Tag Archives: ACTUALITAT

La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

caida-los-tipos-interes-1383836035072.jpg (646×404)

El Banc Central Europeu (BCE) ha informat avui, dijous 8 de juny, que ha mantingut la seva taxa d’interès rectora en el mínim històric del 0% i espera que “es mantingui en aquest nivell per un període de temps perllongat que superarà amb escreix l’horitzó de les compres de deute”. Així mateix, el BCE també va decidir deixar inalterada la taxa d’interès de la facilitat marginal de crèdit, a la qual presta els diners a un dia, en el 0,25%. També ha mantingut la taxa d’interès als dipòsits dels bancs a un dia en el -0,40%, que seguirà en aquest nivell. Per altra banda, el BCE adquirirà fins a finals de desembre deute per valor de 60.000 milions d’euros mensuals, que pot allargar fins a una data posterior, fins veure que la inflació puja de manera sostinguda fins al seu objectiu.

El sistema monetari actual, malgrat sembli el contrari, té poc de liberal i molt de planificació centralitzada. El corrent econòmic dominant, síntesi del keynesianisme intervencionista amb els cosins germans monetaristes de l’Escola de Chicago, considera que la moneda fiduciària actual (sense valor intrínsec) ha d’estar controlada pel Banc Central. Els instruments que utilitzen els bancs centrals per executar la política monetària són tres: les operacions de mercat obert, les facilitats permanents i les reserves mínimes obligatòries de la banca comercial. Aquest darrer és la proporció dels dipòsits que els bancs comercials han de tenir en caixa. A l’eurozona és l’1%. Per tant, els bancs tenen l’obligació de guardar només 1 euro de cada 100 dipositats en comptes a la vista. La resta es dedica a préstecs, fet que permet la multiplicació del crèdit i la creació de diner fictici o virtual. Potencialment, cada euro que entra en un banc pot arribar a multiplicar-se per cent. Forma part del misteri de la banca, tan important com desconegut.

Pel que fa a les facilitats permanents, aquestes són de dos tipus: La facilitat marginal de crèdit, que permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia a un tipus d’interès predeterminat, i la facilitat marginal de dipòsit, que els permet efectuar dipòsits a un dia remunerats a un tipus d’interès també predeterminat. Quan el BCE manté la facilitat de dipòsit en el -0,4%, el que està fent és penalitzar els diners que els bancs comercials mantenen immòbils en el banc central. Es busca que els diners circulin, però pot acabar passant que els bancs comercials traspassin l’interès negatiu als clients. En una dimensió surrealista, això significaria pagar per dipositar els diners en un banc. Castigar tan severament l’estalvi seria un suïcidi.

Per últim, les operacions de mercat obert són la compra, per part del BCE, de títols de deute públic a un banc comercial. Quan els Estats s’endeuten, els bancs subscriuen el deute públic (la relació Estat-Banca forma part d’una amistat natural que ve de lluny). El Banc Central paga al banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. I el banc comercial, a l’augmentar les seves reserves bancàries, podrà utilitzar-les en qualsevol moment per concedir préstecs. A més, el tipus d’interès fixat pel BCE en aquestes subhastes és el referent principal del sistema bancari, ja que s’utilitza de referència bàsica. La decisió del BCE de continuar amb un tipus d’interès al mínim històric del 0% i la compra mensual de deute per 60.000 milions confirma el finançament als Estats i Bancs a cost zero. Aquesta política monetària ultraexpansiva no soluciona cap problema. Només els ajorna i els empitjora.

Via: La política monetària del BCE | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

No proveu ni «cateu» menjars vomitius. Tasteu menjars deliciosos!

No proveu ni «cateu» menjars vomitius. Tasteu menjars deliciosos!

Un altre cop em cal escriure sobre una paraula catalana però amb un significat del castellà, provar per al menjar (o les begudes) o potser encara pitjor, una paraula del castellà, «catar», que es diu en comptes de la paraula genuïna i concreta, tastar. Ja fa uns quants anys que molta gent diu provar quan es refereix al menjar o a la beguda, ja sabem per influència de quina llengua. Alguns, havent deixat de dir tastar, però amb la sensació que els falta concretar si diuen provar (i és ben cert), recorren al castellà «catar», que és igual o pitjor que dir provar en aquests casos. Així doncs, deixeu de provar o «catar» menjars o begudes fastigosos, vomitius, i fins i tot verinosos, i tasteu menjars deliciosos, exquisits i saludables.

Jordi Borràs Alabern

Restauració dels Llibres Verds de l’Arxiu Municipal de Lleida | Grup d’Arxivers de Lleida

Seguint amb la màxima de Preservar per difondre, l’Arxiu de la Ciutat continua dedicant recursos a la restauració de la documentació històrica i, en especial, en aquells documents singulars que conserva.

En aquesta ocasió s’han realitzat  treballs de restauració en el Llibre Verd Gran i en el Llibre Verd Petit. Ambdós, junt amb el Llibre dels Usatges, formen part dels documents més especials del patrimoni documental de la nostra institució, conservats a l’Arxiu.

El Llibre Verd Gran (1691), respon a la tradició d’aquests còdexs de recollir les notícies particulars d’un lloc o, com és en el nostre cas, els privilegis reials atorgats a la ciutat de Lleida. És un tom de grans dimensions, 40×28.5×10.5 cm., amb el bloc del llibre en paper, manuscrit i cobertes de cartró folrades amb pell verda daurada amb ferro calent i roda.

La primera pàgina dibuixada estava molt malmesa, i la resta de fulls del volum es trobaven bruts. La brutícia sobretot es concentrava en els primers i darrers fulls, així com en els talls del llibre i en algunes cantonades.

El Llibre Verd Petit (1299-1413), té unes mides de 27.5x19x7 cm, el bloc del llibre és de pergamí, manuscrit i tapes de cartró folrades de pell verda daurada amb ferro calent i roda.

Al llom del còdex es llegeix: Privilegis, statuts e Ordinacions de la Ciutat de Lleida. Anys 1299 a 1413. Conté diversos privilegis reials, ordinacions de la ciutat, Usatges de Barcelona i els Costums de Lleida, recopilats pel cònsol Guillem Botet el 1228, que són la compilació del dret consuetudinari lleidatà feta vuitanta anys després de la concessió de la Carta Pobla

En el cas del llibre petit el principal problema fou la brutícia greixosa que s’havia anat acumulat a la part inferior dreta de cada pàgina, degut a l’acció de passar els fulls durant tants anys.

Tots dos toms varen estar, en algun moment, enquadernats de nou.

En ambdós casos s’ha realitzat una neteja en sec general, incidint sobretot en les parts més afectades i, també, una neteja humida que permet eliminar àcids dèbils i residus de metall. El procés de desacidificació, que segueix a la neteja humida, es feu també per immersió, i consisteix en un bany preparat amb un desacidificant.

A continuació, per donar consistència tant al paper original com els empelts de polpa es reaprestà aplicant una capa de cola molt diluïda. S’assecà sota premsa entre proteccions i paper assecant.

Els fulls es laminaren, s’aplanaren, i es consolidaren i reintegraren quan fou necessari.

La pell de la coberta d’ambdós llibres s’hidratà amb ceres microcristal·lines. Per igualar el to de la pell i evitar que destaquessin les zones més clares produïdes pel desgast s’aplicà primer un tint per pells, i després s’igualà el to amb una crema de color verd fosc.

El procés de restauració d’aquests volums, així com l’informe tècnic, han estat realitzats per l’empresa Restauració d’Obra Gràfica EstudiB2, durant el primer trimestre de 2017.

 

Via: Restauració dels Llibres Verds de l’Arxiu Municipal de Lleida | Grup d’Arxivers de Lleida

Projecte de digitalització del fons ‘Montes d’utilidad pública de la Val d’Aran’ dipositat a l’Archiu Generau d’Aran | Grup d’Arxivers de Lleida

El Conselh Generau d’Aran ha impulsat el projecte de digitalització dels croquis i dels plànols dels ‘Montes d’utilidad pública de la Val d’Aran’. La coordinació del projecte la porta a terme el senyor Alvaro Aunòs, catedràtic de l’Escola Universitària de la Universitat de Lleida en el departament de Producció Vegetal i Ciència Forestal.

190011030000264

Croquis del monte de Betlan. Pedro de la Puente. 1879

L’origen del concepte d’utilitat pública aplicat a les forestes en l’àmbit de l’Estat s’emmarca en el procés derivat de la política desamortitzadora, especialment en l’anomenada Llei Madoz de desamortització general de 1855. D’acord amb l’esmentada Llei, s’exceptuaven de la desamortització diversos grups de béns entre els quals s’incloïen algunes forestes i altres terrenys d’aprofitament comú. L’any 1859 es va aprovar i publicar la Clasificación General de los Montes Públicos, que va representar el primer inventari sobre el patrimoni forestal de titularitat pública de l’Estat. Aquesta classificació de les forestes i l’establiment de la categoria dels inalienables de l’àmbit públic per motius d’interès general va representar el primer pas per a l’establiment del Catàleg de forestes d’utilitat pública, aprovat pel Reial decret de 22 de gener de 1862. Posteriorment, una nova modificació dels criteris d’excepció a la desamortització (introduint el concepte d’utilitat pública) va donar lloc a la creació d’un nou catàleg, l’any 1901. Actualment, es considera un registre públic de caràcter administratiu en el qual s’inclouen tots els boscos que hagin estat declarats d’utilitat pública, així com totes les actuacions que tinguin a veure amb el seu estat jurídic i patrimonial (atermenaments i fitacions, ocupacions, concessions i servituds, segregacions, permutes, etc.) i esdevé un dels instruments més importants de l’Administració forestal per a la defensa del patrimoni forestal de titularitat pública.

Els croquis van ser realitzats per l’enginyer Pedro de la Puente al 1879 i els plànols entre els anys 1888 i 1893. Cal destacar la digitalització del plànol realitza per José Reig l’any 1894, a on es dibuixa tota la Val d’Aran.

La digitalització dels documents ha estat realitzada pel Servei de Reproducció d’imatgede la Universitat de Lleida a la seu de l’Archiu Generau d’Aran, lloc on es troba dipositat el fons.

IMG_7875

Procés de digitalització dels croquis i plànols

Via: Projecte de digitalització del fons ‘Montes d’utilidad pública de la Val d’Aran’ dipositat a l’Archiu Generau d’Aran | Grup d’Arxivers de Lleida

Nou Fons Personal rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República | Blog de la Biblioteca del Pavelló de la República

El CRAI Biblioteca del Pavelló de la República ha rebut de Sergi Puyó i Paretas una col·lecció particular relacionada amb el camp de concentració de Mauthausen (Àustria).

Als voltants de l’any 2003, Sergi Puyó i Paretas va començar a treballar en una aproximació biogràfica del seu oncle, Sadurní Puyó i Martínez (1910-1969), presoner i supervivent del K.L. Mauthausen. Fruit d’aquella recerca és el treball Satur : aproximació biogràfica d’en Sadurní Puyó Martínez, 1910-1969.  

A mesura que anava aconseguint informació de la Creu Roja Internacional, dels arxius del Govern austríac i de l’administració francesa sobre el seu oncle, va anar comprant postals del camp i records turístics diversos. En adonar-se que al voltant del que representava el KL Mauthausen s’havia creat una indústria del marxandatge important,  va anar adquirint tota mena de materials (fotografies, postals, sobres de carta, segells, etc.) fins a recollir una col·lecció molt interessant, que inclou també bibliografia especialitzada sobre Mauthausen i altres camps de concentració nazis que trobareu al catàleg de la Universitat de Barcelona.

En passar els anys Sergi Puyó ha volgut compartir la seva col·lecció amb tots aquells estudiosos interessats en el tema i n’ha fet donació al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Li agraïm també la seva col·laboració en l’elaboració de l’inventari.

El Fons Personal Sergi Puyó i Paretas consta de:

  • Postals del camp impreses, evidentment, a partir de 1945; algunes mostren el camp a l’actualitat, altres els diversos espais (crematori, escala de la mort, mur de les lamentacions, porta d’entrada, etc.) durant els anys que va funcionar com a camp de concentració.
  • Segells, emesos majoritàriament pel Govern austríac, però també d’Alemanya Democràtica, Polònia  i Luxemburg, per commemorar diferents aniversaris de l’alliberament del camp.
  • Fotografies dels memorials erigits a Mauthausen per nombrosos països (Alemanya, Angleterra, Espanya, Estats Units, França, Hongria, Itàlia, Iugoslàvia, Polònia, Rússia, Txèquia, etc.) en honor dels deportats morts.
  • Sobres de carta il·lustrats amb motius diversos (caricatures de nazis,  fotografies del camp, de Hitler, de Patton Jr., etc.)
  • Un segell amb retrat de Hitler emès pel Tercer Reich.
  • Guies de visita del camp
  • Fotografies originals de diferents indrets del K.L. Mauthausen (entrada principal, crematori, capella, memorials, barracons, etc.) fetes per visitants els anys 1950-1960.
  • Pins commemoratius dels presoners
  • Per últim, documents de la Primera Guerra Mundial, quan Mauthausen era també un camp de presoners: una postal original de la Creu Roja, un bitllet de 10 hellers, moneda utilitzada al camp de presoners, i tres cartes originals de presoners italians ingressats a Mauthausen.

Podeu consultar al nostre Pinterest les impressionants imatges dels llibres i material d’arxiu donats pel Sergi.

 

Via: Nou Fons Personal rebut al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República | Blog de la Biblioteca del Pavelló de la República

L’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà posa a disposició de l’usuari a “Arxius en línia” 186 protocols notarials dels anys 1736- 1832 | Grup d’Arxivers de Lleida

Un protocol notarial és un conjunt d’instruments públics i altres documents que hi són incorporats, autoritzats per un mateix notari en el decurs d’un any, i enquadernats en un o diversos volums. Les escriptures i els documents són foliats, i tenen un número correlatiu.

Els protocols notarials són secrets fins que acompleixen els cent anys d’antiguitat, custodiant-se a les notaries; a partir d’aquest moment, passen a ser consultables públicament.

Les tipologies documentals que trobem en els protocols són força diverses, podem destacar les compravendes i permutes, els capbreus, els capítols matrimonials, els testaments…

Els protocols disponibles en línia corresponen als notaris següents:

De la notaria d’Esterri d’Àneu: Francesc Sansi-Ramon (1736-1754) -19 volums-, Antoni Morelló i Tapiró (1753-1794) -41 volums-, Josep Sansi-Ramon i Pericó (1771-1800)- 31 volums- i Ignasi Aytés i Duat (1797-1832) -17 volums-.

De la notaria de Gerri de la Sal disposem de cinc volums de documentació específica de Bonaventura Mariat i Carbonell que corresponen a capítols i testaments de 1743-1751 i de 1744-1783 i a Llibre de capítols matrimonials, testaments i concòrdies de 1744-1780, 1752-1759 i 1762-1767. Aquests llibres temàtics foren digitalitzats per la Societat Genealògica d’Utah.

 

De la notaria de Sort: Agustí Ciutat i Benavent (1733-1780) -17 volums-, Agustí Ponsico i Semino (1734-1759) -5 volums-, Antoni Solans (1760-1814) -26 volums-, Agustí Ponsico i Sans (1771-1790) -7 volums-, Agustí Duat i Ciutat (1796-1824) -5 volums, Antoni Azamar (1790-1803) -12 volums-.

De la notaria de Tírvia: Hermenegild Danés (1896) –1 volum-.

En total correspon al 25% del número de protocols del districte notarial de Sort, dipositats a l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà. Aquests llibres han estat digitalitzats pels Plans Bruniquer de 2013, 2014 i 2015 (unes 23.000 imatges), pel programa “Menjar i beure” de la Unió Europea 2015 (quasi 8.000 imatges), i la resta per recursos propis de l’arxiu comarcal.

(Extret de la pàgina web de la XAC)

Via: L’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà posa a disposició de l’usuari a “Arxius en línia” 186 protocols notarials dels anys 1736- 1832 | Grup d’Arxivers de Lleida

La col·lecció d’imatges de Sant Josep de l’Arxiu Gavín | Grup d’Arxivers de Lleida

El primer fons documental que va preservar l’Arxiu Gavín va ser el d’estampes de Sant Josep. Es tracta d’una col·lecció d’imatgeria religiosa sobre Sant Josep, principalment produïda a Catalunya, i cronològicament del segles XIX-XX. El fons conté 54.000 imatges diferents preservades en 400 àlbums.

El fons d’imatges és consultable per als usuaris externs, posant-se en contacte amb l’Arxiu Gavín a través dels diferents mitjans de consulta. Una de les curiositats és que Josep Maria Gavín va idear un sistema d’organització del fons mitjançant la descripció formal de les imatges. Aquest sistema identifica en total 1550 maneres de descriure les imatges i en facilita la seva cerca de forma ràpida i eficient.

Des de l’arribada del fons al Monestir de les Avellanes, es preveu descriure’l i digitalitzar-lo a Arxius en Línia per tal de facilitar-ne la consulta. Com sempre, l’Arxiu Gavín està obert a noves donacions, ja que aquesta com altres, són fons documentals poc habituals de trobar, i cal valorar que el Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya faci aquesta tasca de preservar aquest tipus de patrimoni documental i de fer-lo accessible a tothom.

Via: La col·lecció d’imatges de Sant Josep de l’Arxiu Gavín | Grup d’Arxivers de Lleida

Si el llum funciona, farà molta llum

Si el llum funciona, farà molta llum

En català es distingeix entre l’aparell que crea energia lluminosa (làmpada, fluorescent, etc.), el llum, i la claror o energia lluminosa que aquest crea, la llum. Per tant, si una làmpada, etc., està espatllada, perquè té la bombeta o el fluorescent fos, direm que El llum està espatllat. Si un aparell d’aquests, o sigui, un llum, funciona, direm que Fa molta llum. En canvi, si un llum no funciona gaire bé, direm que Fa poca llum. Si el sol ens enlluerna, o sigui, la claror del sol ens enlluerna, és la llum que ens enlluerna.

Jordi Borràs Alabern

Si us ve la son, tindreu un bon son

Si us ve la son, tindreu un bon son

En castellà, per variar, no es distingeixen aquests dos significats: «ganes de dormir» i «acte de dormir». En català, quan tenim ganes de dormir, diem que tenim molta/poca son, i quan dormim, diem que fem un son. Per tant, si tenim insomni, podem fer servir tècniques o bé prendre tisanes o pastilles perquè ens vingui la son. Si hem dormit bé, hem tingut un bon son.

Jordi Borràs Alabern

Eliminar o perpetuar la pobresa? La renda garantida de ciutadania | Jordi Franch Parella Weblog

A Catalunya s’ha donat llum verda a la renda garantida de ciutadania i el Parlament votarà una llei que vol que entri en vigor al setembre. A diferència de la renda mínima d’inserció, a la que substituirà, representa un dret subjectiu que cobrarà la persona i no la família. D’entrada, significa 550 euros per persona major de 23 anys, quantitat que anirà augmentant fins els 664 euros el 2020. Aquesta renda bàsica pot ser compatible amb un sou baix només en el cas de les famílies monoparentals i la Generalitat calcula que beneficiarà unes 70.000 persones. Resulta molt difícil sostreure’s a l’encant de la renda garantida. Estarem tots d’acord que és una idea tremendament populista i que mobilitza ràpidament al seu favor amplis sectors transversals de la societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda garantida, sense aturar-se a pensar qui la paga. Desperta immediatament en nosaltres el desig de cobrar aquest mannà governamental, però mai de la vida pagar-lo. I en economia no hi ha res que sigui gratuït. Tot té un cost. Els anglosaxons ho tenen clar: there is no free lunch. La renda garantida té òbviament un cost, no és gratuïta i, en contra de la percepció inicial, presenta com a mínim quatre seriosos desavantatges o inconvenients.

En primer lloc, al dirigir-se privilegiadament a famílies monoparentals, genera un incentiu per no casar-se o per desfer matrimonis i generar llars monoparentals només amb l’objectiu de cobrar-la. La prestació amb aquestes condicions distorsiona la societat i genera un incentiu pervers a no formalitzar unions.

En segon lloc hi ha els problemes de finançament. La renda garantida té un cost i suposa un increment de la pressió fiscal. Quan el govern anuncia en ferm el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública té el perill de descontrolar-se. En el país de la picaresca, el cens de la població podria augmentar per mantenir sine die en el regne dels vius els possibles beneficiaris. En el moment en què l’asfíxia tributària sigui encara més elevada, amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda garantida, la recaptació decrementaria i podria no arribar a ser suficient.

El tercer inconvenient és que afebleix la fibra emprenedora d’una societat i introdueix uns incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda garantida ja aconseguim (mal)viure? La pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’eradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball productius. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se amb el sud d’Espanya, Extremadura i Andalusia, i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? De manera similar, ¿ha estat una transferència de rendes temporal, acotada en el curt termini, o s’ha convertit en una situació crònica i permanent a llarg termini?

Per últim, un quart desavantatge de la renda garantida és la incompatibilitat amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria. Quan el parlament de Catalunya aprovi una renda garantida, es convertirà en un focus d’atracció irresistible per a milions de persones en el món que voldran arribar al nou Dorado i viure d’aquest mannà governamental.

La renda garantida és una promesa tremendament populista que no serà eficaç i, molt probablement, pot arribar a ser contraproduent. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional del sector públic només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els suïssos, un poble pròsper i assenyat, es van mostrar contraris a la renda garantida amb una majoria del 78%. Els catalans, un poble no menys assenyat i que lluitem per prosperar, ¿ens plantegem ara instaurar-la per llei? La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats.

Via: Eliminar o perpetuar la pobresa? La renda garantida de ciutadania | Jordi Franch Parella Weblog