Category Archives: CRISI

Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de quantitative easing

Les polítiques econòmiques, la gestió dels desequilibris socials i la manera de resoldre les crisis ha canviat radicalment des de l’aparició en escena de l’economista britànic John Maynard Keynes (1883-1946). La seva influència ha suposat un gir copernicà. Del marc conceptual del liberalisme clàssic hem passat a un intervencionisme econòmic i polític creixent. La concepció del govern mínim com a mal necessari -el millor govern és el que menys governa i el que menys governa és el que no governa- ha estat substituït per un govern de màxims amb amplis poders de regulació i recaptació d’impostos. D’una visió de l’economia des del cantó de l’oferta (prioritzant aspectes sempre fonamentals com la productivitat, l’educació o l’adequació de l’estructura productiva a les necessitats reals de la societat) s’ha passat a una economia amb predomini quasi absolut de la demanda, on es prioritza la despesa pública i la creació monetària. L’atractiu per a la classe política de les receptes econòmiques de Lord Keynes és innegable, ja que reforça el seu poder i expandeix notablement el seu àmbit de control i influència. Només cal fixar-se en el pes de la despesa pública sobre el total del PIB. De xifres inferiors al 10% a l’Europa anterior a la Primera Guerra Mundial s’ha passat, de mitjana, al 50% actual. I el mateix passa amb el deute públic. Pel cas dels EUA, Richard Nixon, a inicis de la dècada de 1970, va deixar un deute públic d’1 bilió de dòlars (amb dotze zeros). Una dècada més tard, Ronald Reagan ja duplicava aquesta xifra i, actualment, el deute públic nord-americà supera els 20 bilions de dòlars i equival al 107% del PIB (!!). La política monetària actual és també hereva de Keynes. L’anglès, acèrrim enemic del patró or, va obtindre una victòria pòstuma quan Nixon va declarar la inconvertibilitat del dòlar en or el 15 d’agost de 1971. S’obria la porta a l’etapa actual de moneda fiduciària, sense cap valor real, creada del no-res per les autoritats dominants i fonamentada només en la confiança de la seva acceptació social.

El control de la moneda i del crèdit per part de les elits politicofinanceres, que equival a fixar tipus d’interès artificialment baixos (fins i tot nuls), té efectes dràstics i molt rellevants sobre el conjunt de l’activitat econòmica. Gràcies a polítiques econòmiques diametralment oposades a les actuals, la crisi de 1920-21 es va poder resoldre ràpidament. No es va dubtar en aquells moments a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. En els moments actuals, però, el signe invariablement expansiu de les polítiques monetàries i fiscals obre nous escenaris i planteja molts interrogants. El pla per resoldre el crac del 1929, el New Deal de F.D. Roosevelt, es troba en revisió històrica i econòmica. En poques paraules, més que contribuir a la resolució de la crisi, el que va fer és aprofundir-la i allargar la recessió. També les mesures ultraexpansives actuals del Quantitative Easing no estan donant els resultats esperats. Comentàvem a l’article de la setmana passada la relació directa existent entre la creació de diners i la bombolla del deute públic o la inflació dels actius financers en els mercats borsaris.

El balanç dels estímuls monetaris i fiscals, superior a 25 bilions de dòlars, és decebedor. Per generar 1 dòlar de creixement, els països del G7 han arribat a gastar-ne 18, procedents dels bancs centrals, tot contribuint a un rècord de deute global del 225% del PIB. En termes de creixement, els EUA esperaven increments del PIB superiors al 4%, però només han crescut l’1,5% i el 2,3% els anys 2016 i 2017, respectivament. L’augment de productivitat, amb mitjanes del 0,6%, està molt lluny del 2% anterior. En general, tanta laxitud monetària contribueix a ajornar sine die les reformes estructurals que necessita urgentment el país. Les empreses, en un clima d’incertesa institucional, opten també per diferir la inversió productiva, malgrat disposar de finançament aliè abundant i barat. És un senyal significatiu comprovar com han incrementat la recompra d’accions pròpies i el repartiment de dividends entre els accionistes, al mateix temps que s’estanquen els resultats operatius i d’explotació. A nivell global, la política monetària ultraexpansiva contribueix a crear bombolles en els països emergents i desestabilitzar el seu model productiu. Amb un interès zero al primer món, els capitals especulatius financen qualsevol projecte, per esbojarrat que sigui, en els països en desenvolupament. Però quan l’interès comença a pujar als EUA i el deute públic nord-americà promet rendiments positius, aquests capitals abandonaran amb la mateixa facilitat els països emergents, deixant un rastre de destrucció darrere seu. El dèficit exterior i la pèrdua de divises obligarà els països emergents a depreciar la moneda pròpia, tot originant inflacions intenses, manca de recursos bàsics i privacions socials generalitzades. Amb la recuperació gradual dels tipus d’interès, les economies zombis entraran en agonia i la ranera de la fallida visitarà els governs i les empreses hiperendeutades que no han aprofitat aquest temps per despalenquejar-se i fer els deures. Aleshores hi haurà els plors i el cruixir de dents. I tothom haurà de recordar, una vegada més, que la impressió de diners no equival a viure millor ni a incrementar la riquesa d’un país.

Via: Quantitative Easing | Jordi Franch Parella Weblog

Tsunami monetari | Jordi Franch Parella Weblog

Imagen relacionada

Es pot apagar un foc afegint més combustible a les flames? Es pot curar un diabètic amb la prescripció d’una dieta alta en sucres? Es pot superar un cop de calor amb més hores d’exposició solar? Es pot tractar una hipotèrmia amb la immersió en aigües gelades? El sentit comú ens diu que no, però sempre trobarem una excepció. Aquesta notable excepció és la manera com les autoritats financeres i polítiques han tractat (i continuen fent-ho) els efectes de la gran recessió de fa una dècada. L’expansió monetària i creditícia anterior a l’any 2008, orquestrada pel Banc Central i encoratjada per tots els governs, amb tipus d’interès artificialment baixos, va alimentar una gran bombolla immobiliària i financera que ens va portar a una greu crisi econòmica. Aquesta part de la història és coneguda i reconeguda per la majoria de la població.

El que ja no ho és tant, però, és la resposta governamental que s’ha seguit fins avui dia. Amb l’anomenada quantitative easing (QE) s’hi amaga una política monetària ultraexpansiva sense precedents a la història. Consisteix, senzillament, en compres massives d’actius financers per part del Banc Central. Concretament, el banc emissor compra deute públic de l’Estat, hipoteques tòxiques dels bancs i, fins i tot, deute de grans empreses. Aquest programa d’expansió monetària d’alta potència es tradueix en tipus d’interès molt baixos. Els EUA, que han liderat el programa hiperexpansiu, han estat set anys amb tipus d’interès zero. Van reduir el tipus des de la caiguda de Lehman Brothers, el 15 de setembre de 2008, i fins el desembre de l’any 2015 no el van apujar a un interval del 0,25%-0,5%. A l’actualitat, el preu més important de tota economia es troba a l’1,5%-1,75% a l’altre costat de l’Atlàntic, lluny dels nivells normals als quals s’ha d’atansar poc a poc. La situació a Europa és similar a la nord-americana, amb tipus d’interès nuls des del setembre del 2014. L’argumentació d’aquesta política monetària tan inusual i poc convencional és la següent. Quan el Banc Central compra deute públic de l’Estat, la quantitat de diners incrementa. El comú dels mortals no ho entèn, però el banc emissor pot comprar qualsevol bé pagant amb l’emissió de moneda, que només ell controla, o augmentant les reserves bancàries, que també controla per ser la màxima autoritat financera amb poders de planificació central. Aquesta, per cert, és una victòria pòstuma de Karl Marx, el creador del socialisme real de planificació centralitzada, el dia en què es compleixen exactament dos-cents anys del seu naixement (5 de maig de 1818). El comunisme és un fracàs històric i una impossibilitat econòmica, però, irònicament, perdura en el sector monetari i financer a les anomenades societats capitalistes. I com deia molt encertadament Lenin, per destruir la civilització occidental n’hi ha prou amb destruir la seva moneda. En qualsevol cas, la fabricació massiva de moneda abarateix el tipus d’interès i incentiva l’endeutament. L’accés a crèdits més barats, ens diuen les autoritats, ha d’impulsar el consum familiar i la inversió empresarial, afavorint el creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Aquests, doncs, són els objectius oficials del QE: 1) Proveir liquiditat per reduir el risc de contagi; 2) Evitar a tota costa la deflació i assegurar una inflació positiva del +2%; 3) Promoure el creixement del PIB; 4) Crear ocupació. De res ha servit l’exemple del Japó, en crisi des del 1990, i que porta tres dècades perdudes intentant redreçar la situació amb polítiques fiscals i monetàries molt expansives, les mateixes que han replicat els EUA i tots els altres països. I de res ha servit tampoc l’estudi de crisis oblidades com la recessió de 1920-21, de només 18 mesos de durada, gràcies a les polítiques que es van seguir, diametralment oposades a les actuals. L’aleshores president Warren Harding no va dubtar a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població. Res d’això s’ha fet ara, ja que ha pesat més mantenir el status quo de les elits dominants, tot continuant i amplificant els mateixos errors que van fer esclatar la crisi. Els resultats obtinguts estan per sota dels esperats. S’ha reduït el risc de contagi, és cert, però al preu de salvar bancs en fallida i socialitzar les seves pèrdues amb total impunitat. Sense aconseguir la inflació pretesa del +2%, el QE ha injectat mils de milions a les borses i als pressupostos dels governs. Els resultats són la revalorització artificial dels actius financers (borses en màxims històrics) i la creació d’una monstruosa bombolla de deute públic que tenalla les societats actuals.

Al mateix temps, aquestes polítiques ultraexpansives creen profundes desigualtats socials. Una minoria, propera al poder, s’enriqueix fàcilment sense acreditar un gran full de serveis, mentre que la majoria treballadora veu com els sous es retallen i les condicions laborals empitjoren. En relació als objectius de creixement del PIB i creació d’ocupació, per manca d’espai, millor deixar-los per la setmana vinent. Recordar, per finalitzar, que el QE té data de finalització. A Europa serà l’octubre del proper 2019, quan l’alemany Jens Weidmann substitueixi l’italià Mario Draghi a la presidència del Banc Central Europeu. Aleshores hi haurà el plor i el cruixir de dents.

Via:  Tsunami monetari | Jordi Franch Parella Weblog

Salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

Una mujer pide limosna en una calle de A Coruña. / juan varela

Un informe fet públic aquesta setmana per l’Autoritat Bancària Europea indica, per l’any 2016, que el nombre de directius de banca a Espanya amb un sou anual superior al milió d’euros creix. Les dades indiquen que a Espanya hi havia 152 directius bancaris amb una retribució per sobre del milió d’euros anuals, xifra que va créixer un 20% respecte a l’any anterior. Aquestes nòmines, segons l’Autoritat Bancària Europea, són massa elevades considerant els baixos retorns per als accionistes. I si ho comparem amb els minsos rendiments dels estalviadors, en una època d’interessos nuls, les diferències són encara més esfereïdores. En canvi, en els països de la Unió Europea (UE), els sous bancaris milionaris decreixen un 10% entre l’any 2015 i el 2016. En el conjunt de la UE el nombre d’aquests directius tan ben pagats va baixar, destacant especialment Alemanya, Finlàndia, Hongria, Itàlia i Portugal. Si parlem en termes globals, i no només financers, el sou del conjunt dels treballadors espanyols està estancat, malgrat el creixement anual del PIB superior al 3% entre el 2015 i el 2017. Aquestes xifres qüestionen que els dividends de la pretesa recuperació econòmica es distribueixin equitativament entre tota la societat. La gran recessió del 2008 s’ha tractat i es continua tractant amb polítiques monetàries ultraexpansives. Mai la humanitat havia estat tants anys amb un interès zero. La Reserva Federal dels EUA ha més que quadruplicat el seu balanç, mentre que el Banc Central Europeu l’ha triplicat. Però els bilions (amb dotze zeros) de dòlars i euros creats del no res, es distribueixen pel teixit social de manera molt desigual. Els primers receptors del nou diner creat en surten beneficiats. Però els altres en resulten perjudicats. La creixent consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom, és una de les causes més importants de la polarització política i deriva autoritària de molts països.

Per quantificar-ho d’una manera esclaridora, i a títol d’exemple, Francisco González Rodríguez, president del BBVA, cobra una remuneració propera als 5 milions d’euros, i Ana Patricia Botín Sanz de Sautuola O’Shea, presidenta del Santander, supera amb escreix els 7 milions anuals. No són pas els sous directius més elevats. Ara bé, el sou mitjà a Espanya és de només 22.793 euros. Això és 48 euros menys del que es cobrava, de mitjana, l’any 2016. Si considerem la remuneració global dels executius de les empreses de l’Ibex 35 en relació a les retribucions mitjanes dels treballadors d’aquestes empreses, arribem a conclusions molt semblants. Basant-nos en un estudi lustral de Comissions Obreres, el sou mitjà dels primers directius de les grans empreses espanyoles és de 5,5 milions d’euros, mentre que la retribució mitjana d’aquests treballadors és de 34.475 euros anuals. La relació salarial, abismal, és de 160 vegades a favor dels directius. I la diferència, amb el temps, no fa res més que eixamplar-se. No ens ha d’estranyar que aquesta realitat provoqui fortes tensions i malmeti la necessària cohesió social. Molt pitjor encara quan no hi ha cap relació entre els increments de retribució dels alts càrrecs i l’evolució real de l’empresa. I aquí cal recordar a CatalunyaCaixa i Bankia, entitats financeres rescatades amb fons públics que oferien elevades remuneracions i emoluments als seus directius.

A la banda baixa de les rendes del treball, el salari mínim actual és de només 753 euros mensuals. L’ajust de la correcció, fins ara, ha recaigut especialment en les rendes salarials mitjanes i baixes. Altres costos, com els d’energia i subministrament, de provisió oligopòlica i sense competència real, incrementen. Les condicions de treball pel comú dels mortals, però, empitjora any rere any. La part més feble de la societat ha carregat amb els costos de la crisi i les desigualtats socials han augmentat. Aquesta tendència és molt negativa tant en termes de cohesió social com d’eficiència econòmica. La relació entre el 20% de la població més rica i el 20% de la població més pobra és de 3,7 vegades a Finlàndia, 4 a Suècia i 4,3 a Dinamarca. A Alemanya és de 5, però a Espanya és molt superior. Espanya és el tercer país més desigual de la zona euro després de Grècia i Portugal. En el nostre entorn europeu, podem triar entre ser rics i cohesionats socialment (països nòrdics) o pobres i amb immenses diferències socials (Espanya i països mediterranis). Per contribuir al necessari equilibri social sense danyar l’ocupació, tan necessària a les nostres latituds, es podria considerar establir un salari màxim. Un salari legal màxim, que sigui múltiple del sou mitjà, és una mesura fàcil i ràpida d’aplicar. No seria raonable?

via Salaris màxims | Jordi Franch Parella Weblog

La caiguda de les pensions | Jordi Franch Parella Weblog

Pensions_OCDE

Els defensors de l’estatisme i crítics del mercat solen repetir que el mercat té fallades i que no sempre proporciona resultats justos ni econòmicament eficients. En aquests casos, segueixen, és necessària la intervenció de l’Estat. Un problema d’aquesta afirmació és que l’Estat també falla. I sovint, ho fa clamorosament. En aquests casos, cal assegurar-nos que el remei no sigui pitjor que la malaltia. L’acció governamental es centra en el curt termini. Diguem que presenta una miopia crònica. No és pas estrany. Les legislatures polítiques són de quatre anys (o menys) i l’acció política sol quedar circumscrita a aquest límit temporal. La resolució de problemes estructurals o a llarg termini queda sistemàticament postergada. Tothom sap que la problemàtica de les pensions és greu i empitjorarà irremeiablement amb el pas del temps, però no esperem que les autoritats hi facin gran cosa per millorar la situació. Les reformes de Zapatero del 2011 (que allargava l’edat de jubilació i augmentava el nombre d’anys necessaris per cobrar el 100% de la base reguladora) i de Rajoy el 2013 (que introduïa el factor de sostenibilitat a partir del 2019) són pedaços momentanis que eviten canvis en el curt termini, però forçaran retallades brutals de les pensions en el llarg termini, moment en el què aquests polítics ja no governaran i es trobaran escrivint les pomposes memòries de la seva gran acció política. Amb el fons de reserva de les pensions pràcticament esgotat, l’executiu ha optat per recórrer a un crèdit del Tresor Públic per abonar la paga extra de desembre. La Seguretat Social gasta 20.000 milions anuals més del que ingressa. Un dèficit de 20.000 milions d’euros deixa a zero el fons de reserva. I si el govern opta per incrementar encara més l’endeutament, deixant el fons obert amb xavalla, és pel cost polític que suposa liquidar el fons, especialment quan el PP obté nombrosos vots del col·lectiu de jubilats.

Aquesta setmana, l’OCDE ha publicat el seu informe sobre les pensions (Pensions at a glance 2017). La institució amb seu a París que representa els 35 països més industrialitzats, detalla com l’envelliment pressiona i amenaça la sostenibilitat financera del sistema de pensions espanyol. Aquests reptes adquireixen especial rellevància en els països que, com Espanya, tenen un sistema de repartiment, és a dir, les pensions presents es paguen amb els ingressos per cotitzacions dels que treballen en aquest moment. El 1975 Espanya era un país jove. Per cada 100 persones en edat de treballar només n’hi havia 20 que tenien més de 65 anys. Però quatre dècades després la societat espanyola ha envellit: el 2015 els més grans ja suposen més de 30. Els problemes s’intensificaran a partir del 2025, coincidint amb la jubilació de la generació del baby-boom, nascuts entre 1960 i 1973. L’any 2050, per cada 100 persones entre 20 i 65 anys n’hi haurà a Espanya 76 en edat de jubilació. Igualem les xifres del Japó i superem en envelliment a Grècia, Portugal, Itàlia i Corea del Sud. Això anuncia una retallada dràstica de les pensions futures. Actualment, la jubilació mitjana és de 1.050 euros mensuals, el 82% del salari percebut, quan la mitjana de l’OCDE és de només el 63% (71% a la Unió Europea). Espanya, en aquests moments, està per sobre de França (74%), Alemanya i els Estats Units (menys del 60% en els dos casos), Mèxic (30%) o el Regne Unit (29%). El futur, però, empitjora dramàticament. L’OCDE també adverteix que l’atur persistent i l’alta taxa de temporalitat redueixen els drets de pensió per a una part significativa de la població en edat de treballar. Un altre problema per a la viabilitat financera del sistema espanyol de pensions és la baixa taxa d’ocupació, també en les persones de més de 55 anys, molt per sota de la mitjana, en particular el grup de 65 a 69 anys, on és la més baixa dels països de l’OCDE.

El sistema públic de pensions es basa en una promesa falsa i piramidal. El treballador paga ara els jubilats actuals i demà cobrarà dels treballadors futurs. El problema, naturalment, és que demà no hi haurà prou cotitzants per abonar la pensió. En aquest cas, haurem estat molt castigats fiscalment per rebre ben poc en el futur. I aquest és exactament el guió que seguirà Espanya durant les properes dècades. De més de 3 persones en edat de treballar per cada jubilat, es passarà a menys de 1,5 persones per jubilat. Naturalment, trobar-se en edat de treballar no significa estar treballant, i menys a Espanya amb les sempre elevades taxes d’atur. Actualment només treballa el 56% dels espanyols entre 16 i 65 anys. Per tant, ens espera una caiguda de la taxa de substitució, això és, la relació entre les pensions pagades per la Seguretat Social i els salaris mitjans, superior al 50%. La transició des de l’ocupació a la jubilació, o des del mercat laboral a la pensió pública de la Seguretat Social, serà molt dura per la pèrdua d’ingressos. La caiguda de l’import de les pensions serà força comuna a la UE, exceptuant Luxemburg, Bèlgica, Holanda i els països bàltics. Però en cap país caurà tant com a Espanya. Estem preparats per afrontar la crisi que ens espera?

Via: La caiguda de les pensions | Jordi Franch Parella Weblog

Desfinançament autonòmic | Jordi Franch Parella Weblog

Mariano Rajoy recibe a Susana Díaz en la Moncloa.

L’economia espanyola porta tres anys consecutius creixent per sobre del 3% (3,4% l’any 2015; 3,3% el 2016 i 3,1% el darrer 2017). En principi, no són pas xifres dolentes. Superiors a la mitjana europea, semblaria que haurien de servir per millorar l’ocupació i disminuir l’atur. Per augmentar l’estabilitat laboral, reduir la temporalitat i millorar els sous de tots els treballadors. Per oferir un futur laboral als nostres joves suficientment atractiu com per evitar l’emigració forçosa a altres països i fomentar la natalitat en una societat creixentment envellida. També hauria de servir per canviar l’estructura productiva i el model de creixement, massa basat en sectors de baix valor afegit i poca intensitat tecnològica. I també per millorar la situació fiscal, tot reduint l’elevat nivell de deute públic. Hom pensa que amb un creixement vigorós, àmpliament pregonat per les nostres autoritats, l’increment dels ingressos públics, conseqüència de la major activitat econòmica, hauria d’equilibrar els pressupostos i concedir un cert marge d’actuació per escometre inversions estratègiques. Però, malauradament, no és així. Aquesta bonança artificial produïda per vents de cua favorables com, molt remarcablement, el tipus d’interès zero, no s’ha aprofitat per fer els deures més urgents i reformar l’economia espanyola. El Fons Monetari Internacional (FMI), a la publicació del Monitor Fiscal presentat aquesta setmana, estima que Espanya tancarà el 2018 amb un dèficit pressupostari superior a l’objectiu del 2,2% pactat pel govern de Mariano Rajoy amb Brussel·les. Per al 2019, la previsible pujada del tipus d’interès a l’eurozona pot desencadenar una tempesta perfecta d’efectes devastadors per les economies més endeutades com l’espanyola. L’informe de l’FMI reflecteix que el dèficit previst per a Espanya el 2018 és el tercer més alt en el total de les economies avançades, només per darrere dels EUA i el Japó. També és el més elevat entre les economies de la zona euro. I l’FMI no és l’únic organisme que dubta de la capacitat de l’Estat per complir els objectius fiscals. També l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal ha qüestionat el sanejament fiscal de l’Estat. El deute públic espanyol, que voreja el 100% del PIB, és superior al de la zona euro (84,2%).

I com responen les autoritats espanyoles? Doncs preveient una contenció de la despesa i un increment exagerat dels impostos recaptats. I aquí ens ha de preocupar que el president espanyol, Mariano Rajoy, s’hagi reunit a la Moncloa amb la presidenta andalusa, Susana Díaz, per comprometre’s a convocar el Consell de Política Fiscal i Financera i abordar la reforma del sistema de finançament autonòmic sense Catalunya. Les negociacions poden perfectament començar sense Catalunya. I ja sabem que a la taula del Bernat qui no hi és no hi és comptat. La indefensió catalana no augura res de bo i, més aviat, és previsible l’empitjorament de l’espoli fiscal.

L’actual sistema de finançament es basa en un principi pervers: la centralització dels ingressos i la descentralització de la despesa o, en altres paraules, que l’Estat central recapta i sobre les autonomies recau la responsabilitat de proveir (i pagar) els serveis bàsics de l’Estat del benestar. Sota el concepte de “solidaritat interterritorial” hi ha uns territoris que sempre acaben pagant a la resta. Deixant de banda el País Basc i Navarra, que gaudeixen del concert econòmic, els territoris amb permanent saldo negatiu són Madrid (abans de descomptar l’efecte capital), Catalunya, les Balears i València. Tota la resta d’autonomies són receptores netes. I amb aquestes normes de funcionament, el resultat previsible és continuar així sine die. Per complir amb els seus compromisos fiscals, l’Estat central continuarà centrifugant la contenció de la despesa cap els ajuntaments i les comunitats autònomes, que hauran de suportar tot el pes de l’ajust. Catalunya suposa el 16% de la població d’Espanya, aporta a la caixa estatal el 19% dels ingressos públics i rep només el 13%. Per cada euro recaptat a Catalunya, 45 cèntims es gasten fora d’aquest territori. Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (IRPF, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA). Per tant, l’actual sistema de finançament es basa en el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten, eliminant d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents de papà Estat. Espanya hauria d’avançar cap un sistema de finançament basat en la descentralització, on cada autonomia recaptés els impostos que financen els serveis públics com sanitat, educació i serveis socials. La redistribució interterritorial és injusta i tremendament ineficient. S’hauria de procurar l’autonomia en els ingressos i l’autonomia en les despeses. En el límit, el concert econòmic dels territoris forals de Navara i el País Basc hauria d’exportar-se a la resta d’Espanya. Però, ai las, això significaria la fi del modus vivendi de molts territoris crònicament subvencionats. Per això l’Estat forçarà la recentralització del nou sistema de finançament autonòmic, afegint sal a la ferida.

Via: Desfinançament autonòmic | Jordi Franch Parella Weblog

“It’s the interest rate, stupid” | Jordi Franch Parella Weblog

Nueva jornada negra en Wall Street: El Dow Jones cae un 4,14 % al cierre de la sesión

Des dels mínims del 2009, els preus de les accions mundials han anat augmentant sense excessives estridències, fins els primers dies d’aquest mes de febrer, quan la mitjana industrial del Dow Jones ha caigut més de 2.200 punts (-8.5%) i el S&P 500 també ho ha fet més del 8% des dels màxims de finals de gener. Sense disposar de cap oracle ni pretenent emular les prediccions d’una pitonissa, en un recent article ja vàrem comentar, amb preocupació, la possibilitat d’estar a les portes d’un nou crac borsari (El proper crac, Regió7 del passat diumenge 28 de gener). Aquesta onada de pànic global té una explicació relativament senzilla, que té a veure amb la política monetària ultraexpansiva realitzada pels principals bancs centrals del planeta. Mai s’havia fet res semblant enlloc. Amb l’anomenat quantitative easing els bancs centrals han comprat enormes quantitats de deute públic dels Estats i bons corporatius de grans empreses connectades políticament amb el regulador. La idea era senzilla. Es tractava que els bancs comercials tornessin a concedir crèdit per posar en marxa de nou un altre cicle, formant noves bombolles especulatives. Si els bancs no prestaven, perquè tenien els seus propis balanços farcits d’actius tòxics, el banc central els ho comprava creant del no-res un munt de milions.

Rescatats els bancs en fallida i alliberades les altres entitats financeres d’hipoteques incobrables, se suposava que es reactivarien els préstecs a particulars i empreses. Però els nivells d’endeutament assolits eren ja massa elevats i el que tocava era amortitzar deute, més que no pas continuar amb l’espiral creditícia. Els bancs optaren també per fer un negoci més fàcil, còmode i menys arriscat, consistent en la compra de deute públic. Un negoci rodó: aconsegueix finançament il·limitat del banc emissor al 0% i s’inverteix en deute sobirà que rendeix un 2% o 3%. Un guany segur sense necessitat de fer res. El propi banc central també va decidir comprar deute públic de l’Estat. Així forçava amb les seves pròpies compres que anés baixant cada vegada més la rendibilitat dels bons estatals, fins que arribés a un nivell en què l’endeutament dels governs sortís de franc. L’interès del 0% és quelcom que no s’ha experimentat mai fins ara. Concretament, la FED ha creat dòlars nous per un valor equivalent a quatre vegades el PIB d’Espanya.

¿I això té a veure amb els moviments de les borses dels darrers dies? Sí, hi té molt a veure. Tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l’accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l’immobiliari, que, tard o d’hora, es convertirà en una recessió econòmica. Un tipus d’interès molt baix desincentiva l’estalvi, però permet iniciar projectes d’inversió amb taxes de rendiment ínfimes o també finançar empreses zombies hiperendeutades que es mantenen artificialment en vida. Així s’entèn com les borses no han deixat de créixer i créixer enmig de la recessió. No té cap sentit que la paràlisi de l’economia real estigui acompanyada d’increments sostinguts de les cotitzacions borsàries. Però just això és el que ha passat durant aquests darrers anys. L’explicació del misteri és senzilla. Part dels milions i milions de dòlars i euros creats del no-res pels bancs centrals han acabat a la borsa, inflant les cotitzacions de Wall Street i d’arreu del món. Unes cotitzacions que poc tenen a veure amb la realitat comptable i la situació econòmica real que viuen les empreses. Uns mercats financers que, altra vegada, dopats pels estímuls monetaris alerten dels desequilibris i amenacen la fràgil recuperació econòmica.

Ludwig von Mises, degà de l’Escola Austríaca, ha explicat magistralment com l’acció dels bancs centrals origina una economia maníaco-depressiva i com les autoritats polítiques, lluny de suavitzar els cicles, contribueixen a desestabilitzar l’economia. Sense interferències del banc central, la taxa d’interès realitza un acte d’equilibri essencial entre prestataris i prestamistes, entre deutors i creditors, entre els que s’endeuten i els que estalvien. Quan algú es planteja expandir l’empresa o iniciar un negoci, només ho farà si espera guanyar prou diners per pagar el préstec, més interessos i, amb sort, assolir un benefici. El tipus d’interès, per tant, no només equilibra el mercat, sinó que també serveix com a estàndard per a què els empresaris avaluïn quins projectes empresarials val la pena emprendre i quins no. La creació de diners del no-res, l’expansió del crèdit i l’abaratiment artificial del tipus d’interès fa que les empreses s’equivoquin massivament al tenir la impressió que hi ha més recursos estalviats que els realment existents. Alhora, els consumidors utilitzen el crèdit barat per hipotecar-se amb una nova vivenda, canviar el cotxe o fer un viatge al Carib. S’inicia l’etapa de falsa expansió acompanyada de pujades a les borses, tot basat en els estímuls monetaris, que actuen talment com una droga. Però la ressaca acabarà arribant. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

P.S.: Que els reguladors borsaris, com els presidents de les borses i altres destacats polítics, ens vulguin fer creure que es tracta tot plegat d’ordres de venda massives aleatòriament llançades per ordinadors interconnectats és senzillament ofensiu.

Via: “It’s the interest rate, stupid” | Jordi Franch Parella Weblog

Pressupostos electorals | Jordi Franch Parella Weblog

Aquesta setmana, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha presentat el projecte de pressupostos generals de l’Estat per al 2018. Rajoy ha presentat els pressupostos amb mig any de retard, incomplint l’obligació de presentar-los almenys tres mesos abans de l’expiració dels de l’any anterior. Per a l’aprovació dels comptes al Congrés, Ciutadans ja ha garantit el seu suport i el PSOE és possible que també ho faci. El primer que crida l’atenció és que les partides de despeses i ingressos pugin totes, en un 3% i 4,6% respectivament, amb les úniques excepcions de la despesa d’interessos i atur, que baixen. Són uns pressupostos fets en clau electoral, tot pensant en les eleccions del proper any. El pes de la despesa pública sobre el PIB assoleix el 40,5%, superior al 39% del 2007 amb Rodríguez Zapatero.

men005.jpg

En una societat creixentment envellida, un dels grups de població més importants, influents (i més fidel a la cita de les urnes) són els pensionistes. Espanya té més de 8,6 milions de pensionistes que cobren, en conjunt, 9,6 milions de pensions (la pensió de jubilació és compatible, per exemple, amb la de viduïtat). La despesa en pensions públiques ha passat de 91.500 milions l’any 2007 (pensió mitjana de 766 euros) a 145.000 milions actualment (pensió mitjana de 1.077 euros).

men002.jpg

L’increment de la despesa en pensions, del 37%, és molt destacable i superior al de totes les altres partides pressupostàries. De fet, mentre que assalariats i autònoms han vist com es reduïa la renda disponible des del 2008 (en un 12% i 19% respectivament), els pensionistes l’han augmentada amb 500 euros més.

men001.jpg

men003.jpg

La principal novetat fiscal, apart de la reducció de l’IVA al cinema, és la rebaixa d’IRPF per rendes inferiors a 18.000 euros. Concretament, l’umbral de tributació s’eleva de 12.000 a 14.000 euros, mentre que l’impost es rebaixa pels sous compresos entre 14.000 i 18.000 euros. La rebaixa d’impostos sempre és positiva, però cal tenir en compte que aquest segment de renda només aporta el 11% de la recaptació total. En canvi, les rendes mitjanes i mitjanes-altes compreses entre 18.000 i 90.000 euros anuals suporten més del 70% de l’impost, sense gaudir de cap benefici fiscal.

men006.jpg

Pel que fa a la inversió, es compleix el principi de residualitat, que consisteix, expressat de manera simple, en què els diners destinats a inversió són els que queden després de pagar, en primer lloc, les despeses corrents (sous, compra de material fungible, serveis contractats, interessos de préstecs, transferències…). Les despeses corrents, detallades en els cinc primers capítols dels pressupostos, corresponen a les despeses de personal o la compra de béns fungibles que es consumeixen en l’any en curs. Suposen la part quantitativa més important del total de la despesa i, sovint, tenen caràcter prioritari a les despeses d’inversió, detallades en els capítols 6 i 7. Una conseqüència important d’aquest principi de residualitat és que la inversió és la primera perjudicada en temps de crisi. Quan els pressupostos són contractius i s’ha de retallar alguna partida, la inversió sol ser la primera. I al revés també, només quan els pressupostos són expansius la inversió es veu beneficiada. Donat que aquests pressupostos, presentats en clau electoral del 2019, són expansius, la inversió també augmenta. La prova del principi de residualitat són els diners destinats a infraestructures, 5.676 milions d’euros, que augmenten en un 16,5%. Ara bé, aquesta partida era de 14.040 milions el 2008, en el moment d’esclatar la gran recessió. El descens acumulat en el període contractiu és, per tant, del 60%. Però aquesta bonança inversora no arribarà a Catalunya. Mentre que el PIB català representa el 19% de l’espanyol, el percentatge d’inversió es mantindrà el 2018 en el 13,3% del total, exactament el mateix que en l’exercici anterior. Catalunya, en termes de població, representa el 16,2% del conjunt de l’Estat, també per sobre del que rebrà en inversions. Es manté, per tant, la tendència a infrainvertir en el territori que és el motor econòmic d’Espanya. A més, cal tenir en compte que només una part de la inversió pressupostada s’acaba realitzant. La liquidació efectiva dels comptes presentats és històricament baixa a Catalunya. El 2015, per exemple, i segons dades de la Cambra de Barcelona, només es va realitzar un 59% de la inversió prevista. Per tant, en termes pressupostaris la pasqua encara no ha arribat a Catalunya. Malgrat Montoro ha presentat uns comptes expansius i electorals, la dura quaresma continua a casa nostra.

El ministeri de l’Interior, amb l’acord per a l’equiparació salarial, és un dels més beneficiats. I el president del Tribunal Constitucional, González Rivas, passa a ser el càrrec públic més ben pagat de l’Estat amb 149.000 euros. La despesa en interessos de l’enorme deute públic de l’Estat es redueix un 2% tot i representar la considerable xifra de 31.547 milions. Però, alerta, això és momentani. Quan l’any vinent es normalitzi la situació monetària, Mario Draghi abandoni la presidència del BCE i el tipus d’interès recuperi nivells normals, la despesa en interessos es dispararà. I no ho oblidem. En virtut del modificat article 135 de la Constitució, el seu pagament té caràcter prioritari. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

Via: Pressupostos electorals | Jordi Franch Parella Weblog

Desigualtat i pobresa | Jordi Franch Parella Weblog

ocho-claves-para-doblar-tu-salario-en-menos-de-un-ano.jpg (992×558)

Hi ha dues maneres de combatre la desigualtat econòmica. La primera és imposar impostos als rics per subsidiar els pobres. La segona és incrementar els ingressos dels més desafavorits mitjançant la reducció de l’atur, l’increment de l’ocupació i la creació de riquesa. La primera pressuposa la preeminència de la hisenda de l’Estat en la seva funció més redistributiva. La segona posa de relleu la importància de la creativitat empresarial com a mecanisme generador d’ingressos per permetre sortir de la pobresa. La primera és un joc de suma zero. El que uns hi guanyen amb la mà visible de l’Estat equival exactament a la pèrdua dels altres. La segona, en canvi, és un joc de suma positiva. La innovació i creativitat de les empreses permet crear béns abans inexistents, que es traduirà en nous llocs de treball i més ingressos per la societat. La primera equival a encadenar la societat, privar-la de la seva pròpia subsistència i autoestima per després oferir-li la sopa boba. La segona, en canvi, reforça la dignitat personal al defensar la retirada de les nombroses trabes administratives i restriccions legals que impedeixen el lliure exercici de la iniciativa privada. Per què s’hauria de prioritzar la segona via, i no pas la primera? A dia d’avui, la major part de la pobresa que persisteix en el nostre país no es deu a la incapacitat subjectiva de molts ciutadans per integrar-se productivament en la societat, sinó a les asfixiants regulacions i als confiscatoris impostos de l’Estat que impedeixen que moltes persones prosperin en el mercat. Per exemple, ¿per què la taxa d’atur o la taxa de temporalitat espanyoles, dos factors determinants dels baixos ingressos de les famílies, dupliquen o fins i tot tripliquen la de molts altres països del nostre entorn? ¿Es deu a què els espanyols són pitjors que els portuguesos, italians o grecs a l’hora de treballar? No. Ho fan perquè la normativa laboral genera desocupació, atur massiu i temporalitat. La normativa laboral és profundament antisocial. I de la mateixa manera que parlem de les traves laborals, també podríem referir-nos a totes aquelles barreres regulatòries d’entrada en multitud de sectors com l’energia, la banca, les farmàcies, el transport, etc., que tenen com a principal objectiu la creació de monopolis privilegiats i l’exclusió de tota competència als lobbies empresarials que orbiten a l’entorn del poder polític.

Els estatistes, que quan parlen de desigualtats econòmiques sempre prioritzen l’acció redistributiva de l’Estat mitjançant impostos i subsidis públics, argumenten que en els països occidentals ha augmentat la diferència de rendes per culpa del neoliberalisme. Que la reducció de la despesa pública té efectes regressius al perjudicar els més desfavorits i que caldria, per tant, tornar a incrementar la grandària de l’administració pública i la despesa associada. Aquest raonament és fals. En els darrers anys, la dimensió de l’Estat no ha disminuït, sinó que ha augmentat. El pes de la despesa pública sobre el PIB ha passat, des de l’any 1980 fins ara, del 46,1% al 56,1% a França; del 34,9% al 36,3% als EUA; del 24% al 50% a Grècia; s’ha mantingut en el 39,3% a Gran Bretanya; i pel que fa a Espanya ha incrementat del 31,1% al 41,6%. Per tant, la dinàmica expansiva de creixement continu de l’Estat és més forta que els moviments neoliberals de la dècada dels 80, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan, o els avanços de la globalització. I la desigualtat ha incrementat malgrat l’increment de la despesa pública social (del 20,2% del PIB l’any 1980 al 31,5% actual a França; del 13% al 19,3% als EUA; del 9,9% al 27% a Grècia; del 15% al 21,5% a la Gran Bretanya; i del 15% al 25% a Espanya). En segon lloc, la relació causa-efecte entre l’increment de la despesa pública i la disminució de les desigualtats tampoc és correcta. Els polítics alimenten i beneficien els interessos dels poderosos i de les grans corporacions (monopolis legals, empreses que viuen del BOE, rescats bancaris i interessos del deute públic a favor de la banca, indústria militar…). Pensem en els milers de milions d’euros injectats a Bankia i CatalunyaCaixa. El Tribunal de Comptes xifra en 60.718 milions d’euros el cost acumulat dels recursos públics utilitzats en el procés de reestructuració bancària entre 2009 i 2015. Pensem també en qui ho acaba pagant i qui en resulta beneficiat, en perjudici flagrant de la més elemental justícia distributiva.

La humanitat celebra aquests dies la vinguda al món, en la més estricta senzillesa, d’un infant a Betlem de Judà. Creixerà i es farà fort no gràcies a un Estat encapçalat per Herodes el Gran, que el volia matar, sinó (en l’àmbit terrenal) gràcies al treball productiu a la fusteria del patriarca Josep, del llinatge del rei David. La història dels dirigents polítics en contra de la igualtat, no només econòmica (tots els ciutadans no són iguals davant la llei), és llarga i mereix un article diferenciat. La redistribució estatal de la renda no pot beneficiar els pobres amb la concessió de subsidis públics si aquests prèviament han hagut de suportar una càrrega fiscal superior amb el pagament de més impostos. El problema de la desigualtat es combat veritablement amb la generació de riquesa, l’emprenedoria, la creativitat empresarial, la contenció de la voracitat fiscal i la supressió de cotilles normatives. Es tracta de reduir la pobresa i no pas d’enquistar-la en el teixit social amb les tupides xarxes de l’Estat clientelar que deixa precarietats a dojo en la falsa sortida de la crisi econòmica i financera.

Via: Desigualtat i pobresa | Jordi Franch Parella Weblog

El proper crac | Jordi Franch Parella Weblog

IMG_2615.png (903×697)

Segons les previsions de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE), les compres acumulades de deute públic per part del banc emissor superaran els 2,5 bilions d’euros aquest 2018. El BCE s’ha convertit en el hedge fund més important del món en renda fixa, amb uns actius directament gestionats per valor de 2,28 bilions d’euros. El 82,6% és deute sobirà o bons governamentals (deute públic dels Estats), el 10,5% són “covered bonds” (bons amb garantia del deute públic) i la resta són cèdules hipotecàries i bons corporatius. El tipus d’interès continuarà a nivells aberrantment baixos, propers al 0%, mentre la inflació no repunti. Economistes austríacs com Ludwig von Mises o Friedrich Hayek ens expliquen com aquesta política monetària tan expansiva és la causant dels cicles econòmics recurrents i, també, de la creixent inestabilitat política a Europa. Tipus d’interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, formant bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l’accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l’immobiliari, que, tard o d’hora, es convertirà en una recessió econòmica. Un tipus d’interès molt baix desincentiva l’estalvi, però alhora permet iniciar projectes d’inversió amb taxes de rendiment ínfimes finançats amb crèdit bancari.

Fixem-nos que la inflació, entesa com l’increment generalitzat dels preus dels béns de consum, és baixa en el nostre entorn, però que, en canvi, el preu de les accions i altres actius financers no para de créixer. Els índexs borsaris mundials estan en máxims històrics, com el Dax alemany i el Footsie britànic. Als EUA, els tres principals indicadors (Dow Jones, S&P 500 i Nasdaq) revaliden màxims contínuament. Quan el banc central decideixi incrementar el tipus d’interès, el boom es pot convertir en un crac borsari i algunes empreses glamuroses amb projectes d’inversió a mig fer, enganyats per la política monetària ultralaxa, tindran un abrupte final. L’expansió monetària també ajuda a entendre la paràlisi de la productivitat. Els projectes poc rendibles s’inicien en els booms econòmics gràcies al diner barat. Una legió d’empreses zombis es mantenen artificialment vives gràcies al finançament privilegiat de bancs comercials, que opten per continuar refinançant el seu passiu abans de donar per perduts els crèdits i empitjorar els balanços bancaris.

Aquesta política monetària tan ultraexpansiva també té part de responsabilitat en una redistribució de la renda desigual i injusta. Els primers en rebre el nou diner creat, especialment les entitats financeres i els endeutats governs de l’eurozona, en surten beneficiats. Tanmateix, no són poques les empreses que prosperen gràcies al BOE o a privilegis concedits pel regulador. Per contra, la gran majoria de la població en surt perjudicada. Mentre que jubilats i treballadors perden poder adquisitiu amb pensions i salaris estancats, les persones amb rendes més elevades provinents de guanys del capital, propietàries d’accions i altres actius financers, veuen augmentar la seva fortuna. Friedrich Hayek, a la seva obra “Dret, legislació i llibertat”, explica com la concessió de privilegis a una minoria posa en perill l’harmonia social. La frustració s’apodera de grups cada vegada més nombrosos, que donaran suport a partits polítics extremistes i propiciaran el seu ascens. A Alemanya, la reedició de la gran coalició entre Angela Merkel i Martin Schulz, els dos partits tradicionalment majoritaris, ha costat moltíssim per l’ascens de la ultradretana Alternativ für Deutschland. Del creixent descontentament popular i inestabilitat política es culpa a la globalització i l’onada de refugiats. Però l’ascens de la ultradreta també és un fet a Àustria, Txèquia o, fins i tot, la França de Marine Le Pen. I a la república txeca el nombre de refugiats és baix i el creixement econòmic raonablement alt. A bona part d’Europa, de fet, prosperen els partits més radicals i extremistes, independentment del nombre de refugiats acollits. I una part de responsabilitat rau en els bancs centrals i lexcessiva creació de moneda i crèdit.

L’estroncament de la productivitat i el fre dels augments salarials motiva que el vot vagi a líders polítics populistes, que prometen revertir les pèrdues amb programes socials generosos i polítiques públiques marcadament estatistes. I això significa que el cercle viciós es retroalimenta, perquè l’expansió dels governs, amb més normatives i més dèficits, contribueix a l’augament imparable del deute públic. I quan aquests títols de deute siguin adquirits pel sector financer s’utilitzaran per crear més diner i més crèdit. En definitiva, que en nom de l’estabilització de l’economia es contribueix a la formació de crisis financeres periòdiques i que amb l’esquer de la redistribució de rendes s’incrementen encara més les desigualtats existents. Vivim en el món de la postveritat, on les aparences són més importants que el contingut i on l’engany i la manipulació tenen una presència constant i ubiqua a les nostres vides. El procés de polarització política recorda inevitablement el dels anys trenta del segle passat, fet que hauria d’alarmar la població i fer despertar als líders polítics.

Via: El proper crac | Jordi Franch Parella Weblog

S’ha superat la crisi? | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de hombre y mujer preocupados

Mentre que en l’escenari polític nacional es succeeixen els moviments i contramoviments d’altíssim voltatge que condueixen al proper referèndum de secessió de l’1 d’octubre, en l’escenari internacional es sol donar per fet la superació de la crisi financera que es va desencadenar fa exactament 9 anys. Concretament, el 14 de setembre de 2008 feia fallida el banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers i això marcava oficialment l’inici de la gran recessió. Com en el crac del 1929, l’exuberància irracional causada per les polítiques monetàries i creditícies molt expansives dutes a terme pels Bancs Centrals amb la connivència dels governs i el suport intel·lectual dels economistes keynesians i monetaristes, amb tipus d’interès artificialment reduïts, acabava malament. Acabava molt malament el 2008, el 1929 i en tantes altres dates en què punxava la monstruosa bombolla creada pels excessos monetaris i financers. Quasi una dècada després, les autoritats polítiques i financeres, amb el fariseisme complaent de bona part de l’acadèmia, ens anuncien amb cofoisme que la crisi s’ha superat. Per decretar la liquidació de la gran recessió no es fixen en el número d’ocupats, ja que els 20,5 milions de treballadors existents a Espanya el 2008 no es recuperaran fins més enllà del 2022, sempre considerant que es mantingui la creació d’ocupació i el creixement en xifres del 3% anual. No es fixen, naturalment, en el creixement perdut i que s’ha deixat de tenir en aquesta dècada. La quantitat de somnis frustrats, empreses que no han nascut, llocs de treball que no s’han creat i salaris que no s’han cobrat són senzillament irrecuperables. El principal argument utilitzat és que sí s’ha recuperat el nivell de PIB preexistent el setembre de 2008. Cert? Doncs no.

El PIB mesura el valor monetari dels béns i serveis finals produïts durant un determinat període de temps. La forma més senzilla i directa de mesurar aquest valor és a través dels preus de mercat, això és, el que els compradors han estat disposats a pagar a canvi d’aquesta producció. Ara bé, utilitzar els preus de mercat comporta dos inconvenients. El primer és que no disposem de preus de mercat per a tots els béns i serveis finals. Destacadament, això afecta els béns fabricats i tots els serveis proveïts per les administracions públiques. El segon, que els preus de mercat estan influïts pels impostos indirectes i les subvencions governamentals. Aquesta problemàtica afecta tres components del PIB: el valor afegit brut de les activitats immobiliàries, el valor afegit brut de l’administració pública (sanitat, educació…) i els impostos nets sobre la producció. El primer fa referència a l’estimació del càlcul de l’autolloguer dels propietaris de vivendes. Quan un llogueter paga una renda al propietari del pis, aquesta quantitat monetària forma part del PIB. En el cas d’un propietari que visqui a casa seva, l’Estat estima el “lloguer” que li correspon i ho incorpora al PIB total. Notem, per tant, que la compravenda d’un immoble suma en el PIB i que l’autolloguer, estimat subjectivament, també. Pel que fa als serveis públics prestats per l’administració o per entitats privades a càrrec de l’administració pública, la seva valoració es fa a cost de producció. Això vol dir que com més dotació pressupostària tinguin, més augmenta el PIB. Encara que alguns serveis siguin disfuncionals o improductius, el PIB incrementa automàticament amb la despesa pública. Gràcies a Keynes, que un ajuntament contracti una empresa per obrir els carrers i tornar-los a tancar es considera una activitat productiva que forma part del PIB. Finalment, els impostos nets sobre la producció, això és, nets de subvencions, són els impostos indirectes que graven el cost de producció dels béns i serveis finals. Quan l’IVA augmenta, per tant, el PIB també ho fa. La quantificació d’aquests increments ficticis del PIB, del 2008 al 2017, és la següent: els autolloguers augmenten en 4.430 milions, els costos de la sanitat i l’educació incrementen en 3.879 milions i els impostos nets ho fan en 4.568 milions. En total, un increment de 12.877 milions. En canvi, el valor afegit d’algunes activitats privades competitives ha disminuït. Per tant, tot plegat es redueix a un exercici de cuinar adequadament les dades per aconseguir el resultat que es desitja. ¿O no recorden quan, a la tardor del 2014, el PIB es va incrementar en més de 26.000 milions per l’estimació monetària de la prostitució i el tràfic de drogues? Considerant l’activitat privada, no és cert que s’hagi superat la crisi i calen encara més de dos anys per recuperar la producció agregada prèvia al 2008.

Altres motius de preocupació que amenacen el futur són l’excés i descontrol del deute públic (aquest s’ha de retornar amb interessos) i les conseqüències de l’expansió monetària o quantitative easing realitzada de manera conjunta i coordinada pels principals Bancs Centrals. Recordem que el programa de compra de deute públic del BCE, iniciat el març del 2015, supera els 2 bilions d’euros i que ha duplicat el balanç del banc emissor. Ha servit per narcotitzar l’economia i proveir finançament il·limitat a l’Estat a cost zero. Però tot arriba a la seva fi en aquesta vida, i Mario Draghi haurà de començar a retirar els estímuls monetaris a partir del proper mes d’octubre. L’increment del tipus d’interès (no oblidem que el 0% és una aberració econòmica sense precedents històrics) i la previsible revalorització de l’euro normalitzaran la situació, a costa d’empitjorar el superàvit exterior, i posaran al descobert els defectes reals que es tenien per virtuts enganyoses i imaginàries. També l’encariment del petroli, en una Espanya i Europa molt importadores de cru, restarà capacitat competitiva. La responsabilitat dels nostres destins, al final, recau sobre la productivitat del treball ben fet. Aquest és sempre un poderós avantatge competitiu. I la manipulació de les xifres del PIB o els estímuls fiscals i monetaris no el poden substituir.

Via: S’ha superat la crisi? | Jordi Franch Parella Weblog