Category Archives: Independència

Cánovas del Castillo i la independència de Cuba

UCRONIES

Un lector de Nació Digital ha tingut l’encert d’enllaçar una pàgina de La Vanguardia de fa més de cent anys: és l’edició del dissabte 21 de novembre de 1896, que es fa ressò d’unes declaracions de Cánovas del Castillo, aleshores president del Consejo de Ministros de España, en relació amb la guerra d’independència de Cuba. N’hi ha per sucar-hi pa. Ningú diria que han passat cent vint-i-set anys. Les mateixes paraules que ara, la mateixa retòrica, les mateixes mentides, la mateixa ceguesa, el mateix fanatisme. Vegeu-ho:

“Yo creo saber, yo sé, que en los Estados Unidos no hay un sólo hombre de Estado serio é influyente, que desee, en realidad, la independencia de Cuba, pues se dan perfecta cuenta de que la isla independiente vendría á ser en seguida una nueva República dominicana: una segunda Liberia, que retrogradaría de la civilización á la anarquía. Si el ejército español abandonara…

View original post 537 more words

Thoughts on Catalan Independence

FONT:     EL MATÍ DIGITAL
“TRIBUNA”:    Article de Robert Cohen

I was born in the mid-1960’s in the United States in a comfortable East Coast suburb to a Reform Jewish family. Growing up, my experience of Judaism had included study of the Holocaust and other persecution encountered by Jews throughout our history, but it also was characterized by Jews living prosperously and participating in institutions dominated by Christians without any encounters with anti-Semitism. For my last year of high school, I decided to study abroad in an American school located in Barcelona, which provided an opportunity to live with a local family. That experience exposed me to Catalans who had never fully come to grips with a life marked by defeat in the Spanish Civil War and the humiliation of nearly 40 years of Franco’s dictatorship. It also reinforced a paradox whereby one could enjoy a high quality of life if willing to turn a blind eye to the injustice and persecution that exists in the world.

Several years later, while attending law school in the South of the U.S., I led a large legal aid program providing protection to Mexican migrant farmworkers, which provided me insight into how the powerful often exploit the weak with impunity. Then, as a newly inducted member of the New York Bar, I began my legal career in Barcelona, a city to which I have enjoyed an intimate, personal connection with an ever-expanding group of family and friends of all political persuasions as well as professional relationships among the city’s leading lawyers and politicians.

As I try to give form to the various thoughts I have regarding the Catalan people’s desire for their own state, I have to fight through a wall of indignation which is similar to feelings I experience when entering into debate about other controversial, contemporary issues such as the right for gays to wed, the right for woman to receive equal pay for equal work, the right for Israel to defend itself, and many other rights that seem late in coming or fiercely resisted by those in power, yet once they are established, one asks how it was not always that way. What these deferred rights have in common are the history of victimhood resulting from the unaddressed perpetuation of past discrimination and injustice by those in power. Put another way, if the “bad guys” win, justice arrives late, if at all.

The history of Spain is unfortunately that of the bad guys nearly always winning. This can be hard to understand for an American like me who was educated amidst Hollywood-scripted myths where the cavalry always arrives at the end of the movie to save the day, kill all the bad guys, and have the good people live happily ever after. On the other hand, so many of Spain’s national myths involve casting the “good guys” as the Catholic Castilians who banished the Jews and Muslims (or worse) during the formative period of the Kingdom of Spain and entrenched an ideology of strict dogmatism, and more recently in the 20th century, the Francoists who “saved” Spain from Communists, Anarchists, anti-clericalists, and the disintegration of the Nation into “regions”. Of course, there is also a strong counter-current of genial, anarchic forces, the likes of Cervantes, Goya, Picasso, Miró, Dalí, and Gaudí, who are central to our Modern Western tradition of individual primacy and reaction against dogma, but the swimmers in this current almost always find themselves drowning in the Spanish tide.

LLEGIR MÉS A:    http://www.elmati.cat/article/3116/thoughts-on-catalan-independence

Catalunya a la carta? El dia després

FONT:     EL MATÍ DIGITAL
“ESBOSSOS ALEMANYS”:   PERE GRAU

Molts somnien una Catalunya nova. Però, fins a quin punt podrà ser-ho?

Des de la gran campanada de la darrera diada, que va acabar de despertar a molta gent que encara dormia o ho feia veure, i a mesura que el full de ruta d’una transició nacional s’anava concretant han sortit moltes veus amb fites diferents, però amb un denominador comú: l’esperança que la independència sigui per Catalunya una mena d’hora zero que ens permeti de fer un país millor, de superar faltes del passat, d’encarrilar millor la nostra vida pública allà on s’hagi desviat per viaranys que es considerin perillosos per al futur de tots plegats.

És l’hora dels idealistes de tota mena que voldrien apropar-se tant com es pugui a la seva visió utòpica d’un món perfecte, o almenys un de menys mal girbat que el que tenim. Aquestes visions divergeixen molt les unes de les altres. El ventall va des del desig de revaloració dels valors cívics i d’un liberalisme republicà que doni ales a allò de millor que hi ha en cadascú de nosaltres (com els mateixos Joan Lluís Pérez-Francesch i Jordi Feixas, al MD), fins a les idees rupturistes de la CUP o del duo Forcades-Oliveres, que del sistema polític-econòmic actual no voldrien deixar-ne ni les engrunes i que ens deixarien aillats en la part del món on vivim.

Em temo molt que la realitat portarà moltes decepcions a tots els que esperen de la independència catalana potser més d’allò que aquesta ens pot donar. I seria bo per evitar aquestes decepcions, per evitar que molts diguin després que per a aquest viatge no ens calien alforges, que mirem de no deixar massa lliures les regnes de la nostra fantasia o dels nostres desigs i mirem de tocar molt de peus a terra.

Fa un parell d’anys vaig escriure a un altre lloc: “Cal remarcar que la independència no seria cap panacea que d’avui a demà convertís la nostra terra en el paradís terrenal, com semblen creure de vegades alguns optimistes entusiastes. Seria, però, començar un nou camí on les mancances i els defectes que hi haguessin serien les nostres pròpies i no les que altres ens imposin, i que estigui en les nostres mans de corregir-les i no en les incompetents de gent a la que no els hi importem un rave. Els efectes positius de la independència (que comparat amb la situació actual serien molts) l’anomenat home del carrer no els notaria d’un dia per l’altre, però crec que després de pocs anys el país hauria canviat tant que els que llavors siguin més grans se’n farien creus”.

LLEGIR MÉS A:    http://www.elmati.cat/article/3187/catalunya-a-la-carta-el-dia-despres

Alemanya debat fórmules inusuals per a Catalunya dins la UE

FONT:   VILAWEB
NOTÍCIES Diumenge 25.08.2013 15:28
ENLLAÇ A L’ARTICLE:    http://www.vilaweb.cat/noticia/4140273/20130825/alemanya-debat-formules-inusuals-catalunya-dins-ue.html

Un estudi proposa usar l’exemple de Xipre ‘a l’inrevés’, per mantenir els drets dels catalans dins la UE

Un estudi del politòleg alemany Kai-Olaf Lang, publicat per L’Institut Alemany de Política Exterior proposa una fórmula inusual per a salvar el debat sobre si després de proclamar de forma unilateral la independència Catalunya formaria part o no de la Unió Europea. Segons Lang la Unió Europea hauria de seguir el model de Xipre ‘a l’inrevés’. Això significaria que el nou estat català momentàniament no seria part de la Unió però en canvi l’acquis comunitari, el conjunt de dret i deures dels ciutadans europeus, actualment en vigor ja, seguiria aplicant-se a Catalunya, amb la qual cosa els ciutadans catalans mantindrien a tots els efectes la ciutadania europea.

L’Institut Alemany de Política Exterior és una prestigiosa fundació privada independent que des de fa cinquanta anys assessora el govern i el parlament alemany en temes de política exterior, a través de la realització d’informes. El text de Kai-Olaf Lang ha estat publicat en la seva revista pública d’actualitat.

L’estudi creu que Espanya hauria de fer una oferta federal rotunda a Catalunya i que això possiblement podria aturar el procés d’independència però es planteja també de forma oberta què passaria si l’estat és incapaç de fer-ho i per tant l’actual procés sobiranista acaba amb una declaració a l’estil de la de Kossove.

Segons Lang l’exemple de Xipre podria servir. Oficialment tota l’illa de Xipre forma part de la Unió Europea però de fet el territori de la República Turca del Nord de Xipre n’està exclós de l’aplicació de les regles comunitàries. Oficialment les lleis europees, l’acquis, estan en vigor també al nord de Xipre però la Unió ha declarat la seva aplicació suspesa fins que es donin les condicions adequades. En el cas català la Unió declararia que l’acquis europeu és en vigor a Catalunya encara que l’estat català estigués fora de les institucions europees mentre dura el procés d’adhesió.

L’acquis és la legislació acumulada, actes de llei i decisions dels tribunals que constitueix el cos de la legal de la Unió Europea.

De la Via Bàltica a la Via Catalana

FONT:   VILAWEB
Autor/s: ACN – Divendres  23.08.2013  09:05
ENLLAÇ A L’ARTICLE:    http://www.vilaweb.cat/noticia/4140022/20130823/via-baltica-via-catalana.html

Avui fa vint-i-quatre anys de la cadena humana que va expressar al món el desig d’independència d’Estònia, Letònia i Lituània

El 23 d’agost de 1989, dos milions de ciutadans d’Estònia, Letònia i Lituània van fer una cadena humana per unir els 671 km entre els tres països i expressar a tot el món el desig d’independència. La Via Bàltica, que ha servit d’inspiració per a la Via Catalana i de la qual avui fa vint-i-quatre anys, va marcar un punt d’inflexió. ‘Una Europa comuna només es pot fer si totes les nacions europees tenen garantit un dret lliure a l’autodeterminació’, deia el manifest. Dos anys després, la que es considera una de les principals manifestacions pacífiques de la història va assolir l’objectiu: Estònia, Letònia i Lituània van ésser reconegudes estats independents.

La cadena humana del Bàltic, que va passar per les tres capitals (Vílnius, Lituània; Riga, Letònia, i Tallinn, Estònia), es feia coincidint amb el cinquantè aniversari del pacte entre Hitler i Stalin per dividir-se Europa, i que va implicar l’ocupació soviètica dels tres estats bàltics.

El manifest que es va difondre durant la celebració de la Via Bàltica recordava l’ocupació soviètica dels tres països i avisava que la URSS havia fet ‘tot el possible per retirar de les memòries i dels mapes d’Europa les repúbliques d’Estònia, Letònia i Lituània’.

En aquest sentit, doncs, era alhora una reivindicació contra l’autoritarisme de la URSS i una exigència d’independència. Tot i que la cadena humana bàltica va aixecar grans simpaties internacionals, en un primer moment Moscou la va criminalitzar.

Conseqüències ‘catastròfiques’

El primer comunicat del règim soviètic sobre la via assegurava que si els dirigents independentistes aconseguien el seu objectiu, ‘les possibles conseqüències podrien ser catastròfiques’. El text, que es va llegir per televisió, avisava que la cadena humana suposava una ‘seriosa amenaça per al futur dels pobles del Bàltic’, que podien ésser ’empesos a l’abisme pels seus caps nacionalistes’.

Lituània, Letònia i Estònia van recuperar la independència, oficialment i amb tot el reconeixement internacional, l’any 1991, tot i que Vílnius ja l’havia declarada el març de l’any anterior. De fet, en el seu manifest, els independentistes del Bàltic avisaven els dirigents internacionals de la necessitat de recuperar el reconeixement d’independència pels seus països.

Missatge internacional

‘Es poden tancar els ulls per no veure el problema bàltic, però no deixarà d’existir. Per nosaltres, és un problema inalienable de drets humans. Per vosaltres, és un problema de doble moral i de seguretat. Però d’una manera o una altra, l’hem de resoldre junts, d’acord amb els principis de la llei internacional’, afegia el manifest.

‘Germans i germanes a l’est i l’oest, estem preparats per oblidar la vostra doble moral si trobeu el coratge per demanar que s’apliquin els principis de la llei internacional no sols a l’Àfrica i l’Àsia, sinó també a Europa.’ Pels independentistes bàltics, el projecte europeu no podia tenir sentit sense un ‘dret lliure de l’autodeterminació’.

L’any 2009, coincidint amb el vintè aniversari de la cadena, l’aleshores secretària d’Estat dels EUA, Hillary Clinton, va assegurar que la Via Bàltica havia convertit el 23 d’agost en ‘una fita en la lluita per l’autodeterminació’.

Arxiu digital

En ocasió de l’aniversari de la cadena humana al Bàltic i en preparació dels actes de commemoració del seu primer quart de segle, el 2014, l’organització Europeana 1989 ha demanat als ciutadans que donin fotografies, vídeos i records de la Via Bàltica. L’objectiu és tenir una recopilació d’històries personals d’aquest simbòlic dia, que va marcar el futur de la regió.

De fet, la digitalització dels fitxers i records personals del 1989 permet a qualsevol persona de participar en una nova Via Bàltica en línia, en què es poden seguir a través de la xarxa parts del recorregut. El projecte, que s’emmarca en una iniciativa sobre la caiguda del bloc soviètic, permet a qualsevol persona cedir els seus vídeos, fotografies i àudios a través de la xarxa o en actes públics com els de Riga 2014 que se celebren aquests dies.

De fet, la Via Bàltica ja forma part del Registre de la Memòria del Món de la UNESCO. Segons aquesta organització internacional, la cadena humana va ésser una ‘manifestació única i pacífica que va unir tres països en la seva lluita per la llibertat’.

Més informació:

El predecent: la multitudinària Via Bàltica del 1989

Entrevista amb Henn Karits: ‘La cadena humana al Bàltic va ser el cim en el procés d’independència’

La trama contra Catalunya

Cathalonia

Setmanes enrere el portal Vilaweb va publicar una molt interessant entrevista amb Hèctor López Bofill arran de la publicació del seu llibre “La trama contra Catalunya”. Crec molt interessant passades algunes setmanes i a mesura que van caient les caretes, reproduir aquella entrevista a fi de no perdre de vista els objectius d’aquells que com al llarg de la història ha passat, han treballat sempre contra Catalunya.

Abans però de passar a l’entrevista, hem permetré una petita discrepància que vull fer palesa. Segons moltes interpretacions, en la famosa reunió del 17 de gener de 2006 entre el futur president Mas, i els “unionistes” que Bofill esmenta i prèvia al pacte que va donar as al descafeïnat estatut que avui tenim, l’Artur Mas, es va baixar els pantalons. Res més lluny de la realitat. En futurs articles explicarem la jugada d’escac mestre que aquest va realitzar, amb AS a la màniga…

View original post 2.921 more words

Josep Fontana denuncia una “inquisició” contra historiadors

FONT:   EL SINGULAR DIGITAL

Lamenta els atacs que ha rebut des que va acceptar participar en el simposi acadèmic ‘Espanya contra Catalunya’ sobre el 1714

Lluís Goñalons

L’historiador Josep Fontana va acceptar participar, fa uns mesos, a ‘Espanya contra Catalunya‘, un col·loqui sobre la història de Catalunya en el període del 1714 al 2014. La conferència encara no ha tingut lloc i ja ha rebut els primers atacs. És aquesta praxis la que l’autor titlla a l’article d’El Periódico com ‘La pràctica de l’inquisidor’. Segons Fontana, tot inquisidor “coneix la maldat que hi ha en el teu cor, i sap el que realment penses, i això li permet condemnar-te sense molestar-se a escoltar-te”.

L’historiador defensa el titol del col·loqui, tot i les crítiques que ha originat a Espanya. “No figurava en la proposta el títol d’Espanya contra Catalunya, que l’organització li ha donat després; però no em va preocupar massa, perquè vaig pensar que el més lògic era que es jutgés els conferenciants pel que poguessin dir. No ha estat així, sinó que ens han enviat les feres a sobre sense deixar-nos ni obrir la boca”, lamenta.

L’historiador denuncia que no es poden menysprear els congressos, les tesis doctorals i les investigacions que han donat lloc a un ampli cabal de publicacions acadèmiques, per acabar reduint-ho a una llista de simplicitats i tòpics. “No és lícit desqualificar el que es desconeix”, sentencia Fontana. Al mateix temps, critica que parlar del conflicte intern no significa adoptar una postura abertzale, com moltes vegades se l’ha acusat, ja que creu que “el debat és millor que el silenci”.

ENLLAÇ A L’ARTICLE:   http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/07/josep_fontana_denuncia_una_inquisicio_contra_historiadors_95071.php

La inspiració que ve del Bàltic

FONT:    NACIÓ DIGITAL

Estònia, Letònia i Lituània es van mobilitzar l’any 1989 per proclamar el seu desig d’independència de la URSS amb una protesta pacífica que va sacsejar la consciència mundial

Bernat Ferrer, Barcelona | Actualitzat el 13/07/2013 a les 23:59h
Especial:   Via Catalana


La Via Bàltica, precedent de la independència d’Estònia, Letònia i Lituània.

El 23 d’agost de 1989, entre mig milió i un milió d’estonians, letons i lituans van conformar una gran cadena humana entre la capital d’Estònia, Tallinn, i la capital de Lituània, Vilnius, com a mostra de solidaritat entre les nacions bàltiques en la seva lluita per la independència de la URSS. Una extensa cadena de 660 quilòmetres, coneguda com a Via Bàltica, que ara és reconegut per la Unesco com a patrimoni mundial dins del Registre de la Memòria del Món. Dos anys més tard d’aquella epopeia, el 17 i 18 de setembre de 1991, els tres països passaven a ser membres de ple dret de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). La Via Catalana d’aquest 11 de Setembre pretén imitar la gesta.

La Via Bàltica va ser “la mostra més convincent de la unitat dels pobles d’Estònia, Letònia i Lituània” en la seva lluita per la independència, i “una de les mostres més impressionants de lluita pacífica” que han tingut lloc arreu del món, segons que ressalten a Nació Digital els responsables del Museu del Front Popular de Letònia. De fet, sostenen que la Via Bàltica “va tornar a posar sobre la taula mundial el problema de la independència dels estats bàltics i va demostrar la voluntat i predisposició d’aquests pobles per recuperar la seva independència”.

La cadena humana bàltica va marcar un abans i un després en la comunitat internacional. De fet, el llavors senador nord-americà Bob Dole va afirmar: “La gent del meu país, els Estats Units d’Amèrica, estan seguint tot allò que està passant a Estònia, Letònia i Lituània. Admirem la vostra lluita i tenim esperances en el progrés que vosaltres us heu proposat aconseguir.” A les eleccions presidencials de 1996, Dole, candidat a la presidència dels EUA pel Partit Republicà, perdria a mans del demòcrata Bill Clinton.

Una data emblemàtica

L’ideòleg de la cadena humana va ser Edgar Savisaar, cap del Front Popular d’Estònia Rahvarinne, que va proposar la idea el 15 de juliol de 1989 durant la trobada del Consell Bàltic a Pärnu (Estònia), una trobada crucial en el procés d’alliberament de les nacions bàltiques. Aquell Consell Bàltic esdevindria, anys després, l’actual Assemblea Bàltica, un organisme oficial de coordinació dels parlaments estonià, letó i lituà.

El dia escollit per fer la cadena era especialment simbòlic. El 23 d’agost de 1939, la Unió Soviètica i l’Alemanya nazi signaven un pacte de no-agressió conegut com a pacte Mólotov-Ribbentrop, que contenia unes clàusules secretes de repartició d’Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i part de Romania entre ambdues potències. El 23 d’agost de 1989, doncs, es complien 50 anys d’aquell pacte, que va suposar la fi de la independència aconseguida a principis de segle.

LLEGIR MÉS A:   http://www.naciodigital.cat/noticia/56845/inspiracio/ve/baltic

No podem passar la vida renaixent

FONT:     EL MATÍ DIGITAL
“OPINIONS”:   JOSEP MARIA PUIGJANER

Aquesta renaixença que els catalans d’avui estem protagonitzant ha de ser l’última

Davant de moments decisius de la trajectòria d’un país convé rememorar fites importants que ja han passat a les pàgines de la Història. Resulta saludable recuperar-les perquè solen contenir una bona dosi estimuladora del present.

Espigolant en l’excel·lent biografia política de Francesc Cambó, que un intel·lectual castellà, Jesús Pabón, ja l’any 1969 posava a disposició dels catalans que volien conèixer la profunditat de l’ànima d’aquest mític catalanista, em topo amb un esdeveniment que avui està cobert de teranyines. Em refereixo a la Conferència Nacional Catalana, que s’inicià el 4 de juny de 1922 al teatre Orfeó, de Gràcia. Així com ara l’actual Assemblea Nacional Catalana té un innegable caràcter agitador, emocional, aglutinador, aquella Conferència Nacional dels anys vint, tot i donar un sonor cop de puny a la taula per despertar la societat, era d’índole més aviat teòrica, reflexiva.

Al discurs inaugural, Lluís Nicolau d’Olwer subratllà que el país passava moments de depressió i que calia fer examen de consciència. Dretes i esquerres tenien la seva actuació política, però “oblidaven la plenitud de l’ideari català”. Calia –deia d’Olwer– que els catalans coincidissin en l’estimació a la pàtria i en la consecució de la justícia social. L’eloqüència refinada de Jaume Bofill i Matas desvetllà sorollosos entusiasmes, sobretot quan enfocà la proa crítica contra “el país opressor que es troba en una gran inferioritat moral i ètica en relació amb el país oprimit”. Rovira i Virgili mostrà el seu radical plantejament de la qüestió que reunia els convocats: proclamà el dret de Catalunya a procedir lliurement a la seva constitució orgànica, assenyalant que el règim més adequat era el d’una república lliure i sobirana. I Josep Maria Pi i Suñer insistí en la necessitat d’incorporar l’obrerisme a la política nacionalista i d’internacionalitzar el problema català.

LLEGIR MÉS A:     http://elmati.cat/article/3233/no-podem-passar-la-vida-renaixent