversió també augmenta. La prova del principi de residualitat són els diners destinats a infraestructures, 5.676 milions d’euros, que augmenten en un 16,5%. Ara bé, aquesta partida era de 14.040 milions el 2008, en el moment d’esclatar la gran recessió. El descens acumulat en el període contractiu és, per tant, del 60%. Però aquesta bonança inversora no arribarà a Catalunya. Mentre que el PIB català representa el 19% de l’espanyol, el percentatge d’inversió es mantindrà el 2018 en el 13,3% del total, exactament el mateix que en l’exercici anterior. Catalunya, en termes de població, representa el 16,2% del conjunt de l’Estat, també per sobre del que rebrà en inversions. Es manté, per tant, la tendència a infrainvertir en el territori que és el motor econòmic d’Espanya. A més, cal tenir en compte que només una part de la inversió pressupostada s’acaba realitzant. La liquidació efectiva dels comptes presentats és històricament baixa a Catalunya. El 2015, per exemple, i segons dades de la Cambra de Barcelona, només es va realitzar un 59% de la inversió prevista. Per tant, en termes pressupostaris la pasqua encara no ha arribat a Catalunya. Malgrat Montoro ha presentat uns comptes expansius i electorals, la dura quaresma continua a casa nostra.

El ministeri de l’Interior, amb l’acord per a l’equiparació salarial, és un dels més beneficiats. I el president del Tribunal Constitucional, González Rivas, passa a ser el càrrec públic més ben pagat de l’Estat amb 149.000 euros. La despesa en interessos de l’enorme deute públic de l’Estat es redueix un 2% tot i representar la considerable xifra de 31.547 milions. Però, alerta, això és momentani. Quan l’any vinent es normalitzi la situació monetària, Mario Draghi abandoni la presidència del BCE i el tipus d’interès recuperi nivells normals, la despesa en interessos es dispararà. I no ho oblidem. En virtut del modificat article 135 de la Constitució, el seu pagament té caràcter prioritari. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

Via: Pressupostos electorals | Jordi Franch Parella Weblog